Alcoi (Alicante/Alacant), una ciutat d’origen medieval, pionera durant la revolució industrial i on la burgesia va deixar la seva empremta a través d’edificis modernista. Un gaudi per als amants dels ponts.
Alcoi (Alicante/Alacant)
Alcoy. L’Alcoià. Alicante/Alacant
Comarca: L’Alcoià. Província: Alicante/Alacant. Com. Autònoma: Comunitat Valenciana
Coordenades: 38°41′54″N 0°28′25″O. Altitud: 561 msnm. Població: 58.977 habitants (2018)
Web: ayuntamiento
Integrada en: Ruta Europea del Modernisme i Ruta Europea dels Cementiris
Visita: 2019
Índex
Alcoi. L’Alcoià. Alicante/Alacant
Pont de Maria Cristina i Pont de Fernando Reig
Carrers Bartomeu J. Gallardo, Del Gurugú i plaça de la Creu Roja
Carrer Gonçal Barrachina i viaducte Canalejas
Església Arxiprestal de Santa Maria
Carrer Verge Maria i pont de Sant Jordi
Carrer Puríssima i placeta de les Xiques
Carrer de Sant Jaume a carrer Capella Belloch
Carrers Sant Josep, Santa Rita i Sant Francesc
Alcoi. L’Alcoià. Alicante/Alacant
Enlllaç amb el Post: Hotel con encanto Masía La Mota. Parc Natural de la Font Roja
Una visita obligada des de l’Hotel con encanto Masía La Mota era la ciutat d’Alcoi, en el terme municipal del qual està enclavat, i a només 7,5 quilòmetres i uns escassos 15 minuts amb cotxe. Fins i tot podríem anar a peu en 1 hora, a uns 4,5 quilòmetres per la Via Verda d’Alcoi.
L'assentament
El nucli antic original de la ciutat es va assentar sobre un altiplà erosionat en forma de “V” orientada a nord-est, entre els rius Barxell o Riquer per l’oest, i el riu Molinar per l’est, al punt de trobada. Punt en el qual també conflueixen les aigües del Barranc del Zinc. A partir d’aquest punt la llera constituirà el riu Serpis. Riu costaner que desemboca a la Mediterrània, amb una longitud d’uns 75 quilòmetres.
Per les tres unitats superficials a què ha donat lloc l’erosió d’aquests tres llits, s’estén actualment la ciutat.
Això ha donat com a resultat un territori que per enllaçar les diferents parts del nucli urbà han hagut de construir-se nombrosos ponts per superar els barrancs formats, de considerable profunditat.
En la visita podré visualitzar fins a 6 ponts, els antics de baixa rasant, i els moderns de considerable envergadura.
Els Parcs naturals del Carrascar de la Font Roja i el de la Serra de Mariola, doten d’una rellevància especial el paisatge.
Una mica d'història
El territori ha estat habitat des de fa uns 40.000 anys. El Museu Arqueològic d’Alcoi exhibeix un interessant recorregut des d’aquestes dates fins a l’època Andalusí.
Però la ciutat d’Alcoi en el seu assentament actual té datada la seva fundació el 1256, dins d’un recinte emmurallat montà o en altiplà.
Després de sotmetre Jaume I pacíficament per tractats el Regne de València es va produir un alçament per part d’Al-Azraq, senyor de “la Vall d’Alcalà”.
Per assegurar el territori, Jaume I va fer construir una sèrie de castells per estabilitzar la frontera sud. Això va donar lloc a la creació d’una sèrie de poblacions noves, en les quals estava prohibides “les moreries”. Una d’aquestes va ser la d’Alcoi.
El rei Jaume II va donar la vila a l’almirall Roger de Llúria en 1291. L’any 1430 va tornar al poder reial. A partir de 1447 el rei Alfons el Magnànim li va confirmar el seu privilegi de tenir representació en les Corts Valencianes.
Després de la victòria de Felip V en la Guerra de Successió, on Alcoi va recolzar la causa de l’Arxiduc Carles, s’imposa a l’Ajuntament una nova forma d’organització després de la pèrdua dels Furs en 1708.
El segle XVIII serà decisiu en el desenvolupament de la indústria de draps a Alcoi, que es recolzava en una tradicional indústria llanera des de finals de segle XV. Una fita important va ser el atorgar diversos privilegis a l’Associació Gremial de fabricació de draps que va passar a ser, en 1723, Real Fábrica de Paños de Alcoy i fabricar teixits per als uniformes militars de l’Exèrcit Reial. Això donarà lloc a l’aparició d’una nova classe influent en la localitat, coneguda com la de “els fabricants”.
Una altra activitat industrial important incorporada al segle XVIII va ser la indústria paperera, que va constituir el segon motor de l’economia alcoiana. Alcoi s’endinsa en la revolució industrial, el que comportarà el creixement de la població.
A principis de segle XIX, la metal·lúrgica s’incorpora com una nova activitat industrial, amb la instal·lació de la primera caldera de vapor a Alcoi en 1832. D’aquesta manera, Alcoi es configura com una de les ciutats pioneres del desenvolupament industrial espanyol, i la més important de la Comunitat Valenciana.
Una burgesia florent deixarà la seva empremta en l’urbanisme de la ciutat. Per exemple, en 1860, per donar sortida a les seves mercaderies, els empresaris costegen les obres de tres ponts. I especialment, a finals de segle XIX i principis al XX, amb nombroses cases senyorials d’estil modernista repartides per tot el nucli històric central, i que tindrem ocasió de veure en el recorregut per Alcoi.
Paral·lelament, l’auge de la industrialització ve acompanyat per la immigració de població de les àrees rurals de l’entorn, i l’expansió de la ciutat als altres costats dels barrancs.
És especialment significatiu l’any 1931 amb la construcció del Pont de Sant Jordi, sobre el riu Riquer, que facilità l’expansió de l’Eixample més enllà dels límits tradicionals.
Segons els experts, fins al període de l’autarquia de l’economia espanyola a mitjan segle XX, Alcoi va mantenir la seva base industrial recolzada en la seva indústria tradicional. Però amb l’obertura del comerç internacional va portar a la decadència del seu paper com a ciutat industrial.
Recorregut per Alcoi
En aquesta ocasió he escollit la presentació de la visita en forma de ruta lineal, on es van alternant èpoques històriques, estils arquitectònics i funcions de les edificacions, en la mateixa seqüència amb la qual vaig efectuar el recorregut.
El recorregut se centra en la ciutat antiga, de manera que quedarà exclòs part del patrimoni industrial, en general situat al fons o a l’altre costat dels barrancs.
Pont de Maria Cristina i Pont de Fernando Reig
El punt de partida de la ruta va ser el Pont de María Cristina (1), a la zona sud-oest, sobre el riu Barxell o Riquer, de la ciutat vella. També se li coneix com Pont de Cervantes, ja que l’uneix al Passeig Cervantes.
És un dels primers ponts, construït entre 1830-1838, que unia amb una zona industrial.
Construït amb carreus i maçoneries, els arcs laterals són ogivals, i de mig punt el central.
Al fons, una mica apartat, en direcció sud-oest, apareix la moderna silueta del Pont de Fernando Reig (2), obra dels enginyers de camins José Antonio Fernández Ordóñez i Julio Martínez Calzón. És un pont atirantat, dels més importants ponts urbans de la segona meitat de segle XX a Espanya (1985-1987).
En el fons de barranc, sobre la terrassa fluvial, s’observen restes d’edificis industrials.
En direcció al centre de la ciutat, el pont enllaça amb l’Avinguda País Valencià.
És un dels carrers que presenta la lluminària de festes de moros i cristians, coneguda com l’enramà.
Carrer Joan Cantó
Prenc el primer carrer a la dreta per ascendir pel carrer Joan Cantó. Aquí efectuaré un primer contacte amb l’arquitectura modernista d’Alcoi.
En ple apogeu de la industrialització d’Alcoi, a finals de segle XIX i principis del XX, la burgesia empresarial es va prodigar en la construcció de palauets d’estil modernista repartits per tot el nucli antic.
En aquest carrer observarem tres d’aquestes edificacions.
Al número 2 del carrer el primer exemple el constitueix la Casa d’Escaló (3), de l’industrial senyor Enrique García Peidro (Escaló), de l’any 1906, obra de l’arquitecte Vicente Pascual Pastor.
Actualment allotja el Conservatori Municipal de Música i Dansa.
L’habitatge modernista del número 8, va ser construïda el 1906, per encàrrec de Don Enrique Vilapalana (4), en aquell temps president de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat d’Alcoi, també obra de l’arquitecte Vicente Pascual.
De nou Vicente Pascual Pastor és l’arquitecte de la casa número 10, per a Don Desiderio Mataix (5) l’any 1907. Contigua a la casa anterior.
En aquest cas la planta baixa estava destinada a oficines i magatzem de teixits i la superior al servei domèstic. Amb entrada de carruatges i jardí posterior.
Al final del carrer, a l’esquerra, l’edifici del Monte de Piedad y Caja de Ahorros ocupa tota l’illa. En aquest tram del carrer podem veure la part posterior de la construcció.
Plaça Ferràndiz i Carbonell
El carrer Joan Cantó culmina a la Plaça Ferràndiz i Carbonell (6). Dos grans edificis enfrontats entre si, corresponents a dues de les principals fàbriques de la història d’Alcoi, les dels empresaris José Ferrándiz Belda i Enrique Carbonell Antolí, ambdues dedicades al gènere de punt.
Els dos edificis industrials contigus d’estil modernista valencià. La fàbrica Carbonell va ser construïda entre els anys 1909 i 1917 i la Ferrándiz en 1922. Van ser projectades per l’arquitecte Vicente Pascual Pastor, autor de les tres cases que hem vist, amb la col·laboració de l’arquitecte Timoteu Briet.
Actualment són la seu de campus de l’Escola Politècnica Superior d’Alcoi (EPSA), integrant de la Universitat Politècnica de València (UPV).
La gran escultura metàl·lica situada a la plaça és la titulada Ocell de Joan Llaveria Arasa.
Santuari de Maria Auxiliadora
Al fons de la fotografia anterior, entre els edificis de les dues fàbriques, apareix el Santuari de Maria Auxiliadora (7). És una construcció de 1931 segons projecte de l’arquitecte Joaquín Aracil Aznar.
L’interior conté murals de Ramón Castañer realitzats en 1954.
Carrers Bartolomé J. Gallardo, Del Gurugú i plaça de La Creu Roja
Tornant a la cantonada del carrer Joan Cantó, prenc el carrer Bartomeu J. Gallardo, seguint el lateral sud de l’edifici del Monte de Piedad y Caja de Ahorros (8).Es tracta novament d’un edifici de l’arquitecte Vicente Pascual de l’any 1909, en estil modernista.
L’edifici, que ocupa tota l’illa, té l’entrada pel carrer Rigobert Arbors. En tot el seu perímetre l’edifici està retret, deixant un espai enjardinat.
Amb la reordenació del sistema bancari espanyol d’aquests darrers anys, la Caixa Mediterrani ha desaparegut i l’edifici és actualment la seu de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) a Alcoi.
A la cantonada un edifici que no he estat capaç d’identificar.
Seguint pels carrers Del Gurugú i Sant Mateu fins a la plaça de la Creu Roja portarà a l’Església de Sant Maure i Sant Francesc (9).
Es tracta de la reedificació en estil classicista efectuada a partir de 1948, segons projecte de l’enginyer Cèsar Cort Botí, sobre l’antiga església barroca enderrocada en els anys de la Guerra Civil.
La primera perspectiva correspon al lateral nord.
La portada principal està encarada a la Plaça Ramon y Cajal.
Carrer Sant Nicolau
Entro ara en una altra dels carrers importants que conflueix a la Plaça d’Espanya, i per la presència d’edificis de gran qualitat, amb una important presència de l’estil modernista.
En el seu conjunt apareix com un carrer senyorial, amb diversos edificis catalogats a la Ruta del Modernisme, però amb molts altres de gran qualitat, tot i que per al turista no és accessible disposar de dades d’autoria. Inclouré alguns de cada categoria.
En els números 46, 44 i 42 (10).
El Habitatge del carrer Sant Nicolau, 29 (11), mostra una façana realitzada per l’arquitecte Vicente Pascual al 1905.
El Cercle Industrial, en el núm 19 (12) acull aquesta institució creada el 1868 per la burgesia local. L’edificació és obra de Timoteu Briet en 1904. D’estil modernista amb certa influència vienesa.
La Casa del Pavo, al núm 15 (13) és una de les més interessants. Construïda entre 1908 i 1909 per l’arquitecte Vicente Pascual Pastor en col·laboració amb el pintor alcoià Fernando Cabrera Cantó, que la va convertir en el seu estudi.
Rep el nom d’El Pavo, per la rematada de les llindes amb un gall d’indi.
Al número 9 una altra casa sense referència d’autor.
El Habitatge del carrer Sant Nicolau, 4 (14) és de 1910. Obra també de Vicente Pascual.
El carrer Sant Nicolau aboca a la Plaça d’Espanya, amb una perspectiva entre l’enramà. I al fons el campanar de l’Església de Santa Maria.
Plaça d'Espanya
A la Plaça d’Espanya (15) s’arriba al centre de la ciutat. L’Ajuntament, l’Església Parroquial de Santa Maria i el Teatre Calderón són els edificis que determinen la centralitat actual. A la vida de la ciutat és el lloc on es desenvolupen els principals actes de la Festa de Moros i Cristians.
No sempre va ser així, ja que l’Ajuntament se situava més al nord, en l’actual Museu Arqueològic. Per això, la façana principal de l’Església es troba en el costat oposat a la plaça, orientada a nord, vers la Plaça del Fossar.
Va ser el desplaçament de la residència de les famílies burgeses a partir del segle XVIII, que van començar a traslladar-se a la part alta, per on hem passat, convertint la plaça de la “Eres de Sant Agustí” en la plaça d’Espanya a mitjan el segle XIX, envoltat de cases senyorials.
Amb la desamortització, al segle XIX el Convent de Sant Agustí desapareixeria i en el seu lloc es construiria l’Ajuntament. El lloc del claustre es transformaria en la Plaça de Dins (18) i el refectori en el Teatre Principal (22).
La Plaça té forma trapezoidal allargada en direcció nord-sud, amb l’Església al nord, l’Ajuntament a ponent i el Teatre Calderón a la banda de llevant, configurant un espai diàfan, que només és ocupat en l’extrem nord per una font.
Vistes de la plaça d’Espanya en direcció nord i sud.
L’Ajuntament o Casa Consistorial (16) és un gran edifici d’estil academicista.
A la façana està datat l’any d’inauguració: “Reinando Isabel 2ª. Año 1861”.
Castell de Festes. Des del segle XVIII, per donar més lluïment a la representació de la lluita dels Cristians contra les hosts d’Al-Azraq, a la plaça es va construir un castell. L’actual és metàl·lic i prové de 1944. És desmuntable i se’l pot admirar durant el mes d’abril, període de les festes de Sant Jordi.
Per mantenir la diafanitat, i després d’un intens debat ciutadà, el 1992 es va remodelar la plaça, construint un gran espai al subsòl de la plaça per a exposicions i esdeveniments, la Llotja de Sant Jordi (17).
L’encàrrec va recaure en l’enginyer-arquitecte Santiago Calatrava. Té dues entrades, una a cada extrem de la plaça. La més propera a l’església de Santa Maria té un accés fix i queda senyalitzat per una font que sorgeix a través d’un entramat d’acer inoxidable. Malauradament no disposo de fotografia, ja que queda tapada pel Castell de Festes.
A l’altre extrem, una entrada sota rasant s’obre com accés secundari a través d’un sistema similar al de la font.
Quan la instal·lació roman tancada, la porta queda amagada sota d’una plataforma arran de terra.
Per accedir a la Llotja, s’eleva una estructura per un sistema hidràulic, fent accessibles les escales que baixen a la sala.
La sala expositiva és un espai diàfan de 90 metres de llarg i 9 d’alt, amb un ample variable entre 7 i 16 metres. L’estructura primària que sosté la coberta és un arc de formigó que s’inicia a l’entrada sota rasant i creua tota la sala amb un únic va. Sobre aquest arc es recolza perpendicularment un sistema secundari fet per costelles que defineix espacialment la sala.
Accés pel costat de la font al nord.
Accés pel costat sud.
Diverses vistes de la Llotja.
Carrer Gonçal Barrachina i viaducte Canalejas
Des del costat sud de la Plaça, en direcció est agafo pel carrer Gonçal Barrachina, i en el nombre 6-8 es troba l’Antic Parc de Bombers (19). Edifici modernista de Vicente Pascual Pastor. Construït el 1915 per a la companyia d’assegurances La Unión Alcoiana, empresa que va gestionar el servei d’extinció d’incendis entre els anys 1888 i 1955.
El carrer dóna pas al Viaducte Canalejas (20).
El viaducte salva el riu Molinar i comunica amb el barri del Viaducte. Correspon al període de la construcció en ferro, i va ser inaugurat el 1907. És obra de l’enginyer Prospero Lafarga amb la intervenció de l’enginyer alcoià Enrique Vilaplana Julià.
Està format per una estructura d’acer que es recolza en tres pilastres i dos estreps. Té una longitud de 162 metres i una alçada màxima de 54 metres.
Des del viaducte es disposa d’una perspectiva sobre la part oest de la Ciutat.
Per la tornada passaré per la part posterior del renovat Teatre Calderón, amb perspectives sobre la cúpula i torres de l’Església de Santa Maria.
Aquest recorregut em portarà a la part nord de la Plaça d’Espanya.
Església Arxiprestal de Santa María
L’Església Arxiprestal de Santa Maria (21) va ser reconstruïda entre 1940 i 1954 en estil classicista, sobre un temple d’estil barroc del segle XVIII.
Com ja hem vist, la façana sobre la plaça d’Espanya no correspon a la façana principal, que estava orientada cap al nord, en direcció a la localització de l’antiga Casa de la Vila.
Per observar la façana principal, situada als peus del temple, donaré una volta a l’Església fins a la Plaça del Fossar.
De forma no habitual, l’orientació de l’Església és de sud a nord.
La volta a l’Església em porta novament a la Plaça d’Espanya a la confluència amb el carrer Sant Tomàs.
Carrer Sant Tomás
A la dreta prenc pel carrer Sant Tomàs. A la banda esquerra, al costat de l’arcada d’accés a la Plaça de Dins, se situa el Teatre Principal (22), inaugurat el 1838 i dissenyat per l’arquitecte municipal Joan Carbonell Satorre utilitzant el refectori del Convent de Sant Agustí després de la seva desamortització.
Després de diverses remodelacions, actualment és un teatre de reduïdes dimensions, amb 250 localitats.
Baixant pel carrer, a la dreta apareix primer l’ Església de el Sant Sepulcre (23) del Convent d’Agustines Descalces.
Al Convent s’entra pel carrer Sant Blai. Va ser iniciat en 1595.
La portada que dóna al carrer Sant Tomàs és d’estil neoclàssic.
En la següent illa se situa l’Església de Sant Jordi (24), dedicada al patró de la ciutat.
Probablement amb origen al segle XIII, però totalment remodelada. L’última remodelació és de 1921 en estil neobizantí en el seu interior i historicista neoromànica a l’exterior, projectada per l’arquitecte Timoteu Briet en 1913.
A partir d’aquí, el carrer enllaça amb el pont de Sant Jordi (30).
Carrer Sant Miquel
Baixo pel lateral dret del pont per prosseguir per carrer Sant Miquel.
Em dirigeixo en primer lloc a l’Antiga Casa de la Vila (25), i actualment seu del Museu Arqueològic Municipal.
Des de l’Edat Mitjana fins a inicis de segle XIX, la plaça davant de l’edifici era la Plaça de les Corts, plaça principal d’Alcoi. Com ja hem vist, el centre es va traslladar a l’actual Plaça d’Espanya.
L’edifici és un palau d’estil renaixentista construït entre 1572 i 1584, i en el qual destaca la llotja de columnes.
Museu Arqueològic Municipal
Des de 1945 és la seu del Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó.
El 1962 el Museu i l’edifici van ser declarats Monument d’Interès Artístic Nacional.
El Museu mostra una interessant col·lecció que abasta des de la Prehistòria fins a l’Edat Mitjana.
Sortint del Museu el mur lateral de l’edificació del davant anuncia en un gran mural el Museu Alcoià de la Festa.
L’edifici del Casal Sant Jordi (26), conegut com “Casa Merita” és una antiga casa pairal de finals de segle XVII, a la que la família Jordà va donar la seva estructura definitiva i la seva esplendor, amb el blasó a la llinda de l’entrada.
El Casal Sant Jordi acull l’Associació Sant Jordi Alcoi, encarregada de l’organització de la Festa de Moros i Cristians. L’edificació contigua alberga el Museu Alcoià de la Festa.
La festa de Moros i Cristians ha estat declarada Festa d’Interès Turístic. Te lloc al mes d’abril, en les festes de Sant Jordi.
Al davant, dos edificis encarats formen la placeta de la Mare de Déu.
El primer a l’esquerra correspon a la Capella de la Mare de Deu dels Desamparats (27), probablement amb orígens a la fi de segle XV, va ser rehabilitada el 1852. Vinculada a l’antic hospital que se situa davant. En aquesta part de la ciutat estava disposat l’antic cementiri.
Actualment dessacralitzada, acull el Casal de Nadal, un espai on s’evoca el màgic espectacle amb el qual Alcoi celebra l’arribada del Nadal.
L’edifici de davant va tenir diversos usos al llarg de el temps, però se’l coneix com Antic Hospital (28).
És aquest lloc, des de mitjans segle XIII fins al segle XVIII es trobava la primera Església de Santa Maria. La portada romànica que es conserva a l’entrada en formava part.
En 1878 es va reconstruir com a hospital, fins a 1877. Amb posterioritat va servir per a diverses funcions, i actualment alberga els Jutjats.
Carrer Verge Maria i pont de Sant Jordi
En aquest punt ens trobem en el vèrtex nord-oriental de l’altiplà en el qual s’assenta la part vella d’Alcoi, lloc de confluència dels barrancs que han obert els rius Barxell o Riquer i Molinar. Per tant, he de retrocedir, i ho faig pel costat nord, pel carrer Verge Maria, seguint el Riquer, pel límit de les muralles medievals.
Constància dels orígens medievals és la Torre Na Valora (29), del segle XIII. La perspectiva permet visualitzar perfectament la seva posició sobre el barranc, així com un dels ponts per sobrepassar-lo el mateix nivell de l’altiplà. Es tracta del Pont de Sant Jordi.
La Torre Na Valora és un dels pocs testimonis que Alcoi conserva de les seves muralles medievals, construïdes en la segona meitat del segle XIII.
A continuació, em dirigeixo al Pont de Sant Jordi (30). Ja he assenyalat que aquest pont, construït entre 1925 i 1931, va ser de gran importància per a l’expansió urbana de la ciutat, ja que permetia connectar la ciutat central amb l’eixample projectat a l’Horta Major, a l’altre costat del riu Riquer.
És d’estil art déco, dissenyat per l’arquitecte Víctor Eusa i els enginyers Carmel Montsó Reparaz i Vicente Redón, utilitzant per a la seva construcció l’innovador ciment armat encofrat. Té una longitud de 156 metres i una alçada màxima de 42 metres. La part central formada per tres voltes parabòliques.
Carrer Puríssima y Placeta de les Xiques
He entrat en contacte novament amb el carrer Sant Miquel, però ara passo per sota del pont de Sant Jordi per enllaçar amb el carrer Puríssima.
Mirant cap al fons del barranc puc constatar la significativa millora que va haver de suposar la construcció del nou pont. No hi ha més que fixar-se en un antic pont (31) que apareix en el fons del barranc, als peus d’un dels pilars del de Sant Jordi. És un dels ponts de baixa rasant que antigament permetien travessar el riu.
El carrer Puríssima segueix per la part interior de les muralles, de les quals es conserva un fragment a la Torre N’Aica i Portal de Riquer (32).
A la fotografia es veu el carrer Puríssima, pel qual he vingut per sota el pont, amb la Torre N’Aica de segle XIV en primer terme.
La Vila s’havia integrat el 1256 al Regne d’Aragó, i a partir de 1305 es procedeix a la construcció del seu primer raval en aquesta zona conegut com Raval Vell o Pobla Nova de Sant Jordi.
El Raval estava defensat per una muralla i diverses torres, com la Torre de N’Aiça i Torre-portal de Riquer, que era al mateix temps la porta d’accés a la població per l’antic camí de Castella.
La Torre-portal de Riquer.
Restes de la muralla per la part exterior.
Al segle XVIII, sobre la muralla del carrer de la Puríssima, es va obrir una porta més àmplia -anomenada Arc de Sant Roc-, per permetre l’accés de carruatges a través del carrer de Sant Roc.
Al final del carrer Puríssima, abans de creuar el pont, continu gairebé davant pel carrer Verge d’Agost fins a les escales que porten a la placeta de les Xiques (33). Som al límit de la muralla del Raval. Aquí es conserva un llenç de la muralla medieval i restes de la Torre de l’Andana.
Sobre la part exterior o barbacana d’aquesta muralla, es van adossar diferents cases construïdes amb ocasió d’un nou eixample, que la vila d’Alcoi va experimentar a partir de l’any 1669.
Carrer de Sant Jaume a carrer Capella Belloch
Retrocedeixo per on he vingut per creuar el Pontó de Sant Jaume, que en aquest cas serveix per superar la baixada cap al riu pel carrer que porta al Barranc de Na Lloba.
Passat el Pont, des d’aquesta posició es disposa d’una excel·lent perspectiva sobre una de les zones industrials històriques al costat del riu.
No s’aprecia a la fotografia, però al fons del carrer Barranc de Na Lloba, un pont de baix rasant permet superar el riu Barxell o Riquer.
En aquesta zona d’expansió extramurs del Raval es combinen residència i activitats industrials.
Un gran edifici modern és la seu de l’Escola d’Art i Superior Disseny d’Alcoi (34) de l’arquitecte José Luis Esteve, inaugurat l’any 2011.
Al davant, dos edificis fabrils històrics al carrer Sant Joan 43 i 45 (35). El del número 43 correspon a un taller de litografia, obra de l’arquitecte Timoteu Briet en 1915. L’edifici contigu, número 45, va ser projectada pel mateix arquitecte com a magatzem el mateix any. El 1921 es va incorporar una nova planta a tots dos edificis.
Unes cases més a la dreta, al número 12 de la Plaça Emili Sala (36), apareix les cotxeres projectades pel mateix arquitecte anterior, Timoteu Briet en 1905, d’estil modernista, a la part posterior de la Casa Laporta, amb entrada principal per l’avinguda País Valencià.
A la mateixa Plaça Emili Sala, 1 (37), el grandiós edifici de l’antiga seu de Papereres Reunides ocupant tota l’illa.
Es tracta d’un edifici d’estil eclèctic de l’any 1934, projectat per l’arquitecte Vicente Valls Gadea.
Actualment és la seu del Centre Europeu d’Empreses Innovadores (CEEI-Alcoi) i de l’Institut Tecnològic Tèxtil (AITEX).
A la cantonada del front, a la mateixa plaça Plaça Emili Sala, 2 (38), ocupant una antiga fàbrica d’una sola planta, d’estil eclèctic de 1920 aproximadament, té la seva seu actual la Filà Judios, una de les filaes més antigues d’Alcoi, probablement anterior a 1817, i que en l’actualitat ocupa el segon lloc en l’ordre festiu.
L’Estatut de l’Associació de Sant Jordi, entitat organitzadora de la Festa de Moros i Cristians, com ja hem vist amb anterioritat, defineix Filà com: “l’agrupació de persones constituïda amb la fi primordial de prendre part activa en la celebració de la Festa de Moros i Cristians en honor a Sant Jordi “. Desfilen en fila en un mateix front “braç a braç”. En l’actualitat hi ha 28 filaes, cadascuna amb un local propi. 14 filaes del bàndol Moro i 14 del bàndol Cristià.
Seguint pel carrer lateral de l’edifici de Papereres Reunides se’ns mostra, a la cantonada amb el carrer Capella Belloch, 9 (38), un edifici d’habitatges, novament projectat per l’arquitecte Timoteu Briet, de l’any 1911.
Avinguda País Valencià
Pujant pel carrer Capellà Belloch arribo a l’avinguda País Valencià. Hi havia iniciat el recorregut entrant per aquesta avinguda, però ara vaig a recórrer-la amb deteniment. Es tracta d’una part de l’artèria principal d’Alcoi.
Com carrer noble de la ciutat, acull nombrosos edificis de la burgesia de principis de segle XX.
Edificis en Avinguda País Valencià 30 i 28 (40 i 41). El del número 30 correspon a la casa entre mitgeres de Desiderio Araño, projectada pel mestre d’obres Jorge Vilaplana Carbonell en 1911. Aquest edifici és simètric en la distribució de la façana a la Casa Laporta del número 28.
La Casa Laporta, correspon a una reforma segons un projecte de l’arquitecte Timoteu Briet Montagut en estil modernista de l’any 1904. Se’l considera el primer edifici d’estil modernista a Alcoi. El propietari, José Laporta, era germà del pintor Francisco Laporta Valor, un dels artistes que va introduir el modernisme a Alcoi.
Detalls de la casa número 28.
Recordar que abans hem vist l’entrada de carruatges d’aquesta casa a la Plaça Emili Sala 12.
Entre molts edificis representatius assenyalaré finalment en aquesta avinguda els del número 16 (42) i del número 12 (43). No disposo de filiació reconeguda.
Al davant, a la mateixa avinguda País Valencià, l’antic Banc d’Espanya (44), ocupant tota l’illa.
El 1884 es va obrir una oficina del Banc d’Espanya a Alcoi per la necessitat de disposar de moneda per al pagament setmanal de les nòmines dels treballadors de la indústria. Va ser un dels pocs casos que es van donar en ciutats que no eren capital de província.
Després d’ocupar diverses seus provisionals, el 1927 es va construir aquest edifici d’estil neoclàssic.
Quan en 1982 van tancar aquestes oficines, es va cedir a l’Ajuntament i actualment és Casa de Cultura, Biblioteca Pública i Arxiu Municipal.
Carrer Sant Josep, Santa Rita i Sant Francesc
Pujo pel costat esquerre del Banc d’Espanya, pel carrer Sant Josep, fins a trobar, a la segona cantonada a l’esquerra, el carrer Santa Rita. Aquí m’aturo al número 21, davant la seu de l’Agrupació Empresarial Tèxtil Alcoiana (46) i la annexa Capella de Sant Miquel (45).
La Capella és privada i pertany a l’Agrupació Tèxtil. Va ser construïda en 1790 i ampliada el 1875 per José Moltó Valor.
A continuació, la Casa de la Bolla (46). Aquest edifici, construït entre 1787 i 1790, en estil neoclàssic, va ser reformat el 1890, i, com he indicat, és la seu de l’Agrupació Empresarial Tèxtil Alcoiana.
El nom de “la bolla” correspon a un impost amb una etiqueta “la bolla” com marxamo pel qual la Real Fábrica de Paños certificava l’origen i la qualitat de les peces de drap.
Arribo al carrer Sant Francesc. Mirant cap a la dreta apareix al fons el campanar de l’Església de Sant Maure i Sant Francesc, per la qual he passada a l’inici del recorregut.
Baixo pel costat esquerre fins al número 10, per passar per davant de l’antiga seu de la Banca Vicens (47), en un edifici de 1881. La Banca va ser fundada el 1848 a Alcoi per Antonio Vicens Varela.
És la seu actual de la Cambra de Comerç d’Alcoi.
Carrer Sant Llorenç i plaça de Dins
El carrer Sant Francesc conflueix al carrer Sant Llorenç, continuació de l’avinguda País Valencià.
Fixo l’atenció en el bloc del número 17. Sense referències.
Gairebé davant de l’edifici anterior, s’obre un carreró amb uns porxos, que em porten a la Plaça de Dins (18).
Aquesta plaça porticada, correspon a l’emplaçament de l’antic claustre del Convent de Sant Agustí, i se situa a la part posterior de l’actual Ajuntament.
Aquí dono per finalitzat el meu recorregut per la part central de la ciutat d’Alcoi.
Fi de la visita
En el recorregut per la ciutat d’Alcoi m’he limitat a la seva part antiga que ocupa la posició central, on es concentra la seva història des de l’Edat Mitjana fins als nostres dies, passant per l’època d’esplendor de la seva revolució industrial i florida de la burgesia urbana .
Aquest esplendor, dels segles XIX i principis del XX es materialitza en el seu urbanisme per la important presència de l’estil modernista de principis de segle XX.
En el recorregut s’ha pogut apreciar la presència gairebé exclusiva de dos arquitectes d’aquest període. Timoteu Briet Montaud (Cocentaina 1859-Alcoi 1925) I Vicente Pascual Pastor (Alcoi 1865-Alcoi 1941).
M’ha faltat recórrer el patrimoni industrial exterior, així com els eixamples moderns.
L’altre element a destacar són els nombrosos ponts necessaris per assumir el seu creixement urbà més enllà dels barrancs dels rius que circumden la seva part antiga. La seva orografia li aporta una personalitat específica.
Com a culminació, l’entorn, amb els Parcs naturals del Carrascar de la Font Roja i el de la Serra de Mariola, aporten un esplèndid paisatge circumdant.
Bases d’informació
Webs academic
Guía del Forastero en Alcoy (año 1864)
Alcoi ciutat i patrimini. Jornades de debat (2000)
Universidad de Alicante, Historia de Alcoy
R. Aracil, M. García Bonafe, Els inicis de la industrialització a Alcoi
Wikipedia, Sucesos de Alcoy de 1821
D. Ferrando Laguna, El patrimonio arquitectónico de la sociedad industrial de Alcoy a principios del siglo XX, su conservación y nuevas funciones
J.M. Dávila Linares, Planeamiento y ordenación urbanística de la ciudad de Alcoi (estudio de geografía urbana) (Tesis Doctoral)
J.Ortiz Gisbert, El Patrimonio Modernista de Alcoi
