El Castell de Peracense (Terol) és un exponent dels castells roquers montans medievals. La rehabilitació mostra completes totes les muralles i fortificacions del recinte.
Castell de Peracense
Castell de Peracense (La Jiloca, Terol)
Castell de Peracense. Municipi: Peracense. Comarca: La Jiloca. Província: Terol. Com. Autònoma: Aragó
Coordenades: 40°38′13″N 1°28′50″O. Altitud: 1.365 msnm
Bé d’Interès Cultural
Visita: 2018
Castell de Peracense (La Jiloca, Terol)
Com a tipologia, el Castell de Peracense podem veure que pel seu origen podríem catalogar-lo com un castell d’assentament, es a dir, que històricament ha estat lloc d’assentament per totes les cultures que han habitat aquell territori, fins arribar a convertir-se en el castell amb la forma actual. S’han trobat vestigis de l’Edat del Bronze, d’uns 3.000 a a.C. També de celtiberes i romanes. Els àrabs igualment van ocupar aquell indret, però la forma del castell prové de la reconquesta pel Regne d’Aragó fent-ne un castell de frontera. Posteriorment tindria la funció de presó.
Per la seva ubicació és un exemple de castell roquer montà, sobre un penyal al límit meridional de la Serra Menera, dominant sobre la vall del riu Jiloca. La condició de montà fa que la accessibilitat fins a la base del castell sigui relativament fàcil, sobretot des de l’erm de Rodenas.
El territori
El castell de Peracense -a la comarca del riu Jiloca- aprofita la topografia del terreny per a conformar un enclavament defensiu gairebé inexpugnable. S’assenta sobre una mola rocosa, fortament escarpada, de pedra arenisca (pedra sorrenca) de color roig (coneguda com rodeno). Constitueix el límit meridional de Serra Menera, conformant un entorn natural únic, al costat del proper turó de Sant Ginés. La utilització de la mateixa pedra arenisca roja per a la construcció de la fortalesa permet obtenir un conjunt totalment integrat en el paisatge. La seva cota mitjana és de 1.365 msnm.
El territori conforma un conjunt de factors que poden ajudar a explicar la importància de la seva ubicació des de temps llunyans.
La Serra Menera (zona de Ojos Negros) conté minerals de ferro (limonita i goethita) que van ser explotades des del segle V a.C. fins a finals del segle XX. Te una posició visual dominant sobre la vall del riu Jiloca. Formava part de la frontera del Regne d’Aragó amb el Regne de Castella. Per últim, la formació rocosa abocada sobre la vall al límit d’un altiplà li atorga una posició quasi inexpugnable.
Antecedent històrics
Com ressenya històrica cal assenyalar que l’espai que actualment ocupa el recinte fortificat, ha estat habitat en èpoques successives per cultures diferents des de l’Edat del Bronze, fa uns 3300 anys, i en època celtibèrica i romana.
Als segles X-XI l’interès dels sarraïns de Albarracín per controlar la frontera i explotar els recursos de ferro de Serra Menera sembla que van portar a desenvolupar un poblat que, tenint en compte les condicions defensives del lloc, i aquesta proximitat de les mines, es probable que es dotés d’una petita fortificació.
Però serà amb la reconquesta aragonesa d’aquest territori a mitjan segle XII que adquireix importància geoestratègica. Rebia el nom de Petra Solez. Primer el va administrar varis cavallers o tenents, arribant a convertint-se en la seu d’un senyoriu, fins que l’any 1312 el va adquirir el rei d’Aragó pel seu valor estratègic, quedant adscrit a la Comunidad de aldeas de Daroca. En aquest moment és quan es construeix la fortaleza del Castell de Peracense, amb ampliacions posteriors als segles XIV i XV, fins donar-li l’aspecte actual.
Durant la Guerra dels dos Peres, entre Pedro I de Castella i Pere IV d’Aragó (1356-1369) la fortalesa va adquirir la major importància.
A diferència de molts altres castells de l’entorn, el de Peracense, no va ser destruït ni abandonat després de la unió dinàstica dels Reis Catòlics, i va continuar sent utilitzat, primer com a presó fins a 1834 i després, durant la I Guerra Carlista (1833-1840), com a caserna d’un destacament de l’exèrcit liberal.
Després la fortalesa va ser abandonada i saquejada de materials constructius.
Ja al segle XX, per donar feina als miners després del tancament de les mines de Ojos Negros es va executar un pla de recol·locació amb la restauració del Castell entre els anys 1987 i 1991, deixant el Castell en la forma que es por observar actualment. La restauració va ser dirigida pels arquitectes José Mª Sanz i Pedro Ponce de León, i les excavacions arqueològiques que la va acompanyar per José Luis Ona González.
El que ara veiem quan visitem el castell és doncs, de fet, una reconstrucció molt àmplia feta a partir de l’any 1987 sobre una fortificació en semi ruïna, però que conservava suficients elements estructurals i de referència per guiar la rehabilitació.
Si s’observa amb una mica d’atenció, es fàcil veure quines són les parts renovades, però, cal dir, que el resultat és força convincent per un profà com jo.
A continuació, poso dos exemples del resultat de la restauració, el que permet obrir una reflexió sobre el valor del que veiem en moltes de les nostres visites a obres del passat.
Descripció del Castell de Peracense
El Castell està situat sobre un penyal de l’extrem sud d’un altiplà de la Serra Menera. D’aquí la classificació com a castell roquer montà.
El recinte ocupa una superfície d’uns 4.000 metres quadrats i està format per tres recintes murats amb accessos successius.
Al primer recinte, o recinte inferior (part dreta del plànol), s’accedeix des de l’exterior per la porta (1). La porta (9) dona accés al recinte intermedi, en una posició més elevada, tancant la muralla exterior per la part superior del plànol. En un extrem del recinte intermedi, sobre un gran penyal, s’eleva el recinte superior, conformant la zona residencial del senyor o l’alcaid, segons els moments.
L’exterior del Castell
L’arribada al castell es pot efectuar pujant des del poble de Peracense, a la vall del Jiloca, o des del poble de Rodenas, situat a l’altiplà dels erms de Pozondón-Rodenas a la mateixa altitud. Per tant, l’accés fins a la base del castell és relativament fàcil.
Arribat a aquest punt del camí (actualment carretera) s’eleva el penyal que va servir de base a l’estructura del castell.
Per aquesta part, el castell està protegit per una torre de defensa en el vèrtex oest, de la que parteixen dos llenços a 900 d’una elevada muralla. Pel lateral nord un camí va a buscar l’entrada pel lloc més accessible al recinte.
La muralla es detura en un rocall que fa les funcions de torre, i després continua fins al següent rocall mostrat l’obertura de la porta principal, per la qual s’accedeix al recinte inferior.
Recinte inferior
El primer recinte queda delimitat per la muralla principal a l’oest -de 3 metres d’espessor-; la muralla nord, on es situa la porta principal -de menor espessor per estar millor defensada per la forta pendent d’aquest costat-; i per una muralla interior de recorregut irregular. Aquest espai pren la forma d’una mena de triangle isòsceles, conforma l’albacara, ja que tenia la funció de servir de refugi per als vilatans, amb els seus ramats i béns, en cas d’atac enemic.
Aquest recinte ocupa aproximadament la meitat de la superfície total de la fortalesa.
Recinte intermedi
Aquest recinte correspon al que s’acostuma a denominar plaça d’armes.
Formant un altre quasi triangle isòsceles oposat al anterior, es configura el recinte intermedi, comunicat amb l’anterior per una porta de mig punt.
El costat interior d’aquest triangle correspon a una muralla de traçat irregular que conté la porta d’accés fins el vèrtex on es situa la Torre de l’Hospital al sud-est de la fortificació (14). Al costat de la porta d’accés, i elevat sobre la roca, es situa al cos de guàrdia (10) que fa les funcions de torre. A partir d’aquest punt, en l’actualitat i adossat al mur, s’ha construït un recinte que acull un petit museu que mostra la història del recinte.
La torre de guàrdia (13) se la coneix popularment com Torre de l’Hospital, la qual articula els recintes intermedi i exterior en el flanc oest de la fortalesa, el més exposat a possibles assalts.
El segon costat del triangle comença amb un curt mur que continua en angle fins trobar-se amb el penyal sud del recinte. En el vèrtex d’aquest angle si va construir per l’exterior un altre mur amb la funció d’impedir els moviments per el penyal, que no esta dotada de mur perquè ella mateixa fa de muralla natural.
A partir d’aquest punt, el penyal fa de muralla natural per tot el lateral sud. A l’angle sud-est de la base del triangle, unes parets superposades al penyal defineixen diversos espais constructius, però la muralla de fet continua sent el penyal. En aquest costat, a un nivell més baix que la resta del recinte, s’hi localitza un espai denominat “la carcel” (16), la capella i la necròpolis (17) i un baixant escarpat que forma un passadís natural d’accés a l’interior del castell amb una poterna, que comunicava amb un antic llogaret –Los Casares-, del que només en queden algunes restes, situat als peus del castell.
La importància del recinte intermedi ve donada perquè aquest espai acollia totes les instal·lacions ocupades per la guarnició del castell: dormitoris, cuines, corrals, latrines, taller de ferreria, adoberia, capella, etc. Algunes d’aquestes dependències s’han descobert arqueològicament.
L’altre element indispensable es l’aljub (15), que ja he citat, que recollia aigües pluvials, donat que al recinte no hi ha cap font ni pou.
La base del triangle la forma l’element més singular de tot el castell, el que configura el recinte superior, abocat sobre l’abisme.
Recinte superior
A l’extrem est del castell, sobre la base de l’hipotètic triangle que he definit, i sobresortint sobre el precipici, s’alça un impressionant tormo de pedra de rodeno, de forma allargada. A sobre seu si va construir el nucli principal de la fortificació, que assumeix en certa manera la figura de la torre de l’homenatge dels castells clàssics.
Realment és una singular i espectacular construcció roquera. Observant la construcció des de el recinte intermedi veiem alçar-se un mur amb un únic vano (19) d’accés sobreelevat a 8 metres d’alçada en relació a la base del recinte, i un matacà a l’extrem superior. Actualment per accedir-hi hi ha una escala de fusta, suposo que devia haver-hi algun sistema semblant perquè és impossible per a una persona corrent arribar al vano, fins i tot escalant.
Aquest conjunt està format per tres nivells construïts que avançan graonadament fins l’extrem del tormo. Això significa que no hi ha cap superposició d’estances. De fet, si observem el plànol d’aquest recinte presentat anteriorment, la sensació visual es de que es tracta d’una sola planta que va de la referència (19) a la (26). Els dos patis interiors del recinte són pendents a la roca que porten cadascun al nivell superior.
Un cop traspassat el vano d’entrada (19) una escala excavada a la pedra porta al primer pati interior.
Sortint a l’esquerra s’accedeix a una sala (21) que possiblement va ser el polvorí.
Tornant al pati, a l’esquena s’eleva el mur de la façana que, per l’interior, adopta la forma de torre amb accés al matacà. Com és imaginable, les vistes a l’est donen un complet domini sobre els recintes anteriors i sobre l’entorn d’accés al castell.
A continuació, es puja a un nivell superior, tancat per un mur, que dona accés a un segon pati interior.
A aquest nivell hi ha disposada la cuina amb el forn (22) i una estança que podria haver estat un rebost (23).
Ascendirem novament pel pati passant pel costat d’una petita poceta (28) i entrarem en un nou petit pati que conte un aljub més gran que tenia coberta (29), fins arribar a la planta superior que correspon a la residència principal del castell.
La residència està formada per dues estances. La primera és la sala major (24). Aquesta sala és la més notable de tot el castell, amb unes dimensions de 3, 70 per 11, 20 metres (41,50 m quadrats), està coberta per una volta de canó apuntat. En la seva paret sud s’obren dues estrets obertures de ventilació.
Al costat nord una porta condueix a una sala més petita, també amb volta de canó apuntat, de 2, 80 x 4 metres (11,2 m2), potser per a ús privat del alcaid, amb una llar de foc.
L’obertura d’aquesta sala, com la de l’anterior, també dóna sobre la vall del Jiloca.
Els murs que tanquen l’espai de les teulades, on es recull l’aigua de pluja cap als aljubs.
Al mateix temps, aquesta terrassa ofereix la millor panoràmica de vigilància i domini sobre la vall del riu Jiloca, una de les funcions principals del Castell de Peracense.
Acabada la visita al Castell de Peracense un es pregunta com devia ser la vida en aquesta fortalesa.
De com vivien els soldats i serfs no en queda cap rastre a la plaça d’armes.
En el cas dels senyors i alcaids s’observa que al recinte superior, hipotètic lloc de la seva residència, només es veu una estança que diuen que devia ser el polvorí, la cuina i el rebost i, per fi, una “gran sala” de 41,5 m2 i una annexa amb llar de foc de 11,2 m2
També impressiona imaginar com deurien fer-s’ho per construir el recinte superior.
Amb aquests, i d’altres interrogants, podem donar per ben bo el haver optat per la seva visita, recomanable pels interessats pels castell, per la història i per conèixer territoris en certa forma una mica allunyats dels circuïts més popularitzats.
Exposició d'armes de setge medievals
Per complementar l’interès de la visita, a les esplanades del castell hi han distribuïdes una quinzena de reproduccions d’armes de setge medieval a mida natural, en forma d’Exposició permanent.
Caldrà dedicar-li un Post per poder veure en detall aquests enginys de guerra.
Recreació medieval i mercat medieval
Cada estiu, a primers d’agost, entre els murs del castell de Peracense s’organitza una recreació i mercat medieval, amb lluites entre cavallers, parades d’artesania, i música, amb un gran sopar medieval.
Bases d’informació
Webs
Visita virtual
Web academic
Mario Lafuente Gómez, El control de las fortificaciones en las grandes Comunidades de aldeas aragonesas en el tercer cuarto del siglo XIV
Jesús Gerardo Calvo Franco y Antonio Hernández Pardos, El juego en la edad media y su uso en la educación patrimonial: el Castillo de Peracense
María Victoria Sánchez González, La impronta histórica de la Comunidad de Aldeas de Daroca
Enllaç amb el Post: El Batán. Sierra de Albarracín