El Monestir romànic de Santa Maria de Lluçà, al Lluçànès (Barcelona) ens portarà al segle X. Amb una curta ascensió podem complementar la vista acostant-nos a les ruïnes del Castell de Lluçà i de l’Església romànica rodona de Sant Vicenç.
Monestir romànic de Santa Maria de Lluçà (Barcelona)
Monestir romànic de Santa Maria de Lluçà. El Lluçanès. Barcelona
Monestir de Lluçà. 08514, Lluçà. Comarca: Lluçanès, Osona. Província: Barcelona. Com. Autònoma: Catalunya
Coordenades: 42° 03′ 02″N, 2° 02′ 07″E. Altitud: 755 msnm
Web oficial: monestirlluca
Bé d’Interès Cultural. Categoria Monument històric
Horari de visites: Dimecres, dijous i divendres, d’11 a 13.30 h. Dissabte i diumenge d’11 a 14 h i de 16 a 18 h
Darrera visita: 2018
Monestir romànic de Santa Maria de Lluçà. El Lluçanès. Barcelona
El monestir romànic de Santa Maria de Lluça, se’ns ofereix com una joia per ser visitada, al temps de poder gaudir d’un territori ple d’història i d’interessant paisatge. Calia arribar-se fins a la subcomarca de El Lluçanès (Osona, Barcelona), a tocar del Berguedà.
Es tracta d’un monestir canònic agustinià, amb orígens als segle X, ara església parroquial, amb un petit i perfectament conservat claustre, aïllat a la vall. Forma conjunt amb les ruïnes del Castell de Lluça i de l’església romànica rodona de Sant Vicenç, de la mateixa època.
El conjunt de la visita, si volem gaudir dels tres elements, ens ajudarà a mantenir-nos en forma si fem la caminada fins al Castell i l’església de Sant Vicenç.
Una mica d’història
Aquest establiment monàstic té el seu origen en la reorganització territorial feta en un lloc fronterer entre les terres en mans islàmiques i les que s’havien recuperat. Aquesta organització tenia una base militar i el castell de Lluçà formava part important d’aquella línia defensiva.
A l’ombra del castell de Lluçà es construïren pels senyors del castell, l’església de planta circular de Sant Vicenç, encara visible, i l’església de Santa Maria de Lluçà (905), aïllada a la vall al sud-oest del castell.
La canònica
L’església va adquirir certa importància a la comarca i en un moment indeterminat es va decidir d’establir-hi una comunitat de canonges, constituint-se en monestir canonical, essent un més dels monestirs canònics regulars o agustinians de la zona (com el de Sant Jaume de Frontanyà).
Possiblement es va fundar cap el 1154 i fou el primer prior Pere de Sagàs (1168-1185), seguint la regla de Sant Agustí. Per a consolidar-se, el 1192 es va posar el priorat de Lluçà sota la protecció del monestir agustinià de l’Estany.
Durant del segle XIII el monestir va anar prosperant, i a finals del segle és quan la comunitat va assolir la seva màxima esplendor. La comunitat era relativament nombrosa, amb 11 membre, i tenia cura de la pròpia església com d’algunes més, escampades a les rodalies.
La canònica va començar a decaure al segle XIV, en el moment de la forta crisi de la primera meitat del segle, veient-se molt afectada pels terratrèmols de 1428 i 1448, els quals van destrossar el campanar, la volta de l’església i la façana.
La crisi del monestir es va anar agreujant. A començament del segle XVI, havia deixat pràcticament d’existir, a mitjan del mateix segle es parla de l’estat de ruïna dels edificis, fins a extingir-se el 1592, quan va ser secularitzat, com totes les canòniques regulars, pel Papa Climent VIII.
Va quedar unit als canonges de la catedral de Barcelona, la qual va ser l’administradora dels seus béns fins a 1849.
Al segle XVII s’havia convertit en santuari marià i al XVIII es va decorar l’església seguint l’estil barroc.
A partir de la desamortització va passar a parròquia rural, sense dependència de Barcelona.
Durant la guerra de 1936-39 quedà malmès l’interior del temple, però l’edifici no sofrí danys de consideració. La rehabilitació de l’església després de la guerra va impulsar el seu valor històric, amb la descoberta de pintures murals gòtiques i la restauració arquitectònica, fins que l’any 2000 el conjunt arquitectònic de Santa Maria de Lluçà fou declarat “Bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric“.
L’església
Es una construcció de base romànica, dels segles XI al XIII. Ens trobem amb obres realitzades amb la modalitat del denominat “primer romànic” o romànic llombard, que se situa aproximadament entre els anys 1035 i 1100.
L’església és un edifici d’una sola nau amb forma de T, amb un absis semicircular, abans del qual s’obren sengles capelles en els murs nord i sud respectivament, que formen una mena de transsepte.
La capella de migdia acaba amb un petit absis semicircular.
A la capella de tramuntana l’absis va ser substituït per un absis recte al segle XVIII.
La volta de canó apuntat fou refeta després dels terratrèmols del segle XV que afectaren fortament Catalunya.
A ponent, a la zona d’entrada hi ha el cor sobre un arc rebaixat, sota el qual hi havia les pintures murals del segle XIV de les que parlaré més endavant, i que es poden contemplar en el museu annex.
El campanar i diverses dependències monacals també es van ensorrar amb el terratrèmol. Foren renovades entre el 1581 i el 1661. El campanar refet en estil barroc correspon al actual, de planta quadrada i de tres pisos, l’últim amb quatre finestrals per les campanes, i amb una terrassa amb barana de ferro fos a la cúspide.
Al segle XVII, es va refer la façana de l’església, possiblement vers 1661, reaprofitant la porta i la ferramenta romànica, datats entre 1170 i 1300, i es construí la sagristia.
Un dels elements històrics importants eren les pintures de l’altar. Al Museu Episcopal de Vic es conserva el frontal i laterals d’altar de fusta pintada a la segona meitat del segle XIII, amb tres plafons esplèndidament decorats, dedicats a la Mare de Déu, pintats per l’anomenat “Mestre de Lluçà o del Lluçanès”. També està depositada una creu de fusta policromada de la mateixa època.
El que veiem ara a l’església són dues rèpliques.
La Mare de Déu de l’altar major és una rèplica recent de la romànica, desapareguda l’any 1936.
El claustre
A migdia de la nau està situat el petit claustre, de planta quadrangular irregular. Diuen que és el claustre més petit de Catalunya.
No està documentada la seva construcció, però tot fa pensar que sigui de la mateixa època que l’església del monestir (segle XII). Tenia dos pisos, però el pis superior, construït al segle XVIII, fou suprimit en les obres de 1967.
Conté una gran varietat d’elements decoratius de gran interès, tant en els mateixos capitells com en les decoracions dels respectius àbacs. Està format per un total de 18 arcs sostinguts per 22 columnes distribuïdes en les quatre galeries, dels quals s’han perdut dos capitells. El seu parentiu amb la primitiva ala romànica del claustre de Ripoll, feta en temps de l’abat Ramon de Berga, en 1172-1206, fa creure que fou construït, tot just acabada l’església, per algun escultor de l’escola de Ripoll.
La iconografia dels capitells és de motius zoomòrfics i vegetals, només hi ha un capitell amb una imatge antropomòrfica.
En una paret del claustre es conserven dos sepulcres gòtics, el primer pertanyent al canonge Bernat de Merlès, possiblement del segle XIII. El segon pertany al canonge Ramon de Casovers, mort el 1395.
En el subsol del claustre, a l’interior del temple i a l’exterior del recinte s’han trobat un gran nombre de tombes antropomorfes que es poden datar de principis del segle X. Es veuen representades al plànol de la planta del monestir presentat l’epígraf L’Església, més amunt en aquest Post.
Decoració mural i museu
L’any 1954, sota una capa de calç i pintura, van ser descobertes unes pintures murals gòtiques del segle XIV, en el període de plena esplendor del monestir, que decoraven el sotacor i la part anterior del cor de l’Església.
Es suposa que van ser fetes dins del període de 1312 a 1370. Se’n conserven un conjunt de nou fragments d’aquestes pintures murals, arrencades i fixades sobre tela, i que es poden admirar al recinte del museu. Un dels seus interessos es troba en que hi poques composicions murals d’aquesta època.
El conjunt pictòric estava format per un Pantocràtor al centre, flanquejat a dreta i esquerra per escenes de les vides de Jesucrist i de sant Agustí.
Hi ha dos fragments incomplets corresponents al frontal de l’arcada del cor. El de la part dreta amb un Sant Jordi.
També s’exposen altres fragments menors.
En diversos espais dels murals es veuen escuts de la família Serra. Cal tenir en compte que un tal Ponç sa Serra fou prior del monestir entre el 1348 i 1372, el que fa pensar que la realització de l’obra tingués alguna relació amb ell.
Al museu també s’exposen una àmplia mostra de peces d’orfebreria i objectes litúrgics.
Dependències monacals
De les dependències monacals en queden pocs vestigis. Hi ha disposat un pati clos per un mur de 3 m d’alçada, situat al cantó de migdia, en el qual s’obre la porta d’accés al recinte canonical, d’arc de mig punt, adovellat, coronat amb merlets o matacà, que recorda els sistemes medievals de defensa.
Al pati actual que formen la resta de dependències s’hi pot observar una part de l’estructura del celler.
El lado de poniente ha sido totalmente transformado al ser convertido en casa rectoral, y posteriormente, en 1967, al adaptar algunas salas para guardar las pinturas extraídas del coro, en el museo que ya hemos visitado.
Acostar-se al Castell i a l’església romànica circular de Sant Vicenç
Bé cultural d’interès nacional
Si disposeu d’una mica de temps i ganes de pujar un turó, us podeu acostar a les ruïnes del Castell de Lluça i a l’Església de Sant Vicenç.
Continuarem per la carretera en direcció nord cap a Santa Eulàlia de Puig-oriol. A uns 550 metres, surt a l’esquerra una desviació pronunciada de camí de terra en direcció al Castell. Uns 750 metres més amunt arribarem a una gran masia abandonada, el mas El Castell, amb una gran era davant que permet aparcar fàcilment. És el moment de deixar el cotxe, i ascendir cap al Castell en una caminada d’uns 15 minuts escassos.
Per a molts pot ser una sorpresa trobar una petita església romànica rodona, de les poques que hi ha a Catalunya. L’església de Sant Vicenç està documentada des de l’any 988, i reedificada als segles XI-XII. Era l’església del Castell.
Té una volta hemisfèrica perfecte, portal a migdia i petit absis a llevant.
Al cim s’ubicava el Castell de Lluçà, documentat ja l’any 905.
En la guerra civil del segle XV com que el castell de Lluçà era difícil de defensar, hom va decidir enderrocar-lo per tal d’evitar que caigués en mans dels partidaris del rei Joan II. Sembla que l’acord es portà a terme, ja que l’edifici del castell desapareix de la documentació.
El domini visual sobre el territori del Lluçanès des del Castell era complet. Un dels objectius d’aquest tipus de localització dels castells turó.
Final de la visita
Ha estat un bon dia. He gaudit de l’arquitectura endinsant-me fins al segle X. He gaudit del paisatge del Lluçanès, de la vall i de les vistes des del Castell sobre tot el territori. I he fet una mica d’exercici, no tot ha de ser cotxe.
Un territori ple de masos de poblament dispers i, com un més, l’antic monestir de Santa Maria de Lluça.
L’exterior enganya, ja que veiem una façana i el campanar d’una església barroca. Però l’interior, i sobre tot el claustre, ens porten fins al romànic, sobre tot al petit claustre amb uns capitells perfectament conservats. El complement perfecte és el museu amb frescos gòtics i objectes de culte.
El meu consell seria que pugéssiu fins a les ruïnes del Castell de Lluça i el magnífic exemple d’església romànica de planta circular, de les poques que hi ha a Catalunya. Al temps de gaudir d’una extraordinària panoràmica del Lluçanès, per reconèixer quina era la funció del castell encimbellat, de control del territori.
Bases d’informació
Webs
Monestir de Santa Maria de Lluçà. Oficial
Monestir de Santa Maria de Lluçà. Ajuntament
Monestir de Santa Maria de Lluçà. Inventari d’arquitectura
Santa Maria de Lluçà. Wikipedia
Monestir de Santa Maria de Lluçà. Catalunya medieval
Monestir de Santa Maria de Lluçà. Catalunya sacra
Necròpolis medieval i cementiri de Santa Maria de Lluçà. Patrimoni funerari
Web Academic
J. Compte Figueras, M. Homs Caralt. Mapa del patrimoni local de Lluçà
Enllaç amb el Post: Els Casals. Berguedà
