La vila de Torrijos (Toledo), compta amb un important patrimoni que arrenca del segle XIV, amb el palau de Pere I, i té la seva obra culminant a la Col·legiata als segles XV-XVI. Un passeig pels seus carrers ens situa a la modernitat a través del Projecte de Street Art.
Torrijos (Toledo)
Torrijos. Comarca de Torrijos. Toledo
Comarca: Comarca de Torrijos. Província: Toledo. Com. Autònoma: Castilla-La Mancha
Coordenades: 39°59′00″N 4°16′53″W. Altitud: 529 msnm. Població: 13.684 habitants (2020)
Web: ayuntamiento
Visita: 2021
Índex
Torrijos. Comarca de Torrijos. Toledo
Palau de Pedro I / Convent de la Purísima Concepción / Ajuntament
Col·legiata del Santísimo Sacramento
Capella del Santísimo Cristo de la Sangre i Hospital de la Santísima Trinidad i Nuestra Señora de la Consolación
Plaça d´Espanya. Antic Ajuntament
Estació de Ferrocarril. Carrer de la Estación
Electra SA, Fàbrica de farines i Sitja de blat
Barri de Las Colonias o Colonia Gatell
Jaciment arqueològic de les ruïnes del convent franciscà de Santa María de Jesús o de San Francisco
Nou Convent de les Reverendes Mares Concepcionistes Franciscanes
Torrijos. Comarca de Torrijos. Toledo
El primer lloc de visita des del meu allotjament al Hotel La Salve va ser la pròpia vila de Torrijos on es troba ubicat.
El territori
Torrijos ocupa la part central de la Meseta compresa entre el Sistema Central i les Muntanyes de Toledo, al nord del riu Tajo, que la travessa d’est a oest per la seva part central, sobre terrenys sedimentaris.
La vila estarà, doncs, envoltada de terreny pla ondulat, pràcticament sense massa forestal natural, estant els camps dedicats a cereal de secà, vinya i oliverar.
En la seva història ha estat important la seva posició a les rutes des de Toledo a Àvila i a Talavera de la Reina.
Una característica d’aquest territori és un poblament totalment concentrat en pobles i viles, i només unes quantes finques disperses. Dels 13.684 habitants de Torrijos, només 17 representen població disseminada.
Una mica d'història
Tot i que es considera que va existir ocupació humana des d’antic, hi ha indicis des del Paleolític, així com possiblement de celtes vettons, romans i visigots, però el que ha perviscut de la seva història arrenca de l’Edat Mitjana.
El 1085 és conquerit per Alfons VI i repoblat per mossàrabs toledans. El 1214 Alfons VIII premia la intervenció de l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Jiménez de Rada, a la batalla de les Navas de Tolosa donant-li Torrijos, que posteriorment serà cedit al cabildo de la catedral de Toledo.
La primera obra que ha arribat fins a l’actualitat correspon a l’alcàsser-palau que Alfons XI alça per al seu fill, el futur Pedro I, en commemoració de la Batalla del Salado (1340).
Amb Pedro I Torrijos adquireix rellevància reial en destinar el palau a la celebració del naixement de la seva filla Beatriz, fruit de la relació amb la seva amant la senyora María de Padilla, el 1353.
Comptava amb una muralla, amb el palau situat al lateral de ponent. A la població convivien cristians, jueus i mossàrabs, per la qual cosa comptava amb l’església de Sant Gil Abad, el patró de la localitat, dues sinagogues i una mesquita, totes elles desaparegudes.
El Palau va ser sovint residència reial. Aquest fet queda reflectit a l’escut de Torrijos, que inclou el motiu heràldic de la corona sobre la torre, significant la condició de vila de reialenc que, en l’aspecte jurisdiccional, va tenir Torrijos durant part del regnat de Juan de Castella i Lleó; i, així mateix, en ser el seu alcàsser-palau, lloc de residència dels monarques dels dits regnes.
La torre de l’escut sembla al·ludir a l’etimologia “Torrelivm” (torretó), mentre que les oliveres completen la toponímia “TORRIJOS DE LES OLIVERES” amb què es va conèixer la vila des del segle XIV per l’abundància i qualitat d’aquest cultiu, base de les indústries oleiques i saboneres que tanta fama van donar a Torrijos fins a finals del segle XIX.
El moment transcendent per a Torrijos serà a partir de 1482 quan Gutierre de Cárdenas i Chacón, comanador major de Lleó de l’Ordre de Santiago, Comptador major dels Reis Catòlics, compra al cabildo toledà el llogaret de Torrijos, d’uns 500 veïns, i immediatament li dona categoria de vila, per a això s’aixeca el rotllo jurisdiccional. La vila queda integrada a l’Estat senyorial de Maqueda del qual aviat es convertirà en capital. El 1576 ja eren 750 veïns, malgrat de l’expulsió el 1492 d’un important call jueu.
Casat amb la Teresa Enríquez d’Alvarado, cosina del rei catòlic Ferran i dama de la cort d’Isabel la Catòlica, el matrimoni Cárdenas-Enríquez estableixen la seva residència a Torrijos, a l’alcàsser-palau, i dediquen els seus esforços a la construcció de diverses obres urbanes, religioses i benèfiques que donaran realç a la vila.
La importància a la Cort de Gutierre de Cárdenas es manifesta en el fet que, estant prohibit que els nobles construïssin castells, se’l va autoritzar a completar la muralla de Torrijos, reconstruir el castell de Maqueda i aixecar el castell de Sant Silvestre, a Toledo .
D’aquesta manera, comença a Torrijos reconstruint les muralles i remodelant el Palau a l’estil renaixentista.
A partir del 1482 reedifica i restaura la muralla que envoltava Torrijos, ja que la ja existent no es trobava en molt bones condicions i no era gaire adequada per a la defensa de la ciutat, com s’havia comprovat en temps de Juan II, ni eren les pròpies per a la població on residiria el Comptador Major del Regne i una de les persones més importants de l’època.
De la muralla no en queda cap vestigi.
El perímetre de la muralla es veu perfectament reflectit a la trama urbana.
La muralla era d’aspecte mudèjar, molt similar a la de Maqueda i a les de l’entorn a la província, amb un perímetre aproximat de 1.700 metres, i al seu interior hi havia una superfície de 145.000 metres quadrats. Comptava amb quatre portes principals, les de Maqueda, Toledo, Gerindote i Pozo, a les quals es va unir posteriorment una cinquena, la de Madrid.
Les altres obres que el matrimoni que projecta i inicia, i que continuarà fins a la seva mort el 1529 l’esposa Teresa Enríquez, són la Col·legiata del Santíssim Sagrament, el palau dels Comtes d’Altamira o Ducs de Maqueda, l’hospital de la Santíssima Trinitat amb la capella del Santíssim Cristo de la Sangre, l’hospital de la Consolació i el monestir franciscà de Santa María de Jesús.
El conjunt d’actuacions que a Torrijos porto a terme el matrimoni Cárdenas-Enríquez, i culminat per la vídua, cal interpretar-lo com un programa arquitectònic amb un clar valor religiós, però també d’afirmació del seu llinatge i poder al cap del seu senyoriu, com, per altra banda, van fer tots els grans llinatges d’època en els seus dominis respectius, amb la singularitat que es va triar la Col·legiata de Torrijos com l’edifici emblemàtic d’aquest projecte.
El palau dels Comtes d’Altamira o Ducs de Maqueda, el va fer construir Gutierre de Cárdenas, prenent com a model el Palau d’Ocaña, estava emplaçat a l’antiga plaça del mercat i actual Plaça d’Espanya amb una superfície d’uns 8.050 metres quadrats. De portada gòtica i magnífics salons mudèjars, i afegint l’estil renaixentista a successives reformes dutes a terme pels seus hereus. Va ser comprat per particulars a principi del segle XX i desmantellat i venudes totes les seves riqueses, sense que a Torrijos quedés gairebé res del palau. Les seves portades i cassetonats es troben repartits per Toledo, Madrid, San Francisco, Londres o el Loira. De l’edifici no en queda cap rastre.
Teresa Enríquez, molt vinculada a l’orde franciscana, es va distingir pel seu amor profund a l’Eucaristia, anomenant-la el papa Juli II com la “boja del Sagrament i embriagada del vi celestial”. Va fundar a Torrijos la primera Arxiconfraria del Santíssim Sagrament mare de totes les Sagramentals. Va morir a Torrijos el 4 de març de 1529. El seu cos es conserva incorrupte al monestir Concepcionistes. Està en procés de beatificació.
El 1529 Carlos I crea el títol nobiliari de ducat de Maqueda a favor de Diego de Cárdenas i Enríquez, senyor de Maqueda i avançat major del regne de Granada. Era l’hereu dels cinc que van tenir Gutierre de Cárdenas i Teresa Enríquez.
D’aquesta època és un distingit fill de Torrijos, l’arquitecte i escultor Alonso de Covarrubias y Leyva (1488-1570), representant del primer Renaixement espanyol. També l’escultor Sebastián de Almonacid, i la vinculació a la vila dels arquitectes Juan Guas (casat amb una torrijeña) i els germans Antón i Enrique Egas.
Després de l’expulsió dels moriscs, les labors agràries es veuen molt minvades, per la qual cosa el 22 maig 1611 el Duc de Maqueda, Senyor de la Vila, dicta la “Carta Pobla” fent donació de terrenys per atraure colons.
El segle XIX tindrà dos moments importants de signe contrari. Als seus inicis la invasió napoleònica derivarà en espoliació i la destrucció del monestir franciscà de Santa María de Jesús, que serà seguida pels efectes de les Guerres Carlistes.
Però quan el 1876 s’inauguri l’estació de ferrocarril de la línia fèrria Madrid-València d’Alcántara (Càceres), es veurà potenciat el paper històric de centre comercial de Torrijos a la comarca, alhora que, a l’ombra, se’n desenvoluparà una interessant activitat industrial dinamitzada per emprenedors procedents de Madrid i el nord d’Espanya, que actualment es manté amb una important activitat industrial vinculada a l’activitat agroindustrial, fusta i metal·lúrgica. La construcció i els serveis, especialment comercials, són també importants.
Actualment és un traçat ferroviari de via única sense electrificar.
La dinàmica de creixement de Torrijos es reflecteix en l’evolució de la població, que ha anat creixent impulsada per la immigració. Dels gairebé tres mil (2.923) habitants de l’any 1900 es creix constantment fins als 10.042 de l’any 2000, amb un salt fins als més de 13 mil a partir del 2010, amb 13.684 a l’últim recompte del 2020.
La dinàmica actual de Torrijos es reflecteix a la seva activitat cultural i esportiva. Així com en la recuperació del patrimoni històric i en potenciació d’activitats innovadores, com la Ruta d’Art Urbà “MAP”.
És el que intentaré reflectir tot seguit amb la visita.
La visita a Torrijos
La presentació de la visita a Torrijos la faré en dos blocs. El primer recorrent els elements arquitectònics més significatius que han arribat fins a l’actualitat, numeració en blau. El segon visualitzant les representacions sobre els murs dels edificis de la iniciativa Més enllà de la Paret (MAP) d’art urbà (street art o urban art), numeració en taronja.
La presentació de cada element la faré sense seguir un itinerari, però intentant respectar una certa continuïtat territorial. Per a la sèrie MAP seguiré la numeració del fullet turístic que es pot obtenir a l’Oficina de Turisme a l’Ajuntament.
Recorregut monumental
Palau de Pedro I / Convent de la Purísima Concepción / Ajuntament
A la plaça de Sant Gil s’alça l’edifici que actualment s’anomena Palau de Pedro I (1) i que, funcionalment, és la seu de l’Ajuntament.
Com veurem, l’edifici ha tingut quatre dedicacions al llarg de la seva vida. Residència reial, palau, convent i ara casa consistorial. Aquesta successió de funcions tan diverses va anar requerint modificacions i adaptacions arquitectòniques adequades a cadascuna. En el moment de la darrera rehabilitació s’observa que la part històrica s’ha centrat a potenciar el seu moment de castell-palau renaixentista i la reconversió de les diverses estades a locals institucionals -saló de plens, oficines municipals- i altres d’ús cultural -saló d’actes, biblioteca pública-. Això ha suposat deixar de banda la seva representació com a convent. És el problema clàssic quan cal triar que potenciar i que no als espais rehistoritzats -un lloc, successives actuacions superposades- al llarg de segles, etapes, estils i funcions que s’han succeït en un únic lloc.
L’edificació s’inicia al segle XIV, en època d’Alfonso XI de Castella destinada al seu fill, el futur Pedro I, el Cruel o el Justicier, segons qui ho qualifiqui.
El moment de màxima esplendor com a residència reial se l’atorga Pedro I, quan el 1353 el destina a lloc de celebració del bateig de la seva filla Beatriz, fruit de la relació amb la seva amant Maria de Padilla. Celebració realitzada amb grans fastos i festes. Quan el rei deixi el palau, Maria de Padilla i la seva filla es traslladen al Castell de Montalbán.
Aquest episodi de la història de Torrijos fa uns anys, el 2005, va donar peu a iniciar les Jornades Medievals: Cròniques de rei Pedro I, amb la recreació històrica d’aquestes fastes, que tenen lloc a la primavera.
Els anys posteriors el palau perd magnificència, tot i que conserva la funció de residència reial pel seu paper estratègic en aquest territori en relació amb la ciutat de Toledo, en aquell moment sotmesa a les tensions dinàstica i amb la noblesa.
Després d’haver estat cedida Torrijos al Cabildo de la Catedral de Toledo, l’11 de juny de 1482 la localitat entra en una nova etapa d’esplendor en ser comprada al Cabildo per Gutierre de Cárdenas Chacón, passant a ser “senyor de Torrijos”.
En principi, el castell-palau havia de ser destinat com a dot de casament per a residència del secundogènit, Enric. Però la seva mort accidental el 1497, i la posterior de Gutierre el 1503 porta la seva dona, Teresa Enríquez, a reformar-lo en estil renaixentista per destinar-lo a monestir de Germanes Franciscanes Concepcionistes. Així doncs, la reconstrucció es va iniciar com a palau i va acabar com a convent.
Progressivament, i especialment després de les desamortitzacions eclesiàstiques del segle XIX, l’edifici va anar decaient, fins que el 1970 les germanes franciscanes concepcionistes el van abandonar per considerar-lo inhabitable.
El 1981 l’edifici va ser declarat Monument d’Interès Historicoartístic. A partir del 1991, després de la compra de l’edifici per l’Ajuntament, una reforma total ha tornat a posar en relleu i ús aquesta magnífica edificació.
Sobre la plaça de Sant Gil s’alça el mur majestuós de la part de llevant del palau. Amb una torre cantonera residu de la seva etapa d’alcàsser i una espadanya que ens mostra el seu paper històric com a monestir.
La torrassa i aquesta part de la façana són dels pocs elements que es conserven de l’alcàsser-palau medieval.
El monestir es va articular al voltant d´un claustre central de doble planta d´estil renaixentista.
El claustre de dos nivells, d’arcs carpanells i capitells toscans. Al pati hi havia un pou, ara eliminat.
En un nínxol d’una paret del claustre hi ha l’escultura orant de Pedro I, d’estil gòtic en alabastre, de mida una mica més gran que el natural. És l’únic element que resta del túmul funerari del rei. És una reproducció de l’original que es troba al Museu Arqueològic Nacional de Madrid.
Oposat a l’entrada al claustre, al costat de ponent, se situava el refectori del monestir, que actualment acull l’oficina de turisme, i també serveix d’espai per a exposicions temporals.
Als murs s’han recuperat pintures murals monocromes.
La més important és un Últim Sopar. Al centre, davant de la taula, hi ha representada Teresa Enríquez entre dos franciscans i un calze. Observar també la disposició de Sant Joan, recolzat/adormit sobre la taula i Judes, mig amagat fora de la taula.
A dalt de tot de la resta dels murs, també monocromes, diversos escuts franciscans amb els estigmes de la flagel·lació de Crist, flanquejats per angelots. Per la base de l’enteixinat recorre una sanefa amb textos en llatí.
Pis superior del claustre manté la mateixa estructura d’arcs carpanells.
A la Sala de Plens de l’Ajuntament, al saló regi i sala capitular del convent, es conserva una esplèndida armadura de parell i artells vuitavat mudèjar del segle XVI.
Una altra ala d´aquesta segona planta acull la Biblioteca Pública.
Per part seva, l’església és l’Auditori Palau Pedro I.
A la part posterior occidental hi ha el pati porticat Maria de Padilla, antic pati d’armes de l’alcàsser. Es manté l’estructura renaixentista de dos nivells amb arcs carpanells i capitells toscans.
Part posterior de l’extensió nord de l’edifici principal.
Torre Dipòsit de l'Aigua
Al skyline de Torrijos es perfila sobresortint l’antic Dipòsit de l’Aigua (2) al carrer Minas cantonada carrer San José, a una illa del pati porticat María de Padilla.
És una original construcció d’una alçada de més de 25 metres, edificada amb totxo, de forma octogonal. Data dels anys 60.
És realment una obra digna de visitar per la seva estructura arquitectònica “historicista medieval”. En els seus materials, forma i aparell sembla referir-se més a una estructura defensiva que no pas a una obra pública del segle XX.
Col·legiata del Santísimo Sacramento
Bé d’Interès Cultural (BIC), 1931.
La fundació, dotació i construcció de la Col·legiata del Santísimo Sacramento (3) es deu a Teresa Enríquez, quan ja vídua de Gutierre de Cárdenas es retira de la cort dels Reis Catòlics a la seva vila de Torrijos des d’on, com hem vist, realitzarà nombroses fundacions de caràcter benèfic i assistencial. Entre elles es troba la fundació de la Confraria del Santíssim Sagrament amb butlla papal de 1508, que és la raó de la dotació de l’Església ja que Teresa havia “edificat des dels fonaments i fet una església en honra d’aquest Sagrament”.
L’església, amb els seus capellans i els seus confrares preveres o laics es va erigir en col·legiata el 1526, per una butlla pontifícia de Climent VII a través del delegat papal, el cardenal Giovanni Salviati.
L’edifici de la Col·legiata es va erigir en estil gòtic tardà, però introduint elements del nou estil renaixentista. La seva construcció es va dur a terme en una mica menys de deu anys, des del 1509 al 1518. És més que probable que les seves traces es duguessin a terme per Antón Egas i el seu germà Enrique Egas, arquitectes en aquestes dates de la catedral de Toledo i que arribés a participar a la segona fase Alonso de Covarrubias.
És un temple d’àmplies dimensions, amb una planta de tipus basilical amb un absis vuitavat i dos absidioles semicirculars a la base, i de forma de creu llatina en altura, perceptible a la vista aèria.
A l’exterior hi ha una torre exempta de plata quadrada, adossada a l’angle nord-oest del temple.
Al costat de l’evangeli, al tram de transsepte, s’obre cap a l’exterior una gran capella dedicada a San Gil, patró de Torrijos, amb la seva sagristia.
L’obra es va construir en els deu anys, encara que per les modificacions d’estil que s’observen va haver de patir canvis d’orientació a l’intermedi, potser indicant un canvi de mans a la direcció de l’obra. Es va començar pels peus i va anar avançant cap a la capçalera, on es troben els seus elements estructurals més evolucionats a partir del braç del transsepte, amb un canvi de mòdul espacial que afecta les dimensions dels trams cap a la capçalera. Aquesta segona mà “a la romana” continua sent anònima; caldria relacionar-la amb l’evolució d’Enrique Egas o amb un jove Alonso de Covarrubias.
En conjunt es tracta d’una construcció tardà gòtica entre 1509 i 1518. La façana s’incorporaria a partir d’aquesta última data, i els seus responsables serien Antón Egas i Alonso de Covarrubias amb esquemes gòtics que anaven incloent elements renaixentistes.
La torre campanar de tres cossos és de carreuat i una alçada d’uns 40 metres. L’agulla que la cobreix és del segle XVII.
Portada del llibre La Colegiata de Torrijos. 500 años de firme piedra (Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha, 2019).
La portada amb el seu gran arc sembla haver estat encaixada a l a testera gòtica entre dos contraforts una vegada acabat el cos del temple després de 1519.
La portada està dedicada al Santíssim Sagrament, amb símbols del Corpus Christie i la consagració del Sacrifici de la Missa.
La portalada s’estructura sobre un arc de triomf romà, amb pedestals, columnes exemptes, entaulaments, laterals amb nínxols amb veneres, i un frontó de remat, tot això dins d’un gran arc a manera de pòrtic, herència de l’arquitectura conventual de la època dels Reis Catòlics.
El caràcter triomfal de la portada encaixa amb la manifestació de poder en un doble sentit, terrenal per llinatge i religiós de la fe cristiana davant dels infidels.
Els fusts de jaspi de color i els seus capitells eren trofeus –spolia– procedents d’edificacions musulmanes obtingudes als llocs conquerits on va participar Gutierre de Cárdenas al costat dels Reis Catòlics.
Per les seves nombroses referències i representacions d’instruments musicals, d’àngels fent música i d’anotacions musicals, també se l’ha arribat a anomenar la “façana sonora”.
Sobrearc del pòrtic de la façana.
El Calze i l’Eucaristia presidint el conjunt.
Els símbols de la Passió sostinguts pels evangelistes transformats en els éssers del Tetramorfs: àguila, àngel, bou i lleó. A sobre inscripció llatina, i àngels músics al costat de spolia musulmanes.
Capitells de cronologia emiral i califal.
Capitells spolia probablement col·locats en posició invertida.
De l’antiguitat de les portes ens en dona una idea les frontisses.
Al mur del costat de l’epístola, el de migdia, s’obre una segona portada, més simple però també d’estructura renaixentista triomfal sobre pedestals. La seva autoria tampoc no és coneguda amb certesa.
La rematada de la porta conté un calze amb una sagrada forma relacionada amb la dedicació del temple al Santíssim Sagrament.
Cal destacar la rematada de flamers dels arcbotants exteriors.
Perspectiva de l’exterior del costat de l’evangeli.
Una perspectiva del temple des del rerecor. La major altura de la nau central és aprofitada per incorporar un finestral d’arc de punta a cada tram a banda i banda.
Contrasta la pedra de columnes, arcs i el cor amb el blanc de parets i sostres.
Ressalta la pila baptismal sense adorns llaurats.
Observar el canvi en el disseny de la volta entre la nau central i el presbiteri i l’absis, amb la introducció de la volta estrellada de sis puntes, signe d’un canvi probable en la direcció de l’obra.
Nau lateral de l´evangeli. En primer terme, una capella i altars recolzats al mur. A continuació, al transsepte, s’obrirà la capella de San Gil.
Nau lateral de l’epístola, amb altars recolzats al mur.
Els pilars són fasciculats amb finíssimes columnetes adossades d’estil gòtic.
El retaule major és una de les joies del temple, atribuït a Juan Correa de Vivar.
Està compost per un banc, cinc carrers i cinc cossos. Quatre entrecanals d’escultura, amb nínxols que contenen parelles de sants. La casa central de la part baixa ocupa dos cossos i s’hi inclou l’element més i portant: el tabernacle. La casa de sobre amb una representació escultòrica del Sant Sopar i a dalt, sobresortint, Crist a la Creu.
Les altres quatre caixes del primer novell amb parelles d’escultures i totes les altres amb escenes del cicle de la Passió i Resurrecció.
El tabernacle, o sagrari, devia ser un dels elements més significatius atesa la dedicació del tempo al Santíssim Sagrament.
El volum polièdric daurat és de grans dimensions, amb una estructura de cinc pisos.
A la capella de Sant Gil es barregen elements gòtics amb renaixentistes “a la romana”.
Portada de la sagristia major al costat de l’evangeli.
Al transsepte del costat de l’epístola s’observa una finestra enreixada, que ara conté una vidriera, que comunicava a través d’un passadís amb el palau dels Enríquez, avui desaparegut. Des d’ella assistia Teresa Enríquez als cultes de manera privada.
L’ampli cor ocupa dos dels cinc trams del temple. S’hi situa un òrgan de 1703, obra de Josef Martínez Colmenero de Madrid.
Al centre del cor s’ha ubicat, ja al segle XX, el mausoleu del matrimoni Cárdenas-Enríquez, els fundadors del temple.
Sobre el cadirat de noguera del cor es disposa d’escassa informació. Està estructurada en dos pisos, el superior rematat per dossers tardo gòtics de cresteria.
Els dos púlpits estan sostinguts sobre columnes amb capitells d’origen genovès.
El Caño Viejo
El Caño Viejo (4), es troba a la plaça del Doctor Cifuentes, davant de la façana de l’Església. Els murs de l’abeurador actual són una reconstrucció amb una forma semblant a l’original. A la fotografia de l’any 1957 que he mostrat a l’inici de l’apartat de la Col·legiata, es pot veure com dones i nens acudien a buscar aigua quan no hi havia distribució per les cases.
A la font es pot llegir la inscripció de l’any 1698.
És per valorar un empedrat recolzant-se en la tradició del lloc, a base de còdols.
Capella del Santísimo Cristo de la Sangre i Hospital de la Santísima Trinidad i Nuestra Señora de la Consolación
Bé d’Interés Cultural (BIC), 1993.
Teresa Enríquez va fer construir a Torrijos dos hospitals complint el testament del seu marit, Gutierre de Cárdenas Chacón.
Un va ser l’Hospital de la Santíssima Trinitat, acabat cap al 1525. L’hospital es completava amb la Capella del Santísimo Cristo de la Sangre (5), a la qual s’accedia des de l’hospital pels peus del temple.
El conjunt hospitalari tenia planta de triangle isòsceles, al vèrtex del qual, que dona a la plaça del Cristo, se situava la capella.
D’aquest conjunt només se’n conserva en perfecte estat la capella. Està en procés de restauració el pati de forma quadrangular amb galeries. L’edificació que corresponia a l’hospital ha desaparegut.
S’accedeix a la capella des de l’exterior pel costat de l’epístola al carrer del Cristo.
A la capella del Cristo de la Sangre s’allotja la imatge que va arribar procedent d’Amèrica. A mitjans segle XVIII es decideix obrir l’absis i afegir un cos exterior amb dues escalinates que parteixen dels dos costats de l’altar major, per poder arribar fins a la imatge que s’allotjaria des d’aquell moment al Camarín.
Sobre el mur de l’hospital que dona al carrer del Cristo, encara que separada del temple, s’alça una espadanya de maó amb tres obertures.
Pel costat del carrer Molinos es pot entreveure com el pati de l’hospital tenia dos nivells de galeria cobertes suportades per arcs carpanells d’estil renaixentista similars als del pati del palau de Pedro I.
S´accedeix a la capella des de l´exterior pel costat de l´epístola a través d´un pati i un atri amb un arc rebaixat recolzat en columnes.
Sobre la portada d’accés dos escuts franciscans i la creu de l’orde de l’Hospital.
La planta de la capella és d’una sola nau rectangular. L’arc triomfal dona pas al presbiteri i a l’absis poligonal de tres costats.
Als peus del temple, cor elevat i portes d’accés a l’hospital. Al cor un petit orgue barroc.
La capçalera, amb presbiteri i absis, conté un retaule barroc i els murs amb pintures al fresc d’estil manierista amb escenes de la Passió.
Davant l’arc de triomf dues imatges de San Isidro Labrador i Santa María de la Cabeza, totes dues de l’escultor del segle XVIII Juan Alonso Villabrille i Ron.
Un dels elements artístics més interessants és la volta de creueria ogival, amb nervadures, descansant els arcs en mènsules sòbriament exonerades i pintures intercalades que cobreix el presbiteri.
Retaule obra de Joseph Pérez del segle XVI i als murs frescos de la Passió de Crist, de principis del segle XVII.
El torrijeño Francisco de Cebreros, resident a Nova Espanya (Mèxic), va donar a la Confraria de la Preciosíssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, amb seu en aquest Hospital, una imatge del Santíssim Crist de la Sang, d’estil colonial, tallat pels indis tarascos, a l’Estat de Michoacán. Al retaule es va obrir un cambril per allotjar aquesta imatge del Crist de la Sang.
A les capelles diferents imatges que tenen aspecte processional.
Plaça d´Espanya. Antic Ajuntament
La Plaça d’Espanya (6) es va construir al segle XVI, als temps de Gutierre de Cárdenas.
Tot i que ha patit diverses reformes, l’antiga Casa de la Vila sempre ha estat al mateix lloc, amb la façana orientada cap al sud. L’edifici actual es va reconstruir totalment al segle XX, mitjançant una subscripció popular.
Plaça parcialment amb porxos.
Carrer Major
Al nord de la plaça d’Espanya, darrere de l’antic Ajuntament, transcorre el carrer Major (7), des de la Col·legiata fins a l’avinguda de l’Estació.
Com escau, històricament era el carrer més important i on se situava preferentment l’activitat comercial. Com és habitual que passi a les localitats que han experimentat importants creixements de la seva trama urbana més enllà dels límits de les muralles, quan en disposaven, el centre comercial i de serveis es desplaça cap a les àrees de nova centralitat.
A Torrijos això ha passat, especialment a partir de la segona meitat del segle XX, desplaçant-se cap a l’avinguda de l’Estació, mentre que els darrers anys, l’expansió dels grans supermercats es desplaça preferentment cap a la perifèria, buscant grans superfícies de terreny on ubicar-se amb aparcaments, i ho ha fet cap al nord seguint el carrer del Tejar i l’enllaç amb l’autovia A-40.
Al carrer Major podem trobar encara edificis històrics. Però ja no es veuen anunciades les botigues de “coloniales” i “ultramarinos”.
Estació de Ferrocarril. Carrer de l'Estació
Ja a l’avinguda de l’Estació em dirigeixo en direcció sud cap a l’ estació del Ferrocarril (8).
La línia de ferrocarril de Madrid a Torrijos, es va acabar el juny de 1876, integrat a la línia Madrid-Càceres.
Disposar d’estació de ferrocarril ja des del segle XIX significava poder incrementar la seva activitat econòmica i comercial i, per tant, potenciar la riquesa i la prosperitat de les localitats amb estació de ferrocarril.
L’edifici de l’estació es construeix aprofitant algunes pedres del monestir franciscà desaparegut que quedava just a l’altra banda de les vies.
El seu estil és anomenat historicista o d’època. És una edificació de pedra berroqueña (granit de la Serra de Guadarrama), amb dues alçades que ofereixen una sèrie de portes i finestres amb arcs de mig punt. A banda i banda, dues dependències més a la mateixa altura de la primera planta.
A la seva proximitat es van alçar dues edificacions significatives. La sitja de blat i la fàbrica de farines Electra.
Actualment aquesta línia de ferrocarril forma part d’un traçat amb carències elevades, ja que és d’una sola via i sense electrificar. Hi ha qui veu un futur incert a aquesta línia.
Electra SA, Fàbrica de farines i Sitja de blat
És interessant valorar el patrimoni econòmic/productiu històric dels territoris. En aquest camp podem considerar com un tipus específic el patrimoni agropecuari, present especialment a les zones rurals i que seria interessant valorar i potenciar com a patrimoni cultural i en la derivada de recurs turístic.
En aquest sentit, Torrijos presenta dues figures molt significatives de patrimoni agropecuari. Des de l’estació del ferrocarril han sobresortit dues sitges de blat a banda i banda del traçat ferroviari.
Al costat nord s’elevava una sitja de gra amb un color groc pàl·lid coronat per un rètol vermell en què es llegeix “Electra”. Correspon a la sitja de la Fàbrica de Harinas Electra, S.A. (9), que funciona a Torrijos des d’abans de la Guerra Civil. Aquí es podria aplicar el doble qualificatiu de patrimoni agropecuari i industrial.
A la banda sud de la via l’altra sitja de cereals (10) va ser edificada pel Servicio Nacional del Trigo (STN) i ara pertany a l’Ajuntament. Les seves característiques arquitectòniques són similars a les de les altres moltes sitges que el STN va anar alçant en nombrosos municipis cerealistes entre 1937 i 1968.
Estació d'autobusos
Aprofitant l’extrem occidental de la zona de l’estació ferroviària s’ha aixecat una estació d’autobusos moderna i àmplia (11). Es nota l’interès per fer una instal·lació de qualitat arquitectònica amb un toc d’estil postmodern.
No he trobat referència sobre aquesta edificació, però considero que és un punt on aturar-se, més tenint en compte que es troba al costat del pas a nivell del carrer La Salve, el qual podem travessar per continuar la visita.
Barri de Las Colonias o Colonia Gatell
A l’altra banda de la via del ferrocarril, al costat sud, el 1953 per mitjà de l’anomenat Pla de Regions Devastades es va començar a construir Las Colonias Viejas (12). Van ser un total de 132 cases d’una planta per solucionar el problema de l’habitatge a Torrijos.
Que també se l’anomeni Colonia Gatell és deu a que va ser un empresari de cognom Gatell l’encarregat de dur a terme el projecte.
Quasi no perduren cases de planta baixa de la primera construcció, però si es manté en certa mesura l’esperit de nucli de colonització que van caracteritzar les actuacions de l’Institut Nacional de Colonització, tant al traçat ortogonal com, per exemple, a la plaça quadrangular, la plaça de les Colònies, amb una Església, (Veure el Post: Pobles de Colonització del Pla Badajoz).
Plaça de las Colonias i carrer adjacent.
En una Colònia, i encara menys si era d’època franquista, no podia faltar una església, en aquest cas l’església Beato Pérez de Godoy, blanca de l’estil d’aquelles colònies.
Jaciment arqueològic de les ruïnes del convent franciscà de Santa María de Jesús o de San Francisco
En aquesta mateixa zona sud extramurs el matrimoni Cárdenas-Enríquez va fer construir el convent franciscà de Santa Maria de Jesús o de Sant Francesc (13), que es troba al carrer Intemperie.
Se’l donava per desaparegut, però les obres de fonamentació d’un nou edifici van fer aflorar els fonaments del que corresponia a l’Església.
Es va començar a construir el 1492 fins el 1502, atribuint-se la seva construcció a Joan Guas, arquitecte del Monestir de Sant Juan de los Reyes, a la manera d’aquest monestir toledà. Podia acollir fins a 40 frares. Tenia dos claustres, el menor destinat a l’abat.
Estaria destinat a panteó familiar de la casa de Maqueda, on s’ubicaria un mausoleu de jaspes i alabastre. Al final, Teresa Enríquez sembla que va triar un lloc menys ostentós, trobant-se el cos incorrupte en una paret, i que està dipositat a l’actual convent de Concepcionistes (14).
El saqueig i incendi pels francesos en la seva fugida després de la batalla de Talavera el 1809, i la desamortització de 1836-1837, van deixar el monestir en ruïnes i finalment demolit el 1873.
Els treballs arqueològics van descobrir nombroses restes humanes i fragments de ceràmica de diferents èpoques i estils, que van ser dipositats al Museu de Santa Cruz de Toledo. També han aparegut soterraments humans proveïts d’aixovar.
El disseny següent correspon a una reconstrucció ideal de l’església de Santa Maria de Jesús realitzada per José Ramón González de la Cal et alt. de l’Escola d’Arquitectura de Toledo de la UCM per a l’Ajuntament de Torrijos .
Sobre el plànol del monestir s’emmarca en color la part que s’ha tret a la llum corresponent a tota l’església i una petita part d’un claustre.
Les fotografies següents mostren les restes museïtzades de la fonamentació de l’església que s’ha recuperat.
Nou Convent de les Reverendes Mares Concepcionistes Franciscanes
Després d’abandonar el 1970 l’històric Convent, on ara s’ubica l’Ajuntament, i desplaçar-se a la Puebla de Montalbán, les Mares Concepcionistes van tornar a Torrijos, a un edifici de nova construcció al carrer de Ntra. Sra. del Rosario, 24, on es troba el Convent de les Reverendes Mares Concepcionistes Franciscanes (14), amb una església oberta als feligresos. Algú em va comentar que el recinte més semblava xalets que un convent.
El que és interessant és que al Convent es troba dipositat el que es considera que és el cos incorrupte de Teresa Enríquez.
Pel que sembla, Teresa havia demanat a Fra Juan de Tolosa, el seu confessor, que de forma secreta es traslladés el seu cos a una “parte oculta, o nicho de pared cerrado” sense cap senyal.
El 1688 es va descobrir un taüt, dret i sense tapa, encastat a la paret, amb el “cos incorrupte d’una dona, vestida de vellut, coll alt, cenyida amb una gruixuda corda de Sant Francesc, i sota el vellut, l’humil hàbit d’aquest sant”. Això coincidia amb les descripcions que es posseïa, per la qual cosa es va deduir que es tractava del cos de Teresa Enríquez.
Amb tot el respecte, incloc les restes que es veneren discretament adjunt al temple, que només són mostrades sota petició personal al mateix convent.
El retorn al centre urbà es pot fer a través de la passarel·la sobre la via fèrria a la carretera de Albarreal, davant del camp de futbol. Des de dalt es té una magnífica imatge de l’estació del ferrocarril i de les sitges mirant cap a l’est, i com s’allunya la via única cap a l’oest. Algunes de les fotografies d’aquest apartat van ser fetes des de dalt de la passarel·la.
Ruta d'Art Urbà «MAP»
El segon bloc de la visita a Torrijos el va constituir cercant i trobant els murals del projecte artístic i cultural Ruta d’Art Urbà (MAP), patrocinada per l’Ajuntament en col·laboració amb artistes i veïns.
Com assenyala un fulletó turístic, ens proposa una ruta pels carrers de la localitat com a museu a l’aire lliure i viu, on en blanc i negre o color, les creacions abstractes, caricaturesques, de ciència ficció o realistes, marcades per l’esprai , aerògraf i pinzell, juguin amb la nostra imaginació.
La numeració que se segueix, en color taronja al plànol inicial de referències, és l’assenyalada al plànol que es pot obtenir a l’Oficina de Turisme, amb les indicacions que s’hi insereixen.
És un museu amb un fort component d’efímer, no només per la durabilitat de les pintures, sinó també perquè en estar plasmades moltes en parets mitgeres al costat de solars urbanitzables, a mesura que s’hi edifiqui les representacions quedaran amagades entre dos edificis . És el que ja ha d’haver succeït amb la número 13, on ja s’estava alçant la seva edificació en el moment de fer la fotografia.
A continuació, es mostren tots els murals, excepte el número 2. Al final n’he afegit dos més que vaig localitzar espontàniament durant el recorregut per la vila.
1. Calentamiento global - Sabotajealmontaje (calle de Huecas con Avda. Doce de Octubre
2. Responsabilidades - Dan Ferre (Parque de los Descubrimientos)
3. Lazarillo de Tormes - Jacobo Palos Wey (CEIP lazarillo de Tormes)
4. Ninfas de la era digital - Kram (Calle Tejar, 54)
5. Un mundo posible - Dourone (Camino Huecas con Avda. Estación)
6. Don Wey de la Mancha - Jacobo Palos Wey (calle Cerro Mazacotero, 50)
7. Mi inmortal - Gómez (medianera calle Tejar, 18)
8. La carta - Bezt (Calle Hernán Cortés, 6)
9. El Azar del destino - Koz Dos [Calle Hermanos Pinzón, 8)
10. Amor radical - Mr. Trazo (Avda. Estación, 58)
11. Narcissus - Natalia Rak [Centro Ocupacional y de Día Dr. José Portero)
12. La primera decisión - Dan Ferrer (Hotel el Mesón)
13. L'invidia degli dei - Luis Gómez (Calle Murillo, 23)
14. From lamb to fox - Dan Ferrer (Centro de Día "El Casino")
15. The future is female - Die Katze (Calle la Salve, 43)
Fora ja de catàleg: “Mierda y Ruido” al carrer Don Cándido Ballesteros Díaz Guerra, 15.
Mur d´obres de l´Hospital.
Fi de la visita
Acabo de presentar un recorregut força exhaustiu per la vila de Torrijos, capital de la comarca del mateix nom. Un terreny mesetari entre el Sistema Central i el riu Tajo.
Malgrat el seu important paper com a vila reial i posteriorment senyorial, des del segle XIV amb Pere I al segle XV amb Gutierre de Cárdenas, i pel conjunt d’obres promogudes per la vídua Teresa Enríquez al segle XVI, entre les quals destaca la Col·legiata, el patrimoni historicoarquitectònic no s’ha començat a potenciar fins fa pocs anys..
Aquesta potenciació turística va acompanyada d’una incursió cap a la modernitat, com s’ha vist reflectida al projecte urbà Más Allá de la Pared. Però sense perdre les seves arrels històriques, com les Jornades Medievals dedicades a les Cròniques del Rei Don Pedro i les seves activitats complementàries, des del 2005.
Considero altament aconsellable una visita a Torrijos, a més tenint en compte que un pot allotjar-se o menjar en un lloc com l’Hotel La Salve-Restaurant El Borbollón.
Bases de información
Webs
Palacio de Pedro I
Convento Concepciónistas Franciscanas
concepcionistasfranciscanasdecastilla
Colegiata Del Santísimo Sacramento
Capilla del Santísimo Cristo de la Sangre y Hospital de la Santísima Trinidad
Estación de Ferrocarril
Webs academic
Bárbara Pons Giner (dir.). Atlas de los Paisajes de Castilla-La Mancha
Aránzazu Martín Pérez. Del rural agrario al rural periurbano: instrumentos de desarrollo rural en la comarca de Torrijos (Toledo)
Miguel F. Gómez Vozmediano. Los orígenes del señorío de Torrijos y la creación del estado de las nueve villas
Adolfo Delgado Agudo. Historia rural de Torrijos y sus alrededores a finales de la Edad Media
Antonio Almagro. Los palacios de Pedro I. La arquitectura al servicio del poder
Jesús Nicolás Torres Camacho y Fernando Aceituno Luengo. El papel de la administración en la reutilización del patrimonio: El Convento de la Purísima Concepción de Torrijos (Toledo)
Jesús Nicolás Torres Camacho y Fernando Aceituno Luengo. La recuperación del Palacio de Pedro I de Torrijos (Toledo): Una apuesta de la administración local
Jesús Nicolás Torres Camacho. Los grandes complejos agropecuarios y su valoración como paisajes culturales (algunos ejemplos de la provincia de Toledo, Castilla-La Mancha)
Jesús Nicolás Torres Camacho. Puesta en valor del Patrimonio Industrial Agroalimentario en la comarca de Torrijos, Toledo (Castilla-La Mancha)
Libros
Julio Longobardo Carrillo. Crónica del Rey Don Pedro I. Ayuntamiento de Torrijos, Amigos de la Colegiata de Torrijos, 2019. En el libro se reproduce el texto completo de las cuatro jornadas en las que se organiza su representación pública por las calles de Torrijos por parte de sus habitantes
Fernando Marías, Miriam Cera (coord.). La Colegiata de Torrijos. 500 años de firme piedra. Consejería de Educación, Cultura y Deportes. Servicio de Publicaciones. 2019
