Al quart post sobre les esglésies romàniques de la Vall de Boí (Lleida), visitem Sant Feliu de Barruera, i de la Nativitat i Sant Quirc de Durro.
Esglésies romàniques de Sant Feliu de Barruera, i de la Nativitat i Sant Quirc de Durro (Vall de Boí) (4)
Municipi: La Vall de Boí. Comarca: Alta Ribagorça. Província: Lleida. Com. Autònoma: Catalunya
Web: centreromanic
Patrimoni Mundial de la UNESCO (2000)
Visita: 2022-2023
Índex
Esglésies romàniques de Sant Feliu de Barruera i de la Nativitat de Durro i ermita de Sant Quirc de Durro. La Vall de Boí. Lleida
En aquest Post ens referirem a les esglésies de Sant Feliu de Barruera i de La Nativitat de Durro i a l’ermita de Sant Quirc de Durro.
Aquestes dues esglésies presenten plantes similars i diferenciades de la resta de les esglésies de la vall. Avancem que són d’una sola nau, mentre que tenen dos absis: un absis major a la nau central i una absidiola precedida d’una capella que sobresurt del mur al costat sud. Al lateral nord també s’annexen capelles externes.
Per la seva banda, la planta de l’ermita de Sant Quirc de Durro és similar a la de Sant Quirc de Taüll.
Església de Sant Feliu de Barruera
Coordenades: 42°30′15″N 0°48′09″E. Altitud: 1.404 msnm. Població habitants: 35 (1719), 210 (1900), 167 (2000), 240 (2022)
L’església parroquial de Sant Feliu de Barruera es troba sobre la plana fluvial del costat dret de la Noguera de Tor a la localitat de Barruera. De tot el conjunt d’esglésies de la vall és l’única vora el riu. Aïllada del nucli urbà, estava situada junt al camí vell que unia els pobles de la vall. Com de costum, el cementiri parroquial al costat, encara actiu.
De les poques noticies històriques de que es disposa se sap que el 1040 estava adscrita a la diòcesi d’Urgell, que el 1077, 8arruera pertanyia al senyor d’Erill, Raimon l, i que Raimon II d’Erill va procedir el 1140 a la reconstrucció de temple, juntament amb altres esglésies de la vall.
Entre els segles XVII-XIX, s’hi efectuaren importants reformes, de les quals avui resten les capelles de la banda nord i el porxo de la porta oest.
Altres modificacions foren desmantellades amb motiu d’una profunda restauració empresa cap al 1970, destinada a aproximar-se a la configuració romànica.
En el cas concret de Sant Feliu, és molt complicat fer una anàlisi de l’església per les importants variacions i modificacions del programa de construcció original ha sofert, el mateix que va passar amb la Nativitat de Durro.
Sembla que la fase més antiga de construcció correspondria a una església de tres naus separades per pilars circulars a l’estil dels de Sant Climent i Santa Maria de Taüll o de Sant Joan de Boí. D’aquesta primera fase només es conservaria l’absis central i una arcada sostinguda per un pilar circular, ara recolzat al mur. A partir d’aquests elements es situaria cronològicament la seva construcció entre els segles XI i XII.
Per la causa que sigui, la forma definitiva, encara d’estil romànic, va acabar essent d’una sola nau, però amb capelles lateral que formarien un transsepte; el del costat sud amb una absidiola. No existeixen rastres del que podria haver tingut la capella menor del costat nord.
Per la seva banda, la torre-campanar va ser afegida posteriorment, i es de difícil datació.
Per entendre millor les particularitats exteriors de l’església de Sant Feliu sembla convenient començar per presentar la seva planta, el que ajudarà a entendre el sentit dels volums de l’exterior en base a la seva funció interior.
L’entrada al temple s’efectua pels peus, a través d’un porxo. Per l’exterior, a continuació del porxo, pel costat sud, s’alça la torre-campanar. Una torre de tres trams. A nivell del presbiteri, s’obre una capella a cada costat, formant una mena de transsepte en planta, però que no es manifesta a l’interior del temple en l’arquitectura en alçada.
La capella sud, del costat de l’epístola, de forma quadrada irregular, és d’una amplada similar a la de la nau central, amb una l’absidiola.
La capella del costat de l’evangeli és un quadrat més petit, sense cap indici d’absis. En el mur interior està precedida per una altre capella, encara de menors dimensions que sobresurt en l’exterior.
A l’exterior, les diferents dimensions i formes d’aquestes capelles donaran una forma irregular a tot el conjunt.
L’exterior
L’església, d’una sola nau, presenta una única entrada pels peus del temple, protegida per un porxo d’un sol arc. La nau te unes dimensions exteriors d’uns 22 metres de llargada inclòs l’absis, per uns 8 metres d’amplada, sense incloure les capelles exteriors.
A la fàbrica del temple s’observa fàcilment el pas per les diverses etapes de construcció i remodelació. Actualment, tot l’exterior es de pedra vista amb parts de maçoneria, i altres de carreuó i de carreuat.
Adossada a la part occidental del mur de migdia s’alça la torre-campanar.
A l’extrem oriental del mateix mur sobresurt una gran construcció quadrangular que a l’interior allotja una capella.
El porxo, cobert amb una teulada de dues aigües en sentit longitudinal és d’estructura de fusta i llosetes de pissarra. Te planta rectangular, de l’amplada de la nau, amb una obertura a cada costat d’arc de mig punt amb dovelles de pedra. La arcada lateral del costat nord, la que dona al cementiri, està tapiada.
Del costat del porxo s’accedeix al cementiri.
La torre-campanar
Des del camí d’accés a la portada sobresurt a la dreta, al lateral sud, la torre-campanar de planta quasi quadrada, d’unes dimensions de 3,80 per 4,20 metres, amb una l’alçada de poc més de 18 metres..
Presenta tres nivells molt desiguals. El primer nivell que forma la base, és de gran alçada i sobresortint del mur del temple. És completament compacte, amb carreus a les cantonades, i només presenta unes poques obertures irregularment distribuïdes, amb forma de sagetera per il·luminar l’escala interior. Podria ser obra romànica tardana.
Per sobre, dos nivells de la mateixa alçada delimitats per un fris senzill sense cap decoració, del segle XIV, amb modificacions posteriors. Actualment, al segon nivell es veuen dues finestres d’arc carpanell, als costats est i oest, mentre que el tercer nivell, amb les campanes, té una finestra per costat, de forma i dimensions més o menys semblant a les inferiors, de poca qualitat constructiva. La coberta és la típica piramidal de pissarra, d’on sobresurt un eix metàl·lic amb una petita campana.
Al campanar hi ha cinc campanes entre 46 i 89 centímetres de diàmetre, instal·lades entre els anys 1641 a 1856.
Els absis i les capelles laterals
Ja s’ha assenyalat que l’església de Sant Feliu només disposa de dos absis semicirculars a la capçalera, i que són d’èpoques diferents.
Al costat sud, l’absidiola està adossada a un gran bloc compacte que constitueix la capella, amb dues petites obertures d’il·luminació en forma de sageteres semicirculars.
La teulada és a dues aigües, perpendicular a l’eix de l’església.
L’absidiola ha estat reconstruïda, sense cap decoració.
L’absis central segueix l’estil llombard, amb dues arcuacions cegues entre cada lesena rectangular. Disposa de les tres obertures trinitàries que aporten la llum a l’altar. La coberta semi cònica sobre una cúpula de quart d’esfera amb pissarra.
L’absis s’uneix a la nau a través del presbiteri, amb coberta a dues aigües de pissarra.
El lateral septentrional, una massa de carreuat compacta de dues profunditats, amb una única obertura. En conjunt, menys pesant que la de l’altre costat.
La capella més petita sobresurt menys.
La portada
La porta dels peus del temple, protegida pel porxo, és la més elaborada de les que hem vist fins ara, però amb gran senzillesa.
Unes simples arquivoltes atrompetades, però que no comencen a la base del semicercle, sinó des de mitja alçada de la porta, envoltada per una xambrana. Dona la sensació que el nivell del sòl hagués estat rebaixat, el que explicaria l’estranya distribució en alçada dels lateral de la porta.
Cal observar el forrellat de la porta, on encara hi ha un pany, la barra del qual està decorada amb diversos gravats geomètrics i, en un extrem, la figura d’un cap de bou -que correspondria a una tipologia gòtica o posterior.
L’interior
Com s’ha assenyalat, la presència d’una columna circular -com les de Sant Climent i Santa Maria de Taüll o de Sant Joan de Boí- a l’angle de la nau amb la capella del costat nord, ha portat a plantejar-se que inicialment s’hagués projectat com a planta basilical, sense que s’arribés a executar-se, quedant reduït a un temple amb una sola nau i dues capelles laterals.
La nau està coberta per una volta de canó sobre elevada, mentre que l’arc triomfal del presbiteri presenta un arc que tendeix a una forma d’arc carpanell.
S’accedeix a les capelles laterals, que serien les que formarien el transsepte, per obertures d’arc lleugerament apuntats.
Els murs i els absis s’han deixat de pedra vista, mentre que la volta està arrebossada de blanc.
Al haver deixat l’obra vista, es manifesta una qualitat de la fàbrica molt poc acurada i desproveïda de cap mena de decoració arquitectònica ni escultòrica. El que es manifesta, per exemple, en la irregularitat de les formes dels arcs i en uns murs de carreuó, que s’acosta més a la maçoneria que al carreu.
El presbiteri el forma un doble arc triomfal, amb l’absis semicircular amb coberta de quart d’esfera. Com és usual al romànic, l’absis semicircular que representa la unitat de Déu, amb tres finestres símbol de les tres persones de la Trinitat.
En algun moment es va embellir l’interior de l’absis amb un arrebossat i encintat que dibuixava carreus més regulars, del que en queden alguna mostra en el mur.
En diversos objectes de culte que s’exposen al recinte es fa pal·les com els canvis en les esglésies són el resultat de les generacions adaptant-se als diferents estils artístics i a les canviants normes litúrgiques i dels sentiments religiosos als que s’apel·la.
Es el cas de la imatge de l’altar major que representa Crist a la creu a la manera del barroc, buscant mostrar de forma realista el sofriment i l’anatomia de la figura (venes, músculs…), duu doble corona i a la cintura al pany de puresa o perizonium es subjecte amb una gran llaçada. Abans de la restauració de l’església formava part d’un retaule situat a la capella dels Dolors.
La volta del temple està reforçada amb arcs torals que descansen en mènsules.
Per sobre, la volta està protegida per una coberta a dues aigües amb de llosetes de pissarra.
Les capelles laterals estan cobertes per una volta de canó perpendicular a la nau.
A la dreta, s’observa restes d’una porta tapiada que obriria a l’exterior.
L’altar de la capella està situat dins l’absidiola, també de cúpula de quart d’esfera de pedra vista.
Observem clarament un altre cop l’absència de decoració arquitectònica ni escultòrica. Per contrast amb les altres esglésies de la vall, se’m fa difícil creure que aquest fos l’aspecte que presentaven els murs a la vista dels feligresos en el moment de la construcció. Podria pensar-se que hi hagués un encintat com a l’absis major, però ne sembla pas que estigues decorada amb pintures als murs, que s’hauria reservat exclusivament per a les esglésies de planta basilical.
En aquest espai es presenten algunes mostres i objectes religiosos utilitzats al llarg dels segles.
Aquesta capella tenia una doble funció: era l’espai de la Confraria del Roser i durant la Setmana Santa es dedicava al “Monument”.
Al mur sud s’ubicava un retaule dedicat al Roser. La Confraria del Roser s’encarregava de recaptar les contribucions per l’assistència als enterraments, vetllar els malalts, així com designar els veïns que ajudarien en cada enterrament.
Durant la Setmana Santa el “Monument” ocupava l’altar. (Al post de l‘església de Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall es pot veure un d’aquests “monuments”). Es treia la imatge del Sagrat Cor i al seu lloc es disposava la urna, seguida amb una decoració en forma d’arcades i escales fins al terra, a sobre d’aquests es posaven els “maigs”, finalment a la part inferior a ambdues bandes es situaven els dos armats que sostenien un ciri encès a la ma. El “Monument” es vetllava des de Dijous Sant fins Divendres Sant.
Aquestes dues imatges probablement formaven part d’un retaule que actualment no es conserva, i podrien ser de l’estil dels armats del “monument”. Aquestes talles de fusta mostren un treball de tipus popular on s’evidencia la voluntat de mostrar el moviment encara que sigui mitjançant la disposició exagerada de parts del cos i dels plecs dels vestits.
El confessionari es una peça clau del ritus catòlic.
Als peus del temple s’hi va incorporar un cor de fusta elevat, utilitzat pels cantaires. Tradicionalment, a l’església de Sant Feliu aquest espai era reservat als homes del poble.
Al lateral nord, o de l’evangeli, a l’esquerra una petita capella, seguida del l’arc del transsepte.
El següent és un retaule modern, del segle XX, que segueix les formes del neoclàssic. Al coronament podem observar el símbol del Sagrat Cor. Les imatges del retaule són: a l’esquerra el Sagrat Cor, el mig Sant Josep amb Jesús infant -aquesta va ser donada per una casa de poble- i a la dreta Sant Isidre.
Al cor, muntat sobre una tarima de fusta, s’accedeix per una escala als peus del temple.
Al marge de tenir una perspectiva elevada sobre l’interior del temple, hi ha un panell explicatiu sobre el conjunt de l’església.
Al mateix temps podem veure un banc de cor.
Altres elements a l’església
A l’Edat Mitjana, el lloc del temple on s’ubicava la pica baptismal no era arbitrari ja que es situava en la zona més freda i fosca del recinte, a la cantonada nord-oest. Aquesta localització tenia el valor simbòlic d’anunciar que el nen abans de rebre el sagrament es trobava a les ombres mortals del pecat original i que per mitjà del l’ Esperit Sant retornava al batejat a la llum de Crist, representada per la capçalera i l’altar.
Aquesta és la disposició de la pica què es troba a l’església, just a la cantonada de l’escala de pujada al cor. Com tota la resta, la peça massissa quasi semiesfèrica de granit, no presenta cap tipus de decoració. Només una coberta piramidal de fusta protectora de l’aigua, amb prestatges per objectes litúrgics, de construcció barroca.
Una altre imatge que podem veure es la d’un Crist policromat en una creu de fusta. L’estil és de tradició barroca pel que fa a la disposició del cos i el pany de puresa o perizonium.
Aquesta imatge és portada per un caputxí durant el Via Crucis de Barruera. Abans, durant la resta de l’any , es situava en un peu de fusta al cor de l’església.
Església de la Nativitat de Durro
Coordenades: 42°29′53″N 0°49′15″E. Altitud: 1.376 msnm. Població habitants: 51 (1719), 297 (1900), 102 (2000), 87 (2022)
Durro és la localitat que queda més aïllada de tot el conjunt, penjada al mig de la muntanya a la banda esquerra de la Noguera de Tort, en un punt on mor la carretera. Aquest major aïllament explica la millor conservació de l’estructura popular del caseriu, com vàrem veure al post d’arquitectura tradicional a La Vall de Boí.
Per les dades de població del segle XVIII, aquesta església parroquial estava al serveu d’una petita comunitat que no arribava al centenar de persones.
El poble es disposa en forma esglaonada adaptada al pendent de la muntanya, amb l’església a la part baixa.
Com quasi sempre, l’església parroquial de la Nativitat està situada als marges del caseriu, al lateral occidental, amb el cementiri parroquial encara actiu al seu costat, envoltant la cara de migdia i la capçalera del temple.
A l’arribar, l’església ofereix la perspectiva dels peus del temple, amb la torre-campanar de fons.
Des d’aquesta perspectiva apareix un edifici de dimensions considerables, d’uns 24 metres de llargada per uns 10 metres d’amplada i la torre-campanar d’una alçada d’uns 26 metres.
La història de la construcció de l’església de la Nativitat de Durro presenta una gran complexitat. No hem d’oblidar que les esglésies, en tant que espais vius, estan sotmeses als canvis resultants del pas del temps. Un creixement de la població, l’aparició de noves devocions, les variacions en la litúrgia o la creació d’una confraria, obliguen sovint a modificar la seva arquitectura i esdevenen testimoni viu de la continuïtat del culte.
En aquest cas, l’origen correspon a un temple romànic d’una sola nau coronada per un absis semicircular avui desaparegut. Aquesta edificació dataria del segle XII. A una segona fase, s’hauria construït un porxo amb quatre arcades a la façana sud, protegint l’entrada a l’església. En una tercera fase, s’hauria construït un transsepte amb dos absidioles, als segles XII-XIII, donant com a resultar una església del tipus d’una nau amb transsepte en forma de “T” amb tres absis a la capçalera, ocupant el de la dreta una part del porxo.
La construcció de la torre s’allotjaria al lloc del braç esquerra del transsepte, fent innecessària la seva absidiola. El mur del transsepte correspondria a la base de la torre.
Amb posterioritat, s’hi van afegir dues capelles d’estil gòtic a la banda de l’evangeli, a continuació de la torre. Des del punt de vista de la tipologia serien dels segles XVI-XVII.
Probablement al segle XVIII, un conjunt d’intervencions va afectar la façana principal, el transsepte i la coberta. Es van enderrocament els dos absis romànics que quedaven, construint una sagristia en l’espai alliberat. El sostre va ser aixecat per la construcció d’una espècie de golfes. El braç sud del transsepte es va transformar en una capella coberta per una cúpula. També es va afegir una capella lateral al costat sud, ocupant un altre segment del porxo.
Finalment, ja al segle XX, es va dur a terme una intervenció per rehabilitar i condicionar tot el conjunt.
L’exterior
L’arribada al recinte s’efectua pels peus del temple. Un mur de carreus, amb reforços laterals i dues finestres molt modificades. La teulada s’observa sobre elevada en una fase següent. A l’extrem superior de les vessants de la teulada a dues aigües, s’eleven les restes del que podria haver esta una espadanya.
Al lateral dret, corresponent a la cara sud, s’hi adossa un porxo al que s’entra per una gran obertura d’arc de mig punt. La coberta amb estructura de fusta dona continuïtat a la teulada de l’església. Aquest porxo va ser edificat en època romànica, poc després de la construcció de l’església, probablement també a finals del segle XII.
Els absis
Els tres absis semicirculars romànics que se suposa que tenia l’església han anat desapareixent al llarg dels segles.
Primer, la torre va ocupar el lloc del braç esquerra del transsepte, i l’absis va ser enderrocat, quedant-ne la forma de l’arc d’accés al absis tapiada, com es pot veure a les fotografies.
Després, al segle XVII, al instal·lar-hi el retaule barroc pla, es va retallar l’absis major, deixant de fons una paret plana per suportat el retaule. Per l’exterior va romandre una part de l’absis llombard, clarament visible. A més, es va obrir una porta a la absidiola de la dreta per donar accés a un recinte trapezoidal destinat a sagristia, que es el que es veu cobert amb una teulada piramidal.
Un fris amb arcs cecs de tipus llombards amb una sanefa d’escacat recorre el mur, sota la cornisa del costat nord.
El mur nord tenia un altre portal amb arc de mig punt, sense cap element decoratiu, actualment no practicable.
La torre-campanar
La seva construcció no pot ser posterior al segle XIII. La torre es va construir a partir del cos preexistent esmentat. Les obertures dels pisos superiors es van transformar durant dues intervencions de les quals no és possible determinar la simultaneïtat. Una consistia a tapiar les finestres inferiors i l’altre obrint grans finestrals a la part superior.
La torre-campanar no presenta ni el mateix estil ni la esveltesa de la resta de campanars de la vall, afectat també per successives modificacions, malgrat ser la més alta de totes.
A les dues fotografies següents es por comparar l’estat de la torre al 1907, en el moment en que va visitar la zona la “Missió arqueològica-jurídica a la ratlla d’Aragó”, i l’estat actual, on s’ha restituït la forma i el elements originals romànics.
Adossat a la façana nord i a tocar de la capçalera del temple, hi ha el campanar, una torre de planta lleugerament rectangular (6,6 x 5,1 metres de base i uns 26 metres d’alçada), de cinc plantes i una última que sembla truncada per la seva petita alçada. És el més alt de tota la Vall de Boí
La base del campanar està formada pel braç nord del transsepte, del qual ha desaparegut l’absis, però on l’arc cegat assenyalar l’arc d’accés.
Cada un dels quatre nivell superiors tenia quatre obertures, però tant al primer com a la segon pis, van ser tapiats, recuperats després de la rehabilitació.
Al segon nivell les finestres son geminades, i triforades les del tercer nivell, amb arcs de mig punt. Amb lesenes angulars a les cantonades.
La separació entre pisos, que segueix els esquemes decoratius llombards de les esglésies de la Vall de Boí, es determina per arcs cecs que prenen forma sota frisos en forma de dents de serra.
A les dues plantes restants, els grans finestrals romànics es substitueixen per grans obertures amb arcs apuntats semblants als de l’església del Cóll. El nivell superior devia quedar sense acabar o va ser parcialment enderrocat. La torre té una coberta piramidal de pissarra amb quatre talussos sostinguts per una estructura a base de bigues.
El campanar conté cinc campanes, entre 40 i 100 centímetres de diàmetre, dels anys 1550 a 1800.
El porxo i la portada
A l’edifici original s’hi va afegir un porxo format per quatre vanes d’arcades, dues de les quals es van transformar en capelles, de les quals la més occidental va ser enderrocada a la darrera reforma del segle XX, que ha deixat com a resultat tres arcades laterals d’arc de mig punt sobre el cementiri i una arcada lateral, al costat de ponent, per la que s’accedeix al porxo i a l’església.
El mur del fons correspon al lateral del transsepte del costat de l’epístola que sobresurt del mur de la nau, pel qual s’entra al temple.
La coberta, d’estructura de fusta amb llosetes de pissarra és la continuació de la teulada del temple.
La portada
La portada és una de les més elaborades del conjunt de Boí. Esta formada per cinc arquivoltes suportades en tres xambes i dues columnes per costat, envoltada per una xambrana amb relleus geomètrics.
Les columnes tenen capitells amb relleus vegetals i zoomòrfics bastant deteriorats.
La porta de fusta del temple és moderna del segle XIX, però té un notable pany de ferro forjat d’origen medieval. El pany té una barra o forrellat decorat amb un arabesc reticulat de lluentons que acaba en representació d’un cap d’animal presumptament una serp. La decoració de la placa que reforça la pany és l’element més interessant d’aquest conjunt.
L’interior
La planta
L’interior del temple està format per una sola nau, llarga i estreta de quatre trams amb orientació canònica a llevant, que havia estat coronada amb un absis semicircular que va ser retallar per un mur recte, amb l’afegit d’un cos d’edifici de forma trapezoidal que serveix de sagristia. La coberta del temple és de volta de canó lleugerament apuntada, reforçada per arcs torals suportats en mènsules.
Com ja s’ha vist, des del seu origen datat del segle XII, el temple ha patit tantes transformacions substancials que, avui dia, el seu aspecte ja no té res a veure amb l’original.
En la rehabilitació interior de l’església de la Nativitat no s’ha volgut tornar-la a l’estil i esperit romànic, sinó que s’ha respectat la organització espacial basada en la litúrgia inspirada de l’esperit de Trento, així com l’ornamentació i el mobiliari de la tradició barroca. Els canvis litúrgics del Vaticà o altres transformacions no han fet canviar l’interior d’aquesta església. Aquesta invariabilitat ha mantingut en l’espai interior un ambient de regust barroc popular digne d’atenció per la seva singularitat. A aquest ambient s’afegeix la riquesa i varietat del mobiliari litúrgic, amb peces notables d’una cronologia variada.
L’absis central semicircular en origen va ser escapçat al segle XVIII deixant forma d’absis recte, cobert per un retaule barroc.
Està presidit per un gran retaule tallat, obra del barroc tardà.
Cadascuna de les quatre capelles de l’església tenia el seu retaule i es conserven tots ells.
La capella situada més a llevant, barroca en la seva configuració actual, es va construir dins el transsepte romànic. S’hi accedeix per una volta de mig punt de perfil lleugerament apuntat. A l’esquerra, un absis amb coberta de quart d’esfera, s’hi va obrir una porta per accedir a la sagristia del segle XVIII.
Porta d’enllaç entre la sagristia i la capella del sud, datada el segle XVII-XVIII, i és una peça interessant dins del conjunt.
Una petita porta d’arc de mig punt comunica el temple amb l’interior de la torre-campanar, en el costat septentrional.
Interior actual de la torre.
La perspectiva del peus mostra clarament la coberta de volta de canó amb els arcs torals, i deixen veure la alçada força elevada d’aquest temple en relació a les altres esglésies de la vall.
Tot el primer tram dels peus esta ocupat per un cor elevat de fusta, que actualment fa les funcions de zona museística.
Les capelles laterals
Dues gran obertures d’arc apuntat d’estil gòtic, actualment rebaixades en altura, donen pas a dues capelles unides entre sí, cobertes amb arcs de creueria. Correspondrien a una ampliació del segle XVII.
Objectes religiosos i part museística
Com ja s’ha vist a les esglésies de Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall i de Santa Maria de Taüll, els Davallaments eren habituals a les esglésies romàniques de la zona. En aquesta de la Nativitat també hi havia un Davallament, del qual en queden pocs components.
En la zona museística podem admirar el que en resta de la figura de Nicodem, la persona que va desclavar Crist amb unes estenalles mentre li sostenia el braç.
El reflex del vidre de protecció no deixa apreciar gaire bé la figura.
Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), s’exposa l’original la Mare de Déu d’aquest Davallament, de la segona meitat del segle XII. La talla en fusta conserva restes de policromia al tremp.
La pica baptismal romànica del segle XII, al igual que la que hem vist a Sant Feliu de Barruera, és un bloc compacte semiesfèric de granit molt rudimentari, de forma simètrica molt poc elaborada.
Un caputxó de cobertura del segle XVIII protegeix l’aigua del recipient.
Igualment escultòricament poc elaborada és la pica de aigua beneïda.
El retaule major
L’altar està presidit pel retaule major de Santa Maria, obra del barroc tardà de 1755.
Així mateix, cadascuna de les altres quatre capelles de l’església acollia el seu retaule, que es conserven tots in situ.
Se’ns informa que l’any 1848 va ser quan es va acabar de daurar el retaule.
Retaules de les capelles
En el seu lloc original es conserven el que resta de tots els retaules de les capelles. Amb aquests, més el retaule major, disposem de l’ambient contrareformista al segle XVIII, dins una arquitectura romànica.
Retaule barroc, possiblement dedicat a Sant Joan, de 1700-1720.
Retaule barroc de Sant Antoni, de 1732.
Retaule de la Immaculada Concepció, renaixentista de 1628.
Retaule barroc del Sant Crist, de 1734.
Elements museístics
A més dels elements repartits pel temple en el seu lloc d’ús original que hem anat veient, el cor s’ha habilitat com espai museístic amb varies peces d’indubtable interès.
Entre els mobles, un banc de fusta, probablement presbiteral, crida l’atenció pel seu caràcter excepcional. i la seva importància, amb un respatller format per sis intradós decorats, tres dels quals correspondrien a la fusteria dels segles XV-XVI. i dos més tenen patrons tallats i interromputs, sens dubte d’origen romànic reaprofitats.
Setial del segle XVI. La cadira dins d’un església es considerava el seient de més prestigi, en tant que assenyalava el seu ocupant com a personatge principal del grup. El setial era la cadira per a l’oficiant de la missa i se situava en un lloc destacat del presbiteri, normalment a l’esquerra, davant per davant del banc del senyor.
Malgrat que els reflexos del vidre de protecció no permeten apreciar-los amb claredat, aquestes tres planxes corresponen a tres taules renaixentistes que pertanyien a un retaule que va patir un incendi. Cal considerar que les esglésies amb pocs recursos reutilitzaven tot el material que perdia el seu ús primer, en aquest cas com esglaons de l’escala del campanar. Van ser trobats en la restauració del temple l’any 1992.
Complementa aquest espai plafons informatius de l’evolució i la història del temple de La Nativitat de Durro.
Ermita de Sant Quirc de Durro
Coordenades: 42°29′43″N 0°48′42″E. Altitud: 1.494 msnm
A poc més de dos quilòmetres de l’església de La Nativitat, cap a ponent, es localitza l’ermita de Sant Quirc de Durro, que també forma part del conjunt del Patrimoni Mundial de la UNESCO.
A més altitud que el poble, a uns 1.500 msnm, en posició dominant sobre la vall.
En el moment de la visita, no estava permès l’accés en cotxe fins a l’ermita, d’altre banda tancada, i, donades les condicions meteorològiques del dia se’ns va aconsellar que no hi anéssim a peu. Ens vàrem haver de conformar amb observar-la des de la distancia, com s’aprecia a la fotografia següent, amb l’ermita vista des de la part alta del caseriu de Durro.
Per no deixar incompleta la presentació de tot el conjunt Patrimoni Mundial, he optat per aprofitar unes poques fotografies dels fons de Patrimoni i del Centre del Romànic.
L’ermita de Sant Quirc de Durro és un exemple de les nombroses ermites rurals que hi havia per tota la vall. Simbòlicament sembla que es situaven en el límit entre els conreus i l’espai de pastures, als 1.400-1.500 metres, delimitant el paisatge agrícola del ramader, de manera que cada capella esdevindria un lloc remarcable com a espai simbòlic i social.
Edificada al segle XII en estil romànic, la construcció i l’estructura és similar a l’ermita de Sant Quirc de Taüll. Pel que s’observa, la fàbrica de carreus es de major qualitat.
D’una sola nau orienta canònicament a llevant, amb absis semicircular amb una obertura en forma d’espitllera, coberta amb pissarra, així com les dues vessant de la teulada del temple.
Aquí, als peus s’eleva una espadanya amb dos obertures amb campanes. Les dues campanes, de 50 cm, són modernes, de finals del segle XX.
Ni l’absis, ni la porta, ni les obertures, presentan cap motiu escultòric decoratiu.
La porta al costat de migdia, d’arc de mig punt, és l’únic accés al temple.
Entorn els segles XVII-XVIII s’hi van fer reformes, construint una coberta de volta de canó i un petit cor als peus.
L’interior s’ha conservar en l’estil barroc, i es presenten totes les superfícies de mur i volta arrebossades. Un retaule pla, barroc de l’any 1708, amaga l’absis semicircular, convertit en petita sagristia, a la que s’accedeix per les portes en les que hi ha representats Sant Pere i Sant Pau.
L’altar està presidit per una figura gòtica en alabastre que representa Santa Julita amb el petit Sant Quirc als braços sobre una peanya.
Al front de l’altar es veu una reproducció del frontal romànic de Sant Quirc i Santa Julita que es conserva al MNAC. És de mitjan segle XII. Pintat al tremp sobre fusta. La següent fotografia reprodueix l’original del MNAC.
Aquest frontal és un exemple de com s’aprofitaven aquests espais per representar una iconografia sobre les vides i els martiris dels sants, que segueixen l’exemple de Jesucrist, com a models que cal imitar per aconseguir la vida eterna.
Dins la màndorla central, com si fos la Verge amb el Nen, hi ha els sants màrtirs Julita i el seu fill Quirc.
Les falles de Durro
Pot estar bé acabar amb una imatge d’un dels moment culminants de l’any en les tradicions de la Vall de Boí: Les festes del foc del solstici d’estiu als Pirineus: Falles, Haros i Brandons, declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
Al llarg dels mesos de juny i juliol, cada poble organitza en dies diferents una baixada de falles des dels alts de la vessant de muntanya en que es troba cada localitat.
A Durro es pren com a punt de partida l’ermita de Sant Quirc.
Bases d'informació
Webs
Sant Feliu de Barruera
WHC-UNESCO, pp. 71 ss, 952
Nativitat de Durro
WHC-UNESCO, pp. 77 ss, 958
Sant Quirc de Durro
WHC-UNESCO, pp. 87 ss, 960
