El castell de Zorita de los Canes (Guadalajara) és d’origen andalusí, encara que l’estructura que ha arribat a nosaltres correspon a la reforma efectuada per l’Orde de Calatrava com a castell-convent al segle XIII.
Castell de Zorita de los Canes (Guadalajara)
Castell de Zorita de los Canes. La Alcarria. Guadalajara
Municipi: Zorita de los Canes. Comarca: La Alcarria. Província: Guadalajara. Com. Autònoma: Castilla-La Mancha
Coordenades: 40°19′54″N 2°53′15″O. Altitud: 620 msnm. Població municipi: 63 habitants (2021)
Web: patrimoniocastillalamancha
Bé d’Interès Cultural: Monument. 1931
Visita: 2021
Castell de Zorita de los Canes. La Alcarria. Guadalajara
A poc més d’un quilòmetre al nord de la ciutat visigoda de Recópolis al segle IX, Mohammad I de Còrdova va alçar el castell i medina de Zorita, que va passar a assumir el centre de poder en aquesta zona.
El castell de Zorita està integrat al Parc Arqueològic de Recópolis, i al Centre d´Interpretació del Parc s´ofereix informació sobre el castell.
La visita guiada a Recópolis inclou també la visita al castell. Malauradament, en el moment en què vaig visitar el Parc no era possible accedir al castell atès que les intenses pluges de dies passats havia malmès el camí d’accés, i les obres de reparació no permetien el pas, per la qual cosa les visites estaven anul·lades.
M’havia de conformar amb un recorregut per l’exterior, i la informació proporcionada al Centre d’Interpretació. D’aquest vaig obtenir algunes de les il·lustracions del recinte interior que hi incloc.
El territori
Ens trobem a la comarca de la Alcarria, a la província de Guadalajara, sobre el marge esquerre del riu Tajo.
Un monticle rocós de toba i pedra sorrenca, al costat de la llera del riu, va ser el lloc escollit per aixecar-hi un castell i una medina (barri) com a centre de control de la circulació per aquesta zona estratègica.
L’escassa consistència de la toba i la pedra sorrenca del penyal han ocasionat nombrosos problemes estructurals a la fàbrica del castell.
Lloc de pas d’una calçada romana i en l’important camí entre Còrdova a la vall de l’Ebre en època andalusina, així com també amb valor estratègic al camí del Cid entre Saragossa i Còrdova per Molina de Aragón.
D’aquesta manera, al segle XII controlava un espai que comunicava l’Alt Tajo, la conca del Guadiela i el nord de l’actual província de Conca amb aquesta vall i, en conseqüència, amb Toledo i el centre de la Península.
L’existència del pont sobre el Tajo jugava un paper fonamental en el comerç i el pas de la transhumància.
Una mica d'història del castell de Zorita de los Canes
Entre els anys 711 i 716, els musulmans havien ocupat la major part de la Península, havent arribat ja als Pirineus.
Al centre de la Península, al costat del riu Tajo, van prendre possessió de la ciutat visigoda de Recópolis. En un primer moment van procedir a ocupar-la i adaptar-la als seus interessos, però van detectar que la seva localització no era la més idònia en l’estratègia de control del territori que les noves circumstàncies exigien.
Així, doncs, van decidir desplaçar-se una mica més d’un quilòmetre al nord. Els factors que van influir en aquesta decisió serien, segurament, la major facilitat per construir un pont sobre el riu a la nova localització, posteriorment desmuntat, un millor control sobre les vies de circulació de la zona, la seguretat oferta pel penyal del castell, protegit pel mateix riu i la riera Bodujo, i la millor garantia d’aigua d’abastament.
Per això, a partir de l’any 813 es troben les primeres mencions a Madinat Zorita i el 852 l’emir omeia Muhammad I de Còrdova inicia la construcció del castell, per defensar el pas del Tajo a la cora de Santaver. A la crònica d’al-Razi es diu que Çorita es muy fuerte Cidá e mui alta, e ficiéronla de las piedras de Racupel, que las hay mui buenas, en un rio que llaman Gundillas”. És a dir, es va aprofitar el carreu de les construccions de Recópolis en la construcció de Corita (Zorita).
D’aquesta manera, es converteix en un nucli important d’un dels districtes administratius de al-Àndalus. En aquest període es van definint els trets que fan de Zorita una típica ciutat andalusina.
La seva posició estratègica fa aparèixer el seu nom en diversos esdeveniments històrics de la zona. Per exemple, se l’esmenta com a punt clau en la revolta contra el califa de Còrdova Abd al-Rahman III l’any 926.
Amb el sorgiment dels primers regnes de Taifa a partir de l’any 1031, Madinat Zorita queda integrada a la taifa de Toledo.
La zona de l’alt Tajo va ser una duríssima frontera entre els segles XI i XII, i es va produir una alternança en el domini de Zorita entre musulmans i cristians.
Després de la conquesta de Toledo per Alfonso VI els cristians ocupen el lloc, sent nomenat Alvar Fáñez de Minaya com a alcaide el 1097. En aquest moment, la fortalesa serà d’especial rellevància en l’avenç cap a Conca.
Pocs anys després, el 1110, els almoràvits recuperen Zorita a Alvar Fáñez.
El 1124 els cavallers templers la tornen a recuperada per a Castella. Alfonso VII, el 1156, repobla aquest enclavament amb aragonesos i mossàrabs aragonesos i lliura el lloc a la família dels Castros. L’any 1169 Alfonso VIII recupera Zorita per a la corona i l’ofereix en arres a la seva esposa Leonor d’Anglaterra.
El moment clau per al castell es produeix quan l’any 1174 és lliurat a la nova Orde de Calatrava. Entre finals del XII fins a començaments del XIII l’Orde el transforma en un fermíssim bastió. De fet, l’estructura que ha arribat fins als nostres dies és la profunda remodelació que van introduir els calatravos a la fortificació andalusina, adaptant-la a castell-convent.
En aquestes dates el pont sobre el Tajo, faria que Zorita fos imprescindible en el recorregut de la migració pecuària, mentre creixia la pressió de convertir transterminància en transhumància.
Després de la derrota d’Alarcos (1195), el castell de Zorita es converteix en el principal refugi dels calatravos, que procedeixen a reforçar el castell. Aquí instal·len el centre de control de l’Orde, constituint el Priorat de Zorita, que es mantindrà fins al 1212, quan el mestratge es trasllada a Calatrava la Nueva.
Es va beneficiar de la disposició de Fernando III ordenant que el pas pel Tajo es realitzés pels ponts de Toledo, Zorita i Alarilla. La mesura va atreure nombrosos pobladors, entre els quals es trobaven diverses famílies jueves, rellançant el seu desenvolupament.
En acabar l’Edat Mitjana, les rutes s’anaven desplaçant i molts dels que van ser llocs de trànsit quedaven oblidats a l’entranya d’una terra apartada.
En les “Relacions” remeses a Felipe II pels pobles de Castella, i que van enviar els veïns de Zorita el 1576, deien els següents: “la dicha villa de Zorita está en el Arzobispado de Toledo y esta villa es cabeza de Arziprestazgo”.
Amb les Ordes Militars sota control de la monarquia des dels Reis Catòlics, el 1565, Felipe II venia aquesta vila a Ruy Gómez de Silva, posteriorment duc de Pastrana, i a la seva dona, la Princesa de Éboli. El castell presentava ja signes manifestos de ruïna, que es van anar empitjorant als segles següents.
Els ducs del Infantado, a qui per successió havia correspost la casa pastranera, van vendre el 1732 aquest enclavament al senyor Juan Antonio Pérez de la Torre, antecessor dels comtes de San Rafael. El títol, ja només honorífic, de Comanador de Zorita, va continuar existint fins al segle XIX.
Des de llavors, la fortificació ha restar sense ús en estat d’abandonament i progressiva ruïna. Fins i tot després de ser declarat Monument històric-artístic l’any 1931.
L’esfondrament de més de 20 m de muralla el 1994, va portar a l’alcalde de Zorita: Dionisio Muñoz, a realitzar la compra del mateix en nom de l’Ajuntament, el qual és el propietari actual.
La visita al castillo de Zorita de los Canes
Com he indicat, la visita no va ser possible perquè les pluges havien deteriorat el camí d’accés al castell i estava en procés de reparació. Per això m’havia de conformar amb un recorregut exterior i el suport visual de l’interior amb la documentació existent.
Sabem que l’origen del castell és andalusí, pels volts de l’any 813, sota el mandat de Muhammad I de Còrdova. D’aquest període en queden pocs elements, el més significatiu la porta de ferradura de l’entrada al recinte per la porta de Ferro.
El que ha perviscut fins a l’actualitat és la profunda remodelació realitzada per l’Orde de Calatrava a partir de l’any 1174, reconvertint-lo en castell-convent per satisfer les necessitats militars i conventuals conjuntes pròpies d’una Orde Militar de l’Edat Mitjana.
A partir de mitjans del segle XIV es reconvertirà en castell palatí amb la seva compra per Ruy Gómez de Silva a Felipe II.
El plànol següent, del 1932, descriu les dependències de l’última reconstrucció palatina.
Com a tipologia de castell correspon a un castell de pujol-roquet, d’origen àrab real, reconvertit posteriorment en castell-convent, i acabar com a castell senyorial.
El que queda són ruïnes consolidades que s’ha anat rehabilitant els darrers anys, que permeten observar els vestigis de la seva planta, i alguns dels elements constructius. Només es mantenen dempeus l’església abacial, la porta de Ferro, i parts dels murs.
Al llibre coordinat per Dionisio Urbina i Catalina Urquijo: El castillo de zorita (Guadalajara). Historia y arqueología, a les pàgines 364 i 365 es poden observar dues imatges de la reconstrucció del castell en 3D realitzada per L.M. Gumel. Ofereixen una impressionant idea del que va haver de ser en època calatrava.
La forma exterior s’adapta a la superfície plana del penyal, d’on resulta una estructura allargada d’orientació nord-sud, inicialment més o menys el·líptica, però de costats irregulars.
Als seus peus defensava una medina emmurallada, que s’ha mantingut fins als nostres dies i que forma la vila de Zorita de los Canes. La tanca, construïda al segle X, formen part de l’ampliació d’època califal. Se’n conserven bona part, que encara continua constituint-se com a límit perimetral de la població, on és destacable l’arc de la porta d’entrada a la medina.
El primer recinte andalusí ocupava tota la superfície del monticle. La reforma calatrava va retallar l’edificació a la part nord, deixant un esperó en què es va establir una comunitat jueva.
Al segle XVI s’hi va afegir un baluard adaptat a l’ús de l’artilleria, allargant-ne l’extrem sud.
Recorregut exterior
Partiré d’aquest extrem sud davant de l’esperó artiller, en un recorregut en el sentit de les agulles del rellotge.
A la dreta a la fotografia el llenç del costat est on es recolza l’església prioral de San Benito. S’observa perfectament el penyal que sobresurt del turó al qual s’adapta la forma de la muralla de l’alcàsser.
La construcció de l’esperó artiller va haver d’elevar-se des de la base del turó, en construir-se fora dels límits del penyal, cosa que va precisar d’un superb mur de maçoneria de pedra amb els cantons de carreus.
El gravat històric reprodueix la tanca de la medina des de l’extrem sud quan encara no s’havia construït l’esperó artiller. Amb la tanca que arriba fins a la vora del riu Tajo, i el pont que existia, actualment desaparegut.
Les obertures a la part superior del mur correspondrien a la porta falsa (18) del plànol històric. Sembla que no correspongués a un camí d’entrada original.
La perspectiva del costat sud-oest reflecteix les restes de muralla del castell sobre el penyal i una avantmuralla que discorre pel turó als peus, formant el que sembla una lliça, fins a l’accés per la porta de Ferro del castell.
Com s’observa, de l’avantmuralla i de la lliça del costat sud-oest en queden pocs vestigis, però permet imaginar-se la seva estructura.
Les construccions de la base constituïen l’avantmuralla.
Tots els murs de maçoneria de pedra amb les equines de carreus. Els experts distingeixen diverses fases segons l’aparell constructiu, reconeixent en certs punt l’aprofitament de carreus procedents de Recópolis.
S’hi observa troneres de pal i orbe que ha de correspondre a les reformes d’adequació artillera del segle XVI.
Sobresurt el mur de la porta de Ferro (8).
Des de l’exterior de la muralla de la medina apareix dominant el castell. El costat esquerre correspon a la retallada de l’alcàsser primitiu, a la torre (2) del plànol.
Pujant per la lliça s’arribaria a la porta del castell.
Es perfila la porta d’arc apuntat d’època calatrava. El mur amb l’obertura d’arc de mig punt ens pot donar una idea de la magnitud que hauria de tenir la fortalesa.
Les fotografies aèries sobre l’extrem nord permeten una visió del conjunt alcàsser-medina, i s’aprecia perfectament la forma de turó de què sorgeix el penyal.
Des de la base de la punta nord del penyal partiria la tanca (16) que seguiria per la part inferior fins a la porta de la medina, davant de l’esplanada inferior dreta. Seguiria vorejant el riu Tajo fins a desviar-se a 90o fins a arribar a l’extrem sud del penyal (18).
Per sota del penyal on s’assenta la porta de l’alcàsser s’aprecien els fragments que resten de l’avantmuralla i la lliça interior.
Un camí puja des del poble fins a assolir la lliça. Per aquí hi hauria d’haver una porta a l’avantmuralla al costat de la torre (9), que no es reflecteix al pla.
A la part superior del turó en primer terme l’esplanada (1) que va ser reconvertida en call o aljama, de la qual no se n’aprecia cap resta. Si el call fos al mateix temps una aljama significaria que des d’aquest lloc es guiaria moralment a una comunitat jueva estesa per altres localitats circumdants.
Es va construir un mur entre les torres (2) i (3) que va tancar la fortalesa calatrava en aquest costat nord. Per reforçar la defensa d’aquest flanc es va excavar una fossa. Sembla que per salvar el fossat i entrar al recinte del castell existia un pont llevadís.
Com veurem més endavant, la torre (3) es va reforçar amb una estructura que té aparença de doble albarrana, però no és realment res més que un intent d’impedir el col·lapse de la cantonada amb una enorme massa de pedra picada, una caricatura d’un arcbotant catedralici, segons opinió de Cooper (p. 763).
La torre (3) sembla que feia de torre de l’homenatge i que va haver de ser abandonada a mitjans segle XV per la seva dubtosa condició estructural. Va ser substituït per un lloc de comandament construït damunt de l’absis de la capella romànica, dotat de troneres típiques de l’època, com en els camins de ronda.
Al sud de l´interior del castell s´alça l´església romànica, canònicament orientada a llevant.
El rierol Bodujo reforça la defensa natural pel costat est.
La fotografia permet apreciar a la base del costat de llevant (a l’esquerra) els fonaments on s’alçaven les torrasses de l’avantmuralla (14, 14bis). El camí que puja i entra l’esplanada (1) pel punt (17 porta del pou? al plànol) i l’interior del castell correspondria a l’espai de la lliça, mentre que el camí exterior defineix l’exterior de l’avantmuralla i la lliça d’aquest costat de llevant.
Des del terra la perspectiva nord mostra clarament la potència del penyal sobre el qual s’assenta l’esplanada, amb el mur frontal i la torre (3) a l’esquerra i les restes de la torre (2) a la dreta.
Davant del mur entre les torres (2) i (3), el fossat excavat ja esmentat.
La torre (3) va haver de ser consolidada, per la qual cosa al segle XIV es va construir un reforç, amb pas interior entre dos arcs, que ofereix l’aparença de torre albarrana i, de fet, així se la coneix, que a la pràctica actua com un arcbotant. La torre conserva la llegenda “Rui Diaz me fecit, era 1328” (Em va construir Rui Diaz l’any 1328).
En arribar a Zorita de los Canes des de la carretera ja havia tingut una perspectiva sobre tot el llenç del costat est del castell.
A la dreta, la torre (3), amb la torre albarrana donant-li reforç als seus peus. Com s’observa, no hi ha cap accés al sostre d’aquest suport, per la qual cosa no sembla probable que es pogués utilitzar com a punt elevat defensiu.
A l’extrem sud, a més d’una torre semicircular (4) i una altra de quadrada (5) de reforç defensiu de la muralla, s’eleva la torre d’armes, alta torre sobre l’absis de l’església romànica (7).
El llenç de llevant vist des del camí inferior, amb les torres de dreta a esquerra (3, 4, 5) i la base de la de l’església (7).
A les fotos s’observa com s’erosiona i degrada la base rocosa en què se sustenten els murs, cosa que al llarg del temps ha ocasionat múltiples problemes estructurals a l’edificació.
Arribo així al punt d’inici del recorregut, amb una perspectiva de tot el flanc de llevant, adaptat al perfil del penyal, vist des del sud. Destaca la torre de les armes sobre l’església prioral (7).
També queda clar com l’esperó artiller va haver d’elevar-se artificialment des de la base del turó en no disposar de penyal on sustentar-se.
Interior del castell
En no poder realitzar la visita interior, com ja he explicat, recorro a la informació gràfica del Centre d’Interpretació i dels fulletons turístics per fer-me una idea de les dues construccions fonamentals que es conserven.
A l’interior del castell encara es pot observar: la porta de l’alcàsser, porta de Ferro; l’església prioral de San Benito; la sala del Moro, és una estada circular coberta per una volta hemisfèrica de carreu; l’aljub i la sala de l’Omega excavades a la roca; el pati d’Armes; el fossat nord i l’enterrament de cavallers calatravos al sud de l’església.
La porta de Ferro
En primer lloc, la porta de l’alcàsser i la torre d’armes o porta de Ferro (8). Un estret camí dona accés a la porta, situada a 90o. Per la part exterior té forma d’un doble arc ogival amb dovelles.
A dins amaga la porta de ferradura del primer alcàsser andalusí. Com s’observa per comparació a les dues fotografies següent, ha estat visiblement restaurada, no sé si amb gaire encert.
Al fons hi sobresurt la torre de l’església.
Des de l’interior es veu clarament a l’accés al 90o, típic de l’estratègia constructiva defensiva.
L’església prioral de San Benito
El segon element de més interès és l’església prioral de San Benito (7), d’estil romànic, un dels pocs elements que es mantenen dempeus. En altres temps la seva advocació era del Santo Cristo de la Fe.
En convertir els calatravos la fortificació en un castell-convent, un dels elements més importants que havia de contenir era una església, així com les dependències conventuals.
La portada vista a través de l’arc lateral de l’atri, als peus del temple, es van enfonsar l’any 1942. La portada va ser reconstruïda amb un mur amb una simple porta d’arc de mig punt, amb un succedani d’imposta.
La torre de l’església constitueix alhora un dels elements defensius de la muralla de llevant, amb l’absis inserit dins d’una torrassa de data anterior. Sobre l’absis s’alça la torre de armes que eleva la torrassa amb troneres de pal i orbe, com les de la resta del castell.
Aquesta fotografia històrica que es pot veure al Centre d’Interpretació, mostra la seva planta d’una nau, amb arcs de mig punt, i absis semicircular. La coberta de la nau és de mig canó i reforçada per tres arcs torals.
La volta d’absis és nervada, els nervis recolzats en mènsules.
A l’interior hi ha una cripta excavada a la roca amb un capitell corinti procedent de la basílica visigoda de Recópolis.
El recinte interior
Dels llibres de visita de l’Orde de Calatrava i de les relacions de Felip II, Urbina i Urquijo extreuen les dependències que hi havia a l’interior del castell. Es tracta de nombroses estades que en molts casos és difícil situar amb exactitud, com; el celler del vinagre; la ferreria; el forn; la casa de l’ordi o la cambra del bastiment; les cuines; l’olier; cavallerisses; casa de les aus; un colomar; la presó i els cellers.
Al costat sud del temple el “corral dels Comtes” (12) que va haver de servir de cementiri de comanadors, ja que comtes no hi va haver mai a Zorita, on devia estar la cova de la presó.
La tanca de la medina
Per finalitzar la visita em dirigeixo a la tanca i porta d’entrada a la medina de Zorita de los Canes, de la qual es mantenen diversos trams.
Davant la porta s’observa dominant el castell sobre la medina i el territori circumdant.
La porta actual és rectangular tant per l’exterior com per l’interior, amb un arc apuntat al centre, sobre la que s’ha construït una habitació.
Cap al nord continua parcialment la tanca.
A l’interior hi ha un arc lleugerament apuntat.
A la plaça d’Espanya, on s’entra des de la porta, encaixada a l’interior de la tanca, al costat de la porta, una simple edificació que correspon a la Casa de la Vila.
L’església de San Juan Bautista
Davant la porta, l’església de San Juan Bautista.
D´origen romànic d´una sola nau. Als peus, la porta d’entrada d’arc de mig punt amb dovelles. Sobre la coberta a dues aigües una espadanya de tres obertures.
Pel carrer del fons parteix el camí que portaria a la porta de Ferro del castell.
L’urbanisme dels carrers s’anirà adaptant a la tanca i l’orografia del terreny.
Parc Arqueològic de Recópolis
El castell i la medina de Zorita dels Canes (3) forma part destacada del Parc Arqueològic de Recópolis.
Els altres elements que inclou el Parc són: la ciutat visigoda Recópolis (1); el Centre dInterpretació (2); les pedreres (4, 5); l’aqüeducte (5); un molí (5) i el camí medieval i mediambiental (6).
Fi de la visita
En aquest punt dono per acabada la meva visita al castell i medina de Zorita de los Canes.
Crec que l’impacte del turisme deu haver tingut molt a veure amb la consolidació de les ruïnes del castell i amb la rehabilitació urbana de la vila.
L’aspecte actual que ofereixen castell i vila queden lluny de la descripció que Torres Balbás va deixar escrita el 1919: ”Pocas y pobres casas de tapial y entramado de pino bravío forman aquel (el pueblo). Señales quedan de haber sido más poblado y al otro lado del Tajo, en una gran planicie que hoy es un cascajar con alguna hierba, dicen, y así consta, que hubo varios barrios. Como en tantos otros pueblos de Castilla, el pasado fue de esplendor y el presente de miseria y olvido”. (pág. 93)
Bases d’informació
Webs
Web academic
Dionisio Urbina Martínez y Catalina Urquijo Álvarez (2020): El castillo de Zorita de los Canes
Laura María Gómez García (2010): El Parque Arqueológico de Recópolis (Zorita de los Canes, Guadalajara) : teorías y prácticas de una realidad de gestión de nuestro patrimonio histórico y medioambiental
Laura María Gómez García: Castillo de Zorita de los Canes
Miguel Cortés Arrese (2009): El desarrollo del arte románico en Guadalajara
Lauro Olmo Enciso et alt. (2008): Recópolis. Guía del parque arqueológico
Carlos de Ayala Martínez (1993): Las fortalezas castellanas de la Orden de Calatrava en el siglo XII
M.A. Milagros Rivera Garretas (1979): Alfonso VIII y la hermandad de villas de la Ribera del Tajo
Martín Almagro Basch (1956): Calamocha y el Poyo del Campo (Teruel) en relación con el Cid Campeador
Leopoldo Torres Balbás (1919): El Castillo de Zorita de los Canes (Guadalajara)
Llibres
Francisco Layna Serrano (2015): El Castillo de Zorita de los Canes
Edward Cooper (2014): La fortificación de España en los siglos XIII y XIV, (v II, pp. 760-766)
Antonio Herrera Casado (2007, 2a ed): Castillos y fortalezas de Castilla-La Mancha
