Un exemple d’autèntica vila medieval el tenim a Mirambel al Maestrat de Terol. L’acompanya una presentació somera de dues viles més, Cantavieja i La Iglesuela del Cid, desenvolupades en el mateix temps.
Mirambel, Cantavieja i La Iglesuela del Cid
Mirambel al Maestrat de Terol. Cantavieja i La Iglesuela del Cid
Mirambel. Comarca: Maestrat. Província: Terol. Com. Autònoma: Aragó
Coordenades: 40°35′12″N 0°20′33″O. Altitud: 993 msnm. Població: 119 habitants (2017)
Web: Ajuntament
Bé d’Interès Cultural. Categoria: Conjunt d’Interès Cultural. Figura: Conjunt Històric
Visita: 2014
Mirambel al Maestrat de Terol. Cantavieja i La Iglesuela del Cid
La visita en aquesta ocasió es va centrar en la vila de Mirambel, però vàrem passar per Cantavieja, la capital de la comarca aragonesa del Maestrat, i pel La Iglesuela del Cid, les tres al Maestrat de Terol.
El Maestrat. Territori de Templers i de Carlins, i Camí del Cid
Geogràficament està format per un conjunt de relleus del Sistema Ibèric, al límit sud-oriental del territori aragonès i que es perllonguen estructuralment pel Maestrat de Castelló per descendir, en forma esglaonada, fins a la costa mediterrània Enllaça topogràficament pel nord amb la Cadena Costanera Catalana i limitant pel sud amb la serra de Javalambre.
El Maestrat és un territori de repoblació atorgat a la Ordre del Templers al 1131 per part del rei Alfonso I. El nom derivaria de ser les terres del Gran Mestre de l’Ordre. Els orígens dels pobles de la comarca estan íntimament lligats a la gestió i ocupació d’aquestes terres per part del Temple.
La Ordre del Temple controlà aquest territori fins 1308, en què les tropes de Jaume II, després de llargs mesos de setge a les fortaleses de Cantavella i Castellote, assoleixen la seva rendició.
Amb l’extinció dels templers, quan el Papa va dissoldre l’orde del Temple el 1317 els seves possessions aragoneses van passar a l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem.
Amb anterioritat, a finals del segle XI també havia estat territori dels moviments de Rodrigo Díaz de Vivar “El Cid”. Els últims moviments del Camí del Cid en sòl de Terol el constitueixen els enclavaments de La Iglesuela, Cantavieja i Mirambel.
Al segle XIX també va ser escenari important en les dues Guerres Carlistes com a territori carlí.
Mirambel
A gairebé 1.000 d’altitud, en un altiplà més o menys erosionat, es troba la Vila de Mirambel amb poc més de 100 habitants. El nom de Mirambel està compost per “miror” del llatí, que equival a “admirar” i “bell” en català: Mirada bella.
Mirambell es presta a la contemplació, al gaudi dels sentits, i a la creació i aquesta faceta l’han sabut veure nombroses personalitats. Pío Baroja va escriure “La Venta de Mirambell” després de la seva estada a la Vila i a Antón García Abril li va servir d’inspiració per a compondre els “Preludis de Mirambell”. Mirambell es presta també per escenari de cinema. El 1986 es roden escenes de la sèrie “Classe Mitjana” dirigida per Vicente Amadeo, i el 1996, a l’Ermita de la finca Torre Santa Anna, escenes de la pel·lícula “En braços de la dona madura” de Manuel Lombardero. Però la que més fama li ha donat va ser l’enregistrament, el 1994, de la pel·lícula “Terra i Llibertat” de Ken Loach.
La peculiaritat actual de Mirambell se centra que és un dels nuclis que s’han conservat gairebé intactes els límits del perímetre urbà medieval, així com unes tres quartes parts de la seva muralla sense construccions en el seu exterior. D’igual manera, ha conservat completa l’arquitectura de les seves cases, sense que hagi penetrat cap construcció del segle XX. Veiem que arquitectònicament és una vila que es va quedar ancorada en els segles XVIII-XIX amb les seves arrels medievals.
Les escasses construccions actuals estan prou separades i concentrades com per no interferir en la visió de conjunt com a recinte històric.
L’àrea de Mirambel estava ja poblada en època ibèrica, com ho demostra el jaciment de El Castellar.
Les primeres referències a aquesta vila se situen ja al segle XII, temps de la seva reconquesta, encomanada als Templers i pertanyent a la Baylia de Cantavieja. L’any 1157 el Rei Alfons II concedeix a Mirambell el Fur Lliure i en el 1234 el Maestre de l’Orde del Temple atorga a Mirambella “Carta Pobla” que va regular el dret de frontera.
La seva història és paral·lela a la de tot el Maestrat. Així, passarà a mans de l’Orde de Sant Joan de l’Hospital després de l’extinció del Temple.
Al segle XIX patirà els terribles episodis de les guerres carlines del Maestrat, sent nombroses les llegendes i les empremtes que es conserven d’aquest període a la Vila.
L’any 1980 es declara Conjunt Històric Artístic al poble de Mirambel, per ser “Vila carregada d’història, conservant en la seva totalitat el recinte emmurallat i les notables construccions, sense alterar la imatge i l’ambient Medieval” i Europa Nostra (Associació internacional) concedí l’any 1981 la medalla d’Or a la Vila de Mirambell “per les tasques de restauració.“
El recinte ocupa una superfície d’unes 4 hectàrees. Conté més d’una trentena d’edificis, espais urbans i elements defensius de destacat interès patrimonial: torrasses, portals de muralla, esglésies, convents, palaus, cases populars, etc. Sense cap dubte, una de les seves singularitats és el fet que tota la població es desenvolupa intramurs, un tret molt poc habituals en altres assentaments medievals, on el normal és que es prodiguin els ravals de diferents èpoques. Aquesta característica aporta al conjunt un aspecte de poble ancorat en l’Edat Mitjana, pràcticament inalterat estèticament des de llavors.
Com en tants altres llocs, el turisme ha vingut a complementar l’economia tradicional agropecuària (ametlla, vinya, porcina, ovina).
La imatge zenital sobre Mirambell mostra un recinte quadrangular, gairebé circular. L’espai construït s’ajusta als límits del recinte medieval, conservant visibles unes tres quartes parts del llenç de muralla (traçat en verd), mentre que a la resta les construccions s’ajusten al seu traçat. Només unes poques edificacions s’han construït més recentment a l’exterior pel costat oest. És un exemple gairebé perfecte de vila medieval.
La façana sud de la vila és l’única que no ha conservat les muralles visibles, en part oculta per cases adossades a la mateixa. Van haver d’existir cinc torres, de les quals es conserven tres. Dos visibles a la cara nord i una que sobresurt entre les cases del costat oest, com podrà apreciar-se en l’última fotografia de Mirambel. Les edificacions exteriors són de construcció més recent, però anteriors al “no estil arquitectònic” de la segona meitat del segle XX. El construït més modernament no desmereix el conjunt històric.
El fet d’estar catalogat com a Bé d’Interès Cultural ha permès preservar el conjunt.
En traç vermell presento el recorregut de la visita amb la indicació numèrica dels llocs més representatius del lloc.
Iniciem la ruta al punt (1), a las Eras. Com el seu nom indica, es conserva l’empedrar d’una magnifica era.
Ens endinsem a la vila i comencem a constatar la qualitat de moltes de les edificacions en pedra. En general són habitatges de dues plantes, amb nombroses arcades de mig punt, típiques de l’arquitectura aragonesa.
Arribem fins a la plaça. observant els edificis de portes dovellades amb escuts, blasons en les seves façanes, els finestrals defensats per reixes i balcons de ferro forjat.
L’Ajuntament (2) és un edifici de pedres carreus sòlid i elegant. És una construcció napolitana renaixentista molt ben aconseguida, tancada per tres arcs de mig punt, dos fronterers al temple parroquial recolzats en una pètria columna cilíndrica i l’altre mirant al migdia. A sobre la gran sala amb finestrals, i en l’angle exterior l’escut d’armes de la població datat el 1583, any de l’inici de les obres que van acabar en 1615.
L‘Església parroquial de Santa Margarita (3), construïda el 1679 sobre un temple anterior. Va ser incendiada el 1843 pel cap carlista sobrenomenat “El Serrador”, i reconstruïda per l’arquitecte valencià Salvador Miner.
El més interessant del conjunt és el seu campanar construït en cadirat, compta amb un cos de campanes de planta quadrada i una rematada amb una barana i un cos superior vuitavat coronat per una cúpula de cadirat vist amb penell.
Seguim pel lateral de l’Església fins al carrer San Roque on hi ha la Casa dels Zurita, situada al costat del Portal de la San Roque que es veu al fons (4).
Al costat de l’Església destaquen les restes del cos central de l’antic Castell templer (5) de mitjans segle XIII, avui en ruïnes, i el forn, actualment en actiu i que alberga la botiga de la vila.
El castell respondria al model de castell urbà.
La paret que sobresurt a la part central dreta de la fotografia correspon a l’angle nord de la façana, que pot observar-se en la fotografia posterior.
En arribar a la plaça Nicolás Ferrer, i abans d’entrar-hi, girem a la dreta per dirigir-nos a la Porta de Valero (6). Continuem en presència de cases nobles que ens reitera la importància que va tenir la vila en el seu moment.
Traspassada la Porta de Valero percebem les característiques d’un paisatge sec i adust, en aquesta zona erosionat pel riu Cantavieja a la dreta, on els ametllers seran un dels arbres d’aprofitament agrari.
Seguint per l’exterior de la muralla del costat est trobem una de les torrasses (7) que protegien l’angle en el seu gir cap a la cara nord. Aquesta cara ens portaria a la Porta de les Monges.
Nosaltres retrocedim fins a la plaça Nicolás Ferrer (8) per admirar dues mostres de l’arquitectura renaixentista aragonesa: les cases dels Aliaga i dels Castellot.
La plaça Nicolás Ferrer està dedicada al metge, rector i fill predilecte de la Vila.
Aquests dos magnífics palaus estan formats per portes d’arc de mig punt, finestres d’ampit motllurat a la planta noble i els àtics que es tanquen amb una galeria d’arquets aragonesa, protegit per un ampli ràfec volat de fusta.
Els altres carrers que flanquegen cases pairals presenten igualment alers prolongats de fusta, llaurada a la manera antiga aragonesa.
El Portal de las Monjas i els Llenços de la muralla (9) que circumden la població, una de les millors conservades de la província de Terol, són espectaculars en aquest punt.
El llenç actual forma part del Convent de les monges Agustines que es va construir al segle XVI.
Creuem aquest portal i a la dreta (a l’esquerra en la fotografia) el convent que fundà el rei Felip II; edifici de grans proporcions que van ocupar fins a 1980 les Monges Agustines.
Una de les belleses del recinte és el mirador de la mare superiora (10) amb les seves gelosies realitzades en fang cuit. Des d’ella podia mirar el carrer Major, -i escoltar-, sense ser vista.
Al davant, la longitudinal calle Mayor (11) de pis empedrat, com va estar antany, igual que s’ha fet en la resta de carrers, que va de banda a banda de la vila fins al Portal del Estudio.
S’havia fet l’hora de dinar. Al centre del carrer Major la Fonda Guimerá (11) va ser l’escollida per a l’àpat. Entre d’altres productes de la terra, com un bon pernil de Terol, ens va venir de gust un bon parell d’ous ferrats amb xoriço, amb un bon pa del forn del poble.
De tornada, ens acostem al costat oest fora de la muralla (12) per apreciar un conjunt d’edificacions d’arquitectura popular, que segueixen paral·lelament la muralla, però no estan adossades a ella. En aquesta part, la muralla ha estat absorbida per edificacions adossades i es conserva una torrassa, com s’aprecia en la fotografia.
El retorn ens va deixar temps per efectuar una visita ràpida a altres dues viles el Maestrat de Terol: Cantavieja i La Iglesuela del Cid.
Viles que van tenir un important paper en el territori, especialment Cantavieja, i que conserven suficients vestigis històrics com per haver estat catalogades ambdues com conjunts d’interès històric i cultural.
Cantavieja
Cantavieja, capital de la comarca del Maestrat, se situa a 1.300 m d’altitud i comptava amb 717 habitants en 2017. La vila va ser declarada Conjunt Històric Artístic en 1981.
D’economia eminentment agrícola i ramadera, el seu territori s’articula en nombroses masies, 125, algunes d’elles encara habitades. Les masies, sobretot en el passat, van ser la millor manera d’explotar un territori molt extens al mateix temps que s’aconseguia mantenir habitat. Les primeres van sorgir paral·leles a la Reconquesta (les “Torres” o masies fortificades, per exemple), i moltes són fruit dels moviments poblacionals del s. XIX. Disseminades pel extens terme de Cantavieja, es distribueixen en quatre partides geogràfiques.
La posició del Castell el converteix en un clar exemple de castell montà.
Dins de les seves muralles es respira tota la història. Va ser l’antiga Cartago Vetus, fundada pel cartaginès Amílcar Barca en el seu pas per aquestes terres cap a la conquesta de Roma. Posteriorment en els documents medievals apareix com Cantavellam, i aquesta és l’època de màxima esplendor, de la qual conserva els seus millors edificis.
Cantavieja va ser una possessió dels comanadors de l’orde del Temple, els quals es van atrinxerar després a les seves muralles, per defensar-se del decret d’expulsió dels templers dictat per Jaume II l’any 1307. El mateix va fer el general Cabrera al segle XIX durant les guerres carlines, que va tenir allí el seu quarter general.
La casa de la vila ocupa un palau del segle XIII. La construcció actual és del segle XVI de maçoneria i cadirat en les zones principals. A la façana se situa l’escut de Cantavieja amb una inscripció llatina. La part posterior de l’edifici s’obre sobre la muralla.
L’església parroquial de la Asunción de Nuestra Señora és un temple barroc de grans dimensions construït en maçoneria. La torre es troba als peus i té dos cossos octogonals superiors amb rematada piramidal; en els cossos inferiors destaca el pas del carrer per sota de la torre. L’església va ser ampliada entre 1730 y 1745 sobre un temple medieval anterior, del qual únicament es conserven, integrades en el temple actual, la torre i la portada lateral.
La Iglesuela del Cid
En ple cor de la Comarca del Maestrat i a 1.227 m sobre el nivell del mar, es troba La Iglesuela del Cid, amb 414 habitants el 2017.
És una bonica població situada al peu d’un dels múltiples morrons que jalonen aquesta comarca. Travessen la població dos rierols que la divideixen en dos grups, un de central i dos laterals. En el central es troben els edificis més notables de la vila, reflex d’un passat carregat d’història.
El casc antic del municipi va ser declarat Bé d’Interès Cultural en 1982 per conservar importants edificis, civils i religiosos, exemplars de l’arquitectura realitzada a Aragó des de l’Edat Mitjana.
El Portal de San Pablo correspon a un antic arc de la muralla que posseïa la ciutat. Encara conserva les frontisses per inserir els batents de fusta. Travessa l’edifici de l’ajuntament per entrar a la plaça de la Iglesia. A la fotografia, a la plaça, a l’esquerra, la porta de l’Església de la Purificación.
L’Ajuntament i la torre del castell formen avui dia un bloc unitari, adossat a l’església en sentit perpendicular. Tant la torre com les masmorres del vell castell templer serveixen de dependències a l’actual Ajuntament. La torre, coneguda com Torreón de los Nublos, està construïda en maçoneria i cadirat per a les cantonades i es remata amb merlets que li confereixen aspecte defensiu.
Portada barroca de l‘Església de la Purificación, edifici confrontant a l’ajuntament formant la cara est de la plaça.
També és possible veure restes de la muralla de la vila.
Fi de les visites
Hem tingut ocasió de valorar tres viles característica de l’edat mitjana a la comarca del Maestrat. Les dificultats en el desenvolupament econòmic i territorial durant el segle XX han tingut la seva contrapartida en conservar les seves característiques urbanístiques i arquitectòniques força inalterades, de forma molt especial a Mirambel.
A diferència del paisatge dels conjunts muntanyosos més septentrionals, en aquesta zona del final meridional del Sistema Ibèric aquest aporta paisatges més durs i austers, a través dels quals es pot entendre les dificultats que han posat a prova la capacitat d’adaptació de l’home al medi.
Si la seva bellesa no és tan plàstica, ho és en canvi la seva adustesa.
