El poble de Sant Jaume de Frontanyà i l’Església del que havia estat un monestir de canonges agustinians, és un dels pocs exemples en que es manté actualment l’autenticitat de la seva estructura urbana i de l’arquitectura de tots les edificacions.
Sant Jaume de Frontanyà. Poble i Església del monestir
Sant Jaume de Frontanyà. Poble i Església del monestir (Berguedà)
Sant Jaume de Frontanyà. Comarca: Berguedà. Província: Barcelona. Com. Autònoma: Catalunya
Coordenades: 42°11′20″N 2°01′33″E. Altitud: 1.075 msnm. Població: 30 habitants (2017)
Web: Ajuntament. Tel: 93.823.91.94
Monument Històric-Artístic en 1931
Bé d’Interès Cultural de l’entorn de protecció de l’església de la localitat (2004)
Visita: 2018
Sant Jaume de Frontanyà. Poble i Església del monestir (Berguedà)
El poble i el territori
A l’ombra de la Serra de Catllerà, a 1.075 msnm, s’arriba al poble de Sant Jaume de Frontanyà, un dels municipis menys poblats de Catalunya, amb 30 habitants censats el 2017 (n’ha guanyat 11 respecte el 2011), tots ells disseminats pel territori del municipi.
Estem als inicis de la vessant sud del Prepirineu, al límit est de la comarca del Berguedà, al llinda del Ripollès.
L’ocupació humana del municipi és la típica d’aquestes terres, amb nuclis centrals petits i poblament disseminat en masos per la resta del municipi. Inclou també el santuari dels Oms i les esglésies de Santa Eugènia de les Soïlls i Sant Esteve de Montner.
Una orografia muntanyosa ocupada per boscos eurosiberians, amb predomini de pi roig (Pinus sylvestris), el roure (Quercus petraea) i les pastures, facilita que la agricultura, la ramaderia i el turisme conformin la seva base econòmica.
A l’ombra de la Serra de Catllerà, a 1.075 msnm, s’arriba al poble de Sant Jaume de Frontanyà, un dels municipis menys poblats de Catalunya, amb 30 habitants censats el 2017 (n’ha guanyat 11 respecte el 2011), tots ells disseminats pel territori del municipi.
Estem als inicis de la vessant sud del Prepirineu, al límit est de la comarca del Berguedà, al llinda del Ripollès.
L’ocupació humana del municipi és la típica d’aquestes terres, amb nuclis centrals petits i poblament disseminat en masos per la resta del municipi. Inclou també el santuari dels Oms i les esglésies de Santa Eugènia de les Soïlls i Sant Esteve de Montner.
Una orografia muntanyosa ocupada per boscos eurosiberians, amb predomini de pi roig (Pinus sylvestris), el roure (Quercus petraea) i les pastures, facilita que la agricultura, la ramaderia i el turisme conformin la seva base econòmica.
La monumental Església de Sant Jaume, presideix el nucli urbà, mentre que el poble està format per un petit conjunt d’una vintena de cases, arrenglerades en dos carrers, el de Dalt i el de Baix, que conflueixen en una plaça on hi ha l’església parroquial de Sant Jaume, a més d’un parell de cases aïllades (Cal mestre i la masia, casa de turisme rural i bar-restaurant Casa Blanca).
Abans de continuar, vull fer esment a les circumstàncies particulars que han fet que l’evolució urbanística d’aquest poble hagi assumit uns trets particulars, que l’han diferenciat dels altres pobles de la comarca.
Històricament, a diferencia del veí poble de Borredà, la industrialització no el va afectar, restant un poble agrari. D’altra banda, la seva situació geogràfica allunyada en relació als eixos de comunicació van deixar Sant Jaume de Frontanyà en una posició marginal que va portar a que fins fa pocs anys no disposes d’una carretera asfaltada. Encara als voltants de 1968, Mons. Eduard Junyent escrivia: “De (Borredà) surt el camí que porta directament a Frontanyà, després de set quilòmetres de recorregut, només practicable en Jeep”. Un tercer aspecte que es deriva dels anteriors, es la important pèrdua de població, ja que d’un màxim de 280 habitants el 1910 va arribar a descendir a uns 20 a partir de 1970. Per últim, l’any 2004 l’Església amb el seu entorn es declarés Bé d’Interès Cultural de l’entorn de protecció de l’Església de la localitat.
La conjunció d’aquests quatre fets ha portat a que el nucli urbà no s’hagi vist afectat ni per l’urbanisme d’industrialització, que com he dit va incidir per exemple al veí Borredà, ni per la invasió del turisme residencial, com a passat al mateix Borredà.
Els dos parells de fotografies que segueixen permeten veure com es manté intacta l’estructura dels habitatges, mentre que la darrera arribada del turisme residencial el que ha fet és millorar la seva conservació.
Crec què estem davant d’un dels pocs pobles d’urbanisme i arquitectura “autèntics”, de com era a finals del segle XIX un poble rural.
En la fotografia anterior, els arbres no deixen veure les cases del carrer de Dalt. En la fotografia que segueix l’estat actual del carres de Dalt.
Com he assenyalat, no només l’església, sinó també el seu entorn, l’any 2004 van quedar protegits com he dit, com a Bé d’Interès Cultural de l’entorn de protecció de l’Església de la localitat (BOE 2006-02-09)
L’Església del Monestir de Sant Jaume de Frontanyà
En les últimes dècades del segle XI es van estendre per Catalunya les comunitats de canonges regulars segons la regla de Sant Agustí, instituint la vida en comú per als clergues de determinats centres, permetent l’acció directa en un radi més o menys extens de parròquia. Van desenvolupar una arquitectura amb un pla cruciforme d’una nau amb transsepte i tres absis que millor responia a les exigències litúrgiques de la comunitat. Sant Jaume de Frontanyà es mostra en aquests aspectes com un dels exemples més característics. En els tres absis van ser erigits els altars dedicats a Sant Jaume, Sant Pere i Sant Joan.
Una primera església es va consagrar l’any 905. Probablement la reforma que va donar resultat a l’església actual es va iniciar en 1074, construint-se un monestir. La magnitud de l’edifici fa suposar que a aquest centre se li va atribuir una certa primacia per sobre dels altres que van apareixent als seves voltants a mesura que s’intensificava el poblament.
Un cop suprimida la canònica, des del segle XVII, devia perseverar una comunitat de clergues cada vegada més reduïda, adscrits al servei de la parròquia rural.
La vida somorta d’edats posteriors, amb la lànguida extinció dels residents en un ambient sense progrés ulterior, va coadjuvar a l’admirable conservació de l’església sense altres modificacions que el tapiat de portes laterals i l’obertura de la finestra circular a la façana, a més l’emblanquinat de l’interior que només a calgut treure modernament per tornar la expressió autèntica a la seva estructura. En canvi va comportar la desaparició del claustre, subsistent encara al segle XV, desenvolupat al costat de migdia amb les dependències monàstiques al seu voltant.
L’any 1965 a l’aterrar-se la rectoria vella foren descoberts capitells i columnes pertanyents a l’antic claustre.
Visita a l’Església
És possible visitar l’interior de l’església en qualsevol moment. Aconsegueixo la clau del temple a la masia i casa de turisme rural i restaurant Casa Blanca. Per trobar-la baixeu pel camí de l’esquerra de l’església, al costat de Cal Mestre, travesseu la carretera, i a les cases del fons –Casa Blanca– us la proporcionaran. Disposen d’una audioguia, però vaig tenir la pega de que aquell dia la tenien descarregada.
M’endinso a l’interior de l’església.
La planta és de tres absis oberts a un creuer amb la intersecció d’una sola nau a la base d’un cimbori. Línies de cobertes, al mig con sobre els absis, dobles vessants del creuer i de la nau. El cimbori, únic a Catalunya, té dotze costats, bé que no forma pròpiament un dodecàgon sinó que és una modificació de l’octàgon bàsic.
Sense cap altra afegit exterior que la doble espadanya erigida amb posterioritat sobre la paret de la façana i la incorporació d’una obertura circular a la façana. El conjunt segueix l’estil llombardes d’arcuacions als absis i a la façana, trencant la monotonia del mur.
Perquè ens fem una idea de la magnitud d’aquesta església diguem que la longitud de la nau és de 22,20m; l’amplada de 6,30m; l’altura 10,96m i l’alçada exterior fins al carener de la cúpula és de 19,20m.
L’interior es esvelt i proporcionat, sense cap tipus de decoració, amb volta de mig canó a una alçada d’uns 11m, igual que els braços del creuer que es creuen en ella a la mateixa alçada, per donar lloc a una cúpula amb volta de vuit draps cilíndrics, sostinguda sobre trompes còniques a la base constituïda pels arcs formers.
Sobre los arcos del crucero reposa el cimborrio, mediante trompas cónicas; es un cimborio poligonal de doce caras, único ejemplo en Cataluña de este periodo; por eso fue tomado como modelo por Elies Rogent al reconstruir la basílica de Ripoll.
Dos elements originals que es poden observar a l’interior del temple són la pica aigua beneïda i una pila baptismal.
Finalitzat el reconeixement a l’Església era hora de retornar la clau i donar per finalitzada la visita a aquest poble, en que la seva situació marginal l’ha permès mantenir-se intacte, com era fa més de cent anys. Per tant, ens trobem en un indret en que l’autenticitat del que observem es real, només millorada per les rehabilitacions que fan que aquest conjunt aparegui potser una mica massa polit en relació a com era en el seu ús quotidià. El que si s’ha mantingut autèntic és l’estructura de les construccions. No hi ha gaires exemples com aquest en que es combini autenticitat i bon estat de conservació.
Per tot plegat, es tracta d’una autèntica joia que és absolutament aconsellable visitar. A més, actualment la carretera d’accés des de Borredà està en perfectes condicions.
Bases d’informació
Webs
Web academic
Manuel Riu, Les antigues canoniques de l’ ambit del Bisbat de Solsona
Vicente Maestre Abad, Elias Rogent, arqueólogo y restaurador Notas para la historia de la restauración de Santa María de Ripoll
Libros
Mons. Eduard Junyent, texto; Jean Dieuzaide, fotografías. Cataluña/1, Volumen 6 de la serie La España Románica, Encuentro Ediciones, 1980 (primera edición 1968): San Jaime de Frontanyà pp. 169-179
Eduard Carbonell, text; Jordi Gumí Cardona, fotografies, El Romànic Català, Edicions 62, Barcelona, 1976
Enllaç amb el Post: Els Casals. Berguedà
