Sangüesa / Zangoza (Navarra), ciutat medieval important en el Camí de Sant Jaume i estratègica en els conflictes entre Navarra i Aragó. Conté un dels portals romànics més importants d’Espanya.
Sangüesa/Zangoza (Navarra)
Sangüesa/Zangoza. Sangüesa. Navarra
Sangüesa/Zangoza (nom oficial). Comarca: Sangüesa. Província: Navarra. Com. Autònoma: Comunitat Foral de Navarra
Coordenades: 42°34′40″N 1°16′57″O. Altitud: 404 msnm. Població: 4.797 habitants a la localitat i 4.962 habitants en el municipi (2019)
Web: ayuntamiento
Bé d’Interès Cultural: Conjunt històric, any 2000
Visita: 2019
Per a una visió estructural de la posició de Sangüesa/Zangoza en el conjunt d’Espanya pot ser interessant analitzar-la en relació amb els diferents mapes conceptuals inclosos en el Post: Estructures territorials a l’Espanya peninsular.
Índex
Sangüesa/Zangoza. Sangüesa. Navarra
Recorregut per Sangüesa/Zangoza
Església de Santa María la Real
Palau dels ducs de Granada de Ega-Palau de Añués
Convent de Ntra. Sra. del Carmen
Carrer Sancho Garcés i carrer Estudio
Placeta de Santa Catalina, Carrer Santiago, carrer Genaro Vallejos
Església Parroquial de Santiago Apóstol
Convent de San Francisco de Asís
Palau dels París Íñiguez Abasta
Plaça General Los Arcos i Avinguda Príncipe de Viana
Sangüesa/Zangoza. Sangüesa. Navarra
En el conjunt de visites efectuades des de El Corral de Concilio, Hotel con Encanto Restaurante, avui li toca el torn a la ciutat de Sangüesa/Zangoza. La sortida la vaig compaginar amb el Monestir de Leyre, que es troba a 15 quilòmetres.
El territori
El municipi està situat al nord-est de Navarra, confrontant amb la província de Saragossa.
Al costat del riu Aragó, és un lloc estratègic de pas entre el Prepirineu i la depressió de la vall de l’Ebre, a la sortida del Canal de Berdún. Històricament es troba sobre el Camí de Sant Jaume, en el trajecte francès que entrant per Somport passa per Jaca, per reunir-se a Puente la Reina amb el camí francès de Roncesvalles.
La xarxa hidrogràfica ha erosionat aquest territori compost primordialment per margues toves i argiles, i on el riu Aragó ha propiciat la formació d’un gran peu de muntanya de nord a sud, amb una successió de terrasses.
La serra de Leire al nord, fa de barrera que frena la penetració atlàntica del nord, el que la situa en el límit entre les terres seques de l’Ebre i les atlàntiques plujoses septentrionals.
Sangüesa es va assentar sobre una terrassa poc elevada al costat de riu Aragó, que al seu pas per la localitat és un cabalós riu de règim pluvio-nival propens a provocar grans crescudes. Nombroses avingudes al llarg de la història van anar arrasant sistemàticament la ciutat, com veurem més endavant. Actualment està regularitzat en les seves crescudes i estiatge per l’Embassament de Yesa, inaugurat el 1960.
El clima càlid i sec no afavoreix el bosc mentre que permet cultius de tipus mediterrani, com els cereals, la vinya i les oliveres.
Una mica d'història
Les restes arqueològiques de la zona mostren una important diversitat d’assentaments, especialment des de l’Edat del Bronze, fa uns 5.000 anys.
Els pobles indígenes, probablement de cultura vascona van ser colonitzats durant el primer mil·lenni abans de Crist pels celtes suessetans que van entrar pels Pirineus. Es considera que la capital dels sussetans, Corbio, estava localitzada en l’actual terme de Sangüesa.
El finalitzar el segle III aC es va iniciar la penetració romana que va culminar en l’any 184 aC quan Curbio és destruïda.
Per als romans la zona va ser important atès que es creuaven en ella diverses calçades romanes. Se suposa que el territori va estar poblat per viles d’explotació agrícola àmpliament disseminades dedicades al cultiu de blat, vi i oli.
En un turó sobre el marge dret de l’Aragó, que ja havia estat ocupat en època romana, es va situar la primitiva Sangüesa, o Sangüesa la Vella, amb un castell en l’actual Rocaforte. Al segle IX en aquestes terres van arrelar els primers monarques pamplonesos i va ser frontera amb els musulmans.
Durant el segle X van ser diversos els enfrontaments i canvi de domini en aquest territori. El primer tenent conegut del seu castell va ser Eneco Aliz el 1016, després de l’avanç de Sancho Garcés II.
Per repoblar Sangüesa la Vella, Sancho Ramírez, rei de Pamplona i Aragó, li va concedir el 1090 el Fur de Jaca, augmentant la població amb l’arribada de francs, anomenats així per ser majoritàriament d’origen francès. Una de les seves iniciatives va ser construir un pont i, al seu costat, a la marge esquerra, aixecar el seu palau i capella reial que va donar origen, anys més tard, al temple de Santa María. Es va situar a poc més d’un quilòmetre i mig aigües avall del burg vell.
L’interès per ampliar la repoblació va portar a Alfons el Batallador a concedir a Sangüesa la Vella en 1117 un segon fur.
El 1122 Alfons el Batallador va fundar al costat del pont i del palau-capella Sangüesa la Nova, localització que oferia avantatges respecte a Sangüesa la Vella: ja s’havien anat desplaçant habitants des del turó; terrenys plans al costat de riu, permetia expandir la població i facilitar els cultius; i potenciar un centre important de població en la ruta del Camí de Sant Jaume que procedia de Somport i Jaca cap a l’interior de Navarra. Per a això va concedir un fur de Jaca. Curiosament prohibia als habitants del Burg Vell traslladar-se, doncs li interessava que continués mantenint-se un nucli al voltant del castell; i també l’hi prohibeix als navarresos infançons o nobles. El que es pretenia era que fos repoblat per francs i mercaders.
La direcció del pont va ser la que va organitzar el traçat urbà sobre la Rua Major -avui Carrer Major-, amb un traçat urbà de base ortogonal.
A la mort de Alfonso el Batallador el 1134, el regne es va dividir, quedant Sangüesa sota la sobirania navarresa de García Ramírez, i limítrof amb el Regne d’Aragó, que va correspondre a Ramiro II.
Des d’aquell moment, les disputes entre navarresos i aragonesos van portar a construir un cèrcol defensiu al voltant de Sangüesa la Nova.
Les esglésies de Santiago (B) i de Santa María (A), amb les seves torrasses emmerlades, defensaven el flanc est i l’estratègic paratge del pont, respectivament. Cap als quatre punts cardinals es van obrir quatre portals: el de Santa María (a) al costat del pont, el de Jaca (c) en l’altre extrem de la Rúa Major, el de Sant Babil (b) al nord i el de Tudela (d) al sud.
A la segona meitat del segle XIII, fora muralles per la part sud, s’estén un nou barri anomenat La Población, que gairebé duplica el plànol primitiu. A causa dels conflictes amb Aragó a mitjan segle XIV se’l va dotar de muralles que s’empalmaven amb les primitives de la Vila. Amb dos nous portals. El de Cavallers o Peñalta (e) i el de Tallada o de Carejeas (f).
El 1171, Sancho VI el Sabio manà construir a l’altre costat del pont a la part alta de Arangoiz, El Castellón, amb un castell per protegir Sangüesa la Nova. No han quedat pràcticament restes d’aquest castell.
La importància del burg de Sangüesa la Nova al llarg del segle XIII, com a centre important en el Camí de Sant Jaume es manifesta en l’existència de fins a sis parròquies, adscrites als Cavallers de Sant Joan, al bisbe de Pamplona i una a Roncesvalles i , al mateix temps, per la implantació en aquest període de les ordres mendicants de carmelites, franciscans, dominics i mercedaris, tots situant els seus convents extramurs.
Els segles XIII a XV van ser de constants disputes amb el regne d’Aragó. La inseguretat del període va fer que al segle XIV els convents del Carmen i de Santo Domingo van ser enderrocats i traslladats a l’interior de la població. En aquest període es van incorporar merlets a les torres de Santa María i Santiago.
La situació fronterera va reforçar la importància del castell-palau. Aquest va ser aixecat al segle XIII en el flanc nord de la muralla i va ser residència dels reis de Navarra, i s’hi van celebrar Corts Generals del Regne en diverses ocasions. Des de 1430 va ser la cort agromontesa de la reina Blanca i del seu fill, el príncep Carles de Viana.
Durant aquell període, Sangüesa va rebre el favor dels monarques per al creixement de la població d’aquesta localitat fronterera i pas de pelegrins, el que va propiciar les activitats artesanals i comercials, com els mercats, l’assentament de jueus, així com una important activitat agrícola i ramadera.
Al servei del continu tràfec de pelegrins es van crear gran nombre de centres assistencials ” que, al parecer, ninguna localidad navarra los tuvo tan importantes”, documentant fins a tretze hospitals per atendre diferents necessitats: pelegrins, leproseria, etc.
Ja en el segle XVI va ser freqüent residència dels últims reis privatius de Navarra, i allí va néixer el 1503 el príncep Enric, últim príncep de Viana. Des 1513, després de l’annexió de Navarra a Castella, se succeiran anys de conflictes en els diversos intents de recuperar el Regne. Una de les conseqüències va ser la demolició de les defenses, com es va fer amb altres poblacions de Navarra. El palau-castell es va lliurar de ser demolit per servir d’allotjament a la guarnició.
La unificació comportarà que Sangüesa deixi de ser població fronterera. En 1569 el Municipi va comprar el castell-palau i va construir a la seva zona sud l’edifici de l’Ajuntament actual.
El 1665 se li va atorgar el títol de ciutat.
L’escàs desnivell entre el riu i la plana sobre el qual s’assenta Sangüesa ha provocat al llarg de la seva història nombroses inundacions. Una primera l’any 1330; altres en 1430, 1582, 1587, 1634 i 1739. Però la més devastadora sembla va ser la de 1787, a la qual van seguir altres, com el 1791 i posteriorment. El 1787 només van romandre en peu 39 cases de les 485 existents, i van morir 665 veïns sobre una població total de 3.006 persones. Després d’aquest desastre es va arribar a plantejar el trasllat de la ciutat. Des de 1960, l’embassament de Yesa serveix com a regulador de cabals.
La posició estratègica com a nus de comunicacions va fer que patís els efectes de la Guerra d’Independència entre 1808 i 1813. També va ser lloc destacat en les Guerres Carlistes.
La segona meitat de segle XIX va ser de florida econòmica, que es va veure truncada per l’epidèmia de la fil·loxera, provocat una forta emigració.
Amb la introducció de l’arquitectura del ferro, i davant el mal estat del pont de pedra, el 1891 es va substituir per un pont de ferro de 62,70 metres de llum, que es manté actualment.
Un aspecte interessant lligat al riu va ser el seu ús com a mitjà de transport de fusta des dels boscos pirinencs fins a l’Ebre mitjançant el sistema de rais de troncs enllaçats, mètode emprat des de temps immemorial. Sangüesa va ser un dels ports d’aquest recorregut, com a lloc de pas i com a centre comercial. Els segles XVIII i XIX van ser especialment importants en aquest comerç. La construcció de l’embassament de Yesa impossibilita la continuació d’aquest mètode de transport.
Per donar servei més eficaç al transport de fusta des de Sangüesa i Aioz i d’altres productes agraris de la zona, així com per al transport de passatgers amb Pamplona, es va construir una línia de ferrocarril entre aquestes dues localitats, l’anomenat El Irati, que el 1911 va entrar en funcionament. Era un tren de via estreta de 58 quilòmetres de recorregut. Va ser un dels primers de tracció elèctrica a Espanya, el que va suposar un avanç socioeconòmic, al permetre el transport dels seus productes hortícoles fins al mercat de Pamplona. Es va mantenir fins a 1955 quan no va poder resistir la competència del transport per carretera.
La població ha mantingut un lleuger creixement ondulant des de principis de segle XX, passant de 3.189 habitants el 1900 als 4.962 de 2019.
En l’actualitat l’activitat econòmica combina els tres sectors. El turisme pot tenir una aportació interessant si es sap potenciar bé el triangle Sanguesa-Castell de Javier-Monestir de Leyre.
Recorregut per Sangüesa/Zangoza
A l’arribar a Sangüesa/Zangoza, aparco en la marge dreta del riu Aragó enfront de el pont de Ferro (0).
Pont de Ferro
El rei Sancho Ramírez havia fet construir al segle XI un pont sobre el riu Aragó en un lloc clau per a les comunicacions entre els regnes de Navarra i d’Aragó. Al mateix temps afavoria les relacions socioeconòmiques de Sangüesa amb Pamplona i la Val de Aibar. Tenia 7 arcs de mig punt.
Després de continuades destruccions parcials del pont de pedra durant segles, el 1891 es va decidir substituir els tres arcs centrals, els més grans, per un pont metàl·lic sense pilars intermedis i només recolzat en dos pilars a 67,70 metres.
La decisió de construir un pont de Ferro (1) respon al moment de l’expansió de l’arquitectura del ferro a Espanya.
Carrer Major
La direcció de el pont original va orientar el sentit del carrer principal, la Rua Major, del burg de Sangüesa la Nova. L’actual carrer Major.
Església de Santa María la Real
El primer edifici al travessar el pont i entrar al carrer Major, correspon a l’Església de Santa María la Real (A).
Es va construir sobre el palau i capella aixecats al costat del pont pel rei Sancho Ramírez a la fi de segle XI. Bé d’Interès Cultural: Monument, any 1889.
Quan el 1122 Alonso el Batallador decideix repoblar el burg de Sangüesa la Nova, s’inicia la construcció de la primera parròquia. En 1131 va donar el palau i l’església als Cavallers de Sant Joan de Jerusalem. Ells seran els que procediran a la construcció de Santa María la Real.
Des de l’altre costat dei riu Aragó puc ja imaginar la relació entre el pont i l’Església, al costat de la qual se situava una portada a la vila.
L’Església romànica es va construir en tres fases entre 1160 i 1230, començant pels tres absis i part de la portada, per acabar per la volta en estil romànic.
Ja avançat el segle XIII, en estil gòtic, es va construir el cimbori, sobre el qual es va elevar una torre octogonal rematada amb una agulla.
En les Guerres Carlistes al segle XIX va servir de caserna fortificada per les tropes liberals, sofrint greus destrosses.
El 1889 va ser declarada Monument Nacional. La seva restauració es va iniciar a partir de 1922.
Les dues imatges següents comparen l’estat de l’Església en una data indeterminada de principis de segle XX i en l’actualitat.
La planta de Santa María la Real és basilical, de tres trams amb tres absis romànics semicirculars, major el central.
La portada d’entrada està situada al costat de l’epístola, orientada a sud.
La torre, d’estil gòtic, s’aixeca sobre el cimbori del creuer. La torre està emmerletada, el que recorda el seu paper defensiu en la seva posició al costat d’una de les portes de la muralla i defensa del pont. El cilindre adossat correspon a una escala de cargol.
La portada romànica és del tipus de retaule en pedra ocupant el mur en tota la seva alçada, amb tres arquivoltes apuntades, iniciada el 1160.
Està format per dues parts clarament diferenciades.
La inferior és del mestre Leoderagio, d’origen francès i inspirada en la Catedral de Chartres. Dedicada al Judici Final, amb Crist totpoderós jutjant als homes.
Les columnes de les arquivoltes de la portada són un clar exemple d’escultura integrada a la columna, tal com es practicava en l’arquitectura romànica.
Les columnes rematades amb capitells.
La part superior, és posterior, segurament de finals de segle XII, i s’atribueix al mestre de Sant Joan de la Penya, formada per dues fileres d’arcuacions.
L’Església no és de grans dimensions, d’uns 30 metres de llarg.
Els tres absis són d’estil romànic i les naus d’estil protogòtic seguint el model propagat pel Cister.
En el primer tram de la nau central s’aixeca un cimbori amb volta de casquet que passa d’una base quadrada a octogonal per mitjà de quatre trompes.
A l’absis central, sobre l’altar major, un retaule renaixentista (plateresc aragonès) obra de Jorge de Flandes de 1550-1570.
Sortint de l’Església de Santa María la Real, prossegueixo pel carrer Major, que recorreré en el seu primer tram.
“La buena siesta”
Sobre el mur lateral de la casa del nº 9, edifici de la Mancomunitat de Serveis de la Comarca de Sangüesa, encarat als absis de l’Església, se’ns ofereix un gran mural.
És una obra de l’any 2017 titulada “La buena siesta” (2), mural d’Isaac Mahow, artista saragossà.
No em resisteixo a reproduir la nota informativa que acompanya el mural.
“El tema de esta obra viene de la fama de las verduras de Sangüesa, así como del paso de las ovejas por la Cañada de los Roncaleses. La flor representada es la de la planta de las pochas, nuestra verdura más afamada. Al artista le pareció Sangüesa un lugar muy tranquilo, ideal para que la protagonista de la obra echara una buena siesta después de degustar un buen plato de pochas arropándose con los pétalos de la flor mientras cuenta las ovejas nómadas.”
Palau dels ducs de Granada de Ega-Palau de Añués
En els nº 12 i 14 unes primeres mostres d’arquitectura civil de cases senyorials.
El primer correspon al Palau dels ducs de Granada d’Ega – Palau de Añués (3). Es tracta d’una casa palatina gòtica de segle XV. El seu propietari més il·lustre va ser Miguel de Anués, senyor de Belver, cambrer i majordom del rei don Juan de Labrid.
L’estructura arquitectònica dominant dels palaus renaixentistes del segle XV mostra un model bàsic similar. Són edificis de tres nivells. El primer en pedra de cadirat i els superiors en maó. El segon amb obertures de forma de finestres o balcons. El superior amb arcuació de mig punt. La teulada sobresortint amb un gran ràfec sobre bigues de fusta.
Al Palau Añués el portal és apuntat. Hi havia un altre bessó. Les obertures del primer pis estan formades per quatre finestres gòtiques flamígeres, majors les dues centrals. La arcuació superior i el gran ràfec són moderns.
Palau dels Íñiguez-Abarca
Adossat, al nº 14, el Palau dels Íñiguez-Abarca (4). Edifici renaixentista de 1601.
Seguint el model arquitectònic descrit al palau anterior, la primera planta de carreus amb la porta adovellada i les superiors de maó. Dos balcons i una finestra al primer pis i l’arcuació i ràfec superiors.
Carrer Alfonso el Batallador
A l’arribar a la cantonada per la dreta s’uneix el carrer Alfonso el Batallador a la Rua Major. Aquest punt és interessant perquè era el lloc on s’unien els dos recorreguts que podia efectuar els pelegrins entre Puente la Reina i Sangüesa. Un seguint pel costat sud del riu Aragó, que és el que s’utilitza actualment en el recorregut a peu. L’altre pel costat nord, usat pels pelegrins en cotxe.
Prenc el carrer Alfons el Batallador en el meu recorregut.
Començo a observar casalots històriques en el recorregut, com aquesta del nº 2, amb el mur de pedra del primer nivell i de maó en els superiors.
Palau de Ongay-Vallesantoro
En el nº 20 es localitza un dels palaus més importants de la ciutat, el Palau de Ongay-Vallesantoro (5). Primer va ser el Palau de Ongay i després pasà als marquesos de Vallesantoro, que va ser Virrey en Nova Espanya.
És un edifici de la primer quart del segle XVII d’estil barroc. A la façana conserva l’estructura de primera planta de carreus i les superiors de maó, amb ràfec, però sense arcuació en el nivell superior.
L’entrada la presideix una gran portada barroca, amb frontó i blasó, que s’alça sobre els dos primers nivells.
Aquesta noble façana està coronada per un dels alers en fusta més interessants de Navarra. Amb tretze gossos que representen animals fantàstics atrapant caps humans, flors i fruites exòtiques i fons amb indis i figures grotesques.
Actualment és la Casa de Cultura, el que permet accedir al seu interior.
El pati interior s’organitza al voltant d’una escala amb balustrada de fusta i galeria en cada nivell. Les columnes de cada nivell són de diferent estil.
Al pis superior s’exposa el retrat de Don Miguel José de Azanza Navarlaz atribuït a Agustín Esteve, deixeble de Goya, de finals de segle XVIII.
A la cantonada oposada del carrer persisteix un mural efímer sobre una tanca que promet una pròxima construcció d’habitatges. A la imatge de Google Street View de l’any 2012 ja es veia aquest mural, que set anys després es conserva perfectament.
També poden apreciar-se cases blasonades amb una interessant qualitat de rehabilitació, com la del nº 26.
Església de San Salvador
A l’arribar a l’Església de Sant Salvador (d) ens situem extramurs de la banda sud de la primera localitat medieval al costat del portal de Tudela.
El carrer Enric Labrit que prossegueix a la dreta de la fotografia, ens endinsarà en La Població, el barri per on es va ampliar Sangüesa en època medieval.
L’Església va ser fundada per 12 cavallers de Sangüesa i aixecada a la fi del segle XIII en estil gòtic per als nous veïns del barri de La Població. Situada al costat de la muralla, mostra a l’exterior forts murs de pedra amb potents contraforts i alts finestrals apuntats.
El temple és d’una sola nau i sis trams, amb absis poligonal.
A la capçalera se situa la torre-campanar, amb finestrals d’arcs apuntats que havia estat rematada amb merlets.
L’entrada s’efectua pels peus de l’Església, a través d’un altíssim pòrtic de forma rectangular irregular, atès que una banda es recolzava en la muralla. La volta és estelada. El pòrtic va ser construït al segle XVI per protegir la façana. Com es pot apreciar l’edifici es troba en mal estat i tancat al culte.
La portada, d’estil gòtic de principis de segle XIV, es compon de sis arquivoltes. El timpà representa el tema del Judici Final amb Crist en la part central mostrant les nafres, entre àngels, la Verge i Sant Joan Baptista agenollats.
Carrer Enrique Labrit
A l’endinsar-me en el carrer Enrique Labrit disposaré d’una perspectiva de relació entre l’Església de San Salvador amb la torre emmerletada de l’Església de Santiago.
Aquest carrer del barri de la Població, porta des del portal de Tudela de la primera muralla fins al portal de Carajeas en la segona muralla, que es va construir per protegir el nou barri.
Palau dels Íñiguez de Medrano
A l’arribar al nº 31 es localitza el Palau dels Íñiguez de Medrano (6). Palau de segle XVI, l’estructura i materials constructius de la façana segueix el model dels palaus de Sangüesa, és a dir, primer nivell de carreus, nivells superiors de maó i gran ràfec sortint de fusta de bigues llaurada.
És una de les poques mansions que es van salvar de la riuada de l’any 1787.
En el nº 35 una altra casa blasonada, amb porta d’arc semicircular de grans dovelles i blasó.
Convent de Ntra. Sra. del Carmen
Des de 1225 els carmelites havien creat un ermitatge a l’altre costat del pont, a l’ermita de la Nora, però per motius de seguretat es van traslladar intramurs el 1380, edificant aquest convent del Carmen (7) al barri de la Població, al costat de la muralla de la banda oest.
Durant la Guerra del francès va servir de caserna i el 1835 va ser amortitzat. Va tenir posteriorment funcions d’hospital, escola i, actualment alberga l’Escola Municipal de Música.
Portal de Carajeas
He arribat al límit sud de barri de La Població, on se situava al Portal de Carajeas (e) de la muralla ampliada al segle XIV. Del portal subsisteix únicament l’arc apuntat de la porta que es denominava també, “La Tajadera”, encarat al carrer Enrique Labrit.
Corresponia a la porta d’entrada des d’Aragó i pas duaner obligat per als comerciants i viatgers.
Carrer Sancho Garcés i carrer Estudio
Si volem resseguir el traçat del límit de la segona muralla podem dirigir-nos pel carrer Sancho Garcés fins a la plaça Portal de Peñalta on es localitzava el segon portal de la muralla ampliada, i continuar pel carrer Estudio, fins a la placeta de Santa Catalina.
En aquest carrer es localitzava l’avui desaparegut Estudi de Gramàtica de Sangüesa.
Placeta de Santa Catalina, carrer Santiago, carrer Genaro Vallejos
A l’arribar a la placeta de Santa Catalina apareix en primer terme les restes d’un portal i, darrere l’Església Parroquial de Santiago Apòstol.
Església Parroquial de Santiago Apóstol
L’Església Parroquial de Santiago Apòstol (B) estava situada al flanc sud-est del primer recinte emmurallat, planificada com a església fortalesa.
L’Església es va construir en tres fases entre els segles XII i XIII, amb addicions posteriors. El 1142 estaven construïts els tres absis i la portada principal en estil romànic tardà. A principis del segle XIII es van estructurar les tres naus en estil gòtic. Posteriorment es va acabar la volta de la nau central i l’inici de la torre. La torre va ser acabada al segle XIV proveïda de merlets.
Durant el segle XIX va patir els desastrosos efectes de la Segona Guerra Carlista, a l’ésser ocupada per les tropes de Govern el 1875 com a caserna.
L’estat actual és el resultat de la restauració de 1966. Va ser declarada Bé d’Interès Cultural: Monument a l’any 1972.
L’entrada es produeix pels peus de l’Església, a la banda oest.
La façana principal ha estat molt alterada. La portada se situa sobre un cos avançat amb doble columna en els extrems.
La portada de mig punt per arcs recolzats en tres columnes amb capitells.
En el timpà van incorporar al segle XVI la imatge de Sant Jaume en pedra policromada amb els vestits de pelegrí i dos pelegrins pintats.
Per la zona de la capçalera passaria la muralla. La seva torre quadrada emergeix potent sobre el presbiteri, amb dues finestres apuntades per costat i es coronada de merlets, presentant l’aspecte d’església fortalesa.
L’interior és de planta basilical de tres naus estructurades mitjançant columnes cilíndriques en quatre trams. La nau de l’evangeli és més ampla que la de l’epístola.
La capçalera amb tres absis semicirculars, major el central. El de la dreta ha estat modificat per la caixa de l’escala de la torre. En diverses èpoques, i als dos flancs, li van anar afegint capelles devocionals.
Els pilars de les naus són pilars cilíndrics amb volutes a manera de capitell, dels quals arrenquen els arcs apuntats en aresta que separen les naus.
Tres columnetes adossades suporten els arcs faixons.
Les naus es cobreixen amb voltes de creueria amb arcs faixons.
L’absis de la banda de l’evangeli presenta una entrada amb volta de canó apuntat i acaba amb volta de forn i finestra semicircular, amb una talla de Sant Sebastià.
Recentment, en l’espai de la rosassa s’ha incorporat un vitrall amb un disseny abstracte modern.
L’absis central queda cobert pel retaule barroc-rococó obra de Nicolau Francisco Pejón, que estava acabat en 1773. S’adapta a l’estructura de la capçalera romànica.
Al centre la imatge de Nuestra Señora de Belén, del segle XVI. A la part superior la imatge renaixentista de Sant Jaume.
Allotjada actualment a l’absis de l’epístola es troba la imatge gòtica de començaments del segle XIV, realitzada en pedra, de Sant Jaume “Pelegrí”, amb el bordó parcialment mutilat i el llibre dels Evangelis. Obra de principis de segle XIV, va romandre oculta fins que el 1964 va ser desenterrada de terra de la capella immediata. Se suposa que havia d’ocupar el lloc de l’altar major abans de la instal·lació del primer retaule.
En les diferents capelles s’allotgen retaules renaixentistes o barrocs, com el retaule de la Mare de Déu de les Neus, barroc de la segona meitat de segle XVIII.
Hospital de Pelegrins
Davant el portal de l’Església de Sant Jaume, al carrer Santiago, s’obre una placeta en la qual s’observa una mansió blasonada amb dues posades d’arc de mig punt de segle XVI
A la clau d’una de les portes està esculpit els símbols del pelegrinatge. Aquest edifici va ser hospital de Pelegrins (8).
Retorn a la zona de la capçalera de l’Església per continuar pel carrer Genaro Vallejos que segueix el recorregut de l’antiga muralla cap al carrer Major, i torçant a la dreta cap a la plaça de los Fueros.
Plaça de los Fueros
En aquesta plaça, extramurs de la vila primitiva, es localitza el Convent de San Francisco de Asís.
Convent de San Francisco de Asís
En relació amb el Convent de San Francisco de Asís (9), explica la tradició que, en 1213, tornant Sant Francesc d’Assís de Compostel·la, va fundar a Sangüesa la Vella un ermitori a l’església de San Bartolomé.
Més tard, diversos frares es van assentar a la Sangüesa del Llano, i en 1250 van ser afavorits per la protecció del rei Teobaldo II. El 18 d’octubre de 1266, segons recorda una làpida en el mur esquerre al costat de la porta, va fundar aquest rei l’església conventual i la va dotar de nombroses almoines, aixecant el convent.
S’accedeix a l’interior de l’església per una portada gòtica amb arc apuntat botzinat per quatre arquivoltes. La capçalera és recta. Els murs són de carreus amb contraforts, tot i que certes parts del nivell superior i el pòrtic, també en la meitat superior, són de maó.
L’interior de l’església reprodueix el típic temple d’una sola nau amb absis recte, tret molt característic de les ordres mendicants de segle XIII.
A principis de segle XVI es va substituir la coberta original per una volta estrellada.
Una porta lobulada dóna accés, des de l’Església, al preciós claustre gòtic de segle XIV, de planta rectangular gairebé quadrada, amb 64 arcs apuntats.
Des de 1898 hi resideixen els Pares Caputxins.
Carrer Major
Retorno al carrer Major on se situava la Porta de Jaca, punt on el carrer s’estreny, i entrada de pelegrins.
Al fons sobresurt l’agulla de l’Església de Santa María.
Palau dels París Íñiguez Abarca
En el nº 62 del carrer Major, el Palau dels París Íñiguez Abarca (10). L’edificació és renaixentista de segle XVI. Com en altres palaus, el nivell inferior és de carreu i la resta de la façana de maó. Responent també a el model arquitectònic local, el pis superior presenta una galeria d’arquets de mig punt i un gran ràfec de fusta amb bigues treballades.
En aquesta casa s’allotjava Sant Francesc Xavier quan va ser alumne de l’Estudi de Gramàtica de Sangüesa.
Casa dels Sebastianes
La Casa dels Sebastianes (11) és una edificació tardogòtica, en el nº 56. Va pertànyer a la família dels Sebastianes, rics comerciants locals i prestadors dels reis de Navarra.
A la paret de carreus de la planta baixa s’obren dues portes bessones d’arc apuntat. Els dos nivells superiors en maó amb balcons i ràfec de fusta.
Casa Consistorial
La Casa Consistorial (12), també coneguda com a Casa o Palau de les Arcades, es va decidir la seva construcció en 1569, encara que no va ser finalitzada fins al segle XVII. Ocupa el lateral del Castell del Príncep de Viana que afrontava amb la Rua Major després de ser comprat per la Vila de Sangüesa al Rei. Se’l considera un edifici emblemàtic ja que és un dels ajuntaments més antics de Navarra.
Els baixos defineixen un espai obert de porxos a l’estil de les llotges de molts ajuntaments d’aquests territoris. Es recolza sobre quatre arcades amb tres columnes amb capitells dòrics. La planta superior acull l’edifici de l’Ajuntament.
La teulada original sobresortia amb un típic gran ràfec. Actualment hi ha superposada una altra planta d’edifici.
A la façana l’escut de Sangüesa amb la data de referència del primer edifici, 1570.
Plaça General Los Arcos i Avinguda Príncipe de Viana
Els porxos donen a una plaça interior rectangular, plaça General Los Arcos, que corresponia al pati d’armes del Castell. Continua sent el lloc de celebració del mercat.
Aquest edifici es troba reproduït al Poble Espanyol de Barcelona des de 1929.
Palau-castell del Príncipe de Viana
Travessant la plaça anterior, em dirigeixo a Palau-castell del Príncipe de Viana (13), que dona a la avinguda Príncipe de Viana. També se’l coneix com Torres del Batallador. Bé d’Interès Cultural: Monument, any 1985.
Es remunta a l’època del rei d’Aragó i Navarra Sancho I Ramírez, a finals de segle XI. Al separa-ser les corones de Navarra i d’Aragó l’any 1134, la proximitat de Sangüesa a la frontera amb Aragó va portar a la seva fortificació. El flanc nord es va situar seguint el preexistent castell. Més endavant es van construir les torres emmerletades en els seus extrems.
Va ser lloc de residència de reis i prínceps, i en ell es van celebrar Corts Generals del Regne.
Un cop annexionada Navarra a Castella, el 1516 el Cardenal Cisneros va ordenar la demolició de les parts fortificades, respectant-se el castell-palau, encara que desarmant-lo, al servir d’allotjament per la guarnició de les tropes castellanes.
Disposava de dos cossos paral·lels separats pel pati d’armes. El cos de la banda sud, semblant a què ha perviscut, va ser demolit el 1569 per construir-hi l’Ajuntament després que en 1569 la Vila el comprés.
Es conserva el cos nord amb dos nivells entre dues torrasses prismàtiques amb merlets.
El flanc nord està recorregut en el seu exterior pel fossat i presenta una porta adovellada i finestres dobles rectangulars, així com una xemeneia circular de les moltes que va tenir.
El flanc sud presenta dues portes d’ingrés i finestres dobles rectangulars.
Carrer San Miguel
Abans d’iniciar el retorn em va interessar passejar pel carrer San Miguel. Un carrer menys turístic, però amb més gust popular i que seguia per la seva part interior la muralla, fins a la Porta de Jaca.
Desembocar al Portal de Jaca i recorreré de nou el carrer Major vers la sortida.
Sortida pel Pont de Ferro
La tornada al cotxe em permet travessar novament el pont de Ferro.
Al fons observo l’alt de Arangoiz en el qual se situava El Castelló, un castell que el 1171 va fer construir Sancho VI el Sabio per protegir Sangüesa la Nova, manat destruir el 1519 pel Mariscal Pere de Navarra. Actualment l’Ajuntament projecta recuperar-lo.
En el turó s’observa el monument al Sagrat Cor amb el seu mirador sobre la ciutat.
Per aquí prosseguiran el camí els pelegrins que es dirigeixen a Santiago de Compostela en direcció a Puente la Reina, on enllaçaran amb els procedents del camí francès per Roncesvalles.
Fi de la visita
Primer Vila i després Ciutat, en una localització estratègica, tant per la història com per la geografia. Com a punt important en el Camí de Sant Jaume en el recorregut francès des de Somport; per la seva posició de frontera del Regne de Navarra amb el Regne d’Aragó i com a pas des del Pirineu pel Canal de Berdún vers Navarra i Aragó.
Estructura urbana medieval netament cristiana, de planta ortogonal bastant regular. Encara que van ser destruïdes les seves muralles, perviu el traçat urbà de les seves etapes de creixement.
Romànic, gòtic, renaixement i barroc es dispersa pels seus carrers.
Admirar la portada romànica del Església de Santa María la Real, una de les joies més importants del romànic espanyol, ja justifica la visita.
Bases d’informació
Webs
Sangüesa/Zangoza
Església de Santa María la Real
Webs academic
B. Müller. La arquitectura plástica de Santa María la Real en Sangüesa (Navarra)
C. Milton Weber. La portada de Santa María la Real de Sangüesa
J. Carrasco. La comunidad judía de Sangüesa (. 1080-1412): Economía. Sociedad
J.C. Labeaga Mendiola. Carta Arqueológica del término municipal de Sangüesa (Navarra)
J.C. Labeaga Mendiola. Concesión del título de ciudad a Sangüesa
M. Ancil. Monografía de Sangüesa (1943)
P. Belascoain Cemborain. Sangüesa, historia de un pueblo
S. Andrés Valero. Libro de Fuegos de la Merindad de Sangüesa de 1428
Llibre
J.C. Labeaga Mendiola. Sangüesa. Colección Panorama Nº 22, Gobierno de Navarra
