Església de Santiago de Agüero (Osca), impressionant temple romànic aragonès al mig del bosc, inacabat, i ple d’incògnites.
Església de Santiago de Agüero (Osca)
Església de Santiago de Agüero. Reino de los Mallos. Osca
Municipi: Agüero. Comarca: Hoya de Huesca. Província: Osca. Com. Autònoma: Aragó
Coordenades: 42°21′23″N 0°47′35″O. Altitud: 696 msnm.
Web: turismohoyadehuesca
La clau de l’església de Santiago de Agüero està disponible des del mes de setembre fins al mes de juny a la residència de la tercera edat “Virgen del Llano”, al nucli urbà. A l’estiu obert, excepte els dilluns.
És aconsellable anar proveïts d’una llanterna per poder il·luminar els detalls constructius i escultòrics de l’interior.
Bé d’Interès Cultural: Monument
Última visita: 2019
Església de Santiago de Agüero. Reino de los Mallos. Osca
En els Posts El Corral de Concilio, Hotel amb encant-Restaurant i Murillo de Gállego, Agüero i Riglos, feia referència a l’església romànica de Santiago de Agüero, un edifici sorprenent aïllat en un monticle, sobresortint majestuós enmig d’un bosc d’alzines i pins. A més, també sorprenen les proporcions d’una església de considerable alçada en relació la seva escassa longitud. A l’informar-nos, ens trobem davant d’un edifici religiós ple d’incògnites.
Prendré com a base principal d’informació la continguda en la fitxa del cercador del Patrimonio Cultural de Aragón. També és molt recomanable la visita al Post de Antonio García Omedes, que conté una presentació fotogràfica exhaustiva del temple.
Abans de continuar he de demanar disculpes per la qualitat de les fotografies, especialment les interiors. Domina la penombra del temple, només il·luminada per la llum natural “romànica”, mentre que les instantànies estan preses per un simple turista amb la seva modesta càmera.
Una mica d'història
Les incògnites històriques es refereixen tant a l’origen i destinació amb què va ser concebut el temple, com als motius que quedés inacabada la seva construcció. Tampoc no està clara la datació de les parts del temple.
L’absència de documentació escrita referent al temple ha obert el pas a especulacions i hipòtesis al voltant de tot això.
El que sembla clar és que la construcció que s’ha conservat es va realitzar a principis de segle XIII, deixant inacabat l’edifici, al temps que s’evidencia dues etapes constructives. La primera des de la paret sud fins l’absis nord; la segona de tancament de la paret nord i la oest.
La superior qualitat de la primera fase indicava la presència d’un promotor important, mentre que la segona suggereix un tancament precipitat davant la decisió de no continuar la construcció de l’edificació.
Destaquen tres hipòtesis sobre l’origen d’aquest temple.
Per les seves dimensions, sembla més destinat a una església monàstica que a una parròquia rural. Atès que segons sembla el temple d’Agüero va ser donat pel rei Sancho Ramírez (1064-1094) al Monestir de San Juan de la Peña (Osca), alguns historiadors han plantejat la possibilitat que fos a acollir a la comunitat d’aquest monestir, donades les adverses condicions de vida a San Juan de la Peña.
Altres assenyalen l’opció que s’erigís per tal d’albergar la retirada del rei Ramiro II el Monje.
Una hipòtesi, molt més de caràcter llegendari, apunta a un monument homenatge, o fins i tot panteó, de Rei Pedro I aixecat per la seva vídua Doña Berta durant el breu període de temps en què aquesta va “regnar” al Reino de los Mallos.
Una altra hipòtesi apunta que els signes que es conserven en el cadirat ofereixen la impressió de procedència d’una Orde militar.
L’anàlisi dels signes de picapedrer d’Agüero, en relació a l’anàlisi històrica del període 1110-1153 a Aragó, i a les característiques de l’única escultura d’una cara aristocràtica en un capitell interior de l’absis central, escortada per dues petites representacions d’una vaca i un cavall, també permeten apuntar al vescomte Gastó de Bearn i la seva dona Talesa Sánchez com els promotors d’aquesta església construïda entre els anys 1120-1143.
El que sembla clar és que les obres van haver de acabar-se abans de 1153, data d’inici de l’església de Santa Maria de Poblet (Tarragona). Segons José Luis Bozal, el signe de picapedrer que representa una empunyadura de daga i la inscripció ANOLL, específics de Santiago de Agüero, també són presents en els absis del Monestir de Poblet, el que demostraria la hipòtesi sobre el tancament de la església de Santiago de Agüero pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i el trasllat de l’equip de picapedrers per a l’inici de la construcció de Santa Maria de Poblet.
L’església de Santiago va ser projectada com un edifici de planta basilical de tres naus i tres absis semicirculars que, encara que mai va arribar a acabar-se, ha deixat com a llegat un magnífic temple, tant per les seves dimensions i acabats, com per la qualitat de la feina escultòrica, especialment del Maestro de Agüero.
És perceptible que la seva edificació es va desenvolupar en dues etapes constructives. La seva primera campanya constructiva -els àbsides- es relacionen en el seu llenguatge arquitectònic i escultòric amb la capçalera de la Catedral de Santo Domingo de la Calzada (La Rioja), per la qual cosa l’església de Santiago hauria estat començada per un taller d’origen francès que havia treballat en aquest temple de la Rioja.
Per tancar els absis i acabar la decoració es va recórrer al Maestro de San Juan de la Peña o de Agüero. Aquest mestre va arribar a concebre un estil propi amb característiques molt definides visibles al claustre de San Juan de la Peña o de San Pedro el Viejo d’Osca, així com a les portades de San Nicolás de El Frago o San Antón de Tauste entre d’altres.
La importància de l’església de Santiago a Agüero la va portar a ser declarada Monument Nacional (avui Bé d’Interès Cultural, categoria de Monument) mitjançant Real Ordre de 15 de març de 1920.
Descripció de l’església de Santiago de Agüero
Com s’ha dit, es tracta d’una església de planta basilical, amb tres naus i tres absis semicirculars, de la qual es va construir els tres absis i la zona presbiteral i el primer tram del temple, orientada litúrgicament a llevant.
Aquest primer tram no presenta ni creuer ni cimbori, amb dos pilars al centre i columnes adossades a ells, sustentant el sistema d’arcs.
De les tres naus la central és més alta. L’estructura de cobriment és molt especial, ja que cada nau té una coberta individual a dues aigües, amb un canal longitudinal interior de desguàs entre cada dues d’elles, el que ha ocasionat problemes de filtracions d’aigua.
L’acabat constructiu del que constitueix el peu del temple, al no prosseguir la seva construcció, presenta un tancament de caràcter provisional, seguint el mateix estil de cadirat, però de menor qualitat.
Era propi en el procés constructiu dels temples romànics que, donada la prolongada durada del temps d’edificació d’una obra d’aquestes magnituds, es comencés construint de forma acabada el cap i el primer cos per poder-la consagrar, mentre que es continuava construint els trams posteriors, amb cobertes provisionals, fins a la seva finalització total.
Si és així el que va passar en aquesta església de Santiago, s’hauria abandonat la construcció de l’edifici al concloure la primera etapa. Els acabats de la part construïda estarien totalment completats en arquitectura i escultura, sense les probables pintures que, si escau, haurien estat executades un cop completat el temple final.
En aquest cas, ha quedat un exemple perfecte d’aquest procés de planificació de les etapes constructives de l’època.
A més, al no haver-se executat cap obra posterior, ens trobem davant un exemple perfecte de romànic original.
L’estil correspon al romànic ple, amb murs de carreus de pedra sorrenca i columnes encastades i embegudes.
Les dimensions aproximades són: nau central 6,5 metres de llum; naus laterals 5,5 metres de llum; base de les columnes 1,5 metres; amplada del tram, 6,5 metres, del que resulta una amplada total de l’interior de el temple d’uns 20,5 metres. L’alçada de les naus és d’uns 8,50 metres, una mica més la central. Els murs són d’uns 1.60 metres de gruix.
Els murs, tenen a l’exterior en els tres absis i en els seus angles d’unió contraforts columnes adossades (encastades i embegudes) de fust cilíndric. En el cas de l’absis central les columnes són compostes. Totes elles s’apuntalen sobre sortints del sòcol de l’edifici. Els capitells que rematen les columnes adossades són de grans dimensions i sobris en la seva decoració. El ràfec posseeix permòdols amb caps, lleons i ocells en gran relleu.
Exterior del temple
Al lateral meridional es troba situada la portalada. La seva disposició és estranya, ja que se situa descentrada respecte al llenç del mur, amb un arc cec a la seva dreta.
És possible que completat l’edifici hagués disposat d’alguna altra portalada.
Són curiosos els capitells d’estil “egipci” de la part superior de les grans columnes embegudes.
La capçalera està formada per tres absis semicirculars, major de diàmetre i altura el central, així com amb més rica decoració, tot i la sobrietat de tot el conjunt.
L’absis central presenta tres parells de finestrals, com era usual per simbolitzar la Santíssima Trinitat, molt esvelts i estrets.
Els permòdols dels ràfecs són prismàtics triangulars i llisos.
L’absis central és recorregut per una imposta amb relleus (erosionats) en la qual es poden apreciar alguns animals i motius vegetals. En els absis laterals la imposta es redueix a una motllura.
El lateral septentrional s’encaixa, en la seva part baixa, a la roca de la muntanya. Aquest encast serveix de contrafort natural del mur del temple.
La portalada
La portalada d’ingrés es troba situada a la façana sud de l’edifici. És una portalada atrompetat de quatre arquivoltes, de secció cilíndrica les interiors i de secció rectangular les exteriors, que baixen sobre columnes adossades de fust cilíndric, recolzades al seu torn, sobre un sòcol. Totes les columnes estan rematades per capitells amb representacions antropomorfes, zoomorfes i vegetals.
El tancament superior de la portalada conté un timpà apuntat que es sustenta sobre dos queixals (mocheta) amb relleus figurats. Es representa l’escena de l’Epifania.
La portalada la protegeix una volada amb permòdols de pedra decorats amb animals i figures femenines.
Els capitells són obra del Maestro de Agüero de gran qualitat.
Una de les interpretacions del simbolisme de les queixals (mochetas) considera que el de l’esquerra representa un cap de lleó que de la seva boca sorgeix Adam, mentre que de la de la dreta sorgiria Eva. Per a altres, es tracta de dracs.
És molt interessant la remembrança oriental de les caps.
Com s’ha assenyalat al principi, l’església de Santiago compte en les cares dels seus carreus amb abundants marques de picapedrer, algunes tan peculiars i repetitives -apareixen més de 50 vegades- com una clau. Aquestes marques serien tallades a manera de signatura pels picapedrers que van participar en la construcció.
Interior del temple
A l’entrar es travessa per una portada interior formada per una arquivolta sortint, recolzada en quatre fustes cilíndrics aparellats i capitell comú a entre ambdues parelles.
Com el recinte no disposa de llum elèctrica, podrem percebre la penombra ambiental en què es desenvolupaven les cerimònies a l’interior d’un temple romànic.
Les voltes són de mig canó apuntat, amb arcs faixons.
A les fotografies següents podem apreciar que, mentre que les corresponents a l’arc triomfal del presbiteri són del mateix estil i qualitat escultòrica, les del primer tram central del temple són diferents entre si. La més propera a l’entrada és de la mateixa qualitat que les anteriors, mentre que la de la banda nord està sense elaborar, el que corroboraria que aquesta part s’hauria construït quan ja s’havia pres la decisió de no acabar l’església, i només interessava tancar el recinte el més ràpidament possible.
Els absis
La decoració interior es concentra en els absis.
Els absis semicirculars es cobreixen amb quart d’esfera, estant reforçada la central per dos nervis de secció rectangular i per l’arc d’embocadura que baixa a dobles columnes.
L’absis central està recorregut per una arqueria cega sobre columnes amb capitells esculpits, una imposta de separació i tres parelles de finestres en doble esqueixada.
La presència de nombrosos forats de la bastida (forats per inserir bigues de la bastida durant la construcció) aporten una altra mostra d’edifici inacabat.
La il·luminació de l’absis central es realitza per 6 obertures altes i estretes, aparellades de 2 en 2, amb entrada de llum per doble esqueixada, tot i que el vessament interior és el dominant. La tríada de dobles finestres correspon a la simbologia de la Santíssima Trinitat, usual en els absis centrals romànics.
Sorprèn la diferència de construcció exterior entre els arcs superiors de les finestres centrals.
Tots els capitells de l’interior de l’absis estan adornats amb motius geomètrics o vegetals, a excepció d’un que representa un cap coronat.
Es considera que la diferència d’estil més sobri en relació a la resta de capitells del taller de Maestro de Agüero correspondrien a un moment de la construcció sota influència cistercenca.
Com diem, de tots aquests capitells només n’hi ha un amb representació antropomorfa d’una cara humana, situat el segon de la banda esquerra.
És una incògnita aquesta particularitat i situació, encara que una interpretació proposa que es va voler representar, possiblement, el promotor del temple. Al seu torn, aquest capitell es veu ressaltat en certs moments de l’any per la il·luminació directa sobre la seva cara, del raig de llum que entra pels finestrals. La corona apuntada no va arribar a ser esculpida.
La taula de l’altar es recolza sobre un gran capitell de motius florals simples que, presumiblement, hauria d’haver estat destinat per a alguna de les columnes dels trams del temple no construïts.
És interessant el carreu que tanca la unió de l’arc triomfal amb els nervis de reforç de la cúpula. Per la seva banda interior, la clau de l’arc triomfal s’estén en una forma d’aparença pentagonal que enllaça amb les dues nervadures de l’absis central. En ell hi ha esculpida una estrella de vuit radis.
Els absis laterals tenen frisos correguts, destacant el de la banda sud, de l’epístola, amb escenes del naixement de Crist, mentre que el de la banda nord, a l’igual que l’imposta del central, presenten únicament un dibuix floral.
A l’absis de l’epístola destaca el fris o imposta, té una amplada de 14 cm.
La història que representa, d’esquerra a dreta, abasta el període evangèlic que va des de l’Anunciació, passant pel naixement i els Reis, fins al somni de Josep perquè iniciï la fugida davant la persecució dels Sants Innocents.
Destaca la força expressiva de les seves escenes, de vegades arrossegades per l’impuls de les corbes del fullatge intercalat.
A l’alçada de la vista, s’ha incorporat una reproducció fotogràfica de tot el fris perquè es puguin apreciar les escenes representades.
En tot el conjunt destaquen les fulles que enllacen les escenes, d’estil de l’art clàssic.
L’absis i capella nord-est, va ser construït per un altre equip de picapedrers, va donar a la seva imposta interior un acabat ornamental més senzill, a base d’un dibuix floral rítmic.
Tram de la nau construït
Els tres costats de l’únic tram construït, són de voltes apuntades. Els quatre pilars presenten semicolumnes i columnes adossades que sostenen els arcs apuntats.
En els capitells de les columnes de l’arc triomfal es representen motius vegetals i temes animalístics d’inspiració oriental com àguiles, harpies ….
En canvi, en els que correspondria a la columna entre el primer i el segon tram, l’obra és més tosca: representen harpies, i àguiles amb els pics convergint sobre el caparró d’un nen nu posat en peu entre elles; cap a l’exterior els capitells encastats entre el mur occidental insisteixen en aquests temes animalístics d’inspiració oriental, així com al queixals de la portalada.
A la columna de la banda nord, a la dreta en la fotografia, ja no es va arribar a incorporar el capitell, corresponent ja a l’etapa de tancament i final de l’obra.
Tancament de ponent
La sobtada decisió de deixar l’església inacabada es reflecteix clarament en la construcció del mur de ponent, purament funcional per tancar l’edifici.
Interès final
En resum, per a Ricardo del Arco la importància singular de l’església de Santiago de Agüero es basa en el gran nombre i la qualitat dels relleus escultòrics, que no els presenta cap altre monument aragonès de les seves dimensions; un focus important per estudiar l’evolució de l’escultura romànica i les seves primeres manifestacions gòtiques a l’Alt Aragó. En Agüero es troben totes les fonts d’inspiració, al servei d’un artista molt personal i expertíssim.
Bases d’informació
Webs
Ricardo del Arco. La inédita iglesia de Santiago en Agüero
José Luis Bozal González. Iglesia de Santiago de Agüero
José Luis Bozal González. Signos de cantero en la iglesia Santiago de Agüero
José Luis Bozal González. Los signos de cantero en las iglesias románicas en España
Antonio García Omedes. Agüero. Ermita de Santiago
