El Castell de Lorca (Múrcia), és una de les fortificacions més imponents amb un grau de conservació molt apreciable i promocionada sota la marca “La Fortaleza del Sol”.

Castell de Lorca (Múrcia)

Castell de Lorca (Google earth 2019-04-17)

Castell de Lorca. Lorca. Múrcia

Municipi: Lorca. Comarca: Alt Guadalentín / Comarca de Lorca. Província: Múrcia. Com. Autònoma: Región de Murcia

Coordenades: 37°41′00″N 1°42′00″O. Altitud: 480 msnm

Web: Lorcatallerdeltiempo

Valor Històric Patrimonial des de 1931

Visita: 2019

Situació del Castell de Lorca (Google maps 2019-04-17)

Castell de Lorca. Lorca. Múrcia

Aquest Post el dedicaré al Castell de Lorca, una de les fortificacions de major magnitud a Espanya, que va tenir el seu origen en una alcassaba musulmana i, posteriorment, residència reial ja en època cristiana.

En els últims anys s’ha fet un esforç de recuperació d’aquest enclavament monumental, procurant fer d’ell un lloc d’esplai cultural i amb funció didàctica en la seva organització.

Una mica d'història

Tot i que el turó on s’assenta el Castell va estar ocupat des del Eneolític, i per un poblat argàric de l’Edat del Bronze, segons els vestigis trobats en les excavacions arqueològiques, el recinte que ha arribat fins als nostres dies té l’origen en una fortificació andalusina iniciada al segle IX, i posteriorment readaptada després de l’ocupació pel regne de Castella, i encara en temps de la guerra d’Independència al segle XIX.

 Les primeres notícies escrites sobre una fortificació andalusina corresponen al segle IX, referides a la ciutat de Lurga a la Cora de Tudmir.

 És un punt estratègic situat a la serra del Caño, sobre el riu Guadalentín en la seva cara nord quan aquest passa a desplaçar-se per la plana. Des d’ell es dominen les vies naturals de comunicació a través de la vall del riu Guadalentín entre la costa l’interior i el llevant. En un turó d’altiplà de forma allargada es va construir una gran alcassaba, que es considerava inexpugnable.

 En 1244 Lorca és conquerida per l’infant Don Alfonso, el futur Alfons X, i s’integra en la Corona de Castella, mantenint-se com un important enclavament a la zona de frontera oriental amb el regne de Granada fins a la seva caiguda en el segle XV.

Lorca a la zona de frontera amb el Regne de Granada

Com passa en aquests casos, un cop finalitzada la reconquesta, el castell de Lorca perd la seva funció i entrarà en un llarg període d’abandó progressiu. Més tenint en compte la magnitud de les seves grans dimensions. A això cal afegir l’expulsió dels jueus el 1492, que ocupaven una part important del recinte en la seva jueria.

En el moment de la guerra del Francès, se li assigna un cert paper defensiu, incorporant alguns elements de fortificació adaptada a l’època. Passat l’últim contratemps, retorna a l’abandonament fins que en 1931 se li atribueix un nou paper com a valor històric patrimonial. Deixa de tenir qualsevol funció militar per passar a convertir-se progressivament un seu nou paper de monument al servei de la història i del turisme.

 Fins a tal punt és així, que malgrat la seva catalogació com a Bé d’Interès Cultural es permet la construcció a l’interior del recinte d’un monumental edifici de nova planta per Parador de Turisme.

 Aquest fet obre una interessant controvèrsia. Amb nombrosos interrogants: ¿Es pot, o no, introduir dins d’un recinte històric una edificació d’estil arquitectònic del moment? De fet, la immensa majoria de conjunts històrics són el resultat de la incorporació successiva d’actuacions amb l’estil de cada moment en què es produeixen. Es té “dret” a continuar fent-ho per passar d’un espai fossilitzat a un espai viu? ¿Si al llarg de la història sempre s’ha actuat d’aquesta manera, per què no podríem continuar fent-ho ara?

La incorporació del Parador pot mesurar-se amb aquests paràmetres? ¿Fins a quin punt això ha permès disposar de l’interès i recursos econòmics per recuperar l’espai històric?

Ni tinc la informació suficient per a respondre, ni crec que sigui aquest el lloc per plantejar-lo a fons, però si, almenys, per incitar a la reflexió.

La problemàtica de la re-historització del territori és un tema apassionant i, en nombroses ocasions dramàticament conflictiu.

D’alguna manera coincideix amb la reflexió semblant que em vaig plantejar respecte a la Hostatgeria del Monestir de Poblet.

L'Alcassaba islàmica

Encara que se sap que el seu origen es remunta almenys al segle IX, els segles XII i XIII són els de màxima activitat i extensió.

Lorca constitueix una important alcassaba fortificada al capdamunt del turó amb una madina, o ciutat, emmurallada en el vessant oriental i ravals, zones artesanals i cementiris a l’exterior.

(Font: Andrés Martínez Rodríguez. Realización: Arqueología y Diseño Web S.L.)

La planta de l’alcassaba ha d’adoptar la forma de l’orografia de la part més planera del penyal, en forma allargada d’est a oest d’uns 640 metres de llarg per 120 metres en la seva part més ampla. En total, la superfície intramurs del Castell de Lorca és aproximadament d’uns 50.000 m2.

 De les muralles d’època andalusí, construïdes en tàpia, queden pocs vestigis, ja que posteriorment van ser refetes i reforçades sota domini cristià.

Com és habitual en la forma de les alcassabes, els murs del recinte poblat s’unien als de l’alcassaba, deixant-la situada en un extrem, amb sortida directa a l’exterior.

 No se sap amb exactitud, però havia d’haver almenys dues portes. Una que unia amb la població (madina) pel costat est, i una altra a l’extrem oest (Porta Falsa).

A la primera meitat del segle XIII es va construir una línia defensiva interna, anomenada el Espaldón (12), que divideix el recinte en dos, amb una porta colzada. A l’est d’aquesta muralla el barri residencial, ia l’oest una gran extensió que es considera com una albacar.

A la part més elevada del penyal hi havia una torre exempta, que posteriorment va ser substituïda per una de més gran: la Torre Alfonsina (26). Una altra torre exempta estava situada a la zona que ara ocupa el Parador Nacional.

  L’alcàsser almohade estava situat al sector oriental de l’alcassaba que hauria de disposar d’una muralla que ho separés de la resta de l’alcassaba.

 La zona oest estava formada per una gran esplanada que a l’extrem més occidental havia d’haver una torrassa on ara s’aixeca la torre de l’Esperó, i que havia de protegir la porta Falsa (4) abans esmentada.

 Aquesta esplanada, d’uns 100 metres de longitud, havia d’actuar com l’albacar, per acollir la població exterior i el bestiar en cas de perill. En aquesta zona es van construir unes bateries, i un recinte per polvorí que se’l coneix com les cavallerisses (6, 7).

Els aljubs van ser un altre element important, com passa en tota fortificació. Sembla que hi va haver vuit aljubs en època andalusí, als quals van afegir-se posteriorment dos més.

Els tres més interessants són la Gran cisterna o dels vuit aljubs (15) amb una dimensió exterior de 12.80 x 25.20 metres, l’aljub del Espaldón (13) i l’aljub petit (25).

 També va disposar d’un cementiri (maqbara) a la zona de l’albacar.

En l’extrem més oriental, on actualment s’ubica l’ermita de San Clemente (no visitable), devia haver-hi una mesquita.

El Castell cristià

Sobre l’estructura descrita, després de la presa de la fortalesa es va procedir al seu reforçament, amb les consegüents modificacions.

 Cal tenir en compte que el lloc continuava sent extremadament estratègic, ara per als interessos de Castella, com a zona fronterera oriental amb el regne de Granada, durant més de dos segles.

 D’una banda, es reforcen les muralles, de manera que no han quedat gairebé traces de la muralla almohade.

D’altra, Alfonso X fa construir tres grans torres, una d’ella desapareguda. La més important de les tres, la torre de l’Homenatge, o Torre Alfonsina (26), li servirà de residència durant les seves estades a Lorca.

 La consolidació del Regne de Múrcia havia de venir acompanyada per la repoblació del territori, així com l’establiment de nombroses fortaleses i talaies per tot el territori.

 Uns d’aquests repobladors van ser famílies jueves. Com era norma en l’època, aquestes vivien en comunitats tancades sota la protecció directa del Monarca. Amb les obres del Parador ha sortit a la llum la jueria que ocupava la part oriental de l’alcassaba.

Abandonament i recuperació

Com ja s’ha apuntat, la pèrdua de la seva funció acabada la reconquesta, més el buidatge del call per l’expulsió de jueus decretada pels Reis Catòlics en 1492, va portar a l’abandonament i a la degradació de la fortalesa, ja que la població de Llorca sense l’amenaça d’invasions, es concentrarà a la part baixa vers el terreny planer.

 En el moment de la guerra del Francès es construeixen en el seu interior una bateria per batre la zona de Murvidero, amb un polvorí o cavallerisses, ja que des d’aquest punt es dominava la via de penetració natural cap a Andalusia.

 Al segle XX canvia el sentit de la funcionalitat del castell. Deixa de valorar-se com enclavament militar per considerar-lo com a element historicocultural. Per això en 1931 va ser declarat Monument Nacional. Valoració que es reforça en 1949 i 1985 com a Bé d’Interès Cultural del Patrimoni Històric Espanyol.

El terratrèmol de Llorca de 2011 va afectar part de la muralla i a la Torre del Espolón, actualment ja reconstruïda amb certa polèmica, atès que no s’han incorporat els merlets que tenia abans del terratrèmol, per considerar que havien estat un afegit posterior a la seva forma original.

Al segle XXI s’incorpora funcionalment plenament al circuit turístic després de la seva restauració, amb l’apel·latiu de Fortalezsa del Sol.

D’altra banda, pateix el que alguns consideren una incomprensible i injustificable intervenció al permetre, l’any 2012, construir al seu interior un voluminós edifici hoteler de nova planta per allotjar un Parador de Turisme. L’entramat d’acer que cobreix la façana té una funció antisísmica que es van incorporar al disseny després del sisme.

Visita al Castell

Després d’aquestes pinzellades de marc històric és el moment que comenci el recorregut pel recinte del Castell.

 La visita al Castell està planificada i adequada com a espai temàtic “La Fortaleza del Sol”. Això vol dir que, al costat de les habituals explicacions al peu de les parts més significatives del recinte, s’han incorporat representacions de situacions pròpies de la vida en un castell, així com exposicions temàtiques permanents relacionades amb ell. Les aniré trobant al llarg del recorregut.

Una audioguia que es facilita a l’entrada permet anar seguint les explicacions de tot el recorregut.

 Com ja disposem d’una visió històrica de conjunt optaré per una presentació seguint aproximadament l’itinerari proposat en el fulletó que es lliura a l’entrada.

Al plantejar la visita cal tenir en compte que dos dels espais més significatius del recinte -La Torre Alfonsina i la Judería- no són d’entrada lliure, sinó que només pot accedir-se a ells en visita guiada, per a això en la recepció s’haurà de contractar aquest servei i apuntant-se als horaris que estiguin programats el dia de la visita. El recorregut per cada un d’ells és d’uns tres quarts d’hora.

Pujada al Castell

La pujada des del centre de Lorca amb automòbil em permet entrar en contacte amb la ciutat medieval mitjançant el traçat sinuós dels seus carrers.

Arribat als peus del Castell, he de deixar aparcat el cotxe en un ampli aparcament. Queden una mica més 500 metres d’ascens per la carretera fins arribar al punt de recepció.

En aquest recorregut s’estableix un primer contacte exterior amb la Torre del Espolón (4), on es troba la Porta Falsa, i un ampli llenç de muralla amb torrasses.

Arribo a la porta de recepció del Castell (1), denominada turísticament Fortalesa del Sol.

Inici del recorregut

Castillo de Lorca Referencias visita

El recorregut proposat pels responsables del recinte et convida a iniciar la visita per l’extrem oest del recinte, en un recorregut oest-est, seguint la planta estreta i allargada del recinte.

 Una característica que vol aportar la museïtzació del Castell de Lorca és la de complementar els continguts arqueològics amb informacions complementària que ajudin a comprendre el recinte i els seus moments històrics. Per a això es serviran de muntatges, escenificacions o reproduccions puntuals en diversos punts del recorregut o de les dependències, acompanyats amb explicacions.

Almanjanec o llançapedres

La primera reproducció la trobada abans d’arribar al vèrtex oest. Es tracta d’un almanjanec o manganell (llança pedres) (2), arma d’atac medieval a mida natural.

Llançava pedres de més de 500 quilos contra les muralles per enderrocar-les.

 De fons el mur de la bateria que es va construir al segle XIX (6).

El mestre picapedrer

Al costat esquerre de la Torre del Espolón s’ha situat un altre element didàctic referit al Mestre picapedrer (3). Se’ns explica el paper d’aquest ofici, la seva importància en dissenyar i dirigir construccions i obres de gran dificultat, els gremis, i el prestigi que va arribar a tenir l’ofici, que va donar origen al terme “pedrera” com a atribut de procedència d’individus especialment dotats per a una activitat.

S’inclou un llistat de les eines de l’ofici de picapedrer.

La Torre del Espolón

La Torre del Espolón (4), del segle XIII, situada al vèrtex occidental, encarada cap al Regne de Granada i vigilant sobre les muntanyes confrontants.

Va ser manada construir pel rei Alfons X, al mateix temps que la Torre Alfonsina.

És de planta quadrada de 13 metres de costat, construïda amb carreus de pedra.

Es tracta de la Torre que rep el visitant des de l’aparcament, com he mostrat.

El terratrèmol de 2011 la va afectar a la part superior, reconstruïda com s’aprecia en la fotografia. Com ja he comentat, amb la reconstrucció es van eliminar els merlets per considerar-se que no formaven part del disseny original i que havien estat afegides posteriorment.

Consta de dues plantes, una terrassa i un aljub al soterrani, que en moments va servir de masmorra.

El gruix de les parets permet que l’escala d’ascens es desplaci per l’interior del mur.

Les sageteres permeten l’entrada de llum per a l’escala o les sales.

En el primer tram d’escala s’ha col·locat una escultura representant un arquer en acció.

Les plantes estan cobertes amb volta de creueria.

El dia de la meva visita eren nombrosos els grups d’estudiants que estaven visitant el Castell. A la terrassa es veu a un grup rebent explicacions i sotmesos a un petit exercici de tàctica. La guanyadora va ser nomenada “cavallera”.

Com no pot ser d’altra manera, la visió sobre el territori és una de les seves funcions principals.

Sobre la vall del Guadalentín…

… o sobre la resta del recinte. En primer terme, s’aprecia la transformació en recinte del baluard del segle XIX, i darrere, en el punt més elevat, la Torre Alfonsina.

Al fons la vall del Guadalentín confluint sobre la plana.

Surto de la Torre i em dirigeixo cap a la porta de la fortificació amb baluards (5) seguint el lateral nord.

La fortificació amb baluard

Ens traslladem al segle XIX, època de la guerra del Francès.

La fortificació amb baluard (6) consta de dos cossos articulats per un baluard central de planta poligonal irregular per incorporar canons com elements de l’artilleria de l’època.

L’ala nord-occidental estava dotada amb sis canoneres, orientades per batre l’artilleria enemiga emplaçada en els alts del Murviedro.

Una porta (5) tancava el pas cap a l’extrem occidental.

El costat sud-oriental estava ocupat pel polvorí i cavallerisses (7). Actualment està destinat a cafeteria, botiga de regals i serveis.

Més endavant, des de dalt de la Torre Alfonsina podré contemplar la disposició d’aquest conjunt, que la següent fotografia presenta.

La Muralla nord

Al llarg recorregut de la muralla nord (8), seguint el camí de ronda, sobre la vall del Guadalentín, hi ha disposades torrasses rectangulars o semicirculars a unes distàncies que s’adapten a l’orografia del terreny.

En el paisatge des d’aquest costat s’aprecia la Vall entre turons erosionats, sotmès a constants inundacions, canalitzat quan arriba al nucli urbà, els cultius, basses per a reserva d’aigua, l’expansió urbana i industrial i el traçat de l’autovia Múrcia-Andalusia per la qual es van practicar dos túnels que passen per la base de la fortalesa.

La Esplanada

L’espai interior d’aquesta zona central, o esplanada, està destinat actualment a zona d’estar i jocs (9), a un rellotge de sol gegant (10) i a una zona infantil (11) amb temàtica adient.

Una espasa com a gnòmon del rellotge de Sol.

La Muralla del Espaldón

Dividint el recinte en dos se situava la muralla del Espaldón (12), que separava la zona de l’albacar a ponent i la zona residencial (Alcalá) i l’Alcàsser. Va ser construïda al final del període Almohade als segles XII-XIII.

Una porta colzada unia ambdós costats. La forma colzada facilitava la defensa en dificultar l’entrada de l’atacant.

L’Aljub del Espaldón

L’Aljub del Espaldón (13) va ser un aljub medieval islàmic, construït abans del segle XII. Va tenir el seu ús fins que es va construir el nou sistema defensiu del Espaldón. La muralla del Espaldón va aprofitar els murs de la cisterna i va instal·lar la porta colzada sobre el sistema de captació d’aigua.

Tot indica que a l’inutilitzar-se aquest aljub, els musulmans necessitarien un altre magatzem d’aigua, de manera que van construir un de grans dimensions una mica més al nord: l’Aljub Gran que veuré més endavant.

Al segle XIX aquest espai va ser habilitat com a caserna. Es va ampliar i es van obrir una porta central i dues finestres.

Actualment aquest espai rehabilitat està destinat a sala multiusos culturals.

A la porta em rep una Princesa preparada per explicar la seva història als adolescents del segle XXI.

El Racó del Arqueòleg

Als peus de l’Aljub anterior, i adossat al mur del Espaldón per la seva cara est, s’ha construït de nova planta un recinte que han anomenat Racó de l’Arqueòleg (14). En ell hi ha disposats en vitrines 4 diorames a mida natural de les diferents etapes del treball d’una excavació arqueològica.

Tot i els reflexos que es superposen a les fotografies, m’ha semblat interessant mostrar parcialment aquests diorames.

Primer cal situar-se…

… després excavar i treure les restes amb compte …

… després estudiar amb detall …

… i al final, de vegades, calia restaurar.

L’Aljub Gran

Prossegueixo cap al Aljub Gran (15), d’origen musulmà, situat al costat de la muralla.

Com el nom que se li ha donat vol indicar, és un dipòsit de grans dimensions de 12,80 x 25,20 metres exteriors, amb una alçada de voltes de més de 3 metres.

L’aljub va ser concebut exempt al costat d’una zona pròxima al lateral rocós on no hi havia muralla. Quan l’alcassaba va passar a mans castellanes es va construir adossat al tancament septentrional de l’aljub un llenç de muralla de maçoneria.

El sostre està sostingut per set murs amb dos arcuacions de mig punt en cada un, el que configura vuit naus rectangulars amb voltes de mig canó.

En el seu interior s’ha instal·lat una exposició permanent que reflecteix les dues cultures dominants en la història de Lorca: La musulmana i la cristiana. I també grans personatges relacionats amb el Castell.

Al costat del Aljub s’han habilitat dos espais de representació: el Hortus conclusus i l’espai de El Aquimista.

El Hortus conclusus

A les fortaleses medievals militars no existien jardins, però sí petits horts (16) per al proveïment de la tropa. Es plantaven alguns fruiters, hortalisses i espècies medicinals i condimentàries, gairebé totes aromàtiques.

Aquests horts estaven lleugerament elevats sobre el terreny mitjançant l’aportació de terra, a causa de l’escassetat de sòl fèrtil. El perímetre de cada parcel·la es protegia de l’erosió mitjançant murets de pedra o branques entrellaçades.

El Alquimista

Al costat es presenta el territori de El Alquimista (17).

Provinent de la cultura àrab, l’alquímia apareix en la cultura llatina occidental a partir del segle XII. Els alquimistes són persones que atresoren un saber, meitat pràctic i meitat filosòfic, l’objectiu fonamental seria transformar i perfeccionar la matèria.

Els alquimistes solien treballar en laboratoris ocults al públic, que els garantia el misteri i la discreció i el protegien de les protestes dels veïns pel fum, el soroll i les pudors.

La Jueria

Al final del camí, a la part més oriental del recinte accessible, se situa el punt de trobada (18) per accedir a la visita guiada a la Jueria. El més probable és que el recorregut que estic descrivint en aquest Post hagi d’adequar-se als horaris d’aquesta visita i la de la Torre Alfonsina. Les entrades per a aquestes visites hem d’haver-les comprat en el moment de l’arribada.

Traspassada la porta d’accés, al costat de la qual s’ha habilitat una edificació amb serveis públics, s’accedeix de fet al recinte del Parador de Turisme, en la part inferior es troba la jueria.

 Sobrevolant aquest conjunt tenim el gran edifici del Parador (P). Recordar que l’entramat metàl·lic que envolta l’edifici principal es va afegir en el moment de la construcció després del terratrèmol de 2011 per garantir l’edifici de moviments sísmics. A la base es distingeixen les primeres restes del call. A la dreta la tanca que limita el terreny del Parador.

La jueria baix medieval (19) del Castell de Lorca va sortir a la llum arran de les obres que es van realitzar per a la construcció del Parador el 2003. S’estén des dels baixos de l’edifici, que havien de ser l’aparcament del Parador, fins als límits de la muralla nord-est.

 En general, els calls apareixen com recintes tancats en el si de les ciutats on s’estableixen. En el cas de Lorca, van ocupar una part de l’alcassaba, el barri d’Alcalá, on, alhora que quedava protegida pel murs del Castell restaven controlats en aquesta alçada.

 En el seu si es constituïa una aljama amb certa autonomia i regint-se per les seves pròpies normes conforme a les seves creences religioses. El call de Lorca depenia de l’aljama de Múrcia.

 La presència de jueus a Lorca se situa al segle XIII, en el moment de la conquesta i la repoblació alfonsina, sense que s’hagi pogut precisar amb exactitud el moment de la ubicació del call a l’interior del Castell, encara que les referències documentals són nombroses a partir de 1412.

La jueria no està clar si ocupa tot l’extrem oriental, ja que en el seu extrem es troben les ruïnes de l’ermita de San Clemente, que no es visiten.

En el recorregut, s’entra al call pel seu recinte residencial.

(Font: Gallardo – González, p. 116)

A través de les restes de les cases s’arriba als baixos de l’edifici del Parador, en el que havia de ser l’aparcament. En el seu interior es localitzen dos espais significatius. A la dreta les restes de la Casa VII i a l’esquerra la Sinagoga.

La Casa VII (20) està formada per un gran saló, diverses sales, la cuina, amb un espai per a l’emmagatzematge d’aliments, peces pertanyents a l’aixovar de l’habitatge i una gran tina, així com un estable al qual s’accedia per una porta diferenciada.

Espai 1: Galeria; Espai 2: Galeria; Espai 3: Vestíbul; Espai 4: Cuina; Espai 5: Gran saló; Espai 6: Sala; Espai 7: Estable; Espai 8: Habitació

La Sinagoga

Entrant a l’esquerra se situa la Sinagoga del segle XV (21) museïtzada.

Aquests són les restes de la planta posats al descobert durant l’excavació. Al fons es distingeixen les runes de l’ermita de Sant Climent.

La sinagoga es va construir rebaixant el terreny perquè per la seva alçada no sobresortís de les cases del call, en estar prohibit que es distingís en alçada.

(Font: Pujante, p. 298)

La museïtzació ha consistit en una construcció en fusta d’una maqueta a mida natural sobreposada a les restes arqueològiques, per oferir una idea de la dimensió, forma i estructura del recinte.

Una maqueta prèvia a l’entrada ens situa en l’estructura de l’edifici.

La planta és rectangular, amb els vèrtexs orientats als quatre punts cardinals, amb l’eix major en sentit sud-oest a nord-est.

(Font: Pujante, p. 302)

A la banda esquerra dues portes d’accés a l’oratori principal i vestíbul i diverses finestres i a la part posterior una porta més elevada d’accés a un pis superior.

Més centrada la porta a l’oratori principal.

A l’extrem sud de l’edifici l’entrada al vestíbul, havent d’ocupar la netilat iadaim, on es realitzava el rentat.

Aquestes dues entrades estaven reservades als homes.

Les dones accedien, per la porta posterior, a un altell sobre el vestíbul, amb un finestral sobre l’oratori principal.

Al llarg de les parets bancs d’obra i pilars.

Al centre la infraestructura de guix que va sostenir la bima o estrada, amb un accés escalonat. Al fons arón akodes, lloc on es guardaven els rotlles de la Torà.

La forma dels arcs és estimada, ja que no hi ha constància d’aquesta.

En 1492 es produeix l’expulsió dels jueus, de manera que abandonen aquest assentament, produint-se la diàspora.

El call s’ha mantingut en la seva estructura sense transformacions ja que el desús de la fortificació va deixar abandonada aquesta zona en la que, amb el temps, les restes van quedar coberts de terra. A l’extrem que fins al descobriment durant les obres es dubtava de quin havia estat exactament la seva ubicació.

La pedrera

Retornem al punt d’entrada i prossegueixo el recorregut, ara pel costat sud de la fortalesa.

Si al principi del recorregut s’havia fet referència al mestre picapedrer, aquí es presenten alguns elements de la pedrera medieval (23) del segle XIII.

L’explicació fa referència a les dificultats d’extreure els blocs i la forma d’executar-ho.

En una perspectiva global, puc veure per sobre la pedrera una perspectiva de l’edifici del Parador de Turisme en diàleg amb la Torre Alfonsina. Al fons del camí, i sota de la Torre, l’Aljub del Espaldón.

Els Hornos de Pancocer

El camí de sobre em porta fins als Hornos de Pancocer (24). Abans m’espera un ruc dels que ajudaven a transportar la llenya per al forn.

Dos forns de pa, un de restes originals i l’altre restaurat, amb una recreació amb dues figures de la fornera pastant i del forner coent el pa, al costat dels estris propis, ens porten al segle XIX.

Les restes d’aquests forns de principis de segle XIX van ser trobades l’any 2000. El conjunt ha estat restaurat seguint les mateixes tècniques tradicionals.

Aquests forns es van realitzar juntament amb altres obres militars, per preparar la defensa de la Fortalesa, probablement durant la guerra del Francès.

La fleca, al costat de les cuines que estaven situades als voltants, procurava l’avituallament diari de la tropa i els treballadors de la fortalesa.

L’Aljub Petit

La següent parada te lloc a l’Aljub Petit (25).

Aquest és el tercer i últim aljub que observaré. S’hi exposen les explicacions sobre la construcció i funcionament d’un aljub medieval.

Aquestes construccions estaven realitzades amb maçoneria de pedra i argamassa de calç. Els murs interiors es recobrien per impermeabilitzar la cisterna.

L’aigua de pluja arribava fins a un petit dipòsit decantador, situat a les portes de l’aljub, perquè es dipositessin en el seu fons els materials arrossegats i només penetrés a la cisterna l’aigua que vessava.

Decantador.

Per facilitar la neteja de l’aljub es van construir unes escales que avui permeten l’accés al seu interior per a la visita.

Al fons l’entrada d’aigua des del decantador.

La Torre Alfonsina

La seva visita és guiada, pel que hem de reunir-nos a la porta del recinte (26) d’aquest alcàsser, a l’hora convinguda.

Tres van ser les torres que es van construir en època d’Alfons X, la del Espolón, una altra desapareguda, i aquesta, La Alfonsina.

La més important serà la Torre de l’Homenatge o Torre Alfonsina (26), manada construir pel rei Alfons X en la segona meitat del segle XIII per a residir-hi durant les seves estades a Lorca, d’aquí el seu nom.

Alçada en el lloc que ocupava una de les torres albarranes àrabs, en el punt de major altitud de tot el recinte. Es va construir de nova planta i de majors dimensions que la precedent.

 L’entrada està protegida per un doble pati emmurallat, formant un recinte tancat, o alcàsser, dins el recinte general. El pati de davant de la torre, o pati d’armes, conté un petit aljub.

De 30 metres d’alçada, amb tres nivells i una terrassa, s’articula al voltant d’un pilar central (machón) compacte rectangular de carreus i maçoneria, i amb un perímetre exterior rectangular de 6 x 3.25 metres.

Una porta amb llinda dóna accés a la torre.

El finestral superior assenyala la localització de la tercera planta, la residencial real.

Les dues primeres plantes s’il·luminen a través de sageteres, mentre que la tercera planta, per a la residència reial, té grans finestrals que permeten il·luminar i dotar d’una immillorable vista a la què seria l’estança principal de la torre.

Per accedir a totes les plantes i a la terrassa superior es va realitzar una escala de 114 esglaons a l’interior dels murs, de 4 metres, que formen les façanes orientades a l’est, sud i oest, il·luminada per estretes espitlleres i la finestra de la segona planta.

A l’esquerra de l’entrada comença l’escala. La distància fins a la cantonada de la paret interior permet apreciar el gruix del mur.

Les plantes de cada nivell són idèntiques, formades per un ampli passadís quadrangular al voltant del pilar central i d’uns 8 metres d’alçada.

Planta de la torre Alfonsina, esquema del desenvolupament de l'escala perimetral dins el mur i volumetria interior seccionada. (Font: Francisco Jurado Jiménez)

Les cobertes estan realitzades mitjançant una volta esquifada de maó. A la fotografia s’observa l’entrada de llum a través de la sagetera.

La primera planta, o planta baixa, conté una exposició dedicada a la reconquesta.

A la segona planta, una altra exposició, està dedicada al rei Savi, amb la Il·luminació per sageteres.

Aquesta petita mostra ressalta els atributs culturals del Rei Savi i de les Cantigas.

Tercera planta superior, àrea de residència reial, amb una finestra per costat, que il·luminen plenament l’espai.

Nova ocasió per apreciar el gruix dels murs exteriors en una de les finestres de la planta.

Des de la terrassa superior es constata l’espectacularitat de les vistes sobre el propi Castell i sobre l’entorn que calia defensar i del que calia  defensar-se.

En direcció a terres musulmanes i les Torres del Espolón.

Sobre la ciutat de Lorca.

En direcció est, amb el Parador en primer terme.

O sobre la vall del Guadalentin.

Vers la sortida

Un cop enlluernat per l’espectacle de les vistes des de la Torre Alfonsina, i d’haver intentat imaginar com havien de viure els reis en l’Edat Mitjana, dono per acabat el recorregut i visita al recinte, creuant amb algun dels grups que hem compartit el matí aprenent i gaudint en aquest magnífic Castell de Lorca.

Encara m’acosto a mirar la perspectiva de la Torre des del rellotge de Sol.

Castell de Lorca

I la sortida entre muralles (27) per anar a tornar la audioguia.

Fi de la visita

Per completar realment el coneixement del Castell de Lorca, hauria de realitzar una visita al Museu Arqueològic Municipal, que està ubicat a la ciutat. En ell estan dipositats els objectes trobats al Castell. Aquesta visita no la vaig realitzar, amb el que em queda pendent per a una altra ocasió.

 Ha estat un matí complert i instructiu, en un marc especialment cuidat, i amb unes vistes espectaculars.

 Com haurà pogut apreciar-se al llarg del text, és un espai que permet plantejar-se moltes reflexions de divers tipus, referides al passat, però també a la forma d’actuar en el present en aquest tipus d’entorns, quan el turisme i la cultura passen a ser els justificants del seu manteniment, a l’haver perdut, en aquest cas,  la funcionalitat militar per la qual van ser concebuts.

Bases d'informació

Google academic

Andrés Martínez Rodríguez, La Alcazaba de Lorca en época almohade

Juan Gallardo Carrillo, José Ángel González Ballesteros, El Castillo de Lorca en el siglo XIII a partir de las excavaciones arqueológicas

Juan Gallardo Carrillo, José Ángel González Ballesteros, La judería del castillo de Lorca en la Baja Edad Media

Ana Pujante Martínez, La sinagoga del castillo de Lorca (Murcia)

Francisco Jurado Jiménez, El Castillo de Lorca. Restauraciones realizadas en su recinto tras el terremoto

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on whatsapp

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.