El Museu Chillida Leku, a Hernani (Gipuzkoa), és un espai únic en el qual es poden admirar una gran col·lecció de peces de l’escultor Eduardo Chillida en un gran jardí de 11 hectàrees i un caseriu reconvertit.
Museu Chillida Leku (Gipuzkoa)
Museu Chillida Leku. Hernani. Gipuzkoa
Barrio Jáuregui, 66. 20120 Municipi: Hernani. Província: Gipuzkoa. Com. Autònoma: País Basc
Coordenadas: 43°16′43″N 1°59′55″O
Web: museochillidaleku
Visita: 2019
Museu Chillida Leku. Hernani. Gipuzkoa
Enllaç amb el Post: Hotel Churrut-Restaurant Lenkonea. Cinco Villas
Una de les visites que tenia més interès a efectuar en la meva estada a l’Hotel Churrut, era el Museu Chillida Leku, a Hernani, a 38 quilòmetres i poc més de mitja hora de Churrut.
Un gran jardí-museu de 11 hectàrees acull més de 40 monumentals escultures, més les contingudes en el caseriu Zabalaga, al centre del jardí, reformat i tractat el seu interior com si fos una escultura, s’exposen obres de menor format i materials més delicats com l’alabastre, la terra xamota o el paper.
En el seu origen, el caseriu Zabalaga estava dividit en dues parts. El costat est ocupat per una finca d’esbarjo del segle XIX d’estil anglès, i una zona boscosa. Una frontera vegetal la separava del mas del segle XVI, on vivien el masover i el bestiar i la zona de pastura per aquest bestiar, a la banda oest.
A Chillida li va interessar el caseriu, que va prendre com a punt de referència central del jardí-museu, i que va reconvertir en la part coberta del Museu.
La vila residencial és perfectament visible en el recorregut, però no la va integrar en el projecte museístic.
Eduardo Chillida
Chillida Leku (Lloc Chillida) és un espai monogràfic creat per l’escultor Eduardo Chillida (Donostia/Sant Sebastià 1924-2002) que va néixer com a projecte el 1983, quan Chillida i la seva dona Pilar Belzunce van comprar la finca Zabalaga, en què exposar una àmplia mostra de les seves escultures en diàleg amb la natura.
Es va obrir el Museu a l’any 2000 i va tancar el 2010 per problemes econòmics. En 2019 ha tornat a obrir les seves portes, i és quan he tingut ocasió de visitar-lo.
El museu-jardí
Les obres estan disposades en un diàleg amb l’entorn, el prat i els arbres, i amb les altres obres que se situen al seu voltant, a distàncies indeterminades.
Encara que l’orografia i la visual del territori porta de forma gairebé espontània a seguir un recorregut en forma d’espiral que condueix al punt central de l’espai, on es troba el Caserío Zabalaga -que forma un museu cobert per a obres més fràgils-, el visitant pot triar el recorregut que vulgui, deixant-se portar per l’atracció que exerceixin les obres que es van veient en la distància. Ser “guiado por una aroma” en paraules de Chillida.
Això és fàcil constatar-ho si s’observen els moviments aparentment aleatoris dels visitants pel parc. És així que els senders serveixen com una referència, però el moviment dels visitants creua per la gespa a la recerca de cada obra i, un cop arribat, la necessària circumval·lació a ella, i en alguns casos poder penetrar-hi, per descobrir els múltiples matisos i perspectives que ofereixen i, com se’ns diu en el fullet de la visita, tocar-les per aconseguir una simbiosi amb elles.
En el moment de la vista, va ser molt curiós poder observar com uns nens i els seus pares utilitzaven el camp d’escultures per jugar lúdicament amb elles i entre elles.
Observant fotos antigues, crec que ha estat un encert eliminar les tanques arbustius que es veia en elles, deixant net i clara la gespa, de la qual sobresurten les peces, mentre que els arbres dialoguen amb les obres.
Al jardí es diferencien dues zones. La meitat esquerra és un prat que es correspon amb el que antigament eren zona de pastures. Després del caseriu i el costat dret correspon a la zona boscosa, on les escultures dialoguen realment amb els arbres del bosc.
Al centre el caseriu reconvertit en museu interior.
Les obres exteriors són fonamentalment d’acer Corten i de granit de l’Índia.
L’acer Corten té una composició química amb alt contingut en coure, crom i níquel fan que la seva oxidació serveixi en realitat per a la creació d’una capa de protecció natural enfront de la corrosió. El ferro el treballava a la forja, mai fos ni soldat, desenvolupant els seus treballs en la forja industrial de Patricio Echevarría, en Legazpia i a la fàbrica Sidenor de Reinosa, a Cantàbria.
Cal tenir en compte que moltes d’elles són peces de grans dimensions que poden arribar a superar les 64 tones, com en la colossal escultura Lotura XXXII.
En les escultures de pedra el material que va triar va ser un granet rosa procedent de l’Índia. A més de la seva solidesa i la resistència a l’erosió, el que va atreure a Chillida va ser el mètode d’extracció, seguint l’ancestral sistema de seguir els plans d’exfoliació de la roca, introduint falques de fusta a les esquerdes naturals, i que per humectació es dilataven i facilitaven el trencament. Aquest sistema li permetia aprofitar l’exterior rugós de la pedra que podia contrastar amb els espais llisos que l’artista creava al seu interior.
Chillida treballava per sèries o “famílies” sota un mateix lema. Per aquest motiu trobem les obres del mateix lema, numerades per números romans.
Les sèries li permetien oferir diferents respostes a la pregunta que guiava cada sèrie: Lo profundo es el aire, Harri, Escuchando la piedra, realizadas en granit. Lotura, Besarkada, Consejo al espacio, Peine del viento o Buscando la luz, en acer Corten.
Al Museu es poden contemplar, i reflexionar, sobre cadascuna d’aquestes sèries amb una o diverses obres. En alguns casos presents a la zona exterior i en la interior.
Recorregut de la visita
L’entrada al recinte (A), amb aparcament interior (PK), ja ens situa en la temàtica del que anem a contemplar.
El recorregut que farem seguirà una mena d’espiral des de (A) fins a (F).
Un contenidor ben adaptat i un edifici modern (B) acullen la recepció i els serveis als visitants.
En front se’ns ofereix una primera perspectiva de la zona de prats que ocupa tota la zona oest (C).
A mesura que ens anem desplaçant per aquest immens territori podrem anar apreciant les diverses imatges que Chillida va imaginar per a aquesta zona.
En arribar a la zona nord-est ens endinsem en la part boscosa (D).
A l’extrem est (G) es localitza la casa d’estil anglès que van habitar els Zabalaga.
En aquest entorn (E), les escultures passen a dialogar amb l’arbreda.
S’arriba aquí al final del recorregut exterior. Serà el moment d’observar el caseriu Zabalaga (F) i entrar al museu interior.
Escultures exteriors
Ja he indicat que Chillida no va establir cap recorregut definit per visitar el Museu. La presentació de les fotografies seguirà el recorregut que vaig efectuar amb el matís que en presentar una obra de la qual hi ha diversos exemples d’aquesta sèrie els agruparé, amb independència de la seva posició dispersa al jardí,
No sé si trairé l’esperit de la concepció que Chillida va voler donar a la seva distribució espacial, però crec que pot ajudar a penetrar en certa mesura en l’esperit d’aquesta sèrie, amb independència de la seva cronologia.
Les obres exposades a l’exterior comprenen un període des de 1986 fins a l’any 2000.
Lo profundo es el aire
El nom d’aquesta sèrie iniciada el 1984, Lo profundo del aire, procedeix del vers de Jorge Guillén: “ Más allá lo profundo es el aire ” i el va prendre per fer un homenatge al poeta.
Per Chillida l’espai i l’aire són materials tan essencials com la pedra o la fusta.
Trobem cinc escultures d’aquesta sèrie, i un altre al Museu interior.
Es admirable la compenetració entre escultura i caseriu.
Buscando la luz
Es tracta de peces que miren cap amunt, Buscando la luz. Inverteix la dinàmica iniciada en la sèrie Locmariaquer, i aquí les planxes s’obren cap al cel de forma natural.
Buscando la luz I és una monumental obra de 22 tones. Està formada per tres làmines unides per rebló. Havia de representar el ple i el buit. Des d’una perspectiva sembla una obra massissa, mentre que de l’altra mostra el buit, i situats en el seu interior les onades de les làmines condueixen la mirada cap amunt buscant la llum.
.
Lotura (nus o unió)
L’obra Lotura XXXII, és una monumental peça de 64 tones d’acer Corten, realitzada a la forja industrial de Sidenor de Reinosa.
La obra Lotura XXXII, es una monumental pieza de 64 toneladas de acero Corten, realizada en la forja industrial de Sidenor de Reinosa.
Harri (pedra)
En tota la sèrie Harri (pedra) tota la pedra està treballada.
A primera vista semblen estar formades per elements diferenciats encaixats, però en realitat són incisions en un únic bloc.
En la seva obra, treballava en la idea de donar lleugeresa a les voluminoses masses de pedra o acer, dotant-les d’una espiritualitat que les eleva per sobre del seu ésser.
De música
La presència de la música a l’obra de Chillida va ser una constant: Contrapunto, Música de las esferas, Música callada.
En la sèrie De música, s’inspira en Sant Agustí, el qual abordava la música i les seves particularitats mètriques com un mitjà per comunicar-se amb la divinitat.
La casa del poeta
Maquetes d’habitacles imaginaris en miniatura.
Escuchando la piedra
Fa l’efecte que Chillida escolta la pedra per poder treballar-la i penetrar-hi.
Parlava amb les pedres abans de transformar-les: “Què vols que et faci?” els preguntava.
Homenajes
L’artista va realitzar més d’un centenar d’obres dedicades a diverses personalitats que van tenir una espacial importància per a ell.
Al Museu hi ha diversos exemples, tant al jardí com en el caseriu.
Consejo al espacio
Segons Chillida: “Construir és crear espai. En això consisteix l’escultura i, en termes generals, l’escultura i l’arquitectura “.
Tota l’obra de Chillida està marcada per la dialèctica entre la matèria i l’espai. Entre el ple i el buit, on la matèria només pot ser massissa, ja que si fos buida contindria al seu interior un espai amagat i inaccessible. Els espais de la seva escultura havien de ser habitables per l’esperit.
Gora bera (Dalt Baix)
Peine del viento
La sèrie Peine del viento és, probablement, la més coneguda a causa de la presència de tres grans escultures d’aquesta sèrie inserides en les roques de la costa de Donostia / Sant Sebastià.
Va iniciar aquesta sèrie el 1952.
A l’interior del museu cobert en el caseriu Zabalaga podrem contemplar diversos apunts i projectes d’aquesta sèrie.
Relieve
Basoa (bosc)
Elogios
A partir dels anys setanta inicia la sèrie Elogios que faran referència a idees o materials, com la llum, el cub, el ferro, l’arquitectura, l’horitzó …, treballats amb materials diversos com alabastre, acer o formigó.
Iru burni (tres ferros)
Corresponen a una sèrie una de les escultures. Iru burni (tres ferros) en què adquireix gran importància l’espai interior que es crea entre les seves formes.
Locmariaquer
En la sèrie Locmariaquer les planxes es dobleguen sobre si mateixes per concentrar-se en l’espai interior, on tanca espais invisibles des de l’exterior.
Besarkada (abraçada)
En la sèrie Besarkada (abraçada) s’aborda el cos d’una forma abstracta, a través de l’abraçada.
Arco de la libertad
Obra realitzada per a una plaça de la ciutat de París. Les condicions finals d’urbanització de la plaça, que havia de ser de vianants sense trànsit rodat, li van fer desistir de col·locar-la allà.
Mostra la importància que donava a la localització de les seves obres en relació amb l’entorn.
Va decidir finalment col·locar-la en un lloc estratègic del parc del Museu.
Esertoki (seient)
Entre 1990 i 1992 realitza la sèrie Esertoki (seient).
Caserío Zabalaga. Museu interior
Al centre del terreny s’alça el casalot de la família Zabalaga del segle XVI. Una rotunda obra de maçoneria i carreus.
Segons expliquen, l’edifici estava pràcticament en ruïnes i Chillida no es va plantejar la seva reconstrucció, sinó fer d’ell un espai que el seu interior fos en si mateix una escultura, un dels seus espais buits, on es reunisin les essències de la tradició amb la modernitat.
Per això, en l’exterior només s’aprecien com a modificació una gran obertura de vidre entre dos contraforts al mur de la cara nord-oest i al costat una altra obertura a la planta superior, així com una gran claraboia central.
En les seves paraules: “Este maravilloso caserío no será un museo sino la señal de que soy de allí. No quiero una reconstrucción, sino dejarlo firme y seguro tal y como está para llenarlo de una estructura contemporánea: que se vea el hoy y el ayer”
El resultat és que l’entrada al caseriu produeix un gran impacte.
Chillida va reconvertir l’interior en un gran espai únic. Només subsisteixen els elements estructurals: un gran mur central de suport estructural, amb un gran arc semicircular de pas, els pilars i bigues de fusta i un altell en cada àmbit, que es comuniquen entre si a través del mur central, i oberts a la planta baixa .
Les obertures realitzades doten d’una gran lluminositat natural al conjunt.
A l’interior es mostra una exposició temporal que porta per títol Eduardo Chillida. Ecos.
Ecos (Oyarak) al·ludeix directament a la idea de repetició, relacionada amb la manera de treballar de Chillida. Sèries que partien d’una mateixa idea que l’artista reelaborava.
Presenta un cert caràcter cronològic, amb més de 40 obres del fons del Museu i altres de col·leccions que han estat cedides per a l’ocasió.
Hi són presents les diferents etapes, des de la seva estada a París el 1948-1951, i els diferents materials amb els quals va treballar: guix, ferro, alabastre, terra, fusta, a més de gravats, dibuixos i gravitacions.
Disposarem de més exemples d’algunes de les sèries que s’han pogut veure a l’exterior, amb tractament d’altres materials.
Etapa de París 1948-1951
Primeres escultures en guix i dibuixos de l’etapa de París 1948-1951.
Homenajes
En les primeres escultures en ferro ja apareix la sèrie Homenajes.
Treballa el ferro sense soldadura, corbant-lo i doblegant-lo en calent.
Però també farà servir altres materials com l’alabastre, que no sent un material propi del País Basc, va començar a introduir en les seves escultures després d’un viatge a Grècia, a partir de 1965.
Espacios perforados
A la primera etapa del treball amb ferro s’inicia al sèrie Espacios perforados.
Itarik i los Yunques del sueño
La fusta forma part dels materials de la primera etapa.
Em sembla summament interessant observar la compenetració i simbiosi entre l’obra i l’estructura de fusta de la tradició basca, així com amb les esteles funeràries.
Hierros de temblor
En els seus primers treballs entronca amb el fer dels fargaires, -operaris d’una farga productors de útils de conreu, eines i armes – i s’enfronta a la translació del grafisme al volum de la matèria.
Rumor de límites
Una altra sèrie en ferro és Rumor de límites. Aquesta perspectiva recorda una arada. En els seus primers temps va ser habitual l’ús de eines de conreu i la seva reutilització i transformació per crear noves formes.
Campo Espacio de Paz
Una proposta per a la ciutat de Lund (Suecia), Campo Espacio de Paz de 1963, és un dels projectes públics, dels quals va realitzar més de 40, on proposava la seva defensa dels drets humans i el respecte a la natura amb temes com la pau, la tolerància o la llibertat.
En Lund es va instal·lar el Campo Espacio de Paz II, el 1972, realitzat en basalt.
Lo profundo es el aire
Forma part de la sèrie d’homenatge al poeta Jorge Guillén.
Gurutz (Cruz)
En aquesta creu en el buit, Gurutz VIII, s’aplica també l’alabastre.
Peine del viento
De la sèrie Peine del viento són les seves obres més conegudes.
Altres materials
Altres materials van ser tractats per Chillida, dels que hi ha algun exemple en la mostra. Dibuixos, gravats, collages, gravitacions i terra xamota. Un altre material que va utilitzar, sense representació aquí, va ser el formigó.
Dibuixos dels seus inicis.
Són innombrables els gravats en la producció de Chillida a partir de 1959.
Una altre tècnica que va practicar va ser la del collage.
Una variació dels collages van ser les Gravitaciones. Per construir-les, retallava papers o altres materials, com el feltre, i els superposava cosits entre si, no encolats, uns sobre els altres, i penjats, de manera que suressin ingràvids.
Finalment, els Lurrak (terres). Ceràmiques en terra xamota, i la variant dels Òxids, diferenciades segons el procés de cocció.
Fi de la visita
Chillida Leku és un museu que m’atreviria a qualificar d’únic. 11 hectàrees de terreny que donen alberg a més de 40 obres de grans dimensions i en el centre un gran caseriu que allotja altres tants treballs en el seu espai cobert, totes dedicades a l’obra d’un artista: Eduardo Chillida.
A més, un museu pensat pel mateix artista perquè el seu treball dialogui amb la naturalesa del seu país, de l’essència del qual sorgeix la seva obra.
Penso que no és només un Museu per anar-hi de pas, sinó que mereix un viatge per ell mateix.
Avís PER VISITAR Chillida Leku
Fins aquí hem vist fotografies de les obres de Eduardo Chillida en el seu Museu. Amb això podem obtenir una primera informació de les obres mostrades. PERÒ RES MÉS.
Disposem d’una imatge des d’una perspectiva de cadascuna d’elles, que ens aproxima a la seva estètica, però no ens transmeten l’essencial de la seva obra.
Les obres de Chillida són formes, volums, dimensions i, sobretot, matèria, perspectives, espais i buits.
I per aprehendre tots aquests aspectes cal viure l’obra, des de diferents distàncies, des de totes les perspectives, fent que la vista entri en els buits com a espais amb forma i sentit, o entrar en ells.
Si se’m permet la comparació, i ja que estem al País Basc, paradís de la gastronomia, la fotografia d’aquestes escultures és com la fotografia d’un plat de menjar, per molt bonic que sigui. Per apreciar-los del tot falta “viure’ls”.
I la tècnica! Jo, que no soc expert en forja o pedra picada, en observar les obres, no només les de grans dimensions, no deixo de preguntar-me com va poder construir-les, tot i que en alguns casos es ajudés d’experts en instal·lacions industrials. Com era capaç de penetrar en els buits de les seves roques amb aquesta perfecció de volums, arestes i polits.
Si el que he mostrat els atrau, ja em diran que van sentir quan el visitin.
Bases d’informació
Webs academic
G. Carandente, Chillida Hierros de temblor II Nueva adquisición de una obra de Eduardo Chillida en el Museo de Bellas Artes de Bilbao
C. Dovale Carrión, A.M. Leyra Soriano, Chillida-Leku, un lugar donde el horizonte es el arte
C. Dovale Carrión, Chillidaren etxea (La casa de Chillida): un muro de piedra como elemento generador de Chillida-Leku
B. Fernández Cabaleiro, PREGUNTAS, el cuaderno de notas de Eduardo Chillida
A. Marín Yrigaray, Arte y naturaleza. Jardines de escultura en España (1980-2010) (tesis doctoral)
B. Matos Castaño, Eduardo Chillida, arquitecto (tesis doctoral)
R. Pinilla Burgos, Habitar el límite, compartir el horizonte
F. Saldaña Medina, Chillida, la forma del espacio
Video
Enllaç amb el Post: Hotel Churrut-Restaurant Lenkonea. Cinco Villas