Monestir de Leyre o de San Salvador de Leyre (Navarra), un dels primers monestirs romànics en el Camí de Sant Jaume i vinculat als orígens del Regne de Navarra. La seva cripta és una obra que impressiona.
Monestir de Leyre (Navarra)
Monestir de Leyre. Yesa. Navarra
Municipi: Yesa. Comarca: Comarca de Sangüesa. Província: Navarra. Com. Autònoma: Comunidad Foral de Navarra
Coordenades; 42°38’10 N 1°10’16 O
Web: monasteriodeleyre
Monument Nacional des de 1867
Última visita: 2019
Monestir de Leyre. Yesa. Navarra
Enllaç amb el Post: El Corral de Concilio, Hotel con Encanto Restaurante. Reino de los Mallos
Fa alguns anys vaig tenir la intenció d’allotjar-me a la Hostatgeria del Monestir de Leyre, però en aquelles dates estava completa. Vaig haver de conformar-me amb visitar-lo i assistir a un concert d’orgue. Prèviament els monjos van celebrar un dels seus resos diaris, de manera que va ser possible també gaudir del cant gregorià que utilitzen.
En la meva recent estada a El Corral de Concilio, em va semblar una bona idea tornar a Leyre i tornar a meravellar-me, especialment amb la seva Cripta.
Aquest Post recollirà un petit resum de la visita, però més breu en la presentació de fotografies ja que, preparant-lo, he descobert els treballs el professor Francisco Javier Ocaña Eiroa. Un d’ells, que enllaçaré al final del Post, presenta una completíssima col·lecció de fotografies, antigues i actuals, del Monestir de Leyre que és difícil superar. Per això, proposo que enllaceu amb aquesta pàgina com a apèndix documental i visual completíssim.
Efectuada aquesta observació, prossegueixo amb la presentació.
El territori
El Monestir de Leyre, o de Sant Salvador de Leyre, es troba situat al sud-est de Navarra, proper a Aragó. Localitzat en una zona muntanyosa al sud dels Pirineus, entre la Serra de Errant al nord i les muntanyes de Sos del Rei Catòlic al sud.
El Monestir sota l’ombra de la Serra de Errando.
Des Leyre es té una magnífica perspectiva sobre la vall del riu Aragó, des dels Pirineus pel canal de Berdún.
En l’actualitat, sobre el riu Aragó s’ha construït l’embassament de Yesa.
Perspectiva en direcció a ponent.
La seva localització la convertia en un bon observatori i en lloc de refugi i replegament en la convulsa Edat Mitjana.
Una mica d'història
No es té notícia del moment de creació de Leyre. La primera referència escrita és de l’any 848 de la mà de Sant Eulogi de Còrdova.
Sembla que arrenca del Renaixement Carolingi sobre la base d’algun centre de vida anacorètica a la falda de la muntanya, com va ser habitual en el moment i la zona.
Cap a 851 es documenta el trasllat a Leyre dels cossos de les Santes Nulino i Alodia. A les que es tenia una gran devoció.
Abans del final del segle IX es va establir el monestir femení de Sant Cristòfol de Leyre a uns cinc-cents metres.
Després de la pujada al poder de Sancho Garcés I en 905, el rei deposat, Fortún Garcés es va recollir en Leyre i va acabar allà els seus dies com a monjo.
Al segle X un dels abats més significatius va ser Sant Virila.
Encara que no va ser una abadia reial, sí que va estar molt vinculada a la reialesa navarresa com patronat regi i panteó real d’alguns reis anteriors a 1079.
En els últims anys del segle X el monestir va ser espoliat i cremat en una de les incursions d’Amir al-Mansur (Almansor) o del seu fill Abd-al-Malik.
La crema d’aquest tipus d’edificis era fàcil, ja que les cobertes de les esglésies eren de fusta. Però els murs es mantenien en peu, pel que va ser fàcil la seva reconstrucció, i els murs de l’església es van acoblar a l’actual capçalera.
El segle XI va ser el d’hegemonia i preponderància de Leyre sobre la resta de monestirs de Navarra sota la protecció de Sancho III el Mayor, fins a l’adveniment dels reis aragonesos en 1076, gràcies a donacions i rendes.
En aquest moment del conflicte amb els musulmans, els reis efectuaven donacions als monestirs de terres i viles conquistades, per a la seva repoblació i evangelització. Com va succeir amb Leyre.
Sancho III va impulsar la introducció de la reforma cluniacenca. La Regla de Sant Benet es va introduir en l’observança monàstica de Leyre, encara que sense integrar-se en l’Ordre cluniacenc i constituint una congregació de monestirs al voltant de Leire (Ordo de Leyre).
En el moment d’impuls del Camí de Sant Jaume, Leyre va dedicar atenció als pelegrins jacobeus en punt estratègics del seu itinerari per Navarra.
En 1057 es produeix la primera consagració de l’Església, que havia ampliat la primitiva església mossàrab carolíngia amb els absis i la cripta que poden admirar-se. S’introdueix l’estil romànic, però allunyat de les formes del moment.
En 1098 es produeix una segona consagració de l’Església, després d’haver procedit a enderrocar l’església mossàrab i substituir-la per una nau romànica més àmplia i llarga i a la construcció posterior d’una gran portada que rebrà el nom de “Porta Speciosa”.
En aquell moment va ser l’església més llarga del regne, amb 47,30 metres.
Entre 1083 i 1134 s’arriba a la culminació patrimonial en la història del Monestir de Leyre, desbordant les possessions de Leyre el seu àmbit geogràfic circumdant per estendre’s fins a les rodalies d’Àlaba, Tudela, Saragossa i Osca, vinculats a l’avanç de la Reconquesta. Aquest domini era, però, molt fragmentat i disseminat, el que a la llarga va comportar problemes de gestió i conservació d’aquest patrimoni. D’aquesta manera, Leyre es va convertir en un Senyoria monàstic.
Per exemple, els principals béns patrimonials eren 72 viles amb la seva casa o palau senyorial, i tenia 86 monestirs, malgrat que només en una dotzena vivien monjos.
A partir de 1134, augmenta el poder de Pamplona i s’inicia el declivi d’influència i del poder de Leyre. A això ‘s’afegirà el conflicte entre els cluniacencs i els cistercencs en proposar integrar-se en l’orde del Cister. Com això afectava a qui anirien a per als béns del monestir es va obrir una batalla entre els “monjos negres” d’observança cluniacencs i els “monjos blancs” d’observança cistercencs (pel color dels seus hàbits), que no es va resoldre fins a l’any 1300, passant definitivament a les mans dels blancs.
L’annexió de Navarra a la Corona de Castella en 1515 va suposar un canvi important per Leyre, que havia estat sempre vinculat als reis de Navarra i que, a través del seu abat, ocupaven un lloc important en l’entramat institucional del Regne com a membre nat del braç eclesiàstic de les Corts de Navarra. Això va reduir la seva influència i suports, mentre que l’Abad deixava de pertànyer al braç eclesiàstic en el nou ordenament.
En aquest moment, els monjos van procedir a amagar les restes dels reis de Navarra per por que fossin profanades. Van aparèixer quan en 1613, per obrir la porta que havia de comunicar amb la nova sagristia en el mur van aparèixer dos sarcòfags amb les restes.
Una certa recuperació econòmica durant els segles XV i XVI va permetre la construcció de la volta tardo gòtica, així com la construcció d’un nou convent al costat sud de l’església, iniciat el 1567.
Els dos segles següents van ser d’ordre i observança, consolidant la comunitat.
El segle XIX portarà canvis fonamentals a aquesta situació. Primer amb Napoleó, que el 1809 va saquejar el monestir, i immediatament després, per l’ordre de supressió i confiscació de totes les ordres religioses i la confiscació dels seus béns.
Amb Ferran VII, es restitueix la situació anterior, i els monjos tornen a Leyre en 1814.
El segon i definitiu va respondre a la desamortització de Mendizábal, executant-se en 1836.
A continuació, es procedeix a la venda dels béns, quedant Leyre deshabitat durant 25 anys, entrant en ruïna.
El 1844 s’havien constituït per províncies les Comissions de Monuments Històrics i Artístics. La de Navarra ja des de 1845 es va interessar per l’estat de Leyre.
A partir de 1863 s’iniciarà el procés de recuperació dels edificis, que en 25 anys s’havien convertit en “ruïnes venerables” sotmesos a les inclemències del temps i als saquejos.
Per fi, en 1867 és el primer monument de Navarra que arriba a la categoria de “Monument Nacional”. A partir d’aquí s’iniciaria el procés de restauració en 1874.
El 1945 es procedeix a la restauració definitiva, i en 1954 monjos benedictins procedents del Monestir de Silos, tornaven a introduir la vida monàstica a Leyre. La restauració es va donar per finalitzada el 1979.
El recinte monàstic de San Salvador de Leyre, o Monestir de Leyre
El treball del professor Ocaña Eiroa que enllaçaré al final de la presentació m’excusarà d’efectuar una presentació fotogràfica extensa, que no podria competir amb la seva, minuciosa i de qualitat.
Conjunt exterior
La fotografia satèl·lit mostra la disposició del conjunt del Monestir en la seva situació actual, que pot comparar-se amb el plànol efectuat per la Comissió de Monuments de Navarra en 1867. És curiós observar la disposició regular dels elements en el plànol, que no es dóna en la realitat.
Podem distingir els grans elements estructurals del conjunt monacal: A: claustre vell; B: dependències del monestir vell; C: primera església romànica amb els absis; D: segona església romànica; E: “Porta Speciosa”; F: monestir nou, i G: recepció de visitants.
Una visió de conjunt presa des del nord-est reflecteix l’estructura compacta del conjunt.
Com és la norma, el presbiteri de l’Església està orientat a llevant. Les dependències monàstiques del primer monestir, amb el seu claustre, va ser situat a la banda nord, mentre que les dependències del nou, també amb claustre, es van disposar en l’ala sud. Per la seva banda, el gran portal d’entrada, la “Porta Speciosa”, es va col·locar als peus de l’Església, a la banda de ponent.
Com l’aparcament està situat al vèrtex nord-est, començo el recorregut exterior pel costat de llevant.
El primer serà dirigir-se a la Recepció de Visitants, situada a la zona que havien ocupat les granges, però en una construcció totalment nova i recent.
En el moment de comprar l’entrada per visitar el monestir em trobo amb una gran sorpresa. Tant la Cripta com el Temple són els dos únics espais interiors a visitar. La visita pot efectuar-se en grup amb guia o individualment. En el meu cas opto per la visita individual i la gran sorpresa és que, en aquesta ocasió, em lliuren una clau perquè pugui accedir pel meu compte tant a la Cripta com al Temple.
El resultat per a mi va ser una experiència fascinant. Poder entrar sol en els dos recintes, tancant la porta rere meu i moure’m lliurement per tots dos àmbits en soledat, va ser una experiència única de les que no s’obliden.
Però seguim a l’exterior.
La banda de llevant conté els absis i a cada costat els cossos dels dos convents.
En la seva part central els tres absis del primer temple romànic.
Darrere dels absis emergeix la torre romànica adossada al que va ser el recinte mossàrab abans de la primera ampliació romànica. De cos quadrangular massís i una finestra per costat de triple arquet, sense decoracions, i la part alta petites obertures per a les campanes. Al costat el mur que sobresurt de la planta de la segona ampliació romànica i la posterior coberta gòtica, amb una espadanya del segle XVI a l’estil cistercenc.
Adossat al costat sud (esquerra) el gran edifici del convent nou, amb la porta d’entrada a les dependències dels monjos benedictins.
Una tanca barra el pas per dirigir-se cap al costat sud, a on aboca el convent nou. Un edifici d’estil aragonès de quatre plantes, la superior amb arcades, i un gran ràfec, com correspon a aquest estil.
A la banda nord (dreta) l’edifici del primer convent, i actualment convertit en l’Hostatgeria externa i el restaurant, on té l’entrada.
Em dirigeixo a l’ala nord, que correspon amb l’exterior del primer convent.
A l’esquerra una torre original, amb un cos d’edifici adossat cap a l’est. A l’extrem dret s’ha col·locat una altra torre de nova construcció, que no respon a cap element arquitectònic preexistent. Com ja s’ha indicat, aquesta part actualment destinada a hostatgeria externa i la primera planta a restaurant.
Gir a l’esquerra pel costat oest i, passat al lateral de l’hostatgeria, un gran espai obert assenyala el lloc on es trobava el claustre del primer convent, adossat al mur de l’evangeli de l’Església.
No queda cap resta d’aquest claustre, i només un gran arcbotant i contraforts de l’època en què es va construir la coberta trigo gòtica.
Al fons la porta romànica que unia el claustre amb el recinte del temple.
La porta comunicava el temple amb el convent antic. És d’arc de mig punt i el més particular són els dos arcs que es recolzen en un sol capitell.
L’edificació que tanca els costats est i nord d’aquest espai corresponia a les dependències conventuals, i adaptades a l’Hostatgeria externa.
Aquesta és la visió que es té d’aquest espai des de la sala del restaurant, on vaig menjar molt bé.
Els peus del temple acullen la magnífica portada romànica, l’anomenada “Porta Speciosa”.
En aquest punt s’acaba el recorregut exterior, ja que una reixa barra el pas cap al recinte del convent nou.
El temple
Evolució de l'edifici del temple
És el moment de recórrer els elements arquitectònics significatius del recinte.
Sabem que en conjunt va evolucionar a través de quatre etapes, que es reflecteixen clarament a través de l’evolució de la planta del temple.
La vida monàstica es va iniciar a partir d’una Església carolíngia o mossàrab (zona en blau) de planta basilical amb tres naus.
En 1058 es consagra una primera ampliació romànica (R1) amb la construcció dels absis romànics que allarguen el temple en direcció cap a l’est (zona en negre).
Com sembla que havia de superar un desnivell del terreny, es va construir la cripta (C) per suportar els absis (també en negre en el dibuix inferior).
La importància que adquireix el monestir porta a una segona ampliació romànica (R2). Per a això s’enderroca el temple mossàrab i se substitueix per una construcció d’una sola nau, prolongació dels murs exteriors dels absis de quatre cossos, amb una amplada de 14 metres, amb la portada principal als peus (Porta Speciosa).
La planta de l’església mossàrab es va posar al descobert durant les obres de restauració i han quedat enterrades sota el paviment actual.
Al mateix temps es va construir la capella del Santíssim, per l’exterior sud, a continuació de la porta romànica que existiu en aquest lloc.
Al segle XVI se substitueix la coberta de fusta per una volta de creueria dividida en quatre trams (G), d’estil tardo gòtic, reforçant els murs, incloent un gran contrafort que sobresurt per l’exterior, visible a la part nord però no visibles a la part sud, a l’estar adossada a ella del convent nou. També es va construir la volta de la capella del Santíssim.
En el que segueix, em limitaré a presentar succintament aquestes parts, deixant al lector l’opció de visitar la pàgina del professor Ocaña que enllaçaré al final, molt més rica i documentada que el que podria aportar.
Cripta
És hora d’utilitzar la clau que m’han proporcionat a la Recepció de Visitants per entrar en primer lloc a la cripta pel costat est.
Les quatre obertures inferiors corresponen a la cripta i tres superiors als absis del temple.
El passadís d’entrada conduïa a les dependències del primer convent. A l’esquerra s’obre una porta que baixa fins a la cripta.
La cripta divideix en dues parts cadascun dels trams del temple per així reforçar el seu paper de suport.
Les columnes de poca alçada, i en elles es recolzen els capitells sobre els quals s’assenten els arcs.
És interessant observar el diferent tractament de l’embelliment dels capitells. Més treballats els de les dues files més properes a la capçalera, i sense elaborar els posteriors.
No sembla que hi hagués una gran preocupació estètica, sinó més aviat funcional.
Però el resultat impressiona, potser més per la seva tosquedat.
Al fons del passadís d’entrada s’obre, a l’esquerra, per darrera de la cripta, el túnel de Sant Virila del segle XI, avui sense sortida, que porta cap al sud, on, abans del convent nou, devia situar-se la porteria i l’hostatgeria.
Al fons del túnel s’ha col·locat una imatge de Sant Virila del segle XVIII.
Porta Speciosa
Seguint el recorregut, encara que no sigui en ordre cronològic, em dirigiré al temple, amb l’entrada al costat oposat a la cripta, als peus a la banda de ponent.
El pòrtic principal el constitueix la “Porta Speciosa”, que seria l’obra final de la segona ampliació romànica del primer terç del segle XII.
Unes escalinates ascendeixen fins a la portada.
La porta forma part del model de portades romàniques que es van realitzar al llarg del Camí de Sant Jaume, de les quals el Pòrtic de la Glòria de Santiago de Compostel·la és la més famosa, a la de l’Església de Santa Maria la Real, de la propera Sangüesa.
Tres columnes a cada costat de la porta sostenen tres arquivoltes, més una d’exterior. És de doble porta dividida per un mainell amb capitell decorat. Sis figures ocupen el timpà, i en la part superior un fris.
En total més de dues-centes peces esculpides.
A sobre de la portada un finestral i un matacà gòtics. A continuació, a la dreta, es pot veure l’inici de l’edifici del convent nou.
Interior del temple
En arribar a l’Església la porta està oberta perquè un grup de visitants segueix un dels moments de pregària que al llarg del dia realitzen els monjos en comunitat al temple.
Quan finalitzin les oracions, el temple es buidarà, i jo em quedaré sol en la profunditat del seu silenci. En sortir tancaré amb la clau de la qual disposo.
Com ja s’ha vist, l’església està formada per dues grans unitats.
La zona del presbiteri correspon a la primera ampliació romànica (R1) de la primera meitat del segle XI, i està formada per dues naus i dos cossos, amb tres absis.
A la prolongació cap als peus del temple, corresponent a la segona ampliació de finals del mateix segle (R2), van optar per construir-la d’una sola nau de major altura, amb quatre cossos i un gran pòrtic, que acabo de presentar.
Abans, només recordar la perspectiva exterior dels absis.
La imatge de la Mare de Déu de Leyre presideix l’altar major sobre un pilar cruciforme.
Tant la imatge com el pilar són obres modernes de López Furió i Dionisio Ros. La imatge s’inspira en models romànics propis del segle XIII.
Per a la construcció de la volta de creueria tardo gòtica (G) a principis de segle XVI es van elevar i reforçar els murs.
S’observa a la part baixa els arcs romànics i els ogivals gòtics a la part superior.
En l’orgue, de 1966, situat als peus, es desenvolupen cicles de concerts habitualment.
La porta que s’obre en el costat de l’epístola correspondria a la primera entrada al temple i en obrir la “Porta Speciosa” es va construir, adossada a l’exterior, la capella del Santíssim.
La capella del Santíssim la presideix el retaule manierista de les santes Nunilo i Alodia, obra de Juan de Berroeta de l’any 1633.
A la fotografia de la porta pot apreciar-se, a l’altra banda del temple, el Panteó dels reis de Navarra. Les restes es troben contingudes en una sola arqueta, ja que les diverses espoliacions al llarg del temps no permet diferenciar-los.
Enllaç web
Com he indicat en diverses ocasions, he limitat l’aportació de fotografies i contingut atès que pot consultar-se a Internet la publicació del professor F.J. Ocaña Eiroa, Abadía Benedictina de San Salvador de Leyre, amb una detallada i completíssima col·lecció d’imatges que mereixen ser visualitzades.
Fi de la visita
No quedava més que tornar la clau a la Recepció de Visitants.
Si es disposa de temps i ganes és un lloc per passejar pels seus voltants i contemplar els magnífics paisatges o les perspectives sobre el conjunto del Monestir.
Si s’està allotjat en els voltants, és un bon lloc per apropar-se a escoltar algun dels freqüents concerts d’orgue que amb assiduïtat se celebren. Us ho dic per experiència.
Bases d’informació
Webs academic
F.J. Ocaña Eiroa, Abadía Benedictina de San Salvador de Leyre
F.J. Ocaña Eiroa, Planimetría de la iglesia mizárabe del monasterio de San Salvador de Leyre
M. Orduña Cuevas. Monasterio de San Salvador de Leire
F.L. Almech, El monasterio de San Salvador de Leyre
E. Tyrrel, Historia de la arquitectura románica del Monasterio de San Salvador de Leyre
J.R. de Oyaga, Maestros constructores del monasterio nuevo de San Salvador de Leyre
Libro
Fray Ramón Molina Piñedo O.S.B., Leyre. Historia, arte y vida monástica
Enllaç amb el Post: El Corral de Concilio, Hotel con Encanto Restaurante. Reino de los Mallos
