Una altra joia de la natura es troba a les Barrancas de Burujón (Toledo) on l’erosió del riu Tajo i la pluja han modelat un paisatge que ha merescut la qualificació de Monument Natural.
Barrancas de Burujón (Toledo)
Barrancas de Burujón. Monument Natural Barrancas de Castrejón i Calaña. Burujón. Toledo
Municipi: Burujón. Comarca: Comarca de Torrijos. Província: Toledo. Com. Autònoma: Castilla-La Mancha
Coordenades: Mirador de los Enebros 39°51’46.3″N 4°17’42.0″W Altitud: Pico Cambrón: 581 msnm; Embalse de Castrejón: 425 msnm.
Monument Natural, 2010.
Zona d’Especial Protecció per a les Aus i el Lloc d’Interès Comunitari de la Xarxa Natura 2000
Accessible per a persones amb discapacitat.
Visita: 2021
Barrancas de Burujón. Monument Natural Barrancas de Castrejón i Calaña. Burujón. Toledo
Si l’erosió marina pot provocar impressionants penya-segats a costes calcàries (Penya-segat del Bolao), l’erosió fluvial també aconsegueix efectes similars en diferents tipus de terrenys. En aquest Post ens aproparem a l’erosió del riu Tajo a la província de Toledo al seu pas per terrenys de sorres argiloses vermelloses a les denominades Barrancas de Burujón.
En un dels recorreguts des de l’Hotel La Salve va ser un encert acostar-se a aquest paratge natural.
El territorio
Ens trobem a la llera del riu Tajo al seu pas per la província de Toledo.
El seu discórrer entre terrenys detrítics terciaris ha configurat un curs d’una successió de meandres que a la part còncava la força centrifuga de l’aigua ocasiona el procés d’erosió, mentre que, a la part convexa, en perdre força el curs de l’aigua, es va dipositant sediments formant plataformes.
Als termes municipals d’Albarreal de Tajo, Burujón i La Puebla de Montalbán aquest procés ha donat origen a un paisatge que per la seva espectacularitat i bellesa va ser reconegut com a Monument Natural Barranques de Castrejón i Calaña, el 2010.
A la declaració de motius del Decret 224/2010, se sintetitza les característiques d’aquest paisatge.
Les Barrancas de Castrejón i Calaña representen un exemple singular del paisatge d’incisió del riu Tajo, que discorre encaixat al llarg de la major part del seu traçat. Es tracta d’un conjunt de gorges i xaragalls que s’ha desenvolupat al peu d’un cingle important excavat pel riu en els materials detrítics d’edat terciària que omplen la seva conca sedimentària. Presenten un grau d’evolució molt alt amb gorges estretes i profundes i interfluvis molt apuntats.
Els materials que es poden trobar corresponen al farciment sedimentari continental de la cubeta central de la depressió del Tajo, que es compon d’una única sèrie monòtona de material d’edat miocena, concretament vindobonià; el caràcter és eminentment detrític, amb nivells ocasionals d’origen calcari o evaporític.
Les tonalitats vermelloses de l’espectacular cingle, que en algunes zones salva desnivells de més de cent vint metres, contrasten amb les aigües del Tajo i confereixen al conjunt un indubtable valor paisatgístic.
Als xaragalls, l’erosió intensa i ràpida dels talussos només permet el desenvolupament d’una vegetació esclarissada. Està representada per plantes colonitzadores, que preparen el terra per a la reinstal·lació d’un estrat arbustiu, sense arribar a aconseguir-ho. Creixen el matapoll, l’arç negre, les efedres, la cornicabra i també la farigola i l’espart a les zones més degradades.
La implantació de l’embassament, amb un grau alt de nivell hídric permanent, ha provocat la creació d’un ecosistema amb efectes sobre la vegetació circumdant i sobre l’avifauna, de manera que ha passat a considerar-se com una Zona d’Especial Protecció per a les Aus i Lloc d’Interès Comunitari de la Xarxa Natura 2000.
D’aquesta manera, als marges de l’embassament, als peus dels xaragalls, s’ha desenvolupat una vegetació de ribera (anomenada ripària) amb boscos de fulla caduca (oms, pollancres, àlbers); salzes i tamarius; i canyissars, anells i joncs als marges.
Al costat de les aus rupícoles allotjades als xaragalls (àguila-azor cuabarrada, milà negre i reial, esparver o mussol reial), s’ha expandit, les aus aquàtiques: unes nidifiquen com l’agró imperial, el gall de gall i la gallineta, i d’altres estan de pas a l’hivern com els ànecs, els rossinyols i els morells cap-roig.
La visita a les Barrancas de Burujón
Les barrancas de Burujón corresponen al meandre situat a ponent del Parc Natural.
A l’extrem més occidental se situen els dos miradores de los Enebros. El primer a 39°51’46.3″N 4°17’42.0″W; i a uns escassos 300 metres cap al nord, el segon Mirador a 39°51’51.2″N 4°17’35.6″W, situat aquest sobre el penya-segat.
Per la sortida de la CM-4000 cap a la CM-4050, s’accedeix al lloc indicat com a Aparcament, al costat del bar El Refugio de Las Barrancas. Des d’aquest punt, fins al Mirador de Los Enebros, es va poder fer el camí a peu, pel camí que surt a l’esquerra (2 quilòmetres), o amb cotxe pel de la dreta (2,4 quilòmetres).
Arribats allà, al fons del barranc apareix el meandre del riu Tajo que ha omplert les aigües de l’Embassament de Castrejón, amb la presa situada a la sortida del meandre, en direcció oest.
El perímetre del meandre mostra les Barrancas de Burujón al buidatge sobre la superfície de l’altiplà que ha provocat l’erosió del riu Tajo.
Les fotografies següents conformen una panoràmica des del costat occidental.
Ara podem fixar la mirada en alguns dels detalls de l’erosió sobre aquesta terra de sorres argiloses vermelloses de sedimentació terciària.
Per contra, a la part convexa, s’aprecia els efectes de la combinació de l’erosió fluvial i de la pluja en terrenys d’escassa vegetació i alt pendent, formant els característiques xaragalls (badlands).
El viatger queda fascinat per les formes que adopta aquest tipus de territori, per això ha merescut ser declarat monument natural.
Por el contrario, en la parte convexa, se aprecia los efectos de la combinación de la erosión fluvial y de la lluvia en terrenos de escasa vegetación y alta pendiente, formando las características cárcavas (badlands).
El viajero queda fascinado por las formas que adopta este tipo de territorio, de ahí que haya merecido ser declarado monumento natural.
La Meseta des del segon Mirador de los Enebros
Des del segon mirador, a més de tenir una impressionant perspectiva de les parets i els xaragalls, es percep l’horitzontalitat de la Meseta, en aquest punt buidada pel Tajo. Només al sud apareixen a l’horitzó les Muntanyes de Toledo.
En aquest territori mesetari les oliveres són la pràcticament única espècie arbòria, amb expansió progressiva de l’ametller i el pistatxer.
La vegetació natural s’ha vist històricament profundament reduïda a uns retalls de garrigues, on els boscos d’alzines (Querqus ilex subsp. ballota), amb coscoll, ginebre, matapoll, arç negre i efedres, han estat substituïts per plantes recolonitzadores de terrenys àrids (farigola, ginesta, romaní).
Aquí no són les onades que trenquen els penya-segats, sinó la fricció de l’aigua del curs del riu en combinació amb l’arrossegament de la pluja sobre els vessants, les que modelen unes formes territorials que els humans valorem per la seva profunda bellesa.
Bases d’informació
Webs
boletinrealsociedadgeografica, pp. 303-307
cronicas37, pp. 46-48
Webs Academic
Blanca Tello Ripa. Estudio geomorfológico de un sector de la cuenca del Tajo (tramo Albarreal de Tajo-Talavera de la Reina) (1984) (Tesis doctoral), pp. 185-195
