Sabiote, vila medieval i renaixentista, a la comarca de La Loma (Jaén), presenta un conjunt murat molt complet, d’origen musulmà, un recinte urbà que combina el popular amb el palatí, i un impressionant castell renaixentista.

Sabiote

Recinto histórico de Sabiote (Google earth 2018-12-03)

Sabiote, La Loma, Jaén

Sabiote. Comarca: La Loma. Província: Jaén. Com. Autònoma: Andalusia

Coordenades: 38°04′08″N 3°18′41″O. Altitud: 840 msnm. Població: 4 012 hab. (2017)

Punto de Información y Atención a Visitantes. Plaza del Castillo, s/n Sabiote / Seturja S.L. en C/ Baja de El Salvador, 2 Úbeda, Jaén 23400 Telèfon: 953 10 83 10 info@bonoturistico.com

Bé d’Interès Cultural, Tipologia: Conjunt Històric. 1973

Visita: 2018

Mapa de situació de Sabiote (Google maps 2018-12-03)

Sabiote (La Loma, Jaén)

Sabiote es publicita com a Vila medieval i renaixentista. Aquests dos atractius vaig poder constatarlos en una recent visita per aquestes terres andaluses.

El municipi jiennense de Sabiote es localitza en plena altiplà interfluvial de la Loma de Úbeda, en un dels turons més imponents, a una altitud mitjana de 840 msnm. Es troba a 8 quilòmetres de distància d’Úbeda, la capçalera comarcal, al centre de la província de Jaén, sent el Riu Guadalimar el seu límit nord i al sud el Guadalquivir, sobre les valls es bolca en forma d’altiplà.

En plena zona oliverera, compta amb una població de 4.012 habitants el 2017, més o menys estabilitzada, després del màxim d’uns 7.500 habitants el 1940, i del declivi per emigració des dels anys 60 del segle passat.

La base econòmica del municipi és l’agricultura de l’olivar, en forma de monocultiu, com a la resta del territori.

L’explotació dels seus atractius històrics està sent potenciats per dinamitzar l’atracció del turisme.

D’aquesta manera, se la inclou com el tercer vèrtex de l’anomenat Triangle renaixentista de La Loma, juntament amb Baeza i Úbeda.

Igualment, forma part de la més àmplia Ruta del Renaixement Andrés de Vandelvira, al costat de Úbeda, Baeza, Canena i Villacarrillo, al llarg de tot el ventall de monuments, racons i indrets de la comarca amb els quals es pretén atraure el turista de interior.

Per a la redacció d’aquest Post, de les diverses fonts d’informació prendré especialment com a base els continguts de les webs del Patrimonio Cultural de la Junta de Andalucía, i la del Ayuntamiento.

Una mica d'història

La història d’aquesta vila comença a l’Edat de Bronze. També si debia haver establert un oppidum iber. 

En època romana va pertànyer a Julia Salaria, capital de la Colònia Salaria pertanyent a la província Tarraconense, adquirint gran importància, com demostra el fet que els seus habitants podien encunyar moneda. 

Durant l’etapa musulmana, va formar part del Regne de Jaén, anomenada Ibsn-Sabiyuto. D’aquesta època queden un llenç de muralla anomenat “El chiringote” i un albaicín.

La dominació musulmana (segles XI i XII) va ser clau en la configuració urbana del municipi, sobretot del seu centre històric, amb un traçat radial de grans eixos trencats que connectaven les principals portes del recinte emmurallat, i en el seu extrem nord-oriental una alcazaba des les que es dominen grans extensions de terra sobre la vall del riu Guadalimar.

El domini musulmà va arribar a la seva fi allà per 1226, quan Fernando III “El Sant” va aconseguir rendir-la i li va donar el Fur de Cuenca. El còdex del segle XIII encara es conserva.

El seu fill Alfons X “El Savi” li va atorgar el títol de “Molt Lleial Vila” i la va cedir a l’Ordre de Calatrava

Els Reis Catòlics, en premi als serveis prestats pels seves naturals en la conquesta de Granada, li van concedir notables privilegis.

Les profundes reformes que necessitava el recinte emmurallat es van escometre, entre 1533 i 1535, poc abans que la vila passés a propietat de Francisco de los Cobos. L’Ordre de Calatrava va ampliar l’entramat urbà de Sabiote, van replantejar el sistema defensiu i, per controlar els accessos a la vila, van construir portes com la de los Santos, la de San Bartolomé i la del Tejar.

La Encomienda de Sabiote va perdurar fins al dia 10 de juliol de 1537, en què Carles V, aclaparat pels deutes de les guerres imperials i recolzant-se en les butlles dels papes Climent VI i Paulo II, va alienar Sabiote a l’Ordre de Calatrava per vendre-la per 18 milions de maravedís al seu Secretari d’Estat i amic don Francisco de los Cobos.

En partir d’aquest moment es va iniciar l’època del seu major esplendor de Sabiote, amb interessants edificacions renaixentistes.

Més enllà del nucli històric, incloent els ravals, Sabiote ha crescut en època moderna cap a l’oest, sobre l’altiplà, formant en l’actualitat una mena de triangle isòsceles allargat, amb el vèrtex al Castell, orientat d’est a oest. 

L’expansió urbana moderna ha respectat el casc antic i dos terços de la totalitat de la muralla.

Pel gran interès cultural que posseeix el nucli antic de Sabiote, l’any 1972 va ser declarat Conjunt Històric Artístic.

Recinte històric

Sabiote representa el típic nucli hispà-musulmà emmurallat i proveït de diversos sistemes defensius.

L’alcassaba musulmana és del tipus montà, situat al final d’un altiplà des d’on es controla visualment la vall del Guadalimar.

La zona artística i arquitectònica digna de conservació de Sabiote es troba dins del recinte emmurallat. Sobresurten en el mateix les muralles, el castell, l’església parroquial, el barri de l’Albaicín i edificis i portades de major presència i senyoriu disseminats pel conjunt, testimonis de la importància que en passats segles va aconseguir la vila.

La visita em va permetre efectuar dos recorreguts. Una visita guiada i un recorregut per lliure seguint tot el circuit de la muralla, així com vagar per tot Sabiote. Intentaré fer una síntesi de tots dos.

Línia verda: muralla existent. Línia taronja: muralla desapareguda o no visibles. Lletres en vermell: recorregut per la muralla. Números en groga: recorregut urbà (Google maps 2018-12-08)

La muralla

De la muralla, que fins fa poc més d’un segle envoltava la vila en la seva totalitat, es mantenen en peu actualment dos terços, així com dues de les sis portes que va tenir, que són la de los Santos i la de Granada, més el arco Nuevo obert el segle XIX, i nou de les quinze torrasses que la jalonaven, tres al costat de les portes que subsisteixen, tres al passeig Gallego Díaz i tres més al Pasaje de los Torreones.

Atès que la muralla es conserva en una gran extensió i permet imaginar perfectament com havia de ser en l’Edat Mitjana, vaig efectuar un recorregut per tot el perímetre que és el que mostraré a continuació.

Vaig prendre com a punt de partida per efectuar aquest recorregut complet el costat est, junt al Castell (0), per efectuar el recorregut en el sentit de les agulles del rellotge, fins arribar novament al Castell pel nord.

El traçat de la muralla l’he representat al plànol en color verd en la part que subsisteix, i en color taronja per a aquells fragments que han desaparegut o no són visibles.

Recorregut per la muralla

Al costat del pàrquing públic que es troba al nord-est de Sabiote es comença a fer visible la muralla al buit que ocupava la porta de Santa Maria (A).

El llenç de muralla (B) ens condueix a la Porta de Granada (C), ja que d’ella partia el camí medieval que comunicava amb la ciutat de Granada, també coneguda com del Tejar o arc del Pilarillo. Estava protegida per un gran torrassa.

El llenç (D) acaba en una torre cantonera (E).

Tot el tram de muralla fins aquí estava obert a la vall, amb el pendent corresponent que ajudava a la seva defensa.

A partir d’aquest punt la muralla recorre el pla del terreny de l’altiplà en què està ubicat, per la qual cosa sembla que va precisar major nombre de torres de defensa. En aquest tram del passatge de les torrasses es conserven tres (E, F, G), un d’ells semicircular (F).

Al costat del torrassa (G) s’obre el Arco Nuevo de San Miguel (H)  i finalitza aquest tram de muralla. El rètol indicador d’aquesta porta posa 1980, com si fos l’any de construcció. No he sabut trobar més referències.

El traçat urbà sobre la plana de l’altiplà és on menys vestigis han quedat de la mateixa, ja que era el més exposat a la pressió per l’expansió urbana. Tot i així, s’han mantingut diversos torrasses i s’ha recupeado la part interior d’un llenç d’aquesta muralla.

En aquest tram des de (H) fins a (I), lloc on se situava la Puerta de la Villa, diverses construccions han absorbit o substituït la muralla, entre elles l’actual edifici de l’Ajuntament, cantoner a la qual era la Puerta de la Villa. Un edifici recent sense valor històric.

Seguint el recorregut exterior de la muralla es va traçar el carrer més emblemàtic de Sabiote, el Passeig Gallego Díaz. S’hi distingeixen tres Torrasses (J, K, L). El primer que es troba (J) convertit en Torre del Rellotge.

En la torrassa (L) la muralla donava un gir de 90º per dirigir-se al nord, sobre la vall del Guadalimar.

Davant seu, extramurs, s’alça l’església de Santa Maria i el Convent de Carmelites Descalces, dels quals tractaré més endavant.

El segon tram de muralla urbana, entre la torrassa (L) i el Arco Nuevo (O), la muralla va ser adsorbida per construccions urbanes. El tram (M) porta fins a la cantonada del carrer Gutiérrez Lozano, on es situava el Postigo de San Bartolomé o Puerta de Baeza.

A la imatge següent s’aprecia clarament el mur de la muralla, sobre el qual, en aquest cas per la part exterior, s’han acoblat les construccions posteriors.

Entrant al carrer del Dr. Gutiérrez Lozano, immediatament a l’esquerra s’obre un carreró (N) on s’ha recuperat la part interior de la muralla fins a el Arco Nuevo (O).

Rep el nom de Arco Nuevo per ser l’últim accés obert a les muralles de Sabiote, l’any 1846.

Per continuar s’ha de sortir a l’exterior i seguir cap a la dreta, on s’ha format una terrassa que és un primer mirador sobre la vall del riu Guadalimar, que ja no abandonarem fins al final del recorregut.

Vers a l’interior de la vila, des d’aquesta porta part del carrer Blas Poyato, que convergeix radialment a la plaça de Alonso de Vandelvira, al costat de l’Església de San Pedro.

La muralla prossegueix (P), fins a arribar al vèrtex més septentrional a la Torre de la Barbacana i la Puerta de los Santos o del Chiringote (Q).

La Puerta de los Santos o del Chiringote (Q) i la Torre de la Barbacana vista des de l’interior del recinte.

En aquest recorregut trobarem tres fonts d’origen àrab. La primera, la Fuente del Chiringote, al costat del camí de pujada a la Porta. La segona, als peus de la Torre i una tercera, la fuente de la Puerta de la Canal, més endavant, al costat de la porta del mateix nom al costat del Castell. D’elles es proveïen els habitants de la població.

Les tres disposen d’un llarg abeurador per al bestiar.

El llenç de la cara nord (R) que s’obre des d’aquí és el més llarg, sense construccions, protegit per la pendent del terreny.

En el tram final (S), fins a la que va ser la porta de la Canal (T), la muralla ha estat substituïda per cases, però amb una tipologia de construcció que semblen una actuació sobre la muralla.

A la base de la pujada cap a la que va ser la Porta de la Canal, es pot veure la tercera font que he citat abans i que dóna nom a la porta. Era la que proveïa d’aigua al Albaicín.

Per amenitzar el paisatge, en el camí de pujada a la Porta han col·locat una representació d’un pagès amb el seu ase pujant cap a la vila. Alhora, la fotografia ens permet veure el conjunt complet del llenç de muralla i les cases que han substituïda el primer tram.

Des d’aquí podem veure la vall del Guadalimar i, en primer terme, les hortes que es nodreixen, en gran part, d’aquestes fonts.

Ja hem entrat en contacte amb la torrassa nord-oest del Castell, amb el qual tancaríem el circuit complet de les muralles.

Avançant-me a la descripció del Castell, continu el recorregut observant els seus murs exteriors, remodelats ja al segle XVI.

En primer lloc, el mur oest (U), al costat de la Puerta de la Canal, amb sengles torres abaluartades a cada extrem

El mur nord (V), a la cantonada est, té una torre triangular que no sobresurt del mur a la cara nord, però si en la est.

La cara est (W), està formada per dos trams en disposició quasi semicircular, amb tres torres.

Finalment, i tancant tot el circuit de muralles, s’arriba a la plaça del Castell, sense la continuació que correspondria fins al punt de partida d’aquest recorregut, a la Puerta de Santa María (A).

Castell de Sabiote

Monument Històric Artístic des de 1931.

Sabiote, Sabiyut com la van denominar els àrabs, va haver de comptar des del segle VII, amb una fortificació, aixecada sobre un oppidum iber-romà i envoltada de tàpia de terra, per a la protecció de les alqueries de l’entorn.

El primitiu refugi es va reforçar, a finals del segle IX i principis del X, quan es van produir les rebel·lions muladíés contra l’Emirat cordovès.

En època almoràvit, es va ampliar el recinte emmurallat per fer front a l’avanç de les posicions cristianes. De fet, sembla que va resistir l’atac castellà que Alfons VII va dirigir contra ciutats com Baeza, Úbeda i Andújar, encara que, poc després de la seva victòria a Las Navas de Tolosa, Alfons VIII va arrasar el castell musulmà de Sabiote, del que tot just queden vestigis.

Fernando III, després de fer-se amb Baeza, va prendre Sabiote, entre 1227 i 1229. Va repoblar Sabiote, li va concedir el Fuero de Cuenca, va reparar el malmès castell i el va reforçar amb un recinte emmurallat.

El seu aspecte actual, de fortes muralles i forma d’bastió elegant i imponent, va ser promogut per Francisco de los Cobos, per tal de convertir-lo en el seu noble palau-residència. Va córrer a càrrec de Pedro de Vandelvira, i està inspirat en fortificacions italianes renaixentistes, influx dels viatges de don Francisco ” señor de La Loma”, que precisament va conèixer a Vandelvira a Itàlia.

Té un acusat caràcter militar i un sistema constructiu abaluartad amb torres pentagonals en angle, troneres i espitlleres, tot això d’acord amb els llavors moderns models italians d’arquitectura militar. Aquesta obra singular de l’arquitectura militar, deslligada del repertori tradicional, està vinculada a les teories del tractadista humanista Francesco di Giorgio.

Destaquen de la seva enorme fàbrica la seva gran façana renaixentista de cadirat i pedra picada, recorreguda pels escuts d’armes dels fundadors, i les grans torres pentagonals. El seu interior palatí i renaixentista, s’articula al voltant de diversos patis.

Lamentablement, el castell va ser espoliat i volat per les tropes napoleòniques durant la seva ocupació, de manera que interiorment només queda l’esbós del que va ser una destacada obra d’art.

Aquesta gegantina construcció va custodiar al llarg dels anys el Pendón de la Orden de Calatrava i nombroses obres d’art que van passar més tard al Salvador d’Úbeda.

L’estat d’abandó en què havia caigut s’està posant remei des de fa uns anys, i se l’està sotmetent a un profund procés de restauració i reconstrucció. A més, s’han condicionats diverses sales del palau com a museu.

Es nota que, tant al Castell com en el conjunt històric de Sabiote, s’ha efectuat una aposta per posar en valor el seu patrimoni i integrar Sabiote al circuit turístic de la comarca de La Loma, al costat de Úbeda i Baeza.

L'edifici del Castell

El castell forma un recinte rectangular irregular, amb tres torres en altres tants dels seus angles. Sobresurt el mur exterior d’un dels seus costats del rectangle i en ell hi ha una quarta torre propera a l’angle que no en té.

Exterior, molt pintoresc, té alts murs llisos de pedra picada, coronats per un adarve amb troneres i nombrosos escuts amb casc i cimera, sostinguts per sirenes.

Els escuts, les motllures que formant angle les protegeixen i que corren per tots els murs i la porta de pilastres amb grotescs, sobre pedestals llisos, d’estil classicista, donen una nota d’elegància renaixent que contrasta amb la adustesa militar de la fortalesa.

Penetrant per l’única porta, que va tenir pont llevadís, s’arriba a un reduït pati, aproximadament triangular, en front del qual es veu un gran arc escarser les dovelles tenen esculpides figuretes amb carteles i la calavera a la clau.

Un espai de distribució porta per la dreta a la zona militar i per l’esquerra al que va ser el palau.

El caràcter militar de la plaça de la dreta s’ha adornat amb una reproducció d’una catapulta medieval.

Voltes de canó amb baixada, altres normals i difícils acords, mostren la coneguda perícia dels arquitectes del Renaixement andalús.

Dos grans espais amb volta de canó són restes originals.

Endinsant-nos per l’esquerra a la zona palatina, s’observa el pati reproduït en la seva estructura planimètrica.

En les dues fotografies que segueixen es pot comparar l’estat de ruïna en què es trobava el Castell i l’estat de la restauració actual.

Disposava de galeries dobles a tres dels seus costats i els frisos mostraven la qualitat dels relleus. Dos destrossades columnes enganxades al mur en què descansaven els arcs finals que servien de contraresto dels restants, permeten formar-se una idea d’ell.

Els seus capitells són jònics, descansant les columnes sobre pedestals. Aquest pati va haver de tenir arcades només en tres dels seus costats; en l’altre hi ha un pou embotit en el gruix del mur i un magnífic escut a la part alta sostingut per dues sirenes agenollades mostrant els seus torsos nus, casc a sobre i cimera i fines labors renaixents servint-li de peanya. Una inscripció en ell posa la data: AN 1.543.

Al fons, al costat de la muralla nord, se situaven les cavallerisses.

Recorrent els murs del castell pel adarb es constata la posició privilegiada a la punta de l’altiplà en la qual està situat sobre la vall del Guadalimar.

Es diu que la finestra que es veu en el mur de davant, orientat al nord, era la preferida de Maria de Mendoza, esposa de Francisco de los Cobos.

L’altra imatge que s’observa des del adarb és el recinte urbà de Sabiote, on destaca la descomunal església de San Pedro. En primer terme, a la dreta el barri  del Albaicín.

Recinte urbà històric

El Castell es situa a l’extrem nord-est, com a generador del recinte emmurallat a l’esquena, cap al sud-oest. En el seu interior es disposen els carrers seguint un traçat irregular, típicament musulmà. Estructura radial, amb carrers de petita secció, i centre a la plaça d’Alonso de Vandelvira, al costat de l’Església de San Pedro. Les illes de variable mida i irregulars, amb una o dues plantes.

Dins el recinte emmurallat es distingeixen tres àrees homogènies: Zona Nord (Barri  del Albaicín), en fort pendent de descens cap a les muralles, carrers estrets i caseriu popular homogeni; Zona Central (entre carrer San Miguel i carrer Blas Poyatos), ocupa la cresta del promontori, carrers comercials; Zona Sud (entre carrer San Miguel i muralles), en suau desnivell cap al sud, zona més pobra.

Els nous desenvolupaments extramurs a partir del segle XVIII ocupen illes més grans i regulars. Primer en els ravals seguint els camins de sortida, pels carrers San José, Blas Infante i San Ginés. I a partir d’aquí, obrint-se en ventall, cap a l’oest.

La tipologia residencial més antiga mostra portades renaixentistes i plateresques, persistint restes mudèjars en algunes cases. Dominen els habitatges unifamiliars, disposades en illes tancades, de poca alçada i pati del darrere. Hi ha algunes cases palatines en els ravals.

El recorregut urbà que proposo seguirà bàsicament un eix que arrencarà de l’Església de Santa Maria i el Convento de Carmelitas Descalzas, situats extramurs al costat de torre oest de la muralla (L), per entrar per la Puerta de la Vila (I), al costat de l’actual Ajuntament, i prendre el carrer San Miguel fins a la plaça de Alonso de Vandelvira, l’església de San Pedro i endinsar-me en el Barri  del Albaicín.

Església de Santa María

L’església (1), sota l’advocació de Santa Maria, es va edificar sobre una altra anterior romànica.

És un senzill, bell i antic temple que va ser construït fora del recinte emmurallat i que el Fuero de Sabiote cita en les seves pàgines.

Es creu que la portada del temple es deu a Alonso de Vandelvira.

Té una sola nau amb volta de canó i cúpula amb llanterna.

L’església encara segueix unida al convent a través d’una gelosia, que permetia seguir la missa sense ser vistes. També conserva, la gran biga de fusta que el sosté i en els seus extrems vistoses sabates amb àngels i l’escut de l’Ordre de les Carmelites.

Detall de la ferramenta de la porta de l'Església

Convent de Carmelitas Descalzas

Adossada a Església té l’entrada al Convent de Carmelitas Descalzas (2).

Aquest convent, que rememora la presència a La Loma de Sant Joan de la Creu, va ser fundat en 1584 per Francisco de los Cobos i la seva dona, María de Mendoza, al costat de l’Església de Santa Maria del Cortijo. 

La seva construcció la va finançar parcialment el consell local, va estar sota la protecció dels marquesos de Camarasa al comprar aquests la vila al senyor de los Cobos i va passar a propietat particular després del procés desamortitzador de Mendizábal.

La seva traça renaixentista és d’Alonso de Vandelvira, arquitecte major de la vila. Conserva un claustre d’estil renaixentista, de planta quadrada amb arcs de mig punt i columnes dòriques a la planta inferior.

Dues ales del claustre són d’una planta i les altres dues de doble claustre.

En l’actualitat el convent pertany a l’Ajuntament de Sabiote, qui entre 2009 -2010 el va rehabilitar i condicionar com a Casa de la Cultura.

La primitiva cuina és ara la biblioteca municipal.

Carrer Blas Infante, Passeig Gallego Díaz

Vaig a iniciar la visita pels carrers del nucli antic, però abans em desplaço uns metres a l’esquerra de la porta del Convent per entrar al carrer Blas Infante.

Es tracta d’un dels carrers del Raval.

Casa Palau de los Moreno de Villena. Arrabales

Al no 5 es troba la casa palau de los Moreno de Villena (14). És un senzill i sever edifici d’estil barroc del segle XVII. En l’actualitat pertany a l’Agrupació Local del Partit Socialista Obrer Espanyol i la Unió General de Treballadors.

Retrocedeixo per encarar el Passeig Gallego Díaz, que ja havia recorregut en sentit contrari a la ruta per les muralles (L a J).

Escultura de Francisco de los Cobos

Enfront de la Torre del Reloj (3) es troba una figura asseguda en un banc llegint un pergamí. Es tracta d’un homenatge a Francisco de los Cobos, llegint aquest text: 

Permitirme tomar descanso en este vuestro lugar

que abrazo por la paz que está villa

de la que soy señor regala

a Dios debo gracias por todo lo bueno

que en Sabiote me ha acaecido.

Bien recuerdo hoy el alumbramiento

dichoso de mi hija María

junto al hogar prendido entre los muros

del imponente castillo y palacio,

obra que al maestro Vandelvira yo confíe levantar.

Oh Dios, qué amanecer se

sueñan desde sus adarves!!

Antiga Puerta de la Villa i Ajuntament

Uns metres més endavant passaré costat de l’Ajuntament per a endinsar-me per la Puerta de la Villa (I) i prendre a la dreta el carrer de San Miguel.

Ajuntament, edifici del segle XX
Entrada al recinte històric pel lloc ocupat per la Puerta de la Villa

Carrer San Miguel

El carrer San Miguel (4) és un dels carrers radials que des de cada Porta de la muralla es dirigien a l’actual plaça de Alonso de Vandelvira, dins de l’estructura urbana musulmana.

Tot i que no compta amb cap casa-palau remarcable, en ser un dels carrers importants s’observen en ella diverses cases amb portal renaixentista o barroc.

Entrada del carrer San Miguel. Un casal del segle XIX enfront
Casal del segle XVIII (1776)
Perspectiva del carrer amb un casal del segle XIX
En aquesta casa es conserven les restes de l'Església de Sant Miquel
Casal amb escuts nobiliaris dels segles XVII-XVIII
Escuts nobiliaris dels segles XVII-XVIII
Perspectiva del carrer San Miguel amb l'església de San Pedro al fons
Portada renaixentista del segle XVI

Plaça de Alonso de Vandelvira

Arribo a la plaça de Alonso de Vandelvira, lloc de confluència de l’estructura radial de carrers del recinte musulmà des de les diferents portes de la muralla.

En aquesta zona i les seves proximitats es concentren les millors cases-palau de Sabiote, al costat de l’església de Sant Pere.

Em rep un bust dedicat a Vandelvira.

Vegem el contingut de la plaça passejant la vista de dreta a esquerra.

Casa Palau de los Teruel

Aquest edifici (5) va ser reconstruït a mitjan segle XX, però el seu origen es remunta al segle XVI. La decoració de la façana conté escuts de les famílies Teruel i Melgarejo. Entre 1925 i 1941 es va destinar a Casa-Ajuntament; posteriorment es va dedicar a fins docents. Avui dia és seu de l’Associació per al Desenvolupament Socioeconòmic de la Lloma i Les Viles i Centre Guadalinfo.

Casa Palau de los Mendoza

Al davant de l’anterior es va construir la Casa Palau de los Mendoza (6) també al segle XVI, com la de los Teruel.

Ha estat destinada al llarg del temps a seu de l’Audiència, Escrivanies, Almodí i Escoles. Decora la seva façana l’escut d’armes dels marquesos de Camarasa.

Mesón Viejo

Entre l’arquitectura civil de Sabiote destaca l’original Mesón Viejo (7), del segle XVI, de gran interès, ja que constitueix un dels pocs exemples d’aquesta tipologia d’edifici públic per a viatgers. Presenta un marcat caràcter urbanístic, en plantejar un dels seus alçats laterals com una senzilla lògia d’arcs de mig punt, ara tapiada.

Mesón Nuevo

El consell de Sabiote va fer construir la Mesón Nuevo (8) al segle XVI com a ampliació del Mesón Viejo. Té escales d’accés semicirculars i, envoltant la porta, sortints de pedra a manera de punta de diamant. Durant anys, i fins a 1925, va ser casa-ajuntament. Avui és habitatge particular.

Casa Palau de las Columnas

Faig una curta incursió pel carrer de José Molina, entre els dos mesones, per acostar-me a la Casa Palau de les Columnas (9). No he sabut trobar a qui va pertànyer.

Aquesta casa té una bella portada plateresca de finals del segle XVI. Dobles columnes a cada costat de la porta amb capitells corintis i figures humanes i mitològiques. A sengles costats de la balconada nens despullats sostenen escuts d’armes i, sota aquest, i en un fris corregut, diferents motius ornamentals contribueixen a realçar aquesta interessant façana.

Desfaig el camí fins a la plaça i m’enfronto a l’església parroquial de San Pedro.

Església parroquial de San Pedro

L’església de San Pedro (10) es va construir sobre un altre temple de reduïdes dimensions possiblement gòtic, que va ser enderrocat. L’església parroquial es va començar sobre l’any 1500 i es va acabar en 1680.

La perspectiva que ofereix sobre el conjunt de la vila és sobredimensionada per a un simple temple parroquial.

L’any 1577 Alonso Barba es fa càrrec de les obres ja iniciades. L’edificació va durar llargs anys, ja que es tractava d’una obra ambiciosa per a un poble de dos mil persones. Més endavant, l’any 1584, Alonso de Vandelvira serà el continuador.

La façana nord posseeix tints de gòtic flamíger. Llaurada sota els auspicis del bisbe per aquell temps de Jaén, don Alonso Suárez de la Fuente del Sauce. A la part superior s’alcen els escuts d’armes que li pertanyen. (1500-1520).

El mal de la pedra està descomponent aquesta portada.

La façana sud dita del Sol de Migdia, és d’estil plateresc i va ser erigida sota el mandat episcopal de don Esteban Gabriel Merino (1523-1535).

Es tracta d’una església de tres naus a igual altura, més ampla la central,

Les tres naus de l’interior, separades per pilars i arcs de mig punt, estan cobertes per voltes de diferents estils. L’Altar Major exhibeix un retaule del pintor i escultor Francisco Palma Burgos.

Té capçalera plana i destacada, la traça original d’aquest esplèndid temple de saló ha estat tradicionalment atribuïda a Andrés de Vandelvira, qui duria a terme la capçalera i el primer tram de la fàbrica, cobert per nervadures gòtiques estelades.

El primer tram de la nau, gòtic, es cobreix de voltes estelades, mentre que en els altres dos trams les voltes ja són bufades. Domina l’ordre dòric.

A la mort de Andrés de Vandelvira, els treballs romandrien sota la supervisió de Alonso de Barba, sent aquests executats per Juan de Madrid i Alonso de Vandelvira.

Finalment, entre 1621 i 1680, essencialment sota el mandat del cardenal don Baltasar Moscoso y Sandoval, l’obra rep un definitiu impuls, cobrint-se el darrer tram dels peus i erigint-se la torre, a partir de 1637.

Aquest imponent campanar, de 30 metres d’altura, llueix l’escut episcopal de don Baltasar Moscoso y Sandoval en el seu primer cos, coronant el conjunt amb capitell de base poligonal.

A la cantonada exterior sud-est de l’absis el contrafort penetra a les cases. Un arc al contrafort permet el pas.

Sobre aquest arc va escriure Alonso de Vandelvira en el seu Tractat d’arquitectura: “Por estar este arco puesto en obra en Sabote, pegado a las casas de mi morada, lo pongo aquí en diseño, el cual no deja de ser artista y tiene encima una carga increíble”.

Una placa commemorativa al costat del arc ho reflecteix.

El Albaicín

Pel carrer del Moral, al costat de la casa palau de los Mendoza, m’endinso al barri del Albaicín (11).

El singular barri del Albaicín es va originar a l’empara del castell i de les muralles de Sabiote.

El traçat del Albaicín, l’antic Sabiyud àrab, és medieval. Està format per una dotzena de carrers estrets però, de fet, no és barri laberíntic, i el major interès se centra en l’arquitectura popular que mostren façanes blanques i humils i en alguns exemples de construccions mudèjars o renaixentistes.

Portada mudèjar
Portada renaixentista

Pel carrer del Castillo arribo a l’esplanada del Castell.

Plaça del Castillo

S’hi va fer un sondeig estratigràfic arqueològic, així com la neteja i documentació planimètrica de les restes conservades a l’esplanada del castell. En aquest treball es va poder constatar l’existència d’un poblament que abasta des d’un Coure Ple i un Bronze mitjà amb estructures rectangulars i ús de cistes d’enterrament. Posteriorment, el lloc va constituir part del poblat de Sabiyute, àrab, convertint-se en cementiri cristià i zona de magatzems cap al segle XV, abandonant finalment després de la reforma del castell medieval per Vandelvira. Les restes, tant del poblat medieval, com del primitiu cristià, estan en gran part sota les actuals cases d’aquesta localitat.

En ella es troba el Punto de Información y Atención a Visitantes.

Segueixo pel carrer Castell que torça a la dreta per acabar el recorregut pel Albaicín al costat dels murs de l’església de San Pedro.

Abans de sortir del Albaicín encara podré observar dues cases-palau.

Casa Palau de los Messía

La primera correspon a la Casa Palau de los Messía (12). Es tracta d’una casa renaixentista de finals del segle XVI. Portada de pedres de cadirat amb llinda, dovelles i pilastres. Sobre la porta d’entrada, senzilla reixa amb escut i adorns laterals.

Casa Palau de los Melgarejo o de las Manillas

Al costat de la casa de los Messía es troba la casa palau de los Melgarejo, popularment conegut com Palacio de las Manillas (13).

És un edifici d’estil renaixentista, de l’any 1550. Té una severa façana de pedres de cadirat amb reixes i manilles de l’època. La casa desenvolupa una façana horitzontal coberta a dues aigües amb gran ràfec. Al centre es troba la portada principal adovellada i flanquejada per pilastres. Sobre ella finestra amb reixa i dos escuts nobiliaris de los Melgarejo i Figueroa als costats.

L’ús actual és com Hotel.

Manilla a què fa referència el nom popular de l'edifici

Ermita de San Ginés de la Jara

Una mica allunyada del nucli històric, però absorbida per l’expansió urbana, es pot visitar l’ermita de San Ginés de la Jara (15), al carrer San Ginés, situada a la sortida del poble per les carreteres d’Úbeda i Torreperogil.

Dedicada al patró de la vila. Té una portada de mig punt i frontó triangular.

L’actual ermita, del segle XVIII, va ser inaugurada el 1763. Aquesta s’alça sobre una altra anterior, aixecada al segle XII. Aquesta ermita es va encarregar de nova planta a José Gallego y Oviedo del Portal, mestre major de l’obra de la Catedral de Jaén.

Final de la visita

En aquest punt dono per acabada la visita a Sabiote, “medieval i renaixentista”, com he pogut comprovar.

Sabiote és una destinació relativament poc coneguda, possiblement enfosquit per l’esplendor de les veïnes localitats d’Úbeda i Baeza.

Però, de fet, el que ofereix Sabiote al visitant és diferent al que ofereixen les altres dues poblacions.

Aquí ens trobem amb una vila amb un important component popular d’origen musulmà. Mentre que la joia renaixentista que ofereix, el Castell de los Cobos, no té paral·lel en les altres. Es tracta d’una obra amb personalitat diferenciada que, amb l’esforç de recuperació i museïtzació que s’està efectuant, s’ha convertit en un edifici històric de primera categoria, digne de ser visitat.

Diria que Sabiote és un complement de les altres dues, no una germana menor.

Per la meva experiència d’aquesta visita considero que és un encert desplaçar-se fins aquesta joia.

Activitats de reforç al valor turístic de Sabiote

Ruta del Renacimiento “Andrés de Vandelvira”

Aquest és el nom de la Ruta Turística amb el qual els municipis de Sabiote, Úbeda, Baeza, Canena i Villacarrillo, han batejat al ventall de monuments, racons i indrets de la comarca amb els quals es pretén atreure al turista.

La Ruta del Renacimiento “Andrés de Vandelvira” va sorgir a iniciativa de l’Associació per al Desenvolupament Socioeconòmic de La Loma i Las Villas, amb l’objecte d’elaborar un projecte turístic atractiu i únic en la geografia espanyola, que és la posada en valor de la obra de Andrés de Vandelvira, i amb la finalitat primordial d’arribar a una diversificació econòmica en aquests municipis de la comarca.

Fiestas del Medievo – Mercado medieval

Al mes de maig s’organitzen les Fiestas del Medievo de Sabiote y Mercado Medieval.

S’ofereixen espectacles, carreres de Cavalls, Combats Medieval, Balls, Bandes i Trobadors, la Comitiva Medieval seguint la Virgen de la Estrella, etc.

A més del mercat medieval, amb menjars i de gastronomia de Sabiote a les tavernes medievals de la plaça del Castell i del Barri del Albaicín.

Bases d’informació

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on whatsapp

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.