Comencem el recorregut per les esglésies romàniques de la Vall de Boí (Lleida) Patrimoni Mundial de la UNESCO, per les de Taüll: Sant Climent i Santa Maria i per l’ermita de Sant Quirc de Taüll.
Esglésies romàniques de Sant Climent, Santa Maria i Sant Quirc de Taüll (La Vall de Boí) (2)
Municipi: La Vall de Boí. Comarca: Alta Ribagorça. Província: Lleida. Com. Autònoma: Catalunya
Web: centreromanic
Patrimoni Mundial de la UNESCO (2000)
Visita: 2022-2023
Índex
Esglésies romàniques de Sant Climent, Santa Maria i Sant Quirc de Taüll. La Vall de Boí. Lleida (2)
A la zona de Taüll es localitzen les tres esglésies més endinsades en l’extrem nord-oriental de la Vall de Boí, una zona que sempre havia estat la d’accés més complicat.
És l’únic cas on en una mateixa localitat es poden visitar tres esglésies.
En aquesta presentació, seguirem l’ordre en què les anirem trobant en arribar a la població.
Les esglésies al poble
A l’Edat Mitjana, Taüll era el poble més allunyat des de l’entrada de la Vall, de més difícil accessibilitat i situat a major altitud. De fet, aquest aïllament i dificultat d’accés es va mantenir fins a la fi del segle XX.
En aquest poble es trobaven tres esglésies i una ermita. Una d’elles estava dedicada a Sant Climent, situada a l’entrada de la població, a la part baixa. A la part més alta, a l’interior del caseriu, es trobava l’església parroquial de Santa Maria, i també queden escassos vestigis d’una tercera església dedicada a Sant Martí. Al sud-est, més amunt enmig del bosc, es trobava l’ermita de Sant Quirc.
Alguns historiadors creuen que l’existència de tres esglésies en un mateix poble formaria part d’un pla dels Erill per fer-ne un nucli monàstic de canònics regulars, orde molt arrelada a l’època (com a Sant Jaume de Frontanyà).
La població total del poble tenia al voltant de 200 habitants. En les últimes dècades, el turisme ha fet augmentar aquesta xifra fins als 284 habitants l’any 2022.
Església de Sant Climent de Taüll
Coordenades: 42°31’03.3″N 0°50’55.4″E. Altitud: 1.487 msnm
Construïda entre finals del segle XI i principis del segle XII, l’església de Sant Climent de Taüll va ser consagrada el dia 10 de desembre de l’any 1123 pel bisbe Ramon Guillem de Roda-Barbastre, segons consta en una inscripció a la primera columna del costat de l’evangeli.
L’estructura de l’església no ha sofert transformacions significatives des d’aleshores, de manera que l’estat actual és semblant al seu aspecte original.
Durant el segle XII, l’església va ser decorada amb pintures murals, que avui en dia es conserven en l’original al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya).
L’exterior
Com s’ha indicat, la trobem a l’entrada de la localitat, aïllada respecte al caseriu. És un edifici senzill, de base rectangular irregular i coberta a dos aiguavessos, amb orientació canònica cap a llevant. La simplicitat de l’edifici del cos del temple recorda l’aspecte d’una casa gran, quasi m’atreviria a dir de borda gran, per la quasi absència d’obertures, característica d’aquestes esglésies rurals de la Vall de Boí.
La capçalera està formada per un absis semicircular central i dues absidioles laterals que s’adapten a l’alçada de la coberta. A l’extrem de la capçalera del costat de l’epístola, hi ha una esvelta torre quadrada de set nivells, exempta. Aquesta torre és la més alta de tot el conjunt d’esglésies de la Vall de Boí.
L’entrada principal s’efectua pels peus del temple, amb una entrada lateral al costat de l’epístola, que dona accés al cementiri situat en aquesta zona meridional.
És fàcil poder veure les oques del veïnat passejant tranquil·lament pels voltants de l’església.
La fàbrica de l’edifici és tot ella de carreuó. Es van aprofitar alguns murs d’un edifici anterior del segle XI, amb carreuó més irregular, visible a la base d’alguns murs.
La façana dels peus és un gran mur senzill, sense cap ornamentació, amb quatre obertures d’arc de mig punt. Al centre es troba la portada d’entrada, amb un arc de mig punt de dovelles més ben llaurades, que semblen haver estat col·locades posteriorment. A la part superior hi ha tres finestres que constitueixen pràcticament l’única font de llum per a l’interior del temple.
Els absis
Els absis són les úniques parts de l’edifici que mostren els elements característics de l’estil llombard. Presenten arcuacions cegues a la part superior, amb un fris de dents de serra sobre elles, així com lesenes semicirculars per reforçar i embellir l’estructura.
L’absis central té tres finestres estretes amb arcs de mig punt a la part inferior, i a la part superior hi ha una finestra més gran al centre i dos òculs circulars alineats amb les finestres laterals. En el mur del temple per sobre de les absidioles hi ha dos altres punts de llum, també d’arc de mig punt.
Un dels dos arcs triomfals d’entrada a l’absis a l’interior del tempres sobresurt amb una petita coberta unida, formant un estret presbiteri. A la part superior de la coberta sobresurt una petita espadanya.
En les arcuacions, el fris i part de les finestres es va utilitzar pedra rogenca, que aporta un cert atractiu decoratiu de color a la sobrietat del conjunt.
La talla de tots aquests elements decoratius és primitiva i, des del punt de vista geomètric, poc precisa. En els punts d’unió entre la lesena semicircular i l’arcuació, s’observen uns tímids dibuixos geomètrics de capitell.
El lateral septentrional, del costat de l’evangeli, és un mur llis, sense cap obertura. El lateral meridional, al qual s’adossa el cementiri, disposa de dues portes i una estreta obertura rectangular a la part central superior.
La coberta a dos aiguavessos, sobre una armadura de fusta, recoberta de pissarra.
La torre-campanar
L’element extern més simbòlic i característic el constitueix la torre-campanar exempta enllaçada al temple per la base, per on té l’entrada. Amb set nivells, és la més alta del conjunt d’esglésies romàniques de la Vall.
La torre té planta quadrada i guanya lleugeresa a mesura que s’eleva, composant els forats dels finestrals com un triangle invertit.
El primer tram de la base es massís i continu, sense cap obertura. A partir del segon tram els angles queden ressaltats amb lesenes, mentre que cada nivell a partir del quart queda definit per un fris de dents de serra i arcuacions cegues.
Les obertures són iguals en cada costat i la majoria són finestres geminades que consisteixen en dos arcs de mig punt separats per una columna rectangular, excepte la primera obertura que és estreta i fa que la base sigui més massissa, i la tercera que és un finestral trifori.
Igual que als absis, la qualitat geomètrica de tota l’arqueria és molt primitiva i rústega.
La torre està remata amb una coberta piramidal de pissarra.
En alguns punts de la torre i a l’arc exterior de la finestra gran de l’absis es conserven restes d’arrebossat amb pintura romànica de color vermell. Això fa pensar que originalment tots els murs exterior estarien arrebossats i pintats.
L’interior
Estem davant una planta basilical irregular de tres naus i quatre trams, en que els absis no segueixen exactament l’eix de les naus, i on el fons és més ample que la capçalera.
La longitud total del temple es d’uns 18,10 m; l’amplada total als absis és de 12.40 m i al peus de 13,80 m, sense que el frontal sigui perpendicular als laterals. L’alçada màxima exterior és de 10 metres. La torre té uns 26 metres d’altura.
Les naus estan separades per arcs formers que es sostenen en columnes circulars.
Recordem primer com va trobar Puig i Cadafalch la capçalera l’any 1904 en que va fer aquesta fotografia, on el retaule “protegia” les pintures, que no havien estat emblanquinades, com veurem que es va fer a l’absidiola de la dreta.
L’absis, de forma semicircular amb cúpula de quart d’esfera, presenta dos arcs triomfals que formen el presbiteri, de dimensions diferents.
De les quatre finestres d’espitllera, només la central superior està oberta a l’exterior, aportant un minso raig de llum. Es òculs lateral no tenen continuïtat a l’interior.
Es conserva una capa de una primera pintura de l’absis, molt difuses de dibuix i intensitat de color. Que estava situada per sota de les que es van extreure.
Una projecció lluminosa que es sobreposa a les restes citades, permet apreciar les pintures extretes, presidides pel pantocràtor amb el Crist en Majestat.
Les dues absidioles dels lateral del temple també presenten forma semicircular amb cúpula de quart d’esfera .
Al lateral de la epístola, les pintures van ser substituïdes per un retaule pla dedicat a Sant Andreu.
En aquest lateral s’obren tres portes. Al costat de l’absis la que dona accés a la torre, i dues més que comuniquen amb el cementiri.
El retaule de Sant Andreu va ser pintat al voltant de l’any 1572, juntament amb els retaules de Santa Anna i de Sant Miquel. Només es conserven a l’església de Sant Climent la taula central; les taules laterals són al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell.
La imatge principal representa Sant Andreu, amb la característica creu en forma d’aspa i els evangelis. A la part superior, com en molts altres retaules, la crucifixió de Crist corona el conjunt. La taula lateral esquerra representa el seu trasllat a la creu, i la dreta, el seu martiri. Aquestes dues parts estan substituïdes per reproduccions fotogràfiques.
Tot i ser fet ja ben entrat el segle XVI i, per tant, el moment en que ja predominava la decoració renaixentista, el retaule va ser construït encara amb la forma habitual dels retaules gòtics, amb només una senzilla estructura d’emmarcament, el guardapols.
L’absis i el temple estaven totalment emblanquinats, amb el retaule, com es pot veure a la imatge de principis del segle XX.
Al lateral septentrional, de l‘evangeli, el mur no te cap obertura.
Dues espitlleres, una sobre de l’absis i l’altre al fons, aporten una mica de llum a aqueta part.
Darrere de l’altar, encara es poden apreciar les diferents franges de colors que adornaven el sòcol. Al MNAC es conserva un fragment d’aquesta zona, que mostra la representació d’uns àngels, que es veurem al visitar el museu.
A la part superior de la paret es representa un animal de grans dimensions, un gos o un llop, emmarcat per sanefes. La decoració pictòrica prossegueix pels murs i els arcs dels absis, de la que en queden unes poques mostres.
Aquest absis, també totalment emblanquinat, albergava un retaule dedicat a Sant Miquel (1572) i un frontal d’altar romànic dedicat a Sant Climent. El retaule es conserva al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell, mentre que el frontal d’altar està al MNAC.
Les pintures que restaven de l’absis les veurem més endavant, en la visita al MNAC.
Al peu del temple se situa la portada principal d’accés.
La separació entre naus es a base d’arcs formers suportats per columnes amb el fust construït amb carreus. A la part superior una sanefa dentada a manera de collarí.
No hi ha capitells i les columnes s’acaben amb àbacs simples, arrodonits a la part inferior per ajustar-se a la columna i donar pas a l’arrencada dels arcs.
La coberta del temple és sostinguda per una encavallada de fusta que es pot apreciar a tota la seva extensió, tal com es conservava a principis del segle XX, i que correspon a l’estructura primitiva original.
Les pintures
El que fa més singular aquestes esglésies romàniques, i especialment Sant Climent de Taüll, són les pintures originals que han arribar fins al nostres dies.
No cal repetir que la capa exterior d’aquestes pintures que encara es conservava a principis del segle XX, va ser extreta i traslladada a Barcelona.
En el cas de Sant Climent, del revestiment policrom que degué decorar tot l’interior de l’església, incloent els absis, les parets i les columnes, només en queden les pintures de l’absis central, d’una de les absidioles i algun altre fragment.
La decoració pictòrica de l´Església de Sant Climent va ser realitzada per dos grups diferents de pintors. El primer es va encarregar de l’absis central i dels pilars, mentre que el segon grup va pintar l’absis de l’esquerra.
El primer pintor o taller de l’absis central, va crear l’obra més important i representativa de la pintura romànica: el pantocràtor del Crist en Majestat. Aquesta figura és la més recurrent i icònica de l’art romànic.
Però, per sota de la primera capa hi havia, en el cas de Sant Climent, el que s’anomena la “capa profunda”, que es va mantenir in situ, con ja he assenyalat. Per aquest motiu, encara podem observar les restes de la pintura mural anterior a la capa final, que ens permeten veure les empremtes de la pintura original.
Les diverses decoracions pictòriques que es superposen a l’absis de Sant Climent de Taüll revelen l’evolució i l’elaboració progressiva de les pintures. Des de simples línies blanques inicials fins a la pintura definitiva, es pot observar el procés històric en diverses fases.
La comparació de les tres imatges següents mostra les grans fases d’aquest procés històric.
A l’esquerra de les tres imatges es troben les pintures originals romàniques que encara es conserven als murs, així com els vestigis de la capa profunda que van ser arrencats el 1920.
Al centre es troben les pintures originals romàniques que es conserven als murs de l’església, així com la projecció de les pintures que van ser traslladades i que actualment es conserven al MNAC.
A la dreta es mostra una reconstrucció hipotètica de tot el conjunt pintat l’any 1123, basada en l’estudi de la composició i la iconografia de les pintures. Aquesta reconstrucció ens dona una idea de com podria haver estat la totalitat de les pintures a Sant Climent de Taüll en aquella època.
Aquestes imatges ens permeten veure l’evolució de les pintures i l’impacte que han tingut les accions de conservació i trasllat en la preservació d’aquest patrimoni artístic.
En la presentació actual del monument de Sant Climent de Taüll, s’utilitzen diverses tècniques de projecció per mostrar les seqüències i etapes de les pintures romàniques. A través d’aquestes tècniques, “projecte mapping”, es recrea virtualment l’aspecte original de les pintures i s’explica la seva evolució i restauració.
A l’interior de les finestres es conserven pintures geomètriques originals. Aquestes pintures són del mateix estil que les que hem observat a la part exterior de l’edifici.
La imatge mostra les restes de pintura en les columnes de separació dels absis al costat de la projecció. Aquestes pintures en les columnes proporcionen una visió de com l’interior de l’edifici estava ricament decorat i com cada element arquitectònic era tingut en compte en el conjunt de la decoració mural.
El projecte Mapping
El punt culminant d’aquestes seqüències és la presentació del projecte mapping, amb una projecció per crear una experiència immersiva. Ha estat concebut per interpretar visualment l’estructura d’aquestes pintures i el procés hipotètic de realització i de resultat final de com devia esser el conjunt original complet.
Val la pena organitzar-se per assistir a una sessió d’aquesta presentació, que té una durada d’uns deu minuts, amb un horari que cal consultar,
En les fotografies següents es mostren alguns moments clau de la presentació mapping.
A la imatge següent es pot observar la projecció de les pintures conservades al MNAC sobre el s’obre el seu emplaçament original a l’absis. Aquesta projecció es repeteix seqüencialment durant l’horari de visites diàries.
Les pintures originals al MNAC
Un recorregut per la part de l’art romànic del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ens permet apreciar els originals de les pintures que van ser extretes a principis del segle XX. Centrem-nos en les pintures de Sant Climent de Taüll.
El primer que fa interessant la presentació museística, és que s’han reproduït la forma i les dimensions de les zones dels temples on s’allotjaven les pintures.
Les fotografies mostren la reproducció de la nau central, del lateral de l’evangeli i de la forma de les columnes i arcs formers, així com els absis dels quals es disposa de pintures. Tot a escala natural.
Pintures de l’absis central i del seu arc triomfal.
En general, els historiadors coincideixen en reconèixer la influència bizantina en les pintures romàniques, que s’explica a través de la pintura llombarda, així com també es considera que hi ha influència de la miniatura mossàrab.
La pintura més destacada és el pantocràtor amb el Crist en Majestat (Maiestas Domini).
El pantocràtor amb el Crist en Majestat està envoltat del tetramorf, que són els símbols dels quatre evangelistes: Sant Mateu representat com un home, Sant Joan com un àguila, Sant Marc com un lleó i Sant Lluc com un brau. Aquests símbols són característics de la iconografia cristiana i es troben sovint representats en les pintures romàniques.
És cert que el pantocràtor amb el Crist en Majestat és considerat una de les imatges més icòniques de tot l’art romànic.
A sota del pantocràtor, hi ha un semicercle amb columnes i arcs que envolten diverses representacions dels apòstols i la Mare de Déu. Cada figura està identificada amb els seus noms a la part superior, indicant clarament la seva identitat.
Als arcs preabsidials, que actuen com a presbiteri, hi ha dos cercles centrals. Un d’ells representa la mà de Déu beneint (Dextera Dimini) i l’altre amb l’Anyell de Déu (Agnus Dei).
Sobre l’arc de l’esquerra es representa la figura del pobre Llàtzer.
Pintures de l’absis del costat de l’evangeli
A l’absis septentrional, el de l’Evangeli, podem veure cinc dels sis àngels que originalment ornaven aquest absis. Aquests àngels són de qualitat tècnica i artística força menor respecte a l’absis central, obra d’un altre pintor, al quals s’atribueix també el mural de l’església de Santa Maria de Taüll amb el Judici Final.
A l’inici del text ja hem pogut visualitzar la Inscripció original commemorativa de la inauguració del temple el 1123, pintada sobre la columna més propera a l’altar al costat esquerre.
Al MNAC també es conserven alguns elements mobles de l’època, com el banc presbiteral, del qual ja hem vist una reproducció a l’església de Boí.
Malgrat que a la caràtula del MNAC no s’atribueix directament a l’església de Sant Climent, és probable que la lipsanoteca, o reliquiari, de fusta policromada de finals del segle XI – inicis del XII, procedeixi d’aquesta església. En aquests recipient s’hi guardaven les relíquies dels sants i normalment es dipositaven dins dels altars.
Altres elements a l’església
Era habitual que el frontal i els laterals dels altars estiguessin recoberts per pintures. El frontal de l’altar de Sant Climent està dipositat al MNAC, tot i que no està exposat. No obstant això, es pot observar en els fons del catàleg del museu. És tracta d’una pintura sobre fusta al tremp amb relleus d´estuc amb restes de colradura, datada de la segona meitat del segle XIII. Està dedicat a Sant Climent i el seu martiri.
En el seu lloc actualment hi ha la següent peça.
A l’entrada del temple es troba una senzilla pica d’aigua beneïda.
Elements museístics
Distribuïdes pel recinte podem observar diverses peces originals de l’església de Sant Climent.
Una part són escultures exemptes que formaven part del patrimoni de l’església.
La imatge de Crist com a Salvador Coronat, va ser tallada y policromada al segle XIII i molt probablement presidia l’altar major. A principis del segle XX, estava situada al bell mig del retaule.
La Mare de Déu va ser tallada entre els segles XII i XIII. A principis del segle XX, es trobava a dintre d’un petit temple de fusta a l’església de Sant Climent. Per les seves característiques és possible que aquesta imatge provingui de la veïna església de Santa Maria, on hauria estat venerada fins al segle XVIII. En aquell moment hauria estat substituïda per una imatge barroca i la figura romànica traslladada a Sant Climent.
El Crist a la Creu és una magnífica mostra d’escultura romànica. Aquestes creus sovint s’utilitzaven en processons i actes litúrgics.
Conserva una esplèndida policromia especialment a la part posterior de la creu. No és segur quina és l’església d’origen d’aquesta talla, ja que les notícies històriques no són concloents.
També s’exposa una reproducció d’un dels bancs del presbiteri, un moble medieval molt singular, probablement entre els segles XIII i XIV, de tres fornícules dividides per columnes. Està construït en fusta de pi, i profusament calat i tallat en relleus, amb restes de pintura en vermell. El banc original ja s’ha indicat que és conserva al MNAC.
Als voltants de l’any 1572 es va pintar el retaule de Santa Anna, juntament amb els de Sant Andreu i de Sant Miquel. Només es conserva a l’església de Sant Climent la taula central d’aquest retaule; la taula lateral dreta es el Museu Diocesà de la Seu d’Urgell.
La imatge principal representa Santa Anna, la mare de Maria, la Verge. A la part superior, Déu Pare beneeix des del cel. A la part inferior, Jesús apareix com a Ecce Homo davant els símbols del seu martiri.
Santa Anna està representada asseguda en un tron. A la seva falda, hi ha la seva filla, la Mare de Déu, de mida molt més petita, i a la seva falda, encara més petit, el seu fill el Nen Jesús.
El retaule de Sant Antoni de Pàdua va ser construït cap a finals del segle XVII. Actualment només es conserva l’estructura arquitectònica del retaule.
La seva composició és la habitual dels retaules barrocs d’aquesta època, amb un pis inferior o predel·la decorat, columnes als laterals i un frontó a la part superior. El quadre que centrava el retaule representava una de les llegendes atribuïdes al sant: l’aparició de la Mare de Déu i el Nen Jesús a la seva cambra. Sant Antoni anava vestit amb l’hàbit franciscà i portava un lliri a la mà, símbol de puresa.
Dissortadament, no s’ha conservar el retaule barroc de l’altar major. Permetria apreciar la transformació de sensibilitats religioses i estètiques amb el canvi de períodes històrics.
Església de Santa Maria de Taüll
Coordenades: 42°31’13.0″N 0°50’49.4″E. Altitud: 1.513 msnm
De la mateixa època que l’església de Sant Climent es la de Santa Maria, pel que sembla, consagrada un dia després que Sant Climent, el 11 de desembre de 1123, pel mateix bisbe Ramon Guillem de Roda-Barbastre.
És l’única església de tot el conjunt situada dins del nucli del caseriu, per sobre del qual veiem sobresortir la torre-campanar. És l’església parroquial de Taüll.
Com a església parroquial, ha experimentat més modificacions al llarg dels anys a causa de l’ús quotidià i l’adaptació als canvis conceptuals, litúrgics i estètics. Especialment durant l’època moderna, al segle XVIII, es van realitzar modificacions com l’afegit d’un cimbori, una coberta de creueria i la reconversió de la planta basilical en una sola nau, convertint les naus laterals en capelles. Aquests canvis han estat revertits en les reformes més recents per retornar l’església al seu estat romànic original.
L’exterior
Malgrat la seva ubicació dins del caseriu, no crea centralitat. Seria simplement un edifici més, això si més gran, si no fos pels absis i el campanar. Està orientada canònicament a llevant.
És l’únic cas en que la torre es troba a l’interior del temple, sobresortint per l’interior de la coberta.
Tota la construcció es de carreuó. Els murs exteriors de l’edifici són llisos, sense cap ornamentació escultòrica, i només hi ha tres petites finestres d’arc de mig punt par a la il·luminació: una, una mica més gran, sobre la portada al peus de temple, i dues de més petites al mur de migdia.
El mur de la façana dels peus en forma de capcer, sobre el que descansen els dos faldons de la teulada a dos aiguavessos, recoberta de pissarra. En ell està situada la portada principal, i consisteix en una simple obertura amb arc de mig punt format per dovelles simples.
A més, hi ha una altra porta secundària al mur de migdia.
Els absis
El que lo dona l’aspecte d’església és la seva capçalera triabsidal. L’absis central més gran i elevat. Lles dues absidioles per l’exterior estan tan adossades al absis central que no arriben a tenir la forma semicircular, mentre que a l’interior queden perfectament definides. Com correspon, l’alçada d’aquestes absis són menors i ajustats a la pendent del teulat.
Al segle XVIII, s’hi va incorporar un cimbori, que encara era present a principis del segle XX com es pot veure en la fotografia següent. En les restauracions del segle XX, l’església es va retornar a la forma original, eliminant aquest afegit, tal com es pot apreciar actualment.
L’estil llombard dels absis és inconfusible, amb les arcuacions cegues, les lesenes, en aquest cas rectangulars, i el fris de dents de serra sota l’aleró del teulat.
A l’exterior, podem observar obertures de sagetera amb arc de mig punt: tres a l’absis major i una a cada absidiola de format diferent.
Les finestres de l’absis central presenten característiques especials: la seva distribució no és simètrica; els arcs són de doble esqueixada, mentre que el buit són dos parets paral·leles; per últim, les dues finestres laterals no estan obertes a l’interior (podria ser que les necessitats del programa pictòric de la cúpula de l’absis obliguessin a tapiar-les, em pregunto).
Le finestres de les absidioles son clarament de doble esqueixada.
En comparació amb Sant Climent, les arcuacions són molt més elaborades i segueixen una regularitat geomètrica, i en general tota la fàbrica dels absis.
Una part de la construcció, per la que no s’ha trobat explicació, són els òculs cecs a l’interior de les arquivoltes de l’absis central. Aquest element és únic a tota la vall.
També aquí, com a Sant Climent, es va fer servir pedra rogenca com a contrast decoratiu.
Lamentable el moment en que el propietari va tenir la idea -i es va permetre- de construir aquesta edificació sobresortint i invasiva sobre l’estructura del temple.
La torre-campanar
Del lateral de migdia, en el costat de l‘epístola, sobresurt des de l’interior del temple la torre campanar. Per sobre del mur de l’edifici sobresurten quatre cossos. El primer tram té una finestra d’arc de mig punt, mentre que els altres tres cossos tenen finestres geminades amb columnes interiors rectangulars. A aquesta torre, totes les finestres geminades tenen les mateixes dimensions.
Les arcuacions cegues llombardes defineixen cada tram, i només l’últim està separat per un fris de dents d’engranatge. Els angles de la torre en forma de lesena.
Com a la torre de Sant Climent, al campaner hi havia decoracions pictòriques de motius geomètrics de color vermell combinats amb el blanc de l’arrebossat.
La coberta de la torre és de tipus piramidal i està feta de pissarra, com és típic de la zona.
L’interior
La planta del temple és del model de basílica de quatre trams i tres naus separades per columnes, que sustenten arcs formers. Les seves dimensions exteriors aproximades són de 25 metres de llarg per 15 d’amplada.
La base i la disposició dels absis són irregulars, sense que coincideixin els eixos dels absis amb els de les naus. També la torre té una base irregular, una mica romboidal.
La coberta és a dos aiguavessos, sobre una estructura de fusta vista.
La forma irregular de la planta, especialment el mur de la torre, es deguda a l’aprofitament de les restes d’una construcció anterior.
La presencia interior de la base quadrada de la torre en el segon tram des de l’entrada fa que entre el segon i tercer tram desaparegui una columna i l’arc hagi de ser més gran.
En la visió actual, el quadrat de la base dels arc es recolza directament sobre el cercle del pilar.
Un botó a disposició el visitant, situat al mur de la torre permet la il·luminació elèctrica del temple. Això permet apreciar el tipus de claror que hi havia en aquests espais amb les seves escasses obertures quan no hi havia espelmes enceses.
És interessant comparar l’estat actual, rehabilitat a “l’estil romànic”, de com es trobava a principis segle XX, després de les successives reformes, especialment al segle XVIII.
En aquell moment, les pintures de l’absis es trobaven darrera del retaule barroc. Les columnes estaven envoltades per una columna quadrada que aparentava ser la base del mur, mentre el cimbori il·luminava el que podríem dir-ne el creuer del temple. El sostre de fusta va ser substituït per una volta d’aresta.
Excepte les pintures, tot emblanquinat. A diferència d’ara, no hi havia cap pedra visible.
La fotografia deu ser posterior, després d’haver retirat el retaule, deixant visibles les pintures de l’absis.
La capçalera està formada per un presbiteri amb dos arcs triomfals de diferent mida, i absis semicircular amb cúpula de quart d’esfera.
Les pintures de l’absis major, amb Santa Maria en un pantocràtor, són unes de les més importants del romànic català. Al temple s’hi troba una reproducció deguda a R. Millet realitzada l’any 1960, mentre que l’original va ser extret i traslladat al Museu d’Art de Barcelona a principis segle XX, juntament amb altres pintures murals, com veurem tot seguit.
A la cúpula es representa la Mare de Déu amb el Nen i l’adoració dels Reis o Epifania.
Les absidioles tenen la mateixa forma semicircular amb cúpula de quart d’esfera, de dimensions molt més reduïdes.
No hi ha restes de pintura en elles, però són molt importants totes les restes de mural del lateral de l’epístola, el baptisteri, la porta i algunes columnes.
Tota la pintura que es va traslladar a Barcelona ha estat reproduïda, amb lo qual, disposem d’un dels exemples més complets de com devia ser l’interior d’un temple i l’ambient que un feligrès de l’època devia respirar-hi.
No ens detindrem a observar les reproduccions, que deixarem per la visita al MNAC, mentre que la seqüència de fotografies ens mostraran l’aspecte del temple en la seva forma i en la presencia de la pintura mural.
Al centre del mur de migdia s’obria una entrada lateral.
El cub de la base de la torre trenca la nau lateral. Per aquesta part s’accedeix al campanar.
Resta als peus un espai que serà reservat a baptisteri.
L’entrada al temple des del carrer és directe. La fotografia permet observa l’estructura de fusta de la coberta en el seu estat actual.
Com s’ha assenyalat, a la dreta de l’entrada, el recinte que queda entre la torre i el mur estava destinat a baptisteri. A la dreta es troba la pica baptismal, i la pica més gran que servia per guardar l’oli. L’oli es feia servir amb les llànties per il·luminar l’església.
La pica de l’aigua beneïda era l’altre element imprescindible a l’entrada al temple.
Les pintures i els originals al MNAC
La visita complementaria al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), permet admirar les pintures originals de l’església de Santa Maria de Taüll.
Com ja sabem, una de les contribucions museístiques més interessants del MNAC és la disposició de les pintures sobre unes estructures arquitectòniques que reprodueixen a escala real els temples d’on provenen.
La manca de pintures en el mur de l’evangeli permet que l’entrada a la reproducció del recinte eclesial es realitzi per una rampa que descendeix per la que seria la nau lateral. Aquest descens ens ofereix una perspectiva elevada del recinte i les pintures, augmentant així el seu atractiu.
En les dues fotografies següents, podem comparar l’església de Taüll amb la copia de les pintures, amb la reproducció del temple al MNAC on s’han disposat les pintures originals.
S’accedeix a la sala pels peus del temple, amb la reproducció perfecta de la planta, inclosa l’estructura de la torre.
Sembla evident que la decoració dels dos temples de Taüll va formar part d’un programa conjunt d’enriquiment dels interiors, que cal imaginar patrocinat per l’alta noblesa local.
A Santa Maria, la unitat del programa iconogràfic revela que es tracta d’un projecte únic, tot i que s’aprecia la presència de diverses mans en la seva execució.
Dels dos grups de pintors que van realitzar Santa Maria, es considera que la decoració de la capçalera de gran qualitat es deu al mestre principal de Sant Climent ,tot i que sense arribar a la seva excel·lència. Aquest pintor o taller se’l relaciona amb altres conjunts pictòrics de la Península, com Berlanga, Maderuelo i Gormaz.
Tota la resta de pintures, tant al mural lateral com a la contrafaçana, pertanyen a l’acció d’un taller de pintors molt més limitat, l’activitat del qual es retroba enllà de la frontera aragonesa (Susín, Almazorre).
Pintures de l’absis
Els experts consideren que es tracta d’una iconografia de notable complexitat, fruit d’una reflexió teològica mesurada. L’absis central està presidit per una Epifania, que es combinava amb una representació perduda de Crist en Majestat a la volta adjacent.
A la franja superior, a banda i banda de la finestra, els Apòstols. Per sota, hi ha una franja amb medallons circulars que contenen motius zoomòrfics i, a la base, un fris amb pintures de cortinatges.
Al centre del doble arc triomfal absidal es pot veure l’Agnus Dei, o Anyell de Déu, i, al lateral, Abel vestit de pastor oferint un anyell. Al lateral l’arcàngel Gabriel amb serafins.
Pintures de la nau
Tota la resta de pintures que omplen el conjunt de la nau i les columnes es considera que van ser pintades posteriorment, i obra d’un altre artista. J Gudiol va suposar que aquest artista podria ser un home del país que, al contacte amb els dos mestres que van passar per Taüll, es va atrevir a decorar allò que ells no van acabar, fet que es demostraria en la seva falta de pràctica en l’execució de les parts purament ornamentals, en la còpia invertida d’epígrafs i en l’execució d’un vestuari que no entén. No obstant això, l’infantilisme primitivista que impregna el seu temari no treu valor al fet que, gràcies a la seva audàcia i ardor decoratiu en enfrontar-se amb el lirisme narratiu de les composicions, aconsegueixi una superació altament emotiva com a fruit dels seus esforços d’imaginació.
La paret de l’epístola està organitzada en dos registres historiats: a l’inferior hi ha un cicle del Nou Testament (on es repeteix el tema de l’Epifania), mentre que el superior, molt malmès, està dedicat a les vides de sants. La banda inferior està formada per motius ornamentals i representacions de cortinatges.
De dreta a esquerra, l’àngel revelant a Zacaries (molt esborrat) el naixement de Joan el Baptiste. A l’intrados de la porta es representen dos peixos mirant una creu. A l’altre banda de la porta, la narració continua amb amb la nominació de Joan Baptiste, el Precursor.
Després hi ha representada Maria amb el Nen rebent l’adoració dels Mags.
Els Mags, simultàniament a la representació, visiten Herodes, que és la primera de les figures de l’esquerra.
Entre la base de la torre-campanar, amb la porta d’accés, i el mur dels peus, queda una capella que podria correspondre al baptisteri.
Al mur tester es desplega un Judici Final, d’on va desaparèixer la figura central de Crist com a jutge quan van obrir la finestra d’il·luminació sobre la portada. Aquesta finestra no queda reflectida a la reproducció del MNAC, segurament per no pertànyer al moment original.
A la part superior, àngels i beneïts que s’hi adrecen. A sota, al costat de l’arc, Sant Miquel amb unes balances i unes ànimes cremant al purgatori.
La paret del fons de la de la zona del baptisteri, estava destinada a l’Infern, amb uns sers monstruosos turmentant les ànimes nues dels condemnats.
Al centre de la paret lateral hi ha representada la lluita entre David i Goliat, que simbolitza la lluita entre el bé i el mal.
Les columnes i l’intradós dels arcs també eren decorades amb pintures. Segons les restes que han arribat fins a nosaltres, es pot observar que algunes columnes presentaven sanefes helicoidals de colors, mentre que altres mostraven representacions de sants.
L’intradós dels arcs formers va ser ornamentat amb representacions de profetes.
Altres elements a l’església
Al MNAC també és va conserva el frontal restaurat d’un altar lateral. Els frontals de talla no eren rars en època romànica. Generalment els personatges s’esculpien apart i s’acoblava després, amb claus, a la superfície del frontal. Així, els volums escultòrics permetien aproximar-se als resultats estètics de l’orfebreria, la imitació de la qual és constant en aquest tipus de mobles. En aquest cas, l’excel·lent qualitat de la talla denota la presència d’un escultor hàbil, si ve allunyat dels corrents més coneguts de l’escultura ribagorçana en fusta. En canvi, la nitidesa de formes i les vestimentes estereotipades al fan semblar versat en el treball de l’escultura en pedra.
El frontal de l’altar major mostra un tema que s’inspira en els cercles amb animals de la paret de l’absis del darrera.
La talla en fusta amb restes de policromia del Davallament de Santa Maria de Taüll data de la segona meitat del segle XII a principis del segle XIII.
Els Davallament catalans tenen la singularitat iconogràfica d’incloure les figures dels dos lladres crucificats al costat de Crist. Del grup de Taüll es conserva precisament la figura del lladre bo, Dimes, així com les de Maria i Josep d’Arimatea, que sosté el cos de Jesús mort. L’expressió lacerada de Crist, els braços articulats i els peus encreuat i clavat a la creu amb un sol clau, revelen una datació molt tardana, o bé que la talla va ser objecte d’una dràstica transformació en èpoques posteriors.
En aquest Davallament falten els personatges de la dreta: Sant Joan, Nicodem i el lladre dolent, Gestes.
El retaule barroc
Amb bon criteri, s’ha conservat dins del temple el retaule barroc del segle XVII que tapava les pintures romàniques de l’absis major. Dedicat igualment a la Verge. Ara ocupa una posició lateral als peus de la nau de l’evangeli.
El contrast d’estils ens permet adonar-nos com, al llarg del temps, s’han produint canvis de mentalitat entorn del mateix fet religiós, tal com es reflecteix a través de la iconografia que sustenta els oficis religiosos.
A la part superior del retaule trobem la representació de l’arcàngel Sant Miquel, amb Sant Pau a l’esquerra i Sant Pere a la dreta. A la part inferior hi veiem la Mare de Déu Immaculada, amb Sant Joan Evangelista a l’esquerra i Sant Isidre a la dreta.
Ermita de Sant Quirc de Taüll
Bé d’Interès Cultural (BIC) (1992) (No està inclosa en el catàleg de Patrimoni Mundial)
Coordenades: 42°30’49″N 0°51’10″E. Altitud: 1.626 msnm
A poc més d’un quilòmetre amunt de Taüll s’arriba al Pla de l’Ermita, un ressort turístic creat als anys 80 del segle passat.
Es pot deixar el cotxe a l’aparcament de l’entrada, o baixar fins a la plaça de l’Ermita, i caminar entre 500 i 200 metres, segons el camí escollit, en direcció sud-oest per arribar a l’ermita de Sant Quirc de Taüll, enmig del bosc.
Com es pot observar a la fotografia, l’ermita de Sant Quirc de Taüll és una petita capella amb una mida aproximada de 12 metres per 6 metres.
Està orientada canònicament cap a llevant i es diferencia d’una borda principalment per la presència d’un absis semicircular a la capçalera. No té cap torre o espadanya que sobresurti de l’estructura.
La fàbrica de l’edifici d’un primitiu carreuó, i en parts quasi de maçoneria, en que es manifesta una discontinuïtat en el procés de construcció molt evident.
En diversos punts, els murs s’assenten directament sobre la roca viva.
L’ermita presenta una coberta de dues vessants per a la nau principal, mentre que l’absis està cobert amb una estructura semi cònica , tot revestit de pissarra.
En cap de les parts de l’edifici es pot observar cap influència de l’estil llombard característic de la vall.
L’única font de llum natural ingressa a través d’una espitllera central situada a l’absis, proporcionant una il·luminació puntual a l’interior.
La porta d’entrada situada al costat sud de l’ermita té un arc de mig punt. El brancal no té cap columna de suport. Hi ha unes lloses sense treballar que fan de bases on s’assenta l’arc format per dovelles irregulars, i una xambrana també de caràcter rústic.
Es pot apreciar clarament com les roques s’utilitzen com a fonament dels murs de l’ermita.
En la darrera rehabilitació, s’ha convertit una gran obertura que existia al mur septentrional en un ampli finestral amb vidriera, el qual permet veure gran part de l’interior de l’ermita.
Es suposa que aquesta obertura d’arc de mig punt donava accés a una capella annexa a l’edifici, però no hi ha constància documental d’aquesta capella.
A l’interior es pot observar el sostre de fusta que ha estat reconstruït, el presbiteri que s’avança molt sobre la nau, amb el terra format per lloses de pedra, i un banc corregut seguint el mur lateral.
Sembla que també hi ha una pica baptismal.
A la panoràmica sobre la vall, podem apreciar els teulats de Taüll.
Bases d'informació
Sant Climent de Taüll
Webs
Projecte mapping
Webs academic
WHC. Nomination Documentation: Catalan Romanesque Churches of the Vall de Boí (2020)
Chordá, Frederic. Dios renovador del universo en el ábside de Sant Climent de Taüll
Pagès i Paretas, Montserrat (2013). Sant Climent de Taüll: noves pintures, nova lectura
Marquès Balagué, Mercè (2016). Sant Climent de Taüll: La restauració de les pintures murals i les aportacions a l’estudi del monument (Tesi doctoral)
Íbar i Torras, Elsa, Riu-Barrera, Eduard i Tarrida i Sugranyes, Eva. Sant Climent de Taüll # 1123. Noves estratègies de restitució i divulgació del patrimoni a la Vall de Boí
Guardia, Milagros i Lorés, Immaculada (2020). Sant Climent de Taüll i la vall de Boí
Castellà Figuera, Cristina i Grifoll Menéndez, Laia (2009). El conjunto románico del valle de Boí: patrimonio mundial en un entorno rural
Santa Maria de Taüll
Sant Quirc de Taüll
