Dedicarem aquest Post a l’‘arquitectura tradicional a la Vall de Boí (Lleida) que es conserva i que encara podem admirar.
Arquitectura tradicional a La Vall de Boí (Lleida)
Municipi: La Vall de Boí. Comarca: Alta Ribagorça. Província: Lleida. Com. Autònoma: Catalunya
Coordenades: 42°30’17″N 0°48’10″E. Altitud: 900 / 3.000 msnm. Població: 1.090 habitants (2022)
Web: lavalldeboi
Vall amb quatre Patrimonis:
Romànic. Patrimoni Mundial
Les falles. Patrimoni immaterial
Destinació Starlight
Parc Nacional
Des de 1993 estan catalogades com a Bé d’Interès Cultural: Conjunt històric, les localitats de: Barruera, Boí, Cardet, Cóll, Durro i Erill-la-Vall
Visita: 2022
Índex
Arquitectura tradicional a La Vall de Boí. Alta Ribagorça. Lleida
L’objectiu de l’estada al Hotel Farré d’Avall, a Barruera, era passar uns dies recorrent la Vall de Boí, especialment en dos aspectes: visitar totes les esglésies romàniques i observar la pervivència de l’arquitectura tradicional de la vall.
Aquest segon aspecte, el de la pervvencia de l’arquitectura popular i tradicional a la Vall de Boí serà la temàtica que presentaré en aquest Post.
Elecció de la visita
Cada vegada és més difícil poder observar el que va ser l’arquitectura popular i tradicional en les zones rurals d’Espanya. Els canvis en els darrers 50 anys han estat molt importants pel que fa al poblament i a les condiciones d’habitatge i de comunicacions per tot el territori.
Està molt difosa la imatge de despoblament de gran part del territori, amb les seves conseqüències sobre les condiciones de preservació del patrimoni arquitectònic local.
Però en aquells llocs on s’ha mantingut el poblament, les millores en les condicions de vida, i la introducció de tècniques constructives modernes, desvinculades dels processos i materials tradicionals, substituïts per materials d’importació estranys a cada zona, està tenint efectes destructius irreversibles sobre el paisatge urbà tradicional. Les millores en les condicions de vida que repercuteixen en les condicions dels habitatge, sens dubte beneficioses i desitjables, es fàcil que no siguin respectuoses amb una evolució de les formes tradicional, fins i tot, en molts casos en que existeixen normatives que pretenen preservar la personalitat històrica d’aquest llocs.
També juga en contra que les necessitats que demandava una casa rural vinculada a l’activitat agrària, no es corresponen amb les necessitats d’un habitatge per a famílies que han terciaritzat la seva activitat (especialment vinculades als serveis turístics), ni per a aquells “urbanites” que hi cerquen una residència secundaria.
Malgrat aquestes perspectives, a la Vall de Boí encara es pot captar l’ambient tradicional en el conjunt de tots els caserius, especialment en les localitats menys afectades pel turisme residencial, com veurem en el cas de Durro.
El territori de la Vall de Boí
Situada en la cara sud de la serralada pirinenca, quasi a tocar de la frontera amb França, la Vall s’endinsa de sud a nord-est seguint el curs de la Noguera de Tor, des del punt d’enllaç amb la Noguera Pallaresa, abans d’arribar al Pont de Suert, quedant colgada en la seva capçalera com una vall d’origen glaciar.
Els límits de la Vall coincideixen amb els del terme municipal de La Vall de Boí.
Per recórrer la Vall de Boí disposem d’una única via d’accés, la L-500, per on s’entra a la vall des de la N-230, 1,6 quilòmetres al nord de Pont de Suert, a una altitud d’uns 900 msnm. Donat que es tracta d’una vall tancada, aquesta carretera no te sortida per l’extrem nord, on s’enfila al cims del Pirineu. La carretera, que fins fa pocs anys mostrava insuficiències notòries, es troba ara ben condicionada.
Seguint aquest únic ramal de carretera al costat de la Noguera de Tor, es passa pel pont de Boí fins al balneari de Caldes de Boí en un recorregut de uns escassos 20 quilòmetres. Des d’aquest punt la L-500 porta fins a la base de la presa de Cavallers, en unes condicions ja més precàries, als 1.789 msnm. Allà, ens envolta una capçalera de cims de 3.000 msnm com el Comaloforno (3.029 msnm), el Besiberri (3.014 msnm) o el Montardo (2.833 msnm) que barren el pas.
Més a l’est, des de l’estany Llong, en el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, el riu Sant Nicolau haurà obert una vall secundaria aportant les aigües a la Noguera de Tor a l’alçada de la Farga, més avall de Caldes de Boí.
En el recorregut haurem de prendre curts desviament si volem pujar fins a cada un dels caserius que conforma la Vall, penjats en les vessants laterals. L’única població assentada a la vora del riu es Barruera.
Per al nostre objectiu de visita de les localitats habitades, a l’arribar al pont de Boí, passat Erill-la-Vall, prendrem a la dreta la L-501, que mena a Boí i a Taüll, i que acaba a l’estació d’esquí Boí Taüll
En total, fins a Taüll hauran estat 20 quilòmetres.
Si observem la posició de La Vall de Boí al mapa de situació del principi del text, i la situem en cada una dels mapes que s’ofereixen al Post Estructures territorials a l’Espanya peninsular, podrem fer-nos una idea dels condicionants geogràfics i històrics més rellevants esmentats als que es troba emmarcada aquesta contrada.
Les arrels històriques
Tot i que aquest territori ha estat ocupat des d’època prehistòrica, l’estructura poblacional i urbana que es manté actualment arrenca del període medieval, quan va estar controlat per la família dels Erill.
La baronia dels Erill corresponia al territori feudal situat a la zona pirinenca de l’Alta Ribagorça, del qual formava part la Vall de Boí, vinculada als comtes de Pallars Jussà.
El primer membre documentat de la família és Ramon I d’Erill, el 1077. La família va mantenir el domini de la zona fins al segle XVIII, convertits ja en Comtes d’Erill. El nom Erill s’ha perdut, però no el títol del comtat d’Eril, integrat a la Casa dels Álvarez de Toledo.
Durant el període medieval, i com que era propi de l’època, la família Erill va construir diverses esglésies i monestirs romànics a la zona. Entre ells destaca el conjunt de les set esglésies romàniques, que l’any 2000 la UNESCO va catalogar com a Patrimoni Mundial.
La base econòmica
Per interpretar les condicions de l’habitat d’un territori, el primer que em de conèixer es la base econòmica en que es sustenta, així com els canvis que s’hagin anant produint amb el pas del temps en les tècniques i en les activitats.
En el cas de la Vall de Boí, són nombrosos els llacs d’origen glacial i els rius que se’n deriven, mentre que la capa edàfica mostra boscos de pi negre, avet i roure, pastures i erms a les zones altes de la muntanya, amb escasses planes aptes per l’agricultura a la vora dels rius, només a la zona de Barruera.
En aquestes condicions, la base econòmica tradicional havia estat la ramaderia ovina y vacuna i l’aprofitament forestal, amb escassa presencia de l’agricultura.
A principis del segle XX va començar l’aprofitament hidroelèctric, fortament potenciat a mitjans de segle.
El patrimoni històric, la muntanya i el paisatge van constituir un reclam pel turisme. També a principis del segle XX s’havien aprofitat les propietats termals de les aigües de Caldes de Boí, per construir-hi un balneari.
L’aprofitament de la neu per a l’esquí va propiciar la constitució de Boí Taüll Ressort a la dècada de 1980, amb la construcció de l’estació d’esquí Boí Taüll, acompanyada de la creació de bell nou d’un ressort turístic més amunt de Taüll -El Pla de l’Ermita-, que te l’encert de no ser visible des de la Vall, amb el que no trenca el conjunt del paisatge tradicional.
Es així que, l’economia de la comarca, que es basava en activitats rurals pròpies de muntanya -l’explotació del bosc i la ramaderia especialment ovina i progressivament bovina-, i en molta menor escala la agricultura, durant els darrers anys s’ha vist transformada substancialment per l’expansió de la activitat turística i d’oci, que ha anat omplint la minva de les activitats agràries, aprofitant-se de la riquesa natural i cultural de la Vall de Boí, on el turisme rural, el senderisme, la pràctica d’esports de muntanya inclòs l’esquí, i l’observació de la flora i la fauna autòctones, són algunes de les activitats que es ofereix la comarca.
L’urbanisme i l’arquitectura: Pervivència i retrocés de l’arquitectura tradicional
L´arquitectura popular de la Vall de Boí és un exemple de la tradició constructiva de muntanya, que s´ha desenvolupat al llarg de segles a la comarca. La forma dels assentaments i la de la casa s’havien d’adaptar a aquestes necessitats, a partir dels condicionants climàtics i orogràfics, i dels materials de l’entorn, a aquesta zona pedra i fusta.
Quan s’amplifiqui l’activitat turística, amb necessitats residencials i d’habitatge diferents, i sigui fàcil l’arribada de tècniques i materials constructius de l’exterior, apareixerà la tensió social entre la pervivència de la tradició i la modernització.
El que m’interessava obtenir de la visita era la pervivència de l’arquitectura tradicional, on em centraré en la presentació que segueix.
El model de casa tradicional
Per endinsar-me en la observació de la arquitectura popular de La Vall de Boí prendré com a referència la monumental obra de Carlos Flores: Arquitectura popular española, que en el seu volum I parla de La Vall de Boi.
Seguint a Carlos Flores, la caracterització de la casa tradicional de la Vall de Boí seria la d’una construcció que aprofitarà els materials de la zona, amb l’ús de la pedra, amb un èmfasi especial a la pissarra, i la fusta en la construcció de les cases i edificis, en resposta al medi físic, caracteritzat per difícils condicions climatològiques que la casa ha de trobar-se preparada a afrontar.
Encara és possible trobar elements originals, o quasi, d’arquitectura tradicional. Compareu les dues fotografies següents sobre la mateixa edificació a Taüll. La primera és de finals dels any 60, del llibre de Carlos Flores ( V. I, p. 329). La segona és actual. Vegeu, però, el mal estat de la coberta.
La resta de les fotografies d’aquest epígraf corresponen a la mateixa publicació.
La casa popular consisteix, fonamentalment, en un sòlid edifici de pedra-carreu, maçoneria o carreuat, de planta quadrada o rectangular, tancada a l’exterior, si bé alguns dels seus buits gairebé sempre petits poden anar proveïts de balcó-balcó assecador- o de galeria de fusta que vola sobre la línia de façana.
L’aplicació de la fusta és molt abundant, no només per a fins estructurals, sinó com a element moltes vegades exclusiu d’envans de partició interior, terres, escales i, de vegades, fins i tot s’havia aplicat com a material de coberta.
L’edifici es cobreix amb teulada de llosetes de pissarra, amb coberta de dues, tres o quatre aigües d’acusada pendent i donen a les cases un aspecte característic. Aquests edificis amb balcons toscos i galeries de fusta, poden ser d’una gran bellesa.
El nombre de plantes més freqüent és el de dues i tres. Els habitatges d’una sola planta són escassos.
L’organització-tipus de la casa de dues o tres plantes és normalment la següent: Una planta baixa, destinada en general a quadra i magatzem d’estris, de la qual parteix l’escala que condueix a la planta superior
La planta primera és la fonamental de l’habitatge, amb cuina-menjador, dormitoris i sala. El pis superior, quan l’edifici és de tres plantes, sol estar ocupat per unes golfes, graner, zona d’emmagatzematge de farratge, assecador, etc., i de vegades, una part d’ell, per algun dormitori extra, Les més de les vegades aquest últim pis és el que posseeix el balcó assecador.
La casa de tipus evolucionat, això és amb estricta separació entre les zones ocupades per persones i animals, arrenca del segle XVI i en aquest aspecte de la seva evolució cronològica cal destacar també l’ampliació patida per la casa pirinenca a través de tot el segle XIX , quan es va anar imposant el predomini del bestiar boví sobre el llanar, cosa que va exigir no només més amplitud als locals on es recollia, sinó una important quantitat d’espai extra dedicat a l’emmagatzematge del farratge per al consum del bestiar.
Els pallers ocupen la zona alta, sota la coberta, o es troben adossats als habitatges constituint elements clarament reconeixibles en ser tancats mitjançant envans d’empostissat. De vegades constitueixen construccions independents en què la fusta i la pedra es combinen amb la pissarra de coberta donant lloc a solucions de gran bellesa dins la seva total rusticitat.
Tant la casa, com les construccions complementàries, assoleixen, als petits pobles de la Vall de Boí, dimensions més aviat reduïdes, el que els conferia un aspecte pobre i primitiu.
El model d’urbanisme tradicional
A finals dels anys 60 i principis dels 70 del segle passat, fa uns cinquanta anys, Carlos Flores observava que el conjunt estava format per petits pobles primitius, de tosques construccions de pedra fosca, sostrades amb pissarra, compostes per cases disseminades i zones lliures sense qualsevol entitat espacial dins d’un conjunt concentrat. Les cases eren sempre individuals.
Aquesta absència d’estructura urbana cohesionada la podrem constar a les vistes aèries sobre cadascuna de les set localitats que recorrerem, en les que trobem un urbanisme de tipus medieval, amb carrers mes o menys definits, sinuosos, assentats sobre l’orografia de terrenys muntanyosos irregulars.
En canvi, el model d’ocupació és sempre concentrat en els nuclis de població, sense hàbitats dispersos. No hi busqueu masies.
Tinguem en compte que la dimensió d’aquests nuclis a l’any 2000 oscil·lava entre els 9 habitants de Cardet i els 205 habitants de Boí. A més a més, son localitats que s’acoblen a la pendent de les vessants de la conca glacial que forma la Vall.
També assenyalar que l’evolució de la població en els darrers vint anys ha estat de creixement en el conjunt. La Vall de Boí ha passat de 870 habitants censats el 2000 a 1.090 el 2022, un 25% de creixement.
D’aquest creixement se n’han beneficiat els nuclis que estan situats a prop de la carretera i que són el més grans (Taüll: 284 hab., 41% creixement; Barruera: 240 hab., 44% i Boí: 229 hab., 12%). Dos nuclis es situen entorn del 100 habitants (Erill-la-Vall: 108 hab., 27% i Durro: 87 hab., -15%).
Durro, juntament amb els dos més petits (Cóll: 31 hab., -6% i Cardet: 6 hab., -33%), també els més allunyats de la carretera, són els que mostren pèrdua de població, juntament amb l’abandonat Sarraís.
Una darrera consideració seria constatar que les esglésies no van jugar cap paper en la formació d’una jerarquia urbana. Sintetitzem-ho així: el poble te una església, l’església no forma un poble; com va ser lo habitual històricament amb posterioritat.
La visita a les set localitats històriques del municipi de La Vall de Boí
Vall de Boí, (La.) 1.090 habitantes (2022). Crecimiento del 25 % respecto al año 2000.
Cal reconèixer que en aquests 50 anys des de què l’autor va escriure el llibre, les coses han canviat molt pel que fa a les comunicacions i a l’aspecte de la majoria de les edificacions, vinculat al que he assenyalat abans de canvis en les funcions de l’habitatge.
L’activitat agrària s’ha estancat o disminuït, i la població i les edificacions es mantenen o augmenten per servir a residents que han passat a ocupacions terciàries, particularment vinculades a serveis turístics, o a demanda com a segones residència turístiques. Al que cal afegir-hi l’expansió de nous materials i de noves tècniques constructives totalment diferents de les tradicionals.
En concret, la potenciació de la segona residència i el turisme paisatgístic i cultural, vinculat a les esglésies romàniques Patrimoni Mundial, i a la inauguració de l’estació d’esquí Boí Taüll Resort el 1991, han estat factors importants de renovació urbana i patrimonial.
Està clar que aquestes noves cases ja no necessiten espai per bestiar o aparells agrícoles, sinó garatges pel 4×4 o pel material d’esquí.
La tensió que es detecta a l’ambient urbanístic és entre la preservació de l’arquitectura popular tradicional, amb la funció dels espais , els material constructius, les tècniques artesanals de construcció i el color, enfront dels esforços de les autoritats urbanístiques amb normatives per mantenir una imatge, uns colors, uns materials externs i unes formes “neopirinenques”, que creïn una imatge de falsa “autenticitat”, però bonica per la fotografia postal i el selfie.
Començant per les quasi sempre mal resoltes pavimentacions dels carrers.
El que segueix és un recull de fotografies dels set nuclis que formen la vall de Boí, reunits administrativament com a municipi de La Vall de Boí.
El recorregut anirà de nord a sud, es a dir, des de la part alta de la Vall a Taüll, fins a l’entrada per la carretera a Cóll.
Pla de l’Ermita
Coordenades: 42°30′50″N, 0°51′28″E. Població: 91 habitants cansats (2022)
He deixat fora d’aquesta presentació el recent nucli de Pla de l’Ermita, crear de bell nou a mitjans anys 80 sota projecte de l’equip Bohigas-Martorell-MacKay i Jordi Bonet, amb uns 600 habitatges, més hotels i serveis, ja que no conte cap edificació tradicional.
El ressort manté els materials bàsics de la comarca i una certa estilització de l’estil tradicional pirinenc, però trenca totalment amb l’estructura urbana.
Es va localitzar a una zona totalment deshabitada, i cal dir que la seva presencia no trenca la unitat de la Vall, car està situat per sobre de Taüll, i visualment no es visible des de cap punt del recorregut per carretera ni des de cap dels nuclis tradicionals.
Els amants de les esglésies romàniques descobriran la seva existència quan s’acostin a visitar l’ermita de Sant Quirc de Taüll, situada als afores, sense que quedi envaïda per la presencia del complex urbà.
Taüll
Coordenades: 42°31′10″N 0°50′55″E. Altitud: 1.500 msnm. Població: 284 habitants (2022). Variació població respecte l’any 2000: 41,3 %
Els punts vermells corresponen a la localització de les esglésies, una a cada nucli.
Des d’aquí disposem d’una imatge de la vall en direcció sud, on es verifica l’estretor i l’absència de superfícies per al conreu.
Taüll és la localitat amb més població censada de la Vall. Està format per dos nuclis separats, amb dues de les esglésies més importants del conjunt romànic. Al nord, a la part més alta Santa Maria de Taüll; al sud, Sant Climent de Taüll. És la localitat antiga més propera a les pistes d’esquí. També, la més afectada per l’expansió del turisme sobre el conjunt urbà.
Boí
Coordenades: 42°31′19″N 0°50′00″E. Altitud: 1.220 msnm. Població: 229 habitants (2022). Variació població respecte l’any 2000: 11,7 %
Catalogat com a Bé d’Interès Cultural: Conjunt històric, des de 1993.
Una característic de la distribució del nuclis de població és que a excepció de Cóll, tots tenen comunicació visual amb algun dels altres.
En aquest cas Boí vist des del campanar de l’església de Santa Eulalia d’Erill-la-Vall, i per sobre a l’esquerra apareix Taüll.
La forma circular que adopta la part central del nucli sembla correspondre a les muralles que devien envoltar-lo, de les qual resta la portada d’entrada.
Es constata la irregularitat en la disposició dels edificis.
La impressió que en vaig treure d’aquesta torre de telecomunicacions moderna és que van fer un assaig per entroncar-la amb l’estètica del conjunt i amb els materials. En qualsevol cas, s’ha d’agrair aquest esforç per fer evolucionar l’arquitectura de les necessitats actuals amb l’esperit del paisatge humà del territori.
Aquest indret és un dels punt de partida de les excursions organitzades per arribar al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
La presencia d’arquitectura tradicional és escassa a Boí.
Erill-la-Vall
Coordenades: 42°31′30″N 0°49′33″E. Altitud: 1.246 msnm. Població: 108 habitants (2022). Variació població respecte l’any 2000: 27,1 %
Catalogat com a Bé d’Interès Cultural: Conjunt històric, des de 1993.
Aquí es localitza el Centre del Romànic de la Vall de Boí.
Erill-la-Vall és un clar exemple de dispersió urbana seguint els camins.
La contraimatge de la perspectiva d’Eric-la-Vall vist des del campanar de Boí.
Era difícil créixer per ponent.
La llera del riu s’eixampla lleugerament aigües avall, fins a Barruera.
No tot eren cases de pedra vista. L’arrebossat era molt més usual del que les rehabilitacions que s’han fet els darrers anys “sota la dictadura de la pedra”, com opina algun autor, permeten imaginar. L’arrebossat protegia i donava dignitat a la casa en el nuclis urbans.
La casa antiga enmig de dues construccions modernes mostra clarament la diferència d’estils i funcions.
En aquest cas, han sabut mantenir l’estil de barana de barrots retallats de taula.
Perfecció i bellesa en l’acoblament de la construcció auxiliar.
Si observem podrem captar elements tradicionals, encara que siguin en construccions actuals, com són les baranes de barrots retallats de taula.
Les cobertes de lloseta de pissarra constatem que són un dels elements definitoris d’aquesta arquitectura.
Si més no, és sorprenent la coincidència entre la pendent del terreny muntanyós i la de les cobertes.
En aquesta rehabilitació es fa sorprenent el contrast entre les llosetes de les cobertes construïdes amb tècniques artesanal, amb la regularitat de les fabricades mecànicament a l’actualitat.
És poc habitual veure construccions que semblin cercar la modernització de l’arquitectura tradicional.
En molts casos, un recurs és introduir un nou material, visualment neutre com és el vidre.
Barruera
Coordenades: 42°30′20″N 0°48′04″E. Altitud: 1.095 msnm. Població: 240 habitants (2022). Variació població respecte l’any 2000: 43,7 %
Catalogat com a Bé d’Interès Cultural: Conjunt històric, des de 1993.
Barruera constitueix el centre administratiu de municipi de la Vall de Boí, amb l’edifici de l’Ajuntament.
El tret diferencial és que és l’únic nucli assentat al costat del riu.
L’estructura urbana actual li dona una forma de “T” invertida. L’eix de la T constitueix el carrer Major, de fet, l’únic carrer, amb petites derivacions, pujant per la falda de la muntanya.
La base d’aquesta T està formada per les construccions, actualment modernes, que segueixen linealment el traçat de la carretera, però només ocupant el costat oposat al riu, i deixant la llera del riu com espai lliure, cal pensar que antigament tot d’us agrari, un dels escassos terrens agrícoles que hi ha a tota la Vall.
Des de Cardet tenim a la vista Barruera.
L’església romànica la van situar aïllada i allunyada del nucli, a l’altre banda del camí prop del riu.
Totes les construccions a peu de carretera son actuals d’estil “neopirinenc”.
El carrer Major s’enfila des de la carretera.
El recorregut pel carrer és quasi una cursa d’obstacles per on, amb prou feines hi passava un carro. Aquesta era la localitat propicia per que hi hagués la fonda. Actualment continua com l’Hotel Farré d’Avall, ja conegut per nosaltres, mantenint l’esperit de fonda de tota la vida.
Més a prop que l’església hi tenien la capella de la Puríssima. Està bé que no es pugui aparcar, però potser podien haver posat el senyal d’una manera més discreta.
La casa Pubill hi te adossada la torre del Pubill (BIC) d’origen medieval, que podria haver estat una de les torres del castell.
Carrers laterals al carrer Major.
Les dues imatges següents contrasten una pallissa tradicional amb una readaptació a funcions terciàries com a restaurant. El vidre torna a estar present com a material neutre.
Elements de la tradició. Una falla com les que es fan servir a l’equinocci d’estiu per baixar-les enceses des dels cims de la vall i des de cada localitat en dies diferents.
Al costat, una certa evolució dels forrellats.
Durro
Coordenades: 42°29′55″N 0°49′20″E. Altitud: 1.384 msnm. Població: 87 habitants (2022). Variació població respecte l’any 2000: -14,7 %
Catalogat com a Bé d’Interès Cultural: Conjunt històric, des de 1993.
Ens situem ara en les tres localitats més allunyades de la carretera i que, com ja he dit, són les que han perdut població.
Per la seva posició marginal, Durro és dels pobles menys afectats pel turisme, i el que manté millors exemples d’edificació popular. Per això, des del punt de vista del manteniment i l’observació d’arquitectura tradicional, és el millor indret per visitar.
El veiem enfilat al vessant de la muntanya des de Barruera.
Cal deixar-se portar resseguint el carrerons d’aquest urbanisme laberíntic medieval.
L’església queda enclotada, i anirem veient repetidament el campanar perfilat sobre el fons de la Vall.
La fusta constitueix un element capital de la tradició constructiva.
Fusta i pissarra en una combinació perfecte.
Observem el voladís d’aquest balcó fet amb pissarra poc treballada, purament funcional.
Com es típic als indrets en que calia aprofitar l’escàs espai del recinte urbà, un lleuger voladís augmenta la superfície interior de l’habitatge.
Observem el primitivisme d’obertures i llindes i l’ús de forja tradicional en els tancaments d’obertures.
Els sants i les cabres ens acomiaden de Durro.
Cardet
Coordenades: 42°29′53″N 0°47′08″E. Altitud: 1.193 msnm. Població: 6 habitants (2022). Variació població respecte l’any 2000: -33,3 %
Catalogat com a Bé d’Interès Cultural: Conjunt històric, des de 1993.
Cardet és un minúscul veïnat amb només 6 habitants censats (2022).
Ens posen en avís del seu rigor climàtic quan, a l’iniciar el camí per la carretera d’accés un cartell ens informa de l’obligatorietat de fer ús de les cadenes per la neu.
La seva església romànica es l’única que te espadanya per comptes d’un dels típics campanars de la Vall.
Mirem vall amunt.
Sense expansió pel turisme, la localitat conserva tot l’esperit tradicional.
No és de l’Edat Mitjana però deu ni do: 1892.
L’escala exterior ha perdut la funció, però manté les formes tradicionals.
La falla com a símbol de la Vall es exhibida amb orgull, per això és Patrimoni Immaterial de la UNESCO.
Cóll
Coordenades: 42°28′22″N 0°46′18″E. Altitud: 1.271 msnm. Població: 31 habitants (2022). Variació població respecte l’any 2000: -6, 1 %
Catalogat com a Bé d’Interès Cultural: Conjunt històric, des de 1993.
A Cóll he arribat al final del recorregut pel municipi de la Vall de Boí, i punt de localització de l’església romànica que encara en faltava per veure.
L’indret on es localitza és el que queda més allunyat de la carretera, a 2,4 quilòmetres. També aquí s’imposa l’obligatorietat de les cadenes per ascendir prop de 200 metres.
Un fet diferencial entre Cóll i la resta de les localitats de la Vall és que les teulades passen a ser de teula corba.
En general, es percep un conjunt molt restaurat.
A l’entra al caseriu ens rep una petita capella adossada a un edifici, dedicada a la Puríssima. Sembla que cobriria les necessitats del veïnat. Actualment és més un dipòsit de trastos.
Les teules ceràmiques són una novetat en aquest recorregut.
La casa Peiró s’alça superba, exhibint una cartel·la on consta “Any 1874”. Està dedicada a allotjament rural.
Veiem que, en alguns aspectes, s’ha anat a lo pràctic, amb teulades d’uralita i un cimentat poc curós com a paviment.
Un altre exemple de modernització de la arquitectura tradicional.
Al fons sobresurt el campanar de l’església romànica.
Per acomiadar-nos d’aquest recorregut per la Vall de Boí, sortim pel costat de l’església de Santa Maria de Cóll. El temple formava part d’un monestir benedictí, això deu explicar la distancia que el separa del nucli.
Fi de la visita
Posem confiança en que la catalogació com a Bé d’Interès Cultural: Conjunt històric d’aquestes localitats -excepte Taüll-, serveixi per a protegir realment aquest patrimoni, i preservar-lo per a les generacions futures.
Bases de información
Webs
Jaume Ayats. La dictadura de la pedra o l’estereotip esteticista dels pobles
Francesc Fusté i Forné. L’Evolució del turisme en espais rurals: un estat de la qüestió
Camila Mileto, Fernando Vegas (2016). Estudio de buenas prácticas en las intervenciones de arquitectura tradicional española
Llibre
Carlos Flores (1973). Arquitectura Popular Española. Vol. I. Editorial Aguilar, 5 volúmenes.
