El Castillejo (Saelices, Conca) és una fortificació medieval reconvertida en castell senyorial, aïllada i amb característiques constructives molt particulars. A pocs metres, un humil pont romà de gran solidesa constructiva.
El Castillejo (Castell de Saelices) i pont romà (Conca)
Municipi: Saelices Comarca: La Mancha conquense. Província: Cuenca. Com. Autònoma: Castilla-La Mancha
Coordenades Castillo: 39°53’21.6″N 2°46’36.5″O. Altitud: 835 msnm
Coordenades Pont romà: 39°53’14.4″N 2°46’23.8″O. Altitud: 807 msnm
Visita: 2022
Índex
El Castillejo (Castell de Saelices), torre i pont romà. Saelices. Conca
Ni el castell ni el pont romà reben atenció a les entrades generalistes d’Internet -sobre llocs o turístiques-, només es troben en pàgines destinades concretament a ells, malgrat que genèricament, com tot castell, sigui considerat com a Bé d’Interès Cultural, no se l’inclou específicament al catàleg oficial.
Per exemple, no consten al Catàleg de Patrimoni Cultural de Castilla-La Mancha; ni tan sols a la web de l’Ajuntament de Saelices (de fet, a la seva web oficial no hi ha res sobre turisme del municipi); ni a Turisme de Castilla-La Mancha a la seva pàgina sobre Saelices i els seus voltants. Tampoc no es troba a Wikipedia.
En aquestes condicions de desinformació, no és estrany que no hi hagi cap senyalització. Per arribar-hi agafarem la CM-310, i a pocs metres al sud de la sortida de Saelices a la A-3, un trencall cap a l’est amb senyalització de . A 150 metres, a la dreta en direcció sud, surt un camí carreter que és el que porta al Castell i al pont romà.
Cal assenyalar que molta de la informació que es troba a Internet sobre El Castillejo, i els comentaris consegüents sobre el seu estat d’abandonament i deteriorament, és anterior a les obres de rehabilitació que va efectuar la Diputació de Conca l’any 2019. Per tant, el que ara trobem són unes ruïnes consolidades, i certs elements de les “fantasies” del rehabilitador incorporats.
El Castillejo
El Castillejo, també denominat Castell de Saelices, Castell o Castillete de Luján) es troba aïllat en un descampat al municipi de Saelices, a la comarca de la Mancha conquense dins de la finca El Castillejo.
El territori
En el cas de El Castillejo de Saelices el sentit de la seva localització territorial ve marcat pel paper inicial com a part de l’organització d’aquestes terres de repoblació cedides a l’Orde de Santiago allà al segle XII.
En general, els castells construïts per les ordes militars a terres de repoblació, cada cop més allunyades de les fronteres amb els musulmans, constitueixen castells de repoblació i consolidació, i se’ls atribuïa la funció de controlar, organitzar i mostrar el domini social sobre les seves encomanes i senyorius, amb un important paper com a centre recaptador d’impostos i recursos.
Per això, no ens ha d’estranyar que el lloc dels seus assentaments, així com la seva eficàcia constructiva i defensiva militar, quedés supeditada a una millor posició en l’organització i el control del territori intern
La fortificació s’aixeca sobre la ribera del riu Gigüela, al camí entre Saelices i El Hito. Per aquí transcorria la Calçada romana II, entre Carthago Nova (Cartagena) i Complutum (Alcalá de Henares), que passava per Segóbriga, de la qual es conserva un pont romà que creua aquest riu.
Com que les fotografies següents mostren, no ocupa una posició estratègica visual. El que sembla més important és la seva posició respecte a les vies de comunicació a l’Edat Mitjana dins dels dominis dels senyorius de l’orde de Santiago, com ja he assenyalat.
Una mica d'història
No es coneix exactament la data de la seva construcció a càrrec de l’Orde santiagista des d’Uclés, seu de l’Orde, a la devesa que ocupava aquest territori pels segles XII-XIII. Segurament fos una residència civil amb elements d’arquitectura militar.
El 1570 era propietat reial i pasà a mans de Gaspar Ramírez de Vargas, escrivà del Consejo Real i veí de Madrid, per una permuta amb Felipe II pel pou saliner del riu Gormellón.
Probablement va ser el nou propietari qui va fer una profunda transformació convertint-lo en un castell senyorial. És per això que amb la reforma va perdre gran part de la seva funció militar, incorporant-se elements palatins, com finestres ogivals o elements ceràmics als murs. Molts d’aquests canvis en estil neogòtic. En conjunt se’l considera d’estil renaixentista, encara que va patir canvis al segle XIX.
Per a aquella reforma es van aprofitar materials portats de les ruïnes romanes de Segóbriga.
No se sap quan deixà de ser ocupada, però Pascual Madoz, a l’entrada sobre Saelices, parla del “despoblat de Castillejo”.
Ens trobem dins la finca de El Castillejo, que era una gran propietat que havia adquirit Doña Maria Cristina de Borbón-Dos Sicilias després de la mort del seu marit Fernando VII i casar-se amb Fernando Muñoz, a mitjan segle XIX.
Al lloc va construir un gran caseriu-palau amb forma de casona manxega, on passava temporades allunyada de la Cort.
Entre altres edificacions, a la gran finca, a més del caseriu adaptat a palau, a pocs metres s’alçava el castell El Castillejo, pel que sembla ja molt deteriorat aleshores.
Després de la seva mort el 1878, i havent-se produït una gran disputa per la seva herència, va passar a les mans de la neta de Isabel II, la infanta Eulalia. Per això es coneix el lloc com Finca Palau Infanta Eulalia.
Posteriorment la va heretar el seu fill Luis Fernando d’Orleans, fins que es va desfer de l’herència.
Trobem aquesta finca-palau abans d’arribar a El Castillejo pel camí de Saelices en un estat totalment ruïnós.
La visita al castell
Sobre una planta de base rectangular, el costat sud es perllonga amb una forma de tipus baluard, cosa que li confereix un perfil que s’assembla a un pentàgon. A uns altres els sembla la planta d’una església amb absis.
Orientat en direcció nord-oest sud-est, el recinte té unes dimensions d’uns 32 metres d’amplada per 56 metres de llargada.
A les cantonades del rectangle s’alcen quatre cubs de dimensions similars. Dos cubs més protegeixen la porta d’entrada principal situada al costat sud, orientada cap a la part dominant sobre el territori, on el pendent baixa fins al curs del riu Gigüela i el camí que s’enfila per llevant, encara que no existeix comunicació visual amb el fons del curs del riu.
Com s’aprecia a la vista, la portada està col·locada en forma una mica obliqua i descentrada.
L’arribada al recinte per la part de l’altiplà, venint pel nord des de Saelices, ens mostra els peus del recinte. Descentrat a l’esquerra al llenç, s’obre un portell.
Aquest era l’estat general l’any 1966, a la fotografia següent feta per Cooper, on s’observa clarament la disposició en altiplà.
(Les fotografies històriques fetes l’any 1966 procedeixen de: Cooper, Edward.. Castillos señoriales en la Corona de Castilla, Vol. III, fig. 795 a 797)
Aquesta primera presa de contacte ens mostra una construcció en estat de ruïna, però mantenint complet tot el perímetre dels llenços de muralla, així com el primer nivell de tots els cubs cantoners.
L'exterior
Efectuem primer un recorregut per l’exterior per després passar a l’interior.
Al recinte s’hi arriba per la part de l’altiplà que ens porta fins als peus del castell. Per accedir a l’entrada principal cal vorejar-lo. El terreny dels altres tres costats E, S i O forma unes pendents suaus que van portar a construir fosses seques als dos laterals.
Des del mur del portell el recorrerem en el sentit de les agulles del rellotge.
Abans d’iniciar el recorregut comparem l’estat actual amb una imatge del no tant llunyà, any 1966, presa per Cooper.
El deteriorament d’aquests darrers anys ha fet desaparèixer el vestigi que existia que el castell s’enlairava en tres nivells -la planta i dos pisos-. Actualment només en queda una petita mostra del primer pis. També presenta grans balcons amb arc apuntat al primer pis i finestres més petites d’arc de mig punt a la segona planta.
Desplaçat a l’esquerra s’obre el portell, una gran porta de carreus amb arc carpanell. Segons Cooper, donaria accés a una plaça d’armes exterior a la plana de l’altiplà, on ens trobem.
Al seu costat dret un garitó sobre voladures circulars que parteix arran de terra. Estem més acostumats a veure aquesta figura de garitó dalt de les torres o llenços de muralla que a aquest nivell tan baix.
Els garitons van ser molt aplicats als castells senyorials castellans dels segles XIV-XV. (Castells de Guadamur, Torija o Ampudia)
Tots els murs són de fàbrica de carreuó.
A la cantonada un gran cub d’uns 5 metres de diàmetre, amb una finestra de les moltes que trobarem als murs, que havien de servir a l’estructura palatina.
Una mena de fris o mènsula de permòdols i modillons ceràmics recorre la part superior de la planta baixa, seguint els tres llenços del rectangle.
En passar al lateral s’observa un ampli fossat sec simple de terra sense cap tipus de fàbrica d’escarpament.
A la cantonada sud del llenç del rectangle, la torrassa corresponent va ser construïda en posició tangent respecte a l’angle dels murs, amb la qual cosa fa la impressió de major prestància i volum, tot i que el diàmetre és similar als altres. També sembla que la visibilitat dels dos finestrals d’arc apuntat ofereix l’aspecte de torre principal.
A la base del cub un lleuger esperó.
Nou contrast amb la fotografia històrica del 1966.
L’obertura superior és l’única cosa que permet conèixer com eren els originals. Recolzats en brancals de carreuat, l’arc apuntat estava construït amb maons vermells, envoltat amb una vasa d’adorn també de maó vermell.
Em pregunto si les mènsules i les mètopes ceràmiques que ara el coronen després de la restauració responen a alguna informació històrica o són llicències “artístiques” dels restauradors. En qualsevol cas, a mi se’m va fer estrany aquest acabat de torrassa.
Arribem a la zona sud, on hi ha la portada principal d’entrada al castell.
A la imatge següent s’observa amb claredat els fossats de cada lateral.
En altres castells amb aquesta construcció de fossat sec l’entrada estaria protegida per la continuació del fossat amb un pont llevadís (per exemple, al castell de Belmonte).
També sorprenen les diverses obertures als dos cubs de protecció de la porta, que debilitarien la seva funció defensiva.
Tot i la disposició irregular de la portada, la forma apuntada d’aquesta extensió del rectangle interior recorda una forma de baluard.
L’arc escarser amb dovelles de pedra de la porta mostra una solidesa constructiva molt deficient. Ja veurem des de l’interior que sembla que no podia suportar l’esforç de gir de les fulles de la porta.
Nova imatge de la disposició en altiplà del castell amb el fossat del costat de ponent.
El primer cub d’aquest llenç de ponent és completament cilíndric, mentre que el de l’extrem nord, al fons, presenta la base amb lleuger esperó.
Al fons podem veure la proximitat de la Finca Palau Infanta Eulalia.
Apareix de nou la mènsula ceràmica que recorre el llenç de muralla.
En aquesta part el rebaix del fossat enllaça amb el desnivell del pendent del terreny.
Arribats al lateral de ponent dels peus del castell podem aturar-nos a imaginar com havia de ser el castell amb els murs elevats als tres nivells.
Un fris de tres fileres de maons recorria els llenços a l’altura de la imposta de l’obertura.
Separant els dos cossos superiors, una altra mènsula ceràmica.
I un altre fris de maons a partir de la imposta de les obertures més petites superiors de maó.
Aquests són les mènsules i modillons amb què s’ha restaurat.
Detall estètic al mur i una tronera de creu i orbe a la qual no se li veu cap funció defensiva, sembla més un detall decoratiu, al costat d’una creu de ceràmica que no és clar que existís en aquest lloc originalment.
Acabem aquest recorregut exterior pel garitó prop de la porta, en aquesta atípica disposició arran de terra.
L'interior
Franquegem la porta a través d’un gruixut mur. El segon i tercer nivell presenten els murs molt més estrets i febles, defensivament parlant. Possiblement aquest menor gruix restés consistència al mur de carreuó/maçoneria i facilités l’esfondrament de la pràctica totalitat de les dues plantes superiors, excepte el petit testimoni que acabem d’observar.
Als monticles laterals es deu acumular la pedra dels murs caiguts.
A l’altre extrem observem l’entrada principal.
Queda alguna petita resta dels murs interiors de partició, però la seva escassetat no permet imaginar la forma i la disposició de les dependències de l’interior del recinte.
El mur de llevant acaba a la torrassa de la que queden més restes de la seva estructura.
Als murs, un gran nombre d’obertures amb arcs de diversa fàbrica i estil. Gairebé sembla un mostrari. La proliferació d’aquestes obertures havia de correspondre a la funció residencial després de la reforma del segle XVI.
Sortim del rectangle interior per avançar cap al que he dit que s’assemblava a una forma de baluard, amb la porta principal a la punta de llança.
Es pot observar que la qualitat constructiva del carreuó dels murs, així com l’acabat de les obertures no mostra gaire mestratge ni solidesa.
La torrassa del costat de llevant hauria de correspondre al cos de guàrdia. Amb un banc corregut de pedra.
Volta de maó del recinte inferior del cub de muralla.
Fa la impressió que aquesta porta cap a l’exterior va ser practicada posteriorment a la construcció del cub de defensa de la portada principal del castell. A les fotografies antigues l’obertura és més petita, com de finestra, i així mateix va poder haver-se practicat posteriorment.
També la porta mostra poca qualitat constructiva, com vam tenir ocasió d’observar al recorregut per l’exterior. La feblesa de l’arc de la porta va haver d’obligar a incorporar per sota de l’arc de pedra una biga de fusta, en què es va practicar una segona polleguera, o forat de gir del gorró de la porta, per resistir l’esforç de gir de les fulles de la porta.
Una escala de pedra exterior permet accedir a la terrassa dels cubs.
Hem passat al costat de ponent, amb el cub del vèrtex del rectangle.
Els enderrocs acumulats a la base ens ofereixen una perspectiva enganyosa de la funció de les obertures a la muralla.
A l’angle de ponent és on es conserven alguns dels vestigis dels murs superiors, malgrat que no són suficients per fer-nos una idea de la forma i el volum de la fortificació completa.
El següent és pràcticament l’únic mur interior que subsisteix dels que formaven part de la construcció interna.
La perspectiva interior de la muralla nord mostra un aspecte dels treballs de consolidació de les ruïnes que s’han practicat en els darrers anys, cosa que ha de permetre estabilitzar el deteriorament i mantenir l’estructura completa de la planta i la base de El Castillejo.
Els voltants
Acabat el recorregut, podem tornar a fer una ullada als voltants, que he mostrat a les fotografies inicials.
Recordem que s’ubica en una suau punta d’altiplà en direcció sud-est, amb un domini visual escàs sobre l’entorn. Tot al voltant sense cap vegetació, formant un gran glacis, que cal imaginar que sempre va ser així.
Finca Palau Infanta Eulalia
En direcció nord fixem-nos en la construcció una mica elevada que apareix a uns 200 metres. Es tracta de la Finca Palau Infanta Eulalia.
I encara, al darrere, al fons a uns 450 metres, sobresortint la torre de vigilància exterior del castell.
L’edifici era una construcció palatina que va adoptar la forma d’una finca d’estil manxec.
En direcció sud-est-sud és on hi ha un cert domini visual sobre l’entorn, amb el camí que duu al pont romà.
El pont romà de Saelices
El vestigi més destacat dels voltants és el pont petit i humil d’un sol ull, que s’atribueix a època romana, que permetria a la Calçada II creuar el riu Gigüela..
Descendint pel camí, a uns 450 metres arribem al riu pel costat dret, i ens situem davant del pont de pedra que el creua. En aquest punt, abans de travessar el riu, la calçada romana probablement formés una bifurcació per dirigir-se a Segóbriga, reunint-se novament a l’alçada de Segóbriga.
El pont es conserva perfectament en tota la seva estructura original. Construït amb blocs de pedra en sec.
Per permetre que continués podent ser usat, per sobre s’ha consolidat amb un reforç de bigues de ferro que suporten una calçada de ciment transitable per vehicles.
Perspectiva des del costat aigües amunt del Gigüela.
Tant si realment és d’època romana o posterior, és admirable com resisteix i es conserva centenars d’anys per la sola disposició geomètrica de les dovelles i les pedres, sense cap argamassa aglutinant.
En mirar-lo des del costat aigües avall s’observa que la forma de l’arc no és de mig punt, sinó un perfil ovalat una mica punxegut.
Deixem que el Gigüela segueixi impassible el curs.
Com a curiositat, cal assenyalar que uns 200 metres al sud del pont es troben les ruïnes d’una plaça de braus, “El Tentadero”, aixecada a mitjans segle passat pel torero Luis Miguel Dominguín, en comprar la finca Villa Paz, una finca que s’hi havia fet construir la Infanta Paz, neta de Isabel II, i germana de la infanta Eulalia, amb la qual s’havien repartit l’herència de la finca El Castillejo, citat a la part històrica.
Retrocedint per on hem vingut, tenim una imatge de la “tímida” aparició de El Castillejo per darrere del perfil d’altiplà, des d’on vigilaria el camí.
La torre de vigilància
De tornada a Saelices, passada la Finca Palau Infanta Eulalia, apareix la torre de vigilància del castell, que a l’anada ens ha passat gairebé desapercebuda.
Atès que, per la part nord, el terreny era més elevat i no existia domini visual des del castell, van aplicar una pràctica habitual en aquests casos (per exemple, al castell de Peñarroya), construint una torre probablement de vigilància a uns 400 metres lineals , situada en una posició més elevada, i amb enllaç visual amb el castell.
També construïda en maçoneria, l’esfondrament parcial del mur de la torrassa mostra el que sembla ser un farcit massís de pedra i terra de l’interior, ja que tampoc no s’observa cap porta.
Fi de la visita
El Castillejo de Saelices és un castell de característiques constructives molt particulars en relació amb els altres castells senyorials de l’època. Possiblement l’avançat de la seva reconstrucció, ja al segle XVI, va fer que prevalgués la funció i l’aparença palatina sobre la militar defensiva, ja no tan necessària en aquells moments. Potser, reservada a conflictes senyorials.
També es va rebaixar molt la qualitat i solidesa dels murs i de la construcció en general, i dels elements defensius, com poden ser les tronera i espitlleres.
L’esfondrament de tots els murs de les dues plantes superiors no ens permet fer-nos una idea de com va haver de ser aquest castell, mentre que està completament conservada tota la planta de la fortificació.
La meva impressió personal és que les obres de consolidació de les ruïnes que s’han efectuat els darrers anys són suficients per mantenir la seva imatge.
L’interès per la visita a El Castillejo, a més de per l’edificació, ve reforçat per l’aïllament en què es troba ubicat, al costat de la bellesa del paisatge. Sembla ser un Bé Cultural poc conegut, i poc visitat, cosa que és un atractiu més per acostar-s’hi i gaudir de la seva tranquil·litat.
Sense oblidar baixar fins a l’humil pont romà.
Bases d’informació
Webs El Castillejo
castillosnet
Cooper, E. Los castillos señoriales del Reino de Castilla, V. III, p. 865
palomatorrijos
liberaldecastilla
fortificaciones de España
cuencaculturaynaturaleza
castillosdeespaa
elarteencuenca
cadenaser
manchaignota
elconfidencial
Ruibal, Amador (1992). Algunos ejemplos de las transformaciones experimentadas por la arquitectura militar española en la transición del gótico al Renacimiento
Moya Olmedo, M.Pilar (2017). Arquitecturas de conquista: la arquitectura de la Orden de Santiago, la reconquista de la Encomienda de Uclés; y la arquitectura de conquista de Nueva España (Tesis doctoral)
Web Pont romà
Proyecto de intervención arqueológica Rehabilitación Puente Romano Los Baños (Saelices, Cuenca)
Web Finca Palau Infanta Eulalia
elconfidencial