Aldealpozo (Sòria), una localitat d’origen medieval amb una torrassa islàmica de vigilància al costat d’una església romànica rural. Els efectes de la despoblació també es deixen sentir en una localitat al costat d’una carretera nacional.
Aldealpozo (Sòria)
Aldealpozo. Comarca de Sòria. Sòria
Comarca: Comarca de Sòria. Província: Sòria. Com. Autònoma: Castilla y León
Coordenades: 41°46′58″N 2°12′19″O. Altitud: 1.082 msnm. Població: 15 habitants (2020)
Web: ayuntamiento
Torre: Bé d’Interès Cultural en la categoria de Castell. 1949
Visita: 2021
Aldealpozo. Comarca de Sòria. Sòria
Quan es circula per la N-122, entre Sòria i Ágreda, al passar per Aldealpozo crida l’atenció, al costat de la carretera, un gran torrassa adossada a una església romànica.
Encara que era un dia plujós, com es comprovarà en les fotografies, havia decidit aturar-me a visitar la localitat, amb el seu conjunt monumental i la seva arquitectura tradicional.
El territori
Ens trobem en ple Sistema Ibèric, a la zona de Terres d’Ágreda, a una altitud de 1.082 msnm. El relleu és sinuós combinant plans i muntanya.
Possiblement, en el lloc va existir un assentament celtibèric.
Es troba a la zona de pas entre la Vall de l’Ebre i les dues Mesetas. Des de finals segle XIX va ser un dels camins de pas pel Sistema Ibèric entre Madrid, Pamplona i la frontera occidental francesa, per la carretera nacional N-122.
El Post Estructures territorials a l’Espanya peninsular pot ajudar a situar Aldealpozo en la seva posició dins d’Espanya.
El clima continental de la zona comporta hiverns llargs i freds, amb estius calorosos curts i nits suaus. És una zona de neus i boires hivernals.
L’activitat econòmica predominant són els cultius de cereals i lleguminoses, amb pastures per al bestiar oví i una mica de boví. En els boscos circumdants domina l’alzina i el roure.
Aquest mitjà geogràfic comporta unes dures condicions de vida.
Pel que sembla el nom de Aldealpozo prové de l’existència d’un gran pou a les proximitats de la localitat.
Una mica d'història
El poblament s’organitza dins d’un rectangle imaginari travessat longitudinalment per l’eix de l’actual carretera nacional N-122 (a), al llarg de 450 metres, i d’uns 150 metres d’ample, en disposició lleugerament nord-est sud-est. Morfològicament es presenta com un conjunt de cases aïllades o semi aïllades formant un aglomerat no compacte.
L’eix format pel carrer Paretejas (b) a la banda sud de la carretera, i la seva imaginària prolongació pel carrer Santa Ana (c), al costat nord, cap a l’estació de ferrocarril a uns 450 metres, al creuar-se amb la carretera dona forma d’aspa tancada al conjunt viari urbà.
Sobre el vèrtex de l’encreuament de carrers, al costat nord-est, se situa una esplanada amb la font pública i l’abeurador (d). Per sobre d’aquesta, una massa semi compacta de cases (e), al seu torn semi agrupades.
El resultat és un entorn amb habitatges aïllats i uns pocs conjunts adossats de no més de cinc cases contigües. L’interessant, com veurem més endavant, és observar que pràcticament tots els habitatges de la localitat es troben orientades a migdia, sense formar carrers en el sentit estricte de convivència veïnal -amb els habitatges enfrontats els uns als altres- al llarg dels carrers , com és l’habitual. Aquesta mateixa disposició la trobem en Villaciervos o Villaciervitos (Sòria). En aquesta estructura morfològica, el costat nord de cada carrer alberga les entrades als habitatges, i a la banda sud la part posterior de les edificacions del carrer més meridional.
Un altre element similar entres les tres poblacions esmentades és que les esglésies respectives no articulen les localitats, sinó que se situen marginalment al nucli urbà; en Aldealpozo a l’extrem sud-oest.
És un poble sense plaça, on ni l’Ajuntament ni l’Església articulen espais de centralitat.
Les cases més populars presenten dos nivells, mentre que els casalots poden acollir un tercer nivell sota sostre.
Al trobar-se en zona muntanyosa, freda i plujoses-nivosa, les parets són de maçoneria de pedra i calç i les obertures i cantonades de carreus o carreuons de pedra, segons la categoria. Les més populars presenten les llindes de fusta.
La visita a Aldealpozo
Estructura urbana
El poblamiento se organiza dentro de un rectángulo imaginario atravesado longitudinalmente por el eje de la actual carretera nacional N-122 (a), a lo largo de 450 metros, y de unos 150 metros de ancho, en disposición ligeramente noreste-sudeste. Morfológicamente se presenta como un conjunto de casas aisladas o semiaisladas formando un aglomerado no compacto.
El eje formado por la calle Paretejas (b) al lado sur de la carretera, y su imaginaria prolongación por la calle Santa Ana (c), en el lado norte, hacia la estación del ferrocarril a unos 450 metros, al cruzarse con la carretera da forma de aspa cerrada al conjunto viario urbano.
Sobre el vértice del cruce de calles, en el lado noreste, se sitúa una explanada con la fuente pública y el abrevadero(d). Por encima de esta, una masa semicompacta de casas (e), a su vez semiagrupadas.
El resultado es un entorno con viviendas aisladas y unos pocos conjuntos adosados de no más de cinco casas contiguas. Lo interesante, como veremos más adelante, es observar que prácticamente todas las viviendas de la localidad se hallan orientadas a mediodía, sin formar calles en el sentido estricto de convivencia vecinal -con las viviendas enfrentadas las unas a las otras- a lo largo de las calles, como es lo habitual. Esta misma disposición la encontramos en Villaciervos o Villaciervitos (Soria). En esta estructura morfológica, el lado norte de cada calle alberga las entradas a las viviendas, y al lado sur la parte trasera de las edificaciones de la calle más meridional.
Otro elemento similar entres las tres poblaciones citadas es que las iglesias respectivas no articulan las localidades, sino que se sitúan marginalmente al núcleo urbano; en Aldealpozo en el extremo sudoeste.
Es un pueblo sin plaza, donde ni el Ayuntamiento ni la Iglesia articulan espacios de centralidad.
Las casas más populares presentan dos niveles, mientras que las casonas pueden acoger un tercer nivel bajo techo.
Al encontrarse en zona montañosa, fría y lluviosas-nivosa, las paredes son de mampostería de piedra y cal y los vanos y esquinas de sillares o sillarejos de piedra, según la categoría. Las más populares presentan los dinteles de madera.
L’Església parroquial de San Juan Bautista i la torrassa medieval
La torrassa està catalogada com a Bé d’Interès Cultural en la categoria de Castell des de 1949.
L’element patrimonial més destacat de Aldealpozo és l’església parroquial de San Juan Bautista (1). Exemple de temple romànic rural del segle X, sense pretensions simbòliques o artístiques. Apareix com un recinte simplement funcional per a les pràctiques religioses de la comunitat.
Al Campo de Gómara es troben diverses esglésies fortificades de característiques similars, que incorporen com a torre anteriors torrasses de vigilància. Reforcen així el seu paper defensiu en èpoques de inestabilitat política entre moros i cristians i entre els regnes de Castella i Aragó, que en aquesta zona dirimien la seva frontera.
Actualment està formada per dos elements d’origen diferent que van acabar integrant-se en un conjunt eclesial.
Efectuem un recorregut al voltant de l’Església.
La torrassa de vigilància, d’uns 18 metres d’altura, reconvertida en campanar de l’Església, té una disposició exempta respecte al temple, tot i que es van unir tots dos, probablement en 1824, mitjançant un passadís. Se situa a la banda nord.
La torre, de planta quadrangular està construïda en carreuó, amb els angles arrodonits sense reforçar. A mitja alçada presenta alguna sagetera.
En el tram superior, en tres costats es van obrir obertures d’arc de mig punt per acollir les campanes. La coberta és una teulada a dues aigües cobert de teula romà-àrab.
Tota la construcció del temple és tàpia de calç i pedra, amb les cantonades reforçades amb carreus. De planta rectangular, amb presbiteri i absis semicircular.
A la banda de l’evangeli, adossat al presbiteri sobresurt la construcció de la sagristia.
L’absis, de paret completament llisa, no disposa de cap reforç ni obertura d’il·luminació.
La cornisa de tota la construcció, inclòs l’absis, es recolza en mènsules prismàtiques llises.
En el punt d’enllaç entre presbiteri i la nau del temple, al costat de l’epístola, es presenta un contrafort. Mentre que la nau és una mica més ampla i alta que el presbiteri.
La portada se situa a la banda de migdia, avançada lleugerament sobre el parament.
Davant el costat sud es va localitzar el cementiri, de manera que la portada es troba encaixada amb el mur d’accés al cementiri.
Fent un parèntesi, sorprèn la gran pista de frontó moderna que es va construir una mica més enllà de l’Església.
La portada de tres arquivoltes de mig punt llises que donen suport a imposta correguda, amb brancals sense capitell.
Sobre la portada una volada, suportada per mènsules també prismàtiques llises. El conjunt de la portada i la volada és l’única part construïda amb carreus.
Als peus, el temple es tanca en paret testera. S’adossa una edificació de menys altura, actualment mig derruïda, que només disposa d’una vasta porta d’entrada pel costat nord, i un petit finestró al costat.
Arquitectura tradicional i casalots blasonats
L’eix de la carretera
Al llarg dels 400 metres amb edificacions pels quals la carretera nacional N-122 travessa Aldealpozo es troben els edificis civils més significatius.
Urbanísticament no arriben a formar illes compactes, sinó lleugerament adossades o, majoritàriament unitats independents disperses. Com he indicat al principi, el poble és un conglomerat de cases aïllades que no formen una trama compacta.
El model dominant són les construccions de dos nivells. Les parets de maçoneria de pedra i calç. Les de major prestància amb obertures de cadirat en portes i finestres i en les cantonades dels murs, i algun balcó. Les més humils amb llinda de fusta i finestres sense balcons.
Les cobertes de teula romà-àrab a dues vessants.
En aquest tram es troben la majoria de casals blasonats.
Entrant per l’oest, provinent de la ciutat de Sòria, la primera edificació, situada davant de l’Església és una de les edificacions més majestuoses de la localitat. En una façana de testera truncada s’obre la porta d’arc el·líptic amb dovelles. En els seus tres nivells presenta balcons i finestres, amb les obertures de cadirat.
El blasó llueix entre els dos balcons.
Al costat de l’Església l’edifici de l’Ajuntament (2), obra moderna que deu correspondre a la segona meitat de segle XX.
A la façana el clam: “Soria Quiere Futuro”.
Avançant pel costat septentrional al fons es comença a percebre els estralls destructius de l’abandonament.
Sobre la carretera noves cases blasonades. La primera amb porta d’arc de mig punt amb àmplies dovelles.
A continuació, cases adossades en façanes de ràfec, que també llueixen blasons.
Per aquest costat s’acaben les construccions a peu de carretera.
Si recorrem ara el costat sud de la calçada ens trobem amb el conjunt que s’assembla més a una illa de cases compacta a continuació de l’espai que envolta a l’Ajuntament.
Construccions tradicionals i un primer contacte amb edificacions abandonades.
La part del darrera de les cases dona a la carretera.
Carrer Paretejas
Una mica més endavant, a la dreta s’obre en oblic el carrer Paretejas (b).
Avançant per aquest carrer, seguint façanes de ràfec de cases més populars, ens portarà fins a l’ermita del Buen Suceso.
A la carretera, a la banda nord, dona la part del darrere d’aquest nucli de cases.
Fins i tot apareix indicis de xemeneies de casa pinariega.
Façana posterior sobre la carretera. I al fons el Moncayo, mig cobert pels núvols.
Ermita del Buen Suceso
L’ermita del Buen Suceso (3) presenta dos cossos que s’uneixen en un reforç. En aquest punt qual s’alça en el centre de l’edificació una petita espadanya per a una campana, construïda en maó vermell.
Com no va ser possible accedir al seu interior, dedueixo que el temple acaba a la profunditat de la cadireta, sense conèixer quin deu ser l’ús de la meitat posterior, a la qual s’accedeix per una gran portalada.
Per a Pérez Rodríguez i Gillani les dues columnes de l’atri, que no són exactament iguals, serien dos mil·liaris augmentats per les seves bases quadrades, del tram Augustobriga-Numantia de la Via XXVII de l’Itinerari d’Antonino. Al reaprofitar-lo, es devien repicar per allisar les superfícies, perdent-se per sempre les inscripcions dels mil·liaris.
La inscripció a la llinda de la porta de l’Ermita ens informa que “es va reedificar any de 1791“.
La cadireta de maó culmina en una lleugera creu de ferro.
La font de la canella i voltants
A la banda de la carretera s’obre una esplanada (d). En el centre es troba la font pública amb canella i abeurador (4) típiques de poble.
En elles, quan no existia distribució d’aigua canalitzada a les cases, s’anava a buscar l’aigua de beguda amb càntirs, i s’acostaven a abeurar les cavalleria i ramats. En aquest cas l’any de construcció de l’existent va ser 1912, segons la inscripció.
El costat oest delimita el carrer que ascendirà cap a aquesta zona del poble, al temps que la casa cantonera conforma l’inici del carrer Santa Ana.
Pel nord i l’oest de l’esplanada (e) es dispersen construccions, algunes individuals i altres adossades formant petits grups.
És una de les zones de la localitat on més es manifesta el deteriorament constructiu derivat de l’abandó de la població i de la pèrdua d’ús.
Els murs derruïts posen de manifest l’estructura constructiva de maçoneria, reforçada amb carreuons a les cantonades.
Enmig de l’abandonament es troba algun habitatge perfectament rehabilitat.
Carrer Santa Ana
Seguint la carretera cap a l’oest, surt en oblic el carrer Santa Ana (c) com a continuació lineal del carrer Paretejas (b).
El carrer Santa Ana havia de portar a l’estació de ferrocarril (5), tot i que actualment el camí està degradat per falta d’ús.
A la dreta del carrer, el nucli més compacte d’edificacions de tota la localitat.
La casa cantonera amb l’esplanada de la font constitueix l’inici d’aquest carrer.
Aquest costat nord del carrer presenta també importants mostres de degradació i abandó.
Típic del segle XVIII espanyol, les referències religioses en els frontispicis de les cases, en aquest cas el “Ave Maria Puríssima” en aquest casalot de 1781, segons pot llegir-se sobre la llinda de la finestra superior.
Podem fins i tot assistir a la descomposició de l’interior d’algun immoble, que causa una gran impressió de tristesa que, imagino, s’ha de transmetre als encara residents.
A l’empara d’una d’aquestes abandonades cases, un ocellet impassible, a resguard de la pluja.
Amb el procés de despoblament, alguns dels carrers, han quedat abandonades sense ús i intransitable.
El lateral sud del carrer Santa Ana, correspon a la part posterior de les cases blasonades que hem observat sobre la carretera, segons el model d’orientació a migdia que he exposat anteriorment.
Al final del carrer es perllonga el camí cap a l’estació de ferrocarril (5) des del carrer Santa Ana, a una distància d’uns 400 metres.
Abans de prosseguir, reprenc l’apunt sobre la morfologia urbana en relació a la formació dels carrers com a lloc de convivència i de fer comunitat, que no es dona en aquesta localitat.
En algun altre lloc de la província de Sòria, en Villaciervos i, sobretot en Villaciervitos, es produeix la mateixa organització social dels habitatges.
Pràcticament tots els carrers tendeixen a seguir l’orientació est-oest i les cases, també pràcticament totes elles, s’orienten al migdia -la millor orientació en aquestes terres fredes a l’hivern-. D’això resulta que els habitacles de la banda nord s’obren al carrer, mentre que els de la banda sud corresponen a la part posterior de les edificacions. Per tant, la relació de veïnatge es veu reduïda als veïns laterals, però no es produeix la síntesi de convivència amb els veïns de davant, de s’obren a l’altre carrer.
Fins i tot a la carretera hem vist que es manté l’orientació a sud, donant-li l’esquena al traçat viari.
És una forma de construcció de ruptura veïnal que veiem que actualment es reprodueix en moltes urbanitzacions de cases aparellades, on la façana d’entrada se situa en un lateral de la calçada, mentre que al davant donen els patis, encara que ara no per motius d’aprofitament climàtic.
El ferrocarril
Aldealpozo va disposar d’estació de ferrocarril (5) d’ample espanyol entre 1941 i 1966.
Pertanyent a la línea Soria-Castejón, iniciada la seva construcció en 1927 però que no va entrar en funcionament fins a 1941. L’any 1996 la línia va ser tancada per l’escàs trànsit.
L’estació va quedar abandonada sense cap ús. Ara Soria Film Commission l’ofereix com a potencial plató cinematogràfic.
Al fons a la dreta s’alça la torrassa de l’Església.
Ruta de les torrasses de la Vall del Rituerto i de Sòria
La Ruta de los Torreones y Fortalezas del Valle del Rituerto, a la província de Sòria, ens submergeix en les terres de frontera que durant segles es van disputar musulmans i cristians.
La ruta comprèn els ubicats en Noviercas, a Hinojosa del Campo, el del despoblat de Masegoso, la Torrassa de la Pica a Tajahuerce, la Torre de Castellanos del Campo a Villar del Campo i el de l’església de San Juan Bautista de Aldealpozo que acabo de presentar.
En la torrassa de Noviercas s’ubica el Centro de Interpretación de los Torreones y Fortalezas del valle del Rituerto.
La ruta de los torreones de Soria comprèn totes les torrasses de la província.
Fi de la visita
Ja a punt d’abandonar el lloc, observo senyals de vida. Un petit ramat d’ovelles i cabres passa per darrere de l’Església cap als camps, amb el pastor sota el resguard d’un paraigua en aquest dia plujós.
Em sembla que el cas de Aldealpozo és especialment interessant en el debat actual sobre el despoblament d’una gran part de l’Espanya interior.
En aquest cas veiem que les dificultats d’accessibilitat i comunicació no són una variable necessària, encara que quan es donen les dificultats de comunicació pot ser un factor més.
A més, en molts dels pobles com aquest el turisme no pot aportar res a el desenvolupament territorial, atès que no hi ha oferta de serveis de cap tipus on el turista pugui consumir. Aquesta situació ja l’he assenyalat en alguna altra ocasió, especialment a la província de Terol, també en el Sistema Ibèric (El territori. Sierra de Albarracín i Parc Cultural de Albarracín).
Aldealpozo es localitza sobre una carretera nacional, tot i que no sigui de les més transitades, i prop d’una capital de província, una de les menys poblades, a només 24 quilòmetres.
Les causes caldrà buscar-les en altres factors al fer-se la pregunta de per què els habitants d’aquestes localitats han anat prenent la decisió de abandonar-les, deixant-les sense la base humana per a la reposició natural de població, i on les famílies en edat de reproduir, i els joves, han desaparegut de les seves cases i carrers.
Penso que si no es comença per preguntar-se per les causes és impossible que es trobin els remeis, quan n’hi hagi.
No oblidem una de les experiències que és pròpia dels recorreguts turístics: anar a admirar llocs que una vegada van estar habitats i que ara només són ruïnes que l’arqueologia o la paleontologia ha posat en evidència. No tot sobreviu -ni té per què sobreviure- al llarg del temps. En moltes ocasions el que més ens sedueix és el que va ser abandonat amb més promptitud.
Més enllà de l’enyorança romàntica, ens hem preguntat cadascun de nosaltres individualment, per què no anem a repoblar les zones que es despoblen, i quines condicions i quins requisits d’habitabilitat i supervivència exigiríem per fer-ho. On situar la frontera del lament entre el reparable i el que no té solució.
Bases d’informació
Webs
Web academic
JNG. Aldealpozo
José Manuel Pérez Rodríguez, Giacomo Gillani. Nuevas aportaciones epigráficas sobre el tramo “Augustobriga – Numantia” de la vía XXVII del itinerario de Antonino
Valentín Arrieta Berdasco. Avance de estudios sobre la arquitectura de las iglesias fortificadas de Castilla y León
María Elena Sainz Magaña. El románico soriano: estudio simbólico de los monumentos (Tesis doctoral). Pag. 406
Eduardo Saavedra. Sistema de comunicaciones de la provincia de Soria
Ángel Moreno Dopazo. Una arquitectura en el territorio. Naturaleza de los tipos de edificación vernácula española: La casa tradicional soriana (Tesis doctoral)
