Alcaudete a Jaén, és una de les localitats en les que l’estabilització de la reconquesta enfront del Regne Nassarita ha deixat la seva empremta, amb un majestuós Castell Calatravo sobre un recinte musulmà dominant sobre el territori.
Alcaudete (Jaén)
Alcaudete, Sierra Sur, Jaén
Alcaudete. Comarca: Serra Sud. Província: Jaén. Com. Autònoma: Andalusia
Coordenades: 37°35’17 “N 4°04’53” O. Altitud: 676 msnm. Població: 10.558 en el municipi; 8.429 habitants a Alcaudete i 2.129 en altres tres nuclis (2018)
Web: Ayuntamiento
Visita: 2018
Alcaudete, Sierra Sur, Jaén
Camí de la Hospedería La Era, a Almedinilla, vaig efectuar una parada a Alcaudete per passejar una mica pel poble i pujar fins al seu castell.
En la distància, el castell semblava reptar des del cim del turó, dominant sobre tot el territori circumdant.
Una mica d'història
Las estructuras defensivas de Alcaudete fueron construidas tras la conquista musulmana, abandonando las áreas que tradicionalmente habían sido ocupadas por la población hispanorromana e hispanovisigoda.
El cambio de área de ocupación fue debido principalmente a razones estratégicas, ya que desde el nuevo emplazamiento resultaba más fácil la defensa de la población y el control exhaustivo de la vía de comunicación que une Córdoba con Granada.
Alcaudete era conocido en el siglo IX con el nombre de Hins al-Qabdaq o al-Qibdaq. Durante el dominio almohade, se construyó una gran muralla alrededor del núcleo urbano, además de un alcázar en la cumbre. Todo ello para dar refugio a las poblaciones campesinas de la zona y proteger en caso de ataque a los habitantes y soldados de Alcaudete.
Fue, además, un importante mercado y centro de intercambios dada su posición equidistante de Córdoba, Granada y Jaén.
La tanca o muralla que envoltava el nucli urbà va ser construïda amb tàpia de terra i basament de maçoneria, defensades per petites torres de planta quadrada.
Entre els segles XIII i XIV, Alcaudete es converteix en un enclavament de vital importància dins de la frontera amb el regne nassarita de Granada. De fet, la pugna entre musulmans i cristians per fer-se amb tan cobejada plaça va ser una constant, fins i tot després de la batalla de les Navas de Tolosa (1212).
Des de 1085 Alcaudete passa de mans àrabs a cristianes i viceversa en diverses ocasions. Quan la conquesta Fernando III en 1246, l’adjudica a l’Ordre Militar de Calatrava, encarregada de la defensa de la frontera occidental del regne de Jaén, convertint-se en un dels bastions més importants de la Frontera.
Des d’aquí es proveïen i sortien les tropes que participaven en incursions en territori musulmà, on tornaven a la recerca de resguard i estança.
L’Ordre de Calatrava va promoure la reestructuració de les defenses de la vila, reforçant el caràcter defensiu de la plaça per intentar fer-la el més inexpugnable possible i per adequar-la a les noves estratègies de combat, donat l’incipient ús de l’artilleria (per exemple, arrodonint les cantonades en algunes de les seves torres).
La muralla es va revestir amb murs de maçoneria, el que va suposar un reforçament de les primitives estructures, que a partir d’aquests moments van incrementar la seva resistència davant possibles atacs amb peces d’artilleria, ampliant també el nombre de torres que les defensaven.
Aquesta situació de tensió militar va motivar que durant els segles XIII i XIV perdés la seva població, quedant pràcticament reduïda a la guarnició militar.
Va continuar el canvi de mans alternatiu fins a la conquesta cristiana definitiva en 1340 per Alfonso XI. Passant a convertir-se en vila de reialenc. Li concedeix privilegis com el fur de Còrdova, per potenciar la seva repoblació. Però continuen mantenint-se les tensions amb el regne nassarita, que l’assetja per última vegada en 1408.
A la fi del segle XIV és alienada de la Corona i donada com a senyoriu als Fernández de Córdoba.
Mentre es va mantenir la frontera nassarita va jugar un important paper com a lloc d’intercanvis entre els dos regnes.
Finalitzada la reconquesta continua mantenint un paper important com a mercat, i basant la seva activitat productiva en el cultiu de cereals i la ramaderia.
L’afecta la crisi general dels segles XVII i XVIII, recuperant-se a continuació, construint les edificacions civils més importants i arribant a aconseguir una població de més de 5.000 habitants.
Al segle XIX tornarà a ser escenari de conflictes militars durant la invasió napoleònica, i en les guerres entre carlins i liberals (1833), al que se sumarà la desamortització de béns propis i eclesiàstics.
Amb la introducció del ferrocarril va disposar d’estació en la línia Puente Genil al Linares. A la fi de segle tenia una població de gairebé 10.000 habitants.
En l’actualitat, Alcaudete s’assenta sobre una economia moderadament estable basada en el cultiu de l’olivar i una activa i diversificada indústria, amb empreses internacionals del ram de l’alimentació, la fusta i productes de construcció.
El domini de l’olivar fa que un 40% de la renda total derivi d’aquest cultiu. El turisme apareix com una activitat potencialment interessant.
El 1950 va aconseguir el seu màxim de població amb 18.748 habitants, al qual va seguir una etapa de forta emigració general comú a la zona, situant-se actualment en els 10.558 habitants, dels quals 8.429 en la localitat.
Visita a Alcaudete
En arribar a Alcaudete pujo directament al Castell, però he comès un error per la meva part: em presento allà un dilluns, i hauria de saber que els dilluns són el “dia del no turisme“, i tot el que tingui a veure amb ell està tancat. Em quedaré sense poder visitar l’interior del Castell, ni el Centre d’interpretació de l’Ordre Militar de Calatrava que allotja. He de conformar-me amb passejar per l’exterior.
Castell de Alcaudete
Bé d’Interès Cultural
Estic davant un perfecte exemple de castell de turó amb components de roquer. En el cim del turó es va edificar una Alcàsser adaptant-se perfectament a l’orografia del terreny, aprofitant fins i tot alguns escarpes naturals com a elements defensius, el que li atorga en part aquest atribut de roquer.
Els monjos de Calatrava van aixecar aquest castell sobre el basament de l’antic Alcàsser àrab, i van utilitzar les seves defenses com a contramuralla, és a dir, una muralla més baixa que la principal, que s’aixeca davant d’aquesta, i que encara es conserva.
Donada la condició de monjos i soldats de l’Ordre, el castell va disposar d’instal·lacions per a ambdues funcions, com, per exemple, la sala capitular que encara es conserva.
Les restes de la muralla de l’Alcàsser islàmic són les més importants de l’època musulmana del castell, ja que constitueixen el primer testimoni d’aquest conjunt monumental.
Edificat aprofitant les característiques del terreny, suposava una extraordinària defensa davant l’atac de fletxes o escales. Per fer-nos una idea de com era la muralla a l’època musulmana, caldria imaginar-la amb el doble d’altura del que té actualment, de manera que ja en aquell temps va fer que en el paisatge d’Alcaudete fos la referència més important.
Després de la conquesta de Granada, i al adscriure la vila al senyoriu de Montemayor, el Castell perd la seva funció militar i els senyors d’Alcaudete el reconverteixen en un castell-palau, fent d’ell la seva residència particular.
Arribats al punt d’arrencada de l’última pujada al castell aquest apareix com una impressionant massa dominant,
A la base, la muralla de l’Alcàsser islàmic (2).
Sota el terreny sobre el qual s’assenta el Castell apareixen una sèrie de coves que, segons sembla, en altre temps van estar habitades.
Per assolir la porta del castell cal pujar per dos camins que queden a l’abast dels defensors des de la muralla.
Situat al punt (2) es conserven les dues torres que defensen la porta, i al fons la Torre de l’Homenatge.
Per accedir a la porta principal s’ha de passar per un camí als peus de la muralla fàcilment controlable (3).
Em trobo a la zona principal d’accés a la fortalesa. Aquesta porta d’entrada al castell Calatravo (4) està defensada per dues torres, massisses en la meitat inferior, disposen d’una estada a la part superior i d’una terrassa.
En el seu origen, la porta es tancava amb dues fulles de fusta blindades amb làmines de ferro, i s’assegurava el tancament amb un bernat. El buit de la porta està cobert amb un arc de blocs de carreus.
Com era d’esperar, el domini visual és perfecte sobre tota la comarca.
Envoltant el recinte es troben les diverses torres de defensa de cada llenç.
L’única porta secundària de tot el recinte és la poterna situada a la zona est (10).
Les poternes són petites portes situades generalment en un lloc ocult i de difícil accés. S’utilitzava com a porta falsa per poder entrar o sortir en cas de setge, encara que podien tenir altres usos, com accedir a la llisa o servir de comunicació directa entre la fortalesa i diferents llocs de la ciutat. En cas de perill, i per tal de limitar el risc que per ella entressin els enemics, es limitaven a tapiar-les.
L’accés principal de l’Alcàsser islàmic podria haver estat configurat per un sistema de doble porta a la zona est (10), construït amb arcs de ferradura, entre els quals es creava un petit passatge, dotat d’un orifici que defensava zenitalment la possible fustigació de la porta.
Les fotografies mostren el lloc de la porta des de l’exterior i des de l’interior.
En resum, es tractava d’una fortalesa inexpugnable, que mai va ser presa per les armes.
Església de Santa María la Mayor
Bé d’Interès Cultural.
Als peus del Castell s’alça l’Església de Santa María la Mayor, amb tota probabilitat construïda, com era costum després d’una conquesta cristiana, sobre la Mesquita major del recinte musulmà.
L’edifici del segle XVI barreja elements d’estil gòtic amb altres de procedència mudèjar. En ell va intervenir Andrés de Vandelvira.
Notables són les dues portades que desenvolupen un programa iconogràfic de tema marià i heràldic.
La Porta del Perdó se situa als peus de l’Església. Denominada així perquè portava aparellades indulgències.
Aquesta portada construïda entre 1530 i 1540, d’estil renaixentista, té la forma d’arc de triomf, amb frontó, escuts nobiliaris i una petita rosassa.
A la façana del costat de l’epístola se situa l’altra portada.
Aquesta portada plateresca crida l’atenció per la seva estètica bigarrada, com se l’ha qualificat.
Per guanyar el desnivell del terreny s’estructura sobre una escalinata doble.
L’edifici es va edificar en dues fases: la primera correspon a l’alçat del cos, un espai rectangular de 3 naus i amb la primitiva capella major, obra de Martín de Bolívar, amb l’element gòtic més característic reflectit en la volta de creueria.
La coberta és a dues aigües amb enteixinat de fusta.
La segona fase es correspon amb l’ampliació i reforma de la Capella Major en estil renaixentista, realitzada per Francisco del Castell.
L’últim element a construir-se va ser la torre-campanar, d’uns 45 metres d’altura, aixecada al segle XVII.
Passeig per Alcaudete
Abans de baixar, des de l’elevació del turó, he anat fent una ullada al nucli urbà.
En direcció nord-oest es destaca l’Església parroquial de Sant Pedro Apóstol, amb el cementiri al fons.
Aquesta Església es va edificar sobre una antiga ermita, en els nous ravals, com a conseqüència de l’espectacular augment de la població que va experimentar Alcaudete a partir del segle XVI.
En direcció est va establir l’expansió del nucli urbà sobre els eixos que confluïen a la porta més important del recinte emmurallat medieval.
Com a fons la serra Ahillos (1.452 msnm), a la serra sud de Jaén, en la Subbética.
Des d’aquesta posició és possible distingir, a l’esquerra de l’Església de Nuestra Señora del Carmen el Arco de la Villa, porta que assenyala el lloc pel qual passava la muralla musulmana. En el seu costat esquerre ressalta la part posterior de les Casas Consistoriales, o Ajuntament, a la plaça 28 de Febrer.
Acabo el recorregut pels voltants del Castell i de l’Església de Santa María i descendeixo cap al ceptre urbà per passejar i perdrem una estona pels seus carrers.
El conjunt arquitectònic de les edificacions es mou entre una arquitectura urbà-rural vuitcentista i l’arquitectura banal que s’aplica en aquest país des de la segona meitat del segle XX, tan típica de l’absència de model constructiu aquí i a la resta d’Espanya, quan la iniciativa privada individualitzada a actuat al seu aire.
Plaça 28 de Febrero, Arco de la Villa i Casas Consistoriales
Després de recórrer alguns carrers dono per finalitzada la visita a l’arribar a la plaça 28 de Febrero.
En aquesta plaça es troben dos dels elements monumentals més significatius de Alcaudete, un al costat de l’altre.
L’edifici de les Casas Consistoriales del segle XVIII, amb una bella portada barroca classicista adovellada. Declarat Bé d’Interès Cultural el 2005.
Al seu costat el Arco de la Villa, del segle XVI, que rememora la porta d’entrada principal al recinte emmurallat.
Presenta una obertura de mig punt rematat amb merlets. Reformat en època renaixentista i posteriorment al segle XVIII.
Per aquesta porta pot iniciar-se la pujada al Castell des del centre urbà.
Fi de la visita
Tot i no haver pogut entrar a visitar el Castell ni el Centre d’interpretació de l’Orde Militar de Calatrava no ha deixat de ser interessant aturar-me a Alcaudete.
La valorització del seu potencial turístic monumental fa que estigui inclosa a la Ruta de los Castillos y las Batallas i en la Ruta del Califato.
