L’Església de Sant Quirze de Pedret (Cercs, Barcelona) és una de les poques esglésies preromàniques de Catalunya. S’hi pot veure la reproducció de pintures del Mestre de Pedret en un dels absis.
Església de Sant Quirze de Pedret
Església de Sant Quirze de Pedret (Cercs, Barcelona)
Municipi: Cercs. Comarca: Berguedà. Província: Barcelona. Com. Autònoma: Catalunya
Telèfon de contacte: 664 567 581
Coordenades: 42°06′26″N 1°53′00″E
Accés: per Berga, des de Plaça Gernika. A 2,5 km, pel camí de Pedret a Pont de Pedret. Fins l’Església ruta a peu d’uns 400m.
Obert tot l’any dissabtes, diumenges i festius de 10 a 13 hores. Visites a les 10h, 11h i 12h. Agost: dimarts , dissabtes, diumenges i festius les visites són a les 10h, 11h i 12h i a les 17 i 18h. Fora d’aquest horari visites concertades
Web: Ajuntament de Cercs
Bé d’Interès Cultural
Visites: 2014, 2018
Les fotografies han estat realitzades per Laura López @lauraskindofphotos
Índex
Església de Sant Quirze de Pedret (Cercs, Barcelona)
L’Església de Sant Quirze de Pedret és una construcció preromànica i romànica, iniciada al segle IX, a la vora del riu Llobregat.
A l’arribar al Pont de Pedret s’acaba el trajecte en cotxe i cal continuar uns 400/500 m a peu per ascendir fins a l’Església.
Un cop travessat el pont es presenten dues alternatives. Dirigir-se per l’esquerra per un sender rocós que es va enfilant al costat del riu Llobregat, o seguir per la dreta per una pista de ciment una mica més llarga però més suau.
Si optem pel sender podrem observar al fons la presa de l’embasament de La Baells.
Per aquest camí, la imatge que obtindrem a l’arribada és la perspectiva sud-oest del costat de ponent, la cara sud, amb el porxo de l’entrada romànica, la torre escapçada, i una edificació annexa que actualment no te cap vincle arquitectònic amb l’edifici religiós.
Evolució històrica del temple
No es coneix la data de la seva construcció inicial, però els resultats de les excavacions indiquen que el temple es va bastir a l’època carolíngia. Probablement correspondria al moment de la repoblació cristiana d’aquest territori al segle IX.
El nucli inicial va consistir en una edificació d’una sola nau, amb el presbiteri en forma trapezoidal.
Probablement, l’augment de població de la zona va portar a la seva ampliació amb dues naus laterals.
El resultat final és una església de planta basilical resultat d’una construcció en part mossàrab, reformada al segle XI. Las tres naus estan separades per pilastres , les quals sostenen arcs de ferradura que suporten la coberta de fusta. La capçalera està formada per tres absis, de planta trapezoidal el central, i de ferradura els laterals. Els absis són coberts amb volta.
Els indicis arqueològics apunten a que pel segle X existís un cenobi benedictí a la zona que ara ocupa l’edifici annex.
Al llarg del segle XIV Pedret va anar perdent població i, al segle XVIII, es produeix una revifalla, coincident amb la recuperació econòmica a Catalunya. S’hi fan reformes a l’església, per després tornar a decaure fins al segle XX en que es sotmet a dos processos de rehabilitació.
A la publicació Església de Sant Quirze de Pedret, es presenta una interessant evolució històrico-constructiva de l’edifici. No és corrent poder trobar una presentació d’aquest tipus i crec que val la pena reproduir-la i detenir-se en considerar-la.
Per una banda ens obre l’oportunitat de poder reflexionar sobre que és el que estem veient quan ens trobem d’avant d’un edifici històric, en relació als canvis a que pot haver estat sotmès al llarg del temps en el procés d’adaptació a l’esdevenir històric, tant en els canvis funcionals que pot haver sofert com en la plasmació dels gustos i estils artístics de les èpoques per les que ha passat, en cada un dels moments de les intervencions que s’hi vagin fet.
D’altra banda, ens permet albirar els problemes de la rehabilitació d’edificacions històriques, quan s’ha de decidir què es manté, què s’elimina i què es modifica de l’edifici, en funció de l’estat en que es trobi, i en funció dels objectius que guiïn la rehabilitació.
Si us motiva aquest tema podeu llegir l’ informe de la restauració dirigida per l’arquitecte Antoni González Moreno entre els anys 1989-1995 i altres treballs assenyalats a l’apartat web acadèmic d’aquest mateix Post.
Segons explica Antoni González, el criteri que va guiar la restauració en aquest cas va ser un objectiu didàctic per posar en valor un exemple de “arquitectura testimonial”:
“En la determinació dels criteris d’aquesta intervenció (…) es va tenir en compte un plantejament conceptual genèric sobre l’actuació en arquitectures l’interès històric o arquitectònic fa que el principal objectiu de la seva conservació sigui el de testimoniar la història i la cultura del passat, per considerar Pedret un exemple paradigmàtic d’aquesta “arquitectura testimonial”.
“Transmetre a les futures generacions l’autenticitat de l’arquitectura testimonial (com a objectiu essencial de la seva restauració), sovint no suposa tant conservar la matèria heretada, com -en funció d’un objectiu didàctic- descobrir i recuperar els valors genuïns (forma, textura , llum, espai, ambient, etc.), que han pogut perdre per traumatismes històrics o terapèutiques restauradores errònies. “(pàg. 9)
Per exemple, quan es van incorporar pintures, aquestes volien tenir una significació ideològic-didàctica. Per nosaltres, ara, tenen una significació artística (art romànic). Mentre que, al segle XVIII, sota el domini del barroc, no se’ls hi donava cap valor, ni ideològic ni artístic, i se les cobria d’una capa de cal o guix.
En la seqüencia d’actuacions sobre Sant Quirze, des del segle IX fins a les darreries del segle XX, es manifesta com pot canviar la forma: quina ha de prevaldre en la rehabilitació? En aquest cas sembla que el resultat ha estat un híbrid de com era al segle XIII: amb la base del campanar del XIII, però amb el porxo (entre altres raons per protegir de l’erosió la malmesa portalada romànica) i sense l’espadanya del XVIII (una de les mesures més controvertides). I amb una solució agosarada per dotar de campanar al conjunt: construir-ne un d’exempt d’estil actual, però que no interferís amb l’edifici històric.
Com a conclusió d’aquest aspecte la pregunta que en queda per formular-nos enfront de qualsevol edifici històric que visitem és, què és el que realment tenim davant dels ulls en tremes de la seva història.
L’exterior del temple
A la façana oest, o de ponent, estava situada la primera porta del temple. L’obertura actual te la funció de finestra. S’ha deixat insinuada la base d’una espadanya com la primitiva.
La pendent del terreny, que es manifesta clarament, la van resoldre a l’interior construint les naus en nivells esgraonats.
Restes d’un accés cobert per la cara oest, incorporat al segle XI, i que després va desaparèixer al construir-se una nova entrada pel lateral de migdia.
A la cara nord són visibles els “pedrets” que diuen que dona nom al lloc. Amb formes espectaculars producte de l’erosió.
A la cara de llevant s’hi localitza la capçalera del temple, amb tres absis.
El central, el més gran dels tres, de forma preromànica trapezoidal forma part de la planta de la primera església al segle IX. Les dues absidioles mossàrabs laterals en forma de ferradura i d’alçades diferents adaptes al desnivell del terreny formen part de l’ampliació del segle X. Les petites obertures son de construcció rústica.
L’edifici de la dreta correspon a la zona d’emplaçament abacial desaparegut.
Al lateral de migdia destaca la base del campanar incorporat al segle XIII que, juntament amb el porxo extern van ocupar gran part de la nau dreta del recinte.
Les obertures són de construcció simple i rústica.
El porxo (G) dona accés directament a la nau central. Un dels criteris per reconstruir el porxo a la darrera rehabilitació va ser per protegir la deteriorada portalada romànica, que només ha estat sotmesa a una neteja.
L’interior del temple
La representació de la planta que segueix està adaptada a la forma actual del temple amb orientació cardinal.
La fotografia següent mostra una perspectiva en diagonal de l’interior, presa des del punt (F) en direcció a (D, 7). La part esquerra correspon a la nau nord, amb l’absidiola al fons. A un nivell inferior la nau central, amb la que es comunica per dues arcades de ferradura. Al fos a la dreta la porta (D) de l’absidiola sud (7) i, il·luminada, la absidiola sud.
A la nau nord disposa d’una coberta de fusta, amb teula àrab. En l’extrem de ponent està disposada una pica d’olis (F).
Situats a la nau central en direcció al presbiteri observem la coberta de fusta de dues aigües, amb una obertura.
El denominat arc triomfal, de ferradura, dona pas a l’absis central de forma lleugerament trapezoidal, amb dues obertures, a l’est i al sud.
Girant la vista en direcció a ponent observem l’obertura actual en el lloc on estava situada la primera porta d’accés. A la dreta, junt a una roca mare, la pila baptismal (E), i un banc de pedra que segueix tota la paret que separa la nau nord de la nau central fins a les escales de comunicació entre ambdues naus.
La seqüència de fotografies següents ens porta per tot el mur d’oest a est. Les dues obertures (A i B) són en forma d’arc de ferradura. A la més propera als absis (B) tres graons permeten salvar el desnivell entre naus que ja havia comentat, per adaptar-se al desnivell del terreny.
Al mur sud de la nau central es disposa la porta romànica (C) d’accés al temple des del segle XIII, amb dues obertures superior d’entrada de llum.
Les pintures. El mestre de Pedret
Per presentar la distribució de les pintures seguiré bàsicament les indicacions del fulletó Església de Sant Quirze de Pedret (segles IX-X), editat per la Diputació de Barcelona.
Nau central, arc triomfal i absis central
Pintures romàniques (possiblement de finals del segle XI) trobades in situ i restaurades el 1995.
Restes del que devia ser el cicle del martiri dels sants titulars de I‘església, sant Quirze i santa Julita, i un fragment que representa el sacrifici d’Isaac. La part superior esta delimitada per una greca que alterna amb la representació de busts de sants (1).
Des del 1940, al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (MDCS) es conserven altres restes d’aquest fragment, arrancades el 1937.
Mur de llevant
Reproducció de les pintures preromàniques del segle X (4, 5). Aquestes són les úniques restes del mural preromànic que es conserven.
El fragment de I‘esquerra de la finestra (4) representa una creu de braços radials amb un cercle al mig. Dins el cercle hi ha un cavaller amb una llança guarnida amb un estendard. Al cap porta un elm cònic amb nasal. Al seu costat hi ha una figura i un gos. El cavaller té una petita creu sobre el cap. Damunt el cavall hi ha un ocell que picoteja un raïm i que en porta un altre a l’esquena. El cercle i els braços de la creu tenen com a decoració motius vegetals i geomètrics. Fora del cercle, al costat esquerre, hi ha un home amb barba en posició de sostenir sobre el pit un llibre. A I‘altre costat hi ha la figura d’un home nu amb un genoll aterra sostenint un bastó i amb una foguera al davant, que podria ser el dimoni.
La figura a la dreta de la finestra representa l’Orant (5), personatge masculí amb barba, túnica i braços estesos, dins un cercle decorat amb motius de ziga-zaga. Sobre el cercle hi ha un àguila o un paó.
Les pintures originals van ser arrencades I’any 1937 i es conserven al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (MDCS).
Parets de tramuntana i de migdia, i volta
Restes de pintures romàniques (possiblement de finals del segle XI), que van romandre in situ en arrencar-se la composició completa I’any 1937 (6).
Al MOCS es conserven les pintures arrencades. La composició representa la visió apocalíptica del tron sobre el qual hi ha el llibre dels set segells. Al costat de I‘eix central i distribuïts en tres registres, hi trobem els vint-i-quatre ancians de l’Apocalipsi asseguts en trons i amb instruments musicals. Tanca l’escena una greca que inclou animals. La part inferior del mur representa cortinatges amb dibuixos de cerc/es amb figuració.
Nau i absidiola nord
Restes a la nau nord (2).
Reproducció de les pintures romàniques (3) (possiblement de finals del segle XI), que van ser arrencades I‘any 1922 i que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), a Barcelona. Al nivell superior apareixen uns apòstols i a I’inferior, uns cortinatges.
Absidiola sud
Reproducció de les pintures romàniques (7) (possiblement de finals del segle XI), que van ser arrencades I ‘any 1922 i que es conserven al MNAC.
Representen, a la zona de la volta, una màndorla que envolta una imatge entronitzada de la Mare i el Nen; a I ‘esquerra de la finestra gran, la paràbola de les verges prudents, i a la dreta, les verges nècies i l’Església personificada. La part inferior, fins als brancals de I ‘arc d’accés, està decorada amb greca i cortinatges.
Les fotos següents presenten la seqüencia, d’esquerra a dreta, de les pintures de la paret circular.
Aquest conjunt pictòric ha servit per definir un estil, clarament d’influència italiana, conegut per estil del mestre de Pedret, datat a finals del segle XI.
L’observació de la interessant reproducció de les pintures d’aquest absis per Emili Julià el 1995, em porta a preguntar-me per la intensitat del colorit de les pintures, que els hi atorga un efecte impressionant. Si aquest era el color autèntic, no hi ha dubte que havia de causar un fort impacte sobre els fidels cada vegada que les observessin. Com segurament en els causa a nosaltres, encara que per motius diferents.
És un contrast amb els colors tènues dels originals que veiem a l’actualitat.
Campanar modern exempt
Ens explica l’arquitecte-restaurador Antoni González Moreno, la justificació del perquè de la construcció d’un campanari modern.
El campanar romànic no es podia reproduir. L’espadanya del segle XVIII era desproporcionada i molt malmesa. Però l’església no es podia quedar sense campana. La solució va ser construir un campanar propi del segle XX, però allunyat de l’edifici de l’església per que no interferís amb ella.
L’eliminació de l’espadanya va ser una de les decisions més debatudes de la rehabilitació.
Comentari final
A l’any 1977 Jorge Mª Rivero San José publicava el llibre “Una Catalunya que hemos de salvar”. En ell, que era una denuncia de l’estat d’abandonament de moltes restes històriques monumentals de Catalunya, deia concretament sobre l’Església de Pedret:
“Apenas han transcurrido 10 años (desde la rehabilitación de 1964). pues bien, invito a quien quiera conocer esta inigualable joya prerrománica a qué visite- sí la encuentra- la iglesia de Pedret, y si tiene la fortuna de que la cerradura sigue estando rota, como nosotros la encontramos, y puede deambular por el interior de la iglesia, observará con estupor que amén de la espesa capa de “ polvo” ( por llamarlo de alguna manera) que lo cubre absolutamente todo, los bancos- espléndidos y nuevos- están materialmente invadidos por una formidable aglomeración de excrementos de lechuza.”
Per sort, des de la rehabilitació de 1992 les coses han canviat. Una major sensibilitat de les Administracions, en aquest cas la Diputació de Barcelona, i una major pressió turística dels darrers anys sobre els entorns rurals han augmentat la sensibilització pel patrimoni, com ja vaig insinuar al Post de Sant Jaume de Frontanyà.
Queda en part pendent de resoldre l’accés a l’interior els dies no festius, a mesura que augmentem el nombre de turistes “de la tercera edat” que deixem lliure aquests espais els festius per als que no poden fer-ho d’una altre manera.
Tingueu l’edat que tingueu, és altament recomanable dedicar una estona a admirar aquesta joia en un territori, el Berguedà, ple d’al·licients de totes les èpoques.
Bases d’informació
Webs academic
La restauración de la Iglesia de Sant Quirze de Pedret (Barcelona, España), Antoni González Moreno
La iglesia de Sant Quirze de Pedret (Cercs, Barcelona) La restauración de una arquitectura testimonial, Antoni González
Els campanars de Pedret, Antoni González
Noves dades sobre l’església de Sant Quirze de Pedret (Cercs), David Galí, Raquel Lacuesta
Veinte años después, Alberto López Mullor
La història de Sant Quirze de Pedret a través deis testimonis documentals, Anna Castellano
L’església de Sant Quirze de Pedret (segles IX-X). DIBA
L’arquitectura religiosa a Catalunya a l’entorn de l’any 1000, Eduard Carbonell Esteller
Libros
Eduard Carbonell (1975), El romànic català, Edicons 62, Barcelona, 285 pp.
Jorge Mª Rivero San José (1977), Una Catalunya que hemos de salvar, vol. I, Ediciones de Cámara, Tarragona, 330 pp.
Enllaç amb el Post: Els Casals. Berguedà
