Ni que només sigui per anar a passejar per la ciutat històrica i gaudir de les seves perspectives des de l’exterior val la pena acostar-se a Conca. No en va està considerada ciutat Patrimoni Mundial per la UNESCO.
Un passeig pel centre històric de Conca
Comarca: Serranía Media. Província: Cuenca. Com. Autònoma: Castilla-La Mancha
Coordenades: 40°04′18″N 2°08′06″O. Altitud: 997 msnm. Població: 52.682 habitants (2022)
Web: ayuntamiento
Ciutat Patrimoni Mundial per la UNESCO (1996)
Visita: 2022
Índex
Un passeig pel centre històric de Conca
En aquest Post proposo un simple passeig pel centre històric de la ciutat de Conca. No es tractarà d’una presentació exhaustiva del contingut històric de la ciutat, sinó únicament un recorregut ràpid per la part més significativa que li val, des del 1966, ser considerada Ciutat Patrimoni Mundial per la UNESCO.
La ciutat de Conca
La ciutat de Conca, situada al centre d’Espanya, a la comunitat autònoma de Castilla-la Manxa, a una altitud de 946 metres sobre el nivell del mar, es localitza al límit entre la Meseta Central i la regió muntanyenca de Conca, una zona muntanyosa que forma part de la Serralada Ibèrica.
Al seu torn, s’assenta sobre una península rocosa que s’eleva verticalment sobre els congosts excavats en terreny calcari per les gorgues dels rius Xúquer i Huècar, al punt d’on unió de tots dos. L’erosió conforma una muralla natural vertical pels dos costats. Sobre aquest penyal s’eleven les famoses cases penjades (casas colgadas) de Conca, símbol icònic de la ciutat.
Tot i que en aquesta zona geogràfica es té constància de l’existència de poblament humà des del Paleolític Superior, la península elevada que ocupa la ciutat històrica es considera que respon a una creació musulmana dels segles IX i X, durant el període Califal. de la Cora de Santaver.
L’interès musulmà per establir un assentament en aquest punt estaria relacionat amb ser un dels millors emplaçaments defensius de la Regió muntanyenca en les rutes estratègiques entre la Mancha i les valls de l’Ebre i del Tajo per constituir un inigualable emplaçament en forma d’altiplà roquer protegit per les gorgues de tots dos rius.
En créixer en població i importància, va arribar a convertir-se en capital de la Cora.
El 1031, en caure el Califat de Còrdova, va quedar integrada a la Taifa de Toledo i, després de la batalla d’Uclés el 1108 va quedar sota el control dels almoràvits. Les fonts escrites del segle XII destaquen les muralles i la important indústria tèxtil.
Al punt més alt del turó, que correspon al que podria considerar-se l’istme, com la part més estreta, va ser on es va localitzar l’alcàsser o castell, amb sengles fossars, una cap a l’exterior i l’altra davant del conjunt urbà que correspondria a l’alcassaba.
Quan el 1177 Alfonso VIII conqueria de forma definitiva la ciutat, devia de comptar amb uns 2.000 habitants. La ciutat adquireix personalitat jurídica amb el Fur, de manera que la repoblació li dona un impuls demogràfic, amb l’assentament de poblacions cristianes i musulmanes; es constitueix com a seu episcopal, amb la consegüent proliferació de parròquies i convents, i la construcció de la catedral, -la presència de l’Orde de Santiago-; alhora que s’expandeix l’activitat ramadera i de la indústria tèxtil, cosa que li aporta una important base econòmica. Amb tot això, Conca passa a ser una de les ciutats més importants del regne de Castella.
Al 1257, Alfons X li concedeix el títol de ciutat, alhora l’augment d’importància i població porta a iniciar-se l’expansió urbana més enllà del recinte defensiu, i es poblen les zones més baixes, començant la seva organització en barris.
L’expansió en ravals que baixaven pel sud cap al riu Huécar, va obligar a construir un tercer i definitiu mur defensiu més proper a la part baixa del riu.
Als plànols següents, en color, l’expansió urbana històrica de Conca, representada sobre la base del plànol urbà actual.
Al llarg del segle XV, l’espai emmurallat de la ciutat, i per tant pròpiament urbà, estava organitzat al voltant d’un gran eix que, a partir del castell, al punt de major elevació, arribava a la porta de Huete, prop de la desembocadura del Huécar, passant per la plaça Major. Més avall d’aquesta darrera plaça sortirien d’aquest eix fonamental les comunicacions que permetien accedir als barris sorgits de l’expansió urbana posterior a la conquesta, disposats en forma de ventall en direcció al Huécar.
Com era propi de l’època, una ciutat important veia reforçat el seu poder per l’increment de la presència de monestirs i convents de la multitud d’Ordes religioses existents, que volien ser presents a totes les ciutats importants, així com la proliferació d’esglésies parroquials de la branca secular, tant dins com fora de les muralles.
Els segles XV i XVI seran d’apogeu de la ciutat, que es calcula que va arribar a tenir uns 16.000 habitants.
Però, a partir de l’epidèmia de pesta de 1588, una successió d’esdeveniments (sequera, plagues, preus de la llana, etc.) van provocar la progressiva decadència de la ciutat.
La guerra del Francès la va afectar greument per successius saquejos -més de nou vegades- per les forces napoleòniques.
El 1833 es converteix en la capital de la nova província de Conca.
Amb les guerres Carlistes, es va veure afectada per la Tercera, quan va tornar a ser saquejada novament dues vegades, amb la crema de gran part de la ciutat i nombrosos morts.
A l’època de les desamortitzacions, l’església deixa de ser el poder organitzador de la ciutat antiga, mentre que els nous poders urbans opten per desplaçar-se a la ciutat extramurs, accentuant la marginació de la “Ciutat Alta”.
L’arribada del ferrocarril a finals del XIX consolida encara més l’expansió de la part baixa fora de la muralla.
El pont de Sant Pau va haver de ser demolit el 1889 per amenaçar ruïna, substituint-se el 1902 per l’actual d’estructura d’acer. El pont anterior s’aprecia en aquesta vista de 1853 de “Conca desde el cerro de San Cristoval” de Parcerisa.
La recuperació i la consolidació de la ciutat, i amb ella de la part històrica, es produeix durant el segle XX, i comporta el desplaçament del centre d’activitat a la part nova de la ciutat, amb l’abandó progressiu de la ciutat antiga fins que, el 1963, el nucli antic i el seu entorn és declarat Paratge Pintoresc, alhora que es converteix en un pol d’iniciatives artístiques. El 1962 s’inicien les Setmana de Música Religiosa de Conca, que es mantenen fins a l’actualitat, i són declarades Festa d’Interès Turístic Internacional el 1979. Per la seva banda es converteix en centre d’atracció dels joves pintors informalistes que es formalitza en la creació el 1966 del Museu d’Art Abstracte Espanyol, estratègicament ubicat a les Cases Penjades.
Actualment es diferencien tres conjunts urbans: el barri alt, els barris populars històrics i la zona de transició entre tots dos.
Per acumulació d’aquest procés històric, Conca atresora una gran quantitat d’edificis religiosos i civils de primer ordre, com ara la Catedral, els convents, el pont de San Pablo o les seves cèlebres Cases Penjades, convertides avui en símbol de la ciutat.
El reconeixement internacional de la ciutat històrica culmina amb la seva inclusió l’any 1996 al catàleg de Ciutats Patrimoni Mundial per la UNESCO. Per mantenir aquesta consideració obligarà a posar en marxa mecanismes de protecció d’aquest patrimoni.
La Ciutat Històrica Murada de Conca a la Llista del Patrimoni Mundial
Com acabo d’assenyalar, la Ciutat Històrica Murada de Cuenca va ser inclosa el 1996 a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO.
A la Declaració, després d’un preàmbul de presentació, s’aporten els criteris de “Justificació de la inscripció”:
Ciutat Històrica Murada de Conca
Construïda pels moros en una posició defensiva al cor del califat de Còrdova, Conca és una ciutat fortificada medieval excepcionalment ben conservada. Conquerida pels castellans al segle XII, es va convertir en vila reial i bisbat dotada d’importants edificis, com la primera catedral gòtica d’Espanya, i les famoses cases penjades, suspeses de penya-segats escarpats sobre el riu Huécar. Aprofitant-ne al màxim la ubicació, la ciutat s’enlaira sobre el magnífic paisatge.
Justificació de la inscripció com a Ciutat Patrimoni per la UNESCO
El Comitè va decidir inscriure el bé proposat sobre la base dels criteris culturals (ii) i (v) considerant que el lloc té un valor universal excepcional, ja que és un exemple excepcional de la ciutat fortalesa medieval que ha conservat el paisatge urbà original notablement intacte al llarg (sic) amb molts exemples excel·lents d’arquitectura religiosa i secular dels segles XII al XVIII. També és excepcional perquè la vila emmurallada s’integra i potencia el bell paisatge rural i natural on se situa.
El recorregut pel centre històric de Conca
En un succint passeig per la Conca històrica efectuaré un recorregut en què primer admiraré la perspectiva exterior de la ciutat vella des del costat de llevant, el corresponent al riu Huécar, tant des del fons de la vall com des del nivell del Parador de Turisme i el pont de Sant Pau. Després, deixaré el cotxe a l’aparcament al costat de l’Auditori “José Luis Perales”, per pujar per la Baixada de Sant Martí fins a entrar a la plaça Major. Un recorregut circular per la ronda Julián Romero fins a la porta de la muralla i el retorn pel carrer Sant Pere fins a la plaça Major, per acabar endinsant-me pel carrer Alfonso VIII.
Des del fons del riu Huécar
Per ambientar-me en aquest passeig, opto per començar amb una perspectiva de conjunt de la seva imatge més pintoresca. Per això, em dirigeixo al fons del riu Huécar per la CUV-9144 al revolt sota el Parador de Turisme (40°04’46.9″N 2°07’37.1″W) (1).
La passarel·la de ferro de principis del segle XX va substituir el pont de Sant Pau.
Des del pont de Sant Pau
El següent pas a la recerca de la perspectiva externa em porta a pujar per la carretera que porta al Parador de Conca, antic Convent de Sant Pau (2). Per als interessats en l’art contemporani espanyol, a l’església del convent de dominics s’hi ha instal·lat l’espai Torner, dedicat a aquest artista conquenc amb quaranta escultures i pintures de l’artista.
Tenim a la vista una completa panoràmica de la façana de llevant de la muralla natural i de la ciutat assentada a la cúspide, començant per una primera imatge de les cases penjades.
L’antic pont de Sant Pau (3), que hem vist dibuixat en una imatge del principi d’aquest text, era una construcció en pedra de mitjans segle XVI, estava format per cinc arcs recolzats en pilars, dels quals encara queden drets algunes restes. Va haver de ser demolit el 1889 per amenaçar ruïna, substituint-se el 1902 per l’actual passarel·la d’estructura d’acer. Projectat per l’enginyer de camins valencià José María Fuster i Tomás, i erigit per George H. Bartle, la fosa del qual, també valenciana, comptava amb gran renom per aquella època, quedant inaugurat el 19 d’abril de 1903. És un exemple significatiu de la arquitectura del ferro tipus Eiffel pròpia de l’època. Té una alçada de 40 metres i una longitud de 110 metres.
És un contrast d’estils des del gòtic medieval a l’arquitectura popular i l’arquitectura del ferro.
Des de la passarel·la i les cases penjades
La passarel·la ens portaria al centre de la ciutat històrica, passant per davant de les cases penjades.
Les Cases Penjades
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Les Cases Penjades (casas colgadas) o també Cases del Rei (4) són un conjunt d’edificis civils situats sobre els cingles del riu Huécar. La denominació de penjades es deu a la situació volada dels seus balcons sobre el buit. Construïdes entre els segles XIII i XV.
Des del 1966, les cases penjades acullen Museu d’Art Abstracte Espanyol (4), creat per Fernando Zóbel. Se’l considera un dels museus més importants d’aquest període.
A la fotografia següent, el congost de les gorges del Huécar, mostra a banda i banda, la ciutat murada i el convent de Sant Pau.
Pujada a la ciutat per la Baixada de Sant Martí
Descendeixo novament fins a l’aparcament de l’Auditori José Luis Perales de Cuenca (5).
L’accés fins a la ciutat per la Baixada de Sant Martí (6), prenent-se’l amb calma, permet gaudir del paisatge, així com apreciar l’obra d’arquitectura popular que representen tot el conjunt de cases penjades.
Arribats a dalt, s’entra per la travessia Clavel (7), on es comença a apreciar l’arquitectura interior de la ciutat i el colorit.
La Plaça Major
La Plaça Major (8) té forma de triangle isòsceles punxegut orientat de nord a sud. Els laterals dels vèrtexs del triangle conflueixen sobre la façana de les Cases Consistorials (9).
Casa Consistorial
Bé d’Interès Cultural (BIC)
L´Ajuntament o Casa Consistorial (9) és un edifici d´estil barroc construït en temps de Carlos III. És un edifici de dues plantes muntat sobre tres arcades de mig punt que permeten la connexió entre la plaça Major i el carrer Alfonso VIII i el descens cap als ravals i la ciutat nova.
En total presenta tres nivells, amb un balcó corregut a la planta primera, i culmina amb un àtic amb una rematada al centre on consta les dades de la construcció, que es remunta a l’any 1762 projectat per Jaime Bort.
Catedral de Santa Maria i Sant Julià de Conca
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Des del 1183, després de la conquesta cristiana de la ciutat per Alfonso VIII el 1177, Conca es converteix en seu episcopal i, sobre la mesquita musulmana es construirà la Catedral de Santa Maria i Sant Julià (10).
Per influència de l’esposa d’Alfonso VIII, Leonor d’Anglaterra, l’estil amb què es construirà serà el gòtic normand. Començada el 1196 es finalitza el 1257. Se la considera la primera catedral gòtica de Castella juntament amb la d’Àvila.
Com a totes les grans catedrals, ha patit importants canvis amb el pas dels anys i dels estils artístics.
La façana actual és una reconstrucció seguint l’estil gòtic original realitzada després que s’esfondrés el 1902 la torre de les campanes de la Catedral, la torre del Giraldo, dissenyant la façana neogòtica Vicente Lampérez.
La façana de Lampérez havia de completar-se amb dues altes agulles bessones, però per oposició de diversos arquitectes les obres es van paralitzar i resta inacabada.
La façana abans de l’esfondrament de la torre del Giraldo i un dels projectes de Vicente Lampérez.
La imatge aèria de la planta permet apreciar que la forma de la planta és de creu llatina, de tres naus, però amb el transsepte situat a la part central del braç longitudinal.
Sobre el creuer s’alça les grans dimensions de la doble girola interior.
El cimbori es de format quadrat, amb doble nivell d’obertura d’il·luminació, quatre per costat al pis superior, cobert amb una simple teulada de quatre vessants.
Les naus interiors amb sostre de creueria.
La ronda Julián Romero
De la cantonada nord de la Catedral surt la ronda Julián Romero (11), un passeig paral·lel al carrer de Sant Pere que s’obre a l’impressionant i bellíssim espectacle de la gorga del Huécar a través de balconades i miradors, enllaçats amb petits passadissos.
Al recorregut, pel costat esquerre de la marxa la façana podrem veure la part posterior de les edificacions nobles del carrer Sant Pere, combinades amb exemples perfectes d’arquitectura popular.
Aniran apareixent les volades de les plantes superiors, típiques dels nuclis amb poc espai i gran densitat d’ocupació urbana, per augmentar la superfície útil dels habitatges, o balcons amb teulades.
Mirador Florencio Cañas
S’arriba al primer mirador, el mirador de Florencio Cañas (12), i aquí ens podem començar a extasiar amb el paisatge que s’obre a la nostra mirada.
Dominant la vista, a l’altra banda de la gorga, el convent de Sant Pau (2). edifici aixecat a partir de 1523 com a Convent Dominic, aprofitant l’estructura rocosa de la gorga. L’església és d’estil gòtic decadent, la portada és de transició del barroc al rococó i el claustre al seu interior.
Actualment hi ha el Parador Nacional de Turisme i l’espai Gustavo Torner.
L’aprofitament del sòl dona lloc a passadissos pels quals circula la ronda Julián Romero, sense que falti una llegenda d’amors i desamors al Cristo del Pasadizo (13).
En cert moment, haurem de mirar cap amunt perquè no ens caigui a sobre la capçalera de l’església de Sant Pere (20).
Convent Carmelites Descalces i Centre d'Art Contemporani Fundació Antonio Pérez
Sobre el penya-segat, al segle XVII una comunitat de carmelites descalces n’edificà la seu, el Convent Carmelites Descalces (14). Es tracta d’un dels casals més originals de Conca. De traça absolutament irregular, s’hi distingeix la part conventual, la Casa de la Demandera i l’Església.
Adquirit l’edifici per la Diputació de Conca, ha estat restaurat completament, albergant actualment la seu del Centre d’Art Contemporani Fundació Antonio Pérez (14).
La nau de l’església és un dels àmbits d’exposició.
Mirador
S’arriba a l’últim mirador sobre el Huécar (15) sota el lloc que havia d’ocupar l’alcàsser musulmà a tocar de la muralla i la porta d’entrada. L’edifici actual acull l’Arxiu Històric Provincial de Conca (16).
Noves imatges espectaculars de la gorga i de la ciutat penjada de les cingleres.
Veiem sobresortir la coberta de la Catedral, amb el cimbori quadrat.
El camí del mirador no té sortida, i cal retrocedir per pujar fins al carrer Trabuco, que obre noves perspectives d’observació.
A l’esquerra l’espadanya de l’església del convent de Carmelites Descalços, darrere l’església de Sant Pere, i al fons a la dreta, les cases del carrer Trabuco que donen al costat occidental de la ciutat sobre la gorga del Xúquer, a les que es manifesten els colors típics de les façanes.
Plaça Trabuco
Muralla i Porta Arc de Bezudo
Hem arribat al límit de la ciutat fortificada d’origen musulmà on, a la muralla, s’obre la porta anomenada Arc de Bezudo (17).
Actualment, queda poc de l’antiga muralla àrab, de la qual es conserven alguns fragments, dos cubs magnífics i el bell arc de pedra del que va ser una de les entrades a la ciutat, l’arc de Bezudo.
Pel que fa al castell, no queda pràcticament res del que al seu dia va ser una fortalesa cristiana inexpugnable. La seva última edificació data de l’època de Felip II, l’escut de la qual podem trobar a la façana de l’actual Arxiu Històric Provincial (antic edifici de la Inquisició).
La porta i la muralla des de l’interior.
Per l’exterior, un fossat sec protegia aquesta entrada.
A banda i banda queden les restes dels llenços que enllaçaven amb els cingles de la rocalla, que reforçava el seu paper de muralla natural.
El fossat i la muralla del costat de llevant.
El fossat i la muralla del costat de ponent.
Carrer Trabuco
L’entrada a la ciutat s’efectua actualment per la plaça anomenada carrer Trabuco (18), que forma una plaça amb àmplies vistes a llevant.
Monument a Fra Luis de León (19).
Església de Sant Pere
Bé d’Interès Cultural (BIC)
El carrer Trabuco enllaça amb el carrer Sant Pere. En aquest punt se situa a llevant l’església de Sant Pere (20).
Tot i que l’origen de l’església de Sant Pere és romànic, ha patit tants canvis al llarg dels segles que en realitat es pot considerar una obra del segle XVIII.
És un edifici de planta octogonal cap a l’exterior, però circular a l’interior. Es tanca amb una cúpula sobre tambor.
La portada és barroca i, al costat dret, la torre, adossada al cos de l’edifici i que es compon de tres cossos decreixents, rematada a finals del segle XVIII amb un cos de campanes.
En primer terme el convent de les Carmelites Descalces, amb l’espadanya de la seva església, darrere sobresurt l’edifici de l’església de Sant Pere, amb la seva gran cúpula octogonal.
Carrer Sant Pere
S’entra al carrer Sant Pere (21), que era el carrer principal, blasonat i conventual del primitiu nucli de Conca. Al carrer Sant Pere es concentra un bon nombre de casalots i palauets pertanyents al seu dia a la vella noblesa castellana, actualment convertides en cases particulars; a més de notables edificis religiosos com són: les restes de l’església de Sant Pantaleó, l’antic convent de les zeladores del Sagrat Cor de Jesús (Hotel Convent del Giraldo actualment), l’antic Col·legi de Jesuïtes (avui sala d’exposicions del Centre d’Art Creu Novillo) i l’Església de Sant Pere.
Portada renaixentista de la seu de la Confraria de l’Epifania, de l’any 1589.
Un exemple de casa blasonada.
El col·legi dels Jesuïtes, del segle XVI.
Perspectiva del carrer Sant Pere des de l’entrada per la plaça Major.
Hem arriba novament a la plaça Major (8). Si la travessem i passem sota les arcades de les Cases Consistorials (9) ens endinsarem camí de la ciutat nova.
Carrer Alfonso VIII
El carrer Alfonso VIII (22) constitueix el carrer principal d’accés a la Plaça Major que va prendre forma definitiva al llarg del segle XVIII.
Era el carrer més popular de l’època moderna de la ciutat, i el que enllaçava el centre històric amb els eixamples que s’anaven creant cap al sud.
Són, fonamentalment, cases de veïns, amb algun palauet intercalat. Normalment de cinc nivells, amb balcons al primer i segon pis, i finestres als dos superiors. Aquí proliferen la varietat de colors amb les seves façanes, cosa que li atorga un especial colorit i personalitat.
Conca, capital d'art contemporani i de la música religiosa
Des dels anys seixanta del segle passat, la ciutat de Conca es va convertir en capital d’art contemporani espanyol amb l’obertura del Museu d’Art Abstracte Espanyol (4) fundat el 1966 per Fernando Zóbel d’Ayala, que juntament amb Gustavo Torner van ser els impulsors del “Grup de Conca”.
Actualment, aquesta oferta museística d’art contemporani es complementa amb el Centre d’Art Contemporani Fundació Antonio Pérez (14), creat l’any 1998; el espai Torner (2), obert des del 2005 a l’Església de Sant Pau; la Colecció Roberto Polo, Centre d’Art Modern i Contemporani de Castilla La Mancha (CORPO) (23) des de l’any 2020; el Museo Internacional d’Electrografía – Centre d’Innovació en Art i Noves Tecnologies (MIDECIANT) (24) i la Fundació García y Chico (25).
Pel que fa a l’aportació de Conca a la cultura musical d’aquest país, cal destacar la Setmana de Música Religiosa
La Setmana de Música Religiosa de Conca constitueix des del seu any de creació, el 1962, una de les cites musicals més importants per Setmana Santa. El festival conquenc s’ha convertit en un dels referents europeus de la interpretació de música religiosa i espiritual i ha estat l’escenari de l’estrena de noves creacions (la première mundial de l’obra d’encàrrec és una cita obligada que singularitza cada edició), així com la recuperació de repertori infreqüent, intentant abastar diferents estètiques, gèneres i formacions musicals.
Fi de la visita
En aquest punt dono per finalitzada la meva particular passejada pel centre històric de Conca.
Queda per recórrer la resta de la ciutat, que també conté punts interessants per visitar, i també queda aprofundir els aquí vistos des de l’exterior. Ho deixo per a una altra ocasió, ja que en aquesta es tractava d’un simple passeig, però esplèndid.
Em sembla atractiu posar fi amb aquestes perspectives aèries que podem captar de Google maps, i que crec que ens ajuden a obtenir una impressió més precisa de l’interès morfològic i paisatgístic d’aquesta joia de ciutat, Patrimoni Mundial.
