Amb Mèrida (II): Medieval, Moderna i Contemporània, acabo la presentació d’aquesta ciutat Patrimoni de la Humanitat. Un recorregut de 2000 anys fins a la modernitat actual.
Mèrida (II): Medieval, Moderna i Contemporània (Badajoz)
Mèrida (II): Medieval, Moderna i Contemporània. Tierra de Mérida-Vegas Bajas. Badajoz
Mèrida. Comarca: Tierra de Mérida-Vegas Bajas. Província: Badajoz. Com. Autònoma: Extremadura
Coordenades: 38°54′57″N 6°20′00″O. Altitud: 224 msnm. Població: 58.656 habitants en la localitat; 59.352 en el municipi (2018).
Web: consorciomerida
Ciutat Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO
Visita: 2019
Mèrida (II): Medieval, Moderna i Contemporània Tierra de Mérida-Vegas Bajas. Badajoz
Enllaç amb el Post: Cerro Príncipe. Hotel Rural-Restaurant. Tierra de Mérida–Vegas Bajas
Com a continuació del Post: Mèrida (I): Romana i Visigoda, en aquest segon Post sobre Mèrida cobriré el període que va des de l’ocupació musulmana fins a l’actualitat.
Una mica d'història
L’any 711 s’inicia la penetració musulmana a la Península. En 712 s’inicia el setge a Mèrida, que durarà diversos mesos, fins al 30 de juny de 713, en què se signa la capitulació.
Els béns dels morts i dels fugits a Galícia es reparteixen entre els musulmans, i els béns i joies de l’església per Mûsa Ibn Nusair, governador de Ifriquilla (Tunísia). A canvi, es va pactar la llibertat de la població i el manteniment de la seva situació, així com el pagament de tributs.
Recordem que en aquell moment l’Església era el principal actor dominant a Mèrida, amb gran quantitat d’esglésies i béns en el seu poder.
L’antiga Emerita serà Marida per als musulmans, i durant cinc segles romandrà com a ciutat islàmica dins d’al-Andalus.
Dels canvis que es van haver de introduir durant aquest període han quedat poques petjades, i cal pensar que les lògiques adaptacions a la nova cultura van partir de la importància de l’històric llegat romà.
A la nova ciutat conviuran fonamentalment cristians (mossàrabs), i jueus, al costat dels nous ocupants musulmans berbers i, en menor mesura, àrabs.
En el primer moment, l’Església va perdre els seus béns, però no les seves funcions de culte -mantenint 6 temples-, i de representació eclesiàstica, mantenint la seva dignitat arquebisbal.
Per disminuir l’increment de la pressió fiscal sobre la comunitat cristiana, alguns es van convertir a la nova religió (muladís), o van emigrar cap a zones cristianes.
La importància de la ciutat va fer que es mantingués com un nucli important del poder musulmà.
La tendència a incrementar els impostos no només sobre els cristians, sinó també sobre els berbers i els muladís, va donar origen a nombroses revoltes. Però també va ser escenari de tensions entre els mateixos ocupants, com va ser propi de tot aquell període en el al-Andalus.
Per això, en 833 Abderrahman II, va manar construir una alcassaba, per protegir el govern local i la població fidel al poder de Còrdova.
En un altre aixecament a l’any 868, i després d’un intens setge, l’emir va manar destruir un dels pilars del pont, i de gran part de les construccions de la ciutat, excepte la Alcassaba. Es va iniciar així, una època de decadència, que duraria diversos segles.
Un esdeveniment important per Mèrida durant aquest període va ser la pèrdua de la seva dignitat arquebisbal que va ser traslladada a Santiago de Compostel·la.
A principis de segle XIII, en 1230, les tropes cristianes del rei Alfons IX de Lleó, conquistaran Mèrida i la convertiran en seu del ‘Priorat de Sant Marc de Lleó de l’Ordre de Santiago.
No li va ser restituïda la seu episcopal, que havia passada a Santiago de Compostel·la, i va quedar relegada a cap d’una província lligada a l’Ordre de Santiago.
En la nova situació es va permetre als musulmans que ho van desitjar romandre a la ciutat, tot i que, per evitar problemes, se’ls va allotjar en un barri fora de la muralla, a la zona que coneixem com Moreria. Era, a més, necessari repoblar la zona amb població cristiana de manera que els nous dirigents van atorgar privilegis que fessin atractiu residir-hi.
La recuperació de domini cristià es va plasmar en diverses edificacions religioses, com l’església de Santa Eulàlia i la de Santa Maria.
Des de finals de segle XV i començaments del XVI, fins a la primera meitat del segle XVIII, Mèrida viu un període de desenvolupament econòmic, expandint la ciutat fora de les muralles cap al Raval de Santa Eulàlia.
Al període d’expansió li va succeir un recessió ocasionada per la Guerra amb Portugal de la segona meitat de segle XVII, que es va perllongar fins a la guerra de Successió a principis de l’XVIII.
Al segle XVIII l’estil barroc té una important presència a la ciutat: Convent de Jesús, Església de Nuestra Señora del Carmen i Hospital de Sant Joan de Déu.
La Guerra de la Independència de 1808 va deixar destruïda en gran part la ciutat.
L’arribada del ferrocarril va representar un nou impuls, amb una sèrie d’indústries que es van assentar al voltant de l’estació.
Els anys de la fi de segle XIX i principis del XX seran de renovació econòmica i social, amb diverses obres, com el pont de ferro, edificis de la plaça de l’Ajuntament o el Mercat de Calatrava.
És en aquest moment, any 1910, que s’inicien les excavacions arqueològiques de Teatre romà, que representaran el ressorgir del patrimoni històric de la ciutat.
La construcció del Pont Nou sobre el Guadiana, obre la ciutat a l’eixample de la segona meitat de segle XX.
La recuperació del seu paper històric es produeix en 1983 a l’ésser designada capital de la Comunitat Autònoma d’Extremadura.
La catalogació com a Conjunt Històric de Mèrida Patrimoni Mundial de la Unesco posa a Mèrida en el mapa del Món cultural.
La visita a la Mèrida medieval, moderna i contemporània
Mèrida musulmana
L’any 713 les tropes islàmiques, després d’un pacte de capitulació, conquisten la ciutat visigoda de Emerita, a partir de llavors denominada Márida.
Alcassaba
Un segle després, l’any 835, Abderrahman II va manar construir l’Alcassaba (a). Amb aquesta fortificació islàmica pretenia protegir el governador i les seves tropes després de greus disturbis amb la població de Márida.
La muralla romana-visigoda, va ser desmantellada en alguns trams com a càstig per les contínues rebel·lions contra els emirs cordovesos, aprofitant gran part del material per construir l’Alcassaba.
L’Alcassaba va haver de comptar amb tots els elements necessaris per poder viure-hi en cas de revoltes: habitatge de les autoritats, allotjament de tropes, cavallerisses, magatzems, etc., malgrat no haver-se conservat.
Aquesta reconstrucció hipotètica de l’Alcassaba mostra com havia de ser en els seus orígens.
Com es veia l’Alcassaba quan s’arribava a la ciutat.
La Alcassaba vista des de l’interior de la ciutat.
Després de la seva construcció va acollir a uns dos mil efectius. La tropa, possiblement, va ocupar barracons distribuïts en carrers rectilinis. També el governador va poder fixar aquí la seva residència per seguretat.
Va tenir fins a deu metres d’altura i dues portes comunicaven la fortalesa amb l’exterior.
Passat el Pont romà s’accedia a un petit espai conegut com Alcazarejo.
Al front s’obria la porta que donava accés a la ciutat, per on havia entrat la calçada romana, que encara s’aprecia.
A la dreta, una altra porta, protegida per dues torres, donava accés a l’Alcassaba.
Una inscripció sobre la porta, recorda que l’Alcassaba va ser construïda per Abderrahman II, en nom d’Al·là, per protegir els que obeeixen a l’emir.
La porta principal d’entrada a l’Alcassaba, vista des de l’interior.
Al davant, en el mur oposat, se situava la segona porta de l’Alcassaba.
Es van distribuir vint-i-cinc torres en els seus murs per protegir-la.
A partir del segle X marida va perdre protagonisme a favor de Batalyaws (Badajoz), però l’Alcassaba va continuar complint funcions militars. Finalment, la muralla romana va ser substituïda per un cèrcol menor en extensió, per adequar-la a les menors dimensions de la ciutat.
Camí de ronda de la muralla sobre el riu Guadiana.
Torres albarranes
En els tres segles següents es van realitzar obres i es van construir torres albarranes, per combatre els setges.
Aljibe
Es conserva el Aljibe (aljub) que s’assortia de les filtracions del riu Guadiana i garantia el subministrament d’aigua en cas de setge.
L’aljub es va construir al mateix temps que l’Alcassaba. En origen va ser una torre de tres plantes. La planta baixa duia al soterrani que albergava l’aljub. A la planta intermèdia s’hauria ubicat una mesquita. El pis superior va servir de torre de comunicacions.
A la reutilització de materials, destaca aquí l’aplicació de pilars i llindes visigots de gran bellesa a l’entrada de l’Aljub.
S’accedia a el fons de l’aljub per dues rampes, una de baixada i una altra de pujada, segons sembla utilitzant animals de càrrega per al transport de l’aigua.
Escala de baixada a l’esquerra i escala de pujada a la dreta.
L’Aljub, on es filtren aigües procedents del contigu Guadiana.
Mèrida santiaguista
La recuperació cristiana de Mèrida va venir de la mà de les ordres militars que van ajudar a Alfonso IX a conquerir Badajoz i Mèrida en 1230. El rei lleonès va complir l’acord dels seus antecessors de cedir la ciutat a l’església compostel·lana, per evitar que reclamés la seva antiga dignitat arquebisbal.
La donació de la ciutat seria compartida amb l’Ordre de Santiago a canvi de comprometre’s amb la seva defensa. En 1254 l’Església va cedir tots els seus drets a l’Ordre i, des de llavors, la ciutat va estar sotmesa política, jurídica, administrativa i eclesialment a l’Ordre de Santiago.
Alcassaba santiaguista
L’Ordre devia assentar-se a l’interior de l’Alcassaba, reforçant les seves defenses i incorporant noves torres albarranes.
En el vèrtex nord construeixen la Casa de l’Ordre i Encomana, en el lloc que posteriorment ocuparia el Conventual.
Els nous pobladors cristians es van assentar a l’interior de l’Alcassaba. Entre els segles XIII i XV el recinte es va ocupar amb cases conegudes com “la vila vella”.
A partir del segle XVII l’Alcassaba va abandonar les seves funcions dins de la ciutat.
Altres construccions a l'Alcassaba
Tot i que no es corresponen amb aquesta època, pot ser interessant acabar de presentar el contingut actual de l’Alcassaba.
Templet
Una mica més amunt de l’Aljub, es troba una edificació en forma de Templet. No he sabut trobar el seu significat ni el moment de la seva construcció, però evidentment és d’època més recent.
Jardí de les antiguitats
Una àmplia extensió de la banda nord-est està destinat a una col·lecció de peces arqueològiques.
Es tracta de restes de pedra, marbre i granit que han format part de la decoració arquitectònica de diferents edificis i altres monuments de Mèrida des de l’època romana fins al segle XIX, quan es van dipositar en els magatzems del museu. Entre ells hi ha pedres de molí d’oli i de blat, gerres, columnes de diversos formats i material, capitells de diverses èpoques, objectes funeraris.
Pòrtic neogòtic de segle XIX
Per completar la visita a l’Alcassaba em referiré a un pòrtic neogòtic construït a la fi de l’XIX. Va ser realitzat per un particular, tapant part de la Torre de la Pólvora i reutilitzant materials romans i visigots en les seves columnes, sent utilitzat com a zona expositiva.
En aquesta cantonada nord del recinte es localitzava el palau del governador andalusí. Posteriorment els cristiana van alçar la Torre de la Pólvora i el Conventual Santiaguista.
El capitell central, de major grandària que la resta, és idèntic a altres capitells romans que els àrabs van reutilitzar a la Mesquita de Còrdova.
Morería
La població musulmana que va romandre va haver de assentar-se en la Morería (d), que a l’haver-se reduït el perímetre de muralla en època àrab es trobava a l’exterior.
Església de Santa Eulalia
Després de la reconquesta, l’Església de Santa Eulàlia (n) va recuperar la importància que havia tingut en època visigoda.
És un edifici pel qual han passat totes les èpoques des del cristianisme romà.
De planta basilical, s’assenta sobre l’estructura visigoda que havíem vist.
Iniciada la reconstrucció poc després de 1230, s’efectua sobre formes romàniques tardanes. De fet, és l’únic edifici a Mèrida amb presència de l’estil romànic.
Porta doble esqueixada romànica amb arc de ferradura.
L’interior del temple correspon al gòtic.
Al segle XVI, de transició al renaixement, s’obre la portada principal, en forma d’arc tribulat.
Mèrida moderna
La prosperitat general un cop finalitzada la Reconquesta, també es va fer sentir a Mèrida, amb increment de l’economia i de la població.
Entre els segles XVI i XVIII, al costat de Llerena, va ser la ciutat més important del territori administrat per l’Ordre de Santiago en l’anomenada Província de Lleó.
Es manté dins dels límits de l’antiga tanca romana, tot i que amb menor ocupació d’aquest espai. L’àrea entre la muralla medieval i l’exterior romana es dedicava a l’agricultura i la ramaderia.
La Mèrida del Renaixement es va estructurar al voltant de l’eix del Camí Reial de Madrid a Lisboa, que, unint les Portes de la Vila i del Pont, seguia el recorregut del Decumanus Maximus.
Sobre la cantonada nord de l’Alcassaba, l’espai que travessava el Camí Reial es va constituir en una Plaça coneguda com Plaça del Rastro, que va assumir el paper de centre urbà de Mèrida. Aquesta Plaça correspon aproximadament a l’actual Plaça de España (g).
Vista de l’entrada a la Plaça des de la cantonada del Conventual Santiaguista.
La Plaça es va aprofitar de la norma dictada pels Reis Catòlics de dotar les ciutats de serveis municipals com ajuntament, carnisseria, presó, pòsit, etc., es van instal·lar a Mèrida al voltant d’ella, definint el seu caràcter institucional i central.
Palaus
Els nous temps van fer florir diferents palaus vinculats a les famílies més destacades de la ciutat.
Palau dels Vera Mendoza
El Palau dels Vera Mendoza (g), és un dels edificis més emblemàtics de la Plaça de España. Juntament amb la Casa dels Pacheco s’utilitza com a recinte hoteler. Segurament es va iniciar al segle XV, però va ser sotmès a remodelacions fins al XVIII.
A la façana es combinen dos estils constructius: el gòtic final i el barroc classicista. A l’interior destaca un pati classicista. En la seva fàbrica es van aprofitar carreus d’època romana.
Palau del Comte de los Corbos
L’apreciable estat de conservació del Temple de Diana es deu al fet que al segle XVI el Comte de los Corbos, va aprofitar una part de la cella (sala interior del temple) per construir dependències del seu palau (l).
El palau es va realitzar a l’estil renaixentista, aprofitant materials romans i visigots.
Edificis religiosos
Concatedral de Santa María La Mayor
Després de diversos segles, Mèrida va recuperar el 1993 la dignitat de seu episcopal compartida amb Badajoz.
Així doncs, l’Església de Santa Maria ha passat a ser Concatedral (f). La tradició fa creure que la primera catedral visigoda s’hauria assentat en el mateix lloc, del que no hi ha prou evidències per assegurar-ho.
S’haurien iniciat les obres de l’Església de Santa Maria al 1480, sobre una antiga ermita. Ha estat sotmesa a nombroses remodelacions a partir de llavors.
El temple correspondria a l’estil gòtic.
L’entrada que dóna a la Plaça és de llinda d’estil clàssic. A sobre un camarín de segle XVIII amb una imatge de la Nuestra Señora de la Guía.
A la façana dels peus, la Porta del Perdó, és un senzill va neoclàssic franquejat per pilastres.
A sobre una simple torre campanar de planta quadrangular.
Conventual santiaguista. Presidència de la Junta de Extremadura
El Conventual santiaguista (b), que es va edificar a partir de 1578, en un dels angles de la Alcassaba, en el lloc que ocupava el Comendador i casa de l’Encomana, per cessió de rei.
Es va construir per acollir la residència oficial del Prior de l’Ordre de Santiago, dignitat equiparable a la dels bisbes, sobre la província de Lleó de l’Ordre de Santiago.
Va tenir una vida efímera, ja que en 1600 la seu prioral es va traslladar al Convent de Sant Marc, localitzat a la ciutat de Lleó.
La seva façana principal, orientada cap a la Plaça del Rastro, és de trets classicistes.
Entre el cos de l’edifici i l’església a la dreta, s’alça la torre de l’homenatge, que formava part de l’àrea palatina de l’Alcassaba.
Des de llavors, l’edifici ha tingut diversos i variats usos, fins que en l’actualitat acull la Presidència de la Junta d’Extremadura.
L’Església és actualment auditori de la Presidència.
Convent de les Concepcionistas
El Convent de les Concepcionistas (j), va ser fundat el 1588 com a convent de clausura, i traslladat en 2009 a Sevilla. Sense ús actual.
S’observen dues portades renaixentistes de tradició gòtica, posteriorment adornades amb motius barrocs.
Hornito de Santa Eulalia
El Hornito de Santa Eulalia (n) és un dels elements religiosos populars més destacats de Mèrida. Situat a l’atri de l’Església de Santa Eulàlia, abocada al carrer.
En origen es tractava d’una capella gòtica on es venerava una imatge de la Santa. La capella rememora el forn en què va ser cremada la Santa.
En 1612 es la va remodelar a l’estil barroc, amb un pòrtic amb elements procedents del temple romà de Mart, segurament de la segona meitat de segle II dC.
Humilladero
Entre els diversos monuments dedicats a la patrona de la ciutat, Santa Eulàlia, aquest humilladero (n) (calvari en un camí) és de l’any 1612, construït al mateix temps que el Hornito. Va estar col·locat en el Camí Reial de Madrid. Algunes de les seves parts procedeixen de teatre romà.
Convent-Hospital Jesús Nazareno. Parador de Mérida
L’antic Convent de Jesús Nazareno (k), actual Parador Nacional de Turisme, es va construir en 1725 per cobrir la necessitat de convents i hospitals en una ciutat assolada per les guerres amb Portugal i les epidèmies. El convent-hospital va ser administrat pels Germans de l’Orde Hospitalari de Jesús Natzarè fins a la seva desamortització el 1839.
Destinat a diversos usos fins que, el 1933, va ser inaugurat com a Parador de Turisme. Constructivament és un edifici barroc classicista pel que la seva façana, lluny del recarregament d’aquest estil, sorprèn per la seva neta senzillesa només trencada per una porta emmarcada per pilastres sota un frontó triangular, ulls de bou quadrilobulas i dos escuts de pedra: un, el de l’ordre hospitalària, l’altre que assenyala que el convent va ser de patronat reial.
Sobre ella, dos espadanyes molt visibles des de la plaça que serveix d’accés al Parador.
A l’interior, el convent comptava amb una església situada al costat d’una espaiosa infermeria, cel·les, una gran cuina, amplis corredors, claustre i hort.
Hospital Municipal. Hospital de San Juan de Dios. Asamblea Autonómica
En 1642 l’ordre hospitalària de Sant Joan de Déu es va fer càrrec d’un Hospital Municipal (i).
L’Església, és l’últim edifici barroc construït a Mèrida, construïda entre 1764 i 1768.
Un pati quadrangular a l’hospital amb doble galeria d’arcs.
És la seu de la Asamblea de Extremadura, tot i que actualment, s’ha desplaçat part de les seves activitats a un altre edifici modern adjunt.
Obres públiques
Aqüeducte de Rabo de Buey-San Lázaro
Entre les construccions públiques més destacades hi ha la que es va efectuar en els primers anys de segle XVI, de renovació de l’arcuació a l’aqüeducte de Rabo de Buey-San Lázaro (o) que salvava la vall de l’Albarregas, i que proveïa d’aigua a la població.
Mèrida contemporània
Segle XIX
Superats els esdeveniments ocasionats per la Guerra de la Independència, les desamortitzacions de 1835 i 1855 van representar un canvi important.
D’una banda, el canvi de propietat de les nombroses edificacions que l’Església Catòlica tenia a la ciutat. De l’altra, la venda dels vens alienats que van passar a propietat municipal sembla que va revertir en la bonança de les arques municipals, realitzant inversions en infraestructura i serveis públics.
A això caldrà afegir un fet que serà significatiu en la vida de la ciutat, com serà l’arribada del ferrocarril el 18 de juliol de 1864. Es considera que la posició estratègica de Mèrida en la xarxa de comunicacions va afavorir l’arribada del ferrocarril. Les obres de construcció van tenir com a conseqüència un augment de la població i un ressorgir econòmic, social i urbanístic. En aquests anys va doblar la seva població fins als 12.000 habitants.
Pont de Ferro
Per salvar el riu Guadiana, entre 1881 i 1883 es va construir un pont de Ferro (s), seguint el projecte original de l’enginyer anglès William Finch Festhertone. El pont va ser inaugurat el 1883 com a part de la línia ferroviària Mèrida-Sevilla.
Mesura 605 metres de llarg i 5,75 m d’alçada respecte a la llera mitjà del riu, es recolza en deu piles i dos estreps en què s’assenten 11 trams de ferro de 55 metres de longitud, de centre a centre de cada robusta pilastra granítica, i nombroses bigues de gelosia de sistema “Linville”. Els travessers metàl·lics procedien de Bèlgica i es van muntar sobre el terreny a força de «reblons calents.
És l’únic pont metàl·lic que subsisteix a Extremadura.
Plaça de España
El segle XIX va conèixer un període de “regeneració urbanística” vinculada, entre altres aspectes, al creixement de la població, les desamortitzacions o l’arribada del ferrocarril.
Una de les actuacions que van deixar un impacte durador va ser la remodelació de la coneguda com Plaça del Rastro, que va passar a ser la Plaça de España (g).
La Plaça del Rastro, que havia estat des del segle XVI el punt de trobada de la ciutat, on se celebrava mercat, i nombroses festes civils, amb bous, teatre, o religioses, va reafirmar la seva centralitat amb la incorporació durant aquest segle de diversos edificis significatius. Era, a més, un punt de subministrament d’aigua mitjançant la Font dels cinc canelles.
El resultat serà una plaça eclèctica, amb edificis predominantment de segle XIX, amb porxos, però cada tram seguint el model arquitectònic de l’edifici sobre el qual se sustenta. Recordar que a la cantonada se situa la concatedral, i al seu costat el Palau dels Vera Mendoza.
Font ornamental
Un element important de la reforma va ser urbanitzar el centre de la plaça, i instal·lar una font ornamental al centre, en substitució de la de les cinc canelles.
Font d’inspiració clàssica fabricada a Lisboa.
Casa de Don Alonso Segundo Pacheco
La Casa de Don Alonso Segundo Pacheco, es tracta d’un edifici neoclàssic de tres plantes, començant a construir-se a començaments de segle XIX. Actualment annexionada al recinte hoteler que ocupa el confrontant Palau dels Vera Mendoza.
Casa Consistorial
En 1863 es va començar a preparar el projecte de la nova Casa Consistorial amb projecte de l’arquitecte Manuel Villar, i es va finalitzar en 1865.
Edifici neoclassicista, afegint-se-li el 1883 el rellotge, com bé queda reflectit en la inscripció.
Sociedad Círculo Emeritense
De finals de segle, 1897, és l’edifici de la Sociedad Círculo Emeritense.
D’inspiració clàssica, de dues plantes. Els baixos amb arcades, i la planta superior amb la part central en forma de terrassa.
Palau de la China
Tot i que és una obra de 1928, forma part del paisatge actual de la Plaça.
El Palau de la China és d’estil eclèctic, amb influència neomudèjar. Es va construir per galeria comercial.
Panoràmica de la Plaça de España
Entrant pel sud, per l’actual Plaça del Rastro, vegem una panoràmica, en el sentit de les agulles del rellotge, de la Plaça de España.
Mercat de Calatrava
El Mercat de Calatrava (i), es va construir en 1887, ocupant el solar on va estar l’església del Convent de Sant Francesc, obra de l’arquitecte extremeny Ventura Vaca.
D’estil neomudèjar, en maó vermell, però entroncant amb l’arquitectura del ferro, en la seva estructura interna. Aquesta combinació d’estils caracteritza l’arquitectura eclèctica emeritense de finals de segle XIX i principis de XX.
Escoles Públiques. Colegio Trajano
Una de les prioritats de finals de segle XIX va ser l’educació. Per a això, en 1889 es van construir les Escoles Públiques (h), avui C.E.I.P. “Trajano”.
Segle XX
S’assenyala que, al segle XX, Mèrida s’ha retrobat i reconciliat amb el seu passat.
Inici de la recuperació arqueològica
L’inici de l’excavació i recuperació arqueològica de Teatre Romà a 1910, se la podria considerar una fita de partida.
Des del segle XV va existir cert interès pel passat arqueològic. Al segle XVI es considera que es van iniciar el recull de fons que després constituirien el Museu, a través de l’esperit de formar col·leccions per part de diverses famílies.
El segle il·lustrat propiciarà l’afany per la salvaguarda el conjunt arqueològic de Mèrida i la seva difusió, època en la que es registra l’arribada de nombrosos erudits i historiadors. Serà el temps de la creació de les primeres col·leccions públiques.
El segle XIX serà inicialment nefast, amb espoliació d’obres cap a l’estranger com a conseqüència de la Guerra de la Independència, així com d’àvids col·leccionistes forans. El 1838 es va aconseguir per decret la creació d’un Museu Arqueològic de Mèrida, destinant l’església de l’extint convent de Santa Clara com “Dipòsit d’Antiguitats”. Organitzant els primers fons en 1842. També van ser anys de trasllat de peces valuoses a museus de Badajoz i Madrid.
En establir les bases del que després es realitzaria, va ser essencial el paper que, ja al segle XX van exercir José Ramón Mélida i Maximiliano Macías.
Per fi en 1910, després de diversos intents en el passat, es va iniciar l’excavació i recuperació arqueològica de Teatre Romà, sota la direcció de José Ramón Mélida, ajudat per Alfredo Pulido, director del Museu, i Maximiliano Macías, secretari de la Subcomissió de monuments.
Els fons anaven augmentant i així es va arribar a una primera instal·lació museística en 1929 en una readaptada església de Santa Clara.
D’especial importància va ser la creació el 1963 del Patronat de la Ciutat Monumental Històric-Artística i Arqueològica de Mèrida.
Plaça de Toros i altres edificacions
Per la seva banda, l’activitat constructora no s’atura amb el canvi de segle. El 1914 s’inaugura la Plaça de Toros (r), situada a prop dels antics edificis d’espectacles d’època romana. L’obra es va encarregar a l’arquitecte Ventura Vaca, que ja havia realitzat el Mercat de Calatrava.
Altres edificacions, com el Matadero Regional, el Cuartel de Artillería o el Palacio de la China, que he citat al presentar la Plaça de España, corresponen a aquesta època. També van ser aquests primers anys de segle els de la introducció del corrent modernista en edificis particulars.
D’altra banda, amb el segle es comença a valorar turísticament les potencialitats de Mèrida. Prova d’això va ser que el 1933 es va establir un Parador Nacional de Turisme, presentat anteriorment.
Al costat d’això floreix una important activitat cultural, que podria simbolitzar-se en una primera representació teatral per part d’estudiants al Teatre romà. I el 1933 la representació de “Medea” de Sèneca, en versió de Miguel de Unamuno, per la companyia de Margarida Xirgu. S’estaven posant les bases del futur Festival Internacional de Teatre Clàssic.
Museu Nacional de Arte Romano
Per fi, es va aconseguir la constitució i construcció del Museu Nacional de Arte Romano (m), inaugurat el 1986.
Es va encarregar l’obra a l’arquitecte Rafael Moneo. Moneo es va plantejar que el museu tingués el caràcter i la presència d’un edifici romà. L’arc de Trajà el va inspirar de manera profunda.
Es tracta d’una de les obres més valorades de Rafael Moneo, un dels arquitectes espanyols més reconeguts internacionalment.
Excuso la presentació del contingut del Museu, ja que no vaig poder visitar-lo, com vaig explicar en el Post de la Primera Part de Mèrida.
Mèrida, Capital de la Comunidad Autónoma de Extremadura
L’any 1983 constitueix una fita important en l’esdevenir històric de Mèrida, ja que recupera el seu paper de capitalitat amb la qual havia estat creada, gairebé just 2000 anys més tard. Recordem que Emerita havia estat fundada l’any 25 aC.
En efecte, el 1983 es decideix que Mèrida sigui la capital de la Comunidad Autónoma de Extremadura.
Un tercer moment de gran significació i projecció de futur es produeix el 1993 a l’ésser declarada Ciutat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
En aquesta seqüència, es produeix un procés de modernització que es reflectirà simbòlicament en la construcció d’una sèrie d’edificis públics i institucionals, apostant per una arquitectura d’avantguarda i per arquitectes rellevants. Al temps que condicionant la ciutat per rebre al visitant.
Unes poques d’aquestes actuacions es produeixen en el centre de la ciutat, però la majoria s’aniran situant en una espècie de corona que saltarà la barrera dels dos rius que la circumscriuen.
Pel seu interès presentaré per ordre cronològic de la seva inauguració els més rellevants.
1986. Museu Nacional de Arte Romano
Obre aquest panorama de modernitat arquitectònica el Museu Nacional de Arte Romano de Rafael Moneo, que com he dit, és un dels arquitectes espanyols de més prestigi internacional. Tot i que aquesta realització va dependre d’una decisió des de Madrid, del Ministeri de Cultura, per a la ciutat crec que va representar un excel·lent punt de partida per al següent procés de modernització.
No insistiré més en ell, ja que acabo de presentar-lo.
1988. Edifici Telefónica
Els arquitectes Jonquera i Pérez Pita projecten en 1988 el nou edifici de Telefónica (z), amb la idea de conservar la tradició per la qual molts edificis d’aquesta entitat han estat fites de referència urbana en nombroses ciutats espanyoles.
El resultat és un edifici de tres plantes, lleugerament desquadrat, amb pòrtics en les seves dues façanes principals.
1990. Escuela de Administración Pública
El 1990 s’inaugura la Escuela de Administración Pública (y), obra de Francisco Javier Saénz de Oíza. És un edifici obert cap a l’interior rememorant la tradició mediterrània.
1991. Pont de Lusitania
Era necessària la construcció d’un nou pont que unís els dos marges del riu Guadiana i connectés la ciutat històrica amb l’àrea d’expansió urbana a l’altre costat del riu, cap al sud.
El Pont de Lusitània (t), es va encarregar a l’enginyer-arquitecte Santiago Calatrava, inaugurant el 1991.
Té 480 metres de longitud, amb un pas de vianants pel centre del pont. Un gran arc suspèn la part central de el pont.
1992. Parròquia de Nuestra Señora del Perpetuo Socorro
Tot i que no figura en els catàlegs de les obres destacades de la modernització arquitectònica, em sembla que val la pena incloure aquí l’ Església de la Parròquia de Nuestra Señora del Perpetuo Socorro (p), dels Missioners Redemptoristes, almenys per dos motius .
És una obra que s’integra en una zona perifèrica, al barri de “La Antigua”o barri de cases blanques “Sindicales”. I ho fa amb una arquitectura que aporta modernitat, però sense trencar el que podríem anomenar “estil” de barri.
Al mateix temps, pels materials, maó i pedra, i per la forma, entronca amb l’arquitectura romana i amb el Museu de Moneo. No he sabut trobar el nom de l’arquitecte.
1998. Consejerías de la Junta de Extremadura en la Morería
Per fer aquest gran edifici que alberga diverses Conselleries de la Junta d’Extremadura, es va demolir l’anomenat barri de Moreria. Les excavacions pertinents que van haver de realitzar per poder construir l’edifici, van aportar una de les àrees arqueològiques més significativa del jaciment de Mèrida. Inaugurat el 1998.
L’edifici de les Consejerías de la Junta de Extremadura en la Morería (d), de l’arquitecte Juan Navarro Baldeweg sobrevola aquesta gran excavació. Realitzat per ser contemplat des de la riba oposada del riu, es presenta com una continuació de la muralla de l’Alcassaba.
1999. Centre Cultural Alcazaba
Situat en ple centre històric, el Centre Cultural Alcazaba (c), de l’any 1999, és obra dels arquitectes Rafael Taula i Jesús Martínez.
Concebut com “una gran galeria cultural amb dos carrers interiors”.
1999. Biblioteca Pública Jesús Delgado
Realitzada en granit, acer i vidre, la Biblioteca Pública Jesús Delgado (x), es presenta en forma de tres cubs entrellaçats als quals s’uneix una gran rampa esglaonada.
Obra de l’arquitecte Luis Arranz, del 1999, està situada a la marge esquerra el Guadiana, al costat del pont Lusitania.
2003. Ampliació de la Asamblea de Extremadura
Per l’entrada del carrer San Salvador, el 2003 es va efectuar una intervenció per acollir el nou hemicicle de l’Assemblea d’Extremadura, sobre l’Antic Hospital de Sant Joan de Déu.
L’ampliació va ser a càrrec dels arquitectes Elio García García, Carlos Rodríguez Alcoba i Javier Rodríguez Alcoba.
És un exemple d’introducció de l’arquitectura contemporània al centre històric que, en aquest cas, al meu parer, crec que millora notablement el desproporcionat i d’arquitectura “banal” edifici confrontant.
2004. Palacio de Congresos y Exposiciones
També situat a la marge esquerra el Guadiana, al costat del pont de Lusitània, el Palacio de Congresos y Exposiciones (w), de l’any 2004, és obra dels arquitectes Fuensanta Nieto i Enrique Sobejano i de l’escultora Esther Pizarro.
L’edifici presenta dues grans volums de formigó units per una terrassa.
L’escultora Esther Pizarro va realitzar el relleu exterior basat en la topografia de la ciutat.
2008. IFEME - Institución Ferial de Mérida
L’arquitecte José Luis Panadero projecta, el 2008, les instal·lacions de IFEME – Institución Ferial de Mérida (v), també situades al marge esquerre.
Parteix de la base d’unes naus fora d’ús de l’antiga factoria industrial de la Cross, reconvertint en pavellons d’exposicions i zones tècniques, i afegint un edifici de nova construcció.
Ha estat concebut per a la realització de fires empresarials com per a activitats d’índole cultural.
2009. Confederación Hidrográfica de Guadiana
L’any 2009 els arquitectes Rafael Moneo i Rafael Mesa, inauguren una nova obra a Mèrida: l’edifici de la Confederación Hidrográfica de Guadiana (q).
Situat al costat de l’Circ romà, la seva construcció va fer aflorar el que s’anomena Edifici associat al Circ, que vaig presentar al Post anterior.
L’edifici de Moneo i Taula està format per dos cubs de maó amb grans obertures a patis interiors, i units per una passarel·la. Aporten la serenitat característica que dóna l’obra de Moneo.
2011. Factoría Joven de Mérida
L’any 2011, els arquitectes Lucía Cano i José Selgas, van inaugurar la Factoría Joven de Mérida (u), en aquest cas situat a la zona nord de la ciutat, a l’altre costat del riu Albarregas.
Edifici innovador, tant en el programa funcional (rocòdrom, skate, tallers, …) com en l’ús del policarbonat com a principal material. Es tracta d’una arquitectura que podríem qualificar de “jove”, d’acord amb la seva funció.
Altres edificis
Sense pretensions d’exhaustivitat, passejant vas trobant edificis d’aquests últims anys que contribueixen a aquesta innovació arquitectònica.
Fi de la segona part de la visita
Finalitzo aquí la presentació de la Mèrida que mostra els records des de l’època medieval musulmana fins a l’actualitat.
Amb els dos Post, crec que disposem d’una visió de conjunt del que aporta Mèrida a la cultura i història espanyola.
En aquesta presentació de la ciutat de Mèrida m’ha semblat més interessant efectuar un recorregut cronològic pel contingut que se’ns ofereix per ser visitat, que no una proposta d’itinerari. Al recórrer la ciutat, com és lògic, s’aniran barrejant elements de les diferents èpoques, que quedarà a criteri del visitant triar.
Bases d'Informació
Webs academic
Ciudades Patrimonio, La evolución urbana de Mérida
PGOU, Catálogo Nivel Proteccion Integral
Consorcio Merida, Historia de Mérida
M. del Mar Lozano Bartolozzi, Los conventos de Mérida en la historia moderna. Fundaciones, supervivencia, transformación, ruina o reutilización
M. Alba Calzado, Apuntes sobre el urbanismo y la vivienda de la ciudad islámica de Mérida
J.A. Ballesteros Díez, Natalidad, nupcialidad y fecundidad en Mérida durante el siglo XVI
M. Alba Calza, Los edificios emirales de Morería (Mérida), una muestra de arquitectura del poder
J.A. Ballesteros Diez, Raíces históricas de la capitalidad en Mérida
J.M. Álvarez Martínez, T. Nogales Basarrate, Los primeros tiempos del Museo Arqueológico de Mérida y su realidad actual
Enllaç amb el Post: Mèrida (I): Romana i Visigoda
