A S’Agaró (Girona) ens trobem amb una urbanització residencial de platja concebuda fa un segle, amb un criteri arquitectònic exclusivament basat en l’estil noucentista català, que es manté viva.
S’Agaró (Girona)
S’Agaró. Baix Empordà. Girona
Municipi: Castell-Platja d’Aro. Comarca: Baix Empordà. Província: Girona. Com. Autònoma: Catalunya
Coordenades: 41°47′37″N 3°03′29″E
Bé d’Interès Cultural. Conjunt Històric, 1995
Darrera visita: 2019
S’Agaró. Baix Empordà. Girona
Des del Hotel-Restaurant Casamar tenim la possibilitat d’acostar-nos a S’Agaró, una de les urbanitzacions residencials d’estiueig més exclusives de la Costa Brava, en menys de mitja hora (25 km).
Aquesta sortida podria ser complementada, per exemple, amb la visita a Platja d’Aro i/o Sant Feliu de Guíxols.
Elecció de la visita
Em sembla interessant presentar S’Agaró, una urbanització residencial secundaria privada, quasi centenària (la primera edificació és de 1924), que per les seves característiques és probablement única a Espanya.
El que la fa singular és que, seguint el model de ciutat-jardí, totes les seves edificacions, promogudes particularment per cada propietari amb arquitectes que podien ser diferents, haguessin de seguir un únic estil arquitectònic noucentista i unes condicions urbanístiques, establertes sota contracte, pel promotor, el Sr. Josep Ensesa i Gubert juntament amb l’arquitecte Rafael Masó i Valentí. Aquestes condicions es transferien notarialment als futurs propietaris.
El que li dona la singularitat és que pràcticament totes les construccions mantenen aquest estil. De fet, quasi totes són originals, i les reformes que si han fet han mantingut l’estètica noucentista. En la visita només he visualitzat una mansió d’estil més actual.
Va ser una de les primeres zones residencials de la Costa Brava i l’única que ha conservat una unitat d’estil. Malgrat que el conjunt, diuen, que ha sofert transformacions, fins i tot que part de l’obra de Masó ha desaparegut o s’ha modificat.
S’Agaró, ciutat-jardí
S’Agaró es tracta d’una urbanització de segona residencia a la Costa Brava que, pel que acabo d’assenyalar, és un model en tot el litoral català, tant pels seus orígens i per la seva concepció i realització, com per la conservació actual. Els principis fundacionals de la urbanització eren: exclusivitat, privacitat y tranquil·litat.
Ens hem de remuntar a principis del segle XX, a l’any 1923, quan l’empresari gironí Josep Ensesa i Gubert va plantejar la idea de construir la seva casa d’estiueig a una rocalla sortint entre les platges de Sant Pol i Sa Conca, que limitaven amb la localitat de Sant Feliu de Guíxols al sud i l’actual Platja d’Aro, al nord, -que en aquell moment eren uns aiguamolls-. Josep Ensesa i Gubert havia persuadit al seu pare, Josep Ensesa i Pujades, perquè adquirís els terrenys a canvi d’un deute, l’any 1916.
Eren un terrenys rocosos agrícoles i ramaders, on predominava la vinya. Com que aquells terrenys no tenien un nom, la família va triar anomenar-los com el rierol Agaró (o El Garó) que discorria per allí.
Amb la influència de l’arquitecte Rafael Masó i Valentí, col·laborador i amic dels Ensesa, la idea es va transformar en un projecte d’urbanització residencial, per a la qual cosa va anar ampliant la compra de terrenys circumdants.
En paraules d’Ensesa i Pujades: “Es tracta de convertir tot aquest tros de muntanya, que tindrà uns 75.000 metres quadrats, en un vast suburbi-jardí, puix 20.000 metres penso anar-los convertint en parterres, replans florits, roserars, etc. L’arquitecte senyor Rafael Masó ho té ja tot planejat.” (p. 43)
La primera construcció de S’Agaró va ser l’edifici la “Senya Blanca”, xalet propietat d’Ensesa i Gubert, que es va inaugurar el 1924. Quatre anys més tard, el 1928, el projecte de S’Agaró com a urbanització turística ja havia anat prenent forma. No només prosperaren les edificacions, sinó que també ho va fer l’entorn de S’Agaró: carrers, places, jardins i miradors.
L’any 1932 s’inaugurà l’Hostal de la Gavina amb 11 habitacions, ampliat posteriorment fins a 74. També es va preveure la construcció d’una Escola-internat, que va començar a funcionar el curs 1935-1936, però que la Guerra va impedir que continués. Actualment s’hi localitza l’Hotel S’Agaró.
El model S’Agaró
S’Agaró és va concebre como una urbanització privada dins un recinte tancat. El model va ser el de ciutat-jardí, amb construccions que totes elles devien seguir l’estètica noucentista, sota control dels promotors. Els destinataris eren la burgesia selecta de Barcelona i Girona. Els condicionants estètics culturalistes volien allunyar a certes tipologies de nous rics.
Josep Pla, al llibre Costa Brava, ho explica amb claredat: “Es va escollir, primer, el lloc: un terreny obert, lluminós, vorejant el mar, amb un paisatge de fons de gran suavitat, de corbes llargues i dolces. Es va resoldre el problema de les comunicacions. Després es va alçar un pla global, molt detallat. Aquest pla va ser declarat inamovible, ja que en cas contrari l’anarquia burgesa ho hagués espatllat tot. En un país on no pot haver-hi dues cases a la mateixa altura, aquest era el punt central. Es va assenyalar després el traçat dels carrers i es va dotar aquest plantejament de tots els últims progressos de l’urbanisme. I així van anar venent-se els solars. Va costar moltes vegades els seus treballs convèncer a un propietari de la necessitat de donar a la seva casa l’altura indispensable perquè no constituís una privació de vista per al seu veí de davant o del costat. (…) El senyor Ensesa va ser ajudat en la seva empresa per un arquitecte molt distingit, el difunt Rafael Masó i Valentí. (…) Succeeix amb S’Agaró el fenomen natural, conseqüència de la seva concepció bàsica: com més creix, més bell és el nucli urbà. I és que la seva concepció té molts avantatges derivats dels que es dedueixen sempre de la substitució del caprici anàrquic per la previsió i la cura.” (pp. 103 i 108)
Per interpretar les construccions que observarem en el recorregut cal insistir en que van ser concebudes sota els criteris del moviment noucentista de principis del segle XX a Catalunya, i que totes, supervisades pels promotors, com ja he assenyalat, s’havien d’adscriure a aquest estil per dotar d’homogeneïtat estètica al conjunt.
El crític d’art Alexandre Cirici al llibre L’arquitectura catalana, ens ajudarà a entendre aquest moviment: “El noucentisme [representa la] voluntat d’apartar-se de l’impressionisme nòrdic per abeurar-se a les fonts del primer Renaixement de la Toscana, van conduir a la ruptura total amb el lirisme modernista, el seu desordre, la seva desmesura, el seu visualisme, la seva ambició, la seva aspiració panteista i la seva retòrica. (…) Van voler enllaçar amb el gloriós trescentisme, donant-li una continuació com la que havia tingut a Itàlia, i prengueren com a punt de partida per a una nova arquitectura catalana les formes jovenívoles i somrients, clares i ordenades, de Brunelleschi. [Al mateix temps va representar un] acostament a la plàstica de les velles construccions rústiques, tal com renasqué, per exemple, a la urbanització de S’Agaró, de Rafael Masó.” (p. 253)
El disseny de la urbanització, i l’arquitecte de moltes de les primeres construccions va ser Rafael Masó i Valentí, des de 1923 fins la seva mort al 1935. Va continuar el projecte Francesc Folguera i a continuació Adolf Florensa, donant per culminada l’obra al 1960. Tots es van mantenir fidels a l’esperit noucentista.
Al marge de les residencies i de l’Hostal, dues actuacions significatives desenvolupades per l’arquitecte Francesc Folguera van ser la construcció del camí de ronda entre les dues platges i l’Església de Nostra Senyora de l’Esperança, als anys 1940.
En el S’Agaró clàssic hi van intervenir com a urbanistes-arquitectes Rafael Masó i Valentí; Francesc Folguera Grassi i Adolf Florensa. Així com els arquitectes Pelai Martínez i Duran Reynals en el disseny d’alguns xalets.
A l’ombra del prestigi de S’Agaró, l’expansió del turisme ha envoltat per terra a la urbanització. Aquesta es manté aïllada amb un únic accés controlat per a automòbils, que nomes permet l’accés a residents i autoritzats. El que si que s’accepta és el passeig a vianants per tot el recinte.
Imatges de S’Agaró
El millor serà mostrar un ventall de la urbanització i de les construccions tal com es poden observar en l’actualitat. La seqüència de les imatges no segueix cap recorregut concret ni pretenen cap exhaustivitat; són flashos al llarg del recorregut.
Entrada a S’Agaró
L’accés principal, i la única entrada per vehicles, està situada a l’extrem de llevant de la platja de Sa Conca, des de la que es veu el sortint de la rocalla sobre el mar.
El primer i ampli edifici i instal·lacions corresponen a l’Hostal de la Gavina.
Efectivament, un cop superat el primer repetjó, l’Hostal de la Gavina dona la benvinguda a la urbanització. És de categoria 5 estrelles Gran Luxe.
Arquitectònicament ens ambienta en l’estil que impregna totes les construccions tal com es va definir en el projecte.
El carrer Sa Conca és l’eix principal que uneix les dues platges entre los que es troba la urbanització.
Els carrers diguem-ne transversals abocant al mar sobre el camí de Ronda.
Amb el punt culminant de la plaça Mirador, amb el característic templet del Mirador de S’Agaró.
Mostrari de xalets
Com he assenyalat, recullo a continuació una mostra de les construccions que es troben actualment dins del recinte del S’Agaró inicial.
Podrem constatar la relació del l’estil arquitectònic noucentista entre el trescentisme a l’estil de Brunelleschi i la tradició de la casa rural catalana.
Desconec quins deuen ser actualment els criteris d’estil arquitectònic a que puguin estar sotmeses les noves construccions que s’hi vulguin fer actualment.
La següent és la única construcció que vaig veure que trenca l’estil i s’apropa més als estils del segle XXI.
Església de la Nostra Senyora de l'Esperança
Una edificació significativa va ser la construcció, al 1942, de l’Església de la Nostra Senyora de l’Esperança, d’estil neobarroc -Josep Pla la qualifica de barroc mariner-, obra també de Folguera.
Al lateral de l’epístola destaca un porxo construït amb una part de les arcades del claustre gòtic del Convent de Sant Francesc de Girona, així com dos sepulcres gòtics procedents del castell de Foixà i altres elements històrics recuperats.
Aquesta Església privada ha estat escenari de nombrosos casaments amb “solera”.
Platja de Sant Pol
La sortida de S’Agaró ens mostra una magnífica perspectiva de la platja de Sant Pol i el Puig de les Forques, que tanca per l’este la ciutat de Sant Feliu de Guíxols.
Dos xalets criden l’atenció.
La Casa Estrada, coneguda com Xalet de les Punxes, construïda entre 1890 i 1912, en estil modernista. Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).
La Casa Girbau Estrada de l’any 1910, d’estil arquitectònic modernista a noucentista, obra de Josep Goday i Casals.
Fi de la visita
Ha estat una visita a un lloc especial. Una vella idea d’exclusivitat per a un conjunt residencial que es manté força intacta al llarg d’un segle, i que sobreviu als canvis radicals que el turisme ha sofert, i ocasionat, al llarg d’aquest lapsus de temps en tota la costa catalana i espanyola.
L’elitisme de S’Agaró podia haver tingut contrapunts més democràtics, com el projecte que per aquelles mateixes èpoques inicials del primer terç del segle XX podien haver estat el Poblat d’Estiueig al municipi de Castell d’Aro dissenyat pels arquitectes Josep Lluís Sert i López i Josep Torres Clavé (vegis el treball d’Arnau Campos Quer).
Però la historia d’aquest país va anar per altres derroters: la democratització i monetarització del turisme va prendre camins banalitzadors i destructors del territori. Deixem-ho aquí en el cotext auto limitat d’aquest Blog.
Com a simples visitants, acceptem S’Agaró com una obra històrica més en el territori, en aquest cas no prehistòrica, romànica, medieval …, sinó com una joia única del noucentisme de principis del segle XX que es manté viva, no en ruïnes.
Bases d'informació
Webs
Webs academic
A. Camps Quer. Evolució del model turístic a Catalunya (1920-1930) Els exemples de S’Agaró i el Poblat d’Estiueig al municipi de Castell d’Aro
R.M. Fraguell Sansbelló. El turisme: fenomen transformador del litoral empordanès
B. Vidal Moreno. Catálogo comentado de las obras de Rafael Masó en la urbanización de S’Agaró
M. Vilallonga. S’Agaró, 75 anys
Llibres citats
Josep Pla (1973). Costa Brava, Ediciones Destino, Barcelona, 3a ed.
Alexandre Cirici (1975). L’arquitectura catalana, Ed. Teide, Barcelona. 2a ed.
