Sant Feliu de Guíxols (Girona) és la síntesi d’un procés històric visible des de l’Edat Mitjana cristiana al Monestir i la Porta Ferrada, la seva vocació marinera i comercial, la industrialització del suro i el turisme, de la que resulta un entorn urbà de forta personalitat.
Sant Feliu de Guíxols i Monestir (Girona)
Sant Feliu de Guíxols i Monestir. Baix Empordà. Girona
Comarca: Baix Empordà. Província: Girona. Com. Autònoma: Catalunya
Coordenades: 41°46′50″N 3°01′50″E. Altitud: 4 msnm. Població: 22.097 habitants (2020)
Web: ajuntament
Darrera visita: 2019
Sant Feliu de Guíxols i Monestir. Baix Empordà. Girona
Un cop situats a la Costa Brava, des del punt d’estada a l’Hotel-Restaurant Casamar, podem dirigir-nos en direcció sud per recórrer les viles costaneres. En aquesta ocasió el punt de visita serà la vila de Sant Feliu de Guíxols.
Es tracta d’una localitat, actualment de més de 20.000 habitants, amb una història que arrenca d’un primer assentament iber. Al llarg del temps, s’han anat combinant les activitats agrícoles i pesqueres amb la activitat comercial, facilitada per la seva funció de port marítim, i un posterior important impuls industrial al segle XIX. A la fi, des de principis del segle XX, es va desenvolupar una progressiva dedicació turística, primer a acollir residències d’estiueig de les burgesies de Girona i Barcelona i, posteriorment, amb el turisme de platja.
La particularitat de Sant Feliu de Guíxols, com també pot constatar-se a Palamós, és que el pes del turisme i les residències secundaries no constitueixen una especialització absoluta, com pot ser el cas de Platja d’Aro, sinó que l’urbanisme turístic fa evolucionar un urbanisme històricament assentat al llarg de dos mil anys, seguint l’evolució de les primitives necessitats agràries primer, les religiós-defensives de l’edat mitjana, a l’edat moderna del comerç navilier, la industrialització tèxtil i surera i, finalment la turística.
És, per tant, un exemple d’urbanisme amb bases i personalitat històrica.
El territori
Al límit meridional de la comarca del Baix Empordà es localitza el municipi de Sant Feliu de Guíxols, situat a la zona marítima de la serra de Les Gavarres, nucli muntanyós de poca alçaria, pels volts de 500 m, amb formes arrodonides de material molt erosionat de pissarres, calcàries i granits.
Estem al límit meridional de l’àmbit de la tramuntana (característic vent del nord).
La vegetació, dominada per pinedes i sureres, va fer possible l’expansió de la industria surera per la comarca. (Vegis el Post: Museu del Suro)
No perd població, malgrat que sembla haver arribat a un cert nivell d’estabilització: 18.403 habitants l’any 2000; 21.975 el 2010 i 22.097 en 2020.
Una mica d’història
La història de Sant Feliu de Guíxols arrenca a un poblat iber a l’est de la badia, a l’espigó dels Guíxols o Fortim (A) des dels segles V-IV aC.
Pel que es diu, al segle I dC els pobladors es van desplaçar a ponent de la badia, al costat de la riera i sota la muntanya de Castellar (B).
Sembla que els romans no van habitar aquesta platja perquè no obria camí a cap comarca. Tampoc hi ha documentació sobre els primers segles, durant els períodes visigòtic i musulmà.
Va ser el rei franc Lotari I, net de Carlemany, qui va fomentar-hi un monestir benedictí que exercia de fortificació, amb set torres que guardava el monestir i la més famosa, la del fum, per les fumades que en ella es feien per assenyalar l’aparició dels corsaris. Havia de vigilar aquesta zona de costa.
La data de fundació del monestir és discutida, abans de la primera noticia documentada, que data de l’any 968.
En un primer moment la ocupació del territori es limitava al monestir-castell i el nucli rural extern al seu costat, dedicat a la pesca i l’agricultura.
A l’ombra del monestir es va anar expandint un poble, en els intervals de pau i assossec, a l’altre costat de la riera (C). Amb la seva expansió progressiva, va esdevenir vila de Sant Feliu, reconeguda oficialment l’any 1181. Els habitants havien d’estar al servei del manteniment i defensa del monestir-castell.
El comerç i el trànsit a la platja el va convertir en un nucli pròsper i vital, el que va ser motiu de constants enfrontaments entre l’abat i el poble, en disputa pels seus drets respectius.
En un primer moment, Sant Feliu es va convertir en el port de Girona, especialment en relació amb els ports italians.
Al segle XIV hi havia una clara estructura urbana a banda i banda de la riera: a ponent el monestir i el seu raval, a llevant un nucli fortament murat (C), amb un raval anomenat Tueda.
La seva importància marinera es va posar de manifest en la seva participació en la conquesta de Mallorca amb Jaume I, ja al segle XII. Per Francisco y María José Sala: “El modo de hablar de aquellos isleños es más semejante al de esta villa que al de los otros pueblos del Principado”. Més endavant, també destacà la seva participació en la batalla de Lepant, al segle XVI, amb 80 capitans.
En 1354, amb Pere IV, esdevingué vila reial i considerada com a “carrer” de la ciutat de Girona, amb diversos privilegis. Devia tenir més d’un miler d’habitants.
Al segle XIV es va alçar la torre de la Guàrdia, com a torre de guaita, al cim de la muntanya de Sant Elm (F). Durant els segles XV i XVI es fortificà la torre i es permeté construir una capella dedicada a Sant Elm.
En 1493, Ferran el Catòlic, va concedir un Reial Privilegi per construir un moll al port.
Fins al segle XVII no es produeix un important creixement de Sant Feliu de Guíxols, que es reflectirà en l’expansió urbana, especialment en el raval de Tueda (D). Malgrat les destruccions derivades de la guerra en 1652, que van arrasar el barri, en pocs anys es va refer i es dobla en nombre d’habitatges.
Els conflictes bèl·lics amb França i la Lliga d’Augsburg de finals del segle XVII van comportar l’enderrocament de les muralles i de la torre i la ermita de Sant Elm per part dels soldats francesos, a les ordres del Duc de Vendôme, l’any 1696.
A partir de finals del segle XVIII es produeix una bonança econòmica important, centrada en les activitats relacionades amb la pesca i els seus derivats, la confecció de xarxes per l’exportació, les drassanes i l’expansió de la industria del suro, amb la conseqüent expansió urbana, sense la constricció de les muralles. Sant Feliu passaria d’uns 1.600 habitants a principis de segle a més de 5.000 a finals de segle.
Al llarg del segle XIX, la guerra de la Independència i les guerres carlines, en que anava esdevenint vila fortificada, també van afectar al nucli urbà.
Malgrat tot, Sant Feliu de Guíxols va ser empori de la indústria del suro durant molts anys. Aquesta indústria va crear la fisonomia contemporània de la ciutat i un nucli burgès d’una distinció indubtable.
Al mateix temps, s’anava fent necessària la modernització de la xarxa de comunicacions per facilitar els transports de mercaderies i persones. Entre 1887 i 1892 es va construir una línia de ferrocarril de via estreta entre Sant Feliu de Guíxols i Girona, “el feliuet”, de 39 kilòmetres. També va ser un incentiu per atreure turisme de sol i platja. Es va clausurar al 1969, ja en ple auge de l’automòbil particular. El traçat del recorregut s’ha reconvertit en Via Verda, coneguda com la Ruta del Carrilet II, fins a Girona.
Als primers anys del segle XX s’inicia la construcció d’habitatges a la zona de la platja de Sant Pol (G).
També posseeix grans condicions per al turisme. Josep Pla la veia com: “Una petita ciutat completa, bellíssima, la més gran de la Costa Brava, excel·lentment urbanitzada, de clima mitigat, d’una amabilitat encantadora no solament en el tracte dels seus habitants, sinó en les mateixes coses que un se sent envoltat. És una ciutat neta, cuidada, molt oberta, simpàtica. Els seus voltants són d’una bellesa incomparable.”
Actualment, les primitives funcions industrial i portuària queden desbordades, sobretot a l’arribar l’estiu, pel turisme, que multiplica la seva població i li dona un ritme de vida urbana.
Aquesta funció turística va donar lloc, a partir del principis del segle XX, a l’extensió en barris residencials i hotelers, en forma de nombroses “urbanitzacions”, des de la primitiva urbanització de Sant Elm, en el Castellet a ponent, fins a la platja de Sant Pol, a llevant, que enllaça amb la urbanització de S’Agaró, malgrat que aquesta pertany al municipi de Castell-Platja d’Aro.
Sobre la base d’aquests antecedents, per a Josep Pla, Sant Feliu és un exemple típic de superposició de dues cultures: la feudal i la comercial.
Recorregut per Sant Feliu de Guíxols
Efectuaré un recorregut que començarà en el Monestir (B). Travessaré la vila medieval (a, b, c) i l’eixample d’època moderna (d, e, f), retornant pel passeig de Mar (E). Pujaré a l’ermita de Sant Elm (F), per gaudir de les vistes sobre la Vila i la Costa Brava. Per acabar a la platja de Sant Pol (G).
El Monestir de Sant Feliu de Guíxols i la Porta Ferrada
Bé Cultural d’Interès Nacional: Monument
Les dues vistes aèries del Monestir de Sant Feliu de Guíxols (B), que ens permet veure Google maps, perspectives des del nord i sud respectivament, mostren el que queda del complex del Monestir: l’església gòtica, alguna torre medieval, i les ampliacions del segle XVIII.
El conjunt era un monestir-fortalesa amb un gran caràcter estratègic i defensiu, que comptava amb una muralla defensiva (queda una de les portes d’entrada al recinte monàstic: l’arc de Sant Benet) i tot un seguit de torres, camí de ronda, merlets i matacans.
El plànol mostra les etapes constructives de l’edificació actual. El que han desaparegut són les muralles que envoltaven el Monestir.
Al lloc del monestir de Sant Feliu de Guíxols hi ha vestigis d’un establiment romà i d’una necròpolis creada entorn d’un mausoleu dels segles IV-V. Damunt seu es troben les construccions preromàniques de les torres del Fum i del Corn, així com la façana coneguda per la Porta Ferrada.
La data d’inici del Monestir se situa al voltant del segle VIII, malgrat que no hi ha cap notícia escrita del Monestir fins l’any 968.
El 1117 el monestir fou adscrit a l’abadia de la Grassa, al Llenguadoc, però aviat va recuperar l’autonomia. La població que va créixer entorn fou afavorida per la concessió de franqueses per part de l’abat als seus habitants l’any 1181.
L’abadia fou abolida el 1835, en el moment de la desamortització. En aquells moments, el Monestir va ser incendiat i destruïda la seva biblioteca
Des de l’exterior el conjunt ofereix una perspectiva magnificent.
La Porta Ferrada i l’Església
La Porta Ferrada hauria estat una part d’un primitiu edifici noble no religiós al qual s’afegiria posteriorment una església romànica i les torres de defensa.
L’arquitectura de la Porta Ferrada consisteix en un pòrtic de tradició mossàrab amb arcs de ferradura i una galeria superposada a manera de trifori, la construcció probablement sigui de finals de segle X.
A banda i banda es situen, a la dreta la torre del Corn i a l’esquerra la torre del Fum.
La part baixa, coneguda com a Lo Signe, era lloc de cerimònia on es signaven documents, espai representatiu i important en la vida monàstica. La part superior, l’abat Bernat de Torroella (1433-60) l’habilità com a dormitori consistent en sis petites cel·les.
Aquesta construcció és un exemple d’arquitectura culta i molt elaborada de la qual no hi ha gaires exemples a Catalunya i és l’estructura més emblemàtica del monestir.
Per la part posterior de la Porta Ferrada es va adossar la primera església romànica. L’espai de la Porta Ferrada es convertiria en claustre del Monestir -entenent-lo com espai per a la meditació Independentment de l’estructura arquitectònica que tingués- afegint la galeria superior.
Des de les seves torres i guaites, es descobria de lluny l’arribada dels atacants, ja fossin àrabs, tropes d’altres nobles que li disputaven a l’abat propietats importants com el castell de Benedormiens a Castell d’Aro, monjos de monestirs enfrontats (com va passar amb l’atac dels monjos del monestir de la Grassa el 1118) o els exèrcits francesos.
A l’esquerra sobresurt, esvelta, la torre del Fum.
L’Església que perviu va ser construïda quatre segles després de la fundació del monestir, als segles XIV-XV, amb l’ampliació gòtica del temple, amb dos nous trams, el creuer i tres absis semicirculars.
En un recorregut per l’exterior nord s’observa, al peus de la torre del Fum, un àmbit, ara descobert, on s’allotjaven les sitges de recollida dels tributs dels vilatans. Els veurem amb mes claredat des de la torre.
Pel lateral de l’evangeli hi ha l’entrada a l’actual església parroquial. Es manifesta clarament l’esperit de fortificació de la construcció.
En aquest angle està situada la torre de Tramuntana o dels reis.
Malgrat que l’Església estava tancada, em sembla interessant aportar una perspectiva general del recinte interior gòtic.
Arc de Sant Benet
Abans d’entrar al Monestir, efectuem una ullada al Arc de Sant Benet (1747). Porta d’entrada al recinte emmurallat del monestir benedictí, del segle XVIII i d’estil barroc. Avui queda al mig de la plaça a causa de l’enderroc dels murs que tancaven el monestir. El model de monestir benedictí era el d’un edifici compacte tancat que agrupava totes les dependències de la clausura monàstica entorn d’un pati o espai amb porxos (claustre).
Visita interior al Monestir
Per darrera de l’arc sobresurten les dependències barroques del Monestir, bastides a la primera dècada del segle XVIII. Per aquesta porta barroca s’accedeix a la visita al recinte en el que s’allotja el Museu d’Història i l’Espai Carme Thyssen.
Dins de les dependències el primer recorregut serà el circuit de les torres medievals del Monestir.
Pujant a la primera planta, passant per l’interior de la torre del Corn, per situar-nos a la planta superior de la Porta Ferrada. Es pot observar la particularitat dels primitius capitells romànics.
Torre del Fum i panoràmica
La Torre del Fum del segle X, és de planta semicircular. Des d’aquí es feien senyals de fum per avisar la població de perills imminents per mar.
La part recta del semicercles dona a l’interior, i s’adapta al mur de l’església, però queda separada amb un espai d’escales que porten, primer als fonaments, on hi ha una construcció quadrada i amb un mur de tradició romana que s’associa a una tomba senyorial romana i, més amunt, al buit interior de la torre.
Una escala metàl·lica funcional permet l’accés al terrat de la torre que constitueix un mirador, amb unes magnífiques vistes de la Vila, l’entorn i el propi Monestir.
Començant la panoràmica en direcció nord-oest veiem, als peus, la plaça del Monestir i l’edifici del nou Teatre Auditori Municipal Narcís Masferrer, de finals del segle XX, segons projecte de Joan Tarrús, Jordi Bosch i Santiago Vives.
En direcció est, l’edifici arrodonit assenyala l’extrem nord-oest de la muralla de la ciutat medieval de la que, a l’interior de les cases, encara es conserva algun vestigi poc rellevant.
La direcció est i sud hauria estat la corresponent a la funció de vigilància. La vila actual i la ampliació del temple dels segles XIV-XV han fet perdre la visió sobre l’horitzó marí.
A l’esquena apareix els peus del temple, la torre del Corn i l’ampliació barroca del monestir.
La torre del Corn, de planta rectangular, era des d’on es feia sonar un corn, també per avisar el poble de la presència d’enemics.
Sitges
Al peu exterior de la torre es poden veure un conjunt de sitges rodones.
Al Monestir hi havia un seguit de construccions que servien per recaptar dels vilatans els drets senyorials del monestir, i per poder realitzar la cocció del pa, la venda del vi i de l’oli, etc.
Entre aquests espais, a les sitges de forma rodona era on emmagatzemaven l’oli i el vi, que eren accessibles per a la gent de la vila. A la zona de clausura els monjos tenien un celler per al seu us.
Per últim, a base de la Porta Ferrada permet contemplar la seva estructura mossàrab.
El Museu d’Història al Monestir
A l’interior de les dependències barroques primer accedirem a la seu principal del Museu d’Història.
S’hi explica l’evolució de la ciutat i la seva relació amb el Monestir guixolenc a l’àmbit El Monestir i la vila. A més, conté l’espai El suro i l’exposició de Josep Albertí.
Espai Carmen Thyssen
L’altre oferta important és l’Espai Carmen Thyssen. Es tracta d’un centre dedicat a exposicions temporals que es va inaugurar l’estiu del 2012 amb l’exposició Paisatges de llum, paisatges de somni. De Gauguin a Delvaux.
En el moment de la visita la mostra que s’exhibia era: Iconografies. De Sorolla a Picasso i Valdés.
No està permès fer fotografies de l’Espai expositiu.
Vila medieval i eixample
Passem a recórrer la vila medieval i l’eixample (C, D).
El primer que em sembla interessant assenyalar és que ens trobem davant una vila medieval amb una morfologia urbana ortogonal, allunyada del model que estem més acostumats a visitar.
L’habitual es associar una vila medieval a un conjunt de carrers “laberíntics” resultat d’una adaptació a un terreny muntanyós, a la falda d’un castell encimbellat, a reminiscències d’una morfologia sarraïna prèvia, o seguint el traçat d’un camí principal més o menys sinuós. (Pals, Ujué, Medinaceli, Alcaudete, Montefrío, Vilanova de Prades o Castrillo de los Polvazares).
En canvi, a Sant Feliu de Guíxols, sobre un terreny pla, l’estructura es perfectament ortogonal, amb tots els encreuaments de carrers a 90o, dins d’un recinte murat quadrangular.
La recreació històrica de la vila medieval, i la pervivència del traçat urbà primitiu que es conserva perfectament, ens ofereixen una imatge totalment particular. Aquest model de traçat urbà es va perllongar en l’expansió dels eixamples d’època moderna, amb un traçat de la línia marítima perfectament rectilini, al que s’ha adaptat exactament el passeig del Mar.
Com sabem, les muralles van ser enderrocades l’any 1696 per soldats francesos a les ordres del Duc de Vendôme.
Plaça del Mercat
Entraré per la travessia de les Voltes (a), per arribar a la plaça del Mercat (b)
Estem en el cor de la Vila. La primera referència a la plaça apareix en un document de l’any 1231. Era un lloc espaiós, en part porticat i de forma més o menys rectangular, on confluïen els carrers estrets de la vila medieval. L’any 1323 un privilegi reial concedir a la Vila la celebració d’un mercat setmanal. La plaça es va convertir així en el cor comercial de Sant Feliu. A partir de 1407 el Consell de la Vila es reunia a la Torre de Sant Bernardí, coneguda des de llavors com la Torre del Consell. La plaça esdevingué, així, en la seu de l’Administració local, funció que ha mantingut fins a dia d’avui.
La plaça es convertí en el centre comercial de la vila i se construí el mercat municipal cobert.
L’Ajuntament
Situat a la plaça del Mercat es troba l’edifici de l’Ajuntament (1), es bastí l’any 1547, quan es reconstruí la casa coneguda com de Sant Bernardí, ampliant-se en un pis l’any 1579. A mitjan segle XX, els arquitectes Avel·lí Cimadella i Joan Margarit procediren a la remodelació actual.
A la façana hi ha un escut amb data de 1763, que recorda que durant aquest segle es millorà l’edifici. El 1847 s’alçà la torre del rellotge.
De planta quadrada i ocupant tota una illa, dona l’esquena al passeig del Mar, com veurem al recórrer aquest passeig. La façana principal dona la plaça del Mercat, on es situen alguns dels elements originaris com les finestres adovellades amb el guardapols, la galeria superior o el ràfec de barbacana. Elements que demostren un estil gòtic tardà sota cànons renaixentistes.
Podríem dir que la ampliació de la part posterior ha esta dissenyada en un estil neutre.
El Mercat Municipal
Per tal d’augmentar les condicions higièniques dels llocs de compra i venda de peix i carn, el 1929 es va construir el Mercat cobert (2), amb espai per a les parades i cambres de gel al soterrani.
Tal com està escrit en una de les parets laterals, l’edifici fou projectat per l’arquitecte Joan Bordàs i Salellas, i construït pel mestre d’obres Narcís Franquesa.
Carrer Clavé
L’eix principal, paral·lel a la línia de mar, era el carrer Clavé (c), que encara conserva la seva funció comercial.
Rambla Antoni Vidal
La Rambla Antoni Vidal (d), separa el que era el recinte murat de l’antic raval de Tueda, seguint el mur de llevant, de mar a muntanya, constituint l’eix principal de la vila actual.
Aquí trobem alguns dels edificis emblemàtics de la puixança econòmica vinculada, sobre tot, al suro.
Museu d’Història de la Joguina
Al número 48 de la Rambla Antoni Vidal, en un palauet noucentista català, es troba el Museu d’Història de la Joguina (3), que disposa d’un fons de més de 3.500 peces datades entre els anys 1870-1980, la major part de fabricació espanyola.
Casa Viader
Al número 43 de la mateixa Rambla Antoni Vidal, un edifici residencial modernista de l’arquitecte Pere Pascual Baguer construït l’any 1902 pel que fou impressor i editor, Octavi Viader i Margarit (1864 – 1938).
Destaca l’ornamentació de la façana, on l’element més notori d’aquesta decoració és un gran relleu floral que abraça la llosana del balcó del primer pis. Cal destacar també les obertures el·líptiques de la planta baixa, amb filigrana de fusta. Han conservat el cartell de l’antiga impremta.
Carrer Major
A l’altre costat de la Rambla Antoni Vidal, s’entra a l’antic raval de Tueda (l’actual barri de Tueda està situat més a llevant). Segueixo pel carrer Major (e), continuació del carrer Clavé, fins a la rambla del Portalet.
Rambla del Portalet
Creuant l’antic raval de Tueda, s’arriba a la rambla del Portalet (f) amb un conjunt d’edificacions en que domina el noucentisme i el modernisme, i on les més modernes s’integren amb gran dignitat arquitectònica.
Casa de La Campana
Destaca la Casa de La Campana (5) al nº 9-11, edifici modernista de l’arquitecte Bernardí Martorell Puig. Promogut pel barceloní Josep Roca Rabell l’any 1911. És un edifici singular, caracteritzat per una balconada correguda de maó vist, amb fines columnes i detalls ceràmics.
Casino La Constància
A l’acera d’enfront, fent cantonada amb el passeig dels Guíxols, destaca el particular edifici groguenc del Casino La Constància o Casino dels Nois (5).
El 1889, l’arquitecte General Guitart i Lostaló va projectar aquest edifici amb reminiscències àrabs. El Casino dels Nois (com se’l coneixia) aglutinava artesans, obrers, gent del mar i petits burgesos liberals, contraposat amb l’altre gran casino, el Guixolense, anomenat popularment dels Senyors, de caire conservador. L’edifici actual encara conté la mateixa estructura: sala de joc, sala de ball, escalinata i biblioteca.
Aquest estil neó àrab, o d’orientalisme musulmà, va tenir força influencia a Catalunya durant la segona meitat del segle XIX.
Passeig del Mar
Després de l’enderroc de les muralles el 1696, les construccions es van anar orientant cap el carrer del Mar, constituint el nou front marítim de la Vila, que avui es coneix com Passeig del Mar (E)
En l’època de major puixança de Sant Feliu, entre finals del segle XIX i principis del XX, la burgesia local va anar localitzant-hi edificis residencials substituint les primitives cases marineres.
El resultat és ser un dels millors passejos marítims de la Costa Brava.
Casa Patxot
La primera edificació, a la cantonada passeig del Mar, 40-41 / Rambla Portalet, 3, correspon a la Casa Patxot (7), construïda en el període 1911, obra d’Albert Juan Torner.
És fruit de la reforma realitzada entre els anys 1917 i 1920 la casa preexistent, propietat de Rafael Patxot Jubert, meteoròleg, escriptor i mecenes. El 1896, Patxot hi havia instal·lat l’anomenat Observatori Català d’Astronomia, des del qual ell mateix contemplava el cel i on després hi va treballar Josep Comas i Solà.
La façana principal, que aboca al passeig del Mar, barreja influències noucentistes i modernistes. L’element més destacat és el gran plafó de ceràmica del coronament. És un rellotge de sol circular flanquejat per dues figures tradicionals: un segador i un pescador. A sota podem llegir “lo ritme van seguint de les estrelles”.
Continuant el recorregut pel passeig, hom arriba a la conclusió de que ha estat una llàstima que els edificis històric de dos pisos, amb caràcter i estil arquitectònic, s’hagin i s’estiguin substituint per edificis de 6 pisos, d’arquitectura impersonal i anodina.
Casa Sibils i casa Ribot
Passada la rambla Vidal encara es mantenen dues cases amb interès.
A la dreta de la fotografia, la casa Sibils (8), ocupant el nº 21, de l’any 1892.
A l’esquerra, al nº 19-20, la Casa Ribot (9), de l’arquitecte Pere Pascual i Baguer, de l’any 1904.
Arribats al nº 8-12, trobem la part posterior de l’edifici de l’Ajuntament, que ja hem vist per la plaça del Mercat, corresponent a la reforma dels arquitectes Avel·lí Cimadella i Joan Margarit de mitjan segle XX.
La platja i el port
Podem acabar el passeig per la Vila acostant-nos a la platja i, si se’n tenen ganes, fer un capbussó.
A llevant es perfila el port, on es combina l’activitat pesquera amb la comercial i l’esportiva. Disposa d’una capacitat de 430 amarradors per a naus de fins a seixanta metres d’eslora.
Tot i que en aquest port conviuen la flota artesanal d’arts menors amb les d’encerclament i palangre, la major part de les descàrregues són de peix blau (sardina i anxova). La subhasta de peix blau es realitza a les vuit del matí de dilluns a divendres.
En les fotografies següents es pot apreciar la perspectiva de la badia de Sant Feliu, amb el front marítim i el port.
El port queda a raser del puig de les Forques (78 msnm), que feia de port natural.
Cal dir que, al llarg del litoral del terme municipal de Sant Feliu es troben fins a 12 calas i platges. En elles s’hi pot practicar tot tipus d’activitat nàutiques: natació, caiac, windsurf, submarinisme, snorkel.
Ermita de Sant Elm i mirador de la Costa Brava
Sortint del nucli urbà es aconsellable pujar fins al cim del Castellar, en el promontori de Guíxols o del Fortim (99 msnm).
On hi hagué el castell, s’hi va edificar l’ermita de Sant Elm (F) el 1723, reedificada el 1923, en el context de la ciutat- jardí de la urbanització de la muntanya de Sant Elm (balneari, fonts i jardins, xalets modernistes), impulsat per l’industrial Pere Rius i Taulet.
L’ermita havia estat, des del segle XV, una fortificació estratègica per al litoral de Sant Feliu, enderrocada pels francesos en les guerres de finals del segle XVIII.
Des del mirador (des d’on es pot contemplar la costa des de Palamós fins a Tossa de Mar), l’escriptor i periodista Ferran Agulló es va inspirar per batejar aquest litoral com Costa Brava.
El mirador de Sant Feliu és un d’aquests casos en que la vegetació que ha anat creixent al seu entorn impedeix de gaudir de les vistes que es prometen. Desdibuixa la afirmació de Josep Pla de que Sant Elm és el millor mirador del port de Sant Feliu de Guíxols.
Mirador de la Costa Brava
El que sí permet és disposar d’una àmplia panoràmica sobre el segment de la Costa Brava més verge en el recorregut fins a Tossa de Mar, per una carretera de cornisa.
Encara que s’hagin construït algunes urbanitzacions, les vistes i el paisatge mediterrani de la Costa Brava en aquest recorregut són meravellosos.
Platja de Sant Pol
Em desplaço ara a la badia o platja de Sant Pol (G), més enllà del Puig de les Forques, que tanca per l’est Sant Feliu de Guíxols. Amb edificacions Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).
Casa Estrada i casa Girbau Estrada
Destaca la casa Estrada, popularment coneguda com el Xalet de les Punxes. Va ser construïda entre els anys 1890-1912, promoguda per Pere Màrtir Estrada, essent un dels primers xalets construïts a la platja de Sant Pol.
Al costat, es localitza la Casa Girbau Estrada i, darrera d’aquest, la Casa Domènech-Girbau, construïdes l’any 1910, obra de Josep Goday Casals.
Aquests dos últims xalets manifesten un estil de transició entre el modernisme i el noucentisme. La façana, que no és simètrica, té com a element dominant una marquesina que serveix de terrassa del segons pis. Cal destacar també els esgrafiats amb escuts i garlandes.
Si s’ha decidit apropar-se a la platja de Sant Pol, cal aprofitar per fer un recorregut per la urbanització de S’Agaró.
Festival de la Porta Ferrada
No vull acabar sense fer esment al Festival de Porta Ferrada, iniciat el 1958, és el festival d’estiu amb més tradició de Catalunya, amb propostes obertes a totes les disciplines artístiques, que te lloc tots els estius als mesos de juliol i agost.
Fi de la visita
Acabo aquí aquest recorregut per la vila de Sant Feliu de Guíxols.
El Monestir ha estat un dels elements destacats de la visita, i ha permès veure un paper històric religiós-defensiva que van tenir algunes d’aquestes institucions; seria un exemple de castell-convent anterior a les ordres militars, tot i que ara les restes no permeten apreciar-lo en tota la seva magnitud. En el cas de Sant Feliu va donar lloc a la creació d’una Vila amb importants ressonàncies històriques a l’edat mitjana i principis de la moderna.
La seva articulació com a vila marítima fortificades ha mostrat elements d’interès molt particulars.
La industrialització, al voltant sobre tot del suro, va donar lloc a configurar-ne una localitat amb una forta presencia d’una burgesia local que, dins de l’etapa de influència artística modernista i noucentista catalana, ha deixat interessants edificis d’aquesta estils. N’he presentat un quants, però en un recorregut amatent per la vila històrica en podrem reconèixer molts d’altres de gran interès.
El turisme dels darrers anys ha aportat el seu impacte, sobretot en la reconversió de la façana del passeig del Mar, així com expandint-se pel terme municipal en nombroses urbanitzacions de segona residència, de les que només he insistit en la platja de Sant Pol i, per extensió en la de S’Agaró, encara que pertanyent a un altre municipi.
El resultat és, una localitat on el turisme no ha arribat a desplaçar la cultura local, arrelada en una tradició agrària, pesquera i industrial, que atorga a Sant Feliu de Guíxols d’una personalitat pròpia.
Bases d’informació
Webs
Sant Feliu de Guíxols
Monestir
Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols
Webs academic
Gerard Bussot i Liñon. Carrers, cases i arquitectes. Sant Feliu de Guixols. Dels inicis fins el 1931
Francisco y María José Sala. Memorias históricas de la villa de San Feliu de Guíxols desde su fundación hasta el siglo XIX de la era cristiana
Marc Auladell Agulló. Torres, muralles i fossats. El sistema defensiu medieval de Sant Felíu de Guíxols (S. XIV-XV)
Miquel Borrell i Sabater. Les lluites pel poder municipal entre el monestir i la vila de Sant Felíu de Guíxols: la insaculació de l’any 1803
Isidoro Gil Dalmau. Sinopsis cronológica de los sucesos principales de la historia del monasterio de San Felíu de Guíxols
Albert Plà. Monasterio de Sant Felíu de Guíxols, método referencial y permanencia innovada
Ángel Jiménez. El Sant Feliu industrial en una exposició
Gerard Bussot i Liñón. La indústria surera a Sant Feliu de Guíxols i el seu capital estranger (humà i financer), en els segles XIX-XX
