Calatañazor (Sòria), és una petita vila murada on el seu atractiu es manifesta en que manté un autèntic caràcter medieval-rural en les seves formes, en els seus materials, en els seus acabats, i en la pàtina del temps.
Calatañazor (Soòria)
Calatañazor. Tierras del Burgo. Sòria
Comarca: Tierras del Burgo. Província: Sòria. Com. Autònoma: Castilla y León
Coordenades: 41°41′58″N 2°49′03″O. Altitud: 1.059 msnm. Població: 37 habitants en la localitat; 51 en el municipi (2020)
Web: ayuntamiento
Conjunt Històric-Artístic (1962)
Visita: 2021
Calatañazor. Tierras del Burgo. Sòria
És opinió comuna que Calatañazor és una de les viles que millor conserva la forma i l’esperit medievals.
El turisme ha fet d’aquesta localitat una de les seves opcions de visita prioritàries en la província de Soria, encara que es troba una mica allunyada de les principals rutes viàries.
El valor històric que roman a la localitat ha fet que els seus carrers hagin servit d’escenari a diverses pel·lícules i sèries televisives de caràcter històric: El valle de las espadas de Javier Setó; (1963); Campanadas a medianoche de Orson Welles (1964); Fuenteovejuna de Juan Guerrero Zamora (1972). Més recentment la sèrie televisiva El Cid.
El territori
Sobre un turó en forma de triangle isòsceles, que l’erosió del riu Milanos ha deixat aïllat, s’assenta la localitat. El lateral oriental de la població es troba protegit pel tall que el riu ha obert, mentre que el costat occidental s’obre sobre una àmplia vall cerealista, l’anomenat Vall de la Sang, rememorant la llegenda de la batalla de Calatañazor davant Almanzor.
Integrada a la comarca de Tierras del Burgo, se situa a la part septentrional del Sistema Ibèric, a més de mil metres d’altitud (1.059 msnm), al costat nord de la canal on el riu Duero separa el Sistema Ibèric de el Sistema Central. El clima continental provoca freds i llargs hiverns i estius curts, amb abundants pluges a la primavera i la tardor i nevades a l’hivern.
Reserva natural del Sabinar de Calatañazor
A 3 quilòmetres en direcció a Muriel es troba la Reserva natural del Sabinar de Calatañazor, inclosa en la Xarxa d’Espais Naturals de Castella i Lleó.
Aquest bosc conté una de les escasses masses de savines albes (Juniperus thurifera) de port arbori i gran altura. Alguns exemplars arriben als catorze metres d’altura, més de cinc de perímetre i prop de dos mil anys d’existència. Aquest arbre constitueix una relíquia del Terciari.
Una mica d'història
Per aquestes terres van habitar els arévacos, poble celtiber, i posteriorment els romans, assentats en el poblament de Voluce.
Es pressuposa que en època visigòtica els primitius habitants de la zona, que continuaven localitzats a la ciutat de Voluce, a un quilòmetre de Calatañazor, s’haurien traslladat al turó actual, del que seria reflex les restes visigòtiques, com tombes antropomorfes, dels voltants.
En època califal va pertànyer a la Marca Mitjana. Encara que és indubtable el domini musulmà durant segles, no s’aprecien restes del seu pas en el que ha perviscut de Calatañazor.
L’origen del nom de Calatañazor sembla procedir de l’àrab “Qalat al-Nasur”, que significa castell del voltor, o niu d’àguiles. Una altra interpretació toponímica proposa “an-nazur” que significaria “torre sentinella”.
La llegenda diu que aquí es va desenvolupar la batalla de Calatañazor entre el rei Alfons V de Lleó i comte de Castella Sanç García davant al-Mansur (Almansor) i que aquest la va perdre, el que va deixar per a la història la dita: ” En Calatañazor, Almanzor perdió su tambor“. Però la historiografia dubta de l’existència d’aquesta batalla i del desenllaç de la llegenda. El que sí que sembla cert és que al-Mansur va morir en les rodalies de Medinaceli, en 1002.
Els primers vestigis actuals i la seva estructura urbana, encara que es remunten a l’Edat Mitjana només corresponen a una construcció cristiana emmurallada, probablement més vinculada a la seva posició a la frontera entre els regnes de Castella i Aragó. De fet, en èpoques va estar sota domini aragonès i, finalment passà a formar part de Castella.
A partir de finals de segle XI aquesta zona va passar a ser territori cristià estable, i Calatañazor es va convertir en cap de Comunitat de Vila i Terra. De les sis esglésies que va arribar a tenir, només perviuen 3, en molt divers estat de conservació.
Pertanyent al regne d’Aragó, el emmurallament de la vila va ser construït al segle XII quan va ser repoblada per Alfons el Batallador d’Aragó. En 1134 va passar a pertànyer al regne de Castella.
El castell, del què es conserven les ruïnes, va ser manat construir a principis de segle XIV per l’infant don Pedro de Castilla, com a part del sistema defensiu de la corona reial contra els infants de la Cerda, en un moment d’inestabilitat política i social.
Més endavant va estar en mans María de Molina, dels Padilla com a senyors de Calatañazor, en el qual cal assenyalar a Maria de Padilla, esposa de Pedro I “el cruel”. Al segle XVII va passar a mans de la casa de Medinaceli, i al segle XVIII al duc de Feria.
Un cop constituït com a “municipi constitucional” al segle XIX, se li incorporen les pedanies de Abioncillo i Aldehuela de Calatañazor, fins a l’actualitat.
Dels més de 200 habitants que havia arribat a tenir a mitjan segle XIX, s’ha reduït el 2020 a 51, repartits en 37 a Calatañazor, 8 a Abioncillo de Calatañazor i 6 a Aldehuela de Calatañazor.
Visita a Calatañazor
Per les corbes de la SO-P-5026 s’albira el perfil elevat de Calatañazor.
Vila fortificada amb castell
Ens trobem davant d’una vila fortificada de tipus roquer amb castell, amb una forma que sembla un triangle isòsceles (A, B, C), amb el vèrtex en l’extrem sud-oest, on s’alça el Castell.
La primera representació correspon a una reconstrucció idealitzada de com havien de ser les muralles inicials.
El següent plànol, realitzat per a un projecte Obras de restauración del recinto amurallado de Calatañazor, representa, en línies negres els perimetrals dels llenços de muralla que es conserven en millor o pitjor estat. La representació de morfologia urbana correspon a l’actual ocupació de l’espai interior.
Com s’observa, està lliure d’edificacions circumdants, mentre que el circuit de muralles manté gran part de l’obra construïda, així com el mateix traçat.
A l’arribar a la desviació d’ascens a la vila prefereixo prosseguir per la carretera cap Muriel, fins situar-me en la perspectiva des de la qual s’albira el llenç de la muralla (A) que domina la vall occidental, el denominat Valle de la Sangre.
En el vèrtex sud-oest de la base triangular del recinte emmurallat s’eleva les restes del castell.
Un camí puja des d’aquest costat cap a la què devia ser la segona porta de la fortificació.
En tot el lateral es manté el llenç de la muralla, amb els seus tambors circulars i quadrats.
En aquesta part s’obre un portell. Per darrere de la muralla s’alça l’elevada paret del frontó de la localitat.
Amb el punt de gir cap a la base del triangle construït (B).
La imatge m’ha recordat a Montfalcó Murallat, un altre poble emmurallat de la província de Lleida, que, a més també presenta planta triangular.
Retrocedeixo per pujar pel camí que arrenca al costat de l’ermita de Nuestra Señora de la Soledad (5), per ascendir uns 100 metres fins a l’entrada de Calatañazor, on havia d’estar la porta principal, avui desapareguda.
Estructura medieval i arquitectura popular
El que atorga el caràcter a Calatañazor és la pervivència de la seva estructura urbana medieval i de les seves edificacions populars simples, de pedra, maçoneria, tova, tàpia, fusta i teula. En elles es reflecteix la seva antiguitat, que, encara que no crec que siguin supervivents de l’edat mitjana, sí que aporten la pàtina de centenars d’anys, amb unes rehabilitacions que no han mistificat la seva essència. En el conjunt només trobarem unes poques edificacions, a la plaça Major, inclòs l’edifici de l’Ajuntament, que són de construcció recent, a les quals se’ls hi devia imposar una estètica “tradicional” en la forma, però no en els materials, on predomina el maó vermell industrial, els pilars de pedra de cadirat fina, i la substitució dels entramats de fusta dels murs per estructures de formigó. Per sort, això no s’ha reproduït a l’interior del nucli antic.
L’estructura urbana es presenta purament funcional, adaptada a les necessitats d’enllaç interior i a l’orografia del terreny en els seus desnivells.
El carrer Real
El carrer principal, el carrer Real (a), uneix la portada d’accés septentrional amb el castell, a l’extrem oposat, on probablement hauria d’estar l’altra porta. El carrer es perllonga paral·lel a la banda de llevant del triangle urbà, sobre el congost del riu Milanos.
Al carrer Real s’ubiquen les edificacions més antigues i que ofereixen la imatge més medieval del conjunt. Per ella es passegen els turistes i és on es troba la majoria de botigues de productes locals i artesanals i els restaurants.
Les cases al llarg de tot el carrer formen un conjunt compacte lineal organitzat en illes, amb les edificacions construïdes entre mitgeres.
Són bells exemples de cases de dos nivells, d’arquitectura purament tradicional. Les parets de la planta baixa són de maçoneria de pedra, mentre que en les de la planta superior predomina la tàpia de fang o el maó vermell omplint els panys de l’estructura vista de fusta.
Els murs amb entramat de fusta, visible cap a l’exterior, per suportar el tapiat o la maçoneria, ofereixen unes formes geomètriques d’especial bellesa a aquestes edificacions.
Les teulades, sempre de teula romana/àrab, amb voladissos que protegeixen de l’aigua de pluja. De doble vessant, amb el carener paral·lel al carrer.
A la zona central del carrer dos trams de porxos, un avançat i l’altre retret, construïts sobre peus drets de troncs desbastats.
En aquest punt, més o menys a la part central del carrer, s’alça l’església de Nuestra Señora del Castillo (4), amb la torre sobre el carrer, així com la porta i la tàpia del cementiri, i la cantonada de l’absis recolzat a la muralla sobre el riu Milano. Al carreró que es forma se situa la façana, amb la portada d’accés, pels peus del temple, com veurem més endavant.
En algunes cases al pis superior sobresurt respecte a la planta baixa.
Són molts els conjunts i detalls en què aturar-se.
Detalls com algun blasó, un en l’única porta d’arc de mig punt amb dovella.
Per al meu gust, s’ha resolt raonablement bé el tema difícil de l’empedrat dels carrers, a base de l’ús de la pedra trossejada-còdol visible.
Des de diferents punts del carrer Real podem veure el fossat natural del riu Milanos (C), sobre el qual es recolza la muralla oriental.
La plaça Major
A la confluència dels carrers davant el Castell es forma una plaça, la plaça Major (b).
A la plaça hi ha l’Ajuntament (2), en una edificació moderna que pretén mantenir l’estructura de l’arquitectura tradicional del lloc, sense aconseguir el seu encaix.
A la plaça es va situar el rollo de justícia (3) baix medieval (BIC, 1963). L’existència de rotllo representa la categoria administrativa del lloc, ja que només els tenien les viles de plena jurisdicció.
Al fons el carrer Real al punt de confluència amb la plaça Major.
El carrer Tirador
Sobre la plaça convergeix el carrer Tirador (c), que dona accés a la part més septentrional de la vila, paral·lela a aquest costat del triangle urbà. Uns pocs carrerons enllacen el conjunt.
Enfront del carrer de l’Església, al carrer Real, puja un carreró (d) que ens porta al carrer Tirador.
S’observa una construcció de carreuó, maçoneria i maó, amb estructures de fusta vistes. I també plantes superiors de tàpia.
Fins i tot s’aprecien parets de pedra seca.
El carrer Tirador articula la part alta de la localitat.
Les cases d’aquesta zona presenten unes majors dimensions, amb tendència a configurar unitats més aïllades, sense perdre l’estructura reticular dels carrers.
Encara que el preponderant són les portes adovellades, de fusta o pedra, també es troba porta de mig punt amb dovelles.
En direcció a la plaça Major apareix el perfil del Castell, així com algunes cases de nova planta que, pretenent mantenir les formes tradicionals, que recorren al maó vermell industrial i al formigó, al que ja he fet referència.
A la plaça Major, situada a l’extrem sud-oest, als peus del Castell, és on, com he assenyalat anteriorment, es presenta la major remodelació arquitectònica “pseudo tradicional”, inclòs l’edifici de l’Ajuntament.
Podem accedir a la muralla d’aquesta zona, la qual, al trobar-se sense la part superior, permet disposar d’una perspectiva sobre la Vall de la Sang i sobre l’Ermita de San Juan Bautista (6).
L’acabat consolidat actual permet veure el gruix del mur i l’obra de maçoneria.
Una imatge de l'Espanya despoblada
Una imatge pròpia dels territoris de baixa població, que no tenen comerços a les seves localitats, són les furgonetes de venda ambulants que es desplacen pels pobles per oferir les seves mercaderies, inclosos el productes bàsics com el pa, als pocs residents.
Xemeneies pinariegas
Per tancar aquest apartat d’arquitectura popular prestem atenció a les nombroses xemeneies pinariegas que s’observen en diverses cases de la localitat.
La xemeneia pinariega, molt estesa a les terres de pinedes de Sòria i Burgos, responen a les necessitats d’un clima hivernal fred.
S’alcen en forma cònica des del sostre de les cuines, habitacions quadrades d’entre 3 i 4 metres de costat, ocupant tota la superfície de sostre. Sobresurts per la teulada amb unes característiques formes còniques, amb obertures a la part superior per permetre la il·luminació de l’habitació, que per norma no disposa de finestres. El recobriment exterior es realitza amb teules fragmentades.
El dibuix següent mostra l’estructura d’aquesta model de cuina i llar de foc pinariega.
Segueixen fotografies de diverses d’aquestes espectaculars xemeneies repartides per Calatañazor.
El castell de Calatañazor
El Castell de Calatañazor (1), també anomenat Castell dels Padilla, està catalogat des de 1949 com a Bé d’Interès Cultural (BIC). El seu estat és de ruïna consolidada i reformat. L’accés és obert permanent.
El podem catalogar com a castell de tipus roquer.
El Castell va ser construït al segle XII. Quan va perdre la seva funció defensiva als segles XIV-XV, va ser reformat per adequar-lo a residència palatina.
Es localitza al costat de la plaça Major, a sud-oest de la vila emmurallada, de la qual se separa per un fossat artificial, el desnivell se salvava mitjançant un pont llevadís. Ocupa el vèrtex del triangle que forma el conjunt fortificat.
El nucli interior té planta irregular adaptada al terreny i les seves cantonades es rematen amb torrasses i torres quadrangulars.
A l’exterior es va protegir per un altre recinte emmurallat, recolzat en la vora de la penya i flanquejat en els seus extrems per torrasses circulars.
Destaca la torre de l’homenatge, rectangular, amb entrada elevada, com és usual en les torres de l’homenatge com a mesura de protecció i seguretat per dificultar l’entrada.
És l’única torre que es conserva gairebé completa, sent la més destacada, forta i defensable del castell, a l’ésser l’últim lloc de resistència en cas d’atac enemic. Perduda la seva funció militar es va utilitzar com a habitatge senyorial.
Situada al llenç de muralla que mira la vila, la seva planta és rectangular i té l’accés elevat. La seva cara interior aboca sobre el pati d’armes.
Situada al costat de l’entrada del Castell, protegint la seva defensa.
Quan va perdre la seva funció militar se li va afegir un cos domèstic, de què només es conserva un mur. L’interior es distribueix en tres pisos dels que únicament queden els buits realitzats en el mur per a la col·locació de les bigues de fusta que formaven el sòl. La part baixa va poder servir com a magatzem, mentre que la resta de les plantes van albergar diferents estances. En el mur oest s’obre una finestra de doble esqueixada.
El dibuix vol reflectir l’aspecte interior de la torre de l’Homenatge com a residència palatina.
Des del cim de la torre de l’Homenatge, com no podia ser d’altra manera, unes esplèndides panoràmiques sobre la població i sobre el territori circumdant que havia de vigilar-se i protegir-se.
Les fotografies estan preses en un gir en sentit de les agulles del rellotge a partir de la perspectiva sobre la població.
El congost del riu Milanos (c).
Una perspectiva panoràmica sobre la Vall de la Sang.
L’Ajuntament a la plaça Major.
Església de Nuestra Señora del Castillo
Al lateral de llevant de Calatañazor, a la part central del carrer Real, i entre aquest i la muralla sobre el riu Milanos, se situa l’Església Parroquial de Nuestra Señora del Castillo (4), amb un cementiri adjunt entre part de la banda de l’evangeli, en el tombant de la torre, i el carrer Real.
L’edifici sobresurt notablement en el perfil urbà de la banda de llevant.
D’origen romànic, ha sofert moltes modificacions al llarg dels segles, com pot apreciar-se en el dibuix següent, des del preromànic fins al segle XVIII.
L’Església, d’una sola nau, amb la torre quadrada adossada sobre el lateral de l’evangeli i als peus del temple.
La torre de l’Església és una obra del segle XVII-XVIII de maçoneria, amb contraforts a les cantonades. El model de torre és robust de poca alçada. De planta quadrada, el primer tram arriba a l’altura del mur del temple, i sobresurt només un cos xato, amb les campanes en dues finestres semicirculars per costat. La coberta és piramidal, a quatre aigües, amb teula romana-àrab. En el vèrtex una lleugera creu de ferro forjat amb penell.
Cap a llevant s’obre un carrer per donar accés a l’entrada al temple, situada als peus de la mateixa.
La zona de la portada constitueix la part més antiga de el temple -preromànica i romànica-, construïda en pedra de cadirat; la resta de la façana més moderna és de carreuó i maçoneria. La portada està constituïda per tres arquivoltes lleugerament apuntades, només decorada la intermèdia.
Es recolza en dues parelles de columnes amb capitells d’aus, grius i motius vegetals. Emmarcada amb un arrabà, a l’estil musulmà.
Les fulles de la porta sembla que han patit molts reforços, que si no són originals semblen molt antics.
Sobre la portada una arcuació cega de tres arcs, amb dues columnes de suport, i l’arc central tetralobulat.
Per sobre, un òcul d’il·luminació, desplaçat de l’eix central.
La informació turística parla d’un Museu a l’Església, sobre el qual no vaig obtenir cap informació ni senyalització pública.
Ermita de Nuestra Señora de la Soledad
Extramurs, a la base de el turó, i al costat del camí d’ascens a la vila, es troba l’Ermita de Nuestra Señora de la Soledad (5) edificada al voltant del segle XII. És un temple de nau única i conserva de l’època romànica l’absis i la portada.
En tot el conjunt sobresurt l’absis amb presbiteri, construït en pedra de carreus, amb dues portades geminades cegues afegides al segle XVII.
Té tres finestres d’espitllera amb arquivoltes, decorades amb flors de quatre fulles i puntes de diamant. La del costat de l’evangeli amb un arc amb 6 lòbuls dins d’una orla vegetal, motiu d’ascendència islàmica.
Una imposta de fulles dobles, recorre el tambor per sota dels finestrals.
Una línia de permòdols recorre l’estructura representant caps antropomorfes i zoomorfes.
Les dues columnes embegudes que divideixen a l’absis culminen en capitells de senzilla temàtica vegetal.
Entre els permòdols es va intercalar posteriorment un músic sedent tocant un instrument.
El cos de l’Ermita és de al segle XVII, construït en maçoneria, amb els cantons de carreus toscs. Només es manté el cadirat al voltant de la portada.
A la banda nord, de l’evangeli, es va mantenir la portada romànica d’accés al temple.
Portada de tres arquivoltes, l’exterior amb decoració vegetal, la intermèdia de fi bordó, i la interior sense decoració.
Ermita de San Juan Bautista
Una mica més allunyada es troben emplaçats les ruïnes de l’Ermita de San Juan Bautista (6).
Des de dalt de la muralla ja havia tingut ocasió d’observar les ruïnes que es conserven.
Als peus del temple sobresurten les restes d’una espadanya que presenta buits per a dues campanes.
A la banda de l’epístola es troba la portada d’entrada de quatre arquivoltes.
És incomprensible que l’accés al lloc se senyalitzi únicament com a zona d’aparcament, sense cap referència a l’ermita.
Fi de la visita
El que atreu de Calatañazor és que manté un autèntic caràcter medieval-rural en les seves formes, en els seus materials, en els seus acabats, i a la pàtina de el temps. És una vila que no s’ha posat “bonica” reinterpretant aquests pobles a la moda actual.
Al contrari, la percepció que obtinc és la que s’han consolidat els edificis, però mantenint la seva essència. Això explica que se la consideri com una de les que millor manté el caràcter medieval.
Com he assenyalat abans, fins i tot el paviment dels carrers s’ha modernitzat a partir d’un element cultural com el còdol i la pedra trossejada. Diria que és un paviment “que no es nota”, i això és una gran fita urbanística.
En el terreny dels suggeriments, podria ser molt interessant condicionar per la seva visita una casa tradicional, amb llar de foc pinariega, i amb informació etnogràfica i mediambiental, en la qual es podria cobrar una mòdica quantitat paia ajudar a mantenir les seves despeses.
Bases d’informació
Webs
Muralles
Castell de Calatañazor
Església de Nuestra Señora del Castillo
Ermita de Nuestra Señora de la Soledad
Ermita de San Juan Bautista
Xemeneia pinariega
Webs academic
Obras de restauración del recinto amurallado de Calatañazor en Soria
I.J. Gil Crespo. Fortificación fronteriza y organización territorial medieval Castillos de Soria
Sobre2. Obras de restauración del recinto amurallado de Calatañazor en Soria
Carlos Cauce, José Ignacio Murillo. La iglesia de Nuestra Señora del Castillo (Calatañazor, Soria). Un gran edificio moderno de compleja secuencia medieval
