El recorregut nord pel Parc Cultural de Albarracín (Terol) ens portarà per Rodenas, Pozondón, Tramacastilla, Torres de Albarracín fins Albarracín, en ple Sistema Ibèric per sobre dels 1.000 msnm.
Rodenas, Pozondón, Tramacastilla i Torres de Albarracín (Terol)
Rodenas, Pozondón, Tramacastilla iTorres de Albarracín. Parc Cultural de Albarracín. Terol
Rodenas, Pozondón, Tramacastilla iTorres de Albarracín. Parc Cultural de Albarracín. Terol
Tal com he exposat al Post: Parc Cultural de Albarracín (Terol), la visita al Parc Cultural la desdoblo en dos Posts. El present, que correspondrà a la zona nord, i el següent destinat a recórrer la zona sud.
Recorregut nord del Parc Cultural de Albarracín
L’etapa la inicio a la localitat de Rodenas (A), la més septentrional del conjunt. Efectuaré una referència al Grup de gravats rupestres de Rodenas i Pozondón i al proper Castell de Peracense. Continuaré pel segon municipi de el Parc, que correspon a Pozondón (B). Com la visita la vaig efectuar en automòbil, el recorregut em porta per l’exterior del Parc. Així passaré per Tamacastilla, El Batán i Torres de Albarracín, abans d’entrar de nou al Parc per visitar la vila d’Albarracín (C).
En els mapes que segueixen he representat el conjunt dels punts que vaig visitar durant l’estada. A l’esquerra el recorregut en automòbil. A la dreta la proposta de ruta a peu.
Començo aquí l’exposició del recorregut per un territori que, en tot moment, se situa a una altitud entre els 1.000 msnm i el 1.400 msnm.
Rodenas
Els 63 habitants (2019) de Rodenas (A) (no hi ha acord en si s’escriu i pronuncia Rodenas o Ródenas) resideixen a una altitud d’uns 1.380 msnm.
Estratègicament, Rodenas és la porta de la Sierra de Albarracín. El municipi, com una avançada serrana, limita amb les comunitats de Daroca, Molina d’Aragó i Terol. Per això, els interessats en dominar el senyoriu de Albarracín havien de rendir Rodenas en primer lloc. La seva localització comunicant la vall del Jiloca amb la regió muntanyenca, la va convertir en una població clau en la guerra i la política del passat.
Situat al nord del Parc, Rodenas ha estat protagonista de moltes fites importants de la història, especialment durant l’Edat Mitjana i la presència sarraïna.
Donada la seva ubicació fronterera en els confins de la taifa dels Banu-Razin, Rodenas va comptar amb una plaça forta, un castell del que es tenen referències documentals ja al segle XI.
Posteriorment es va mantenir aquesta posició estratègica i el castell va ser clau en les escaramusses frontereres que van esdevenir en la “Guerra dels Peres”, entre Pedro I de Castella i Pere IV d’Aragó. El castell compta amb el gran honor de ser l’escenari d’un dels miracles de Santa Maria, recollit en la cantiga 191 d’Alfons X el Savi, titulat “la alcaydessa caeu de cima da pena de Rodenas d´Alvarrazin e chamou Santa María e non se feriu”.
Fent honor al seu nom, gairebé totes les construccions tenen a la pedra de rodeno com a principal element constructiu. D’aquí el color vermell que impregna tot el paisatge. Els casalots de Rodenas denoten la secular tradició canteril d’aquest poble, on abunden els carreus i dovelles ben llaurats.
En Rodenas es manté possiblement l’únic picapedrer-escultor en actiu de tota la zona.
Cases populars, casalots, l’Església o l’Aljub, tots estaven construïts amb pedra de rodeno. El resultat és un conjunt urbà que constitueix una obra d’art en el seu conjunt i està perfectament integrat en el paisatge rocós.
L’arquitectura popular, substituïda per construccions d’arquitectura “moderna” ha resistit pitjor que els casalots, aquestes últims més ben conservats i condicionats.
En els moments en què les lluites i incursions estaven a l’ordre del dia, les grans cases pairals complien una important funció per als habitants del poble, i actuaven com petites fortaleses que aixoplugaven als veïns menys afavorits davant enemics o assaltants.
Aquestes famílies nobles solien tenir la seva residència a la ciutat de Albarracín, tot i que passaven la primavera i l’estiu en aquest poble.
Els casalots aporten personalitat i riquesa a Rodenas.
La casa del Olmo és una impressionant edificació en pedra rodena en la qual destaca l’escut de pedra -únic en els habitatges de la localitat- i un bell treball de reixeria. Posseeix dues portes d’entrada que mostren unes magnífiques dovelles que formen sengles arcs de mig punt. Aquestes dues portes corresponen a les dues parts de què consta l’habitatge: la més antiga va ser edificada en 1360 i es va ampliar posteriorment cap al 1600.
Casa Julianes, propietat dels Julián que són una de les famílies més notables de la localitat de Rodenas i hi resideixen des de l’any 1700. Fins i tot van ser amos del castell del poble durant el segle XIX. La seva casa, per tant, és una de les més importants i imponents del municipi i, com era d’esperar, està construïda en maçoneria de Rodeno.
Altres casonas amb l’arquitectura típica i totes en pedra de rodeno.
L’Església parroquial de Santa Catalina, d’estil gòtic renaixentista de finals del segle XVI, és una de les més importants d’aquesta època a la comarca. Està realitzada a base de maçoneria i pedra picada d’arenisca vermella de rodeno. La torre campanar, d’escassa alçada, consta d’un cos quadrangular i d’un altre més petit i octogonal amb rematada cònique.
Consta d’una nau coberta de creueria estrellada. La façana principal és d’estil classicista: posseeix un arc carpanell que acull una portada oberta en arc de mig punt flanquejat per dos pilastres que sostenen un segon cos rematat per un frontó triangular.
A la part alta del poble, sobre un massís de gresos rodenas, es mostra una construcció molt característica, un aljub àrab del segle X, que ens remunta al període històric de l’ocupació musulmana.
És una construcció de cadirat feta amb grans lloses de la mateixa gres rosa sobre la qual s’assenta, que es troba coronada per una torreta circular de ventilació, també en pedra picada, i rematada amb una petita cúpula de ferro calat.
En conjunt es tracta d’una edificació molt singular, pràcticament única en el seu tipus.
L’aljub està planificat i construït de manera que la continuïtat amb el penyal i el desnivell existent s’aprofiten per recollir l’aigua de pluja, procedent de les altures properes, a la cisterna situada a la base.
La canalització de l’aigua cap al dipòsit està garantida per diversos petits canals excavats a la roca que finalitzen en un dipòsit de decantació abans de la seva entrada a la cisterna.
Sobre aquest, hi ha un accés cobert per a l’extracció de l’aigua.
Passejant pel poble, vaig poder trobar una sorpresa divertida. Davant d’una gran casona vaig observar una pedra penjada d’una cadena amb un cartell a sobre.
No em resisteixo a transcriure el seu contingut.
Gràcies, a qui va tenir la idea i la va plasmar a casa seva. Que no falti el sentit de l’humor.
L’únic servei que oferia el poble en el moment de la visita era el Restaurant Los Poyales.
Grup de gravats rupestres de Rodenas i Pozondón
Encara que no els vaig visitar, crec que he d’esmentar les dues zones de gravats rupestres que es troben als voltants de Rodenas i al Barranco Cardoso a Pozondón. Un tercer conjunt se situa a la Masada de Ligros a Albarracín.
La fotografia que segueix és un exemple del Grup de Rodenas.
Com veurem més endavant, per la seva banda les zones de pintures rupestres es concentren a Albarracín, Bezas i Tormón.
Castell de Peracense
A 27 quilòmetres es troba el Castell de Peracense. Si es disposa de temps val la pena acostar-se a visitar-lo. En els dos Post que assenyalo es pot veure la meva visita.
Enllaç amb el Post: Castell de Peracense
Enllaç amb el Post: Armes de Setge al Castell de Peracense
Pozondón
Parteixo de Rodenas per dirigir-me al segon poble del Parc. Pozondón (B), a una altitud de 1.407 msnm i amb una població actual de 50 habitants (2019).
Durant els 8 quilòmetres de recorregut el territori es manté a la mateixa altitud formant la paramera de Pozondón, poblada per una flora estepària variada sense vegetació arbustiva.
Pozondón, presidit pel contundent volum de la torre de campanes de la seva Església parroquial, ofereix al visitant el seu Ajuntament amb llotja, construït en pedra de rodeno, i un gran dipòsit d’aigües situat al centre de la Plaça Major.
No obstant això, les ruïnes del castell medieval dels Ares, encara que una mica allunyat de la població a 5 km, és el seu principal tresor històric. Al seu costat, es localitzen els gravats rupestres del Barranc Cardoso. No vaig visitar cap d’aquests dos llocs.
A l’Església parroquial de Santa Catalina destaca clarament la torre de la resta dels edificis. Crida l’atenció el seu aspecte de torrassa fortificada, en la qual no falten els merlets, motiu pel qual alguns pensen que es reutilitzés un edifici defensiu i pel que altres sostenen que complís una doble missió defensiva i religiosa.
La fàbrica principal del temple actual data del segle XVI (1550), però l’Església es va veure enriquida artísticament a causa de diverses ampliacions als segles XVII i XVIII.
Està construïda en maçoneria amb reforços de carreus en els angles. La planta és basilical amb una única nau que consta de tres trams, creuer i absis de testera recta.
L’element de major interès del temple és la portada; aquesta presenta un singular i curiós esquema manierista. Consta d’un arc de mig punt d’ingrés, completament decorat amb motius geomètrics gens habituals, flanquejat per columnes adossades al mur sobre les quals s’assenta un fris molt simple. El conjunt es remata amb un frontó triangular que trenca la proporció de la portada, i que acull fornícules avui sense Sants al seu interior.
Són més aviat escasses les construccions de caràcter civil i públic que es conserven en els pobles de la serra. Pràcticament es redueixen als ajuntaments, edificis que guarden igualment un caràcter homogeni i simbòlic. És el cas de l’edifici de l’Ajuntament de Pozondón.
Es caracteritzen per la seva mida reduïda i per tenir la planta baixa ocupada per un porxo o llotja amb obertura en un dels costats per mitjà de dos arcs. Les llotges van haver de substituir en les seves funcions als pòrtics de les esglésies com a lloc de reunió del Consell. També van tenir una finalitat comercial, i aquí albergaven llocs de venedors ambulants i eren llocs per formalitzar subhastes o contractes. De vegades, a la planta baixa s’habilitava una estança què servia de magatzem, presó o dipòsit de presos.
L’Ajuntament de Pozondón és de carreus de rodeno, llotja senzilla de 2 arcs de mig punt i terminació en espadanya de maó amb rellotge.
Una altra particularitat d’aquest municipi és que no té xarxa hidrogràfica i, per això, es va haver de fer un gran aljub de pedra al segle XIX, al centre del poble, per proveir als veïns d’aigua.
La seva base és rectangular, amb mesures exteriors de 22×14 metres, i la sostrada a nivell del sòl està recolzada sobre 15 pilars que té al seu interior, amb una capacitat de 600.000 litres.
En el qual havia estat l’antic forn de pa de Pozondón s’ha instal·lat el Centro de Interpretación de la Arquitectura tradicional de la Sierra de Albarracín.
El centre d’interpretació recull els edificis singulars i els diferents models constructius, cases, corrals, colomars, molins i cisternes de la Sierra de Albarracín.
Em va ser possible visitar-lo, encara que era fora d’horari, trucant al telèfon que està indicat a la porta. En pocs minuts, molt amablement l’encarregat del Centre venir a obrir-lo per a mi, oferint-me visualitzar un interessant vídeo d’uns 12 minuts.
Al local es conserva perfectament el forn original.
La carretera m’allunya del Parc Cultural. Passaré per Bronchales, però no em detindré fins Tramacastilla.
Tramacastilla
En el trajecte entre Pozondón i Alabarracín, 16 quilòmetres abans d’arribar a aquesta última localitat, se situa Tramacastilla (H), a una altitud de 1.260 msnm i amb una població de 103 habitants (2019).
Tramacastilla està enclavada en un tàlveg obert entre el barranc de Argalla i la vega del riu Guadalaviar, recolzada en un vessant. La major part dels carrers s’alineen escalonadament, com és habitual en gairebé tots els pobles serrans, el que permet una major insolació de les cases.
A la part baixa de la població, s’obre una gran plaça en què es troba l’Església i la Casa Consistorial.
L’Església de Santa Ana és una construcció de maçoneria acabada en 1680. Té tres naus de quatre trams. Als peus, en el costat de l’epístola, se situa la torre amb el cos inferior de planta quadrada i el superior, en maó, de planta octogonal i chapitel. Mostra, a més, portada senzilla amb arc de mig punt.
Tramacastilla s’obre a la vall del riu Guadalaviar en el seu recorregut cap a Albarracín.
L’edifici de l’Ajuntament pertany a la tipologia de cases consistorials proveïdes de llotja de dues arcades. Hi ha qui es queixa que una recent i irrespectuosa reforma va destruir l’edifici i el va convertir en un altre absolutament diferent.
Tramacastilla és la seu de la Comunidad de Albarracín, secular institució històrica, lloc de trobada dels alcaldes comuners, que acudeixen en diverses ocasions a celebrar les assemblees, abans anomenades “plegas”.
Sortint del poble, a la cruïlla amb la carretera, s’alça l’Ermita de Santa María Magdalena. És un edifici barroc del segle XVII. Té murs de maçoneria, una nau i arc triomfal de mig punt. Presenta un pòrtic sobre columnes toscanes als peus que subjecten un arquitrau de fusta rematat amb forma de sabates a les cantonades. Es tanca amb una coberta amb teulada a quatre aigües. La seva estructura respon a un model molt estès per la província. Ha estat recentment restaurada.
Hospedería El Batán
A uns 800 metres en direcció a Torres de Albarracín, un desviament a la dreta, passat un pont sobre el riu Guadalaviar, s’entra en la Hospedería El Batan (I).
Els que seguiu el Blog ja heu tingut ocasió de conèixer la meva opinió sobre El Batán. Al Post Hostatgeria El Batán em remeto.
Torres de Albarracín
En el recorregut fins Albarracín creuarem per Torres de Albarracín (J). Ens mantenim sobre els 1.200 msnm (1.237) i una població de 180 habitants (2019).
Un altre lloc on apreciar la seva arquitectura popular. Conserva en algunes de les seves cases trets de l’arquitectura tradicional serrana. Balconades de fusta amb balustres diversos, reixes de forja, tàpia amb reforços de fustes, ús de pedra rodena, etc. Aquests edificis, però, són escassos i conviuen amb edificis construïts en calcària, més propis dels pobles alts. No obstant això, ha perdut la seva unitat estètica, trencada per edificis recents que introdueixen en el paisatge urbà elements dissonants, com ha succeït en molts altres pobles serrans.
L’Església parroquial amb advocació a San Miguel es va erigir al segle XVII, substituint o reformant un temple antic amb sostre de fusta. Consta de tres naus i cor amb ampit. La torre va ser restaurada d’una manera arbitrària recentment, substituint el chapitel antic per un modern que res té a veure amb el primitiu ni amb la torre sobre la qual s’eleva.
A 12 quilòmetres em situaré a Albarracín, novament dins del Parc Cultural.
Albarracín
Al centre del Parc es troba Albarracín (C), la major població del conjunt, a una altitud de 1.171 msnm i 1.025 habitants (2019).
A Albarracín li he dedicat un Post específic, pel que em remeto a ell.
Només recordar que el nucli urbà de Albarracín és un dels més apreciats turísticament d’Espanya. L’arquitectura tradicional de guix i fusta, els seus estrets carrers adaptats a l’orografia del terreny, les seves cases blasonades, el Castell i la Catedral o l’Església de Santa Maria, el converteixen en un lloc únic amb reconeixements nacionals i internacionals.
En el seu entorn es localitza el conjunt de pintures rupestres més nombrós del Parc, així com l’aqüeducte romà Albarracín-Cella.
Fi de l'etapa nord del Parc Cultural de Albarracín
He cobert l’etapa nord del Parc Cultural de Albarracín.
Des d’aquí prosseguiré el recorregut per la zona sud, per pobles encara més recòndits que els que fins aquí he visitat: Bezas, Valdecuenca i Tormón, així com el parc del Rodeno i els abrics de Tormón.
Enllaç amb el Post: Parc Cultural de Albarracín. Terol
Enllaç amb el Post: Bezas, Valdecuenca, Abrigos de Tormón i Tormón. Terol
