Els castells de Guadamur i de Polán són dos castells medievals toledans de la frontera del Tajo. El de Guadamur en tota la seva esplendor constructiva completa, mentre que el de Polán presenta unes impressionants ruïnes.
Castells de Guadamur i Polán (Toledo)
Castells de Guadamur i Polán. Montes de Toledo. Toledo
Comarca: Montes de Toledo. Província: Toledo. Com. Autònoma: Castilla-La Mancha
Castillo de Guadamur: Coordenades: 39°48’36.7″N 4°08’46.3″W. Altitud: 640 msnm. Població: 1.806 habitants (2021)
Castillo de Polán: Coordenades: 39°47’25.6″N 4°10’06.7″W. Altitud: 648 msnm. Població: 3.908 habitants (2021)
Visita: 2021
Castells de Guadamur i Polán. Montes de Toledo. Toledo
Trobant-me a terra de castells, des de l’Hotel La Salve un objectiu era visitar diversos castells de la zona, entre ells els de Guadamur i Polán. El dia que tenia destinat no coincidia amb els dies de visita del primer, per això m’hauria de limitar a observar l’exterior.
El territori i la història
La consolidació del territori de Castilla la Nueva -la Castilla-La Mancha actual- a partir del segle XIV, amb el desplaçament definitiu de la frontera cristiano-musulmana cap a terres andaluses, serà seguit pel procés d’ocupació senyorial de les terres conquerides, en un procés de feudalització.
En el cas de Castilla-La Mancha, seguint Muñoz Jiménez, s’articulen dos grans grups socials que s’apropien del territori: els senyorius nobiliaris i els senyorius episcopals. Al seu torn, dins dels senyorius nobiliaris es pot distingir entre els grans senyorius, els senyorius de mida mitjana i els senyorius menors o locals.
Per a la defensa dels seus territoris i com a mostra de poder davant dels iguals i dels súbdits, la figura del castell apareix com un símbol territorial d’aquest poder d’aquests senyorius.
Seguint les tipologies que vaig exposar al Post Els Castells medievals a Espanya, veiem que es passa del castell-fortalesa de frontera al castell de repoblació i consolidació territorial. Seran castells-residència, sense oblidar que han de mantenir les funcions defensives en un nou context de competència amb altres nobles, o amb la reialesa.
Passaran a complir un nou doble paper. D’una banda, el castell es converteix en lloc de residència, del senyor o de l’alcaid, mentre que, de l’altra, esdevé símbol presencial de poder sobre els súbdits que viuen als seus peus i davant del poder competitiu dels altres senyors. Es tractarà de castells senyorials, en general de nova planta, on es manifesta la presència de l’arquitecte com a dissenyador del conjunt.
Donada la configuració orogràfica de l’altiplà sud, l’emplaçament d’aquestes fortificacions seran predominantment castells de pla o de turó o mota.
Finalment, cal assenyalar que des del punt de vista de la seva arquitectura, al segle XIV s’inicia un procés de transició des dels models de castell islàmic i romànic cap al castell-palau, a més d’anar adaptant les seves defenses al desenvolupament de l’artilleria. Al segle XV, especialment sota la influència de les obres de l’arquitecte bretó Juan Guas, s’introdueix l’estil de castell entre gòtic-borgonyó i italianitzant.
El luxe i la fantasia faran presència tant a dins com a l’exterior d’aquestes fortificacions.
Muñoz Jiménez sintetitza perfectament aquest tipus de castells: “cal reconèixer que mai es van llaurar castells més sorprenents que aquells que com Belmonte, Guadamur o Garcimuñoz, entre d’altres, es corresponen exactament amb el tipus més característic de castell senyorial baix medieval, en què els aspectes representatius de l’arquitectura com a símbol del poder i com a prototip d’ensomnis cavallerescs, ja gairebé innecessaris des del punt de vista militar, entonen en el seu decorativisme el cant de cigne d’una societat, la medieval, que arribava a la seva fi.” (p. 21)
Castell de Guadamur
Monument Històric-Artístic des de 1964.
Un castell que presenta exemplarment les característiques del nou model és el castell de Guadamur, a la zona de les Montes de Toledo, a tan sols unes dues llegües (12 quilòmetres en línia recta) de la capital Toledo.
Aquesta fortalesa -habitada actualment- és un magnífic exemple, ben conservat, dels castells residencials del segle XV propis de la província de Toledo.
Es localitza al caseriu de Guadamur. A la part posterior pel costat de llevant no es troben construccions, però no s’hi pot accedir ja que per aquest costat s’estenen els amplis terrenys propietat del castell.
Un apunt personal. Per demanar informació sobre alguns detalls de l’interior del castell de Guadamur em vaig posar en contacte amb l’Oficina de Turisme, on el Sr. Pedro A. Alonso em va aportar gran quantitat de detalls i em va posar en contacte amb el seu completíssim blog guadamurayeryhoy. També em va assenyalar l’interès d’entrar a la pàgina de davidutrilla amb una gran quantitat de fotografies del castell i, sobretot, del seu interior. És reconfortant trobar persones tan motivades per la seva tasca informativa des de les institucions com el Sr. Alonso.
El castell de Guadamur formava part del senyoriu de Fuensalida, senyoriu concedit el 1445 per Enric IV de Castella a Pedro López d’Ayala i Guzmán “el Tuerto” i des de 1470 Comtat de Fuensalida a la persona de Pedro López d’Ayala Castañeda “el Sordo”, II senyor de Fuensalida. Comprenia el senyoriu les localitats de Fuensalida, Guadamur, Huecas i Humanes, totes a Toledo, i constitueix un dels dominis apreciables de la regió dins dels senyorius de noblesa mitjana, on també posseïa el castell de Villalba a Cebolla.
Les obres del castell les va iniciar el I Senyor de Fuensalida cap al 1444 i les va continuar el II Senyor, finalitzant les obres de la primera etapa el 1469, que comprenien la part inferior i la torre de l’homenatge. Probablement amb disseny de Juan Guas.
El quart comte de Fuensalida va acabar la construcció del castell en la seva forma actual a la segona meitat del segle XVI, incorporant un segon cos principal, el recinte extern i el fossat.
Posteriorment la propietat va passar per diverses mans nobiliàries i avatars. Entre 1809-1811 fou ocupat i incendiat per les forces napoleòniques. Les tropes carlines el van ocupar sumant més ruïna.
El 1887 el va comprar Carlos Morenes i Tord, sisè comte del Asalto, que va procedir a reconstruir-lo i adequar-lo per convertir-lo en el seu habitatge. Segons es dedueix dels escrits, gràcies a ell el castell amb tots els elements constructius d’una fortificació palatina completa, ha pogut arribar fins als nostres dies, i no només com un conjunt de murs buits de contingut, com en gran part de les fortaleses que es troben en estats generalment ruïnosos.
Novament destruït entre 1936-39 i novament restaurat pel marquès de Campoo. Fins que, finalment, el 1997, ho va comprar l’empresari Venancio Sánchez Mejorado, rehabilitant-lo completament i convertint-lo en lloc residencial, per la qual cosa, actualment, és un castell privat, però que és possible visitar amb reserva prèvia: dilluns, dimarts i dimecres de 9.00 a 14.00 hores. (925 291 560 – 925 291 301).
De totes maneres, després dels períodes intermedis de destrucció i ruïna, sobretot de les parts interiors, i atès que no hi havia representacions de com eren les estades originals, les reconstruccions posteriors fins a l’actual tenen la forma més o menys adaptada a les circumstàncies de cada etapa de recuperació.
Per la seva banda, totes les referències històriques que hi ha sobre l’exterior indiquen que es va mantenir sempre amb gran integritat, de manera que ha arribat fins als nostres dies és essencialment original.
Tot i així, si comparem les dues fotografies següents veiem que ha calgut reconstruir alguns elements, com el tambor de la muralla exterior de la cantonada nord.
Aquestes fotografies mostren la majestuositat i la prestància de la fortificació i el complet estat de conservació de tot el conjunt.
Els indicis apunten que al lloc hi va haver un assentament romà i, posteriorment, una torre àrab. Però el castell no mostra cap signe de la seva presència i es manifesta com un edifici de nova planta i construït íntegrament en dos períodes relativament curts de temps. En uns 25 anys la primera etapa, entre el 1444 i el 1469.
La planta bàsica és un quadrat d’uns 22 metres de costat, però amb una impressionant torre de l’homenatge a la cantonada oest, mentre que les tres restants cantonades l’ocupen torrasses circulars. Excepte al costat de l’entrada, els altres tres contenen a la part central esperons que s’associa als inicis de l’abaluartament, efecte de la influència italiana.
La torre de l’homenatge està coronada per escaraguaites i parapet amatacanat.
A la segona etapa de construcció pel III Comte de Fuensalida cap a 1503, es va afegir un recinte extern seguint la mateixa forma que l’intern. A les cantonades cubs circulars de reforç, i a la part central baluards.
Un pont llevadís permetia salvar el fossat, donant accés al castell a través de la torre de l’Homenatge i de la part avançada a la planta del recinte. El pont estava defensat per dos torrasses i un matacà sobre la porta.
El recinte extern està envoltat d’un fossat sec d’escarpa i contraescarpa empedrada.
Des d’una certa distància podem constatar la característica de castell de plana, que feia precís el fossat sec per reforçar la seguretat.
La seva fàbrica és de maçoneria reforçada en els angles per carreuat.
La torre de l’Homenatge és de grans dimensions i esvelta. De planta rectangular de 18×12 metres i una alçada de més de 30 metres.
A la part superior sis garitons.
Anem seguint la visió del castell desplaçant-nos pels carrers que delimiten el perímetre del mur “muralla del segle XXI” que tanca la propietat per la part urbana del recinte.
Els merlets acaben en forma de prisma piramidal.
El suport dels garitons són voladures circulars adornades amb perles i piràmides.
Arribem al costat sud, darrer que és visible des de l’exterior.
Una nota final. Els propietaris tenen tot el dret a enjardinar i plantar arbres com vulguin i on vulguin a la seva propietat. Però els demanaria una mica de sensibilitat en relació al fet que es tracta d’un BIC, i per tant, d’un bé que forma part de la nostra cultura i que hauríem de poder gaudir tots els ciutadans. Concretament, haver col·locat arbres seguint tot el mur urbà de la propietat comporta que, a mesura que van creixent, van augmentant la dificultat per visualitzar el castell des del carrer, ja que s’interposen les copes dels arbres, sense que per als propietaris aporti major privadesa, que ja li atorga el mur.
Castell de Polán
Bé d’Interès Cultural (BIC)
A escassos 3 quilòmetres lineals (5 quilòmetres per carretera), es troba el Castell de Polán, integrat al caseriu de la localitat, ocupant el límit del costat nord.
Si fos cert l’entorn que presenta el gravat no existiria caseria als voltants del castell. Aquest s’obria estès fins a la base amb posterioritat.
Una vista en l’actualitat.
Del castell en queden poques restes, una torre rectangular completa a l’exterior, d’uns 18 metres d’alçada, i el mur nord de la que havia de ser la torre de l’homenatge, per la seva altura més gran, uns 25 metres. Tot i l’escassetat de restes, el que s’observa impressiona pel seu aparell i majestuositat.
El lateral de la torre de llevant està situat sobre el carrer, mentre que la resta de les ruïnes queden inserides a les construccions urbanes, especialment el pati del Col·legi Públic José María Corcuera, per la qual cosa no s’hi pot accedir. Només observar allò que és visible des dels carrers adjacents.
Hi ha poques notícies de l’origen del castell. L’any 1116 se’l cita en una batalla entre els cristians de Toledo i els musulmans d’Oreja. Al segle XV va pertànyer al senyoriu menor de Lope Ortiz de Zúñiga.
Per tant, per tipologia el castell de Polán en origen va haver de ser un castell de frontera de plana. Probablement va ser reconvertit en castell-palau a la baixa Edat Mitjana.
Es conserven tan sols algunes restes del llenç de la muralla, així com dues de les torres. Sembla que aquest castell es va construir per defensar la zona del Tajo de les incursions musulmanes.
La torre del costat est conserva la seva planta completa, d’alçada inferior a la torre del costat oest. Presenta planta quadrada de la qual sobresurten vuit estreps, més potents a les cantonades.
A banda, encara que unida per una derruïda muralla, apareix l’esquerda ruïna de la seva altíssima torre de l’homenatge, amb arcs semicirculars i modillons sortints, orfes ja dels seus merlets.
Realitzat en maçoneria de mida mitjana i gran amb reforços de carreu i carreu a les cantonades travats amb morter de calç i sorra.
La torre mostra la grandiositat i l’originalitat d’una estructura poc utilitzada. S’hi apunta la seva similitud amb els castells militars francesos dels segles XI i XII.
La torre de planta rectangular completa presenta alts murs i cubs adossats de planta de cambra de cercle a les cantonades, i de semicercle al menjament de les cortines.
Cal destacar que els estreps dels cantons són més potents que els de les parts centrals, ja que actuarien alhora com a contraforts.
A l’exterior s’obren mans en forma de sageteres i petites finestres realitzades en granit. Cal destacar entre elles la més gran, ja que conserva la llinda decorada amb mitges esferes.
Recordem que la torre oest, que probablement va anar a la torre de l’homenatge, conserva més altura encara que no està completa.
Presenta una construcció molt potent en què es distingeixen quatre cossos, a l’últim dels quals s’observa l’arrencada d’una volta. En quedar tallada la torre per la meitat de dalt a baix, permet veure la disposició dels cossos.
Les obertures es reparteixen entre sageteres i petites finestres, totes elles realitzades en pedra granítica amb llindes i brancals simples.
Per damunt, diversos modillons de pedra berroqueña, de doble matacà sortidor, avui desaparegut, mostren un típic exemple de l’arquitectura militar medieval a Toledo.
Les mènsules voregen tota la torre i formarien un matacà continu, una cosa no habitual als castells toledans.
A la web de turismodecastillalamancha/patrimonio s’apunta que “Va ser un enorme castell, a jutjar per les seves restes, i per la perfectament conservada porta, que dona accés a la plaça del poble, allunyada de la fortalesa pròpiament dita.”
Busco aquesta porta a la plaça de la vila i trobo, a una distància lineal de 180 metres de la torre, certament alineada amb la torre est, una portada d’estil renaixentista que el cartell informatiu indica que és del segle XVII-XVIII, realitzada amb pedra berroqueña i que anomena Casa de les Columnes, declarada Bé d’Interès Cultural.
Una gran portalada de fusta de dues fulles, flanquejada per dues columnes d’ordre dòric amb dues brancals que suporten un arc de mig punt, amb una mènsula amb decoració de volutes. Sobre la llinda un frontó partit amb un escut heràldic al centre.
Em sorprèn el diferent estil pel que fa al castell i pregunto per la relació entre la porta i el castell. Ningú coneix que hi hagi relació entre tots dos.
Altres fonts assenyalen que aquesta portada correspondria a la casa dels Guzmán.
Bases d'informació
Castell de Guadamur
Webs
Webs academic
Alejandro de la Fuente Escribano. La restauración del castillo de Guadamur en el siglo XIX como expresión del romanticismo en España
Alonso Ruiz. La Nobleza En La Ciudad
Leonardo Villena. El Castillo Español
Miguel Cortés Arrese. Memoria del castillo señorial de Guadamur
Julio Porres Martín-Cleto. Los castillos de la provincia de Toledo
José Miguel Muñoz Jiménez. Castillos señoriales nobiliarios y episcopales en Castilla-La Mancha (siglos XIV y XV)
Castell de Polán
Webs
Webs Academic
El Conde de Cedillo. Excusiones por Tierra de Toledo. Castillos de Polán y de Cervatos. Boletín de la Sociedad Española de Escursiones, año V, nº 54, 1 de agosto de 1897
Especial Polán, Montes de Toledo, Boletín nº 25, 1er trimestre 1984
Julio Porres Martín-Cleto. Los castillos de la provincia de Toledo
