Llívia, a la Cerdanya gironina, te la singularitat de ser un enclavament a territori francès. Habitada des de la prehistòria, havia estat un punt de control de pas per travessar els Pirineus per aquesta fossa tectònica que els trenca.
Llívia
Llívia. La Cerdanya, Girona
Llívia. Comarca: La Cerdanya. Província: Girona. Com. Autònoma: Catalunya
Coordenades: 42°27′50″N 1°58′45″E. Altitud: 1.224 msnm. Població: 1.415 habitants (2017)
Web: Llívia Ajuntament
Bé Cultural d’Interés Nacional. Classificat com a Conjunt Històric (1968)
Visita: 2018
Índex
Llívia. La Cerdanya, Girona
Des de La Fonda de Cal Fuxet travessaré tota la Cerdanya seguint el curs del riu Segre, per anar a visitar Llívia, un enclavament espanyol a França.
Per què un enclavament territorial a França
Ens hem de situar a Europa al segle XVIII, a la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), que es perllonga entre França i Espanya fins al 1659 amb el Tractat dels Pirineus, pel que s’establia que la línia fronterera entre Espanya i França seria els Pirineus. Però calia definir els límits exactes.
Pel que fa a la Cerdanya s’establí que 33 pobles -no cap vil·la- de l’Alta Cerdanya passarien a pertànyer a França. Però en aquesta definició no encaixava Llívia, ja el 1528 el rei Carles I li havia atorgat la categoria de vil·la. Aquesta circumstància va comportar que no fos cedida i va romandre des de llavors com un enclavament en territori francès, amb una carretera de lliure circulació pels espanyols, que la uneix amb Puigcerdà.
D’aquesta forma, ha quedat un territori de 12,9 km² de superfície en un municipi format per la vil·la i diversos agregats: Cereja, Gorguja, Gorguja Petita (Mas Travis) i el Mas Jonquer.
Una mica d’història
La Cerdanya constitueix una fosa tectònica ubicada en el Pirineu axial, orientada en direcció NE-SO. Aquesta fosa conforma el pas en l’única ruta natural per l’interior que permet, seguint el riu Segre i el de la Tet —la coneguda Strata Ceretana— travessar la serralada pirinenca amb comoditat i facilitat tant per persones, com mercaderies i exèrcits al llarg de la història..
L’existència d’un turó al mig de la vall, al costat del riu Segre, conferia a aquest indret un valor estratègic de control de la via i de tot el territori. Per això, des d’antic, el control d’aquests passos pirinencs fou estratègicament essencial.
La història de l’assentament del poblament a Llívia ha anat oscil·lant entre el cim del turó, en les èpoques que tenia més importància estratègica de vigilància i defensiva, i la plana, per desenvolupar-hi una activitat econòmica, aprofitant les potencialitats agràries i ramaderes.
Des de la Prehistòria
Se sap que 3000 anys aC Llívia ja estava poblada.
Si han trobat destrals de pedra polida i altres mostres d’eines neolítiques. També han aparegut materials ceràmics dels últims moments de l’Edat del Bronze sobre el 1200 aC. També s’ha trobat ceràmica típica de l’Edat del Ferro i ceràmiques locals fetes a mà d’inspiració hel·lenitzant. La ceràmica trobada parla d’uns incipients intercanvis amb el món mediterrani en un moment bastant tardà en comparació amb el que succeeix en la major part de Catalunya, la iberització de Cerdanya tardarà en produir-se.
Els romans construïren la Strata Confluetana des de Narbona, que perllongaren cap a Lleida seguint el curs del Segre. A aquest tram se l’anomenà Strata Ceretana i data del 250 aC, aproximadament.
També van fortificar un castrum (campament romà) a Iulia Lybica, l’actual Llívia, l’elecció de l’indret no és casual. Iulia Lybica es trobava a un turó molt estratègic, que servia per vigilar els passos per aquest territori.
La importància estratègica es va mantenir en l’època dels visigods i la ocupació es va mantenir dalt del puig. Livia seguia sent la capital de la Cerdanya i el Castrum Libyae suposa una peça clau a mantenir pel regne visigot.
La Cerdanya va estar ocupada pels musulmans uns cinquanta anys, i en aquest temps fortificà el castrum, que abans de la seva retirada ja havia estat destruït per lluites internes.
A la fi del segle VIII va esdevenir la capital del naixent comtat de Cerdanya. La seva situació estratègica al cim del Puig de Llívia o del Castell era vital per controlar el camí natural de pas de la Cerdanya i el Rosselló cap a la vall del Segre.
L’origen de l’actual Llívia cal cercar-lo en la concessió que, el 1257, Jaume I feu als seus habitants d’instal·lar-se al pla, assentament que en endavant no canvià malgrat els nous privilegis que, el 1305, donà Jaume II de Mallorca, de qui aleshores depenien la Cerdanya i el Rosselló, als qui es tornessin a instal·lar al cim per defensar millor el Castell, el qual perdurà fins el 1479, en què fou destruït durant la guerra contra Joan II. En queden només els fonaments.
Amb la destrucció del Castell, Llívia es converteix en una simple vila reial. Malgrat tot, és un moment de certa prosperitat: el 1584-85 s’edifica la torre Bernat de So i el 1617 s’acaba la construcció de l’Església parroquial. Arquitectònicament, les torres que flanquegen la porta principal de l’Església ens mostren el desig de fortificar de nou Llívia.
Els tractats dels Pirineus i de Llívia
Arribats al segle XVII ja hem vist com pels tractats dels Pirineus i de Llívia (1659 i 1660), Llívia es va conformar en un enclavament dins de França.
Per temes de fiscalitat, foren molts els terratinents de Llívia que compraren terres a França i molts els terratinents francesos que es nacionalitzaren i anaren a residir a la vila per eximir-se de certs impostos.
El 1787, un 52,6% de la població es dedicava al sector secundari —comerciants, fabricants i artesans—; el 1853 hi tenim 17 fabricants de mitges, teixits, filats, cotó, pintes o gavardines; a més, a la segona meitat del segle XIX Llívia es va convertir en capdavantera pel que fa l’evolució tècnica i industrial del camp.
L’auge econòmic fou en augment fins al principi del segle XX.
La integració econòmica europea, la eliminació de duanes i la moneda única han afavorit el desenvolupament de Llívia.
En l’actualitat, l’auge del turisme i dels esports de neu han fet de la Cerdanya en general, i de Llívia en particular, un centre turístic residencial de gran importància. La proximitat a destacades estacions d’esquí franceses és un atractiu per a Llívia.
L’actual Vila de Llívia és un conjunt força ben arranjat. Els seus carrers -del Mercadal, de Fontcitrane, de Santa Maria-, i places -antiga plaça Major- conserven l’aire dels temps passats.
Recorregut per Llívia
Vaig començar el meu recorregut al punt (1), a l’Avinguda de Catalunya, amb fàcil aparcament. Això va comportar iniciar per la part més moderna que hem portarà a nucli històric.
L’eixample actual
L’expansió residencial turística es manifesta en amplies urbanitzacions a les zones d’eixample (2). En elles predomina el model arquitectònic que denomino neo-cerdà, basat en els materials clàssics del territori -pedra, fusta i pissarra- però amb un estil arquitectònica més modern i de qualitat.
El Barri Vell
A l’entorn de l’antiga plaça Major, els carrers de Mercadal, Fontcitrana o Santa Maria, constitueixen un conjunt de gran interès, molt ben arranjat i conservat. Als seus carrerons (3) podem contemplar moltes cases típicament cerdanes, amb les seves façanes de pedra, balconades i porticons de fusta o portals amb llindes i brancals de pedra granítica. La part més antiga, bastida al peu del turó, va començar a formar-se a mitjan segle XIII.
Església parròquial de la Mare de Déu dels Àngels
En l’inici de l’època Comtal, el procés de cristianització ja s’havia consolidat a la comarca. La primera Església que es coneix de Llívia és la de Santa Maria del Puig, situada damunt del turó i fundada per la família comtal de Cerdanya cap als segles IX-X. Al final del segle XIII, quan els habitants de Llívia van passar a habitar la base del turó es va construir una nova Església al voltant de la qual va créixer el poble. Posteriorment, les pedres de la primera Església i les del destruït Castell van ser aprofitades, al segle XVII, per construir l’actual parròquia de la Mare de Déu dels Àngels (A).
La construcció de l’Església de la Mare de Déu dels Àngels s’inicia a la fi del segle XVI i es perllonga al XVII. Externament es poden destacar les dues torres de planta circular d’ampli diàmetre, que flanquegen la porta d’entrada principal, i li ofereixen l’aparença de fortalesa, fet no gaire habitual.
Ambdós edificis estan catalogats de manera separada: l’Església forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i les Torres de l’Església de Llívia estan declarades bé cultural d’interès nacional.
Presenta dues entrades, la principal d’estil renaixentista amb una portalada decorada amb ferro forjat d’artesania medieval, a la façana del cor, i una orientada a migdia, més petita.
El lateral nord mostra una estructura emmurallada amb una torre al vèrtex.
L’entrada secundària es troba al lateral sud.
El campanar està situat al nord-est de l’Església, és de planta quadrada esvelt i auster. El nivell on hi ha les campanes està separat per motllures i construït amb carreus. Els sis finestrals estan coronats per una barana, un alçat prismàtic i penell.
Presenta un absis semicircular però amb tres parets rectes.
Internament podem dir que està formada per una nau central amb 5 capelles a cada lateral. Es recolza sobre una nervadura gòtica.
Excavacions romanes a Iulia Lybica
A l’entorn de l’Església s’està fent una excavación arqueología en la que s’ha establert l’existència d’un Fòrum romà.
La creu de Toret
A l’exterior de l’Església, el conjunt es completa amb la creu de Toret (B), una creu de terme del segle XVI, segueix el model gòtic de creu de terme, i que pertanyia a la família Toret, que reposa sobre un probable mil·liari romà.
Torre Bernat de So
La primera referència que es té de la Torre Bernat de So (C) és de 1366.
Després de la destrucció del Castell, Llívia entra en una crisi econòmica i social que remuntarà durant els segles XVI i XVII. Habituats a la defensa del Castell i dels privilegis que confereix, el 1584 es construeix la Torre Bernat de So què, junto amb com l’Església, va esdevenir la nova fortalesa de Llívia. La intenció era mantenir els drets i privilegis antics, en conflicte amb la propera Puigcerdà. El 19 de juliol de 1654, se sap d’una nova Llívia protegida darrere dels murs davant un exercit francès.
Por tant, les torres de l’Església devien formar part de la idea de fortificació de la vil·la de la plana.
Al llarg de la seva història, la Torre Bernat de So ha tingut diverses funcions: presó real a partir de 1834; Ajuntament de 1835 fins als anys 1950; museu després de la compra el 1965 de tots els elements de l’antiga farmàcia; o sala del consell d’administració del Museu.
L’Ajuntament i el Museu de Llívia
Enfront de la Torre Bernat de So, en un edifici del segle XX, es troba la seu de l’Ajuntament (D) que, al soterrani, alberga el Museu.
El Museu te dos àmbits diferenciats. Una primera part en la que hi han objectes que repassen la història de Llívia amb objectes de les diverses èpoques històriques. La segona la farmàcia Esteva
Els fons de la farmàcia Esteva
De fet, l’origen del Museu Municipal de Llívia l’hem d’anar a buscar en l’adquisició que la Diputació de Girona de tot el mobiliari i instrumental procedent de l’antiga Farmàcia Esteva, el 1965. La condició que els hereus Esteva van estipular per accedir a la venta va ser que el material de la farmàcia no sortís mai de Llívia. A partir d’aquest moment l’Ajuntament se’n va fer càrrec.
La Farmàcia de Llívia, una de les més antigues d’Europa, existia ja el 1415. El 1439 era dirigida per l’apotecari Jaume Esteve, el llinatge del qual, d’apotecaris, mantingué la farmàcia al llarg de vint-i-tres generacions, fins que el 1942 Lleó Antoni Esteve tancà la botiga i es traslladà a Puigcerdà.
La col·lecció conté el mobiliari i l’instrumental dels segles, XVII, XVIII, XIX i principis del XX: caixes de fusta amb els retrats, pintats, de savis apotecaris i doctors, obra potser del segle XVII; pots de farmàcia de ceràmica decorada amb blau de cobalt, vidrada, etc.; el cordialer, moble policromat del segle XVIII per a guardar-hi els productes més preuats o perillosos. A la biblioteca de la farmàcia es guarda el llibre de fórmules.
La rebotiga i el farmacèutic
La rebotiga era l’espai on el farmacèutic realitzava totes les tasques relacionades amb l’elaboració dels productes farmacològics. També era el seu espai de biblioteca de consulta i de gestió de la farmàcia.
Aquí, el farmacèutic preparava el tractament específic per a cada malalt segons els seus particulars malalties i les indicacions del metge. Aquests tractaments podien ser en forma de pocions purgants, tisanes, liniments, Ungüents, xarops, emplastres, etcètera
Fins al segle XIII, la separació entre els farmacèutics i els metges no estava clarament delimitada. A poc a poc, la formació i les exigències van començar a ser diferents per als dos grups i els farmacèutics es van arribar a formar de manera específica a les escoles i gremis propis. Amb el temps, les acadèmies i les facultats de farmàcia van ser substituint progressivament una formació basada en l’empirisme, per una instrucció científica.
Carrer del Raval
El carrer que baixa des de l’Ajuntament correspon a l’Antic Raval, que li dona nom (4).
Manté l’aspecte de carrer important, amb cases de tres plantes, i on si poden trobar cases modernistes.
Avinguda de Catalunya
El carrer Raval conflueix a l’Avinguda de Catalunya (5), l’artèria actual més important i comercial. De fet, és la carretera que uneix amb Puigcerdà i que travessa el municipi.
El Castell
Situat dalt del turó del Castell, o puig de Llívia, sobre la vila.
De l’antic Castell de Llívia, destruït pels francesos a la fi del segle XV, en resten escassos vestigis: els fonaments de la torre mestra, una sala coberta amb volta (segurament una cisterna) i restes d’una de les quatre torres circulars que defensaven la muralla. Per la seva tipologia, sembla que les restes corresponen a una construcció del segle XIII.
És un clar exemple de castell de turó. La seva situació dominant l’hem pogut apreciar a les fotografies anteriors des del Barri Vell (3).
Fi de la visita
A Llívia ens hem enfrontat a una circumstància territorial excepcional, pel fet de ser un enclavament territorial en un altre Estat, el francès.
L’origen històric del enclavament ja ens avisa que la seva història haurà estat intensa.
Des dels seus orígens coneguts, ara fa uns 5000 anys, la seva història ha estat vinculada a una localització estratègica en el pas pel pla a través dels Pirineus, que representa la Cerdanya.
La història, el paisatge i l’entorn muntanyós l’han convertit en l’actualitat en un centre turístic residencial de primer nivell, tant pel paisatge en tota època de l’any com per la neu i els esports de neu a l’hivern.
Això vol dir que qualsevol moment de l’any és bo per acostar-se a Llívia en particular, i a la Cerdanya en general.
Bases d’informació
Web Academic
J. Capdevila i Subirana. Historia del deslinde de la frontera hispano-francesa
Enllaç amb el Post: La Fonda de Cal Fuxet. La Cerdanya
