L’Església del Monestir de San Adrián de Sásabe, a la capçalera de la vall pirinenca de Borau (Osca), és l’edifici romànic que roman d’un dels primers monestirs d’Aragó.
Església del Monestir de San Adrián de Sásabe (Osca)
Església del Monestir de San Adrián de Sásabe. La Jacetania. Osca
Municipi: Borau. Comarca: La Jacetania. Província: Osca. Com. Autònoma: Aragó
Coordenades: 42 ° 40’33 “N 0 ° 35’26” O. Altitud: 1.075 msnm
Web: ayuntamiento
Declarat Monument Nacional (1965)
Visita: 2016
Església del Monestir de San Adrián de Sásabe. La Jacetania. Osca
Al Pirineu aragonès, situat en una vall tancada, es va localitzar al segle IX el monestir de Sant Adrià de Sásabe (o Sasabe, o Sásave), a 1.075 metres d’altitud, a la confluència dels barrancs Calcil i Lopán, a la capçalera de la vall de Borau o de Lubierre.
L’església-ermita romànica de Sant Adrià de Sásabe, va formar part d’un dels monestirs més importants de l’Alta Edat Mitjana al Regne d’Aragó.
L’emplaçament de San Adrián de Sásabe en un lloc tan problemàtic com la confluència de dos barrancs, ha fet pensar que va haver d’existir alguna poderosa raó, potser una aparició, perquè aquí s’aixecaran església i monestir, i es mantinguessin durant segles.
Posteriorment, davant l’abandó humà, les forces de la natura van imposar la seva llei i van anar enterrant l’Església. Tal era la situació que, fins fa uns anys, un dels finestrals allargats en el mur sud feia d’entrada.
El 1963 es va desenrunar i es va consolidar l’Església i en 1965 va ser declarada Monument Històric-Artístic.
Malgrat això, l’aigua es va seguir filtrant al seu interior, inundant-la amb freqüència. El 2001 van començar les obres de drenatge que han vingut a solucionar aquests problemes, encara que la naturalesa segueix reclamant per a si aquest lloc, vessant aigua a través dels seus murs.
Una mica d'història
Segons els historiadors, la invasió àrab va dominar aquests territoris, però mai els van arribar a islamitzar, permetent als seus habitants conservar les seves característiques polític-religioses, possiblement per falta de persones. Únicament des de punts estratègics dominaven el país i recaptaven els seus impostos..
Aquesta situació de respecte polític-religiós va permetre que quan Osca va ser destruïda pels sarraïns, la seu episcopal de la Diòcesi d’Osca es refugiés a l’església de Sásabe, d’origen visigòtic, en el fons d’una vall pirinenca sense sortida.
El control sarraí es va mantenir fins aproximadament l’any 820 en què es va establir un primer assentament carolingi a la vall d’Echo.
Galindo Aznárez II, tercer comte d’Aragó, va transformar l’església en monestir a la segona dècada de segle X.
L’any 924, el Comtat d’Aragó es va incorporar al Regne de Navarra i el bisbe de Pamplona va decidir reorganitzar a nivell eclesiàstic el territori del Regne. Per a això va crear nous bisbats, establint la seu de l’aragonès a San Adrián de Sásabe i nomenant al seu davant el bisbe Ferriolo.
Estranya que la seu episcopal no recaigués en San Pedro de Siresa, més antic i de major importància. Això es va poder deure al fet que la disciplina monàstica de Siresa era carolíngia i seguia la litúrgia romana, mentre que a les esglésies de Navarra i de la Osca mossàrab regia la tradició cultural d’arrel hispà-visigoda.
Els primers documents que fan referència al monestir daten de mitjan segle XI, quan Ramiro I el reformà, introduint la regla de Sant Agustí constituint una comunitat canònica regular o agustiniana, i el lliurà al bisbe García I l’any 1050, cedint-li propietats en la vall de Borau, l’Alt Gàllego i el territori de Jaca. Possiblement en aquesta època es va edificar l’Església que, sembla, va ser acabada entre 1100 i 1104.
El monestir de Sásabe va mantenir la seva dignitat episcopal fins que el rei Ramiro I, reunit en concili de bisbes, abats i altres dignitats, va traslladar, en 1077, la dignitat de la seu sasabense a l’església de Jaca, en aquell moment capital del regne d’Aragó, passant a ser priorat.
Tres bisbes d’Osca van sortir d’aquest monestir i, a la seva mort, van ser enterrats aquí.
San Adrián de Sásabe custodi del Sant Greal
El Sant Greal és el calze que va utilitzar Jesús en l’Últim Sopar amb els seus apòstols. Encara que molts calzes s’han proposat com el veritable Greal, el qual avui es troba la Catedral de València sembla ser l’autèntic.
Segons això, el Greal va ser portat per Sant Pere a Roma. L’any 258 l’emperador romà Valerià va condemnar al suplici a Papa i els seus diaques. Va ser llavors quan l’oscà Sant Llorenç va enviar el Greal a Loreto, prop d’Osca. D’allà pas a San Pedro de Siresa i després a San Adrián de Sásabe, el que reflecteix la gran transcendència històrica que va tenir en el seu moment aquest monestir entre la cristiandat. Després, per diferents motius, el Greal es traslladaria a Jaca, San Juan de la Peña, Saragossa, Barcelona i València, on es registra la seva arribada en 1424, i on es troba actualment.
La imatge correspon a la reproducció del Sant Greal que va estar a San Adrián de Sásabe, i que es troba al Monestir de San Juan de la Peña.
La Església de San Adrián de Sásabe
A l’estar situada a la confluència dels barrancs Cáncil i Lupán, que donen lloc al naixement del riu Lubierre, les successives avingudes del riu van arribar a semisoterrat aquest edifici, que no va recuperar el seu aspecte original fins als anys 1957-1961.
L’Església que ha romàs fins als nostres dies és romànica d’influències jaquesa i llombarda. Va ser construïda a la fi de segle XI, amb posterioritat a la fundació del monestir.
Ni d’aquest monestir, ni del primitiu temple visigòtic queden vestigis, si més no a la vista.
L’església o ermita, que és l’únic edifici que es conserva del monestir, és d’una sola nau, orientada a llevant, amb absis semicircular i torre exterior al costat nord.
L'exterior de l'Església
Exteriorment té unes dimensions de 17,5 x 21 metres.
Constitueix un clar exemple de les relacions que mantenen el romànic jaqués amb el llombard, particularment evidents pel que fa a l’ornamentació arquitectònica.
La vinculació amb Jaca s’aprecia en l’exterior de l’absis i a la portada principal, molt similar a altres del cercle jaqués, en què s’utilitzen relleus ornamentals de palmetes i escacat
El temple és un edifici rectangular, construït amb pedra carreu irregular.
La portada principal es troba als peus del temple, orientada a ponent, mentre que en el costat sud presenta una entrada lateral. A la banda nord es trobava la torre, de la qual només queda el primer nivell, que actualment no sobresurt de l’altura del temple i que ha quedat convertida en una habitació. A llevant, un absis semicircular de diàmetre inferior a l’amplada de la nau.
La il·luminació es produeix per una finestra allargada de mig punt sobre la portada, per tres obertures similars en el lateral sud, i per altres tres finestres de dimensions similars a l’absis.
La portada
La portada és de forma d’arc de triomf. Presenta tres arquivoltes en degradació d’arcs de mig punt, de les quals la interior recolza en dues columnes amb capitells, un amb motius vegetals i l’altre, molt deteriorat, amb possibles figures.
Tot el conjunt està emmarcat per un cordó escacat.
Entrada pel lateral sud
En el mur sud s’obre una altra portada, de petites dimensions, en arc de mig punt decorat a l’exterior amb el típic escacat jaqués.
Per entrar s’han de baixar unes escales, igual que ocorre a la portada principal.
Aquesta porta devia connectar amb el claustre del monestir. En aquesta part no s’han fet excavacions arqueològiques.
L'absis
El cos del temple acaba en un sol absis semicircular.
Està decorat per un fris de quinze arquets llombards recolzats en quatre lesenes. El mur es divideix en tres panys de patret, amb cinc arquets a cada un d’ells, que s’assenten sobre mènsules de variada decoració.
Sota cada grup d’arquets s’obre un finestral de doble arc de mig punt atrompetat.
En la decoració de les mènsules es troben diverses representacions: una mà empunyant una creu, símbol del màrtir Sant Adrià; unes margarides o una roseta hexapètala.
La més curiosa és la primera mènsula de la banda nord, representant un cap humà. S’apunta que podria correspondre a una manera de signatura de Sancho de Larosa, que va ser l’abat designat per governar el temple després de la seva consagració en 1104, que després va ser bisbe de Pamplona.
L'interior del temple
Presenta nau única -amb sostrada de fusta- tancada en absis semicircular de volta de forn, en el qual s’obren tres finestres al·lusives segurament a la Santíssima Trinitat. A la banda nord, i prop del presbiteri, s’adossa una torre de planta quadrada de la qual únicament es conserva la part baixa, a la qual es pot accedir des de l’interior del temple.
A la fotografia anterior el bloc que es percep en el costat inferior esquerre correspon a una pileta quadrada d’uns 90 centímetres, que es considera que va poder ser un baptisteri.
El sostre de la nau se sosté sobre una armadura de fusta, el presbiteri es cobreix amb volta de canó i l’absis amb volta de quart d’esfera.
Als peus la portada principal.
Des de la portada principal la imatge de l’enclavament a la vall.
L’església de San Adrián de Sásabe s’ha d’inscriure en el conjunt d’edificis romànics que es van edificar entre finals de segle XI i principis de la XII, sota la influencia del romànic que els francs introdueixen a Aragó: església de Santa Maria de Iguacel; catedral de Jaca; església de Sant Caprasio a Santa Creu de la Serós; església del Monestir de Santa Maria de la Serós; església del castell de Loarre, sense oblidar el monestir de San Juan de la Peña.
Els enllaços permetran apropar-se a algunes d’aquestes a través de diversos Posts que he anat presentant en el Blog.
Borau
La tornada s’ha de fer pel mateix camí d’arribada, ja que al trobar-nos en una vall tancada no té sortida vers el nord.
A poc menys de 2 quilòmetres es passa davant de la vila de Borau, a 1.008 msnm, capital del municipi, amb 74 habitants (2019).
En Borau destaca el seu interessant conjunt urbà, ple de bons exemples d’arquitectura tradicional pirinenca, amb típics teulades de llosa o pissarra, xemeneies o chamineras de pedra tosca, imponents façanes i carrers estrets i empedrats.
I per sobre tots ells, l’Església Parroquial de Santa Eulalia de Borau, del segle XVI, dominant sobre la localitat.
Bases d’informació
Webs
Webs academic
Josefa María Valenzuela Muñoz. San Adrián de Sasabe
Ana Isabel Lapeña Paúl. Los monasterios medievales
José Luis Corral Lafuente. El proceso de centralización de los monasterios aragoneses entre los siglos IX y XI
Antonio García Omedes. San Adrián de Sásabe: Los enigmas de un templo. algunos interrogantes sobre una iglesia románica diferente