El Monestir de Santa Maria de Poblet (Tarragona) és un exemple de reconstrucció i rehabilitació d’un gran monestir romànic-gòtic del Cister, reconegut com a Patrimoni de la Humanitat. Amb el valor de tenir vida monàstica activa.
Monestir de Santa Maria de Poblet (Tarragona)
Monestir de Santa Maria de Poblet. Conca de Barberà. Tarragona
Plaça Corona d’Aragó, 11, 43448 Vimbodí i Poblet. Comarca: Conca de Barberà. Província: Tarragona. Com. Autònoma: Catalunya
Telèfon: 977 871201
Coordenades 41º22’51”N 01º04’57”E. Altitud: 500 msnm
Web: monestirdepoblet Email: hostatgeria@poblet.cat
restaurantbosseria@poblet.cat
Darrera visita: 2019
Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. Conca de Barberà. Tarragona
El Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, popularment conegut com Monestir de Poblet, es un dels més importants cenobis masculins de l’Ordre del Cister a Catalunya. Actualment, juntament amb el Reial Monestir de Santes Creus i el femení Reial Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges, configuren l’anomenada turísticament “Ruta del Cister”.
Una característica important actual és que es manté viu, amb una vintena de monjos. També és actiu el femení de Vallbona de les Monges.
El territori
Localitzat a la comarca de la Conca de Barberà, a Tarragona, en el municipi de Vimbodí-Poblet, es troba a uns 500 msnm. La comarca és una gran clotada oval, i les majors alçaries es troben a la part sud del monestir, a la Serra de Prades, amb la màxima altitud de l’entorn a 1201 msnm. Aquesta part forma el Paratge Natural de Poblet.
El terme s’estén pels vessants septentrionals de les muntanyes de Prades. El travessen el riu de Milans i el barranc del Titllar, ambdós afluents del riu Francolí.
Una mica d’història
La història del Monestir arrenca quan el comte Ramon Berenguer IV es dirigí a l’abat del monestir de Fontfreda (Narbona-Llenguadoc) per oferir-li terres per a la construcció d’un monestir situades a l’Hortus de Poblet.
L’abundància de l’espècie populus (alber, pollancre) al lloc, sembla fa derivar-ne el nom de Poblet.
L’objectiu era ajudar a la consolidació militar i el repoblament d’aquest territori després de la seva reconquesta. Al mateix temps, es creava un centre d’estudi i de treball de la terra amb una Comunitat que tenia per lema “ora et labora”.
La comunitat religiosa triada va ser la de l ’Ordre del Cister, branca benedictina que retornava a les arrels de Sant Benet. Aquest fet tindria conseqüències en el model arquitectònic, lliure d’ornamentacions que distraguessin la concentració als monjos.
Al claustre no hi ha pràcticament ornamentació als capitells, com a màxim algun motiu vegetal simple. Les columnes de l’Església són de la màxima simplicitat i austeritat.
L’any 1150 vingueren dotze monjos del monestir de Fontfreda per fundar el Monestir.
Des del principi va comptar amb la protecció reial, fins a esdevenir panteó de la dinastia catalanoaragonesa i tenir un paper important en la vida política.
Amb el temps, va anar perdent la seva importància fins a quedar abandonat pel decret de desamortització de Mendizábal de 1835, amb l’espoli posterior.
L’any 1940 quatre monjos cistercencs vinguts d’Itàlia hi retornaren la vida monàstica i feren possible la resurrecció de la institució i del monument.
Una visió de conjunt del Monestir
Els límits del Monestir actual estan formats per tres recintes murats.
Un primer mur embolcallant tot el Monestir.
A l’oest està situada l’entrada principal al conjunt per l’arc de l’Antiga porteria, al costat de casa de l’abat Lerin, per on s’accedeix a una plaça que forma el primer àmbit (I) on habitaven els treballadors i era zona de magatzems.
Una segona porta, la Porta Daurada, donava accés al segon recinte (II) on el Monestir oferia serveis a la comunitat i a l’exterior: basseria (administració), hospital de pobres i dels peregrins, hostatgeria. També era àmbit de recepció de les jerarquies que visitaven el monestir, o àmbit d’allotjament de les dames de la reina quan els reis Ferran i Isabel van visitar el Monestir
Per fi, s’arriba al tercer recinte (III), el monacal, amb la gran muralla i les portes de l’Església i Reial.
De fet, en sentit estricte, l’àmbit de la clausura s’estén sobre els terrenys adjacent a aquest tercer recinte (IIIa), on desenvolupaven les labors, especialment agràries, dels monjos i fins als límits del mur exterior.
Recorregut pel Monestir
Vista general del Monestir de Poblet
Des d’una certa distancia impressiona veure la magnitud del conjunt total del Monestir de Poblet.
Murs exteriors
Tot el recinte estava envoltat d’un mur que protegia la intimitat dels monjos i les àrees de serveis.
En la part que és accessible, s’observen algunes portes i edificis annexos.
També es possible obtenir una visió del Monestir des de diversos angles.
Antiga porteria i casa de l'abat Lerin
Per iniciar la visita em situo a la placeta del extrem oest del conjunt.
L’entrada s’efectua per l’arc de l’ Antiga porteria del monestir (a) del segle XVI, que donava accés al primer recinte del complex monacal. La porta presenta la forma de torre del rellotge.
Al seu costat la casa de l’abad Lerin.
Primer recinte
Entrat al primer recinte (b), girant la vista puc veure la part posterior de l’entrada i la casa de l’abat Lerin (1531-1545), amb el seu escut a la paret.
En aquest primer espai destaquen les edificacions del segle XIX destinades a magatzems agrícoles, avui recepció dels visitants a l’Oficina de Turisme (c) i el celler del Monestir (d).
Porta Daurada
La Porta Daurada (e), dona accés al segon recinte. Aquesta porta, del segle XV. era la porta d’honor del monestir, el lloc on la comunitat sortia a rebre els visitants i els difunts il·lustres. L’any 1595, amb motiu de la visita del rei Felip II, foren fetes daurar les planxes de bronze que en cobrien les portes de fusta, fet que dona origen al nom de Porta Daurada.
Capella de Sant Jordi
A la dreta de la Porta Daurada està situada la Capella de Sant Jordi (f), dedicada a la Mare de Déu del Roser, a sant Miquel i a sant Jordi. La va promoure el rei Alfons IV el Magnànim en acció de gràcies per la conquesta de Nàpols (1442). Es tracta d’una delicada peca gòtica de planta quadrada. A la façana exterior es poden veure els escuts del rei Alfons i de l’abat Bartomeu Conill, i al capdamunt del pinacle central la cimera i el drac alat, símbols reials.
Plaça del Monestir
Passada la porta entro a la plaça del Monestir (g).
Al front tinc la majestuosa façana de l’Església del Monestir amb la muralla del tercer recinte.
El gran espai davant la façana del monestir ha sofert moltes modificacions a partir del segle XIX com a conseqüència de l’abandonament del recinte, fins a perdre gairebé totes les seves construccions.
A l’esquena, observo la part posterior de la Porta Daurada, amb la capella de Sant Jordi al costat sud i el modern edifici de l’Hostatgeria de Poblet al costat nord.
Hostatgeria externa
El modern edifici de l’ Hostatgeria externa (h), que va començar a funcionar el 2010, ocupa l’espai de l’antiga bosseria o administració (segle XVIII) i de l’hospital de pobres i pelegrins (segle XIII), del qual resta només la portalada d’accés a l’actual hostatgeria.
Enllaç amb el Post: Hostatgeria del Monestir de Poblet
Capella de Santa Caterina
La Capella de Santa Caterina (i) (1250), d’un senzill estil romànic, adjunta a l’Hostatgeria, estava destinada antigament als veïns, als pelegrins i als hostes del monestir.
Actualment està permanentment oberta com a espai de pregaria pels visitants.
Palau de l'Abat
Dominant l’espai de la plaça del Monestir es troba el que fou Palau de l’Abat (j), començat per l’abat Francesc Oliver de Boteller al segle XVI i acabat a les darreries del segle XVIII segons indiquen les dates de 1591 a la galeria renaixentista i de 1776 a la façana principal.
Reconstruït l’any 1990 conserva la façana principal del segle XVIII, la galeria i porxada renaixentistes (segle XVI), l’escalinata principal del mateix segle, i la capella privada de l’abat, a la primera planta de l’edifici.
En l’actualitat a l’edifici hi ha allotjat l’arxiu del President Terradellas, dipositat a Poblet.
Recinte monacal i de clausura
Ha arribat el moment de la visita el recinte monacal i de clausura.
El fet de ser un cenobi viu comporta que la visita discorri per dependències museïtzades, però també per d’altres que formen part de la vida quotidiana dels monjos, però que no són usades per aquests en el moment de les visites, con el refectori, el claustre i la part monacal de l’Església.
Aquest recinte, correspon a la part més fortificada de l’edat mitjana.
Muralla
Domina tot el conjunt la imponent muralla (k) d’11 metres d’alçada, 2 metres de gruix i 608 metres de perímetre, feta construir pel rei Pere III el Cerimoniós al segle XIV, i que tanca el tercer recinte del monestir, això és, la clausura pròpiament dita amb les dependències monacals.
La muralla és una veritable muralla defensiva, i compta amb merlets, espitlleres, camí de ronda i un total de 12 torres.
Portalada de la Basílica
Abans d’entrar pot ser interessant detenir-se a observar la portalada de la Basílica (l) i prendre un primer contacte amb el recinte eclesial.
És d’estil barroc, construïda en dues etapes als segles XVII i XVIII. Posa un amable contrapunt al sobri llenç de muralla. En el cos central d’aquesta portalada, del segle XVII, destaquen les imatges de la Mare de Déu Assumpta a dalt, i de sant Benet (esquerra) i sant Bernat (dreta) a banda i banda de la porta d’entrada.
L’interior de l’Església
S’entra al temple (n) per un atri de grans dimensions, de 22 metres d’amplada i 7 de llarg. Al front una porta romànica per la que s’accedeix al temple.
A cada lateral de l’atri està disposat un altar.
El de la dreta és l’altar de Sant Sepulcre, d’alabastre policromat.
A l’esquerra hi hagué un altar dedicat a la Mara de Déu dels Àngels, avui desaparegut i substituït per un Calvari.
Passada la porta romànica, s’entra a l’interior del majestuós i sobri temple, de transició romànic-gòtica.
Després d’aquesta primera presa de contacte amb el temple surto per dirigir-me a la Porta Reial (m), punt de trobada per iniciar la visita al recinte.
Visita guiada al Monestir
En colors estan assenyalades les zones que inclou la visita que, com es pot constatar, corresponen a una part important de tot el conjunt.
Porta Reial i primeres estances
La Porta Reial (1), noble i severa, flanquejada per les dues grans torres, esdevé la porta d’entrada principal a les dependències monàstiques: el rei Pere n’encarregà la construcció a l‘enginyer militar Guillem de Guimerà el 1368. La muralla i les seves torres, però, no foren del tot acabades fins al segle xv.
Al centre l’escut de la Confederació, presentat per un àngel i dos lleons rampants.
Als costats, l’escut del rei Pere el Cerimoniós (1336-1387).
Durant l’espera per entrar, em vaig entretenir observant les signatures dels picapedrers a molts dels carreus, i em va cridar l’atenció com es repetia la d’un en concret.
Pati distribuïdor
S’entra per un pati interior (2) que fa de distribuïdor: a les dependències monacals, per la porta fortificada del Monestir enfront, que dona pas a l’Atri de l’abat Copons; a unes escales a la dreta vers les dependències regies del rei Martí l’Humà, i a mà esquerra l’entrada a dependències com la fleca o les cambres dels oblats. Aquestes últimes no es mostren en la visita.
Palau del rei Martí l’Humà
Com deia, les escales de la dreta menen al Palau del rei Martí l’Humà (3). El rei Martí I l’Humà endegà aquesta construcció a finals del segle XIV, que, en produir-se la seva mort (1410), restà inacabada. Destaquen els finestrals gòtics de les façanes oriental i occidental, delicadament treballats, amb les escalinates -refetes- del pati i les dues portalades d’accés al palau. Les sales interiors foren completades en el segle xx per tal d’exhibir-hi algunes de les col·leccions artístiques del monestir.
Atri de l'abat Copons
L’Atri de l’abat Copons (4) cobreix, amb dos rengles de voltes sostingudes per arcs ogivals, l’espai situat entre les dues dependències principals dels germans conversos -el celler o magatzem i el dormitori a la dreta, i el refetor a l’esquerra-. Al fons l’antiga porta romànica d’accés al claustre, del segle XIII.
Sala dels cups
L’espai que ocupaven el celler i el dormitori dels germans conversos al segle XIII, fou transformat en el segle XIV en sala dels cups (5), donant-li el seu actual aspecte amb la sòlida volta de creueria amb l’escut de l’abat constructor, Ponç de Copons (1316-1348).
Refetor dels germans conversos (6)
Aquesta sala va ser construïda a mitjan segle XIII per a menjador de conversos. Els conversos eren religiosos no-monjos que treballaven conjuntament amb els monjos en feines manuals i en les terres dels monestirs, i tenien menys obligacions de pregaria.
La disminució de les vocacions de conversos el segle XIII i importants canvis en l’economia de Poblet, amb una dedicació més intensa al cultiu de la vinya i al vi, van fer que al començament del segle XIV aquest menjador es convertís en celler.
A aquest fi es va buidar el terra de l’edifici fins a una fondària de 3 metres i es van refonamentar las bases dels murs. Fou una operació d’enginyeria medieval important.
Les premses per al raïm se situaren a la Sala del Celler, des de la qual el most travessava l’atri per una canal sota terra i venia fins aquesta sala. Les botes i tines estaven al nivell de l’antic terra.
La restauració del celler es va plantejar recuperant el nivell original del menjador amb un sistema d’empostissat.
La disposició actual de la sala revela encara, sota l‘empostissat, el nivell que assolí en el segle XIV quan fou excavada fins als fonaments. El canaló de pedra visible en diversos trams de mur servia per conduir el most espremut des de la sala dels cups fins a les botes destinades a l‘elaboració del vi, avui desaparegudes. Tocant a la porta hi ha una gran sitja de pedra.
El guia ens fa adonar que a la primera columna algú i va “escriure el menú del dia”.
Claustre major i estances annexes
Claustre major
El claustre major (7) és el centre de totes les dependències del cenobi. Es va començar a construir en el segle XII, al costat de l’ala nord de l’Església, amb arcs de mig punt, i fou continuat en els segles XIII i XIV unificant totes les cobertes amb voltes sostingudes per arcs ogivals. El resultat és que un lateral és d’estil romànic i els altres tres gòtics.
Dins de l’espai reservat existeixen dos claustres més.
Adossats als murs hi ha diversos sepulcres pertanyents a famílies nobles benefactores del Monestir.
Les dependències principals del Monestir -església, dormitori (al pis superior). sala capitular, locutori i sala de monjos, calefactor, refetor i cuina- s’organitzen entorn d’aquest espai quadrat, obert i lluminós.
Segueix en la seva decoració els canons cistercencs estrictes de sobrietat decorativa.
Templet del lavabo
El templet del lavabo (8), amb la font i el jardí, volen evocar el paradís, expressió de la vida d’unitat i comunió a la qual els monjos aspiren d’arribar.
El lateral nord dona accés a la cuina, el refetor i el calefactor.
Cuina
La primera Cuina (9) correspon al segle XIII. L’espai actual, amb la llar de foc i els fogons, fou remodelat en el segle XIX i no respon a la disposició original.
A la coberta hi observem encara l‘antiga clau de volta, en altre temps foradada per a permetre’n la ventilació.
Les petites obertures practicades a banda i banda de la sala servien per a passar el menjar als dos refetors, el dels monjos i el dels germans conversos. L’antiga xemeneia amb els fogons, integrada en la cuina actual del monestir, es troba rere un arc tapiat.
Refetor dels monjos
El Refetor dels monjos (10) prové del segle XII. És una sala rectangular coberta per una volta lleugerament apuntada sostinguda per tres arcs, tot de gran simplicitat. Al fons a la dreta, sobresortint del mur, la trona del monjo lector. Els paraments són de fusta moderns del segle xx.
Aquest és un dels espais d’us actual de la comunitat, que son visibles fora d’hores d’ús. Es podia veure les taules preparades per als monjos que aquell dia havien de dinar al Monestir.
Calefactor
Al costat del refetor hi ha disposat el Calefactor del segle XIII (11). A aquesta petita sala, amb volta de pedra senzilla lleugerament apuntada, amb la seva llar de foc avui desapareguda, hi acudien els monjos per a escalfar-se durant els dies freds de l‘hivern.
Escriptori-biblioteca
Al costat del calefactor una gran sala allotja l’Escriptori-biblioteca (12). L’antic scriptorium i una altra sala contigua, ambdues del segle XIII, foren destinades a biblioteca en el segle XVII. La seva tipologia, utilitzada també en el refetor dels conversos, és un exponent magnífic de I ‘arquitectura cistercenca. Era un espai funcional per a la lectura i el treball dels monjos.
A través d’una porta cristallera es pot veure l’interior de la biblioteca actual. No es pot entrar a visitar-la, però és d’ús per estudiosos prèvia sol·licitud d’autorització.
Locutori dels monjos
El locutori dels monjos (13), del segle XIII, és una sala rectangular molt senzilla amb volta de pedra lleugerament apuntada que arrenca d’una imposta. És el lloc on els monjos podien parlar i on es distribuïen les tasques de la jornada.
Aquesta sala no va formar part de la visita.
Sala capitular
Un dels espais més emblemàtics de tot monestir es la Sala Capitular (14). És el lloc on la comunitat de monjos s’hi reuneix i constitueix com a tal per a llegir-hi cada dia un capítol de la Regla de sant Benet, escoltar-ne el comentari de l’abat i resoldre els afers i conflictes de la vida de la comunitat.
La Sala Capitular de Poblet està situada al lateral est del claustre. Una portalada romànica, amb un finestral a cada costat, mostra la importància d’aquest lloc en la vida d’un convent.
Te planta quadrada de 15 metres de costat, amb quatre columnes centrals.
S’hi agermanen harmoniosament les formes romàniques de l’últim període (porta i finestrals) amb les gòtiques ja plenament desenvolupades de la seva coberta ogival, amb la forma de palmera que s’ha anat repetint per totes les estances gòtiques.
Al fons, entre les lloses del paviment, sobresurten les lapides tombals de diversos abats del monestir.
Avancem vers la porta d’entrada a l’Església.
Nau de migdia (Col·lació)
Just abans de Completes, aprofitant la darrera claror del dia, els monjos s’asseuen tots junts al llarg d’aquesta ala del claustre, la d’estil romànic, o Nau de migdia (Col·lació) (15), tocant a l’Església, per escoltar en silenci una lectura espiritual.
Església major
És el moment d’accedir a l’Església major (16). En aquest Monestir el claustre esta adossat al lateral nord, o de l’evangeli, del temple.
Al 1963, el Papa Joan XXIII, va concedir a la Església abacial el títol de Basílica Menor.
L’entrada des del claustre t’introdueix en la part del temple reservada als monjos, que està separada per uns reixats de la part pública.
La planta és basilical amb transsepte en forma de “T”, amb les tres naus, creuer i deambulatori amb capelles absidals, i una absidiola a cada costat del transsepte. Construïda en la seva quasi totalitat durant el segle XII. Segueix en tot els canons cistercencs més estrictes de simplicitat.
L’Església té unes dimensions de 85 metres de llargada, 21 metres d’amplada, i l’alçada de la nau principal és de 28 metres.
L’entrada principal des de l’exterior està situada al peus del temple, amb una rosassa amb una forma circular irregular.
Val la pena apreciar la severitat de les formes constructives.
El lateral de l’epístola es va modificar al segle XIV per tal d’obrir-hi set capelles laterals al servei de les necessitats de la nombrosa comunitat en per celebra-hi la missa diària de cada monjo.
Girola i absidioles
L’absis central està format per una girola amb cinc absidioles (17) que corona les tres naus de l’Església, el que permet un deambulatori per darrera de l’altar major, amb cinc capelles absidals.
Altres dues absidioles, a cada braç del creuer, estan dedicades a sant Benet (brac sud) i a sant Bernat [brac nord).
La cúpula del creuer es funcional i no aporta cap il·luminació externa, malgrat que a l’exterior esta coronada amb un magnífic cimbori gòtic que es va cobrir, en un estil més senzill del disseny original, al segle XVII. Té planta hexagonal i grans finestrals amb acurada traceria gòtica. Contrasta amb el senzill campanar de l’any 1666 i la cúpula barroca de la sagristia. Del que es dedueix que el cimbori te exclusivament funció estètica.
Cor dels monjos
Com correspon a tot monestir, a la nau central, i dins de la zona de clausura, està disposat el Cor del monjos (18) per als actes litúrgics dels monjos. És un àmbit usat en cada moment d’oració col·lectiva, i te un moment especial en la darrera oració del dia, les Completes i el cant de la Salve.
A aquests moments d’oració pot assistir-hi públic, ja que el temple està sempre obert.
El mobiliari del cor es actual, donat que l’original va ser cremat.
Un cop repassada l’estructura del temple, cal deturar-se en els dos elements més significatius del seu contingut, com són les Tombes Reials i el retaule.
Tombes reials
La importància històrica de Poblet rau en que va ser el Panteó reial dels reis de la Corona d’Aragó a partir d’una idea personal del rei Pere III el Cerimoniós.
Les Tombes Reials (19) foren construïdes sobre dos arcs rebaixats, al creuer, els únics elements originals que resten després de la restauració feta per Frederic Mares en el segle xx. Tenir en compte que amb l’abandonament i els espolis havien quedat seriosament malmeses.
Hi ha enterrats vuit reis de Catalunya i Aragó des d’Alfons el Cast fins a Joan II. Sis reines consorts de Catalunya i Aragó, i Beatriu d’Aragó (1457-1508), que fou dues vegades reina consort d’Hongria.
La disposició dels enterraments, segons el plànol següent és: (1) Joana d’Empúries, filla de Pere el Cerimoniós; (2) Jaume I el Conqueridor (1213-1276) (té doble estàtua); (3) Alfons I el Cast, dit també el Trobador (1162-1196) (té doble estàtua); (4) Martí l’Humà (1395-1410); (5) Maria de Navarra i Elionor de Portugal, mullers de Pere III; (6) Pere III el Cerimoniós, dit també el del Punyalet (1336-1387) i Elionor de Sicília, la seva 3a muller; (7) Joan I el Caçador, dit també l’Amador de la Gentilesa (1387-1395) i la seva muller Violant de Bar; (8) Mata d’Armanyac, la muller de Joan I; (9) Ferran I d’Antequera (1412-1416) (té doble estàtua) i la seva muller Elionor d’Alburquerque (no fou mai enterrada a Poblet, tot i tenir-hi la sepultura preparada); (10) Joan II (1458-1479) (té doble estàtua) i la seva muller Joana Enríquez; (11) Alfons IV el Magnànim (1416-1458).
Retaule de Damià Forment
Esculpit al fons del presbiteri per Damià Forment amb alabastre de Sarral, està disposat el Retaule de Damià Forment (20), esculpit entre 1527 i 1529. Constitueix l’inici del Renaixement al territori. Força deteriorat en el seu conjunt, acull la imatge de Santa Maria de Poblet, que apareix dreta amb l’Infant en braços.
Sagristia nova
A l’extrem dret del transsepte es va construir al segle XVIII una extensió per la Sagristia nova (21). Consisteix en un ampli edifici d’arquitectura barroca que, en l’actualitat, ha perdut la pràctica totalitat de la seva decoració original, amb l’excepció de restes de pintura al fresc de la cúpula i les petxines. S’hi pot contemplar un Crist crucificat de Francesc Ribalta i un apostolat de García Salmerón.
Com que no es permet entrar al recinte, m’he de conformar amb observar-lo des de la porta.
La cúpula exterior de la Sagristia amb la seva llanterna, forma part del perfil actual del Monestir.
Al costat esquerre abans d’entrar a la Sagristia hi ha una curiosa peça fragmentada a la paret.
Orgue de tribuna
Abans de sortir del temple fem esment del Orgue de tribuna (22) construït l’any 2012 per la firma suïssa Metzler Orgelbau AG, situat als peus del recinte, entre la porta d’entrada i el rosetó.
Es tracta d’un instrument d’estètica sonora barroca interregional, és a dir, recull en una equilibrada síntesi els elements més significatius de les diverses escoles d’orgueneria europees del període barroc. Disposa de 56 jocs repartits en tres teclats manuals i pedal.
Pis superior
Dormitori dels monjos
Del costat esquerre del transsepte s’eleva una escala fins a la planta superior, des d’on s’accedeix directament al dormitori dels monjos (23) del segle XIII.
Es tracta d’un espai grandiós i funcional alhora. que substitueix per primera vegada a Catalunya la volta de pedra per una teulada sostinguda per arcs diafragmàtics que recolzen en mènsules.
Aquesta sala d’estil gòtic fa 87 metres de llargada per 10 d’amplada amb dinou grans arcs ogivals.
A les mènsules apareixen, també per primera vegada a Poblet, els elements decoratius fantasiosos que el Cister havia foragitat. Una altra escala comunica aquest espai amb el claustre, com he assenyalat al presentar-lo.
Sobreclaustre
Del dormitori sortim directament al terrat del claustre o sobreclaustre (24), on es perceben vestigis del claustre superior desaparegut.
El claustre adossat a l’església es el que es correspon amb l’estil romànic.
Mentre que el claustre al qual està adossat el dormitori ja és d’estil gòtic. Des de l’exterior es constaten clarament les impressionants dimensions del dormitori.
També tenim una nova perspectiva del templet del lavabo.
I coronant les naus del dormitori i de l’Església, el campanar de cadireta del segle XII, i el cimbori del segle XIV.
El recorregut de la visita retorna pel dormitori, baixant les escales, fins a la nau del temple.
El grup de visitants tenim temps per donar una última ullada al temple i fer fotografies. Per la porta de la reixa que separa la nau del temple sortirem per anar a la porta principal.
I en aquest punt, jo també dono per acabada aquesta presentació.
Fi de la visita
Després de la visita un munt de preguntes em venen al cap: sobre el paper del monestir a l’Edat Mitjana; sobre el paper d’un monestir al segle XXI; sobre el contrast entre la humilitat de la vida monàstica cistercenca i la majestuositat del temple; etc.
Certament, moltes de les qüestions em van venir al cap mentre assistia a la pregària de Completes i el cant de la Salve, en la foscor del recinte.
En qualsevol cas, he pogut gaudir d’una magnífica edificació, valorada com a Patrimoni de la Humanitat, en una rehabilitació que, per a un neòfit com jo, m’ha semblat esplèndida.
Per a un amant de la cultura històrica no diré que sigui una visita imprescindible – hi ha tant d’interessant per veure-, però si altament recomanable, amb l’afegit de que encara es manté com un lloc viu i actiu en la seva funció original. Per exemple, veure les taules preparades al refetor o, si es desitja, assistir a alguna de les oracions al temple amb l’ús del cant gregorià.
Bases d’informació
Libro
Josep Pla (1980), Guia fonamentada i popular del Monestir de Poblet, Publicacions de l’Abadia de Poblet
Enlace con el Post: Hostatgeria del Monestir de Poblet
