Mojácar, en el Levante Almeriense, impressiona quan t’enfrontes a ella des del fons de la carretera. Un passeig pels seus bigarrats carrers pot tenir un bon final, en clau etnogràfica, al Museu Casa de la Canana.
Mojácar i Museu Casa de la Canana (Almeria)
Mojácar i Museu Casa de la Canana. Levante Almeriense. Almeria
Comarca: Levante almeriense. Província: Almeria. Com. Autònoma: Andalusia
Coordenades: 37°08′26″N 1°51′02″O. Altitud: 152 msnm. Població: 6.301 habitants al municipi, dels quals 1.520 a Mojácar, 4.480 a Mojácar Platja i 1.335 en altres nuclis o disseminats (2018).
Web: Ayuntamiento
Museo Casa de la Canana, carrer Esteve 6. Tel. 950 164 420
Web: casamojarera.es
Visita: 2019
Mojácar i Museu Casa de la Canana. Levante Almeriense. Almeria
Enllaç amb el Post: Casona Granado, Allojament boutique. Levante Almeriense
Una de les sortides des de l’Allotjament Boutique Casona Granado em va portar fins a Mojácar.
Des de 1991 en què havia passat als peus de Mojácar sense poder aturar-me, tenia planejat tornar amb calma a visitar aquesta localitat.
És el que he pogut fer en aquesta ocasió i que presento en aquest Post.
El primer que he fet ha estat comparar una fotografia que vaig prendre en aquell any (1991) amb l’actualitat, 28 anys més tard.
El primer que es constata és que en aquests gairebé trenta anys el nucli històric s’ha preservat pràcticament inalterat.
Apropant pel nord, a la llunyania ja es comença distingir l’espectacularitat del seu bigarrat i compacte nucli a la part alta d’un vessant de la Serra Cabrera davant de mar. Tot i que una tarda ennuvolada faci fosca la brillantor de les seves cases emblanquinades.
Bigarrament que es farà patent en arribar als peus de Mojácar.
Una mica d'història
Com en tot el llevant espanyol, la presència de l’home es remunta al Neolític. A partir d’aquí, amb el pas del temps s’aniran configurant cultures i pobles que es consoliden en cada territori.
En el cas de Mojácar, participa de la Cultura Argàrica o del Bronze (2000 anys aC.) que es va desenvolupar en aquesta zona.
Uns segles abans de l’era cristiana, a la costa, serà especialment important la presència primer de fenicis i grecs, i de cartaginesos i romans després.
La localització del primer assentament, Murguis, la Murgis-Akra grega, es va realitzar en el que ara s’anomena Mojácar la Vella, que es distingeix al nord de l’assentament actual, als peus del turó, al costat del riu Aguas.
Es considera que en aquells temps el mar arribaria fins a aquest punt, i s’especula que excavacions arqueològiques podrien posar al descobert un antic port.
La zona va ser escenari important en la Segona Guerra Púnica, quan es va establir pels cartaginesos la ciutat de Cartago Nova (Cartagena) una mica més al nord.
Ja en època romana, Mojácar seria l’última població en el límit septentrional de la Bètica, ja que el riu Almanzora, uns 10 quilòmetres al nord, marcava el límit amb la província Tarraconense que va establir l’emperador August.
A partir del segle V seran els visigots els que s’assenten en aquestes terres fins al segle VIII, amb l’ocupació musulmana fins 1488.
A causa de les tensions que en aquest territori es produïen entre els regnes moros i cristians, es creu que al segle XIII es produeix el trasllat de la població des de Mojácar la Vella a la plana, fins a la vessant dels contraforts de la Serra Cabrera , a la Muxacra àrab, lloc millor protegit i de més fàcil defensa.
En 1488 l’alcaid de Mojácar va pactar amb els Reis Catòlics que se’ls permetés seguir habitant la vila i desenvolupant les seves vida i activitats, el que va ser acceptat, establint-se un marc de bona convivència.
Amb posterioritat, i encara dins el regnat d’Isabel i Fernando, es va establir al Raval, extramurs, una colònia de jueus que, segons sembla, també va participar de la bona convivència entre les tres cultures.
En una altra versió de la història, se sosté que els Reis Catòlics no van complir el seu compromís i que els moriscos van ser expulsats poc després.
Mojácar va ser una ciutat florent fins a finals del segle XVIII combinant el militar, el civil i el religiós. A mitjan segle XIX la pertinaç sequera provoca l’inici de la emigració, amb especial atenció cap a Amèrica. Després de la primera Guerra Mundial, la direcció de l’emigració serà especialment cap a Catalunya.
Com a dada curiosa, sé apunta que era fill de Mojácar José Guirao, més conegut com Walt Disney.
El punt màxim de pèrdua de població s’havia produït després de la Guerra Civil, arribant a tenir menys de mil habitants a la fi dels anys cinquanta. En l’actualitat (2018) estan censats en el nucli de Mojácar 1.520 persones, mentre que el gruix de la població del municipi (4.480 hab.) es concentra a Mojácar Playa, i altres 1.335 repartits per la resta del territori municipal.
El fet és que, a principis dels anys seixanta del segle passat, en un poble en ruïnes, es fa l’esforç de transformar-lo en un poble blanc i renovat. Així, amb l’auge del turisme, convertiran un poble rural decadent en un dels pobles turístics més apreciats per la seva bellesa a la costa d’Almeria.
Un exemple d’això el podem visualitzar en el contrast entre la imatge que apareix en l’interessant llibre de Carlos Almendro, Mojácar. Rincón de embrujo, amb la imatge actual de la mateixa porta d’entrada al recinte.
El resultat, com en altres llocs com Albarracín, com he presentat en un altre Post, és una rehabilitació idealitzada.
Mai havien estat així, però són bonics a la nostra mirada de turista. El que si resta autèntica és la morfologia urbana.
Indalo
En aquesta zona, des del Neolític (Cova dels Letreros, Vélez Blanco) es va expandir la representació d’Indalo, un símbol esquemàtic que representa un home amb els braços oberts sostenint una semicircumferència.
A Mojácar sempre ha tingut una singular importància la seva representació en les façanes de les cases.
Convertit en un símbol d’Almeria, se’l considerava com un “tòtem”, que defensava de les tempestes, ja que se’l creia un “geni” que tenia la força de sostenir i subjectar l’arc de Sant Martí per cadascun dels seus extrems.
Els ibers del sud-est designaven amb la veu de Indal al senyor per excel·lència, a déu, sota el significat de “poderós, fort”.
Visita a Mojácar
En la meva experiència, el millor a Mojácar és deixar-se portar pels seus carrers, encara que es passi més d’una vegada pel mateix lloc, que donarà la impressió de diferent.
Per això, no marcaré un recorregut, sinó que assenyali alguns punts concrets d’interès i, mostraré imatges disperses de punts i perspectives dels seus carrers.
A l’entrar per la carretera es topa literalment amb la ciutat apinyada sobre el vessant.
Seguint per la carretera cap a la dreta, envoltant gran part de la localitat s’ascendeix fins al pàrquing (PK).
Des d’aquest punt ens endinsarem ja a la ciutat àrab-medieval. Si es volen estalvien una primera costa, cap a l’esquerra es pot prendre un ascensor fins a un primer nivell del recinte. A la vista del que ens espera, crec que és millor pujar directament pel carrer.
Els primers carrers ja ens sorprendran per la seva singularitat i per algun dels seus noms.
Mirador de la Plaça Nueva
Arribats a la Plaça Nueva (1) s’obre el primer mirador en direcció nord sobre la Vall de les Piràmides, des d’on es distingeix el turó als peus del qual s’albergava Mojácar la Vella.
A la nostra esquena ser percep l’adaptació de la construcció urbana al vessant de la muntanya.
Mirador del Castillo
Pujar fins al punt més elevat de Mojácar porta a la plaça del Castillo (2). Al centre de la plaça se situa un hotel amb reminiscències de castell.
En arribar al fons de la plaça s’obre el magnífic Mirador del Castillo (2) en direcció est, albirant el mar Mediterrani i les costes de Múrcia cap al nord, i les construccions de Mojácar Playa enfront.
Des del costat oest de la plaça es distingeix sobresortint i ressaltant amb el seu color ocre en contracti amb el blanc del conjunt, l’edifici de l’Església de Santa María.
Església de Santa María
L’Església parroquial de Santa María (3) és una mola prismàtica rectangular compacta, amb una torre també rectangular cantonera exterior al fons del costat de l’evangeli.
És de l’any 1560, construïda probablement sobre una mesquita àrab. Va complir funcions de culte i fortalesa, d’aquí el seu aire de fortificació.
L’interior és molt simple, amb unes pintures realitzades en els anys vuitanta del segle passat per un pintor alemany, Michael Sucker, establert a aquell moment al municipi.
Estàtua de la Mojaquera
Amagada darrere les taules de la terrassa d’un bar s’alça l’Estàtua de Mojaquera (4), realitzada en marbre blanc, portant el clàssic càntir al cap pujant des de la font.
Plaça del Parterre. Antic cementiri àrab
Envoltant l’Església per darrere de l’absis, al costat de l’epístola, baixant unes escales, es troba la Plaça del Parterre (5). Es creu que va ser una antiga necròpolis àrab, ja que s’han trobat restes orientats cap a la Meca, oest.
La plaça queda delimitada per una mena d’arcades de claustre.
Plaça del Ayuntamiento
Passat el Parterre, just a la dreta, se situa la plaça de l’Ajuntament (6).
Aquí em trobo amb una sorpresa desagradable per al meu gust. Es tracta de la desnaturalització d’un centenari ficus benjamí. La desnaturalització consisteix a aplicar aquesta nefasta moda de convertir la copa dels arbres en ridículs prismes cilíndrics, amb la qual cosa els arbres perden tota la seva forma natural i la seva personalitat. En aquest cas, donat el volum del centenari arbre, convertit en una estúpida corona circular aèria. A més, era el moment de la poda.
Arrabal
Al costat de la muralla, però extramurs de la ciutat, a la part sud, es va establir el Arrabal (7), es pressuposa que habitat per la comunitat jueva.
L’actual carrer Arrabal recorre aquest barri.
Al final del carrer Arraval s’obre la plaça Las Flores.
A la dreta la baixada del carrer Las Flores mostra en el seu fons el portal de la casa Los Mármoles (8).
Dues finestres amb gelosia sobre la Porta.
I un bonic pati interior.
Font de Mojácar
Avançant cap a la dreta de la plaça Les Flors descendiríem fins a la Font (9).
La Font és un lloc carregat amb fort simbolisme per Mojácar, ja que en ella va tenir lloc l’entrevista de l’Alcaide Alabez amb el representant dels Reis Catòlics, del qual es va seguir la permanència de població musulmana residint en el lloc.
A sobre s’ha habilitat el Centro de Arte “La Fuente de Mojácar”, sala municipal.
Porta de la Ciutat o de la Almedina
Si ens situem novament a la Plaça Las Flores, cap a l’esquerra s’arriba a la Porta de la Ciutat o de la Almedina (10).
A l’esquerra, abans d’entrar, recolzat sobre la muralla, s’alça el que va ser El Torreón (11), punt de defensa de la porta i de cobrament dels arbitris per entrar productes a la ciutat. La seva forma procedeix del segle XVIII, i actualment ocupat per una pensió.
Ja hem vist al principi del Post aquesta Porta, en una imatge actual i en una altra del segle passat. Es tracta de l’única porta amb què comptava el recinte emmurallat.
L’actual procedeix de la reconstrucció efectuada en 1574 sobre l’original àrab.
S’hi observen dos elements interessants. El nom en castellà i àrab (Porta de la Almedina) i l’escut de la ciutat.
La porta vista des de l’interior.
Vagarejar per Mojácar
Abans d’entrar a visitar el Museu de la Canana, dediquem un temps a vagabundejar pels carrers tortuosos i costeruts, per absorbir la seva bellesa.
Les dimensions del recinte permeten passejar sense necessitat d’un pla molt precís, tot i que passem més d’una vegada per algun lloc, que sempre ens semblarà diferent segons la perspectiva des d’on l’observem.
Pel camí podem trobar-nos amb fornícules o ceràmiques religioses per les parets.
Museu Casa de la Canana
M’ha semblat interessant dedicar aquesta segona part del Post a presentar el Museu Casa de la Canana (12).
Es tracta d’una mostra etnogràfica de l’habitatge a Mojácar a la primera meitat del segle XX. Per a això s’han habilitat 200 m2 de la planta baixa i del soterrani-pati per reconstruir un habitatge d’aquell període, amb mobles i estris, domèstics i de conreu, autèntics, reunits amb criteri i assessorament històric i etnogràfic pel matrimoni rus format per Serguei i Yulia Damye.
Es tracta d’una iniciativa excepcional, per la qual un matrimoni sense cap vinculació prèvia amb Mojácar, ni amb Almeria ni Espanya, decideixen aprofundir en la cultura d’aquest poble, i crear un museu privat de gran interès.
Com m’explicava Yulia, tot aquest treball de recopilació de materials i de plantejament museístic l’han efectuat assessorant a fons amb experts sobre el tema.
La visita a la Casa de la Canana
Em dirigeixo al carrer Esteve 6, davant d’una casa cantonera.
Antigament la casa havia estat estanc-botiga, on la propietària era coneguda com “la Canana”, d’aquí el nom.
Al museu es representen tots els espais propis d’una casa agrària de poble distribuïts per la planta baixa i el soterrani-pati. La planta superior està reservada a habitatge dels propietaris.
Al costat dels elements més significatius es distribueixen cartells explicatius de cada un d’ells, amb una estètica d’acord amb el conjunt.
El que podria ser el rebedor fa de distribuïdor cap a les diverses estances i nivells.
Pot començar a apreciar-se els sòls hidràulics.
Cap al pis superior i cap al soterrani.
I el cantirer.
L’habitació de la dreta al costat de l’entrada havia estat l’espai ocupat per l’estanc-botiga. S’hi ha reproduït una sala-menjador amb una llar al fons.
I la típica taula camilla.
La cuina conté tots els estris.
Inclosa una pastera per pastar pa.
Al costat de la cuina la necessària rebost.
Al museu es presenta un altre menjador, que seria el corresponent a la casa.
En una cantonada s’ha col·locat un maniquí vestit amb la roba tradicional de la dona mojaquera de principis del segle passat, com pot constatar-se en la fotografia de la portada del llibre de Carlos Almendro presentada al principi d’aquest Post.
Al costat la porta del rebost i, al fons, la cuina.
El dormitori de matrimoni, amb llit metàl·lic, el bressol i l’imprescindible palanganer.
A l’habitació individual apareix l’imprescindible orinal.
Per la resta de la planta es poden apreciar altres elements que formaven part de la vida quotidiana, com podia ser la màquina de cosir, prestatges i armaris de rebost.
Finalitzat el recorregut per l’espai residencial que ocupa la planta, sota l’escala de pujada al primer pis s’obre una escala que baixa fins a les dependències vinculades a l’activitat agrícola de l’economia mojaquera i a la cria d’animals domèstics que es desenvolupava complementàriament per ajudar a l’economia de subsistència pròpia dels entorns rurals.
Uns difícils graons excavats a la roca porten a aquest àmbit.
Diversos àmbits mostren i representen les funcions que podien tenir vinculades a l’emmagatzematge i criança d’animals domèstics.
Un àmbit per les eines.
D’emmagatzematge, amb el jarpil per transportar palla.
Quadra per l’ase.
Per cabres i ovelles.
Al galliner les gallines podran ous.
El porc per la matança.
Un pati exterior al qual s’accedeix directament des de l’exterior, amb el trill i els útils per als cereals.
Ja sortint del Museu, al costat de la recepció ambientat amb mobles i fotografies d’època, una petita botiga permet adquirir llibres i alguns objectes relacionats amb Mojácar i amb la temàtica del Museu.
Fi de la sortida
En un dia amb la llum canviant entre el Sol i els núvols foscos, he pogut delectar d’un passeig assossegat pels carrers de Mojácar, sense aclaparaments i sense cotxes. És el que tenen aquests llocs arrapats a un terreny de pendent muntanyosa acusada.
El renéixer de la localitat sota l’impuls de la seva bellesa als ulls del turista ens retorna una imatge impol·luta i idealitzada de la seva morfologia.
La visita al Museu Casa de la Canana ens pot acostar una mica a la manera de viure de fa cent anys. Val la pena acostar-s’hi.
En resum, un lloc per anar a veure i gaudir.
Bases d’informació
Google academics
Eduardo Saavedra y Moragas. La antigua Murgi y el límite oriental de la Bética
Horacio Capel. Almería
Enllaç amb el Post: Casona Granado, Allojament boutique. Levante Almeriense
