El Castell de Loarre, al límit meridional del Prepirineu d’Osca i dominant sobre la Foia d’Osca, se’l considera el castell-monestir romànic millor conservat de la Península.
Castell de Loarre (Osca)
Castell de Loarre. Hoya de Huesca. Osca
Municipi: Loarre. Comarca: Hoya de Huesca. Província: Osca. Com. Autònoma: Aragó
Coordenades: 42°19′32″N 0°36′43″O. Altitud: 1.070 msnm
Web: castillodeloarre
Bé d’Interès Cultura. Categoria de Monument Nacional des de 1906
Visita: 2019
Castell de Loarre. Hoya de Huesca. Osca
Enllaç amb el Post: El Corral de Concilio, Hotel con Encanto Restaurante. Reino de los Mallos
Des del Corral de Concilio, a només 18 quilòmetres es troba el Castell de Loarre. És, per tant, una accessible sortida a un castell impressionant.
El territori
El Castell de Loarre està localitzat a la cara sud del Prepirineu aragonès, a la serra de Loarre, dominant la Hoya de Huesca, des dels seus 1.070 metres d’altitud. Aquesta posició de domini es visualitza clarament en contemplar les vistes des de l’interior del Castell.
La pedra utilitzada, del propi territori, fa que es mimetitzi, gairebé fins a confondre, i que costi de veure’l des de la llunyania.
És un castell d’iniciativa real i de tipus roquer pràcticament pels quatre costats.
Antecedents històrics
El Castell de Loarre, Bé d’Interès Cultural i Monument Nacional des de 1906, va ser construït al segle XI entre els anys 1016 i 1025. És una important fortificació i un bell exponent de l’art romànic.
El Castell s’aixecà després de la conquesta, per Sancho III el Mayor de Navarra, d’aquest enclavament defensiu i estratègic natural, sobre una base ibera, sobre la possible Calagurris Fibulaerense romana i sobre un assentament musulmà. La fortalesa constava de les torres de l’Homenatge i de la Reina i l’església de Santa Maria.
Ramiro I va afegir, entre els anys 1035 i 1063, la Torre de l’Homenatge. Sancho Ramírez amplià la construcció entre 1072 i 1080, amb les obres de fortificació i configuració actual, excepte la muralla exterior que és de 1287.
En 1071 aquest monarca funda l’abadia dels canonges de Sant Agustí. Del conjunt monàstic perduren obres realitzades en Romànic Jaqués com l’església de San Pedro, la cripta de Santa Quiteria i altres estances pitjor conservades.
A la mort de Sancho Ramírez, el seu fill Pere I constitueix Montearagón com a cap de la congregació, el que treu a Loarre el seu caràcter monàstic, mentre que la posterior pèrdua del seu caràcter defensiu vindrà causada per l’avanç de la conquesta d’aquest monarca, tornant el Castell a mans de la Corona aragonesa, que el lliura a tenentes i seniores.
Durant el segle XII cau en oblit de la corona. A partir d’aquest moment pertanyerà a diferents nobles. Al segle XIII va ser encomanat a l’Ordre de Sant Joan.
S’atribueix a la data de 1287 la construcció del recinte emmurallat exterior, on viurien els habitants del primer poble de Loarre.
Al segle XVI els habitants del Castell es traslladen a una zona més baixa. Aquesta circumstància provoca el trasllat de pedres dels seus murs per construir les seves noves cases, creant així la localitat actual. Es trasllada la seva església a la nova població i el Castell és totalment abandonat.
Paradoxalment, tot i la demolició de part de la seva estructura, aquest fet va afavorir la conservació intacta de certes estades.
El Castell de Loarre va ser declarat Monument Nacional (actualment Bé d’Interès Cultural) en 1906.
El 1913 es va dur a terme una restauració que ha facilitat la seva conservació. Entre 1996 i 2009 es van realitzar obres de manteniment, condicionament general i millora.
La visita al Castell de Loarre
La carretera d’accés des del poble de Loarre porta fins a la part nord, on està disposat un ampli aparcament.
A uns cent metres es troba el Centre de Visitants i un bar-restaurant, on ha de comprar-se el tiquet d’accés al Castell i recollir un àudio guia si s’efectua la visita per lliure. També es pot fer una visita guiada.
Per a efectuar el recorregut seguiré la ruta traçada seguint l’àudio guia i mantindré la numeració que també acompanya el tríptic i que està perfectament indicada al llarg del recorregut.
Un camí d’arribada pel nord gira cap a l’est, per la zona més accessible, per arribar a la porta de la muralla exterior de 1287, l’única que donava accés al recinte emmurallat.
Al davant apareix la mola imponent elevada del Castell de Loarre.
En les dues fotografies següents podem fer una comparació entre l’estat del Castell a principis del segle XX i l’actualitat.
Exterior del Castell i recinte emmurallat
Porta de la muralla (1). La muralla exterior, del segle XIII, envolta pel sud tot el conjunt del recinte d’uns 10.000 m2; la resta està protegit per la roca en què s’assenta el Castell. El seu perímetre de 172 metres està compost per torrasses semicirculars, excepte un rectangular, amb entrada en angle per evitar l’atac de possibles invasors.
EI paisatge (2). El Castell s’assenta a l’entrada dels Pirineus. En la seva part sud, albirem la plana de la Hoya de Huesca, amb Saragossa al fons, i cap al nord limita amb les muntanyes i Jaca.
Des de les torres del Castell tindré ocasió d’apreciar el domini sobre el territori.
Sancho Garcés III, rei de Pamplona, ordena a principis del segle XI la construcció del primitiu Castell de Loarre (3). Correspon a l’edificació de la zona de la dreta a la fotografia, amb la Torre de l’Homenatge sobresortint al centre.
A la fotografia següent s’aprecia clarament l’estructura primera, vista des del costat nord.
Pot assenyalar la presència dominant a l’esquerra de les dues fotos de la grandiosa Església es San Pedro, que es va construir a la fase següent.
Fases de construcció (4). Com ja he assenyalat, la fortificació va ser construïda en tres etapes.
Entre 1020-1035 Sancho III el Mayor de Navarra mana construir una fortalesa militar, assenyalat en color vermell en el pla.
En 1071 Sancho Ramírez àmplia el recinte per convertir-lo en un monestir que s’atorga a l’ordre canònica agustiniana. A més del recinte per a l’ordre monàstica, el que més sobresurt és l’Església de Sant Pere com a element dominant. Traçat blau. D’aquest període és la torre albarrana que destaca a l’esquerra del camí d’accés, de finals del segle XI, la missió era de vigilància.
S’atribueix a la data de 1287 la construcció de les muralles defensives exteriors. Representades en verd.
L'interior del Castell de Loarre
El Castell s’estructura en tres plantes. L’entrada s’efectua per sota de l’Església i s’anirà ascendint progressivament fins a la part més antiga.
Abans d’arribar, l’absis de l’Església ja ens mostra dos nivells de finestres romàniques. Les inferiors corresponen a la Cripta de Santa Quiteria i les superiors a l’Església de San Pedro.
Planta baixa: Entrada i Cripta de Santa Quiteria
Al centre de la façana que dóna al sud, s’obre un Pòrtic d’estil romànic que és l’únic accés al recinte militar i religiós.
La porta té un aire d’arc de triomf, amb un capitell a cada costat.
La porta dóna pas a una escala d’accés (6). En ser l’única porta, al recinte no poden accedir no cavalleries ni carruatges.
Ascendeix per tres trams de graons, uns graons normals en el central, i uns graons més alts i elevats en els dos laterals. Diuen que per qüestions de millora de les condicions defensives en cas que penetrés per elles l’enemic, i també per permetre l’evacuació d’aigua de pluges, ja que és l’única obertura en tot aquest mur.
Ascendeixo sota una espectacular volta de canó decorada amb escacat jaqués.
A mig recorregut s’obren dues portes, una a cada costat i corresponen a les estances de la planta baixa. Per la de l’esquerra s’accedia al cos de guàrdia, estada que albergava als soldats que vigilaven la porta principal.
La de la dreta dóna entrada a la Cripta de Santa Quiteria (7) per una porta de mig arc amb un crismó a la part superior. Com l’escala discorre per sota de l’Església, la Cripta es correspon amb l’absis de l’Església, a la planta primera.
La cripta és una sala de forma gairebé semicircular amb altar, amb la volta de quart d’esfera en pedra. Era lloc de culte i enterraments i on es guardaven els tresors.
Alguns tresors es troben ara dipositats a l’Església de San Esteban del poble de Loarre. Com la talla de Sant Pere; l’arqueta de Sant Demetrio amb les seves relíquies, del segle XI i la talla romànica de la Mare de la Virgen del Castillo.
A l’entrada, una escala a cada costat portaria al recinte de l’Església. La de la dreta disposa d’una petita campana.
Surto de la Cripta i ascendeixo fins a la part superior de l’escala d’entrada, en què es produeix una bifurcació, que porta als dos costats de la planta primera.
Planta primera: Església de San Pedro i zona monàstica
Aquesta planta correspon a les dependències monàstiques construïdes durant la conversió en monestir per Sancho Ramírez en 1071.
Girant a l’esquerra es puja per un passadís mig rocós fins a la porta de l’Església de San Pedro.
És una simple porta de mig punt amb dos capitells, a l’estil de la portalada d’entrada al recinte, amb adorns d’estil romànic jaqués.
L‘Església de San Pedro (8), és una Capella Reial d’estil romànic del segle XI en la seva màxima expressió, d’una sola nau.
L’absis és semicircular, dividit en dos nivells. L’inferior amb arcs cecs recolzats en columnes i capitells, i el superior amb obertures, dues cecs, i obertes les orientats a migdia per a il·luminació, amb el tancament d’alabastre. La volta de quart d’esfera en pedra.
Els capitells alguns amb figures i d’altres amb figures fantàstiques, vegetals i escenes de la Bíblia.
Un creuer de planta quadrada coronat per una gran volta semiesfèrica de 26 metres d’alçada, separa la nau i l’absis semicircular de la capçalera. Es recolza en quatre petxines per facilitar el pas de la base quadrada a la circular, sense obertures d’il·luminació.
El cimbori exterior és octogonal. És visible des del pati d’armes de la planta segona, on la paret dels peus de l’Església es va adossar a la muralla al costat del pati. Dues petites obertures situades irregularment proporcionen una mica de llum a aquesta part de l’Església. S’observa que la teulada és de doble vessant.
La llum entra a través de belles finestres amb fines columnetes a la paret orientada a migdia, y tancament amb alabastre.
Surto de l’Església i em dirigeixo aquesta vegada cap a la dreta de l’escala d’accés. Això em porta a una nova bifurcació de passadissos (9).
Continuant pel costat dret s’accedeix a la zona que correspon al recinte monacal.
A la sortida del passadís una petita porta dóna accés als pavellons del monestir (10), de finals del segle XI. Dependències d’antics canonges, i posteriorment, residència de nobles.
És un gran espai rectangular amb orientació aproximada est-oest.
A l’entrada pel costat est l’orientació oest mostra l’amplitud d’aquest espai. Per la disposició dels arcs de mig punt que subsisteixen, i les restes d’altres en els murs, i obertures a mig nivell, suggereix que va haver de tenir dues plantes, almenys en algunes de les seves parts.
A l’esquena, orientat a l’est, en el mur frontal s’obren dos esvelts finestrals sageters sobre la Hoya de Huesca.
Des de dalt de la Torre de l’Homenatge tindrem una visió global d’aquest àmbit.
A la paret central del mur esquerre unes obertures condueixen a un passadís i als rebosts (11), que posteriorment van ser utilitzades com a presó per soldats i nobles.
A partir d’aquí la posició de la numeració es troba en el plànol següent, que correspon a la planta segona.
Es passa pel costat del rebost / calabossos, per un passadís actualment descobert.
Alçant la vista podrem percebre el pont que des de la planta superior s’uneix, com a únic accés, a la Torre de l’Homenatge.
Aquest passadís descobert (12). va ser la sala d’armes, dependències del monestir i posterior magatzem d’armes quan el Castell va ser residència de nobles.
Aquest camí porta a una zona d’enllaç (13) amb el camí a la porta de la primera fortificació i a l’Església.
En aquest replà una finestra coronella amb vistes a la zona on fins al segle XVI se situava el poble de Loarre als peus del Castell.
Es puja per la dreta (14) cap a la porta del primer Castell. A baix s’aprecia passadís cap a la porta de l’Església de San Pedro.
Mirant cap enrere s’observa per la part inferior el nivell (9) i per la superior el (13) per on he vingut ara, que permetia anar directament de les dependències monàstiques a l’Església de San Pedro.
Mentre que al fons a la dreta s’obre la porta de la primitiva fortificació de Sancho III (15) de principis del segle XI.
A l’esquerra de la fotografia el mur de l’evangeli d’entrada a l’Església. A la dreta la Torre de la Reina, que visitaré des de l’interior.
Es pot imaginar que abans de afegir-li el monestir s’hauria de poder arribar a cavall fins aquesta porta d’entrada.
Per aquesta porta entro a la segona planta del recinte.
Planta segona: Primer Castell
La representació de la planta segona correspon a l’últim plànol inclòs amb anterioritat per poder seguir la numeració en ell exposada.
Una simple porta d’arc de mig punt dóna accés al primer Castell.
Vista posterior de la porta d’entrada amb l’accés a la cambra de guàrdia sobre els graons de l’esquerra de la fotografia, situat al replà de la Torre de la Reina.
En traspassar la porta, cap a l’esquerra s’obre una esplanada que correspon al Pati d’armes (16) de forma irregular, i que conté edificacions importants del primer recinte. Una visió de conjunt la obtindré des de la Torre de la Reina quan pugi a ella.
Des de la porta, en direcció obliqua cap al sud, segueix el mur de la muralla primitiva. Després de l’ampliació aquest mur correspon als peus de l’Església de San Pedro (16a).
Adossada a la muralla sud l’Església de Santa María (16b) que va ser la capella primitiva del Castell abans de l’ampliació amb el Monestir.
Es tracta d’una edificació molt simple i primitiva, amb un absis semicircular i volta de mig canó. Les petites dimensions es corresponen amb la primera guarnició que havia de ser d’uns 15 o 20 soldats.
A continuació de l’Església de Santa María del mirador de la reina (16c).
Des d’aquest mirador es disposa d’una esplèndida perspectiva sobre la Hoya de Huesca. De fet, aquesta era la finalitat de la seva localització. I més concretament el control sobre Bolea (assenyalat en la fotografia), l’enclavament musulmà més al nord de la Hoya en aquest moment.
A aquesta plana es va desplaçar la població que vivia al Castell quan va desaparèixer el perill musulmà, en avançar la frontera fins a Terol i Saragossa.
Als peus de la sala del mirador, i adossats a la muralla oest, les restes de l’estructura dels aljubs (16d), que podien arribar a acumular fins a 80.000 litres d’aigua.
Porta d’accés als aljubs.
L’edificació central conté un pou (16e). Al darrere, un dels edificis de la zona militar (17).
En dirigir la mira cap a l’altre costat de la plaça d’armes, entrant per la porta a mà dreta (17) tinc davant el gruix de l’edificació que subsisteix. A la dreta primer la Torre de la Reina, darrere la Torre de l’Homenatge i, a l’esquerra, darrere del recinte del pou, les edificacions militars.
A la zona nord del pati d’armes (17), destaquen els pavellons militars, la Torre Nord (del Castell primitiu, destruïda) i les cuines.
De les dependències militars només es conserven alguns murs que marquen el doble nivell d’aquestes estades.
Aquesta havia de ser la cuina dels soldats.
Al costat de la porta d’entrada, i defensant-la, ja he assenyalat la Torre de la Reina (18).
Té tres nivells interiors. Cap a l’exterior el primer amb tres espitlleres, el segon amb dues finestres adovellades de mig punt i el tercer amb tres obertures coronelles.
No està clar si va servir d’estada, per la qualitat de les finestres coronelles, o només va tenir funcions defensives, donada l’estretor de les estades.
Després de la construcció de l’Església del monestir, el cimbori va tapar les vistes sobre la Hoya.
Des d’aquesta planta, una passarel·la metàl·lica construïda modernament porta fins a l’entrada del pont que uneix amb la Torre de l’Homenatge.
La Torre de l’Homenatge (19) és la més alta del Castell (22 m) i de més difícil accés. En el primer Castell havia estat una torre albarrana, però amb les ampliacions a quedat incorporada a l’interior. Albergava en el seu interior cinc plantes.
Quan havia passat per l’espai (12) ja vaig tenir ocasió de contemplar l’actual pont de pedra que la uneix a la primera muralla, i que és l’únic accés. En els seus orígens havia estat un pont llevadís, el que li permetia aïllar-se en temps de setge.
El pont dóna accés a una petita porta situada a la planta quarta.
L’interior està molt modificat. Per exemple, s’entra per la quarta planta, però la cinquena només s’endevina per la posició de les finestres superiors i les marques a la paret, amb una llar de foc que travessava el pis superior.
Una escala de fusta permet descendir a la planta tercera.
Amb dues finestres més petites, disposa d’una petita habitació annexa, amb un excusat i el que sembla un rentamans.
Amb magnífiques vistes.
En aquest punt es dóna per finalitzat el recorregut pel Castell de Loarre.
Només resta tornar al Centre de Visitants per retornar l’àudio guia, que ha estat una eficaç companya per conèixer aspectes de la història i detalls de cada punt d’informació.
Acostar-se a Bolea
Finalitzada la visita em quedo un punt d’intriga. La referència històrica situa al Castell de Loarre com avançada sobre la Hoya de Huesca, en els límits meridionals del Prepirineu Aragonès en contraposició i vigilància sobre Bolea, l’enclavament més al nord del domini musulmà a aquell moment.
En un moment del relat, ja he identificat Bolea al territori i la seva posició en relació a la Hoya de Teruel.
La intriga era, com veien el Castell de Loarre des de la fortificació de Bolea? Quina era la visió des de l’altre costat estant tan properes entre si?
La solució era fàcil. Acostar-se a Bolea per comprovar-ho. Només es tractava de recórrer els 13 quilòmetres que els separen per carretera, un quart d’hora en cotxe.
Bolea s’assenta en un petit turó amb dues altures, en què es localitzava la fortalesa àrab, de la qual no queda pràcticament res. En el seu lloc s’alça la Col·legiata de Santa María la Mayor. Interessant edifici declarat Monument Històric Artístic Nacional.
La conquesta de Bolea es va efectuar l’any 1101, gairebé cent anys més tard de l’inici de les obres del Castell de Loarre (1016).
Amb un petit parany de zoom (no molta), així es veia a l’enemic.
Va quedar satisfeta la meva curiositat.
No sé si uns i altres havien de dormir molt tranquils?
Fi de la visita
Per a mi sempre és intrigant imaginar com havia de ser la vida en un Castell medieval.
Les pedres que queden, estan buides de vida. En la majoria de casos resten els murs més potents, però no es veuen els habitatges ni els allotjaments, més exposats a les inclemències i destrucció pel temps, o a la depredació per diferents persones al llarg de centúries.
Falten les persones, els teixits, els mobles, els estris, etc.
Tot i això, el Castell de Loarre és dels que més senyals ha deixat sobre la disposició i dimensions dels recintes i habitacles.
És curiosa la relació que existeix en nombrosíssims casos entre abandonament i pèrdua de funció en el passat i la millor preservació amb què han arribat fins als nostres dies. Sobretot, si la pèrdua de funció d’aquests llocs no els ha sotmès a l’adaptació a les necessitats, estils i modes d’èpoques successives.
És el que ha passat amb Loarre. Es va quedar ancorat en l’època del romànic medieval, ja que altres llocs van recollir la seva funció i simbolisme, com en aquest cas el Castell de Montearagón, iniciat el 1086, on va establir la seva residència Sancho Ramírez d’Aragó.
Així va ser que l’oblit va salvar el Castell-monestir perquè en el segle XX, un nou interès per la recuperació i reconstrucció històrica li donés al Castell de Loarre l’esplendor del que ara podem gaudir.
Bases d’informació
Webs Academics
El Marqués de Monsalud (1905), El Castillo de Loarre (Informe para la declaración de Monumento Nacional)
J.A. Asensio Esteban, El edificio prerrománico inferior del castillo de Loarre (Huesca): datos para su estudio
F. Español Bertran, El castillo de Loarre y su portada románica
A. Garris Fernández, Las intervenciones de Luis de la Figuera en el castillo de Loarre, Huesca (1913-1916)
R. Viruete Erdozain, El poblamiento del Reino de Aragón en la frontera meridional en tiempos de Ramiro I
C. Esco Sampéríz, Ph. Senac, Bolea (Huesca): Una fortaleza de la marca superior de Al-Andalus
Enllaç amb el Post: El Corral de Concilio, Hotel con Encanto Restaurante. Reino de los Mallos
