Passejarem seguint diversos itineraris per la part històrica de la ciutat de Sòria (Castella i Lleó). En aquest Post una visió general, que es complementa amb tres posts específics més de monuments rellevants de la ciutat.
Sòria, la ciutat històrica
Comarca: Comarca de Soria. Província: Soria. Com. Autònoma: Castilla y León
Coordenades: 41°46′00″N 2°28′00″O. Altitud: 1.061 msnm. Població: 40.096 habitants (2023)
Web: soria
Bé d’Interès Cultural (BIC): Conjunt històric
Bé d’Interès Cultural (BIC) de diversos monuments
Visita: 2021
Índex
Sòria, la ciutat històrica
En aquest Post ens aturarem en una de les capitals de província més petites, amb 40.096 habitants, només superada per Terol, però amb una impressionant història.
L’interès excepcional que alguns elements històrics de Sòria m’han portat a presentar aquesta ciutat de forma fraccionada a diversos Posts per poder-los donar més realç.
Una panoràmica general de la ciutat històrica de Sòria està continguda en aquest Post que el lector està llegint sota la forma de passejades per la ciutat. Es complementa amb tres Posts més, dedicats a obres concretes: Esglésies romànic-gòtiques de la ciutat de Sòria, Monestir de San Juan de Duero i Ermita de Sant Saturi.
El territori
Situada en ple Sistema Ibèric, a la part nord, és la segona capital de província localitzada a major altitud, a 1.064 msnm, per sota de la ciutat d’Àvila (1.130 msnm).
Si relacionem la posició de Sòria al mapa de situació del principi del text amb el conjunt de mapes que s’ofereixen al Post Estructures territorials a l’Espanya peninsular, podrem fer-nos una idea dels condicionants geogràfics i històrics més rellevants en què es troba emmarcada.
Remarquem que, en ple Sistema Ibèric, se situa en un lloc important de pas especialment entre la Meseta nord, la vall de l’Ebre i les rutes cap a França. La seva posició de vèrtex com a lloc de frontera entre els regnes de Castella, Aragó i Navarra, la va convertir en lloc de conflicte per la seva possessió pels tres regnes. Finalment, des de 1134 queda integrada al regne de Castella.
Una mica d'història
Hi ha indicis al turó del Castell que Sòria estava ocupada des de l’Edat del Ferro.
En territori dels arevacs, amb capital a Numantia, a 8 quilòmetres al nord, no va destacar fins a ser conquerida pels àrabs a mitjan segle IX. Es té notícia que l’any 868 existia com a localitat àrab.
Va ser lloc de pugna entre moros i cristians com a cap de Estremadura, alternant en el seu domini, fins que el 1079 Al-Kádir cedeix Sòria a Alfonso VI de Lleó y Castella, procedint-se al seu repoblament.
Sòria adquireix ràpida i notòria influència a l’altimeseta de l’Alt Duero en ser “Cabeza” de pueblos, ciudades y villas que conformaban tanto esta Estremadura como “la Tierra de Soria”, institució que perdura avui dia amb el nom de “Mancomunidad de los 150 Pueblos”.
Com ja he assenyalat, la posició fronterera de Sòria amb els regnes de Navarra i Aragó van ser un determinant històric important a les pugnes per establir i defensar les fronteres entre aquests regnes i el de Castella al llarg de tota l’Edat Mitjana.
Després de la separació d’Urraca I de Castella i Alfons I d’Aragó el 1114, és incorporada a la corona d’Aragó. El 1119 el rei autoritza la vila per tenir mercat setmanal.
Finalment, després de les reclamacions d’Alfonso VII de Castella és cedida definitivament a Castella el 1134.
En època de turbulències per la successió al regne de Castella, el 1159, en optar la vila per Alfonso VIII, lloc on havia nascut, aquest, en agraïment, va concedir a la vila furs per la seva lleialtat.
La màxima importància de Sòria estarà vinculada a la Mesta des del segle XIII, constituint una de les “estremadures” dels recorreguts ramaders transhumants a l’encapçalament del Duero. La transcendència de la Mesta a la zona donarà origen a la florida d’una important noblesa agrícola i ramadera, que es reflecteix als palaus i cases blasonades que es distribueixen per la ciutat.
Sembla que aquest fet és el que explicaria el lema “Soria Pura Cabeza de Estremadura” a l’escut de la ciutat, al qual, a Sòria Pura, com a símbol de puresa de sang, s’hi afegeix Cap de Estremadura, reflex de la importància en la estructura de la Mesta. A l’escut es reflecteix també un castell com a significació del seu paper de frontera, i l’efígie d’Alfonso VIII, molt vinculat a la ciutat.
El 1256 Alfonso X li concedeix el Fur Reial, amb un govern local basat en dues institucions, la dels Cavallers Hijosdalgo dels Dotze Llinatges i el Comú de Veïns, vigent fins al 1.863. Tenia en aquell moment 777 veïns, uns 3.100 habitants.
La importància de Sòria en aquests segles de l’Edat Mitjana es manifesta a les mostres valuoses d’art romànic que es distribueixen per la ciutat.
La situació de Sòria al vèrtex dels tres regnes medievals, amb un important paper de la llana, va fer florir el comerç amb la presència d’un important call jueu.
A mitjans segle XIV Sòria passa de ser vila a ciutat.
Es considera que la decadència econòmica de Sòria es va derivar de l’expulsió dels jueus el 1492, amb una pèrdua de població que alguns arriben a estimar en un 25%.
A més, la unió dinàstica d’Espanya després dels Reis Catòlics va comportar que Sòria deixés de ser un enclavament estratègic, amb la pèrdua consegüent d’influència.
Sòria opta per adherir-se al moviment dels Comuneros, oposant-se a Carlos V en el moment del seu alçament (1520-1522).
Durant aquests segles continua la decadència econòmica, paral·lela a la pèrdua d’importància de la Mesta i del comerç de la llana.
Arriba a algun protagonisme estratègic com a línia fronterera en 1706 durant la Guerra de Successió, posant-se del costat de Felip V.
A la Guerra del Francès, el 22 de novembre de 1808, les tropes franceses van saquejar la ciutat i van incendiar bona part dels edificis. No tornarà a ser reconquerida fins al 1812.
El segueix un període de decadència demogràfica i econòmica, de la qual no es recuperarà fins a la segona meitat del segle XIX. Al cens de 1842 comptava amb 942 llars i 5400 veïns. A més, el 1836 s’haurà suprimit la institució del Consell de la Mesta i el final de la Cabana Reial, cosa que enfonsa la ramaderia, principal font de riquesa per a Sòria.
A finals segle XIX es posen esperances que l’arribada del ferrocarril, a la línia Torralba-Sòria, serveixi d’esperó per a l’economia.
Fins al 2012 la ciutat va anar creixent i arriba als 40,147 habitants. A partir d’aquest any sembla haver-se estancat (40,096 habitants el 2023).
La ciutat lluita per mantenir-se en un context territorial desfavorable que afecta gran part de les terres del Sistema Ibèric, en condicions climàtiques i de localització desfavorables, fora dels eixos econòmics i de comunicacions. L’any 2023, la ciutat de Sòria encara no està connectada a la xarxa d’autovies espanyoles, ni d’aquell AVE que havia de passar per totes les capitals de província.
Es posen les esperances que el turisme, aprofitant el gran potencial historicoartístic de la ciutat i la província, pugui servir de motor econòmic.
Urbanisme de Sòria
Amb antecedents de població àrab, l’urbanisme de la ciutat vella de Sòria és clarament de tipus medieval, amb carrers estrets i irregulars més o menys adaptats a l’orografia, on part dels carrers principals es dirigeixen a les portes de la muralla, com és la norma.
Situada en un tàlveg entre dos turons, com s’observa a la fotografia feta des de llevant. Per aquest tàlveg descendia fins al riu una àmplia i llarga canyada reial que, provinent de la Meseta portava fins a les terres altes de la estremadura del Sistema Ibèric, a l’altra banda del Duero.
Al sud (a l’esquerra de la fotografia) el castell. Al nord (a la dreta) el turó del Mirón, amb l’ermita de la Mare de Déu del Mirón i el mirador dels Quatre Vents. El tàlveg forma un altiplà que s’eleva suaument cap a ponent; per aquest costat de l’altiplà és per on ha anat creixent la ciutat fora muralles. Cap a llevant (la perspectiva que es veu a la imatge), baixa cap al marge del riu Duero.
El castell es trobava situat sobre un turó al marge dret del riu Duero, mentre que la tanca s’estenia cap al nord, amb el mur del costat de llevant seguint la llera del riu, envoltant el caseriu seguint per les cotes més elevades per no deixar cap flanc exterior a més altura.
Els dos vessants dels turons no van ser mai ocupats, restringint-se l’assentament d’habitatges a la part central del tàlveg.
El resultat és una ocupació a l’interior de la muralla formant una mena de “T” decantada cap a ponent.
Per la seva banda, el creixement va anar produint-se fora muralla, estenent-se cap a ponent per l’altiplà. Primer en un raval sobre la muralla occidental, potenciat amb l’autorització el 1525 de construir habitatges adossats a la muralla, per anar després estenent-se en dos eixos cap al nord-oest i el sud-oest. Si observem la vista zenital del mapa actual de la ciutat de Sòria, considerant la gran zona verda que significa el parc l’Albereda de Cervantes, sembla una forma de “A” decantada en direcció a llevant.
Les línies grogues corresponen a una interpretació de José Ignacio Esteban Jauregui de quins havien de ser els eixos principals de la ciutat medieval que unien les cinc portes principals, i que confluïen sobre el pont del Duero a llevant.
Tot i que veiem la gran extensió exterior que ocupa la Sòria actual, la ciutat històrica ha mantingut el centre urbà al mateix lloc, ocupant la Plaça Major, alhora que l’eix dels carrers Marqués de Vadillo-El Collado, conserva el seu esperit de carrer principal, potenciat per la presència de turistes. Es manté, per tant, un centre històric viu i dinàmic.
Facilita aquesta dinàmica que la plaça Mariano Granados i l’Albereda de Cervantes constitueixin la prolongació de l’eix antic, i queden perfectament integrats en un continu urbanístic entre la ciutat vella i la nova.
Amb aquests elements aniré passejant per Sòria.
Recordem que aquesta presentació general de la ciutat es complementa amb tres Posts més: : Esglésies romànic-gòtiques de la ciutat de Sòria, Monestir de San Juan de Duero i Ermita de Sant Saturi.
La visita a Sòria
Per organitzar la presentació de la visita he establert set recorreguts amb els punts de visita corresponents. El visitant es pot organitzar al vostre gust, tenint en compte que el recorregut més allunyat des del punt pres com a centre de referència, a la plaça Mariano Granados (punt blau), és d’uns 15 minuts. Només es troben una mica més allunyades les visites al marge esquerre del Duero, les presentades a l’últim apartat.
Un al·licient per al visitant és que tota la ciutat antiga és de vianants, sense cotxes que molestin el caminar, ni interrompin el paisatge urbà.
Línies grogues: recorreguts. Números en lila: referències de visita. Línia vermella: muralla i castell. Punts vermells amb quadrat blanc: portes històriques de la muralla.
Plaça Mariano Granados, carrer Marqués de Vadillo, carrer de El Collado, plaça Mayor i carrer Mayor
Fora muralles, a la plaça Mariano Granados (punt blau), començo el primer itinerari en direcció a llevant que em portarà a la plaça Major.
Pel fons s’entra al carrer marquès de Vadillo.
A continuació, al primer tram del carrer de El Collado, hi havia hagut una Portella que no va ser oberta fins al segle XVI, de la qual avui no en queda cap rastre. Haurem entrat ja dins del caseriu murat medieval.
En gran part, els edificis del carrer de El Collado se sustenten sobre pilars quadrats, formant porxos. L´activitat comercial es manté perfectament viva. Tornarem a trobar els pilars quadrats de les porxades a la plaça Major.
Círculo Amistad-Numancia
Un dels punts importants del carrer és el Círculo Amistad-Numancia (1), on podrem veure en bronze, assegut llegint un llibre, el poeta Gerardo Diego.
Sòria com a ciutat dels poetes és un dels atractius que ofereix al visitant: “Un lloc on sentir la poesia” en referència a les etapes de les seves vides que van passar a la ciutat Gustavo Adolfo Bécquer, Antonio Machado i Gerardo Diego.
El Círculo Amistad Numancia (1), el popular Casino com se’l coneix, és el resultat de la unió de dues institucions més que centenàries. La primera en el temps, el Casino de Numància, es va constituir a Sòria el 1848, i definia, en els seus primers Estatuts, el seu fi destinat a “la distracció i passatemps de les persones de bona Societat”, i del Cercle de l’Amistat, fundat el 1865, amb semblants fins que l’anterior, “la distracció i la il·lustració dels socis que la componen”.
Totes dues van conviure durant molts anys al mateix edifici al cèntric carrer de El Collado, fins que el 1961 el Casino de Numància va ser «absorbit» pel Cercle, constituint-se l’actual Societat.
En arribar a la plaça el Rosel y San Juan es produeix una trifurcació. Prendrem el costat dret, seguint el carrer de El Collado, per assolir la plaça Major.
Al centre s’obre el carrer Zapatería, i del costat esquerre surt el carrer Aguirre. Tots dos formaran part d’altres recorreguts.
Prosseguint doncs pel carrer de El Collado, ara més estret, anirem a parar a la plaça Major.
Plaça Mayor
La primera plaça Major de Sòria va estar situada a l’actual plaça San Pedro davant de la que era la Col·legiata de San Pedro (actual Concatedral). El posterior desenvolupament urbà de Sòria va avançar en direcció oest cap a la zona més alta i plana, desplaçant-se a través del carrer Major en el recorregut cap a l’altra porta important, la porta de Rabanera.
En aquest recorregut es va localitzar el primer mercat de la ciutat, coneixent-se posteriorment amb el nom de plaça del Blat. la consolidació d’aquest punt com a centre de poder civil i eclesiàstic al segle XVI la va portar a constituir-se a la plaça Major que ara coneixem.
La plaça Major constitueix un rectangle irregular allargat en què es concentraven el poder polític i el poder religiós. El poder polític representat les cases dels Cavallers Hijosdalgo dels Dotze Llinatges i el Comú de Veïns, que eren les dues institucions que des del Fur Reial d’Alfonso X (1256), van governar la ciutat fins a 1863, des de l’edifici de l’Ajuntament, o Casa dels Cavallers dels Dotze Llinatges. Mentre que el poder religiós, se situava a l’església de Santa Maria la Major, encara que en construir la Concatedral va ser desplaçat cap a aquesta. Però, en essència, s’ajusta al model de plaça major com a centre de poder als pobles, viles i ciutats espanyoles.
No presenta un model urbanístic uniforme, sinó que cada edifici pren una forma arquitectònica particular.
Al centre, mig amagada pels para-sols de les terrasses dels bars s’alça la font dels lleons (2), del 1788, font ornamental neoclàssica, motivada per la portada d’aigües a Sòria. Ha ocupat diverses instal·lacions i localitzacions fins a la ubicació actual a la plaça Major.
Casa del Común, casa de los Doce Linajes/Ajuntamiento, Teatre Palau de la Audiencia i Església de Santa María la Mayor
Al lateral nord destaca la Casa del Común (3) i per sota l’Arc del Cuerno,, porta de torils per la qual sortien els braus quan la plaça Major servia de plaça de toros.
Aquest edifici del segle XVI, construït de fàbrica de carreuat ben acabat, amb finestres d’arcs de mig punt. La superior va ser afegida al segle XX.
Als laterals de la Casa del Común podem apreciar els balcons envidrats típics de l’arquitectura tradicional soriana que ajudaven a protegir-se del fred.
Al davant, al lateral sud, s’alça l’altra Casa de Govern municipal, la dels Cavallers Hijosdalgo dels Dotze Llinatges o casa dels Dotze Llinatges (4).
Un esplèndid edifici d’arquitectura civil soriana del segle XVII, de tres nivells, amb els baixos porticats amb arcs de mig punt sobre pilars quadrats, també de carreuat fi.
L’edifici original correspon a la part central, amb cinc balcons, els dos cossos laterals, com es nota pel color i la vellesa de la pedra, es van afegir el 1975 i el 2007, reproduint fidelment les formes arquitectòniques.
Al centre la insígnia de la Institució en què es representen els cavallers dels Dotze Llinatges i les seves armes, representant les famílies nobles de Sòria. La figura del centre se suposa que correspon al rei Alfonso VIII de Castella, que va concedir certs privilegis als cavallers abans de morir.
S’especula que aquesta figura tindria influència de la llegenda del rei Artús a través de l’esposa del rei, Elionor de Plantagenet.
Palau de la Audiencia
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Tanca el lateral de llevant de la plaça l’edifici que actualment acull el teatre Palacio de la Audiencia (5).
Com el seu nom deixa entreveure, aquest edifici va tenir abans altres destins com van ser presó, casa consistorial -abans de traslladar-se a la casa dels Dotze Llinatges- i Audiència, de la qual deriva el nom actual.
Es tracta també d’un edifici del segle XVII, construït en carreus fins amb les mateixes arcades d’arc de mig punt sobre pilars quadrats.
El 1986 va ser rehabilitat per convertir-lo en teatre, sales d’exposicions i sales de conferències.
S’hi observa el rellotge i una campana sobre estructura metàl·lica molt típic d’antics edificis públics d’Època Moderna.
Església de Nuestra Señora de la Mayor
Finalment, a la cantonada nord-est l’església de Nuestra Señora de la Mayor (6), amb orientació canònica a llevant. L’edifici surt de la plaça per l’extrem nord-est de forma obliqua, mentre que el peu s’adossa als edificis de l’illa de cases.
Enllaç amb el Post: Esglésies romànic-gòtiques de la ciutat de Sòria
Homenatge a la família Machado al costat del mur del . Es va instal·lar l’any 2010 una escultura a mida natural i a nivell del sòl, de l’escultor Ricardo González Gil, representant la senyora Leonor izquierdo Cuevas (7), esposa d’Antonio Machado, recolzada al respatller d’una cadira buida. S’havien casat al temple i va ser el lloc del seu funeral.
Aquest punt es coneix com a racó de Leonor i la disposició buida de la cadira fa que es converteixi en un lloc on els turistes se sentin a fer-se una fotografia amb Leonor, suplint el poeta Machado.
Sortint de la plaça, el carrer Sorovega enllaça amb el carrer Major, on se situava l’entrada principal a la ciutat per la porta del Duero.
A l’esplanada que es forma s’ha ubicat una escultura commemorativa del 750è aniversari del fur de Sòria (8), obra de l’escultor Óscar Albariño (2006).
Torre de Doña Urraca
A la dreta la torre de Doña Urraca (9). La llegenda diu que hi va ser presa la reina de Castella doña Urraca, encara que no hi ha, pel que sembla, constància històrica del fet.
L’edifici va ser transformat al segle XVI i va patir un incendi a principis del XVII. Posteriorment va ser la “Pensió de la Gitana” i actualment és un habitatge particular.
L’edifici és de planta rectangular, amb murs de maçoneria i reforços cantoners de carreuat. Tenia tres pisos, actualment reduïts a dos.
Tanco aquí aquest primer itinerari.
Carrer Aduana Vieja, plaça del Vergel, plaça dels Condes de Lérida i carrer Estudio
Entre el carrer de El Collado i la plaça dels Comtes de Lleida s’estén el carrer Aduana Vieja. Aquest carrer va ser un dels carrers principals, al costat dels carrers Real i Caballeros, de concentració de palaus i cases senyorials que es van alçar a la sobra de la muralla. Segons indica el seu nom, en aquest punt havia d’estar situada la duana que cobraven els impostos de les mercaderies que entraven a Sòria.
Palau dels Ríos y Salcedo
Bé d’Interès Cultural (BIC)
El primer que trobem és el palau dels Ríos y Salcedo (10). Constitueix un dels millors exemples d’arquitectura renaixentista-plateresca de la ciutat, manat construir el 1549. A partir del segle XVIII serà convent i altres usos posteriors, fins que actualment aculli l’Arxiu Històric Provincial.
La portada s’ubica al costat dret de l’ala sud de l’edifici, de manera que quedés centrada davant de la placeta davantera.
És una edificació de tres nivells. Els murs de l’edifici combinen els carreus amb la maçoneria.
El finestral amb balcó d’enreixat. Per la part superior, un frontó amb el blasó de la família emmarcat amb motllures.
Finestra angular o cantonada utilitzada al renaixement espanyol, on es reprodueix el blasó de la família.
A l’interior, el pati està condicionat amb columnes de ferro i cobertura de vidre moderna, usat com a espai d’exposicions.
Palaus dels Castejones, de don Diego de Solier i del Vescomte de Eza
Carrer amunt, prossegueix una successió de cases senyorials. Adossat al palau dels Ríos i Salcedo s’alça el palau dels Castejones i tot seguit, el palau de Don Diego de Solier; actualment tots dos es troben units. Finalment, el palau del Vescomte de Eza o dels Sant Clement.
El palau dels Castejones (11), de tres nivells, és un edifici plateresc igual que l’anterior palau dels Ríos i Salcedo, amb la façana de carreuat fi.
A la portada i les finestres és on millor es mostra l’estil plateresc. La portada, amb arc escarser i l’escut dels amos sostingut per dos salvatges. A les finestres i balcons la llinda en forma de venera.
El palau de Don Diego de Solier (12) (el següent a la fotografia anterior), construït entre 1599 i 1607, té les traces de l’estil renaixentista. L’entrada està situada en un atzucac ara desaparegut, per la qual cosa el va d’accés actual és posterior.
El mur és de carreuat i maçoneria, amb els balcons amb brancals amb cassetons laterals i frontó superior. Al segon pis una galeria d’arcs de mig punt sobre columnes toscanes.
El quart edifici correspon al palau del Vescomte de Eza o dels San Clemente (13).
L´origen de l´edifici és una casa forta del segle XII que defensava la muralla. És l’única dels Dotze Llinatges de Sòria que queda dreta.
En aquest cas, ens trobem davant d’una edificació austera amb el mur de carreuat i maçoneria.
El que hi destaca és el gran blasó barroc del segle XVIII què ocupa la part central del segon pis.
Sota el balcó hi ha unes cadenes que manifesten que en aquest edifici ha dormit un rei, Alfons XIII.
Institut Antonio Machado i monuments a Machado
Passat aquest punt del carrer Aduana Vieja, al davant s’alça l’Institut Antonio Machado (14), que fa cantonada amb la plaça del Vergel.
L’interès històric i simbòlic que té per a Sòria aquest edifici se centra que Antonio Machado hi va impartir classes com a catedràtic de francès.
L’origen d’aquesta edificació se situa l’any 1575 com a edifici dels jesuïtes, encara que el 1740 un incendi el va destruir gairebé completament. Els jesuïtes el van reconstruir fins que el van haver d’abandonar el 1767 a causa de la seva expulsió d’Espanya.
L’edificació va passar per diverses ocupacions fins que va tornar a ser destinat a Institut d’Ensenyament. S’honra d’haver tingut com a professors personatges il·lustres com el mateix Antonio Machado, Gerardo Diego o José Antonio Gaya Nuño.
L´estada d´Antonio Machado s´homenatja amb dues escultures situades a l’exterior de l´edifici.
Un bust de bronze d’Antonio Machado (15) sobre monòlit de pedra de l’escultor Pablo Serrano, de l’any 1982.
L’altra, és una escultura en bronze de mida natural de l’escultor Ricardo González Gil de l’any 2010. S’hi mostra Antonio Machado assegut en una butaca el dia del casament (16). Aquesta escultura complementa la que hem vist a la Plaça Major on es trobava la dona del poeta, Leonor Izquierdo darrere de la mateixa cadira (7), però en aquell lloc buida.
Muralla i portella
A ponent de la plaça del Verger al fons s’obre una portella (17) sobre la muralla. En acostar-nos, queda visible un ampli fragment de la muralla de Sòria. En aquest tram de muralla cap al nord, no es va adossar cap construcció, cosa que permet fer-nos una idea de la magnitud de la construcció del mur.
Travessant la portella ens situem al carrer Puertas de Pro, aquí veiem com, sobre el costat exterior de la muralla, sí que es van adossar les edificacions de les cases, que mostren l’arquitectura popular urbana soriana d’aquell moment, configurant una carrer exterior del Raval sobre el que es va anar expandint la ciutat.
Església de Santo Domingo
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Tornant al carrer Aduana Vieja s’enfila fins a la plaça de los Condes de Lérida on s’emplaça un dels monuments més importants del romànic sorià de la ciutat. Es tracta de l´Església de Santo Domingo (18).
Enllaç amb el Post: Esglésies romànic-gòtiques de la ciutat de Sòria
A la sortida de l´església de Santo Domingo, retrocedim cap al centre de la ciutat pel carrer Estudios.
Monestir de les Clarisas
Primer seguirem al costat de la façana del monestir de les Clarisas (19), que ja sabem que antigament havia estat l’antic convent de Santo Domingo.
L´edifici de quatre nivells no presenta particularitats arquitectòniques destacables. Un gran mur de maçoneria, amb la porta de mig punt amb dovelles a l’extrem nord, i per la resta de la façana nombroses finestres rectangulars de mida diferent emmarcades en pedra de carreuat. El darrer nivell presenta parcialment arcades de mig punt de maó.
Casas modernistes
El més interessant al carrer Estudis són les diverses cases d’estil modernista que trobem al llarg del recorregut.
Casa modernista (20) a la plaça Bernardo Robles, núm. 6.
Casa modernista (21) al carrer Estudis, núm. 6.
El carrer Estudis aboca a la plaça el Rosel y San Juan.
Carrer Aguirre, carrer Condes de Gómara, plaça Ramón Ayllón, travessera Cinco Villas, carrer Obispo Agustín, plaça de San Pedro i carrer Santa Cruz
A la plaça el Rosel y San Juan inicio un tercer recorregut que ens portarà fins a la Concatedral i claustre de San Pedro.
Palau dels Comtes de Gómara
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Passat primer tram del carrer Aguirre una bifurcació en oblic pel costat nord segueix el carrer Comtes de Gómara on s’ubica lògicament el palau dels Comtes de Gómara (22).
Es tracta de l´edifici civil més important d´ordre particular de la ciutat. Només cal tenir en compte que la façana té una longitud d’uns 105 metres.
Edificat entre 1577 i 1592 com a nou palau dels Río y Salcedo, mostra l’opulència del seu patrimoni en base a la seva cabana ovina i a formar part de l’Honrat Concejo de la Mesta, sent el promotor Francisco López del Río.
Se’l coneix com a palau dels Comtes de Gómara ja que, el 1690, el rei Carlos II li va concedir el títol de Comte de Gómara a Ruiz de Saucedo y Arbuzi, del llinatge dels Salcedo y de los Ríos.
L’edifici renaixentista de tendència herreriana és una construcció de tres nivells, formada per tres cossos arquitectònicament diferents, més una torre de cinc nivells a l’extrem oriental.
El cos central correspondria a la primera construcció del palau. Al centre una portada amb dues columnes laterals i un timpà que arriba fins al centre del primer pis. Per sobre, el gran escut de la família subjecte per dos macers en què s’incorporen els llinatges familiars.
Al timpà, dos àngels subjecten un pergamí que conté una extensa inscripció, en la qual s’explica que el va fer construir Francisco López del Río, i els seus títols, amb la indicació que es va acabar l’any 1592.
Dos balcons de ferreria amb frontó triangular sobre la llinda, disposats simètricament a cada costat de la portada al primer pis.
A l’últim nivell una galeria oberta amb el sostre recolzat un pilars quadrangulars i dues finestres enreixades a cada costat sobre l’eix dels finestrals del pis inferior.
Tot seguit d’aquest cos central, a la dreta una segona part construïda posteriorment juntament amb la torre.
El que destaca d’aquest bloc són una galeria correguda amb arcs de mig punt sobre dotze columnes d’estil toscà al primer pis, i una galeria oberta sota la coberta que se sosté sobre vint-i-quatre columnes d’estil jònic.
A l’extrem de llevant una torre quadrada de cinc nivells, amb dues finestres per cada costat al nivell superior. No té cap altra funció que la demostrativa de poder per part de la família. Es remata a la part superior amb dotze acroteris decoratius.
El tercer bloc de l’edifici està situat a l’altre extrem de ponent. Per aquí passava un carrer que es dirigia cap a l’interior per això es construir un ampli túnel de pas amb volta de canó rebaixat i fàbrica de carreuat.
Al carrer Aguirre, que discorre per l’altre branc davant del palau, podem veure encara velles cases molt deteriorades d’estil arquitectònic popular (23) de Sòria, amb les grans galeries de vidre corregudes al llarg de la façana.
Convent del Carmen
Al final del carrer Aguirre arribem a la plaça Ramón Ayllón, on hi ha el complex d’edificis que formen el convent del Carmen (24).
Per a Sòria, el significat històric d’aquest convent, patrocinat per la noble senyora Beatriz de Beaumont, és que fou rebut directament de Teresa de Jesús. Com diu una placa commemorativa a la façana: “Convento de Madres Carmelitas Descalzas fundado personalmente por Santa Teresa de Jesús el día 2 de junio del año 1581”.
El complex d’edificis el formen el convent de les carmelites descalces, a la fotografia, darrere l’església del Carmen i, al fons, un convent de frares carmelites descalços que es va crear el 1680 però que va haver de ser abandonat el 1835 després de la desamortització de Mendizábal, encara que posteriorment van recuperar aquesta edificació. Mentre que les carmelites han estat sempre ocupant el convent excepte en 30 dies de l’any 1808 durant l’ocupació francesa de la ciutat.
Quan passem pel carrer Reial podrem veure la part del convent que dona a aquell carrer.
Concatedral i claustre de San Pedro
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Seguint per la travessera de les 5 Villas i el carrer Obispo Agustín (N-234), s’arriba a la plaça de San Pedro, on s’aixeca la Concatedral i el claustre de San Pedro (25).
Enllaç amb el Post: Esglésies romànic-gòtiques de la ciutat de Sòria
La Concatedral va tenir el seu origen romànic al segle XIII. Posteriorment va ser convertida en col·legiata i, després del seu enfonsament el 1544, va ser reconstruït el seu cos en estil gòtic, sent elevada a concatedral el 1959, juntament amb la de Burgo d’Osma.
Carrer Real i carrer Zapatería
El carrer Real i la seva continuació després de passar per la plaça Fuente Cabrejas al carrer Zapatería, va ser la via principal de Sòria a l’Edat Mitjana. Al segle XVI es va concentrar en aquest recorregut gran nombre de cases nobiliàries d’estil gòtic-isabelí.
Si efectuem el recorregut en el sentit est-oest, partirem del carrer Nuestra Señora del Azogue, al costat de la plaça de San Pedro fins arribar a plaça San Blas y el Rosel.
Com que és un carrer estret, ha quedat en certa manera marginat en relació amb els grans eixos més dinàmics moderns. A més, s’han incorporat un gran nombre d’habitatges sense cap respecte per mantenir un estil urbanístic coherent. Tot i això, crec molt aconsellable fer el seu recorregut per captar l’esperit d’un carrer històric.
Ruïnes de l’església de San Nicolás
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Després de passar el primer tram de blocs anodins hi ha les ruïnes consolidades l’església de San Nicolas (26), temple romànic erigit als segles XII i XIII.
Es conserva el que fou esvelt absis i d’una fàbrica compacta i part de les parets del temple sense coberta.
L’estret carrer puja i ens podem anar aturant als casalots que encara subsisteixen.
En assolir la plaça Fuente Cabreja s’alça al costat nord una edificació de carreuat i maçoneria, amb una entrada de tres arcs de mig punt, més petits els dos laterals, que correspon al convent del Carmen (24), que s’ha citat anteriorment.
La Font Cabrejas
Davant, a l’altra banda de la plaça, la font Cabrejas (27).
Amb les mateixes característiques del carrer Real continua el carrer Zapatería.
Carrer Caballeros
Al següent itinerari prenem com a referència el costat sud-est de la plaça Mariano Granados, a partir de la plaça Ramón y Cajal.
Palau del Marqués de Alcántara
Bé d’Interès Cultural (BIC)
D’aquesta plaça surt el carrer Caballeros que s’inicia, a la cantonada sud, amb el palau del Marqués de Alcántara (28).
El palau és barroc del segle XVII, finalitzat l’any 1704. És un producte dels beneficis que s’obtenien de la Mesta.
L´edifici és dues plantes, amb una torre cantonera. L’interès d’aquesta torre se centra que es va construir sobre una de les torres de defensa de la porta de Rabanera, essent l’únic vestigi que queda, com es pot constatar a la base de la torre actual. La torre, de tres cossos, és rematada amb un capital de pissarra d’estil herrerià.
La porta principal de carreu encoixinada, amb un frontó corb amb el blasó dels Marquesos de Alcántara.
Monument als Sanjuanes
Al davant se situa la plaça del Olivo on destaca el monument als Sanjuanes (29), obra de l’escultor Antonio Soria Gómez, dedicat als Sanjuanes i a tots els homes i dones que han exercit el càrrec de Jurats de Quadrilla.
A la primavera es trien els dotze jurats i jurades que governaran sengles quadrilles en què es divideix la ciutat. El jurat té el seu origen als antics alcaldes de barri medievals. Els Sanjuanes són el conjunt d’activitats que es desenvolupen a Sòria al voltant de la festa de Sant Joan.
Casona dels Salvadores
Bé d’Interès Cultural (BIC)
A la cantonada següent tenim la casona dels Salvadores (30), també del segle XVII. El llinatge dels Salvadores es remunta a Martín Salvador, un acompanyant de Rodrigo Díaz de Vivar, citat al Cantar del Mio Cid.
És un edifici de tres plantes, de maçoneria arrebossada en blanc, amb les obertures i cantonades de carreuat i reixeries.
Des d’aquest punt del carrer Caballeros s’obre una bifurcació típica dels traçats medievals, cap al sud-est continua el carrer Caballeros i cap a l’est el carrer de San Juan de Rabanera. La bifurcació deixa al centre un espai triangular irregular on s’assentà l’església de San Juan de Rabanera. Aquest triangle no té nom de guia de carrers específic.
Palau de la Diputació i Delegació d’Hisenda. Galeria de sorians il·lustres
El lateral sud d’aquest espai està ocupat per l’edifici de la Delegació d’Hisenda, obra de principis del segle XX, i el palau de la Diputació (31), del segle XIX. Totes dues edificacions d’estil historicista.
El que destaca en aquest espai són les vuit escultures en bronze de la galeria de sorians il·lustres (31) emplaçades davant de la façana de la Diputació. Escultures realistes realitzades per F. Coullant-Valera el 1970-1971.
Es tracten de Francisco López de Gómara, El Juglar del Cid, Santa Cristina de Osma, Alfonso VIII, San Pedro de Osma Sor María de Ágreda, Diego Laínez i San Martín de Finojosa.
Església de San Juan de Rabanera
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Enllaç amb el Post: Esglésies romànic-gòtiques de la ciutat de Sòria
L’església de San Juan de Rabanera (32) és una de les esglésies romàniques més interessants de Sòria.
Plaça Mariano Granados, carrer Nicolás Rabal, Alameda de Cervantes, carrer Ferial, plaça Salvador i plaça Ramón Benito Aceña
Ens situem ara extramurs cap a ponent als ravals de la ciutat emmurallada medieval.
Partim de la plaça Mariano Granados, d’on sortirà el vèrtex del gran triangle enjardinat de la Alameda de Cervantes.
Racó de Bécquer
Pel carrer Nicolas Rabal girant per l’avinguda Duque de Soria podem anar a relaxar-nos al Racó de Bécquer (33). Des d’aquí tindrem una primera visió del costat de llevant convent de San Francisco.
Convent de San Francisco
R
Tornant al carrer Nicolás Rabal sembla la façana del convent de San Francisco (34).
En el moment de l’expansió de les ordes mendicants, aquestes van ubicar els seus convents als voltants de les ciutats més poblades. En aquest cas, s’atribueix al mateix Sant Francesc d’Assis, la fundació del convent al segle XIII (1214).
Al llarg de la història aquest convent va patir diversos incendis i avatars, inclosa la desamortització. Les restes que queden han estat molt modificades.
Alameda de Cervantes
Un dels llocs més encantadors de Sòria és la Alameda de Cervantes (35), popularment coneguda com la Devesa.
Són gairebé 10 hectàrees de jardins i parc urbà al cor de la ciutat, amb l’entrada principal per la plaça de Mariano Granados.
La zona de l’entrada principal des de és l’enjardinada amb un roserar.
Mentre que, a ponent, a dalt del terreny, una àmplia prada coneguda com “el Alto de la Dehesa”.
Kiosco de música
A la zona enjardinada es localitza el kiosc de música (36), també anomenat arbre de la música. La doble originalitat d’aquest quiosc és que la plataforma per als músics està considerablement elevada sobre una estructura metàl·lica modernista. Mentre que pel centre s’eleva un arbre les branques del qual aixopluga els músics conegut com l’arbre de la música.
Ermita de la Soledad
A escassos 40 metres del Kiosc de la música en direcció nord-est hi ha una altra joia, l’ermita de la Soledad (37), al costat del passeig del Espolón.
Aquesta construcció religiosa és del segle XVI. Es va construir com a calvari extramurs, encarregat a Pedro i Rodrigo Pérez de Villabiad.
Posteriorment, els comtes de Gómara se’n van plantejar l’ampliació, construint un gran pòrtic d’entrada que no va tenir continuïtat. Per això, en la seva visió actual, aquest pòrtic resulta desproporcionat en relació amb el cos de la capella.
En estar encarada la porta de la capella cap a les portes de la ciutat, la disposició de l’altar és cap a ponent.
El pòrtic és de fàbrica de carreuat amb tres arcs de mig punt, més gran el central.
L´interior està format per dos recintes. Entrant, la capella gòtica amb la Verge de les Angoixes i del Sant Sepulcre.
Sota la imatge de la Mare de Déu una urna amb un Crist Jacent.
A través d’un passadís obert a la banda esquerra de l’altar s’accedeix a un recinte posterior on hi ha la imatge del Crist del Humilladero, d’estil de Joan de Juni o algun deixeble.
Darrere del crist una pintura del poble sorià de Calatañazor amb les seves muralles i el camp en què va tenir lloc la derrota del moro Almansor (al-Manṣūr).
Museu Numantí
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Creuant el passeig del Espolón hi ha el Museu Numantí (38).
El 1916, arran de les excavacions arqueològiques al jaciment de Numància, es va instal·lar a Sòria un museu per acollir les troballes. Després d’unir-se amb el Museu Provincial, la gènesi del qual es remunta al procés desamortitzador del segle XIX, va donar com a resultat l’actual Museu.
A les àmplies instal·lacions del museu es presenta l’evolució cronològica de la història de la província, des del Paleolític Inferior fins a l’Edat Moderna, amb una secció específica dedicada a la cultura celtibèrica, adaptada a invidents.
Val la pena dedicar el temps necessari a la visita al museu, cosa que permet penetrar en la cultura celtibèrica, i admirar el mestratge en la construcció d’objectes, amb valuoses peces exposades.
Reproducció d’una casa celtibera.
Una de les formes de presentació del cavallet de Sòria, símbol actual de la ciutat i la província, muntat en un bàcul celtiber.
Església de San Salvador
Tot i no haver-li pogut dedicar el temps que es mereixia al Museu, continuo aquest recorregut fins a la plaça del Salvador.
Allà pel segle XII, extramurs de la ciutat, es va construir l’ església del Salvador (39), una església parroquial romànica al raval. A la segona meitat d’aquell segle va haver de passar a l’Orde de Calatrava.
Va tornar a ser església parroquial i, després de diversos avatars al llarg dels segles, el 1967 es va enderrocar l’antic temple per construir-ne un de modern i amb més capacitat.
Solament es va conservar l’absis romànic, que constitueix la Capella del Sagrari de l’església actual.
L’edifici modern és obra dels arquitectes els germans Francisco i Juan María Bellosillo García i Luis Jiménez Fernández.
Pel meu gust, la façana és una obra que sorprèn, però que no desentona a l’ambient urbà sorià.
Carrer San Agustín, pont del Duero, N-234, camí de las Ánimas i passeig de San Saturio
Arribem al darrer itinerari de la visita a la Sòria històrica. Ens desplacem a llevant del riu Duero, amb diverses construccions entre les més significatives de la ciutat.
Pont medieval del Duero
Primer, travessem el pont medieval del Duero (40). La seva importància estratègica s’assenta que era l’únic accés des del llevant peninsular a Sòria i, per extensió, a la Meseta.
Encara que des d’antic degué haver-hi un pas sobre el Duero en aquest punt, sembla probable que les obres del pont de pedra medieval actual corresponguin al segle XVI.
El pont, amb lleuger “llom d’ase”, ha patit diversos contratemps ocasionats per avingudes del riu, fins a quedar configurat en vuit ulls d’arcs de mig punt que van disminuint la mida des del centre cap als extrems. Als pilars, cara amunt, se situen els corresponents tallamars.
Degué disposar de dues torres de porta on es cobrava el portatge, enderrocades al segle XIX.
Monestir de San Juan de Duero
Bé d’Interès Cultural (BIC)
De les diverses actuacions que s’han realitzat en aquest costat del riu, una de les més destacades correspon al monestir de San Juan de Duero (41),situat al costat nord del camí d’entrada a Sòria. Per la seva importància té dedicat un Post particular:
Enllaç amb el Post: Monestir de San Juan de Duero
Sobresurt pel seu interès i originalitat el famós claustre de San Juan de Duero.
Monestir templer de San Polo
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Enllaç amb el Post: Ermita de Sant Saturi / monestir templer de San Polo
L’altra banda de l’accés a Sòria, al costat sud, va ser el lloc escollit per ubicar un altre monestir, el monestir templer de San Polo (42), del qual en queden molt poques restes.
Pont de ferro
Seguint el marge esquerre del Duero veiem com el travessa un pont de ferro (43).
Aquest pont va ser construït l’any 1929 destinat al ferrocarril. Quan el 1996 es va clausurar la línia Sòria-Castejón, el pont va quedar en desús.
Ermita de San Saturio
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Enllaç amb el Post: Ermita de Sant Saturi
Per a Sòria és molt important i emblemàtica l’ermita de Sant Saturi (44), on va viure l’eremita Sant Saturi allà pel segle VI i sobre la cova del qual es va edificar una ermita barroca al segle XVIII.
Sant Saturi és el sant patró de Soria.
Les muralles i el castell
De la visita a la Sòria històrica, em queda pendent per a una altra ocasió fer el recorregut de les muralles i el castell.
Per a qui està interessat, podeu llegir l’extens i documentat article: La muralla de Sòria
Fi de la visita
Acabada la presentació de la seqüència de recorreguts en què he subdividit la visita a la Sòria històrica, només em resta animar encaridament els turistes amb interessos culturals a visitar aquesta ciutat, així com l’ampli ventall de llocs d’interès històric, cultural i paisatgístic. natural que l’envolta.
Bases d’informació
Webs
ayuntamiento
turismosoria
wikipedia
guiadesoria
turismodiputacion
eligesoria
portalpatrimonio
arteguias-historia ciudad
arquivoltas
monumentalnet
megaconstrucciones
Webs academic
HistSoria Archivada. Sobre la pequeña historia archivada de Soria
El porqué Soria es Cabeza de Estremadura
Asenjo González, M. (2012). La ciudad de Soria. El concejo medieval y su fuero
Diago Hernando, M. (2009). La ciudad de Soria como centro manufacturero durante el período bajomedieval
Franco, A. M. La Soria de Antonio Machado
Incausa García, L. (2015). Geografía urbana de Soria (Trabajo Fin de Grado)
Lozano Martínez, C. (2015). Edificios románicos de la ciudad de Soria: dimensión pedagógica (trabajo Fin de Grado)
Martínez Díez, G. El fuero de Soria: Génesis y fuentes
Martínez Hernando, Mª del C. Los orígenes de la ciudad de Soria
Río Lafuente, Mª I. del (2016). Estudio de los paisajes de la ciudad histórica. Breve ensayo metodológico y su aplicación a la ciudad de Soria
Río Lafuente, Mª I. del (2011). Las representaciones culturales y sus conexiones con el turismo. Una aproximación a la construcción y difusión de la imagen literaria y turística del paisaje de la ciudad de Soria
Sanz Yagüe, A. I. (2012). La ciudad de Soria en el siglo XVIII. Un estudio sociocultural (Tesis doctoral)
Torres Balbas, L. (1952). Soria: Interpretación de sus orígenes y evolución urbana
