La transformació en regadiu dels Monegres-La Violada (Osca-Saragossa) va requerir la construcció de setze Pobles de Colonització Agrària. Al post farem un recorregut per tota aquesta zona.
Pobles de Colonització Agrària dels Monegres (Osca/Saragossa)
Comarques: Monegres/Hoya de Huesca/Comarca Central. Província: Osca/Saragossa Com. Autònoma: Aragó
Web: consejocomarcal
Visita: 2023
Índex
Pobles de Colonització Agrària dels Monegres. Monegres/Hoya de Huesca/Comarca Central. Osca/Saragossa
L’urbanisme i la creació dels pobles de colonització agrària que es va produir des de mitjans del segle passat, durant el franquisme, és un tema que des de fa temps atreu el meu interès. Ja vaig tenir ocasió de mostrar-ho al post Pobles de Colonització del Pla Badajoz.
En aquesta ocasió, em dirigiré a una altra de les zones històricament més desafavorides per les seves condicions físic-climàtiques més extremes en aridesa de la península Ibèrica. Em refereixo als Monegres, a les províncies d’Osca i Saragossa.
Entre el 1944 i el 1957 es van programar i executar 16 nous pobles de colonització agrària en aquesta zona, pels quals efectuaré el recorregut que presento a continuació.
El territori de colonització agrària
Tot el programa de colonització agrària durant el franquisme es va basar en la reconversió de terres de secà en regadiu, mitjançant la construcció (en molts casos finalització d’obres iniciades abans de la Guerra Civil) d’infraestructures hidràuliques sustentades en la creació d’embassaments i la distribució de l’aigua per canals i sèquies.
La reconversió d’una agricultura de secà, així com de terres àrides sense cultivar, en una de regadiu, va exigir plantejar la localització de poblats de colonització distribuïts dins de les zones regables, adaptats a un ús agrari intensiu del territori. En algunes circumstàncies es va actuar sobre localitats ja existents, on arribava el regadiu, però en la majoria dels casos va requerir construir nous poblats ex novo.
Per ajudar a integrar la seva localització, i les distàncies que els separa, tingueu en compte que estem parlant dels anys 1940-1960, en què la unitat de mesura de distància era el “mòdul carro” (els tractors encara no havien arribat a Espanya), cosa que significava que el radi de terres de cultiu al voltant d’un poble era d’uns 2,5 quilòmetres. Això volia dir que, per cobrir tot el territori, la distància entre dos poblats havia de ser d’uns 5-6 quilòmetres.
Si observem la posició de la zona dels Monegres al mapa de situació del principi d’aquest text amb el conjunt de mapes que s’ofereixen al post Estructures territorials a l’Espanya peninsular, podrem fer-nos una idea dels condicionants geogràfics i històrics més rellevants en què es troba emmarcats. Essencialment és una de les zones més àrides de la Península.
Un altre dels factors importants que influirà enormement en la seva evolució futura serà que es van concebre exclusivament com a pobles agraris aïllats en si mateixos, cosa que va neutralitzar les possibilitats de la seva evolució cap a un altre tipus d’activitats productives (excepte en algun cas molt concret com el Poble Nou del Delta a Tarragona, reconvertint-se en gran mesura com a poblat turístic). Ni agroindústria ni indústria, ni cap altre tipus d’activitats de serveis tenen fàcil cabuda en el plantejament urbanístic. Això explica la permanència de les formes i l’estancament/decreixement de la població.
Encara que es va alçar alguna veu dient que s’haurien de concebre amb mentalitat comarcal, la veritat és que es va imposar exclusivament la funció exclusivament agrària a cada poble.
Les característiques del terreny
Avançant l’ordre de la visita, crec que pot ser interessant analitzar la maqueta sobre el territori d’actuació de la colonització agrària de regadiu que s’exhibeix al Centre d’Interpretació de la Colonització Agrària de Sodeto.
S’hi mostren les diferents actuacions que la introducció del regadiu ha significat per a aquestes terres.
Amb l’arribada del regadiu aquesta zona ha patit un canvi important en el tipus de cultius que es plantaven i es planten. Predominant avui l’arròs, l’alfals, el blat de moro i el gira-sol.
Una mica d'història
Ens hem de remuntar al 1902 quan s’elabora un primer Pla General de Canals de Reg i Pantans, basat en les idees regeneracionistes de Joaquín Costa de mitjans del segle XIX, conegut com a “Pla Gasset”.
El 1939 es crea l’Institut Nacional de Colonització (INC) i una llei de Colonització de Grans Zones, amb escàs èxit, mentre que el 1940 es reprèn aquest camí de les obres hidràuliques amb el Pla d’Obres Hidràuliques orientat al regadiu.
Serà el 1949, per la llei de Grans Zones Regables que s’iniciïn els grans processos d’actuació territorial, com ara el Pla Badajoz o la conca de l’Ebre (Bárdenas, Monegres).
Per no repetir el que exposat en aquest bloc em remeto al post Assentaments de població programats (i 2).
Categoria administrativa
La situació administrativa de tots els poblats de la zona com a pedanies d’un municipi comportava la irrellevància del poder local i, per contrast, que sobresortís, en tots els sentits a l’època del nacional-catolicisme, el poder eclesiàstic, representat per una gran església amb una, en general desproporcionada altura, de la torre-campanar. D’aquesta manera, el campanar constituïa l’element referencial de l’espai urbà tant des de l’interior com des de l’exterior de la localitat.
Per tant, l’edifici municipal, i el poder administratiu sobre el poble, eren escassos i dependents del municipi central.
Moltes declaracions d’antics colons assenyalen que el pèrit, el majoral i el capellà actuaven com els “amos” del poble.
Origen dels colons i condicions d'arribada
Les famílies dels colons tingueren procedències diverses: obrers de les obres d’infraestructura; obrers de les finques expropiades; habitants dels pobles expropiats per construir els pantans i d’altres províncies d’Espanya, especialment Andalusia i Extremadura.
Per ser acceptats havien de presentar bons informes de la Guàrdia Civil i de les autoritats locals.
Els primers anys no tenien ni llum ni aigua, agafaven l’aigua de la sèquia.
Rebien la casa, una parcel·la concentrada d’unes 7 has (als darrers pobles va arribar a ser de 14 has), un hort, una euga o un matxo (en els darrers lliuraments tractors des del principi), un remolc, una vaca, algun porc, i les llavors i l’adob per poder cultivar una terra que necessitava molta feina per poder produir.
La presència i el seguiment de l’INC sobre cada poble l’efectuaven el majoral, que residia a la localitat. Per sobre, existia la figura del perit.
L’enllaç Experiencias contadas por los protagonistas, ofereix una informació interessant sobre el procés d’ocupació d’aquests pobles de colonització.
Evolució de la població
El fet d’haver estat concebuts com a unitats poblacionals monofuncionals, exclusivament dedicades a l’agricultura, ha impedit que la majoria d’aquests poblats poguessin evolucionar especialment per dues circumstàncies: no possibilitant la introducció d’altres activitats productives en no tenir sòl disponible; i forçant la sortida dels fills a mesura que volien constituir una nova família, en no poder crear nous habitatges ni oferir nous treballs (la superfície agrària estava totalment repartida i no hi havia possibilitat de crear llocs de treball intensius en sòl no agrari, que és cosa que permet la indústria i certs serveis.
D’altra banda, els anys de la seva concepció 1940-1950, el treball agrari era bàsicament manual i amb tracció animal, per la qual cosa els lots de terra adscrits a cada família estaven vinculats a les dimensions de la unitat “jornal de terra”. La penetració de la mecanització va trastocar aquesta dimensió: La capacitat de superfície d’explotació d’una família era superior al lot de què disposaven. Una conseqüència lògica ha estat que molts colons van acabar venent les seves terres que eren adquirides per altres colons, cosa que els permetia augmentar la superfície de la seva explotació, donant-se com a resultat un procés de concentració de la propietat agrària.
En anar jubilant-se els colons poden haver cedit o venut les seves terres, però mantingut la casa com a residència, o poden haver-se traslladat a una altra localitat i mantenir l’habitatge com a residència secundària per a ells o per als seus fills. De la mateixa manera, els fills que hagin heretat una casa poden retenir-la com a residència secundària.
El resultat ha estat la fossilització de la trama urbana i la pèrdua de població.
Només Ontiñar de Salz ha augmentat la població entre els anys 2000 i 2023, de 626 a 795 censats. Tots els altres han arribat a perdre fins a un 35%, com Orillena.
Elements estructurals de la planificació dels poblats
A les zones intervingudes es dona la confluència de dos factors geogràfics que possibilitin la colonització agrària de regadiu: la possibilitat de disposar d’aigua de cabal més o menys permanent al llarg de l’any, i terres de secà de baix rendiment o mal cultivades o ermes.
El tema de l’aigua es podia resoldre amb embassaments i canalitzacions.
La terra la podien aconseguir les administracions a partir de l’incentiu sobre els propietaris rurals i, si aquests no responien a les peticions, a la compra i, en casos extrems però esporàdics, les expropiacions.
Reunits grans lots de terreny l’Institut Nacional de Colonització procediria al disseny i la implantació de les actuacions de colonització: construint poblats i parcel·lant en lots per als colons el territori agrari circumdant als poblats.
L'estructura hidrogràfica: embassaments, canals i sèquies
Els rius Gállego i Cinca eren els que aportaven el suport hídric de l’actuació La Violada-Monegres.
En blau clar, el riu Gállego, a l’esquerra, i el riu Cinca, a la dreta. Els cercles de color taronja mostren els embassaments construïts i les línies roses els canals principals. En sentit horitzontal, unint els dos rius, el canal del Cinca (els trams més foscos representen trams subterranis de recorregut del canal). En sentit vertical, el més curt a l’esquerra la sèquia de la Violada, al centre el canal de Monegres, partint de l’embassament de la Sotonera, i, a la dreta, el canal del Flumen.
Els punts numerats de colors corresponen als pobles de colonització creats en quatre etapes, una per color.
Les etapes de planificació: elecció dels assentaments dels poblats
Recolzant-se a les obres ja executades a l’ embassament de la Sotonera i la sèquia de la Violada, la planificació d’aquesta zona es va desenvolupar en quatre etapes, amb la creació dels pobles següents.
La zona del canal de Monegres I-La Violada (1944-1952): Ontinar de Salz, El Temple, Artasona del Llano, San Jorge, Valsalada i Puilatos.
La zona del canal de Monegres II (1953): Frula, Montesusín i Valfonda de Santa Ana
La zona del canal de Monegres III (1956): Cantalobos, La Cartuja de Monegros, Orillena i San Juan del Flumen.
La zona del canal del Flumen (1956): Curbe, San Lorenzo del Flumen i Sodeto.
Elements estructurals de la morfologia dels pobles
Els més interessants que tenen aquests pobles és que van ser concebuts i executats completament des de zero. Assistim doncs, a llocs que a la seva estructura responen a un projecte personal d’un arquitecte seguint les directrius generals que la DGU establia a cada moment per a aquest tipus de poblats.
A la pràctica, molts van patir ampliacions, però sempre sota les directrius amb què havien estat concebuts. Fins i tot es manté gairebé intacta la forma de les edificacions, com més, alterada en colors o algun enrajolat afegit.
En resum, encara són poblacions morfològicament en tots els sentits amb les formes pures originals. Podem considerar-los com a pobles de forma pura fossilitzada.
Ressenyem succintament els grans traços dels criteris urbanístics aplicats en l’execució dels projectes.
Les unitats de planificació urbana
El primer que s’observa és l’evolució des de la clàssica figura ortogonal cap a la combinació d’un mostrari de models d’unitat de planificació urbana de formes diverses, aplicades segons criteri de l’arquitecte projectista com si fos un puzle.
La combinació d’aquest mostrari tindria com un dels seus objectius superar la “monotonia” del model ortogonal aplicat a les noves poblacions dels segles anteriors.
Les següents són les formes bàsiques d’unitat de planificació que he detectat.
Encara que per la localització d’aquests poblats en zones de regadiu els terrenys a urbanitzar tendien a ser plans, com també es buscava que fossin els que menys perjudiqués l’ús agrari, certs turons i terrenys pendents van ser els elegits. La morfologia també influiria en l’elecció del model. Un turó podia propiciar una forma trapezoidal circular. (Sodeto o Guadajira).
Pobles amb plaça Major de concentració simbòlica de poders civil i eclesiàstic i de serveis
El següent criteri general va ser que, seguint la tradició castellana, tots els pobles havia de quedar articulats sobre una plaça central, on s’havien de reunir els centres simbòlics de poder -civil i eclesiàstic-, així com els serveis. Algunes de les activitats de serveis podien localitzar-se a altres parts del poblat.
El que és interessant és conèixer el conjunt d’edificacions que s’hi van pensar. Algunes són sempre presents, d’altres variaven dels uns als altres.
Entre les constants tenim: habitatges de colons i obrers agrícoles; ajuntament; església i casa rectoral; escoles i habitatges de mestres; consultori mèdic i casa del metge; locals comercials (fleca, etc.) i habitatges d’artesans.
Entre les variables: centre cívic-llar social; germandat sindical; casa-magatzem sindical; centre cooperatiu; cementiri; locals d’Acció Catòlica; llars rurals per al Frente de Juventudes i la Sección Femenina de Falange, així com camps d’esports amb vestuari.
Els eixos articuladors de la trama urbana i la tipologia de carrers
El conjunt del poblat s’articulava sobre uns grans eixos que havien de convergir a la plaça Major.
Es volia evitar l’existència de carrer continu llarg per fugir de la sensació de nucli de ciutat, creant un ambient més tancat que potenciés els valors de poble.
Per això, veurem que, per exemple, un eix rectilini en un pla ortogonal, en arribar a la plaça major trenca la continuïtat, de manera que els dos costats es tanquin sobre la plaça i no se’n prolongui la continuïtat visual. Ho veurem, per exemple, a Frula.
La convergència sobre la plaça havia de ressaltar el punt dominant de la localitat, singularment la torre de l’església. Veurem com, per exemple, a Sant Joan del Flumen, la torre de l´església es construeix exempta respecte al temple i així coincideixi amb l´eix del carrer d´entrada al poble.
Els carrers es dissenyen d’acord amb quatre models, quatre peces més de l’ordre urbanístic que s’apliquen segons criteri de l’arquitecte.
Carrers mixtes o compartits, els més comuns, per a ús de vianants i carruatges.
Carrers segregats, aquells destinats a un sol ús, per als vianants o per a carros. Pels vianants s’accedeix a l’entrada dels habitatges i els de carros seran d’ús exclusivament d’accés al corral amb funció agrària.
Passatges, que divideixen les illes, als quals no s’hi accedeix des de cap habitatge. En alguns casos només són per a vianants.
Els principals carrers acostumen a tenir una amplada d’uns 10 metres, amb voreres i preparació per arbrat.
Els carrers secundaris, que poden tenir una amplada menor, d’uns 8 metres, poden no estar preparats per contenir arbrat.
Els carrers i les illes de cases
El traçat de carrers delimita les illes on s’agrupen les parcel·les de residència dels colons i obrers.
La forma de les illes serà extremadament variada i s’adaptarà als models d’urbanització que s’hagin aplicat en cada cas.
Les illes visualitzaran el traçat dels carrers i, segons la forma, forçaran el plànol de la parcel·la.
Podrem trobar dos tipus d’illa: illes tancades, aquelles que presenten l’entrada als habitatges al costat de l’entrada al corral pels quatre costats de l’illa, o per dos costats oposats; i illes obertes, aquelles amb les entrades als habitatges a un costat i les entrades al corral per l’oposat o pels laterals cantoners.
La disposició de la seqüència de cases a cada lateral d’illa donarà lloc a tipus diferenciats de morfologia. Els arquitectes jugaran amb la combinatòria de tipologies de parcel·la i forma de façana de la casa per procurar introduir elements de diversificació que trenquin amb la monotonia. Poden introduir variacions aleatòries de façanes, o optar per la repetició als costats d’illa de cases adossades o cases aparellades, com veurem a continuació.
Les parcel·les residencials a l'illa
Les illes contenen, gairebé exclusivament, parcel·les per a allotjament dels colons o obrers.
Els colons són aquelles famílies a les quals se’ls ha atribuït una parcel·la per a l’habitatge al poblat i un lot de terra per al seu cultiu als voltants del poble. Per tant, la parcel·la estava destinada a acollir: l’habitatge, el corral i les dependències agrícoles (quadra, emmagatzematge, eines i animals de corral). Per això havien de tenir dues entrades, una a l’habitatge i una portalada per a l’entrada del carro, els animals i la resta de funcions agràries.
També es van construir cases per a obrers agrícoles, que no tenien terres, i que estaven al servei fonamentalment de les explotacions agràries dels voltants. Les seves cases es diferenciaven essencialment que només necessitaven l’habitatge i potser un petit pati; per tant, una sola entrada.
La forma bàsica de la parcel·la era rectangular amb unes dimensions estàndard d’uns 15 metres d’amplada per 28 metres de llargada, cosa que donaria una superfície d’uns 420 m2. Amb el temps, i a causa de la introducció de maquinària, van arribar a ser de 600 m2.
La forma rectangular deriva en un lleuger trapezi circular quan s’han d’adaptar a illes corbes.
Els models de disposició de la casa a la parcel·la
En dissenyar un poble nou íntegrament i en un sol moment, els arquitectes es van enfrontar al problema de la monotonia. Per això van optar, en general, de dissenyar tres o quatre models de cases per a cada poblat, i combinar-les al traçat d’un carrer i variant d’un carrer a un altre.
Un dels elements diferenciadors va ser la disposició de les entrades: els dos accessos a la façana principal, o les entrades pels dos extrems de la parcel·la, amb la portalada per la part posterior.
Aquests serien els models bàsics de distribució dels àmbits a la parcel·la, representant en negre l’habitatge, en blanc el corral i en ratllat les dependències agrícoles (que podien disposar-se de diferents maneres dins de l’espai del corral). La fletxa negra representa l’entrada a l’habitatge i la vermella la portalada.
Al model (A1 i A2) l’habitatge ocupa una part de la façana a un o dos nivells, i al costat un mur amb la porta del corral. Aquest model va ser una dels més aplicats. Adequat per a illes tancades.
Els models (B, C i D) representen cases que ocupen tota la façana.
La (B2) de dos nivells. Adequat per a illes tancades.
A les (C1, C2) les dues entrades es col·loquen als carrers oposats; en el cas de cases cantoneres, l’entrada es pot col·locar en un lateral. També aquest model va ser dels més aplicats. A més, permetia dissenyar carrers segregats i illes obertes.
Al model (D2), sota un doble nivell, una entrada única amb un porxo que dona accés a l’habitatge i, al fons, al corral. Va ser un dels menys utilitzats. Adequat per a illes tancades.
Dissenyar cases d’una o de dues plantes permetia introduir variacions de volumetria als laterals del carrer.
Cada model de casa s’adaptava a les necessitats del nombre de membres de la família o de les seves perspectives de creixement. També, per a cada model, podien dissenyar-se plantes d’habitatge diferents, per a diferents nombres de components de la família, i fins i tot amb previsió d’ampliació.
Les cases dels obrers respondrien al model (C1) d’una sola planta, però sense corral ni dependències agrícoles, potser un petit pati.
La disposició de les cases a l'illa
A l’hora d’acoblar cada casa a l’illa es podia executar bé combinant més o menys aleatòriament els models o seguint una certa pauta de repetició per a cada tram de lateral d’illa. Una forma combinatòria era la de repetir el mateix model de casa-façana individual adossada (M), o repetint-la disposades de forma aparellada (N).
Evidentment, les formes arquitectòniques de les façanes variaven segons l’arquitecte, la localitat, i fins i tot dins d’una localitat, adoptant tres o quatre models, però sempre seguint l’estructura bàsica del pla. Per exemple, en alguns projectes es va recórrer a introduir diferències de materials a les façanes per donar més personalització a cada habitatge, o incorporar pòrtics a la porta d’entrada.
Amb aquests elements, cada arquitecte va jugar a la combinatòria que li va semblar més oportuna.
Els materials de construcció
Observem que els materials de construcció aplicats s’adapten als materials propis de la zona (pedra o maó vistos, revocats en general blanquejats) i també els arquitectes van fer un esforç per entroncar amb l’arquitectura tradicional de cada zona (pobles blancs a zones més meridionals).
Crec que, amb aquest succint repàs als aspectes diferencials clau del model urbanístic propiciat per el Instituto Nacional de Colonización, disposem d’un instrumental per saber mirar i entendre una mica millor cadascun dels pobles que visitem.
Però abans, aturem-nos al Centre d’Interpretació de Sodeto, que ens aportarà una mica més d’informació complementària.
Centro de Interpretación de la Colonización Agraria en España de Sodeto
A Sodeto (I), el darrer poble del meu recorregut, hi ha el Centre d’Interpretació de la Colonització Agrària a Espanya.
Es va donar la circumstància que el vaig poder visitar en el moment en què em trobava a la localitat. Conchi, l’actual alcaldessa pedània i la Rosa, l’anterior alcaldessa pedània, em van facilitar l’accés i vaig poder mantenir-hi una interessant conversa molt il·lustrativa.
Em sembla convenient avançar la presentació del Centre al moment cronològic de la visita, ja que va ser gairebé l’última visitada, perquè del seu recorregut podem obtenir observacions que ens ajudin en la interpretació del recorregut pels pobles.
A Centre s’ubica a la casa de l’antic majoral de la localitat. L´habitatge és idèntic als altres de l´illa. Per adaptar-la a museu, es va construir l’edificació del lateral interior del corral, ubicant les sales d’exposició.
(Advertiment: Tindrem un problema de reflexos d’il·luminació a les fotografies sobre panells. En alguns casos es va intentar resoldre fent les fotografies en escorç, en altres va ser impossible. Ho lamento.)
Una casa de doble planta model (A2) de pedra vista. S´accedeix al Centre per la casa. Un pòrtic a la cantonada dona accés a un rebedor amb dues portes i una escala. La porta de la dreta dona accés a la cuina i al menjador, la porta del fons al lavabo, i per l’escala s’enfila a les dues habitacions dormitoris (no adaptades a museu).
Al fons, sota l’escala, hi ha el lavabo.
A la dreta l’entrada per la cuina, que fa de distribuïdor. El lateral adaptat a les tasques pròpies. Al fons, la finestra donava un espai obert entre la casa i una de les dependències agrícoles, ara coberta. Amb cuina econòmica i aigua corrent.
De la cuina, que fa de distribuïdor, s’accedeix al menjador, obert al carrer.
Dues portes més donen accés al rebost i al corral. Actualment, en aquesta part del corral que toca al carrer, s’hi ha construït una gran sala amb alguns objectes museístics, panells informàtics i la gran maqueta que he presentat a la part històrica del post. Un espai central diàfan permet convertir-lo en sala d´actes i conferències.
La gran maqueta és un element dominant en aquest espai. Ja l’hem vist en presentar les característiques del terreny, al començament del post. Algunes fotografies il·lustren les parets.
Colonització a Espanya
La primera sala monogràfica està dedicada a la colonització agrària a Espanya, amb dedicació especial a l’etapa franquista.
Colonització a Aragó
La segona sala monogràfica està dedicada a la colonització a Aragó.
Arquitectura, urbanisme i vida quotidiana
Finalment, la tercera sala presenta aspectes vinculats a l’arquitectura, l’urbanisme i la vida quotidiana als poblats de colonització.
D’una banda, es fa referència a la introducció dels nous cultius.
La resta se centra en el disseny dels pobles i la seva construcció, els habitatges i les artesanies (com s’anomenaven els edificis dedicats als serveis), així com els edificis religiosos i administratius.
El més atractiu és el conjunt de plànols de vint pobles de colonització de la zona. S’hi pot apreciar la diversitat de models de planificació utilitzats.
A més, dues magnífiques maquetes ens mostren l’estructura urbana de Sodeto i la casa del majoral, que és precisament el lloc adaptat per al Centre d’Interpretació.
Recorregut de la visita
Dels 16 pobles de colonització que es van construir a la zona La Violada-Monegres durant les tres etapes assenyalades, en vaig triar cinc per visitar durant una jornada, en un recorregut total d’uns 140 quilòmetres, que es va allargar des de les 9 fins a les 18 hores.
Els dos criteris d’elecció van ser: que abastés realitzacions de tot el període, i que s’incloguessin tots els tipus base de la morfologia urbana en que hem vist que es basava el disseny d’aquests poblats agraris.
El recorregut (línia blava) va començar a San Juan del Flumen(A), va continuar per Frula (D), El Temple (F), l’embassament de La Sotonera (G), Curbe, (H), per acabar a Sodeto (I), el Centre d’Interpretació i el cementiti. Pel camí un parell de parades per observar el canal de Monegres (B, C) i un tram d’aqüeducte (E). Una parada per dinar al restaurant del Club Nàutic de La Sotonera, en una terrassa davant de l’embassament.
Un dia intens però satisfactori.
A la presentació següent, intercalaré una referència sobre els pobles de colonització del recorregut no visitats, cosa que ens oferirà una imatge global de tota l’actuació del Instituto Nacional de Colonización (INC) en aquesta zona de terres d’Osca/Saragossa.
San Juan del Flumen
Com que el viatger no escull la meteorologia del dia de la visita, em vaig trobar San Juan del Flumen embolicat amb la boira, que li va atorgar un cert aire misteriós a la visita, sense que impedís apreciar els elements que estava interessat a observar.
Poble colonització: Sant Joan del Flumen. Municipi: Sariñena. Província: Osca. Coordenades: 41°46′11″N 0°13′55″W.
Pla: La zona del canal de Monegres III. Any planificació: 1956. Any ocupació: 1968. Arquitectes: Antonio Barbany Bailó.
Colons: 198. Obrers: 15. Altres: 13. Total cases: 226. Població 2000: 355 habitants. Població 2023: 334 habitants (-5,92%).
Pattern urbanístic: ortogonal regular; trapezi circular.
San Juan del Flumen (A) és una pedania del municipi de Sariñena, situat a la zona sud del conjunt.
Forma part de la fase III, projectat el 1956 per l’arquitecte Antonio Barbany Bailó i acabat el 1968, amb un total 226 cases, sent el major poblat dels projectats a la zona.
Sobre el primer projecte del 1956 de l’arquitecte Antonio Barbany Bailó es van iniciar les obres.
Però, el 1958, Barbany va haver de dissenyar una nova urbanització, que havia de respectar els edificis comunals ja construïts, per augmentar la dimensió fins a 198 colons, 15 obrers i 13 ocupacions diverses, cosa que en fa un total de 226. Al final, es va tractar del major poblat dels projectats a la zona.
Com es pot apreciar en la comparació entre el pla inicial anterior i el segon, les diferències són notables, tot i que la traça en arc ja s’intuïa en el primer disseny.
L’any 2000 tenia 355 habitants que havien disminuït a 334 el 2023.
Tipologia de patrons urbans
Al segon disseny de San Juan del Flumen es va aplicar el model morfològic de forma de trapezi circular, amb les dues ales del trapezi allargades amb polígons ortogonals regulars.
Els eixos articuladors i tipologies de carrers
Comencem pel record que els veïns han anat dedicant als que van fer el poble i comunitat des del no-res i amb el seu esforç.
Simbolitzats en aquestes siluetes escultòriques.
Els eixos urbans articuladors nord-sud són rectilinis, i segueixen les línies radials del trapezi circular. L’eix central, carrer de la Rosa, per on s’entra al poble, acaba a la plaça central, i la continuació cap al nord es desplaça a llevant. D’aquesta manera, la visual que se n’obté és un fons amb la torre de l’església dominant el conjunt.
Per forçar el paper dominant de la torre de l’església, que formava part de la simbologia espacial a tots els poblats, la solució adoptada va ser situar-la exempta respecte de l’edifici del temple perquè ocupés la seva posició sobre l’eix del vial.
Com en molts altres casos, l’alçada està sobredimensionada respecte a la funció litúrgica, i només s’entén en termes d’estructura simbòlica de poder.
Tots els carrers tenen una bona amplada de 10 metres i els passatges de 9 metres.
Als costats del trapezi circular es prolonguen els altres dos carrers radials rectilinis, el carrer Progreso i el carrer Alcanadre.
Per la seva banda, els eixos llevant-ponent segueixen la corba del trapezi circular, de manera que s’aconsegueix un dels objectius que no hi hagi llargs carrers rectes que puguin donar la sensació de conjunt urbà de ciutat.
El carrer de San Juan constitueix l’eix principal que travessa la plaça central.
El carrer Sant Joan en direcció llevant i en direcció ponent.
Aquest és l’aspecte del carrer de las Nieves, que forma l’arc exterior que limita al nord la població, on les cases donen al camp.
La longitud més gran dels carrers dels dos arcs exteriors va portar a introduir eixos viaris radials de dues illes de longitud. De fet, aquests carrers actuen de passatges sense accessos a les parcel·les.
Els materials de construcció
Com s’observa, el material bàsic de les edificacions a San Juan del Flumen va ser la pedra vista.
El centre: elements simbòlics de poder i els serveis complementaris
El plantejament urbanístic de tots els poblats de colonització agrària imposava el model de plaça major, amb concentració dels elements simbòlics de poder civil i eclesiàstic propi de l’època i de serveis.
La disposició de la plaça central se’m va fer una mica estranya per dues raons: ni articula el centre de la forma urbana, ni aporta cap element d’organització interna o de simetria.
L’element de poder civil és representat per la seu de l’ajuntament pedani (A), situat a l’esquerra de la plaça, encapçalant una construcció contínua sobre porxos. Se’l distingeix perquè forma una mena de torreta quadrangular sobresortint, amb la part superior de blanc, amb teulada a dues aigües.
L’edificació construïda amb pedra es perllonga cap al nord per una edificació porxada amb arcs escarsers i dovelles, que forma un angle, on s’allotjarien serveis per a la comunitat.
L’església de San Juan Bautista (T) ocupa la seva posició com a element de centralitat urbana. La morfologia urbana adoptada va fer que l’església no compleixi l’ortodòxia canònica d’orientació a llevant, ja que la direcció dels radis del patró radial elegit l’orienten en direcció nord. Estava tancada, per tant no vaig poder visitar l’interior.
És un edifici sense estil definit, de planta rectangular, amb coberta a dues aigües aixamfranat. Sembla que té un absis rectangular no visible des de l’exterior. Els murs combinen pedra i arrebossat. Als laterals unes columnes fan l’efecte de contraforts.
Sobre la portada als peus, una obertura rectangular amb sanefes de rajoles als costats, una gran vidriera quadrangular amb dibuixos estil Mondrian.
Als laterals, tres obertures enreixades d’obra, que sembla més aviat la paret d’un edifici industrial.
Com he assenyalat anteriorment, la torre-campanar se situa exempta, alineada amb l’eix del carrer de la Rosa, eix vertical del poblat.
Tampoc presenta cap estil, i sense personalitat religiosa, excepte una gran creu de ferro estilitzada, que sobresurt a la part superior. Combina igualment la pedra i el revocat, però, per la part frontal, s’han intercalat unes gelosies de maó. Podria ser una torre d’aigües perfectament.
Tot i que el dia no era gaire propici, podia veure’s des dels diferents punts del poble l’aspecte sobresortint dominant de la torre de l’església.
Aquest espai central es tanca pel costat sud, a l’altra banda del carrer San Juan.
A llevant amb una edificació estèticament similar a la de l’ajuntament, també de pedra sobre arcs escarsers similars, que pressuposo que constitueix un dels conjunts d’habitatges per a mestres i altres professionals.
A ponent, sense cap continuïtat arquitectònica ni urbanística amb el conjunt, excepte als materials de construcció, a la cantonada el bar Rural i, a continuació, l’edifici social.
És molt habitual que les escoles se les localitzi sobre el perímetre de la urbanització al costat de les rondes, com en aquest cas.
Es va dedicar a les escoles (E) una àmplia illa a la part sud-occidental, projectant alhora una zona esportiva.
Les parcel·les i models de casa
El poblat havia de contenir cases per a 198 colons, 15 obrers i 13 per a persones de serveis.
Les parcel·les de les cases dels colons són sempre individuals disposades de forma individual o aparellada, agrupades formant illes, amb forma de trapezi circular les centrals, i quadrangulars als dos laterals.
El model gairebé exclusiu de disseny de parcel·les que s’hi observa és el (A), amb la doble entrada pel mateix costat, amb les variants d’una (A1) o dues plantes (A2).
Exemple de doble entrada per la façana i una planta (A1).
Exemple de doble entrada per la façana i dues plantes (A2).
Els carrers i les façanes de l'illa
L’urbanisme adoptat a San Juan del Flumen disposa de carrers corbats i rectes.
L´elecció del model (A) de casa, amb la doble entrada per la façana, comporta que tots els carrers siguin d´ús mixt, per a vianants i carros i vehicles. Són carrers amples, de 10 metres, on es juga amb la combinació dels models de casa.
Es combina, casa del mateix nivell a banda i banda i cases d’un nivell a un costat i de dos nivells al davant.
Malgrat que els carrers principals estaven preparats per a arbrat, és un poble on no veiem pràcticament cap arbre, i els que hi ha estan molt descurats.
La Cartuja de Monegros
Poble colonització: La Cartuja de Monegros. Municipi: Sariñena. Província: Osca. Coordenades: 41°45′22″N 0°17′22″W.
Pla: La zona del canal de Monegres III. Any planificació: 1956. Any ocupació: 1967. Arquitectes: José Beltrán Navarro; ampliació José Borobio.
Colons: 180. Obrers: 20. Altres: 18. Total cases: 218. Població 2000: 330 habitants. Població 2023: 267 habitants (-19,09%) .
Pattern urbanístic: mixt de mòduls ortogonals i corbs; trapezi circular.
Orillena
Poble colonització: Orillena. Municipi: Lanaja. Província: Osca. Coordenades: 41°48′02″N 0°17′20″W.
Pla: la zona del canal de Monegres III. Any planificació: 1956. Any ocupació: 1966. Arquitectes: ampliació José Borobio.
Colons: 90. Obrers: 20. Altres: 7. Total cases: 117. Població 2000: 282. Població 2023: 166. (-41,13%).
Pattern urbanístic: mixt de mòduls ortogonals.
Cantalobos
Poble colonització: Cantalobos. Municipi: Lanaja. Província: Osca. Coordenades: 41°49′48″N 0°21′34″W.
Pla: La zona del canal de Monegres III. Any planificació: 1956. Any ocupació: 1964. Arquitectes: José Beltrán Navarro.
Colons : 48. Obrers: 9. Altres: 3. Total cases: 60. Població 2000: 107 habitants. Població 2023: 95 habitants (-11,21%).
Pattern urbanístic: ortogonal regular.
Montesusín
Poble colonització: Montesusín. Municipi: Grañén. Província: Osca. Coordenades: 41°53′07″N 0°23′34″W.
Pla: la zona del canal de Monegres II. Any planificació: 1954. Any ocupació: 1958. Arquitectes: Antonio Barbany Bailó.
Colons: 90. Obrers: 20. Altres: 7. Total cases: 117. Població 2000: 298 habitants. Població 2023: 214 habitants (-28,19%).
Pattern urbanístic: mixt de mòduls ortogonals i corbs; sector circular (menor) lleugerament.
Canal de Monegres
Passada la localitat de Robres, una de les capitals de municipi dels Monegres sobre la qual no es va efectuar cap intervenció urbanística, a poc més d’1 quilòmetre en direcció nord, l’A-1211 es creua amb el canal de Monegres (B) al punt de coordenades (41.87847293859896, -0.47096491344528213). És un lloc molt adequat per aturar-se i observar la magnitud de l’obra.
A més, pel costat esquerre del canal podem seguir un camí asfaltat paral·lel al canal fins al pont següent (C) (coordenades 41.88051, -0.45601) on, cap a l’esquerra, seguirà la ruta vers la següent parada a Frula.
Segons les informacions de la Confederación Hidrográfica del Ebro, la idea que les aigües puguin portar-se a les planes d’Almudévar i Tardenta i “més tard a la regió dels Monegres” apareix reflectida al Pla General de Canals de Reg i Pantans del 1.902 , sustentada per l’enginyer D. Cleto Miguel Mantecón. A partir d’aquí sorgeixen noves idees, entre elles el Pla de Mariano Lacambra que serà el germen de l’actual sistema. Els enginyers D. Joaquín Cajal Losada i D. Rafael Izquierdo donaran forma a la idea a través de “l’enllaç” de les aigües dels rius Gállego i Cinca.
Al 1.915 l’Estat, sota la influència i pressió de les idees i seguidors de Joaquín Costa, assumeix la responsabilitat de la seva execució i s’inicien les obres del Tram I del Canal de Monegres.
El Canal de Monegres té una longitud de 133 km, dividit en dues parts Monegres I i Monegres II, alhora subdividides, per raons constructives, en sis trams. El cabal en origen és de 90 m3/s que progressivament es va reduint fins als 50 m3/s a l’inici del sisè tram.
El canal del Cinca té una longitud de 90 km, subdividit en tres trams. El cabal en origen és de 74 m3/s que es va reduint fins als 43 m3/s que transporta a l’inici del tercer tram.
La confluència entre els canals de Monegres i Cinca es produeix a la finalització del Tram I del Canal de Monegres, a l’anomenat “abraçada de Tardenta”.
El sistema Monegres – Cinca està encara inconclús. La superfície actualment en reg esta al voltant de les 110.000 ha. A la culminació del Pla Monegres-Cinca, la superfície prevista rondarà les 185.000 ha.
Les aigües es distribueixen a la zona regable a través d’una complexa xarxa de canals i sèquies entre les quals cal citar, a més dels canals principals de Monegres i del Cinca: el Canal de la Violada, el Canal del Flumen, la Sèquia Q, el Canal de Sastago i la Sèquia d’Ontinyena (en construcció) tots ells a Monegres, i les Sèquies de Selgua, Terreu i Pertusa al Canal del Cinca.
La dedicació productiva del regadiu ha girat al voltant dels cultius herbacis extensius: alfals i altres farratgeres, blat de moro, cereals d’hivern i gira-sol. Els cultius farratgers i el blat de moro suposen de l’ordre del 45% de la superfície total. Altres cultius com l’arròs, els fruiters i les hortícoles extensives, ja arriben a valors percentuals al voltant del 20% i, tot i que es continuen localitzant en àrees molt determinades, la seva importància va en augment.
La següent és una seqüència de fotografies del 1,3 quilòmetre de recorregut seguint el canal entre B i C.
Aigües amunt des del punt (B).
I aigües avall entre (B i C).
Frula
El següent poble de visita serà Frula (D).
Poble colonització: Frula. Municipi: Almuniente. Província: Osca. Coordenades: 41°54′36″N 0°26′50″W.
Pla: la zona del canal de Monegres II. Any planificació: 1953. Arquitectes: Antonio Barbany Bailó.
Colons: 90. Obrers: 20. Altres: 9. Total cases: 119. Població 2000: 389 habitants. Població 2023: 300 habitants (-22,88%).
Pattern urbanístic: ortogonal regular.
Arribo a Frula (D) un dels pobles de la segona fase del pla, planificat el 1953 amb un projecte del Francisco Hernández Martinez, reformat el definitiu per l’arquitecte Antonio Barbany Bailo. Tot just arribar, sobresurt la sobre elevada torre de l’església.
Va ser el primer poble de l’àrea dels Monegres on es van instal·lar colons.
Tipologia de patrons urbans
Ens trobem davant d’un projecte de trama urbana clàssica ortogonal regular. En tots els casos les illes responen al model ortogonal. De diverses dimensions, s’adapten al traçat de la trama urbana.
Els eixos articuladors i tipologies de carrers
Els carrers amples d’uns 9 i 6 metres, els principals preparats per a arbrat.
Amb la plaça major al centre on conflueixen els eixos articuladors. Es va aplicar el criteri d’evitar els carrers rectilinis llargs, desplaçant el seu traçat cada cert punt. Per l’entrada principal pel costat sud del carrer Constitució, finalitza sobre la plaça Major, havent col·locat la torre de l’església de manera que quedés totalment centrada sobre ella.
Després de trencar la continuïtat a la plaça Major, el carrer Constitució es dirigeix zigzaguejant cap a la sortida nord. Aquest carrer era abans de l’ampliació del poble l’únic eix nord-sud del conjunt.
Els dos carrers de sentit oest-est que conflueixen pels laterals a la plaça Major, també trenquen la continuïtat física, el carrer la Iglesia, o visual, amb un arc decoratiu, el carrer Comercio, que es perllonga al carrer del Arco.
Carrer la Iglesia en direcció al centre.
Carrer Comercio en direcció al centre.
Carrer del Arco a l’entrada a la plaça Major.
La continuació del carrer la Iglesia, també desplaçada, ho fa a través d’un altre arc decoratiu per un atzucac, el carrer Perro.
El carrer de la Paz és l’únic que té continuïtat lineal d’una banda a l’altra del poble.
La ronda Mediodía presenta la mateixa continuïtat, però cal tenir present que inicialment, com que el qualificatiu ronda posa de manifest, constituïa el perímetre sud.
El mateix passa amb la situació perifèrica inicial del carrer de la Paz.
Els materials de construcció
A les imatges anteriors hem pogut anar observant que els materials escollits per a Frula van ser el maó vermell vist i l’arrebossat.
El centre: elements simbòlics de poder i els serveis complementaris
La plaça Major constitueix el clar centre del poblat. Tal com està dissenyada, amb l’església penetrant al rectangle ideal del que podria ser la plaça, es constitueix més en un espai ampli que a la clàssica plaça Major de poble.
Hi predomina la presència de l’església de San José de Pignatelli (T) col·locada en una posició més central, penetrant a la plaça, amb la torre col·locada sobre l’eix d’entrada pel carrer Constitució. Aquesta vegada l’orientació de l’església és canònica en direcció a llevant.
El mur del fons trenca la continuïtat de l’eix del carrer Constitució i desplaça la seva continuació a l’esquerra.
L’església és d’estil indefinit, tendent cap a un neoromànic. Presenta un gran i elevat atri als peus. Per la forma exterior sembla d’una sola nau, amb capelles laterals i un absis semicircular amb presbiteri. La coberta a dues aigües, de teula corba, i als costats uns contraforts que em fan la impressió de ser més decoratius que funcionals, amb els quals es donaria una imatge “religiosa” a l’edifici.
Al costat de l’epístola, annexa per l’exterior una torre quadrada d’alçada desproporcionada, com sembla la norma a tots els poblats de colonització. Més preocupada per situar-se a l’eix de l’entrada al poble, com hem vist al principi, que per funció religiosa. Tota de maó vermell, excepte el darrer tram del campanar arrebossada en blanc. Amb dos rellotges als costats sud i oest.
Els dos extrems del costat de llevant de la plaça Major es tanquen amb arcs decoratius de mig punt i maó. En el cas del costat nord, trenca la continuïtat del carrer Comerç.
L’altre edifici representatiu el constitueixen les dependències de l’ajuntament pedani (M), situat al lateral nord de la plaça. Com és molt habitual, uns porxos acullen diversos serveis, així com el bar.
Les escoles (E) com també és molt habitual, es van situar al marge del poblat, al costat sud al costat de la ronda. Igualment, dos edificis adossats, per a nens i nenes, de maó vermell, amb ampli espai d’esbarjo i zona esportiva.
Tipologia de les parcel·les, models de casa i façanes de les illes
Com que són les illes tancades i tenen les entrades a les cases i als corrals pels quatre costats de l’illa. va forçar a construir cases del tipus d’entrada a l’habitatge i al corral per la façana principal, jugant a la seva combinatòria amb els dos nivells, per trencar la possible monotonia.
Cases de model (A1) adossades, amb un nivell i amb la doble entrada per la façana.
Cases modelo (A2) de dos nivells amb les dues entrades al frontal.
Cases del model (B2) de dos nivells, també adossades, amb entrada al corral per sota de l’edifici.
Cases model (C1 i C2) sense entrada al corral, destinades a obrers. Com es veu, esta col·locades de forma alternada.
Als marges s’ha produït l’expansió d’una illa a gairebé tot el perímetre, amb creixement d’habitatges i alguna agroindústria.
Aqüeducte del canal de Monegres
Seguint el recorregut, després de passar per les municipalitats de Torralba de Aragón i Tardienta, que no van tenir actuacions de l’INC, ens creuarem amb una de les obres d’enginyeria a què es va enfrontar el canal de Monegres.
Es tracta d’un llarg aqüeducte que comença al punt (E) (coordenades 41.9831349, -0.5418711) a la sortida de Tardenta per l’A-1211, un quilòmetre al sud de l’anomenada “abraçada de Tardenta” ja esmentat, punt on el canal del Cinca s’uneix al canal de Monegres.
L’aqüeducte es manté elevat sobre pilars durant força quilòmetres, mantenint el nivell de l’aigua per sobre de la superfície dels camps pels quals discorre.
Artasona del Llano
Poble colonització: Artasona del Llano. Municipi: Almudévar. Província: Osca. Coordenades: 42°00′14″N 0°34′39″W.
Pla: la zona del canal de Monegres I-La Violada. Any planificació: 1952. Any ocupació: 1957. Arquitectes: ampliació José Borobio.
Colons: 41. Obrers: 10. Altres: 2. Total cases: 53. Població 2000: 83 habitants. Població 2023: 79 habitants (-4,82%).
Pattern urbanístic: mixt de mòduls ortogonals i corbs; trapezi circular.
San Jorge
Poble colonització: San Jorge. Municipi: Almudévar. Província: Osca. Coordenades: 41°59′50″N 0°38′48″W.
Pla: La zona del canal de Monegres I-La Violada. Any planificació: 1954. Any ocupació: 1957. Arquitectes: José Borobio.
Colons: 46. Obrers: 12. Altres: 3. Total cases: 61. Població 2000: 135 habitants. Població 2023: 128 habitants (-5,19%).
Pattern urbanístic: mixt de mòduls ortogonals.
Ontinar de Salz
Poble colonització: Ontinar de Salz. Municipi: Zuera. Província: Saragossa. Coordenades: 41°56′08″N 0°45′24″W.
Pla: La zona del canal de Monegres I-La Violada. Any planificació: 1944. Arquitectes: José Borobio. Va ser el primer poble programat.
Colons: 108. Obrers: 7. Altres: 10. Total cases: 125. Població 2000: 626 habitants. Població 2023: 795 habitants (27,0%). L’únic que ha crescut en població.
Pattern urbanístic: ortogonal regular; corb.
El Temple
Poble colonització: El Temple. Municipi: Gurrea de Gállego. Província: Osca. Coordenades: 41°58′29″N 0°45′03″W.
Pla: La zona del canal de Monegres I-La Violada. Any planificació: 1946. Any ocupació: 1952. Arquitectes: José Borobio.
Colons: 143. Altres: 12. Total cases: 155. Població 2000: 486 habitants. Població 2023: 412 habitants (-15,23%).
Pattern urbanístic: mixt de mòduls ortogonals.
El Temple (F) va ser el segon poblat de colonització programat a la zona el 1946, amb un projecte de l’arquitecte José Borobio. El primer poblat programat havia estat el veí Ontiñar de Salz un any abans.
Formava part de la Zona de la Violada, que es trobava molt desenvolupada com a zona de regadiu abans de la Guerra Civil, cosa que es va aprofitar per iniciar aquí les actuacions de l’INC als Monegres.
Tipologia de patrons urbans
Sobre un terreny planer sense condicionants orogràfics, l’arquitecte José Borobio va proposar un plantejament basat en mòduls octogonals disposats en mòduls octogonals d’orientació mixta.
Observem la meitat occidental formada per dos mòduls quadrangulars. Sobre el mòdul nord penetra de forma obliqua un altre mòdul octogonal, trencant el seu costat de llevant. El triangle que deixa buit pel sud l’assemblatge de mòduls anterior s’omple amb una forma de tipus romboïdal. Tot plegat, les rondes exteriors delimiten gairebé un pentàgon irregular.
La confluència d’aquests mòduls deixa al centre un espai trapezoidal que serà el destinat a plaça Major, on penetrarà, com serà després habitual, l’edifici del temple.
Amb algunes ampliacions, es manté l’estructura del projecte del 1947.
Un tret d’aquest projecte és que s’aplica parcialment la segregació entre el trànsit animal i el vianant.
Des de l’etapa prebèl·lica s’estava analitzant la conveniència de separar totalment les circulacions dels animals i de les persones, sense que hi hagi enllaços entre els dos carrers. Així, als carrers de carros s’hi entrava des de les rondes exteriors que circumden el conjunt.
Es considerava que aquest tipus de carrers afavoriria la neteja de les vies principals, el desenvolupament de la vida interior i de la relació entre els veïns.
Els eixos articuladors i tipologies de carrers
Quatre eixos que parteixen de la plaça Major articulen el conjunt, complint el criteri que no tinguin continuïtat entre si.
Aquests quatre carrers, al costat de les rondes que envolten el poble, són els únics que tenen trànsit compartit persones i carros. Tenen una amplada de 9-10 metres.
Entrant al carrer Major pel sud-est, la torre de l’església tanca la perspectiva.
Carrer Major entrant per l’oest.
Carrer de la Torre des de la plaça Major.
Carrer Guara en direcció a la plaça Major.
Con la ampliación por el lado norte, la ronda se convirtió en la calle Huesca, otra de las calles compartidas. A la izquierda casas de la ampliación posterior.
La resta dels carrers compresos dins de cadascun dels quatre mòduls urbanístics, d’amplada 4-6 metres, són carrers de circulació segregada, bé per a vianants o bé per a carros. En cada cas, el carrer només donava accés a l’entrada a l’habitatge o a la portalada del corral.
Segons sembla, els vials de poca amplada dels carrers segregats buscaven la protecció del fort vent dominant a la regió.
Un dels carrers segregats per a vianants el trobem al mòdul sud-oest, al laberint que forma el carrer la Ese, formant una “Z”.
Com a exemple de carrer segregat per a carros el mateix nom de carrer Corrales és significatiu. Entrada per la ronda del Moncayo.
En certs casos, els carrers per a carros acabaven sense sortida perquè no tinguessin accés a la trama interior. Tenir en compte que als carrers de carros només s’hi accedia des de les rondes exteriors.
Punt sense sortida al carrer la Ese amb accés als corrals.
Podem apreciar que a aquests carrers per a carros també se’ls atribuïa importància simbòlica, com amb aquest arc d’entrada al carrer la Ese des de la ronda de San Isidro.
Els materials de construcció
Els dos materials de fàbrica que mostren les edificacions de El Temple són el maó groc i el arrebossat. En l’actualitat l’arrebossat és de diversos colors, no sé si al principi va ser tot blanc o ja es va aplicar el criteri de diversificar colors per trencar la possible monotonia.
El centre: elements simbòlics de poder i els serveis complementaris
La plaça Major constitueix el centre del poblat i s’hi concentren, com sempre, els poders civil i religiosa, així com els serveis.
Per la disposició obliqua dels mòduls urbanístics ortogonals la plaça tindria una forma trapezoidal encara que, com hem vist també a Frula, l’edifici del temple penetra a la plaça de manera que la torre-campanar s’ubica al punt de confluència dels dos eixos visuals formats pel carrer Major i el carrer la Torre, deixant clar el seu paper ordenador.
Un altre element que forma part dels motius decoratius són els arcs d’accés a la plaça Major.
L’eix que forma el carrer Guara queda limitat en arribar a la plaça per un d’aquests arcs.
Pel que fa als edificis, el més important és l’ Església de La Asunción de Nuestra Señora (T), l’edifici és historicista, d’estil neoromànic-mudèjar, molt vinculat a la zona. Tot ell de maó groc. Per exigències de la seva disposició a la trama urbana, l’orientació no és canònica, sinó en sentit nord-est.
Per la forma exterior sembla un temple d’una sola nau, amb absis rectangular, i amb capelles laterals situades entre contraforts. Als peus l´entrada amb un ampli pòrtic de grans arcs de mig punt.
Adossada al costat de l’epístola, al punt de confluència visual dels carrers Major i la Torre s’alça una esvelta i sobre elevada torre que acaba en un campanar octogonal.
Al lateral de llevant, cantoner amb el carrer Major, hi ha l’ edifici municipal (M) i al costat el bar.
L’últim nivell de l’ajuntament recorda l’estil d’arcades de l’arquitectura tradicional aragonesa.
L’estil arquitectònic de l’ajuntament pedani i dels edificis de serveis que tanquen la plaça al vèrtex nord, confluint a l’església, són del mateix estil i material de maó, en gran part porticat.
Les escoles (E) van ser situades a la perifèria, just al vèrtex del romboide de l’extrem sud.
Tipologia de les parcel·les, models de casa i façanes de les illes
El criteri urbanístic adoptat al El Temple de carrers segregats comporta que les parcel·les d’habitatge siguin predominantment dels tipus (C1, C2) d’entrades per costats diferents, preferentment per la part posterior, i d’un o dos nivells.
De cases de tipus (C1) d’un nivell he trobat dos tipus: de façana simple i de façana amb porxo.
Sobretot als carrers de vianants els d’un nivell estan adossats.
Les de façana amb porxo apareixen sempre aparellades.
En cuanto al tipo (C2) de doble nivel, se combinan también en forma adosada o alternada con otra de un nivel (C1).
Finalment, a les rondes podem trobar cases adossades i aparellades tipus (B2) amb les dues entrades per la façana disposades de forma adossada o aparellada.
No m’aturaré a considerar les intervencions posteriors, bé d’habitatges, o de parcs o instal·lacions esportives, que ja responen a altres moments.
Abandono El Temple, un poble agradable i ben cuidat, per dirigir-me a l’embassament de La Sotonera, punt d’arrencada del regadiu del canal de Monegres.
Puilato
Poble colonització: Puilato. Municipi: Zuera. Província: Saragossa. Coordenades: 41°54′38″N 0°45′7″W.
Pla: La zona del canal de Monegres I-La Violada. Any planificació: 1954. Arquitectes: José Borobio.
Colons: 39. Obrers: 6. Altres: 2. Total cases: 47
Situat al sud d’Ontiñar.
Per les males condicions de localització, el poble va ser derruït, només queden les ruïnes.
Els problemes de fonamentació que va patir el poble a causa de l’aparició d’una falla al terreny, van portar a decidir enderrocar el poble i traslladar els colons a Ontinar i a Zuera.
Embassament de La Sotonera
Accedeixo a l’embassament de La Sotonera (G) pel punt on es troba la presa inferior de les tres que té l’embassament, al costat de l’edifici de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, un poblat de treballadors i la Central Hidroelèctrica de Sotonera (coordenades 42.10683, -0.67082).
Unes escales donen accés fins al mur de contenció de la presa.
L’embassament de La Sotonera constitueix el punt d’acumulació d’aigua que alimenta el sistema de regadius Monegres-La Violada-Flumen.
El projecte de l’embassament és del 1915, i no va entrar en servei fins a l’any 1961.
S’alimenta de les aigües dels rius Astón i Sotón i de les procedents del riu Gállego a l’embassament d’Ardisa a través del canal del Gállego.
Com que la zona és plana i no hi ha accidents geogràfics que permetin construir una presa de gola, per això, per crear un embassament es va procedir a construir un mur de retenció de 3.870 metres de longitud i 32 metres d’alçada sobre els fonaments.
Està construïda a base de nombroses capes de grava i terra, repetidament regades i piconades. A partir del 1953, a causa d’una modificació del projecte original, l’obra es va finalitzar aplicant sobre la superfície una barrera de nucli d’argila impermeable, grava i lloses grans de pedra d’uns 30 cm de gruix. Els talussos es van fer més suaus i es va reforçar el peu de la presa.
Un camí asfaltat voreja tot el mur i en facilita el recorregut. Dins l’embassament, en aquell moment totalment visible pel baix nivell d’acumulació d’aigua, una edificació constitueix el lloc de presa d’aigua que actuarà sobre una central hidroelèctrica i iniciarà el recorregut d’una de les entrades del canal de Monegres.
En realitat, el conjunt de la presa consta de tres trams, cadascun dels quals pren el nom del curs d’aigua a què interromp. A cadascun d’ells hi ha una presa d’aigua, situades a diferent profunditat les unes de les altres, que donen peu a tantes sortides de cabal.
Des de dalt del mur s’observen diverses construccions a l’exterior. Un edifici de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, i un poblat al servei de les instal·lacions, que manté una part en ús, a tocar de l’església típica d’aquest tipus de poblament.
Una mica més allunyat, i fora de la imatge, hi ha la Colònia de Tormos (coordenades 42°05’50.9″N 0°40’26.8″W), on s’allotjaven els obrers de construcció de la presa.
Als peus de la presa, sobre la sortida d’aigua, es va construir el 1989 la central hidroelèctrica La Sotonera. Aquesta central està concebuda per aprofitar l’aigua que, procedent de l’embassament, ha d’abastir el canal de Monegres. Es pot definir com una central de peu de presa, i es troba ubicada a la sortida inferior de les tres que existien en aquest embassament.
Prenc el camí cap al Club Nàutic de la Sotonera, passant pel poblat de Tormos.
Aprofiteu el bon dia per dinar a la terrassa del Club Nàutic, amb vista sobre l’embassament.
Des d’aquest punt també podeu accedir a peu al camí del mur de la presa per l’extrem occidental.
Valsalada
Poble colonització: Valsalada. Municipi: Almudévar. Província: Osca. Coordenades: 42°02′54″N 0°38′57″W.
Pla: La zona del canal de Monegres I-La Violada. Any planificació: 1954. Arquitectes: ampliació de José Borobio.
Colons: 59. Obrers: 9. Altres: 3. Total cases: 71. Població 2000: 137 habitants. Població 2023: 111 habitants (-18,98%).
Pattern urbanístic: corb sinuós.
Valfonda de Santa Ana
Poble colonització: Valfonda de Santa Ana. Municipi: Torres de Barbués. Província: Osca. Coordenades: 41°57′01″N 0°28′06″W.
Pla: La zona del canal de Monegres II. Any planificació: 1957. Any ocupació: 1957. Arquitectes: Antonio Barbany Bailó (José Borobio possible ampliació).
Colons: 82. Obrers: 20. Altres: 8. Total cases: 110. Població 2000: 276 habitants. Població 2023: 214 habitants (-22,46%).
Pattern urbanístic: mixt de mòduls ortogonals i corbs; corb sinuós; sector circular (menor).
Curbe
Poble colonització: Curbe. Municipi: Grañén. Província: Osca. Coordenades: 41°54′24″N 0°18′43″W.
Pla: La zona del canal del Flumen. Any planificació: 1956. Arquitectes: Javier Calvo Lorea; ampliació José Borobio.
Colons: 78. Obrers: 10. Altres: 5. Total cases: 93. Població 2000: 268 habitants. Població 2023: 191 habitants (-28,73%).
Pattern urbanístic: mixt de mòduls corbs; corb sinuós; sector circular (menor); trapezi circular.
A Curbe (H) inicialment anomenat Curbez, ens hem desplaçat a la zona del Canal del Flumen, darrera fase del pla dels Monegres. Es va projectar el 1956 i va començar el seu camí el 1958.
Tipologia de patrons urbans
L’arquitecte va ser Javier Calvo Lorea, encara que el disseny definitiu va anar a càrrec de José Borobio, aplicant a la planificació de Curbe un model genèric mixt de mòduls corbs, on es combinen el traçat corb sinuós del carrer transversal, carrer Ancha i de la ronda nord, el carrer Viento, amb mòduls de sector circular (menor) i de trapezis circulars. No hi ha cap carrer recte, excepte els tres trams de llevant. Pel que sembla, les curvatures pretenien adaptar-se a l’orografia.
El centre de poblat, desplaçat cap al nord, adopta la forma d’arc circular, on inscriuen les escoles i algun dels serveis.
Els eixos articuladors
De nord a sud un eix corb, el carrer la Sierra. El carrer Arco, com el seu nom indica, forma un arc nord-est, que envolta el centre. Transversalment, un traçat lleugerament sinuós recorre els carrers Ample i Centro.
D’aquesta manera queden formades set illes tancades amb les dobles entrades a les parcel·les d’habitatge, a la casa i al corral, a la façana o a algunes cases cantonera pel costat.
Els carrers amples de 9-10 metres, gairebé tots preparats per a arbrat atès que no existeix cap carrer de segona, excepte un passatge de vianants que trenca el gran arc trapezoidal dels sud-oest i un curt passatge al nord-est
La curvatura dels carrers no permet que la torre de l’església sigui a l’eix visual del carrer d’entrada, només quan s’arriba a la plaça, però no impedeix que sobresurti imponent.
Entrada pel carrer Ample, que constitueix l’eix transversal del poble oest-est.
En arribar al carrer major a esquerre i dret el carrer Arco què constitueix l’eix de curvatura interior de Curbe.
Perllongant per l’est l’eix transversal el carrer Centro.
L’eix vertical el forma la suau corba del carrer la Sierra.
Al gran arc de gairebé 90o que constitueix costat sud oest es va obrir un passatge de vianants per facilitar l’accés amb l’exterior.
Els materials de construcció
Pràcticament tots els edificis estan construïts amb pedra de carreu pels quatre costats, deixant alguns detalls amb arrebossat.
En certs llocs, alguns dels murs fan la sensació de trobar-se davant de les muralles d’una ciutat.
El centre: elements simbòlics de poder i els serveis complementaris
La plaça Major, plaça España, tindria una forma pràcticament quadrada si no fos per la penetració que efectua l’edifici de l’església, com estem acostumats a veure en altres pobles.
A la part nord l’ajuntament pedani (M), al costat dels locals del bar i botiga.
Al centre penetrant a la plaça l’església de Santa Teresa de Jesús (T), amb orientació no canònica cap al nord.
L´edifici de l´església és d´estil eclèctic amb la façana de carreuat i la testera i els laterals arrebossats en blanc. Als peus del temple, en posició cantonera pel costat de l’epístola, una sobre elevada torre quadrada, també de carreuat, amb un darrer nivell amb finestres del campanar de forma enreixada.
Al costat sud de la plaça de España hi ha les escoles de nens i nenes (E). A l’extrem est de l’edificació els habitatges de mestres i l’extrem sud el local social. Per la part posterior, camps d’esbarjo al costat d’una zona enjardinada.
A la cantonada dels carrers de la Serra i de l’arc es va ubicar el Centre Social.
Tipologia de les parcel·les, models de casa i façanes de les illes
Les parcel·les de colons són de 600 m2, de 15 a 20 metres de façana per 30 a 40 metres de profunditat. Les dels obrers de 15 per 30 metres.
Els habitatges d’obrers s’intercalen amb els de colons per no crear barris discriminats.
El criteri d’illa tancada adoptat a Curbe comporta que la tipologia de parcel·les ha de ser les de doble entrada per la façana, atès que els corrals queden situats a l’interior d’illa.
Cases model (A1) d’un nivell adossades.
Cases de model (A2) de dos nivells, adossades.
En altres carrers es combinen la disposició adossada i aparellada, oferint variabilitat visual.
Sodeto
Poble colonització: Sodeto. Municipi: Alberuela de Tubo. Província: Osca. Coordenades: 41°53′25″N 0°15′11″W.
Pla: La zona del canal del Flumen. Any planificació: 1956. Arquitectes: Santiago Lagunas; ampliació José Borobio.
Colons: 74. Obrers: 10. Altres: 8. Total cases: 92. Població 2000: 245 habitants. Població 2023: 214 habitants (-12,65%).
Pattern urbanístic: mixt de mòduls ortogonals i corbs; sector circular (menor).
A Sodeto es troba el Centre d’Interpretació de la Colonització Agraria a Espanya.
El poble de Sodeto (I) va ser l’últim programat a la zona el 1956 amb projecte de l’arquitecte Santiago Lagunas, el definitiu el 1968 projectat per José Borobio.
Tipologia de patrons urbans
La maqueta correspon al disseny anterior al definitiu, però ajuda a entendre clarament quina era la lògica de l’estructura de distribució de les zones i de les parcel·les amb les diferents tipologies.
L’eix sobre el que s’organitza Sodeto, que al principi havia d’anomenar-se Monte Sodeto, és el vèrtex del turó a la vessant del qual es va construir el poble.
Aquesta adaptació al terreny és la que justifica la forma de quasi sector circular de la part central que s’obre cap a ponent.
Els dos costats del sector circular es prolonguen amb mòduls ortogonals de diferents dimensions. Pel costat nord, carrer Galileo, un rectangle estret que ocupa tot el flanc. A la part sud, del carrer Guitarrico parteix una illa allargada de l’amplada de l’illa central del sector circular, mentre que la prolongació de l’illa exterior més occidental es destina a les escoles i la zona esportiva, ampliada respecte al projecte.
Els eixos articuladors i tipologies de carrers
L’eix principal d’entrada a Sodeto està col·locat de forma asimètrica a la zona nord, pel carrer Galileo, seguint el costat nord del sector circular.
No ens hauria de sorprendre la posició d’eix visual de la torre de l’església respecte a l’eix de l’entrada principal pel carrer Galileo.
Carrer Galileo des de la plaça Provincia.
El vèrtex més elevat l’ocuparà el temple i als peus s’articularà la plaça Major, plaça Província, amb les dependències municipals i els serveis.
A la banda més a llevant de la plaça Província, als peus de l’església, parteix l’eix del carrer Monflorite. El primer tram amb cases a banda i banda, el segon amb cases davant d’una pineda.
En arribar a la cantonada, el carrer Monflorite continua amb cases al costat de ponent i conflueix amb l’eix format pel carrer Guitarrico que constitueix l’eix de contacte entre el sector circular i la prolongació ortogonal.
Eix que forma el carrer Guitarrico.
Dividint allò que podríem considerar la part central del sector circular, s’obre l’eix del carrer los Mallos. Parteix del carrer Galileu, a la cantonada on es troba el Centre d’Interpretació de la Colonització Agrària a Espanya que hem vist a principi del post, amb la seva forma arquejada.
La prolongació del carrer presenta a una banda cases i a l’altra les escoles (E) i zona esportiva.
Els materials de construcció
La maçoneria de pedra vista i/o el carreu són els materials dominants, juntament amb l’arrebossat. Actualment es veuen colors diferents d’arrebossada, no sé si sempre va ser així o es van construir en blanc.
El centre: elements simbòlics de poder i els serveis complementaris
A la plaça Província es concentra de manera ortodoxa l’ajuntament pedani l’església i els serveis col·lectius, el bar i artesanies.
Les dependències municipals (M) ocupen un gran edifici amb porxos de grans arcs de mig punt.
L’ església de San Miguel Arcángel (T) compleix en aquesta ocasió amb l’orientació canònica a l’est. Situada al punt més elevat del poble, la sobre elevada torre-campanar encara sobresurt més dels que ens té acostumats. És un edifici d’estil eclèctic
Construïda amb carreus ben acabats, és un temple típic d’una nau, amb la torre campanar als peus al costat de l’evangeli. A la cúspide de la torre, dues finestres rectangulars per cada costat allotgen les campanes. També presenta rellotges als costats.
Les escoles de nens i nenes (E) se situen al marge del poblat. Un bon acabat en carreuat fi, i amb amplis espais d’esbarjo.
Tipologia de les parcel·les, models de casa i façanes de les illes
A la maqueta del principi d’aquest apartat hem pogut observar la disposició de les illes segons el model tancat.
Ja sabem que l’illa tancada comporta que les dues entrades a la parcel·la s’han de situar a la part frontal. Per això, els models de distribució de la casa hauran de ser del tipus (A o B) d’una o dues plantes.
Seguint les directrius bàsiques de l’ordenació d’aquests poblats veurem que la disposició del front pot ser de combinacions variades, adossades o aparellades.
Cases (A1) d’un nivell, aparellades.
Cases (A2) de dos nivells, adossades.
Cases (B2) de dos nivells, aparellades.
Casa d’obrer (C1) d’un nivell, sense portalada.
Centre d'Interpretació de la Colonització Agrària a Espanya de Sodeto
Al carrer Galileu s’hi ubica el Centre d’Interpretació de la Colonització Agrària a Espanya què ocupa una casa típica que manté la seva estructura tot i que ha patit una ampliació a la zona del corral per acollir sales del centre.
Com ja l’he presentat al principi del post, em remeto a aquest punt per llegir-lo.
Cementiri de Sodeto
En algun dels pobles també es va construir el seu cementiri. A la resta els corresponia el cementiri ubicat a la capital municipal.
Em va semblar interessant acostar-m’hi a un d’ells, en concret el de Sodeto, per veure quina era la forma que se’ls va donar dins de les normatives urbanístiques i arquitectòniques dels pobles de colonització.
A uns 700 m a sud-oest a la localitat s’ubica al cementiri municipal de Sodeto.
Una construcció sòbria dins d’un mur quadrangular, amb una senzilla capella que sobresurt al costat de la porta d’entrada i que només es manifesta per una estructura de ferro amb una petita campana.
L’interior del recinte forma un ampli espai relativament arbrat, amb dues simples edificacions porxades que ocupen parcialment l’angle sud-est acullen tres nivells de nínxols de paret.
Configura un conjunt senzill i auster.
San Lorenzo del Flumen
Poble colonització: San Lorenzo del Flumen. Municipi: Lalueza. Província: Osca. Coordenades: 41°52′18″N 0°12′02″W.
Pla: La zona del canal del Flumen. Any planificació: 1956. Any ocupació: 1963. Arquitectes: Alfonso Buñuel Portoles; ampliació José Borobio.
Colons: 136. Obrers: 20. Total cases: 156. Població 2000: 462 habitant. Població 2023: 325 habitants (-29,65%).
Pattern urbanístic: mixt de mòduls ortogonals i corbs; sector circular (menor; trapezi circular.
Fi de la visita
Han passat vuitanta anys des que, el 1944, i fins al 1957, es van començar a programar i executar els 16 pobles de colonització agrària compresos a la zona dels Monegres-La Violada.
Quelcom iniciat i programat a l’època de l’agricultura del treball humà i del carro, ha vist com la mecanització substituïa l’esforç manual i modificava les relacions de l’home amb el medi, ampliant la productivitat del treball, amb la capacitat de treballar i gestionar superfícies immensament més àmplies en una jornada de treball. També hem passat de la dictadura a la democràcia aquests anys.
La parcel·la agrària que es lliurava a cada família de colons ara és absolutament insuficient per mantenir una família. Una conseqüència ha estat la concentració de la propietat agrària a menys mans.
Tot i això, els poblats que es van construir des de zero s’han mantingut i, com hem vist al llarg d’aquest post, conserven en alta mesura les formes urbanístiques que es van aplicar en aquell procés, fins i tot quan es produïssin ampliacions. Això no obstant, d’acord amb el disseny, continuen sent exclusivament pobles agraris, amb escasses possibilitats d’introducció industrial o serveis productius.
El que es destaca és el canvi d’ús de les parcel·les urbanes i dels habitatges que, en la majoria dels casos, han passat a convertir-se en la residència dels colons i els obrers jubilats, o en residències secundàries per als seus fills.
Els ajuntaments pedanis, que constitueixen la forma juridicoadministrativa d’aquests poblats, han estat capaços de mantenir i millorar de manera general aquests pobles que, encara que han vist baixar el nombre de població, no han entrat en una fase d’abandó.
Després de les visites que he efectuat a pobles de colonització agrària a diferents indrets d’Espanya, em reafirmo en l’interès que té acostar-s’hi per conèixer-los i intentar comprendre’n l’origen, la forma i l’evolució.
Són exemples d’història encara viva que podem copsar per nosaltres mateixos.
Bases d'informació
Webs
consejocomarcal
centrointerpretacion
turismomonegros
Web academic
El Instituto Nacional de Colonización y diversos artículos (1948). “Revista Nacional de Arquitectura”, n,3.
Tamés Alarcón, José. Actuaciones del Instituto Nacional de Colonización 1939-1970
Los papeles de Cazarabet. Colonización agraria en Aragón
Alagón Laste, José María (2013). El medio rural al servicio del régimen de Franco: Los pueblos de Colonización de la zona de Almudévar [San Jorge, Artasona del Llano, Valsalada]
Alagón Laste, José María (2014). ¿Viviendas aisladas o núcleos urbanos? modelos urbanísticos del Instituto Nacional de Colonización en Aragón: la zona de Monegros-Flumen (Huesca)
Alagón Laste, José María (2015). Los pueblos de colonización del plan de riegos del Alto Aragón y su emplazamiento en el territorio. “Scripta Nova”, nº 520
Alagón Laste, José María (2018). Pueblos de colonización: la creación de una nueva identidad
Monclús, Javier, Oyón, José Luis (1983). Colonización agraria y “urbanismo rural” en el siglo XX. La experiencia del Instituto Nacional de Colonización
Oyón, José Luis (1985). Colonias agrícolas y poblados de colonización. Arquitectura y vivienda rural en España (1850-1965) (Tesis doctoral)
Búfalo, Claudia del (2013). La experiencia de José Borobio en el Instituto Nacional de Colonización (1944-1977): Trece pueblos (Trabajo Fin Master)
El Instituto Nacional de Colonización. El fondo de la Delegación Regional del Ebro
Llibres
Alagón Laste, José María (2021). Los pueblos de colonización de la cuenca del Ebro: planificación territorial y urbanística (Tesis doctoral)
Monclús, Javier y Oyón, José Luis (1988). Historia y Evolución Historia y Evolución de la Colonización Agraria en España. Volumen I. Políticas y técnicas en la ordenación del espacio rural. Madrid: Secretaría General Técnica, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación.
Monclús, Javier (2008). Los paisajes de la colonización en el valle del Ebro. In Calzada Pérez, M. (coord.) Pueblos de colonización III: Ebro, Duero, Norte y Levante. Córdoba: Fundación Arquitectura Contemporánea, pp. 28-37.