Vejer de la Frontera (Cadis) és un espectacular poble blanc sobre el cim d’un turó s’imposa al viatger. Ocupat des de temps immemorial, els andalusins van deixar la seva imperible empremta que ha perviscut fins als nostres dies en una localitat viva i dinàmica.
Vejer de la Frontera (Cadis)
Vejer de la Frontera. La Landa. Cadis
Comarca: La Janda. Província: Cadis. Com. Autònoma: Andalusia
Coordenades: 36°15′08″N 5°57′48″O. Altitud: 168 msnm. Població: 12.572 habitants en el municipi, 9.042 habitants en la localitat (2021)
Web: ayuntamiento
Centre històric de Vejer de la Frontera, Bé d’Interès Cultural (BIC)
Visita: 2021
Índex
Vejer de la Frontera. La Landa. Cadis
Elements d’urbanisme i arquitectura popular
La visita a Vejer de la Frontera
Mirador de La Cobijada, Arc de Santa Catalina i Arc de Puerta Cerrada
Ajuntament Vell i Ajuntament Nou
Plaça de España o dels Pescaitos
Església del convent de la Mercè
Recinte de Sancho IV, Arc de Sancho IV i Casa del Mayorazgo
Passeig de la Corredera i mirador
Antic Cinema Corredera, seu d’Electravillariezo i residència dels comtes de Bornos y Villariezo
Antic convent de San Francisco
Recorregut pel centre històric
Arcs del carreró de les Monges
Convent de las Concepcionistas / Museu d’Arts i Costums Populars
Església parroquial del Divino Salvador i viacrucis
Muralla urbana, Arc de la Segur, Baluard i Pòsit
Casa del Marquès de Tamarón / Museu de Vejer
Vejer de la Frontera. La Landa. Cadis
Tot i que el terme municipal de Vejer de la Frontera arriba fins al mar a la platja del Palmar, la ciutat s’assenta a l’interior, a uns vuit quilòmetres de la costa, sobre un monticle que arriba a veure el mar.
Un poble blanc, amb una important història medieval en el seu haver, amb un important paper com a terra de frontera, com el seu nom reflecteix, que mereixia dedicar-hi un dia de visita. I a escassos 20 quilòmetres de Conil Home Suite o els Apartaments La Jábega Conil.
El territori
Vejer de la Frontera es troba situada al Sud Oest de la província de Cadis, a la comarca de la Janda, limitant amb l’Atlàntic, Conil, Chiclana, Medina Sidonia, Tarifa i Barbate.
És una zona eminentment rural, amb la doble condició de camp i de litoral, amb fonts de renda tradicionalment lligades al sector primari, agrari i pesquer, amb un ric patrimoni cultural i natural que està sent potenciat com a valor turístic, integrat a la Demarcación Paisajística de Litoral de Cádiz – Estrecho.
La posició del nucli és estratègica, a tocar de la cruïlla de la carretera N-340 (Cadis-Algeciras) amb la via que uneix el litoral i l’interior (Barbate-Medina-Arcos), i per assentar-se sobre una escarpada turó amb una situació privilegiada per al domini visual de les dues rutes i de la vall del riu Barbate.
El municipi, amb un total de 12.572 habitants (2021), comprèn deu nuclis de població. El nucli de Vejer acull 9.042 habitants, mentre els restants 3.530 habitants es disseminen per la resta del terme municipal.
El conjunt muntanyós que s’estén de sud a nord, va ser una important zona fronterera als segles XIII i XIV entre el regne de Castella i el regne de Granada i els merenís.
Una mica d'història
Aquesta zona més meridional de la Península Ibèrica i punt de trobada del mar Mediterrani amb l’oceà Atlàntic ha estat habitada des de temps remots.
En concret, l’actual Vejer seria conegut com a Besaro, topònim d’origen cèltic que més tard va evolucionar a l’àrab Baixir o Bashir i al romanç Beier, del qual ha derivat Vejer.
Les primeres restes recollides al terme municipal es remunten al Paleolític, fa uns 500.000 anys. Sota les muralles s’han trobat restes arqueològiques de l’Edat del Bronze, així com d’època tartèsica que daten del segle VII aC.
Fenicis, cartaginesos i després romans van deixar empremtes del seu pas per aquestes terres. Com a ciutat fortificada sembla documentar-se en època romana.
Però serà a partir de l’any 711 que pren forma el Vejer de la Frontera que ha arribat fins a nosaltres.
En efecte, després de la batalla del Guadalete (o de la Janda) de l’any 711, on les tropes de Tariq ibn Zizad vencen les del rei visigot Rodrigo, que va tenir, lloc a les proximitats.
Els àrabs van mostrar la seva preferència per establir els seus assentaments sobre l’estructura d’assentaments de població, defensius i de vigilància romans i visigots, en comptar amb una població hispanovisigoda acollida a les Capitulacions.
És el que va passar a Bashir, a partir del moment del qual va experimentar la seva major esplendor, durant cinc segles i mig, fins a passar a mans cristianes al segle XIII.
En el període musulmà, la vila i plaça forta de Vejer queda ubicada a la part més meridional de la cora de Sidonia, constituint el seu territori una zona de contacte amb la cora d’Algesires.
En aquest llarg període històric cal situar la consolidació del seu castell, la construcció de gran part del seu recinte emmurallat, portes i torres, i gran part de la trama urbana actual, a més de la construcció de nombrosos llogarets i altres intervencions al medi , com van ser els molins d’aigua, les sèquies i targetes de les hortes, els aljubs, trulls, etc.
L’any 1250 es produeix la primera conquesta cristiana de Vejer per Fernando III.
El 1264 retorna a domini musulmà per una revolta de la població mudèjar, sent reconquerida per Alfonso X el 6 d’agost de 1266, amb la posterior expulsió dels mudèjars en 1285.
Durant els dos segles següents es va produir una pràctica estabilització de la frontera amb el regne nassarita de Granada, sobretot a causa de la presència dels merinis en aquest període. Per això, Vejer va continuar jugant un important paper estratègic que al llarg de la Baixa Edat Mitjana. En aquests anys la línia fronterera de l’estret estava defensada des de les places d’Alcalá de los Gazules, Medina Sidonia, Vejer de la Frontera i Arcos de la Frontera.
Des de 1250 en què Fernando III conquereix Vejer de la Frontera fins a mitjans del segle XIV, s’efectuen dos repartiments de terres als assentats segons la categoria sociomilitar d’aquests. Els repartiments garantien l’ocupació del territori acabat de conquerir.
L’any 1285, Sancho IV concedeix a l’Ordre Militar de Sant Jaume el senyoriu sobre Vejer i altres places del voltant.
Després d’una segona repoblació en temps de Fernando IV, aquest concedeix el senyoriu jurisdiccional sobre la vila de Vejer a Alonso Pérez de Guzmán El Bueno, a condició que mantingués els privilegis concedits inicialment als veïns. Durant tot el segle XIV, el Consell de la vila s’encarrega d’efectuar els repartiments de terres que van quedant buides entre els nous assentats ja que la repoblació d’aquesta zona va ser força lenta i irregular. Hereus posteriors van ser els ducs de Medina Sidonia, que van mantenir el seu domini durant els segles XV-XVI.
Els drets reials atorgats als habitants de Vejer, van ser respectats pels successors de Pérez de Guzmán fins al segle XVI, quan els ducs de Medina Sidonia van actuar contra ells, especialment els béns comunals que es distribuïen segons les hazas de suerte (feixes de sort).
Després de la conquesta del Regne de Granada el 1492, Vejer durant el segle XVI mostra una forta expansió. La ciutat s’estén fora del recinte emmurallat, ocupant el segon turó. Es creen altres barris o carrers d’oficis com la dels guixers, llaners, pica pedrers, surers…
Una fita important en la seva transformació urbana la marca el terratrèmol del 12 d’abril de 1773. Aquest sisme, que degué tenir el seu epicentre proper al nucli urbà, ocasiona nombrosos danys al caseriu de Vejer i algunes petites alteracions en la seva trama urbana. Assenyala, en l’aspecte urbanístic, el final d’una època i el naixement del Vejer contemporani.
Al trànsit al segle XIX el cas antic és abandonat per part de la vella noblesa local i la lenta ocupació d’antigues cases-palaus per part d’aquest nou grup social de grans propietaris de la terra, que adquireixen les cases més principals o inverteixen crescudes sumes en l’edificació de nova planta de nombrosos habitatges on sol perviure el pati central i la casa de camp o zona de servei per a les eines de cultiu i animals de càrrega. Però, alhora, s’importen estils regionalistes de moda o es percep la influència del modernisme en reixes i balcons, que s’insereixen a l’entramat antic sense grans contrastos.
La batalla naval de Trafalgar, el 22 d’octubre del 1805, va commoure els sentiments humanitaris dels habitants de Vejer, com ho recorda una làpida al carrer Trafalgar.
L’any 1877, el rei Alfonso XII li va concedir el títol de ciutat.
Passat el període convuls de la Guerra Civil, Vejer assoleix un màxim de població el 1960 amb 13.553 habitants al municipi que, després d’un lleuger descens als anys 70-80, s’estabilitza al voltant dels 12.600 habitants, quedant manifesta l’absència de l’efecte emigratori.
L’estructura agrícola-ramadera derivada de la figura de les feixes de sort que explico a continuació, reforçada pel turisme fa que en els darrers decennis la ciutat hagi mostrat un fort impuls renovador com reflecteix la comparació d’aquestes dues fotografies que les separen uns 60 anys.
Hazas de suerte (feixes de sort)
El primer conflicte entre el Duc de Medina Sidonia i els veïns de Vejer sorgeix quan la Casa Ducal, fent ús del seu dret sobre el senyoriu, comença a arrendar les terres del comú.
La distribució i aprofitament dels béns comunals a Vejer de la Frontera es concreta en el sorteig de les hazas de suerte (feixes de sort). Aquestes són porcions de terra de labor de forma rectangular, d’unes 25 faneques, de mitjana. Són terres de secà.
En els plets que es van plantejar el 1542 i 1568, en què es va arribar a mantenir aquesta figura comunal, va destacar la figura de Juan Relinque. En el recorregut per la ciutat tindrem ocasió de trobar-nos amb la seva presència a través dels homenatges que els veïns li han dedicat.
Les feixes de la sort, igual que altres béns comunals, també van veure amenaçats la seva continuïtat per l’aplicació de les lleis desamortitzadores del segle XIX, encara que finalment no es van arribar a veure afectades.
La peculiaritat d’aquests béns deriva del fet de la seva influència en l’estructura socioeconòmica de la població. Per a Barragán et al., els intents per evitar l’acumulació de terres a les mans dels terratinents s’han dirigit, fonamentalment, cap a la consolidació i estabilització d’una classe de petits i mitjans propietaris que esmorteís les extremes diferències de classe. Això explicaria que no es documenta ni coneix cap tipus de moviment revolucionari jornaler a Vejer de la Frontera, dels molts que han tingut lloc al camp andalús, i en segon lloc, el fenomen migratori a penes va afectar el volum de població.
Per això, les característiques peculiars d’aquests béns comunals no només tenen una significació econòmica i social, sinó que compleixen una funció simbòlica en convertir-se en un senyal d’identitat de la comunitat.
Elements d'urbanisme i arquitectura popular
El nucli antic es localitza en dos petits turons orientats d’est a oest. Al turó de llevant s’assenta el recinte emmurallat, amb el castell situat a una altitud de 193 msnm.
L’urbanisme del recinte emmurallat i dels ravals té l’origen en el període musulmà i respon a les característiques generals. Uns carrers transversals o radials, de traçat sinuós que enllacen les portes o entrades del recinte murat. D’elles arrenquen altres carrers secundaris, estrets que es torcen, dels quals, al seu torn, poden partir carrerons cecs, sense sortida, el fons dels quals fa de pati veïnal. El resultat són illes irregulars i un urbanisme que s’acostuma a qualificar de “laberíntic”. Cal tenir en compte l’orografia del terreny quan, com a Vejer, el conjunt urbà s’escampa sobre els vessants d’un monticle.
Els carrers encara que no sent rectes, mantenen alineació de l’edificació, i no es manifesten vols, reculades o elements sortints sobre l’espai públic.
També apareix sovint a la mateixa illa accessos per dos carrers diferents a diferent cota, cosa que produeix una morfologia d’edificacions esglaonades.
Les bifurcacions són típiques de l’entramat viari. En aquests exemples veiem com són funcionals a la topografia del terreny.
Els arcs i els arquets parlen també de l’origen islàmic.
De les tipologies andaluses de cobertes de teula i de terrat, Vejer de la Frontera s’inclou al grup de les de terrassa amb rajola accessible des de l’interior, i utilitzada com a sortida moltes vegades enjardinada o com a zona d’estenedor per assecar la bugada. Mentre que els accessos a les terrasses poden estar coberts per teulades de teula corba.
El resultat és un conjunt “cúbic” d’edificis amalgamats.
Com s’ha anat veient a les fotografies anteriors, ens trobem amb un element típic de l’arquitectura, popular andalusa, el regnat de la calç.
Suposo que les normes urbanístiques han d’obligar a mantenir el color blanc de les façanes dels edificis, que en fa pobles blancs.
Si prestem atenció a les perspectives generals d’aquestes localitats (com també podem observar a Conil de la Frontera, Mojácar, Cabo de Gata, Montefrío o Almedinilla. presentades en aquest Blog), constatem que la uniformitat del blanc atorga homogeneïtat i bellesa al conjunt, dissimulant la incorporació d’edificis més recents d’arquitectura anodina desvinculada de l’arquitectura tradicional, i amb volumetries desmesurades en relació al conjunt.
Per a Carlos Flores (vol. IV, p. 55) “Les reixes a nivell de carrer -amb pedrís que exteriorment serveix com a sòcol i interiorment constitueix un eficaç seient- suposen una alternativa a la casa àrab introvertida, tancada a l’exterior i oberta només cap a si mateixa, mostrant bé a les clares que, a diferència dels seus avantpassats àrabs, l’andalús de les darreres centúries se sent interessat pel que li pot oferir l’escena urbana.”
A més del pedrís, les reixes es cobreixen per un guardapols superior.
La llum i la ventilació de la resta d’habitacions es produeix a través de petites finestretes enreixades, que es distribueixen a les façanes de manera funcional a la distribució interior de l’habitatge, oferint a l’exterior la imatge d’un escaquer irregular de gran bellesa estètica.
La cultura de l’espart pot ser encara usada com a cobriment de portes i finestres.
Un dels elements de la casa gaditana que es reflecteixen a Vejer és el pati. Poden ser patis com a centre de l’habitatge unifamiliar, o com a espai comú a diversos habitatges o corrals, als quals s’accedeix a través d’un vestíbul. Solen ser de dues altures, amb els acabats molt sobris.
La visita a Vejer de la Frontera
La visita la farem en dos recorreguts. El primer, seguint el traçat de la muralla des de l’arc de Santa Catalina, fins a tornar a aquest punt. El segon recorregut continuarà endinsar-nos al nucli històric. Finalitzat el passeig per la ciutat, ens desplaçarem a una de les zones de molins de vent.
El traçat en vermell representa una delimitació estimada del recinte emmurallat, dibuixat seguint les traces que encara perviuen.
Un cop aparcat el cotxe al pàrquing de la plaça de la Paz (PK), iniciem el recorregut per la ciutat, per la qual cosa haurem de pujar fins a dalt del turó pel carrer Almaraz.
Se’ns ofereixen les primeres imatges del caseriu a les seves façanes “cúbiques” irregulars i en la seva perspectiva de conjunt bigarrat de la part de l’eixample sobre el segon turó.
Les darreres escales ens situen davant de l’arc de Santa Catalina (1).
Recorrent la muralla urbana
L’itinerari per les traces de la muralla ens portarà per les quatre portes o arcs històrics –Arc de la Segur, Arc de Sancho IV, Arc de la Vila i Arc de Puerta Cerrada-, a més de l’arc de Santa Catalina), i per tres torres de la muralla –Torre de San Juan, Torre del Mayorazgo i Torre de la Corredera-.
Al recorregut veurem ja algun dels edificis emblemàtics de la ciutat.
Mirador de La Cobijada, Arc de Santa Catalina i Arc de Puerta Cerrada
El mirador (1), que s’obre davant de l’arc de Santa Catalina acull una imatge que els darrers anys s’ha convertit en icònica i representativa de Vejer. Es tracta de La Cobijada, una dona tapada o “cobijada” embolicada en un mantell negre, observant el món amb un sol ull a l’abric de les seves àmplies vestidures, està encarnada en una escultura a mida natural.
Encara que a molts llocs es llegeix que aquest vestit negre que deixa veure únicament un ull de la dona té un origen musulmà, aquest origen és discutible i està avui en dubte, com comenta Irene Seco en relació amb les explicacions dels viatgers romàntics, com Richard Ford, sobre els paral·lelismes musulmans del vestit vejeriego. No només s’assumien com a vàlids en aquells moments, sinó que encara segueixen sent emprats per bona part dels que escriuen sobre el tema. Certament les dones musulmanes que apareixen en certes imatges de finals del segle XIX i principis del segle XX recorden en la seva forma de cobrir-se a les cobijadas, si bé les peces d’indumentària que porten no són del mateix patró.
Sembla que l’origen d’aquesta peça que cobreix la dona és posterior a la presència musulmana. Es remunta als segles XVII i XVIII i no era patrimoni exclusiu de Vejer.
Actualment utilitzen aquest vestit la Cobijda Mayor i la seva cort de dames cobijadas a les Festes Patronals.
El lloc és un esplèndid mirador sobre l’eixample que es va expandir pel segon turó i que forma una unitat paisatgística amb el barri antic, atès que el seu urbanisme i estil constructiu té les mateixes traces que a la ciutat emmurallada, malgrat haver-se construït en època cristiana avançada.
Carrer Judería
Entrem al recinte medieval per l’arc de Santa Catalina (1) tenint en compte que no es tracta d’una entrada medieval, sinó que va ser oberta a la muralla al segle XIII per facilitar l’accés amb el barri del call. L’obertura de la porta és un simple arc de mig punt, sense cap mena de decoració.
S’aprecia el gruix de la muralla, d’uns dos metres, construïda de maçoneria de pedra, calç i sorra i carreuons, i en alguns trams de carreus.
El carrer de la Judería recorre l’interior de la muralla, essent un dels pocs trams on és visible el mur, al qual no es van acoblar construccions posteriors.
Com el nom del carrer assenyala, aquesta zona urbana corresponia al barri jueu de la vila.
El gruixut mur emmerletat era recorregut per un camí de ronda amb merlets piramidals amb esperó.
Iniciant el recorregut de la muralla en el sentit invers a les agulles del rellotge, cap a la dreta a uns 30 metres se situa la porta Cerrada, porta del Sud o de Berberia (2), dels segles X-XII. Se l’anomena així perquè va estar tapiada durant els segles XV-XVII pel seu enclavament al call i per impedir l’accés de pirates barbarescos que en aquells temps assolaven les costes atlàntiques.
Carrer Castillo
Davant la porta puja el carrer Castillo que, com el seu nom vol assenyalar, puja sinuosament fins a la porta del castell.
Carrer Mesón de Ánimas
A la continuació del carrer comencen a adossar-se edificacions al mur interior seguint el carrer Mesón de Ánimas, que s’endinsarà zigzaguejant cap a l’interior del recinte.
Carrer Trafalgar
Sortint per la porta Cerrada el carrer Trafalgar mostra el mur exterior que, al cap de pocs metres comença a ser substituït per cases. Algunes restes de muralla romanen a l’interior de l’illa, sense ser visibles des de l’exterior.
El carrer Trafalgar està dedicat a la memòria dels homes i dones d’aquestes costes que solidàriament van socórrer les víctimes de la batalla de Trafalgar (1805) i que Benito Pérez Galdós va glossar a l’Episodi Nacional: Trafalgar, amb les paraules següents: “… debo decir que jamás vecindario alguno ha tomado con tanto empeño el auxilio de los heridos, no distinguiendo entre nacionales y enemigos, antes bien equiparando todos bajo el amplio pabellón de la caridad.”
Carrer Encarnación
El carrer Encarnación constitueix un dels eixos transversals de la trama urbana. S’hi pot observar un dels arquets de probable origen islàmic.
Torre de San Juan
Carrer San Juan
Abans d’arribar al carrer de San Juan, la muralla girava per agafar la direcció nord. La torre de San Juan (3), que havia de correspondre al punt de gir, és possible veure-la al mig de les cases.
El carrer San Juan segueix per la part exterior de la muralla. En arribar a la confluència del carrer Bodega de Triana tenim un exemple de bifurcació típica de l’urbanisme en pendent, que serveix per adaptar-se a l’orografia del terreny.
Ajuntament Vell i Ajuntament Nou
Placeta Antiguos Comedores
A la placeta Antiguos Comedores s’ubicava l’ antic Ajuntament (4).
L´entrada a la plaça de España pel carrer San Juan s´efectua al costat de l´edifici de l´Ajuntament nou (5).
Ocupa la posició elevada de la plaça. Va ser reconstruït a mitjans segle XIX i després ampliat amb pisos superiors, coronat amb un rellotge.
Plaça de España o de los Pescaitos
La plaça de España o plaça de los Pescaitos (7) queda emmarcada pel buit que deixava la muralla que en aquest punt girava 90o. L’interior de la plaça compensa el desnivell del terreny en aquesta zona.
Arc de la Villa
Al punt de gir de la muralla se situava l’arc de la Villa (6), una de les portes principals. Des d’aquesta posició es poden observar restes de la muralla a l’interior del caseriu.
El nom popular de plaça de los Pescaitos es deu als que poblen la font central.
Aquest espai urbà té els seus orígens al segle XVI quan la ciutat es va estendre fora del recinte emmurallat. Fins a finals del XVII va acollir festejos taurins per iniciativa dels gentilhomes i cavallers de Vejer. El 1954 es va construir la citada font, seguint patrons de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929, amb maó vist i ceràmica. La font queda flanquejada per una sèrie de bancs i palmeres.
Al costat est de la plaça, l’actual hotel El Jardín del Califa, correspon a l’edifici de la Cilla vella (8) que era la seu administrativa de la cilla decimal de l’Església vejeriega i graner i magatzem dels delmes que els veïns de la vila havien de pagar anualment a l’Església. L’edificació es va haver d’iniciar a principis del segle XVI.
Destaca la portada barroca amb columnes salomòniques i un gran fris sota el balcó.
Torre del Mayorazgo
Carrer Merced
Cap a l’est s’obre el carrer Merced. Destaca la torre del Mayorazgo (9), també anomenada torre de l’Homenatge, que forma part de la casa del Mayorazgo.
Església del convent de la Merced
L’església de la Merced (10) formava part de l’antic convent de la Mercè de Santa Caterina, obert al culte el 1646, i rehabilitada el 1990.
El temple és de nau coberta amb volta de mig canó amb dues entrades. La portada lateral d’arc mig punt amb ornamentació de pilastres, entaulament i senzill frontó partit per l’escut de l’ordre de la Mercè. La portada principal, avui clausurada, era al mur tester als peus del temple. Era igualment de mig punt i presentava cap a l’exterior una ornamentació de pilastres i entaulament simple. A la dreta d’aquest mur descansa la cadireta de dos cossos, edificada a finals del S. XVIII.
Al mur lateral destaca un relleu petri del segle XX que representa una dona aixoplugada, amb el vestit típic vejeriego de cobijada, compost de saia i mantell. En aquest cas, sembla que la porta de ferradura de fons vol remetre el seu origen a època musulmana, com ja he dit origen discutible.
El convent i l’església estan ocupats actualment per una escola.
Recinte de Sancho IV, Arc de Sancho IV i Casa del Mayorazgo
El recinte de Sancho IV (12), situat a l’extrem nord-oriental del recinte emmurallat, queda definit per la torre del Mayorazgo, la torre i l’arc de Sancho IV i la casa del Mayorazgo, configurant un petit recinte defensiu.
La torre que dona al sud, coneguda com a torre del Mayorazgo adquireix majors proporcions i altura i es corona amb un petit terrat amb espadanya. Des de la seva altura es veuen clarament els aiguamolls i cala de Barbate, cosa que sembla justificar la seva funció defensiva i de guaita.
A la cara nord del casc, mirant cap a Medina Sidonia, es troba l’arc de Sancho IV (11), possiblement la porta més antiga de la muralla, coneguda en altres temps com a arc de Naveda. Recorda el rei conqueridor de la vila el 1264.
Al costat de l’entrada, el poble de Vejer ha volgut dedicar un monument a Juan Relinque, defensor al segle XVI de les Hazas de Suerte, del qual ja he parlat.
Darrera de la porta de Sancho IV es troba la ja citada casa del Mayorazgo (12) sobre el recinte de Sancho IV. Fundada per D. Antonio dels Cameros Mendoza, membre d’una família hidalaga vejeriega.
Aquesta casa pairal del segle XVIII té a la façana una portada amb dues pilastres barroques, motllures i baquetons mixtilinis i un balcó amb tancament i teulada volada sobre la portada.
L´interior s´organitza al voltant de dos patis. Al primer pati hi vivien els senyors, i consta de dos cossos amb arcs sobre columnes. El segon acull dependències pròpies de l’àrea de servei, com quadres, aljubs, safareigs i habitacions dels servents.
Les referències indiquen que actualment es correspon amb una casa de veïns. Aquesta casa particular és oberta a visites dels patis enjardinats i de la torre del Mayorazgo.
Des del vestíbul d’entrada s’accedeix al pati principal.
El pati porticat és de columnes de marbre emblanquinat d’arcs carpanells. Té dos nivells coberts. Tot d’una blancor immaculada.
El pati principal porta a través d’un passadís a un segon pati que serveix de servei. També porticat cobert per una terrassa. Té l’interès que es troba acoblat a la muralla i que, als dos costats que donen al carrer, corresponen al camí de ronda de la muralla i l’accés a la torre del Mayorazgo.
El pati és un assidu participant del Concurs de Patis i Façanes de Vejer, en què acostuma a guanyar el primer Premi de Patis Antics. És un espectacle floral digne d´admirar.
Com que és el pati de serveis, podem observar un safareig sota l’arc de l’escala.
La torre del Mayorazgo té una espadanya i posseeix cambra voltada a l’alçada del camí de ronda. El camí de ronda havia de connectar-se amb la Porta de la Vila (a l’est) i la Porta de Sancho IV (al nord).
El camí de ronda del costat de llevant vers la torre nord, amb els merlets piramidals, i el mur per l’exterior.
La torre del Mayorazgo des de l’interior, amb la tronera.
Des d’ella es contemplen esplèndides vistes de la plaça d’Espanya, del conjunt urbà i també dels voltants, des de la costa de Zahara i el parc natural de la Breña, fins a les Marismas de Barbate.
Entre el caseriu sobresurt part de la muralla cap a la porta de la Vila, i del costat de llevant sobre el carrer San Juan per on hem vingut.
Perspectiva sobre el convent de la Merced.
Passeig de la Corredera i mirador
La continuació del recorregut porta al carrer o passeig de la Corredera (15), que constitueix un esplèndid passeig que segueix per l’exterior del llenç nord de la muralla, alhora que és un esplèndid mirador amb excel·lents vistes que abasten pedanies de Vejer, com Santa Lucía o La Muela, el riu Barbate, o la llacuna de la Janda, albirant-se Medina Sidonia i fins i tot Alcalá de los Gazules.
Antic Cinema Corredera, seu d'Electravillariezo i residència dels comtes de Bornos i Villariezo
Al primer tram, en dues construccions contigües sobre el costat exterior, es troba primer el lloc que va ocupar l’antic Cine Corredera (13). Com a record, s’ha col·locat, com a monument, un projector de pel·lícules que va pertànyer al cinema.
A l’edifici del costat, d’una planta, una làpida commemorativa ens informa que “Este edificio fue sede de “Electravillariezo” y residencia de los condes de Bornos y Villariezo (14), quiénes en 1906 hicieron de Vejer uno de los primeros municipios de Andalucía en contar con electricidad y agua corriente.”
Prosseguint, al llarg del passeig, podem observar en segon terme diferents fragments i elements de la muralla, encaixada dins el caseriu.
Torre Corredera
L’element més destacable correspon a la imponent torre Corredera (16), que dona nom al passeig. Destaca el seu carreu i la seva altura. Va ser reformada al segle XV, quan el duc D. Enrique de Guzmán va emprendre importants obres a la fortalesa de Vejer.
Es tracta d’una obra de característiques mudèjars a la qual es van restituir els merlets el 1974,
Al llarg del passeig sobresurten entre les edificacions diferents fragments de la muralla urbana nord (17).
Aquesta torre circular correspon al punt on es va ampliar el recinte emmurallat amb un baluard.
Muralles del Baluard.
Com he indicat, el passeig de la Corredera, a més de ser un magnífic passeig, constitueix un mirador perfecte sobre l’horitzó nord de part de la comarca de La Janda.
Inclòs un dels molins de vent que envolten Vejer.
Carrer Plazuela
Ens endinsem pel carrer Plazuela, en direcció sud, que constitueix el lleuger tàlveg que enllaça els dos turons de poblament històric. A l’esquerra, en direcció a llevant, el recinte emmurallat, a la dreta l’eixample extramurs que va ocupar el segon turó.
Es considera que aquest ha estat i és un espai singular, un lloc de pas, de trobada amb amics, el lloc on s’emparaulaven contractes, on els agricultors buscaven peons… és l’escenari de les principals manifestacions o concentracions del poble i per ella passen les processons religioses, les cavalcades del Carnaval i de la Fira, els correbous cada Diumenge de Resurrecció, etc.
Antic convent de San Francisco
Presideix la Plazuela l’antic convent de San Francisco (18), un gran edifici amb església i claustre, construït a la segona meitat del XVII.
Després de la desamortització de Mendizábal el 1836, el convent, va tenir diversos usos. Actualment les seves instal·lacions es reparteixen entre un hotel -que ocupa l’església-, un cinema i un mercat gurmet a la zona del claustre.
Quan resseguim el carrer Juan Relinque podrem observar la porta d’entrada al temple.
Carrer Juan Bueno
A la segona part del recorregut tornarem a passar per aquest punt. En aquest moment ens endinsem al carrer Juan Bueno, el qual segueix el recorregut exterior de la muralla.
Aquí podrem apreciar alguns detalls de la cultura popular, com aquestes rajoles comercials.
El carrer s’acaba al punt d’arrencada, al costat de l’arc de la Concepció.
Recorregut pel centre històric
Tornem a creuar l’arc de la Concepció, però aquesta vegada a l’esquerra al barri de la Judería (el Call) (19), pel carrer Judería. En aquest carrer les cases no es van adossar al mur.
Carrer Judería
Aquí podrem contemplar un altre dels jardins interiors, en un pati de casa popular. Aquest pati està abonat al segon Premi de Patis Antics.
Arcs del carreró de las Monjas
El carrer acaba en un dels punts més fotogènics de Vejer. Es tracta dels arcs del carreró de las Monjas (20).
De fet, es tracta dels arcs d’uns contraforts que van construir per consolidar l’església de les Concepcionistes. Després del terratrèmol de 1773, els danys causats van fer precís consolidar aquest costat del temple, per a la qual cosa es van construir quatre contraforts. El pas interior que s’habilità ofereix una perspectiva fotogènica sobre l’exterior del caseriu. Pel costat exterior, els contraforts es van integrar en el teixit urbà, cosa que li dona la forma de carreró.
Convent de las Concepcionistas / Museu d’Artes i Costums Populars
Al carrer Ramón y Cajal hi ha l’antic convent de las Concepcionistas (21). El va fer construir el Juan de Amaya “El Viejol” i la seva esposa la Beatriz de Villavicencio el 1552. En la desamortització del XIX va passar a mans privades i a finals del segle XX va ser donat a l’Ajuntament de Vejer, sent restaurat.
Als peus del temple, la portada d’estil renaixentista, amb arc de mig punt entre dues pilastres de fust enfonsat i decorats amb rosasses i un capitell compost i un frontó amb una fornícula a la part superior.
L´interior d´una sola nau, amb tres capelles al costat de l´evangeli.
Actualment acull el Museu d’Artes i Costums Populars.
Sota el presbiteri hi ha la cripta.
Castell de Vejer
A uns cent metres del convent s’enlaira el Castell (22), d’època andalusina. És poc visible des de l’interior de la ciutat, ja que només un petit fragment de façana és a la vista, atès que sobretot el seu entorn s’han adossat construccions que l’amaguen. En no posseir elevades torres, també la seva presència és discreta des de la distància.
El castell, igual que l’església parroquial, es va construir a la cota més elevada de la població. Els seus primers llenços, datats cap als segles X i XI, a l’època del primer Califat de Còrdova, van ser reedificats amb posterioritat. La planta és rectangular de 74 x 22 metres, amb tres torres rectangulars de poca alçada. Dividit internament en dues meitats, amb un pati d’armes i una zona destinada a habitatge, probablement construïda als segles XVI i XVII, actualment de propietat privada.
Se’l considera un castell menor per tenir només una porta d’accés. La porta musulmana presenta un clàssic arc conopial del segle XI i constitueix un dels elements més destacats de l’edifici actual.
Durant la nostra estada no era visitable.
Carrer Ramón y Cajal
Tornant al carrer Ramon i Cajal, passant al costat del que fou claustre del convent, ens encaminem a l’Església parroquial del Divino Salvador.
Església parroquial del Divino Salvador i viacrucis
Entrant a la placeta del Pare Ángel, ens encarem amb l’església parroquial del Divino Salvador (23). Observem la porta lateral del costat de l’epístola d’acompanyada de la torre campanar (c). El nom de l’església commemora el dia de Sant Salvador, el 6 d’agost del 1264, en què Alfons X va conquerir aquest territori i la població va passar a mans cristianes definitivament.
Assentada en un dels punts més elevats, la seva torre és visible des de qualsevol punt que s’observi el caseriu.
El temple està format per dos cossos ben diferenciats, un d’estil gòtic-mudèjar del segle XIV-XV i una ampliació gòtic-tardana del segle XVII. Segons la tradició, el conjunt arquitectònic es va edificar sobre l’anterior mesquita.
La presentació de l’exterior de l’església la iniciaré per l’entrada principal pels peus del temple (a). Aquesta part correspon a l’ampliació del primer terç del segle xvii.
A semblança de com es va fer a la catedral de Sevilla i en altres de l’època, va començar a edificar-se la remodelació pels peus amb la idea de reemplaçar l’església primitiva que s’anava demolint avançant cap a la capçalera.
La portada principal (a) oberta als peus del temple és amb llinda i es remata amb un òcul o rosassa superior. Va quedar sense concloure com la major part dels pinacles. A la dècada dels setanta del segle passat es va realitzar una portada senzilla en pedra d’estil eclèctic.
Si ens dirigim cap a la portada del costat de l’epístola a la placeta del Padre Ángel, passem per un carreró (b), presidit per la torre campanar, sobresurten els potents contraforts gòtics exteriors i un enrajolat ceràmic del segle XX amb la imatge de la nostra Senyora la Verge de l’Oliva, patrona de la ciutat.
El costat de l’epístola entronca amb la part antiga gòtic-mudèjar, on sobresurt la torre campanar (c).
Aquest cos és de planta basilical de tres naus, amb absis rectangular. Té menor alçada que a la part renovada.
La portada se situa en un cos sortit. És una senzilla porta d’arc carpanell de carreu i grans dovelles, protegit per una teulada.
La torre campanar, amb fàbrica de carreus, forma part del conjunt gòtic-mudèjar, i cal suposar que tindria el seu origen el minaret de la primitiva mesquita major.
El cos superior i l’agulla amb rajoles de la torre, que va substituir un altre anterior més elevat, són posteriors del segle. XVIII, després de patir els efectes dels terratrèmols.
L’absis (d) recte està reforçat amb grans contraforts.
Una sèrie d’edificacions s’adossen a l’extrem nord-est.
Des de la perspectiva a l’absis des del carrer Castrillón, sobre el mur d’una casa particular hi ha una de les creus de l’antic viacrucis de Vejer (24) que es desenvolupava als segles XVII-XVIII. Concretament, es tractava de la quarta estació.
Muralla urbana, Arc de la Segur, Baluard i Pòsit
Carrer Marqués de Tamarón
Continuem envoltant l’església del Divino Salvador cap al costat nord, entrant al carrer Marqués de Tamarón (25).
Aquí entrem en contacte amb la muralla nord, la que se situa sobre el passeig de la Corredera.
Constitueix un espai ampli entre el lateral de l’evangeli de l’església (e), amb les edificacions adjuntes, i la muralla exterior.
En aquest punt s’accediria al baluard per la porta de la Segur. Primer dirigim-nos pel lateral de l’església fins trobar la porta dels peus del temple (f, a) on hem iniciat aquest circuit.
Quan va perdre la seva funció defensiva es va instal·lar l’ antic Pòsit Municipal o “panera” (27). Es va adossar sobre el final de la muralla interior del baluard, al costat de la torrassa circular del baluard d’aquest costat. Deu ser obra del segle XVII, en una edificació de dues alçades.
Tornem a l’arc de la Segur (26), el qual forma part d’un conjunt defensiu anomenat baluard de Segur. Seria edificada a finals del segle XV sobre la porta de ponent del segle X-XII.
La seva construcció al segle XV és deguda a don Enrique Pérez de Guzmán, II Duc de Medina Sidonia. El baluard era un recinte menor amb torres cilíndriques, englobant al seu interior el palau del Marquès de Tamarón.
Formava un recinte poligonal irregular amb dues portes. Una que comunicava amb l’exterior a través de la porta del Postigo, mentre que a la vila s’hi accedia per la porta de la Segur.
A la banda esquerra de la cara interior es conserva l’escut dels Mendoza, i sobre aquest una segur o destral romana.
La làpida situada sobre la porta està dedicada a Juan Relinque, que he reproduït a la introducció històrica.
Vista de l’arc de la Segur des de l’interior del baluard.
Al començament del segle XIX, es devia enderrocar la muralla del baluard que anava des de la torrassa cilíndrica de l’Església al mur nord-oest fronterer de la Casa de Tamarón, amb la porta exterior.
Casa del Marqués de Tamarón / Museu de Vejer
En aquest espai ben protegit del baluard cap al 1730 van aixecar les seves cases principals els Ahumadas i Mendoza, vescomtes de les Torres Luzón. Amb el temps, a principis de segle XIX, seria palau del marquès de Tamarón (28).
La façana es compon d’una planta baixa i entreplanta pètria, amb pilastres que n’emmarquen l’accés i els finestrals, que contrasta amb la planta superior emblanquinada.
Des dels anys 40 del segle passat va deixar de ser residència de la família Tamarón, havent tingut diversos usos. Actualment està destinat a Museu de Vejer.
Carrer Nuestra Señora de la Oliva
Sortim del que seria recinte del baluard per entrar al carrer Nuestra Señora de la Oliva, que ens porta novament al carrer Plazuela, davant del convent de San Francisco.
Expansió urbana del segle XVI
La Plazuela i carrer Juan Relinque
Travessem el carrer Plazuela i ens endinsarem pel carrer Juan Relinque més conegut com a calle Alta, cap a l’interior de l’ expansió urbana del segle XVI (29), al costat del tàlveg de la Hoya i els seus carrers limítrofs.
En un recorregut breu per l’eixample podrem admirar bells exemples d’urbanisme i arquitectura popular.
Primer fixem-nos al carrer Juan Relinque a la porta d’accés principal al temple del convent dels Franciscans (18). Està formada per una portada de pedra d´un arc de mig punt, emmarcat per pilastres i coronat per una àmplia cornisa sobre la qual es disposa de forma simètrica un balcó.
A la remodelació del convent, una àmplia arcada dona accés al mercat d’abastaments, que aprofita el claustre del convent.
Els condicionants del relleu del terreny ens fan veure que l’urbanisme d’època moderna ha de seguir el mateix model “musulmà” de la part vella: sinuositats, bifurcacions, arracades, escales…
Hem de deixar la visita a la ciutat en aquest punt, però no podem marxar sense acostar-nos a algun dels molins de vent que conformen el paisatge de Vejer de la Frontera.
Molins de vent del Parc Municipal Hazas de Suerte
Per veure’ls ens dirigim al Parc Municipal Hazas de Suerte (30), també anomenat parc del Vent, o recinte de les Tres Avemaries, amb els molins San José, San Francisco i San Antonio.
Aquí es constata que els vejeriegos han sabut aprofitar el vent que la seva posició elevada els ofereix per instal·lar des del segle XIX molins de vent a diferents punts dels voltants de la ciutat. Se’n conserven set. Amb ells es complementaven els molins hidràulics sobre el riu Barbate.
Són molins de tipus mediterrani, de planta circular amb estructura cilíndrica lleugerament troncocònica i coberta cònica de xapa de zinc. Es divideix en dues plantes comunicades per una escala tipus cargol. Dos mantenen la integritat de les aspes i la cua.
També són visibles un punt de subjecció de la cua, així com pedres de molí.
Fi de la visita
Un espectacular poble blanc de Cadis sobre el cim d’un turó s’imposa al viatger quan circula per la N-340. Ocupat des de temps immemorial, els andalusins van deixar la seva imperible empremta que ha perviscut fins als nostres dies.
En els darrers decennis, la localitat s’ha revitalitzat, i encara que alguns edificis nous segueixen la tendència de l’arquitectura anodina sense personalitat, el blanc de la calç que ho inunda tot, arriba a mimetitzar-les amb el paisatge urbà.
Penso que l’interès per aprofitar el seu potencial turístic, i la mà de l’Administració que ha d’haver adoptat algunes mesures de protecció, converteixen aquesta ciutat en un enclavament digne de ser visitat.
Recórrer els seus carrers no decep, ja que ofereixen un aire de naturalitat i de ser un espai viscut. No com l’artificialitat amb què s’han fet altres reconstruccions per al turisme.
Amb tots els problemes que segur que ha de tenir una “vila medieval” com Vejer de la Frontera, a mi, com a viatger i espectador de les “pedres de la història” que ens expliquen aquests llocs, m’ha ofert la sensació d’un lloc viu i dinàmic i de gran bellesa; no mort i de cartró-pedra.
Bases d’informació
Webs
Webs academic
Juan Abellán Pérez (2005): Los orígenes de Vejer de la Frontera
Juan Abellán Pérez (2005): La puerta musulmana del castillo de Vejer de la Frontera
Juan Abellán Pérez (2017): El ajuar de las viviendas vejeriegas en la primera mitad del siglo XVI: la cocina
Juan Abellan Pérez (2019): El mobiliario de las viviendas vejeriegas en la primera mitad del siglo XVI
Montserrat Barragán Jané, Natividad Nevado Rodríguez, Concepción Wenger Pastor (1993): Las Hazas de suerte de Vejer de la Frontera
Antonio Gámiz Gordo (dibujos), Ángeles María Vélez Melero (textos) (2016): Vejer. Laberinto de cal
Antonio Gámiz Gordo y Antonio Muñoz Rodríguez (2008): Las fotografías de Vejer de j. Laurent (1867 y 1879). Estudio crítico
Lorenzo García Manzorro (2018): Las Hazas de Suerte de Vejer de la Frontera: Una Historia Económica (1568-2016)
Francisco García Fitz: La frontera castellano-granadina a fines del siglo XIII