Frómista (Palència) es troba on es creuen el camí de Sant Jaume i el Canal de Castella. Els seus atractius l’han convertit en una parada imprescindible de qualsevol dels dos recorreguts.
Frómista (Palència)
Frómista. Tierra de Campos, Palència
Frómista. Comarca natural: Terra de Camps. Província: Palència. Com. Autònoma: Castella i Lleó
Coordenades 42° 16’02″N 4° 24’24″O. Altitud: 780 msnm. Població: 790 habitants (2017)
Web: Ayuntamiento
Visita: 2016. Revisió: 2021
Índex
Frómista. Tierra de Campos, Palència
En Frómista ens situem en el lloc on el Canal de Castella es creua amb el Camí de Sant Jaume. Es tractarà, per tant, d’un lloc carregat d’història i que val la pena visitar.
Localitzada en les zones de major altitud de la Meseta nord, sobre els 800 msnm, se la inclou a la comarca natural de Tierra de Campos, que s’estén per les províncies de Palència, Valladolid, Zamora i Lleó. Tierra de Campos es configura com un gran pla ondulat, amb escassa vegetació i eminentment cerealista.
Com en tots els territoris eminentment agraris, ha anat perdent de mica en mica població des de 1950, amb una certa estabilització al voltant dels 800 habitants des de principis del segle XXI.
La revitalización del Camino de Santiago, y la puesta en valor del Canal de Castilla, están siendo un incentivo de la actividad turística como actividad económica.
De hecho, mi visita y pernoctación en Frómista tiene relación con el Camino de Santiago, al que se añadió un interés particular por el Canal de Castilla.
Una mica d'història
Sembla que no hi ha constància d’assentaments estables a Frómista abans del segle XI.
En 1066 es funda el Monestir de Sant Martín amb la seva església romànica.
En 1118 la Reina Urraca, propietària de monestir, fa donació d’aquest i de la seva jurisdicció als monjos benedictins de Carrión.
Des del segle XII fins al segle XV, Frómista va estar dividida en dues jurisdiccions diferents: d’una banda, el senyoriu eclesiàstic que posseïa l’Abat de Carrión sobre el barri de Sant Martí, i de l’altra, el senyoriu civil que exercien els senyors de Frómista sobre la resta de la vila.
En 1427 es van unificar les dues jurisdiccions, en afegir al barri de Sant Martí al senyoriu civil, el qual funda l’any 1436 el Monestir de Nuestra Señora de la Misericordia, de monjos benedictins.
Durant aquests segles, la importància de Frómista es recolza en la seva posició en el Camí de Sant Jaume francès.
Segons les cròniques, a la Frómista medieval apareixen tres motius que més fama han donat al poble: Sant Telmo, el miracle i els jueus.
Pedro González Telmo (1185-1246), conegut com a San Telmo, va ser figura destacada del segle XIII, i és invocat com a patró dels mariners.
Per la seva banda, els jueus van estar presents a Frómista des de sempre, pel fet que Fernando I, donada la necessitat de repobladors, i per la seva justa fama d’homes hàbils, industriosos i actius, els va concedir moltes facilitats per al seu establiment a Palència. A més, durant el regnat d’Alfonso X, el nombre de jueus es va veure incrementat amb els que fugien de l’Al-Andalus perseguits per almoràvits i almohades. La comunitat jueva de Frómista va arribar a tenir unes dues-centes famílies (1000 persones) a la fi del segle XV, que conformaven aproximadament la quarta part del poble. L’expulsió dels jueus el 1492 va suposar una sagnia demogràfica i econòmica molt considerable.
Un fet esdevingut en 1453 atorga al priorat de Sant Martí nova fama, i el sobrenom de “Vila del Miracle” a Frómista.
A partir del segle XVI fins al XVIII Frómista entra en una etapa de decadència. El règim senyorial pesava sobre els pobles, i no és estrany que la major part de les gents de Tierra de Campos mostrés simpatia pel moviment comunero. No obstant això, l’exèrcit comunero es feia onerós allà per on passava.
L’expulsió dels jueus, les pestes i altres desastres van accelerar la decadència de la vila. Cap a 1591, en temps de Felipe II, Frómista tenia 521 veïns, la meitat, aproximadament, dels que havia tingut cent anys abans. A mitjan segle XVIII la població havia descendit a 217 veïns. No hi havia indústries ni a penes activitat comercial; l’agricultura, exclusivament de secà, era molt poc productiva; els arbres eren escassíssims i una de cada cinc cases estava arruïnada.
Un cert canvi es produeix amb la construcció a la segona meitat del segle XVIII del Canal de Castella.
En 1773 el Canal arriba a Frómista, construint-se cinc rescloses, quatre d’elles unides mitjançant el major salt d’aigua de tota la ria. El Canal va suposar una animació moderada de l’economia, propiciant el regadiu, el transport i l’aparició de fàbriques de farina.
Durant la primera meitat del segle XIX la població augmenta, i s’estabilitza entorn dels 1.500 habitants. Cap a 1865 arribava a Frómista el ferrocarril del Nord, el que va motivar el declivi del Canal.
Frómista ha hagut de superar al segle XX les crisis que van afectar a tota l’Espanya rural, portant a una progressiva pèrdua de població, com he anotat al principi.
Malgrat tot, l’encreuament dels dos camins, el de Sant Jaume, on Frómista és parada obligada per als amants de l’art, i el de l’aigua en relació al regadiu i, en menor grau atractiu turístic, complementa l’agricultura amb el turisme.
La visita a Frómista
Passejar pels carrers de Frómista és una experiència agradable en la qual vaig poder entrar en contacte amb tres tipus d’actuació diferent: la construcció civil urbana, les construccions religioses i una obra pública civil de gran envergadura com és el Canal de Castella.
Arquitectura civil urbana
En Frómista no només es poden apreciar els monuments que li donen fama sinó també l’arquitectura tradicional de Tierra de Campos, basada en el fang i la palla. Gran part de les cases que hi ha a Frómista estan construïdes a base d’aquest material, ja sigui amb toves o tàpia. Encara que en algunes s’ha recorregut a arrebossats de maó o ciment per facilitar la seva conservació.
També hi són presents els porxos.
Església de San Martín de Tours
Va ser un monestir cluniacenc, del qual únicament es conserva la monumental església, sense cap referència al que va ser el recinte monàstic. Ha estat qüestionada la restauració efectuada entre els anys 1896 i 1904.
És un dels monuments de major significació del Romànic Ple hispànic, degut entre altres raons: a la seva primerenca data de construcció, comparat amb altres obres d’aquesta època conservades a Castella i Lleó; a l’important paper que va exercir en la configuració d’aquest estil a la zona de Castella; a la seva relació amb altres importants centres del Romànic; i a la seva situació privilegiada propera a l’encreuament entre la ruta principal del Camí de Sant Jaume i la procedent del País Basc i Cantàbria, i a la zona on s’instal·len els primers monestirs cluniacencs.
Pel fet de ser un dels monestirs del Camí de Sant Jaume mostra evidents relacions amb altres edificis del Camí com la Catedral de Jaca, San Isidoro de Lleó i la Catedral de Santiago de Compostel·la.
El seu origen cal buscar-lo en un monestir benedictí fundat per Doña Mayor, Comtessa de Castella i Reina de Navarra (vídua de Sancho el Mayor) en 1066.
Sant Martí de Frómista es converteix en institució cluniacenc al 1118, a través de la seva vinculació amb San Zoilo de Carrión.
D’aquesta església, s’ha destacat repetides vegades la perfecció aconseguida en el conjunt i l’equilibri aconseguit entre l’arquitectura i l’ornamentació escultòrica. Pot classificar-se-la com a arquetip d’organització romànica i expressió del cànon clàssic de l’arquitectura de l’últim terç del segle XI.
La planta, de tipus basilical, consta de tres naus, la central més ampla i alta que les laterals, un creuer amb cúpula en el seu centre i tres absis semicirculars, on el central és el que presenta major desenvolupament.
L’orientació mostra un viratge cap al nord-est.
La façana del costat de l’epístola, orientada cap a migdia, presenta dues portes. Una major a la zona centre de la nau i una altra més petita a la zona del creuer, en el que simbòlicament des de l’exterior seria el transsepte. Aquesta última havia de comunicar amb una sagristia o amb el recinte monacal.
La façana del peu de l’església presenta una porta d’idèntiques característiques a les dels dos laterals. Aquesta, flanquejada per dues torres campanar circulars. Es dubte de si va existir un accés en aquesta façana originalment o és obra de la restauració esmentada.
Els dos costats de l’església són simètrics, a excepció que el de l’evangeli només compta amb una porta.
Els tres absis del cap són semicirculars, de major diàmetre i alçada el central. Amb finestrals relativament amplis per a un temple romànic.
També destaquen les trames en quadrícules d’escacs en l’estil d’aquestes esglésies romàniques.
Destaca a San Martín la presència constant de permòdols suportant cornises amb figures diverses humanes, animals i vegetals. Els que els han comptat diuen que n’hi ha 320.
Sobresurt de l’edifici, gairebé com una torre, el cimbori de planta octogonal per l’exterior. Abans de la restauració encara era més alt, amb dos nivells més.
Les portades sobresurten del mur i es cobreixen amb teuladeta suportada per mènsules.
Accedint al seu interior observem que aquesta església romànica destaca per la seva verticalitat i la seva lluminositat, mercès a les seves nombroses finestres.
La capçalera, com s’ha vist des de l’exterior, està formada per tres absis semicirculars, major el central.
Les tres naus del temple es divideixen en cinc trams, quatre d’ells de les mateixes dimensions i el cinquè de major amplada, que constitueix el creuer. Les naus es cobreixen amb volta de mig canó amb arcs faixons recolzats en columna lliurament amb capitells.
La nau central és més ampla i alta que les laterals.
Nau central en direcció als peus del temple.
Són més baixes i estretes les naus laterals que la central i la del creuer. La de l’evangeli (esquerra) i la de l’epístola (dreta).
Les columnes lliurament en els arcs formers i en els arcs faixons culminen amb capitells amb cimaci de gran bellesa. Dels 50 capitells uns 11 no són originals, i han estat restaurats o reproduïts a partir de les restes dels originals.
L’absis central és de quart d’esfera amb presbiteri i els simbòlics tres grans finestrals.
Un Crist de finals de segle XIII que presideix l’altar major, amb el tacs escac al mur.
També s’observa una talla policromada de Sant Martí dels segles XII o XIV.
En el creuer emergeix un imponent cimbori o llanterna d’il·luminació, que a l’exterior té planta octogonal, mentre que a l’interior té una cúpula semiesfèrica que es recolza en els arcs torals per intermediació de quatre trompes.
Detall d’una de les trompes, decorades amb els símbols dels Evangelistes.
Església de San Pedro
És una església gòtica que es va començar a construir al segle XV. No obstant això, no va ser fins al segle següent quan rep la seva forma definitiva.
Als peus de la nau posseeix una torre campanar de quatre cossos, d’aspecte de torrassa.
Un dels elements més interessants de l’exterior és la portada renaixentista, traçada per Juan de Escalante cap a 1560. Té forma d’arc de triomf romà.
Presenta un absis pla.
A l’interior, el temple s’organitza en cinc trams i tres naus dividides per pilars fasciculats, que suporten voltes de creueria estelada. Presidint el presbiteri s’alça el retaule major, dissenyat per Francisco Trejo en 1636 d’estil classicista, inspirats en motius Herrerians.
Allotja un Museu que custodia les 29 taules que formaven el retaule de l’església de Santa María del Castillo, amb diferents escenes de la vida, passió i mort de Crist, així com peces històriques relacionades amb el Miracle de Frómista. Destacable és també l’òrgan ibèric del segle XVIII, de magnífica sonoritat amb el qual es realitzen alguns concerts al llarg de l’any.
Església de Santa María del Castillo
Malgrat que no vaig visitar aquesta Església, crec que he de fer esment d’ella pel seu interès objectiu.
Situada a la part més elevada de la vila, és d’estil ogival tardà; té tres naus separades per pilars amb sengles voltes. També posseeix portades renaixentistes.
Anteriorment era famós el retaule políptic, format per 29 taules castellanes de marcada influència flamenca, pintades sota dosserets gòtics. Aquestes taules es troben en l’actualitat en el Museu de l’Església de San Pedro.
Anomenada ‘del castell’ per la fortalesa que va existir en el lloc, aixecada per l’almirall don Fernando Sánchez de Tobar en 1379.
El Canal de Castella
La construcció d’aquesta gran obra pública respon essencialment a l’afany dels polítics espanyols de la Il·lustració de lluitar contra la decadència espanyola superant l’aïllament físic i econòmic de Castella la Vella i del regne de Lleó amb la resta del país, amb les colònies americanes i amb altres països europeus, i afavorint les comunicacions i, per tant, el comerç dels seus productes, especialment els agroalimentaris.
En tractar-se d’un país amb relleu irregular, els rius curts d’escàs cabal i de corrents variables no van afavorir els projectes que a partir del regnat dels Reis Catòlics van ser dissenyants.
En 1549, en època de Felipe II, Juan Bustamante d’Herrera va proposar la construcció d’una xarxa de canals de navegació que alhora que comuniqués les capitals de Castella la Vella servís per al regadiu de les seves terres. El projecte no es va dur a terme.
El Canal de Castella va prendre forma com a tal en 1751 per Fernando VI a instància del Marquès de la Ensenada. A Espanya els dos grans projectes de canals que es van desenvolupar a partir de mitjans del segle XVIII són els del Canal Imperial d’Aragó i el Canal de Castella.
La construcció del Canal de Castella, on oficialment les obres van començar el 1753 pel Canal de Campos, va durar gairebé un segle, estarà marcada constantment per importants problemes, essencialment econòmics, que van dificultar la seva marxa i afavoriren les múltiples interrupcions de les obres.
El total construït estarà format per tres ramals en forma una Y invertida, amb el punt de confluència en Grijota. Un ramal cap Alar del Rei al nord. Un altre cap a Medina de Rioseco al sud-oest. I un tercer fins a Valladolid al sud. En total 207 km de canal per les províncies de Palència i Valladolid principalment, penetrant en territori burgalès en ocasions. El canal pren les aigües dels rius Pisuerga i Carrión.
La profunditat mitjana oscil·la entre 1,80 i 3 metres, l’amplada de 11 metres als 22, i el desnivell que hi ha entre la presa de les primeres aigües i la desembocadura final oscil·la al voltant dels 150 metres.
En aquest punt un fet important que pot semblar anecdòtic. Se centra en la relació entre la Meseta i el nivell de la mar que es volia aconseguir en els objectius de l’obertura d’aquestes terres cap al trànsit marítim. Per arribar fins a Santander des de Alar del Rei, a uns 125 km de distància, s’hauria de superar un desnivell de 850 metres, als quals es troba Alar del Rei. Aquest fet, no era conegut a mitjan segle XVIII, ja que l’existència de la Meseta com a tal no va ser descoberta fins a finals d’aquest segle per Alejandro von Humboldt. Es pot dir que l’objectiu era pràcticament inabastable.
Desconec si mai hi va haver cap projecte d’enllaç fins a Santander.
En 1792, acabat el Canal del Nord i condicionat el de Campos, s’obren a la navegació des de Paredes de Nava a l’estret de Nogales (Alar del Rei), i poc més tard es fa navegable un tram del Canal del Sud, aconseguint amb això que a principis del segle XIX hi hagi un considerable trànsit de barcasses transportant productes de la terra.
Amb alts i baixos les obres es perllonguen durant el segle XIX.
El nombre de barcasses, tant de titularitat particular com estatal, va anar augmentant fins arribar al seu màxim apogeu en la dècada de 1850 i 1860, moments en què circulaven pel Canal al voltant de 360 barcasses dedicades fonamentalment al transport de mercaderies. Les barcasses eren arrossegades per mules que anaven pels «camins de sirga», que discorrien paral·lels als seus marges. Els productes transportats, grans i farines majoritàriament, eren desembarcats a Alar del Rei i des d’aquí, en carros primer i en ferrocarril després, es portaven fins al port de Santander,
Entre 1860 i 1884, a mesura que s’obrien trams de ferrocarril paral·lels al traçat del canal, suposaran el col·lapse definitiu de la navegació.
En1955 se suspèn oficialment i per sempre la navegació pel Canal orientant l’explotació cap al regadiu que havia estat utilitzat de forma irregular.
De les obres que va comportar la construcció del canal com són el propi canal, els camins de sirga, els ponts, els aqüeductes, les sèquies o les rescloses, m’interessa destacar aquí les rescloses per la seva relació amb Frómista.
Les rescloses són enginys en forma de bassa que es realitzen al llarg del Canal per facilitar la navegació i salvar el desnivell existent en el seu traçat.
Tipològicament hi ha dues modalitats de rescloses, les ovalades construïdes al segle XVIII, època en la qual l’Estat construeix el Canal, i les rectangulars al segle XIX, moments en que la Companyia del Canal du a terme les obres. Les primeres permetien la maniobrabilitat de dues barcasses, les segones, de menor capacitat, només admetien una, però la maniobra en aquestes últimes era més ràpida que en les ovalades en ser menor el volum de l’aigua utilitzada.
En alguns llocs, a causa del desnivell existent, es van construir dues, tres i fins a quatre rescloses juntes, adquirint aquests conjunts gran espectacularitat. Com a exemples d’aquestes agrupacions podem assenyalar les que hi ha a Frómista, lloc on s’uneixen les rescloses 17, 18,19 i 20, per salvar un desnivell de 14,20 metres. També es troba a Frómista la resclosa 21.
Les quatre rescloses de Frómista amb els seus murs laterals de volta, constitueixen un paisatge singular, una cascada que contrasta notablement amb el paisatge horitzontal del Canal. Aprofitant els desnivells de les rescloses es van instal·lar dos molins fariners i dues batanes, que utilitzaven el salt d’aigua per donar moviment a les seves rodes hidràuliques.
La cascada de 4 rescloses de Frómista en el seu estat actual sense comportes.
Visualització de les 4 rescloses en vista zenital.
El canal en direcció sud. En els marges dels camins de sirga per on les mules tiraven de la barcasa.
Amb el desús per a la navegació, les comportes de les rescloses van ser desmuntades i es van construir aigües amunt de les rescloses petites preses i importants sobreeixidors per facilitar el reg.
Els camins de sirga, en ser escassament utilitzats, resulten, de vegades, pràcticament intransitables per la vegetació allà acumulada.
Al costat de l’ús actual per al reg i l’abastament de poblacions, en els últims anys s’estan desenvolupant projectes per a la seva potenciació com a factor turístic per la seva visita o la navegació.
“Barco Juan de Homar” en Frómista
En Frómista és un dels punts des dels quals es pot navegar per un tram del Canal de Castella.
El “Barco Juan de Homar” en Frómista efectua un recorregut de més de 4 km que uneix Frómista i Boadilla del Camino, i permet fer una part del Camí de Sant Jaume pel canal, o efectuar el recorregut d’anada i tornada per a turistes.
Albergues y alojamientos
Fonamentalment al servei del Camí de Sant Jaume, Frómista ofereix set allotjaments.
A la parada a Frómista vam escollir com allotjament el Hostal Camino de Santiago. Un lloc senzill però confortable, amb un bon esmorzar perquè els pelegrins puguin iniciar una nova etapa de la seva ruta.
Fi de la visita
Crec que no seria apropiat acomiadar-me de la visita a Frómista sense que aparegués alguna imatge del motiu principal pel qual es va a aquesta vila: ser lloc preferent de final d’etapa per als pelegrins del Camí de Santiago.
En aquest cas ciclistes iniciant l’etapa en un fred i assolellat matí d’hivern, amb l’Església de San Pedro com a teló de fons.
Per davant queden uns quants quilòmetres fins a Santiago de Compostela.
