Tancats a la serra de Ayllón, al nord de la província de Guadalajara, els Pobles negres de Guadalajara, construïts en pissarra negra, presenten una personalitat arquitectònica única a tot Castella.
Pobles negres de Guadalajara
Comarca: Serranía de Guadalajara. Província: Guadalajara. Com. Autònoma: Castilla-La Mancha
Web: ayuntamiento
Visita: 2025
Ïndex
Pobles negres de Guadalajara. Serrania de Guadalajara. Guadalajara
En el Blog he tingut ocasió de presentar diversos territoris peninsulars en els quals la pissarra, com a material bàsic, dona lloc a una arquitectura popular de gran personalitat (Las Hurdes, Vall de Boí, Los Oscos).
En aquesta ocasió em referiré als que, com a marca turística, es denominen pobles negres de Guadalajara.
El territori i elements històrics
Com a territoris de característiques geològiques paleozoiques, la pissarra és el material petri de base que serveix com a material primari per a totes les seves construccions en murs i cobertes. El resultat és una unitat monocromàtica negra en tota la construcció, cosa que els confereix la seva personalitat com a construcció individual i com a conjunt urbà.
El territori que ocupen, unes valls als peus del mont Ocejón (2.049 msnm) a la serra d’Ayllón, a l’extrem oriental del Sistema Central, es caracteritza per unes condicions climàtiques extremes i molt difícils, i per haver estat històricament mal comunicat, generant un hàbitat tancat amb escasses influències exteriors.
Si relacionem la posició d’aquestes entitats en el mapa de situació del principi del text amb el conjunt de mapes que s’ofereixen en el post Estructures territorials a l’Espanya peninsular, això ens ajudarà a establir la relació territori-arquitectura.
Les quatre localitats que visitarem pertanyen al municipi de Campillo de las Ranas.
Històricament, era una comarca d’economia acomodada, amb una base ramadera de relativa importància, cosa que es reflecteix en les grans dimensions de les seves cases. Després de la guerra del 36-39, i segons l’opinió d’alguns veïns d’aquests pobles, la repoblació forestal va malmetre les pastures i el bestiar, fent precària la seva economia, cosa que va provocar una forta emigració.
El municipi havia arribat a tenir 827 habitants el 1877, xifra que va anar descendint fins als 445 habitants de 1960. En aquell moment es produeix el daltabaix demogràfic, en caure durant la dècada dels 60 fins als 131 habitants, i a 75 deu anys després. Des d’aleshores s’ha produït una lleugera recuperació fins als 151 habitants el 2025.
Característiques de l’arquitectura popular dels pobles negres de Guadalajara
Per a la presentació d’aquests pobles i la seva arquitectura tindré molt en compte la monumental obra de Carlos Flores: Arquitectura popular espanyola, que en el seu volum III recorre aquests indrets de la serra d’Ayllón. En el seu recorregut, Flores ressalta que l’arquitectura de La Alcarria o Tamajón, per la qual es passa per arribar al nostre destí, en absolut ens prepara per a l’inesperat i radical canvi que trobarem una mica més endavant pel que fa a l’arquitectura popular.
A partir de la localitat de Campillejo apareix una tipologia completament diferent que no ofereix cap semblança amb qualsevol altra de les existents a Castella.
Es tracta d’un territori en què el medi és determinant en el tipus de construcció que han adoptat els pobladors i que ha romàs pràcticament invariant al llarg dels segles. Aquesta permanència ha estat condicionada, en el nostre cas, per l’aïllament al qual s’ha trobat sotmesa la comarca fins gairebé als nostres dies.
Mostrem primer les característiques generals d’aquesta arquitectura i del seu urbanisme.
Els materials
El factor essencial que caracteritza els pobles negres de Guadalajara són els materials i la forma d’ús que se’n fa en totes les seves construccions, basada exclusivament en la pissarra, la fusta i el fang, tots ells procedents del lloc.
La pissarra, que aporta el color negre, en lloses de diferents dimensions, grans per a les cobertes i els terres; més petites i trossejades per fabricar la maçoneria dels murs. El fang per assentar les lloses dels murs, per als terres piconats i per a alguns acabats. La fusta de roure i alzina, per a les estructures de llindes, l’entramat de les cobertes, l’estructura de suport del pis i la solera o els envans, treballada molt toscament amb aixa i amb un escàs desenvolupament tecnològic de la fusteria.
Un dels canvis més diferencials que ha introduït l’arquitectura moderna respecte de l’arquitectura tradicional és l’ús de materials desvinculats del medi, procedents d’altres territoris i d’altres processos de fabricació no artesanal local, cosa que tindrà com a conseqüència inexorable la transformació i la desaparició progressiva de l’arquitectura tradicional.
Les construccions
Les tècniques constructives estan fortament arrelades en la tradició i han romàs invariants durant segles.
Les edificacions de totes aquestes localitats són essencialment habitatges, corrals o tancats de bestiar −que en aquesta comarca reben el nom de tainas, tinadas o tenadas-. Es complementen amb unes poques edificacions singulars, com poden ser l’església, el safareig, el forn comunitari o la farga.
Les cases solen ser, en general, de dimensions importants, amb una planta baixa habitada i una altra de superior sota la coberta (sobrado), generalment no utilitzada o emprada únicament com a paller. Disposen de xemeneies amb forma de piràmide truncada.
En construccions annexes, els casillos per al bestiar, amb unes característiques constructives similars a les dels habitatges, però solen ser més senzills i d’una única planta. Aquestes es troben adossades als habitatges o formant nuclis diferenciats.
La construcció s’efectua a base de gruixuts murs de maçoneria vista de pissarra fosca, rebuda amb fang en els murs, i també amb lloses de pissarra en els vessants de les cobertes.
Exteriorment, la maçoneria és sense arrebossar i enguixada en blanc a l’interior.
Com veurem en els recorreguts, la coloració fosca dels murs de maçoneria s’alleugereix sovint mitjançant la inclusió de pedres de tonalitats més clares.
També prolifera, en algunes localitats més que en d’altres, la inclusió de lloses de pedra blanca formant creus sobre els murs.
La coberta, que pot formar grans vessants, és a doble vessant la majoria de les vegades, si bé l’aixamfranat d’una de les testeres pot convertir-la en una teulada a tres aigües.
El carener pot estar situat paral·lel o perpendicular a la façana.
La coberta és de lloses de pissarra disposades sobre un reblit de branques i pals. S’hi afegeix, a més, una capa de fang que regularitza la superfície de suport i serveix per assentar les lloses. Les peces es disposen segons la seva mida i el seu pes, essent les de major dimensió emprades en els ràfecs, i disminuint progressivament de mida a mesura que s’aproximen al carener.
Majoritàriament, les trobades entre els diferents vessants de la coberta, els careners i les arestes es resolen mitjançant el sistema “a tisora”.
Portes adovellades amb carregadors de fusta, que en ocasions queden a la vista, igual que en les finestres, aquestes, en general, de mida petita, totes orientades al sud.
Les portes d’entrada es troben sovint protegides amb un petit porxo format pel vol de la coberta sostingut per peus drets de fusta o, almenys, per un petit teuladet, independent o no de la coberta.
Tot i que no és possible veure l’interior de les cases, expliquen, segons els plànols vistos més amunt, que tenen l’entrada per un vestíbul amb el terra de lloses de pissarra de bona mida.
A aquest vestíbul s’obren les portes de les diferents dependències de la casa, cuina-menjador, dormitoris i, de vegades, alguna habitació petita utilitzada com a traster.
També pot ser lloc de pas dels animals cap al corral.
Les construccions destinades a quadres, estables, pallers, etc., són independents de les destinades a habitatges, si bé poden trobar-se adossades a aquestes formant filera o conformant, juntament amb tanques de mitjana altura, uns recintes a cel obert davant de l’habitatge, constituint una mena de pati connectat amb aquest.
Un element destacable en l’habitatge són les xemeneies de bona mida, algunes fins i tot monumentals, que donen lloc interiorment a una llar, generalment ajaguda, i a una gran campana sense embocadura.
Per l’exterior, aquestes xemeneies ofereixen imatges de gran bellesa.
Les xemeneies sorgeixen de la coberta per acumulació de les pissarres en forma de tronc piramidal.
Pel que fa a l’aplicació de la fusta en forma de bigues i pilars, es resol mitjançant rolls únicament escorçats o lleugerament escairats de fusta de roure.
Els nusos consisteixen en el simple suport de les diferents peces que s’hi troben, o bé en l’ús de forquilles o grans claus de forja.
Els peus drets recolzen en el terreny mitjançant la interposició d’una basa de pedra que evita que aquests entrin en contacte amb la humitat del terreny.
Com podrem constatar en el recorregut per les imatges, encara que es mantenen els materials de construcció, no sempre se segueixen els criteris arquitectònics tradicionals. Això es verifica principalment en les obertures dels murs, que tendeixen a engrandir-se respecte de les dimensions mínimes tradicionals de les finestres i, sobretot, introduint portes que serveixin per a un garatge sense respectar l’ús de la fusta.
També s’observen canvis de tipologia en les xemeneies i la seva coberta. A més del contrasentit dels aparells d’aire condicionat penjant dels vells murs. Malgrat que de manera esporàdica, s’ha permès alguna teulada coberta de teules corbes. També algun mur amb lloses enrajolades d’ “embelliment”.
L’urbanisme
El poblament és concentrat, encara que no necessàriament compacte. Es combina amb algunes cases adossades i altres d’aïllades en una parcel·la, distribuïdes al llarg de carrers corbs amb orientacions irregulars i sense una estructura urbana reconeixible.
Aquest agrupament de les edificacions ve determinat per la topografia del lloc, formant nuclis d’illes més o menys petites.
No s’observen elements que formin centralitat. Per exemple, és fàcil observar l’església situada al marge urbà en el lloc més elevat.
A l’exterior de les construccions es poden veure decoracions realitzades amb carreus de mineral de quars blanc que representen creus, elements lineals o fletxes, i la simbologia dels quals respon a patrons del patrimoni cultural immaterial. Les cases s’agrupen en illes irregulars compartint els murs exteriors, adaptant-se a la topografia del terreny i desenvolupant-se de forma orgànica.
Edificis complementaris
L’església, el safareig, el forn comunitari o la farga constitueixen les úniques construccions auxiliars.
Només la capital del municipi disposarà de local per a l’Ajuntament i escola.
L’Església sol ser l’edificació més important de la localitat. Poden presentar característiques que la diferencien de l’arquitectura tradicional pel seu caràcter d’edificació “monumental”, encara que en altres és una “casa garant” més.
El forn comunitari solia ser un altre dels elements destacables en aquests nuclis, encara que no en vaig veure cap.
El safareig públic es construeix amb característiques similars a la resta de les edificacions, però deixant un front obert.
Es parla que existien fargues, però no n’he localitzat cap.
La visita als Pobles negres de Guadalajara
Per arribar-hi cal passar per Tamajón, que suposa la porta de tota la zona que ens interessa, seguint la GU-186.
Hem catalogat el conjunt fonamental de l’arquitectura negra de Guadalajara en dos grups. El primer, els més estrictes, constituïts per l’arquitectura negra de pissarra, situats al costat occidental del pic Ocejón: Campillo de Ranas (3) i sis pedanies –Campillejo (1), El Espinar (2), Roblelacasa (4), Matallana (5), La Vereda (6) i Robleluengo (7)- i Majaelrayo (8). El segon grup, constituït pels denominats pobles negres de quarsita, numerats del 10 al 21 al mapa, i que es troben situats a la part oriental del pic Ocejón.
El nucli de la nostra visita el constituiran els pobles negres en sentit estricte, aquells construïts totalment amb la pissarra negra.
Visitarem els quatre indicats en número vermell, limitant-nos a recórrer els seus carrers i observar amb atenció les seves cases, el seu urbanisme, la inevitable església i algun element destacable en els recorreguts.
Ens queda per a una altra ocasió recórrer la zona dominada per la quarsita.
Les localitats que visitarem no disposen d’una història especialment destacable. Per contra, el seu interès resideix en l’aspecte invariant de la seva història, amb els seus elements constructius i urbanístics, i alhora socials i econòmics, repetits generació rere generació fins a mitjan segle XX.
El que hem d’observar és l’aspecte constructiu de les seves cases i casillos, amb la seva disposició formant els carrers i la trama urbana.
Així com contemplar les edificacions auxiliars, amb especial interès per les seves esglésies.
Serà, per tant, un recorregut eminentment fotogràfic.
Campillejo
Coordenades: 41°03’49.3″N 3°17’23.0″O. Altitud: 1.058 msnm. Població: 12 habitants (2025)
Carrers i cases
Església Nostra Senyora del Patrocini
L’arc de mig punt està fabricat amb lloses posades de cantell fent la funció de dovelles.
La font pública
El Espinar
Coordenades: 41°04’18.5″N 3°18’24.4″O. Altitud: 1.078 msnm. Població: 11 habitants (2025)
Carrers, cases i casillos
El que crida més l’atenció de El Espinar és la major proliferació de creus de pedra blanca incrustades en els murs.
També veiem que la coloració fosca dels murs de maçoneria s’alleugereix sovint mitjançant la inclusió de pedres de tonalitats més clares.
Aquí podem observar el contrast de com era el terra d’un carrer i com s’ha transformat amb l’“empedrat” modern, en el tram més proper en la fotografia.
Església de Nostra Senyora de Lourdes
Situada a la part alta de la localitat, l’Església de Nostra Senyora de Lourdes forma part de la mateixa arquitectura popular. Només la diferencia el fet que, als peus, el mur s’eleva amb la mateixa forma triangular per convertir-se en una mena d’espadanya que allotja, descentrada, una obertura per a la campana, que constitueix l’únic signe extern de la seva condició de temple.
El porxo de l’entrada podria pertànyer a una casa qualsevol, amb un banc corregut.
Malgrat el seu estat calamitós, el bisbat la considera una església parroquial.
Aquest edifici és un dels casos de murs enlluïts en “blanc”.
Una font pública
Al costat de l’església trobem una font pública.
El safareig públic
A l’entrada del poble s’alça un magnífic safareig públic.
La seva forma és la mateixa que la d’una casa, però amb el front descobert, amb la qual cosa es mostra tota l’estructura interna, formada per un entramat de rolls de fusta només desbastats.
Campillo de Ranas
Coordenades: 41°05’09.6″N 3°18’49.4″O. Altitud: 1.098 msnm. Població: 82 habitants (2025)
Campillo de Ranas ofereix alguns exemples de construccions per al bestiar situades en filera, amb un espai obert davant d’elles, limitat per tanques paral·leles d’aproximadament metre i mig d’altura, perpendiculars a la línia de façana i que potser servirien per dirigir amb més facilitat els ramats de cabrum i oví cap a les portes d’accés als corrals.
La localitat es troba enclavada a la vall que s’obre al vessant de ponent del pic Ocejón, en una zona històrica de gran rellevància que des de la Reconquesta va formar part del Comú de la Vila i Terra d’Ayllón i que constitueix el centre i la capçalera de l’agrupació de l’anomenat Concejo de Campillo, una estructura de la qual també formen part altres quatre petites localitats: Campillejo, El Espinar, Robleluengo i Roblelacasa.
Carrers, cases i casillos
Plaça Major
El rellotge de Sol es recolza en el mur meridional de l’antiga casa parroquial.
Església de Santa Maria Magdalena
A la capital municipal es va construir una església amb criteris arquitectònics formals, però sense estil definit.
Un edifici rectangular, orientat canònicament a llevant, amb una coberta a dues aigües. L’entrada pel costat meridional de l’epístola està protegida per un porxo. Tot construït a l’estil popular de maçoneria de lloses de pissarra negra i coberta igualment de pissarra.
Adossada als peus, en el mateix costat meridional, s’alça una torre-campanar quadrangular. La fàbrica és igualment de maçoneria de pissarra, però reforçada a les quatre cantonades amb carreus de pedra de color clar, així com les finestres espitlleres i els vans de les finestres de les campanes, situades al cos superior, cosa que ofereix un contrast estètic de colors.
També estan reforçades amb carreus del mateix color algunes de les cantonades de l’edifici.
La portada, també de pedra calcària, és d’arc de mig punt de carreuat amb doble arc, amb un senzill alfís.
Escoles
A la part posterior de l’església, una àmplia plaça devia servir de pati de les escoles que se situen al fons.
Com tot el conjunt, d’arquitectura negra i amb la coberta en “tijerilla”.
Font de les Ranas i mirador
Sobre el carrer de la Font, prop de la plaça Major, la font de les Ranes, que constitueix un magnífic mirador.
Tres granotetes ens estan mirant.
El Roble Hueco, roure antiquíssim del qual es desconeix l’edat, símbol del poble.
Roblelacasa
Coordenades: 41°04’28.8″N 3°19’34.1″O. Altitud: 1.095 msnm. Població: 23 habitants (2025)
Es considera que les seves cases són un dels millors exemples d’arquitectura negra de tota la comarca.
Carrers, cases i casillos
Em queda el dubte de si és una casa rehabilitada o una construcció moderna que segueix els criteris de l’arquitectura tradicional.
L’església
Conserva restes d’una església de nau única amb sagristia adossada, a més de ràfecs de pissarra i porxo amb estructura de troncs de fusta. La coberta està totalment ensorrada.
Una altra església senzilla, com una gran casona amb espadanya.
La portada d’arc de mig punt amb dovelles de lloses de pissarra. Els buits del mur sobre la porta porten a pensar que hi va haver un pòrtic.
Ens acomiadem a la parada de l’autobús.
Fi de la visita
En tot cas, al llarg dels últims anys ha sorgit una nova activitat econòmica: el turisme rural, especialment atret per l’espai natural i per la proximitat al pic Ocejón i a les rutes serranes replantejades com a espai d’oci per als habitants dels grans nuclis urbans propers, especialment de Madrid.
També l’atractiu de la peculiar arquitectura tradicional de la zona i del lloc ha fet que aquesta es revalori en alguna mesura, conservada gràcies al seu aïllament de l’evolució industrial i de la modernitat que podria haver-la transformat o destruït, com ha passat en altres llocs en els quals l’abandonament de l’espai rural va ser menor i l’arquitectura va ser transformada en una altra de més actual, industrialitzada i mancada dels valors propis de la tradició.
El perill més important arriba ara de la mà de les restauracions i rehabilitacions que no sempre s’adeqüen a la veritable essència de les construccions populars ni respecten el medi en què aquestes van sorgir.
En aquest context, la supervivència d’aquesta arquitectura és poc probable si no es protegeix, ja que els atributs que la defineixen no permeten viure-hi dins del context actual, ni mantenir unes estructures arquitectòniques tan febles, que només es mantenien amb el treball quotidià i perseverant dels seus habitants.
Amb aquest canvi de funció, aquests pobles es converteixen, com en moltes altres zones rurals d’Espanya, en lloc de residència secundària, buits o gairebé buits durant la setmana i només ocupats els caps de setmana i les vacances.
Malgrat tot, és una fórmula per que, amb les seves limitacions, no desaparèixer engolits progressivament per la natura.
Bases d’informació
Webs
ayuntamiento
wikipedia
turismocastillalamancha
turismoenguadalajara
Webs academic
Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar (1846-1850)
Maldonado Ramos, L. (2005) La razón constructiva de la arquitectura negra de Guadalajara desde el moderno punto de vista de la historia de la cultura material
Trallero Sanz, A. M. et al. (2007). Pizarra, madera y barro. Materiales para la arquitectura de la Sierra Norte de la provincia de Guadalajara
Benito Romera, E. et al. (2011). Análisis de demanda de turismo rural en los pueblos de la arquitectura negra de Guadalajara
Maldonado Ramos, L. y Vela Cossío, F. (2014). La arquitectura negra en la comarca del Ocejón (Guadalajara)
Sainz Ramírez, J. (2019). Tradición frente a vida moderna: los Pueblos Negros de Guadalajara
Santander del Amo, F. y Córdoba Ordóñez, J. El papel de los servicios en el desarrollo de una actividad turística novedosa en un territorio del interior: el caso de Campillo de Ranas (Guadalajara)
Llibre
Flores, Carlos (1973). Arquitectura Popular Española. Vol. III. Editorial Aguilar, 5 volúmenes.