A Mèrida (I): Romana i visigoda (Badajoz), ens endinsarem en la gènesi i els primers segles de la ciutat d’Augusta Emerita. Ens meravellarem en una Ciutat Patrimoni de la Humanitat.

Mèrida (I): Romana i Visigoda (Badajoz)

Mérida (Google earth 2019-11-05)
Mèrida (Google earth 2019-11-05)

Mèrida (I): Romana i Visigoda. Tierra de Mérida-Vegas Bajas. Badajoz

Mérida. Comarca: Tierra de Mérida-Vegas Bajas. Província: Badajoz. Com. Autònoma: Extremadura

Coordenades: 38°54′57″N 6°20′00″O. Altitud: 224​ msnm. Població: 58.656 habitants en la localitat; 59.352 en el municipi (2018).

Web: consorciomerida

Ciutat Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO

Visita: 2019

Mapa de situación de Mérida (Google maps 2019-11-05)
Mapa de situació de Mèrida (Google maps 2019-11-05)

Mèrida (I): Romana i Visigoda. Tierra de Mérida-Vegas Bajas. Badajoz

L’Hotel Rural Cerro Príncipe a la Garrovilla, és un bon lloc on allotjar-se per visitar Mèrida, a només uns 14 quilòmetres fins a l’entrada, 15 minuts, per una bona carretera. Aquesta va ser la meva elecció.

Mèrida és una ciutat impressionant. La seva història d’època romana ha estat reconeguda per la UNESCO com a Ciutat Patrimoni de la Humanitat, però la seva posició com a cruïlla de camins de llarg abast li ha valgut revitalitzar-se i no afeblir-se o desaparèixer, com va passar amb altres enclavaments, fins a arribar al segle XX, recuperant el seu paper de capitalitat, amb un important esforç de modernització a través de l’arquitectura.

Per recórrer aquesta llarga història m’ha semblat interessant dividir la presentació de la visita a Mèrida en dos Post. En aquest primer em dedicaré a recórrer el patrimoni romà i visigot. Un segon Post el dedicaré a la Mèrida medieval, moderna i contemporània.

En aquesta ocasió no plantejaré un recorregut, sinó que seguiré una seqüència històric-temàtica inspirada en la publicació, molt recomanable: Mèrida. Guia històrica i monumental, que pot adquirir-se a l’Oficina de Turisme.

El territori

Situada al costat de el riu Guadiana, sobre una terrassa en el punt de confluència amb el seu afluent el Albarregas. Tenir en compte que les terrasses fluvials eren bons llocs per a l’assentament dels primers grups humans amb economies de subsistència.

En l’elecció de l’assentament es van combinar factors estratègics: de control de les comunicacions; un lloc idoni per travessar el riu Guadiana recolzant-se en una illa al centre (tallamar) que facilitava la construcció d’un pont; la confluència del riu Albarregas pel nord formava un triangle que facilitava la defensa; l’abundància d’aigua i de terres fèrtils confrontants per practicar l’agricultura i la ramaderia; així com de pedreres per a la construcció.

La idoneïtat com a cruïlla de camins es manifesta pel que fa els romans van fer confluir a Augusta Emerita les principals calçades de la zona: D’est a oest entre Saragossa, passant per Toledo, fins a Lisboa. De nord a sud, la Via de la Plata, des de Astorga, passant per Salamanca, fins a Sevilla i Cadis. Per l’est fins a Còrdova.

En el cas de l’eix sud-nord, els Tartessos ja havien seguit aquest recorregut en els moviments de la transhumància estacional.

En l’actualitat continua mantenint el mateix paper de cruïlla en la xarxa d’autopistes i autovies.

Una mica d'història

Existeixen vestigis d’assentament humà de Mèrida des del Paleolític Inferior i Mitjà. Del Paleolític Superior no s’han trobat evidències, que tornen a donar-se a la fi de Neolític i Calcolític.

Els assentaments en recintes fortificats en turons del Calcolítico es van plasmar aquí al Turó del Calvario.

A principis del I mil·lenni aC., a la fi de l’Edat del Bronze, han deixat rastres a la zona de Moreria. I van continuar durant l’Edat del Ferro, amb el comerç fenici.

Els ibers Túrdulos serien els pobladors preromans. Sobre el poblat que ocupava aquesta terrassa fluvial van assentar els romans la colònia Augusta Emerita al segle I aC., fundant-se Emerita l’any 25 aC.

En la política de l’emperador Octavi August es va aplicar la pràctica de crear ciutats destinades als soldats veterans retirats (emeritii) de les seves campanyes militars i repartir entre ells les terres circumdants. D’aquesta manera, es creaven nuclis de repoblació i apropiació del territori.

Per acollir els llicenciats després de les campanyes contra els càntabres i asturs a Hispània, soldats de les legions V Alaudae i X Gemina, es va crear Emerita. Va rebre l’estatut de colònia romana i va ser elevada a la franja de capital de la Lusitània. Això va atreure a més població procedent de la resta de la Península i de l’Imperi.

El repartiment de terres a banda i banda del Guadiana va ser tan considerable que van arribar emeriti a l’almenys en tres ocasions. Així es va anar poblant un territori pràcticament deshabitat.

Octavio va dividir administrativament la Península en tres províncies: Tarraconense, Bètica i Lusitània, designant a Emerita com a capital d’aquesta última.

L’elecció d’Augusta Emerita com a capital de Lusitània va suposar una important inversió en obres públiques, l’arribada de funcionaris i artistes, fins convertir-la en referent de Roma.

La designació de la ciutat com Diòcesi Hispaniarum a mitjan segle III dC. fins a les primeres dècades de segle IV dC., amb la reforma de l’emperador Dioclecià, significarà una nova empenta i remodelació constructiva.

Començarà el protagonisme dels edificis de caràcter cristià, com el martityum de Santa Eulàlia extramurs a principis de segle IV, que es convertirà en basílica a mitjan segle V.

A partir del Concili de Nicea, l’any 325, les províncies Eclesiàstiques comencen a organitzar-se com unitats superiors a les diòcesis. Els límits d’una província eclesiàstica havien de coincidir amb les antigues divisions civils, denominant-se metropolitana. Per aquesta raó, Mèrida va passar a ser la Seu Metropolitana de la Província Eclesiàstica de Lusitania.

A partir de la segona meitat de segle V, després de la caiguda de l’imperi romà d’Occident, els visigots s’instal·len a la ciutat. La seva arribada va suposar una reactivació del nucli urbà al mantenir el seu caràcter de nucli urbà principal. A l’interior del recinte emmurallat romà es van mantenir les formes del traçat romà, amb algunes modificacions, especialment les vinculades a la proliferació d’edificis religiosos cristians atès que també serà el període de major auge de l’Església, amb la construcció d’ermites, convents centres assistencials i palaus episcopals, posant de manifest el poder de l’Església en aquest període.

Es va reforçar la muralla, utilitzant materials procedents de construccions romanes de la ciutat, en espacial d’edificis funeraris, que havien deixat de complir el seu ús. També es van reconstruir els pilars del pont recuperant el trànsit cap a l’any 483.

Tot això canvia en 713 amb l’ocupació musulmana de la ciutat per Musa Ibn Nusair, governador de Ifriquilla.

A partir d’aquest moment serà el que continuaré en la segona entrega sobre la ciutat de Mèrida.

Todo ello cambia en 713 con la ocupación musulmana de la ciudad por Musa Ibn Nusair, gobernador de Ifriquilla.

A la segona entrega sobre la ciutat de Mèrida reprendré la presentació a partir d’aquest moment.

La visita a la Mèrida romana i visigoda

Com he dit, presentaré els diferents monuments visitats seguint un cert ordre temàtic, sense establir cap recorregut. La ciutat té unes dimensions que fa que recórrer la ciutat central pugui efectuar-se perfectament a peu. Només l’entorn del circ i de l’aqüeducte de los Milagros pot precisar acostar-se a ells amb cotxe.

La ciutat, la muralla i l'urbanisme

Emerita va ser una ciutat de nova planta, tot i que pogués haver-hi hagut en el lloc un assentament iber.

Es va dissenyar seguint la pauta de la ciutat romana amb orientació nord-oest sud-est, adaptant-se a el curs del riu Guadiana, prop del punt de confluència del riu Albarregas. El carrer més llarg era el Cardo Maximus, al qual s’accedia a través del pont sobre el riu Albarregas i el Decumanus Maximus, el més curt, que donava accés al pont sobre el Guadiana.

A la maqueta s’observen perfectament els dos carrers principals en forma de creu i el fòrum en un angle de la confluència d’ambdues, així com la retícula urbana de tipus ortogonal.

Maqueta (Fotografia: Yuntero - Trabajo propio)

La delimitació de la muralla sobre el plànol actual ens fa veure que l’urbanisme ortogonal va ser canviant al llarg dels segles. Són recognoscibles, no obstant això, els eixos del Cardo Maximus i del Decumanus Maximus.

Merida Murallas (Google maps 2019-11-06)

En cadascuna de les confluències amb la muralla dels carrers principals es situava una porta d’accés, que enllaçava amb les grans calçades que es creuaven en Emèrita.

Existien també diverses portes de menor dimensió al llarg de la muralla per facilitar l’accés en les relacions amb les activitats agràries de l’entorn.

Porta del Pont

Per l’oest del Cardo Maximus la Porta del Pont (2) que conduïa a Hispalis (Sevilla), posteriorment porta de l’Alcassaba.

Es pot observar part de la calçada principal.

Merida

A l’altre extrem del Cardo Maximus se situava la Porta de la Vila (7) al costat de l’actual Plaça de la Vila.

Torre albarrana

La muralla tenia un perímetre de gairebé quatre quilòmetres. De la primitiva només resten petits fragments, com la torre albarrana (17) de porta geminada, segons sembla remodelada en època visigoda, en actual procés de rehabilitació.

Merida

Urbanisme a l'Àrea Arqueològica de la Moreria

A l’Àrea Arqueològica de la Moreria (3) podem apreciar unes restes de muralla romana i una porta de 4 metres d’amplada, que amb els anys es va estrenyer per intensificar les defenses al segle V.

Merida Moreria

També és el millor lloc per veure carrers romans. Els carrers tenien una amplada similar, d’uns 5-6 metres, per permetre el pas de dos carros. Els carrers es van anar pavimentant amb pedres i, a sota, discorria una claveguera.

Merida Moreria

Aquest carrer conduïa a un Portalet que comunicava amb l’exterior de la ciutat, amb els peus reforçats amb blocs de granit, per resistir el frec de les rodes i els eixos dels carros. Permet veure amb claredat l’amplada dels carrers.

Merida Moreria

En aquesta àrea arqueològica, que comprèn sis illes, s’ha identificat que cada illa estava ocupada per una mitjana de tres habitatges. Però també que en un cas, que una casa ocupava tota una illa.

La casa romana

Com en totes les èpoques, les característiques i dimensions de les cases es diferenciaven pel grup social i el seu poder econòmic. El fet que l’arqueologia clàssica només estigués interessada per les cases amb mosaics o pintures, fa que les recuperades siguin les de grans dimensions. D’aquestes es poden visitar exemples destacats a Mèrida.

Cases romanes a l'Àrea Arqueològica de la Moreria

A les sis illes s’han localitzat tretze grans habitatges.

Responen a l’esquema de casa quadrangular estructurada al voltant d’un pati central. A diverses d’aquestes cases existien locals comercials, com tallers, botigues o fondes a la zona de façana.

Merida Moreria

La millor conservada, que ocupava tota la illa, és la Casa de los Mármoles, adossada a la muralla, tot i que, per trobar-se a la banda d’una porta va ser molt remodelada per visigots i musulmans.

Merida Moreria

Casa del Teatro

L’anomenada casa de Teatre (1) es troba situada al costat del peristil del Teatre romà. Conserva restes de mosaic.

Casa del Mitreo

La casa del Mitreo (6), és la casa millor tractada en els treballs arqueològics i la que es conserva amb més qualitat.

Es dubta si va poder ser un Santuari mitraic, però s’està més d’acord en que va ser una domus, gran mansió senyorial. A l’excavar la Plaça de Toros en 1903 van aparèixer estàtues de marbre relacionades amb Mitra, déu d’origen persa, per la qual cosa es va pensar que seria un temple i se li va donar aquest nom.

Es va construir a finals de segle I dC. Va ser ocupada permanentment fins al segle IV, efectuant-se en aquest transcurs diverses reformes. Es trobava situada extramurs de la ciutat, però al costat de la muralla.

Excavada parcialment, les restes visibles ocupen uns 2.049 m2 i corresponen a la casa i els banys privats.

És una casa de tres nivells, articulada en cada un d’ells al voltant d’un pati.

Merida Casa del Mitreo

Un dels continguts més interessants és un mosaic cosmogònic.

Merida Casa del Mitreo
Merida Casa del Mitreo

També són nombroses les pintures que s’han conservat en els baixos dels murs.

Merida Casa del Mitreo

És l’única casa visitable a Mèrida amb habitacions semi-subterrànies.

Merida Casa del Mitreo

Casa de l'Amfiteatre

Aquesta Casa de l’Amfiteatre (26), rep aquest nom per estar al costat d’aquest edifici.

Va ser habitada entre els segles I i III dC. Al segle IV aquest espai va ser ocupat per una necròpolis.

Està en procés de recuperació, de manera que no és accessible al públic. Una imatge aèria de Google-maps permet veure l’estructura, del que probablement van ser dues cases. Actualment s’ha construït una coberta per a la seva protecció.

Infraestructures de l'aigua

L’aigua sempre ha estat un factor fonamental en la localització i en la vida dels assentaments humans. Destaquen dos aspectes en relació amb l’aigua: disposar d’ella i controlar els seus efectes per l’acció de la natura.

Dic

Des d’un principi, va caldre controlar les crescudes freqüents del riu Guadiana que afectaven la ciutat. Per això van construir un dic (10) en la marge dreta. Sobre ell es construirien les muralles en aquesta zona.

Merida dique

Ponts

Sabem que un dels factors en la localització d’Emerita va ser la major facilitat que atorgava l’illa dins el curs del riu Guadiana per a la construcció d’un pont. I també, que el riu Albarregas, en la part nord, facilitava la seva defensa. Per tant, va ser necessària la construcció de ponts per supera la seva barrera en les comunicacions.

Pont sobre el riu Guadiana i tallamar

El Pont sobre el riu Guadiana (11) constitueix la prolongació del Decumanus Maximus pel sud-oest en direcció a Hispalis (Sevilla).

El primer pont és de finals de segle I aC. Des d’aquest moment van seguir diverses fases al llarg dels segles fins a la seva forma actual de 792 metres de longitud i 12 metres d’altura sobre el nivell mitjà de l’aigua.

Primer es va construir en dos trams que s’unien en un tallamar (25) construït sobre l’illa central.

Merida tajamar

Una riuada va destruir el tallamar i es van construir cinc nous arcs per unir les dues parts, amb un accés cap a l’illa. En les diverses reparacions i remodelacions es van afegir més arcs a la part de la sortida fins a completar els 60 arcs actuals, així com de sobreeixidors a la part central.

Merida Puente sobre el Guadiana
Merida Puente sobre el Guadiana
Merida Puente sobre el Guadiana

Es van disposar tallamars arrodonits aigües amunt.

Merida Puente sobre el Guadiana

Exclusivament per a vianants des de 1991 a l’inaugurar-se el pont Lusitania.

Pont romà sobre el riu Albarregas

A la fi de segle I aC. també es va construir el Pont sobre el riu Albarregas (15).

Constitueix la prolongació del Cardo Maximus, on s’inicia la Via de la Plata.

Està format per quatre arcs, amb una longitud de 145 metres de llarg, 7,90 d’ample i una alçada mitjana de 6,50 metres.

Merida Puente sobre el Alaberregas

Aqüeductes

El subministrament d’aigua a les ciutats va donar origen a la construcció d’aqüeductes, una de les tipologies de grans obres d’enginyeria romana.

Per proveir Emèrita es van construir tres aqüeductes.

Recollien l’aigua d’embassaments o fonts situades a diversos quilòmetres de distància. Seguien les corbes de nivell perquè l’aigua es desplacés per gravetat, i la majoria dels trams eren galeries subterrànies, excepte quan calia travessar valls, que havien de construir estructures elevades en forma de ponts, el que acostumem a anomenar aqüeductes.

Aqüeducte de Los Milagros

L’aqüeducte de los Milagros (16), conduïa l’aigua des de l’embassament de Proserpina, a uns 5 quilòmetres de la ciutat, fins a dalt del turó del Calvari on, al Castellum aquae.

L’obra va haver de realitzar-se en època d’August, entre finals de segle I aC. i principis de segle I dC., amb reformes posteriors.

És una de les construccions més espectaculars de Mèrida.

Merida Acueducto de los Milagros

L’arcada de l’aqüeducte salvava la depressió del riu Albarregas.

És un impressionant conjunt d’arcs de fins a tres nivells, de 830 metres de longitud i 25 metres d’alçada màxima.

Els arcs es van realitzar en una bella combinació de granit i maó.

Merida Acueducto de los Milagros
Merida Acueducto de los Milagros

Castellum Aquae – Torre de l'Aigua

En aquest punt, el Castellum Aquae (Torre de l’Aigua) (14) rebia l’aigua en una gran cisterna de decantació per al seu filtratge.

Situat a la cota més elevada de el turó del Calvari, des d’aquí es distribuïa l’aigua, per gravetat, per la zona nord de ciutat.

És possible que comptés amb una font monumental.

(Foto: Consorcio Ciudad Monumental de Mérida)

Aqüeducte de Rabo de Buey-San Lázaro

L’aqüeducte de Rabo de Buey (21), és una canalització que aportava aigües de diversos rierols i brolladors del nord i nord-oest de la ciutat.

També havia de salvar la depressió del riu Albarregas, per la qual cosa es va construir una important arqueria que també combinava granit i maó. De l’obra romana només es conserven tres pilars amb els seus arcs intermedis.

Al segle XVI es va construir un de nou, aprofitant algunes de les seves parts i seguint el mateix traçat.

Embassaments

Per emmagatzemar l’aigua que necessitava la població es van construir dos embassaments a uns quilòmetres de Emerita. Van ser els embassaments de Proserpina i de Cornalvo.

Embassament de Proserpina

L’ embassament de Prosepina (27) està situat a uns 5 quilòmetres al nord.

Recull les aigües pluvials i de les rieres de les Adelfas i de les Pradillas.

Merida Embalse de Proserpina

El dic de la presa té uns 425 metres de llarg i 21 metres d’alçada. Amb forma de talús esglaonat per la part interior reforçada amb nou contraforts de carreus de granit. En la seva part exterior el reforç s’efectua amb un mur emergent de terra. A patit diverses actuacions.

Sembla que la primitiva presa tindria uns 6 metres d’altura construïda en l’època de fundació de la ciutat i que es va ampliar al segle II dC.

Per dirigir-me a l’embassament vaig seguir la senyalització de la carretera, que em va portar a l’embassament i no a la zona de la presa, que era el meu objectiu. Vaig haver de conformar-me amb observar l’obra des de la distància per la seva cara interior.

Merida Embalse de Proserpina

Pous de neu

S’han trobat diversos pous de neu a les excavacions de Mèrida.

Pou de neu del carrer Reyes Huerta

El pou de neu del carrer Reyes Huertas (19) el més interessant i complet. Encara que existeixen diverses interpretacions, es considera que va ser un autèntic complex industrial dedicat a l’emmagatzematge de neu i a la producció de gel. Situat extramurs, a la banda de la muralla.

Passat un temps es va reformar en part per instal·lar unes termes entre els segles I i IV.

A l’arribar, el jaciment està tancat, i he de conformar-me amb observar parcialment a la part més propera al carrer. Si més no, han tingut el bon criteri de tancar el recinte amb una reixa que permeten la seva visió.

Merida Pozo de nieve de la calle Reyes Huerta
Merida Pozo de nieve de la calle Reyes Huerta

Fòrum Municipal

El Fòrum constituïa el lloc central de la vida pública i social en una ciutat romana i concentrava els edificis públics significatius.

A l’ésser Emerita capital d’una província es considera que va haver de tenir dos fòrums, el colonial o municipal, per als assumptes locals, i el provincial, per als de la Província.

El Fòrum municipal es va situar, com establien les regles de Vitruvi, en un dels angles de la cruïlla del Cardo Maximus i del Decumanus Maximus.

D’ell es conserven únicament dos elements: el Temple de Diana i el Pòrtic del Fòrum.

Es desconeix quines van ser les seves dimensions. En la seva estructura s’assembla al Fòrum d’August a Roma.

La següent és una recreació hipotètica de com podia haver estat el conjunt del Fòrum de la Colònia realitzada per Ayerbe, Barrientos i Palma.

Pòrtic del Fòrum

El Pòrtic del Fòrum (8), és un fragment restaurat del que va ser aquesta construcció que mostra els seus volums.

Erigit al segle I dC. Va ser restaurat al segle passat sobre la base d’algunes de les troballes trobats en el lloc, molts de les quals es conserven al Museu Nacional d’Art Romà.

El monument consta d’un edifici porticat amb un mur on s’alberguen diverses fornícules destinades a estàtues trobades en aquest lloc. Es situa en les proximitats del Temple de Diana.

Merida Pórtico del Foro
(Foto: Consorcio Ciudad Monumental de Mérida)

Sobre les columnes, amb capitells corintis, un àtic amb medallons (clípeos) amb el cap de Júpiter-Ammó i Medusa i cariàtides.

Merida Pórtico del Foro

Temple de Diana

El Temple de Diana (9) rep aquest nom des del segle XVII, però en realitat està destinat al Culte Imperial.

La seva construcció es data entre finals de segle I aC. i principis de segle I dC. poc després de la fundació de Emerita.

És de planta rectangular, construït amb granit. És perípter (envoltat de columnes) i hexàstil (sis columnes en el seu front). Muntat sobre un podi, al què s’accedeix per una escala, la qual cosa li atorga major magnificència.

Merida Templo de Diana

A banda i banda existien dos estanys que formen part de l’àmbit del temple.

Merida Templo de Diana

Un important estat de conservació es deu al fet que al segle XVI el Comte de los Corbos, va aprofitar una part de la cella (sala interior del temple) per construir dependències del seu palau.

Fòrum provincial

Pels indicis trobats, el Fòrum Provincial s’hauria construït a posteriori de la urbanització de Emerita, situant-se centrat sobre la part nord del Cardo Maximus, i ocupant diverses illes de cases.

Arc de Trajà

L’Arc de Trajà (12) se suposa que formava part de l’àmbit de culte a l’Emperador en el Fòrum Provincial.

El nom de Trajà es deu a una tradició popular sense cap justificació.

Construït amb grans carreus de granit, amb un arc central i dos posades laterals. Només es conserva la dovella de l’arc central i una porta. La porta apareix tan baixa perquè el nivell actual de terra és molt superior a l’origen.

Merida Arco de Trajano

Es conserven 14 metres d’altura i estaria recobert de marbre. La imatge és una representació imaginària de l’Arc original.

Merida Arco de Trajano

Temple de la Concòrdia

L’emperador August va ser divinitzat al morir, reconeixent la seva tasca per aconseguir un Imperi pacífic i pròsper. El seu successor, l’emperador Tiberi (14-34 dC.) va construir temples per honrar-li.

Al carrer Holguín s’ha trobat restes del Temple de la Concòrdia (13) que seria un temple de culte imperial.

S’estan excavat les restes del pòdium del temple, construït en formigó revestit de carreus de granit. Datat en la primera meitat de segle I dC. A la propera plaça de la Constitució, va aparèixer un pedestal amb la inscripció “Concordie Augusti”.

Es tractava d’un temple hexàstil (amb sis columnes en el front) que va haver de ser molt majestuós ja que s’han recuperat tambors que mesuren 1,5 metres de diàmetre.

S’ha arribat a la conclusió que és una còpia del temple de la Concòrdia del fòrum de Roma.

Edificis d'espectacles

Els espectacles van ser molt importants en la cultura romana. Sobretot, es considera que eren un instrument propagandístic del poder polític. En conseqüència, les diferents edificacions havien de mostrar una funció propagandística i de prestigi.

Els tres espectacles de la cultura romana van ser: el teatre, les lluites de gladiadors i les curses de carros. Aquests dos últims eren els més populars, de manera que contenien un major aforament.

El teatre i l’amfiteatre es trobaven dins del recinte emmurallat, al costat de la muralla, de manera que formen un conjunt.

Merida espectaculos (google earth-2019-11-08)
A la part inferior el Teatre, a sobre l'Amfiteatre. La coberta vermella correspon a la Casa de l'Amfiteatre. El gran edifici superior esquerra alberga el Museu Nacional d'Art Romà (Google earth 2019-11-08)

Teatre

La primera característica important actual que té el Teatre de Mèrida (1) és que és l’única instal·lació que ha recuperat la seva funció, on se celebra el Festival de Teatre Clàssic i altres actes.

La construcció del teatre és de finals de segle I aC. promogut pel cònsol Marco Agripa i inaugurat entre els anys 16-15 aC. Va patir diverses remodelacions fins a l’any 335.

Amb la implantació oficial del cristianisme, que considerava immorals les representacions teatrals i els jocs, va entrar en decadència fins a ser abandonat totalment.

Cap a 1867 la imatge que oferia era la que mostra la fotografia de J. Laurent. El recinte estava farcit de terra i només sobresortia el graderia superior amb les voltes enfonsades. Popularment se les coneixia com les “Set Cadires”.

(Foto: Arxiu Wikipedia)

En 1910, els arqueòlegs Mélida i Macías van iniciar les excavacions del teatre, quedant totalment al descobert en 1915. La rehabilitació completa la va dirigir l’arquitecte Menéndez Pidal el 1964, recuperant gran part del seu aspecte original gràcies al fet que molts dels elements havien quedat sepultats sota la terra acumulada.

El resultat de la reconstrucció ens permet fer-nos una idea bastant real, sobretot de l’espai escènic.

Tenia una capacitat per a unes 6.000 persones, aprofitant-se la vessant del turó de San Albín per excavar la graderia.

La graderia estava perfectament dividida i separada per categories socials, a l’igual que les portes d’accés.

El front de l’escenari és la zona més espectacular. Sobre un basament l’escenari, i darrere un podi de carreus amb reproduccions de les estàtues imperials.

Merida Teatro romano
Merida Teatro romano
Merida Teatro romano
Merida Teatro romano
Merida Teatro romano

Al centre del front escènic, conclòs a mitjan segle I, sobre la porta central, l’estàtua que personifica a Llívia, esposa de l’emperador August, representada com la deessa de l’agricultura Ceres.

Merida Teatro romano

Com és lògic suposar, cada categoria social tenia portes d’accés diferenciades.

Merida Teatro romano
Merida Teatro romano
Merida Teatro romano
Merida Teatro romano

Després l’escena es va construir una zona enjardinada envoltada de pòrtics amb columna (peristil) com a àrea d’esplai i localització de les latrines.

Merida Teatro romano

Dirigint-me a l’Amfiteatre per la part alta del turó vaig disposar d’una perspectiva terrestre de la contigüitat de tots dos edificis.

Merida Teatro romano

Amfiteatre

La construcció de l’Amfiteatre (1) es va planificar al mateix temps del Teatre, encara que es va inaugurar uns vuit anys més tard, en l’any 8 aC.

En aquell moment Emerita ja era capital de la província de la Lusitania, de manera que se la va dotar d’espectacles acord amb la seva categoria política i administrativa.

Es desenvolupaven combats de gladiadors i altres amb feres, entre elles o contra gladiadors (bestiarii).

Després de l’abandó lligat a la introducció oficial del cristianisme, va quedar sense ús, i els seus materials van ser utilitzats com a pedrera per a altres construccions.

Tenia una capacitat per a 15.000 espectadors amb 16 portes d’accés.

Pel costat nord una calçada seguia per la part elevada del turó de San Albín que la separava de la muralla, que a partir d’aquí prenia la direcció sud.

Merida Anfiteatro

Per a la construcció de la graderia es va utilitzar en part la pendent del turó, com s’havia fet al Teatre.

La reconstrucció es va realitzar paral·lelament a la de Teatre a mitjan segle XX.

La forma era el·líptica, amb 64,5 metres en el seu eix major i 41,2 en el seu eix menor.

Vistes sobre la porta sud i la nord, i una perspectiva des de l’arena.

Merida Anfiteatro
Merida Anfiteatro
Merida Anfiteatro

Un alt podi al voltant de la sorra protegia el públic.

Merida Anfiteatro

Els accessos a través de les portes de l’eix longitudinal maig servien per a l’entrada dels gladiadors.

Merida Anfiteatro

L’accés sud presenta un gran pendent per baixar des de dalt del turó fins a l’arena.

Merida Anfiteatro

A les habitacions d’aquest costat, que tenen el sostre molt baix, s’especula que podien servir per disposar les feres abans de sortir a l’arena.

Merida Anfiteatro
Merida Anfiteatro

En els extrems de l’eix menor es van construir dues tribunes. La de l’oest per les autoritats, i la de l’est per a qui finançava l’espectacle.

Circ

El tercer espectacle de masses era el Circ (5). A causa de les grans dimensions que requeria es va situar extramurs, al costat de la calçada que conduïa a Toledo i cap a Còrdova.

Merida Circo (Google earth 2019-11-05)
a: Circ: b: Aqüeducte de Rabo de Buey-San Lázaro; c: Termes de San Lázaror; d: Edifici associat al circ (Google earth 2019-11-05)

Les seves dimensions eren de 440 metres de llarg i 115 metres d’ample, amb 30.000 metres quadrats de superfície de palestra. Un dels extrems tancat en semicercle, i l’altre amb una curvatura menor. Podia acollir 30.000 espectadors.

Merida Circo
Merida Circo

Al centre es disposava la spina, o barrera central, construcció al voltant de la qual es realitzaven les carreres. Les carreres de carros de dos cavalls (bigues) o de quatre (quadrigues) solien desenvolupar-se en una distància de set voltes.

Merida Circo

En aquest extrem se situaven les carceres o cotxeres, sis a cada costat de la porta d’entrada. Els pilars quadrangulars s’utilitzaven per situar els carros en el punt de partida.

Merida Circo

Sembla ser que, tot i la prohibició cristiana, la seva vida va arribar fins al segle VI.

A un costat les graderies es recolzaven sobre el talús de el terreny.

Merida Circo

A l’altre costat, es recolzaven sobre voltes.

Edifici associat al Circ

Al solar de la Confederació Hidrogràfica del Guadiana, al costat de l’extrem sud-est del Circ, durant la intervenció arqueològica prèvia a la construcció de l’edifici es van localitzar restes arqueològiques, que se’ls designa com a edifici associat al Circ (23).

El solar, en època romana, va tenir un ús funerari com sol passar en tots els espais fora de la muralla i propers a les vies de comunicació. Es construeix, així mateix, un gran edifici, al començament de segle I, que s’estructura amb un passadís central i estades en bateria a banda i banda. S’ha interpretat com un estable relacionat amb el Circ romà. A la fi de segle II l’edifici es reforma i passa a tenir un ús agrícola.

Merida Edificio asociado al Circo

Termes

També eren imprescindibles els banys públics. Es passa de ser un acte privat a l’habitatge, a una activitat social i pública a les termes (thermae), convertint-se en un espai d’oci.

Les termes podien ser publiques o privades. A les termes públiques podia acudir tota la població, fins i tot de forma gratuïta. Per fer front a la massificació, alguns empresaris van construir termes igualment públiques, però a les quals s’accedia pagant els seus serveis.

Termes del carrer Pontezuelasas

Aquestes termes públiques (18), estaven situades al costat de les muralles en la seva part externa. Van començar la seva construcció a mitjan segle I i es van usar fins al segle IV.

Era un luxós complex de marbre, mosaics i pintures que no es conserven. La següent és una representació idealitzada d’aquests banys.

Merida Termas de la calle Pontezuelas
Merida Termas de la calle Pontezuelas

Termes romanes i pou de neu del carrer Reyes Huertas

Termes romanes i pou de neu del carrer Reyes Huertas (19). Usat pels romans com pou de neu i termes d’aigua freda, és únic en l’Imperi romà.

Ja he citat aquest jaciment arqueològic al tractar dels pous de neu.

Termes de San Lázaro

A la banda de l’aqüeducte de Rabo de Buey-San Lázaro, i molt a prop del Circ, se situen les Termes de San Lázaro (22). Datades al segle II i en ús fins al segle III.

Aquestes termes les gaudien els ciutadans d’alt llinatge que acudien als esdeveniments celebrats al Circ Romà.

Disposaven d’un gran vestuari, sala de vapor, dues piscines d’aigua calenta i una altra d’aigua freda, a més d’una zona exterior per practicar esports (palestra) i una piscina a l’aire lliure.

Representació ideal de les termes cobertes.

Merida Termas de San Lazaro

Zona de palestra, amb l’aqüeducte al costat, de què es proveïen d’aigua.

Merida Termas de San Lazaro

Àrees funeràries

En l’urbanisme romà, les àrees funeràries havien de situar-se fora del recinte emmurallat. Es triaven llocs ben comunicats, a prop de les calçades d’accés a la ciutat.

Els personatges acabalats adquirien un solar en què ser enterrats. Altres s’ajuntaven entre diversos per adquirir un solar. Els pobres i esclaus eren enterrats en una fossa comuna.

Fins al segle III el ritu més utilitzat era la incineració. A partir d’aquest segle es comença a substituir per la inhumació.

Columbaris

L’àrea funerària dels Columbaris (6) es troba pròxima a la casa del Mitreo, a la mateixa illa actual. De fet, per aquesta entrada s’accedeix als dos espais per a la visita.

El cobert vermellós de la part inferior esquerra correspon a la casa del Mitreo, i la zona arbrada de xiprers del costat superior dret als Columbaris. Al traçar la muralla ja vam veure com recorria el carrer exterior i creuava la plaça de Toros.

(Google earth 2019-11-05)

El conjunt està format per una zona, amb construccions modernes aïllades, que constitueixen un Centre d’Interpretació del Món Funerari Romà. En el qual s’explica i mostra la història dels enterraments.

Merida Columbarios
Merida Columbarios

Al costat, una exhibició de sarcòfags, esteles i altres elements funeraris històrics en pedra.

Ara de marbre, monument funerari de segle II en forma d’altar amb retrat femení.

Merida Columbarios

Sarcòfag de marbre en forma de banyera, segles III-IV. Correspon a un enterrament per inhumació.

Merida Columbarios

A la zona d’epigrafia funerària, amb nombrosos exemples de làpides mortuòries de les diverses èpoques.

Merida Columbarios

Al continuar el recorregut podrem contemplar dos mausoleus que s’han preservat en la seva construcció completa en alçada. Es tracta dels mausoleus de les famílies dels Viconios i els Juliols, construïts al segle I dC., encarats l’un a l’altre.

Merida Columbarios

Es coneixen els seus noms, origen i condició social per les plaques conservades sobre la porta de cada mausoleu.

Merida Columbarios

A més, en el dels Voconios es conserven unes pintures murals en bon estat de conservació.

Merida Columbarios

Seguint per un camp d’esteles s’arriba dos edificis funeraris adossats, ben conservats en la seva estructura.

Merida Columbarios

Tots dos edificis construïts amb pedra menuda i calç, són semisoterranis i es cobreixen amb una volta de canó. A les parets laterals se situen els nínxols.

Merida Columbarios

Primers edificis cristians

La religió, com un dels pilars de la societat romana, sofreix un canvi fonamental amb l’expansió del cristianisme. A Mèrida hi ha constància de la seva penetració en el segle III.

Al qüestionar la nova religió el paper diví dels emperadors posa en dubte les bases sobre les que es recolza el poder de Roma i provoca una primera reacció violenta de persecució a l’època de l’emperador Dioclecià.

El tumulus de Santa Eulalia

Aquesta persecució va deixar a Mèrida una empremta imperible pel martiri i mort de la jove Eulàlia sobre l’any 304. Per la seva joventut – dotze anys- i la seva perseverança en defensar la religió cristiana, el seu martiri i el seu culte es va estendre per tot el territori de l’Imperi.

En l’excavació arqueològica de la basílica de Santa Eulàlia es va poder documentar en el seu subsol l’existència d’una necròpolis cristiana datada al segle IV.

Aquesta necròpolis estava situava a la cripta de l’actual basílica de Santa Eulàlia. La qual s’ha excavat i museïtzat.

Un dels edificis descoberts a la cripta coincideix exactament amb l’espai del túmul (tumulus) que es va alçar en un primer moment per contenir la tomba d’Eulàlia.

Al voltant del túmul de Santa Eulàlia es va anar formant una necròpolis cristiana. En aquesta recreació, el túmul està representat per la capella amb absis, i les altres construccions correspondrien a mausoleus.

Merida tumulus de Santa Eulalia

Posteriorment, en aquest espai es va edificar l’absis de la basílica de Santa Eulàlia.

Merida cripta de Santa Eulalia

A la fotografia apareix una part de la necròpolis cristiana amb el sarcòfag del túmul de la Santa la fons.

Merida tumulus de Santa Eulalia

Imatges de la necròpolis.

Merida cripta de Santa Eulalia
Merida cripta de Santa Eulalia

Basílica de Santa Eulàlia

De la proliferació d’edificis religiosos d’aquesta època només ha quedat constància nominal d’ells, però no de la seva ubicació. L’excepció és la Basílica de Santa Eulàlia (4) i el Xenodoquio (20).

Com ja he esmentat, el lloc en el qual s’assenta la basílica va estar ocupat en primer lloc per cases romanes entre els segles I i III. Després de l’abandó d’aquestes cases, al segle IV es va aixecar el túmul de Santa Eulàlia i una necròpolis voltant. Al segle V s’erigeix la primera basílica en memòria de la Santa, amb una capçalera amb tres absis i, sota l’absis central estaria situada la seva tomba. L’estructura seria la mateixa que la de la basílica actual.

Merida Basilica de Santa Eulalia

Bases de les columnes de la basílica a la cripta.

Merida Basilica de Santa Eulalia
Merida Basilica de Santa Eulalia

Després de la invasió musulmana la basílica deixa d’utilitzar-se.

Xenodoquio

L’expansió del culte a Santa Eulàlia des del segle IV, va convertir el seu santuari en lloc de peregrinació, convertint-se Mèrida en el primer centre receptor de pelegrins d’Hispània.

Això va portar a la construcció de diversos edificis monacals i escoles al seu voltant.

Per atendre els pelegrins, al segle VI es va aixecar un xenodoquio (20), és a dir, un hospital per a malalts pobres i pelegrins. Es va construir sobre una necròpolis cristiana en desús, reutilitzant part dels seus materials en la nova obra.

Merida Xenodoquium

Mèrida visigoda

Al llarg de segle V, les invasions de pobles del nord van provocar a Mèrida episodis de revoltes, amb moments de crisi i amb efectes sobre la ciutat en forma d’incendis, saquejos, abandó d’habitatges o arrasament de les necròpolis.

Malgrat això, la ciutat no va perdre el seu caràcter de nucli urbà principal, sent objecte d’atracció per suevos i visigots, fins que aquests últims la van recuperar definitivament l’any 468, en temps d’Eurico.

La seva arribada i estabilitat va suposar que, a partir de la segona meitat de segle V, la ciutat visqués una reactivació del nucli urbà, al mantenir el seu paper.

A l’interior del recinte emmurallat romà es van mantenir les formes del traçat romà, amb algunes modificacions, especialment les vinculades a la proliferació d’edificis religiosos cristians, atès que també serà el període de major auge de l’Església, amb la construcció d’ermites, convents centres assistencials i palaus episcopals, posant de manifest el poder de l’Església en aquest període.

Es va reforçar la muralla, utilitzant materials procedents de construccions romanes de la ciutat, en espacial d’edificis funeraris, que havien deixat de complir el seu ús. També es van reconstruir els pilars del pont, recuperant el trànsit cap a l’any 483.

No obstant això, no han perviscut construccions d’aquest període, però sí restes disperses.

Pilastres i llindes visigodes a l'aljub de l'Alcassaba

Fora del seu context, pilastres i llindes visigòtics (2) van ser emprats pels musulmans al construir un interessant i bell aljub a l’interior de l’Alcassaba.

A més, mostren l’interès pel raïm, i cal deduir que pel vi.

Merida Visigodo Alcazaba
Merida Visigodo Alcazaba

Museu de l'Art i la Cultura Visigoda

El Museu de l’Art i la Cultura Visigoda (M2), ubicat a l’Església de Santa Clara, presenta una col·lecció de peces visigodes de Mèrida dels segles IV a la VIII.

Durant la meva visita estava tancat temporalment, i un cartellet demanava disculpes. La cosa no va tenir remei i em vaig quedar amb les ganes. No sé si disculpant-los, o no.

M’han informat que, actualment, superats els problemes tècnics està de nou obert a el públic.

Museu Nacional d'Art Romà

Merida Museo Nacional de Arte Romano

Aquí vaig tenir un problema d’excés de confiança. Quan vaig entrar a les webs de Mèrida, vaig veure que els dilluns tots els recintes arqueològics eren oberts al públic, cosa que no és habitual perquè, com l’experiència ensenya, els dilluns és el dia del “no turista”. Vaig deduir que la importància turística de Mèrida havia portat a la conclusió que era interessant mantenir oberta la ciutat al turisme tots els dies. Em va semblar una oferta assenyada i eficient. Per a mi era perfecte poder aprofitar el dilluns per visitar Mèrida. I això vaig fer.

Però no vaig tenir en compte el centralisme administratiu. Com el seu nom indica, el Museu Nacional d’Art Romà (M1) és Nacional. Per tant, no segueix els interessos del territori en el qual es troba ubicat, sinó que segueix les normes Centrals. I et justifiquen: “tots els museus nacionals tanquen els dilluns”. Conseqüència, no vaig poder visitar el museu perquè, amb independència que a Mèrida considerin que l’oferta ha d’estar “oberta” tots els dies, una peça tan important com el Museu, no, perquè s’escapa al seu control i segueix altres criteris.

Però aquí hi ha trampa amagada. No tots els Museus nacionals tanquen els dilluns (o un dia a la setmana): el Museu del Prado si mereix estar obert tots els dies de la setmana, de manera que l’uniformisme es trenca a favor d’algú. Des del meu punt de vista, en aquests casos l’uniformisme hauria de ser que tots estiguessin oberts tots els dies.

En fi, disculpeu la digressió.

Fi de la primera part de la visita

Després d’aquest recorregut per la Mèrida romana i visigoda, deixo per al següent lliurament la presència a la ciutat de les realitzacions des de l’edat mitjana musulmana fins a l’actualitat.

El present Post ha permès apreciar l’elevat valor d’aquest període inicial en la vida i en la morfologia de la ciutat. Augusta Emerita va brillar amb llum pròpia en la Hispània romana i torna a fer-ho en els nostres dies. Ho veurem en la segona part.

Bases d'informació

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on whatsapp

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.