Arraioz, Irurita i Elizondo són tres localitats del municipi de Baztán, a la Vall de Baztán (Navarra). Llocs vius ancorats en l’arquitectura i l’urbanisme navarrès secular.
Arraioz, Irurita i Elizondo (Baztán, Navarra)
Arraioz, Irurita i Elizondo. Baztán, Navarra
Municipi: Baztán. Comarca geogràfica: Navarra Atlàntica. Província: Navarra. Com. Autònoma: Comunitat Foral de Navarra
Coordenades de l’Ajuntament: 43°08′48″N 1°31′01″O. Altitud a l’Ajuntament: 197 msnm. Habitants: 7.777 (2019).
Web: ajuntament
Visita: 2019
Arraioz, Irurita i Elizondo. Baztán, Navarra
Durant l’estada a l’Hotel Churrut a Bera, em va interessar visitar el conjunt de les valls Baztán-Bidasoa, pels que discorre el riu Bidasoa, des del seu naixement.
Al municipi de Baztán, format per 15 llocs o nuclis de població, li dedicaré 2 Posts. En el present Post presentaré les localitats de Arraioz, Irurita, Elizondo, i en el següent Post les de Elbete, Arizkun, Amaiur/Maya.
La resta de visites es poden consultar als Posts: Bera; Lesaka, Etxalar, Igantzi, Arantza i Bera; Zubieta, Ituren, Donamaría i Urroz; Zugarramurdi, La Cova i el Museu de les Bruixes de Zugarramurdi i Monestir de Urdax i Coves de Ikaburua.
El territori: La Vall de Baztán i el municipi de Baztán
La Vall de Baztán ocupa tot el costat oriental del curs superior del riu Bidasoa, que aquí rep el nom de riu Baztán a partir de la localitat d’Errazu. El riu segueix un recorregut en forma de “U”. Primer de nord a sud, i quan entra a la Vall del Bidasoa pròpiament dita, gira 180o en direcció nord, fins a desembocar a Hondarribia/Hendaia, al Cantàbric.
Per la seva banda, el municipi de Baztán engloba tota la Vall i el sobrepassa pel nord, més enllà del Port o Pas de Otxondo, de 602 metres d’altitud, fins al límit de la frontera amb França. En aquesta part nord queden exclosos del municipi de Baztán, formant municipis propis, Zugarramurdi i Urdax, constituint una espècie d’enclavaments.
El recorregut per la Vall ha estat històricament estratègic ja que era l’única via d’accés entre el port de Baiona i Castella a través de Navarra. Per això, constitueix un dels ramals del Camí de Sant Jaume, la Ruta de Baztán, que enllaça la ruta del nord amb el Camí Francès al Pont d’Arre, a les portes de Pamplona.
És el municipi més extens de Navarra, ocupa una superfície de 376,81 km2, i està compost per 15 llocs o nuclis de població, amb nombrosos barris i caserius dispersos. Aquests llocs s’agrupen en quatre cuarteles històrics. Des de temps ancestrals, els nuclis poblacionals de Baztán, o Llocs, s’organitzen en règim d’Universitat -en el sentit de conjunt de poblacions unides sota una mateixa representació-, de manera que tota la Vall forma un sol terme municipal.
Atès que els pobles o llocs han format sempre un municipi, no existeixen delimitacions ni fites. El 84% de la terra és comunal on “tots els seus habitants tenen aprofitament comú a les herbes, pastures, aigües i talls de llenya. Tots porten el mateix escut, i tots ells, a més, són hidalgos d’origen, és a dir, nobles pel sol fet d’haver nascut en una terra que en si mateixa té qualitat de noblesa “.
Al quedar comprès dins el clima atlàntic trobem una vegetació de falgueres, pastures i boscos de faigs i roures, sobre una superfície de suaus muntanyes d’altituds en general per sota dels mil metres.
Serà lloc de bestiar: boví, oví i cavallí, mentre que a les muntanyes la fauna salvatge està formada per guineus, senglars, cérvols, cabirols o esquirols.
Destaca la uniformitat de l’estil arquitectònic, que en les construccions que perviuen compren el període entre els segles XVI i XX.
Arquitectura típica de parets que a la base o fins a la primera planta són de carreus de pedra sorrenca vermella, i les plantes superiors arrebossades blanques, amb les obertures de portes i finestres de carreus. Dos o tres nivells de plantes -planta baixa com quadra i eines de conreu, primera planta noble per habitatge, la tercera com a golfes, paller i rebost. A les finestres i portes dels balcons, porticons i contraportes de fusta compacta o de làmines, fonamentalment de tres colors: verd fosc o marró dominants, i secundàriament granat, el que dóna una imatge d’uniformitat de colorit i arquitectònica a tots els carrers. Les teulades de teula romana/àrab a dues aigües, sobresortint amplis ràfecs. En el cas dels palaus són usuals les teulades a quatre aigües.
Una mica d'història
Els orígens humans es remunten a època paleolítica, amb nombrosos monuments megalítics repartits pel territori.
Algunes construccions reflecteixen la presència romana, atès que la via Bordeus-Astorga passava pel sud de la vall.
Segons el Fur de Navarra, aquestes terres no van ser ocupades pels musulmans.
El 1025, Sancho el Mayor va instituir el senyoriu de Baztán. El 1397 Carlos III va declarar, en resposta a una demanda del veïnat d’Elizondo, que “sean e finquen guardados e mantenidos en sus condiciones de fidalguía e infançonía, en que decían haber estado a perpetuo”. Tornant a reafirmar-se el 1440 el dret d’hidalguía. Pel anomenat dret d’hidalguía universal, tots els habitants naixien gentilhomes.
Després de la conquesta de Navarra per Castella el 1521, el Castell d’Amaiur encara va resistir fins 1522. El Castell va seguir la sort de la majoria de les fortificacions navarreses, que van ser enderrocades per ordre del Cardenal Cisneros.
Aprofitant dels seus drets d’hidalguía, a partir del segle XVII nombrosos baztanesos van emigrar a la Cort de Madrid i a les conquestes americanes per superar les dificultats de vida a la Vall. Alguns van aconseguir arribar a posicions de relleu. Els palaus i casalots palatins que es troben per tot el territori en són reflex.
Un exemple d’aquesta presència a la Cort va ser la creació, a principis del segle XVIII, per Juan de Goieneche, natural de Arizkun, de l’anomenat Nuevo Baztán, a 47 quilòmetres de Madrid. Un complex urbanístic de mig centenar de cases, diverses places, una església i un Palau propi, dissenyat per José de Churriguera, i que en l’actualitat compta amb 6.276 habitants (2019).
Com no podia ser d’una altra manera, per la seva posició estratègica i fronterera, va ser important la seva participació en la Guerra de la Convenció, la Guerra de la Independència i les Guerres Carlistes.
Els segles XIX i XX van viure novament l’emigració cap a Amèrica, incorporant-se en gran proporció en tasques de pasturatge.
El 1916 va arribar fins Elizondo el ferrocarril del Bidasoa, de mercaderies i viatgers, que enllaçava Irun amb les primeres fàbriques de fosa nascudes a l’àrea.
Al segle XX cal anotar algunes de les desgràcies més importants per a la Vall, com les inundacions de 1913 o la Guerra Civil i les seves conseqüències. El tancament de fronteres va tenir com a conseqüència l’expansió del contraban.
Una curiositat històrica va ser la instal·lació a la muntanya Gorramendi d’una base militar nord-americana durant la Guerra Freda, amb tasques de vigilància i comunicació.
Des de 1940 la població ha anat decreixent, tot i que sembla haver-se estabilitzat en l’últim decenni prop dels 8.000 habitants, i se sustenta sobre una economia rural de base agropecuària, petites indústries i un important paper del turisme rural.
Cal fer esment a poble agote o “cagots”. Es tracta d’una comunitat especialment d’artesans de la pedra i fusta que des del segle XIII van viure a les valls dels Pirineus i que van ser discriminats i marginats sota diverses acusacions. Aquesta discriminació s’ha mantingut, progressivament suavitzada, fins al segle XX.
La Vall és rica en mitologies i llegendes, entre les quals destaquen la Lamia, meitat dona de gran bellesa i meitat peix (segons alguns de cua de salmó, o de drac, gallina …); les Bruixes, com a dones malvades al servei de Llucifer; i el Basajaun, senyor o geni de bosc, de grans dimensions i cobert de pèl, protector del bosc i dels ramats.
Recorregut per Arraioz, Irurita i Elizondo
Com ja he assenyalat al principi, en aquest Post presento la primera part del recorregut: A: Palau de Zubiria; B: Arraioz; C: Irurita i D: Elizondo.
Deixant Elbete, Arizkun i Amaiur/Maya per al següent Post.
Arraioz
Coordenades: 43°08′25″N 1°33′52″O. Altitud: 233 msnm. Població: 176 habitants en el nucli i 244 habitants en la localitat (2019).
Conjunt format per cases i caserius individuals seguint el traçat dels camins, sense formar un nucli compacte.
Assentada en el vessant de la muntanya, al costat de riu Baztán.
L’aspecte correspon a l’arquetip d’arquitectura i urbanisme secular de la zona.
Palau de Zubiria
Al barri de Mardea, al costat de la carretera de Baztán, destaca el Palau de Zubiria o Jaureguizarra (1).
Construcció d’origen gòtic dels segles XIV i XV, en forma de cub, amb afegits posteriors. De pedra vermella de cadirat, amb un balcó adossat de fusta amb coberta. Sobresurt en la part superior una estructura de fusta coberta a quatre aigües, amb un colomar o cos elevat.
Es va distingir en l’època de la caça de bruixes, on les acusacions de bruixeria es barrejaven habitualment amb picabaralles i enemistats familiars, tal com va passar a Arraioz el 1612. Llavors, les dones acusades van ser tancades per les autoritats civils a la vella torre medieval de Jauregia, on van ser sotmeses a “turment” per procurar la seva confessió.
Irurita
Coordenades: 43°07′52″N 1°32′49″O. Altitud: 214 msnm. Població: 530 habitants en el nucli i 794 habitants a la localitat (2019).
La seva morfologia urbana en forma d’estrella s’adapta als camins que convergeixen en una plaça central, la plaça Duquessa de Goyeneche (A).
Tot i que forma un conjunt més compacte, els palaus i casalots mantenen la seva independència entre si, i és un bon exemple d’arquitectura palatina.
Les següents fotografies ofereixen una imatge circular dels edificis de la plaça. Com es pot observar totes elles lluint blasons. Recordem que, per naixement, tots els naturals de Baztán són considerats gentilhomes.
El palau Gastón de Iriarte és de finals de segle XVIII. Don Gastón va ser accionista de la Cia. Guipuscoana de Caracas. És un típic palau amb torres del segle divuit. El seu cos central de tres altures està una mica reculat i de menor alçada respecte a les dues esveltes torres laterals que el flanquegen. En una inscripció es llegeix la data 1779.
El palau dels ducs de Goyeneche ofereix una fesomia de casa senyorial. Construït per José Manuel de Goyeneche, Tinent General del Virregnat de Perú.
De quatre nivells amb àtic, amb coberta a dues aigües. Destaquen els blasons i víctores d’àguila bicèfala amb corona ducal.
En el vèrtex sud de la plaça, destaca el Jauregia, també anomenat palau del Marquès de Casa Torre (1), en estil gòtic.
A l’antiga torre medieval de segle XIV se li va afegir al segle XVIII una construcció barroca. Aquesta joia arquitectònica ha estat recentment restaurada.
Palau tradicional baztanés de cabo de armería, peculiaritat dins el dret nobiliari del Regne de Navarra, considerats cap de llinatge i solars de la noblesa més antiga.
En el passatge que passa per davant del Palau en direcció a l’Església, s’observa al fons, al pati de Palau, una escultura moderna d’evident interès, sobre la qual no disposo de referències. Una amable lectora m’informa que es tracta d’una obra de l’escultor navarrès Faustino Aizkorbe titulada Columna, de l’any 2004.
El passatge va a parar al costat de l’Església de Sant Salvador (2).
De grans dimensions, va ser construïda al segle XVIII amb planta de creu llatina.
La torre sobresurt a la banda de l’evangeli de la capçalera, amb forma de porxo a la part inferior, on es troba l’entrada al temple.
Els murs de l’exterior són de carreu irregular amb contraforts.
La portada amb llinda, del segle XVIII, està emmarcada per bordó cilíndric sota frontó recte partit avolutat.
El lateral exterior de la banda de l’epístola forma una porxada, amb un nivell superior construït.
El passatge Pedro María Hualde, em portarà al centre.
Em dirigeixo a la banda nord de la localitat fins a situar-me a la plaça del Rebote (B).
Envoltada de nombrosos caserius, en aquesta plaça es troba un “frontó de plaça lliure” on es practica el joc de laxoa, o guant, la modalitat més antiga de la pilota basca.
En un edifici lateral un frontó cobert. Per les seves dimensions sembla més pensat per a la pràctica de l’esport que per a l’exhibició.
Elizondo
Coordenades: 43°08′48″N 1°31′01″O. Altitud: 197 msnm. Població: 3.258 habitants en el nucli i 3.456 habitants en la localitat (2019).
Elizondo és la localitat més gran de Baztán, tot i que el municipi no té capital, aquí es situa l’edifici de l’Ajuntament, i gran part dels serveis i comerços.
L’element més diferencial de l’estructura urbana respecte a la resta de les localitats de tot el municipi serà que el seu traçat urbà és compacte en illes més o menys ortogonals. Es manté el model de casa individual aïllada, però deixant una mínima distància entre les construccions alineades amb el recorregut dels carrers.
El traçat viari del centre històric està adaptat a el curs del riu Baztán, al qual s’adapta longitudinalment en el seu recorregut.
A la dreta de la llera, el carrer Braulio Uriarte, antic carrer Eguzkailde (carrer del Sol) (a), que configura un passeig sobre el riu.
A l’arribar al pont de Txokoto (b) el carrer s’endinsa cap a l’interior del territori.
A la banda esquerra totes les construccions es recolzen sobre el marge del riu, sense deixar espai de circulació. Per l’interior, paral·lel a la llera discorre el carrer Jaime Urrutia o antic carrer Major (c).
Des del pont en direcció nord, es concentren la majoria dels grans palaus barrocs d’Elizondo.
El següent carrer paral·lel l’ocupa el discórrer de l’antiga carretera de Baztán, que segueix Vall de nord a sud, és el carrer Santiago (h), construïda a meitat de segle XIX. Actualment és el carrer principal, on es localitza el comerç, però a la qual donen l’esquena les cases més nobles. Pot interpretar-se com una mostra figurada de rebuig a la modernitat.
Aparco el cotxe al carrer Braulio Iriarte (a) i inicio el recorregut de la visita a Elizondo.
Com he dit, l’antic carrer del Sol forma un passeig sobre el marge dret de Baztán fins al pont de Txokoto (b).
La primera cosa que trobo és l’escultura Maternitat del reconegut escultor basc Jorge Oteiza.
Els edificis d’aquesta zona corresponen a palaus i casalots històrics.
A la primera imatge, dos models d’edifici tradicional. El primer correspon a la casa Txarrenea, amb planta baixa de carreus i plantes superiors de murs arrebossades en blanc, amb l’obertura de les finestres de carreus. La porta d’entrada és de tipus portalada per protegir-se de la pluja.
El segon model correspon a la casa Puriosenea, o casa de los Moros, de major prestigi, amb tota la façana de carreus de pedra sorrenca vermella i portada de mig punt amb grans dovelles.
La casa Puriosenea és de finals de segle XV o principis del XVI, amb elements d’un gòtic final. Adopta l’estructura de caseriu amb teulada a dues aigües, si bé la façana s’enriqueix amb la pedra de cadirat.
Hi havia acollit el Museu Etnogràfic, però va ser tancat i traslladat el seu contingut al Museu de Pamplona.
El que segueixen són caserius d’arquitectura popular i diversos blasonats.
A l’arribar a l’alçada del pont se situa la casa Beitorena.
Continuant carrer amunt superat el pont, podem continuar apreciant edificacions d’arquitectura popular.
Per passés la part central de Elizondo he de creuar el pont de Txokoto (b), el que permet apreciar dos perspectives del curs fluvial.
Aigües amunt la resclosa de Txokoto i les cases que s’assenten sobre el mateix límit del curs d’aigua.
Aigües avall, a la dreta el passeig Braulio Iriarte que acabo de recórrer, i al marge esquerre continuen les construccions sobre la llera.
Passat el pont Txokoto la població antiga s’articulava, a dreta i esquerra, sobre dos carrers sinuosos paral·leles: el carrer Jaime Urrutia (c), amb aires més vianants, i la carretera de Baztán o carrer Santiago (h).
M’endinso per l’esquerra al carrer Jaime Urrutia (c) en direcció a la plaça de los Fueros.
En aquestes arcades se celebrava el mercat local.
A mig carrer, al nº 27, es troba la belena, passatge que unia abans de l’expansió urbana, el carrer Jaime Urrutia amb els horts de la part posterior de les casalots.
A la fin del carrer, a l’esquerra, se situa el palau Arizcunenea, actual Casa de Cultura.
Aquest palau és el més representatiu de l’arquitectura palatina de Elizondo. Va ser acabat de construir cap a 1740. Té una disposició en forma de “U” amb dues ales sortints i façana de gran efecte barroquista, reculada i construïda en carreu concentrant ornaments, en contrast amb els cossos laterals arrebossats i carreu vermellós en cantonades i marc d’obertures. Una porta de mig punt que uneix els dos elements sortints dóna pas a un pati pel qual s’accedeix a la mansió.
La plaça de los Fueros (d) és, de fet, un gran espai indefinit. En el seu costat oest queda tancat per l’edifici de l’Ajuntament (al fons a la fotografia següent), i el costat est enllaça amb el carrer Santiago.
L’Ajuntament és un noble edifici barroc de finals del segle XVII amb façana de carreu, combinant la pedra rogenca del parament amb la blanca dels emmarquis d’obertures. Es considera que va prendre com a model el palau de Elvetea. El pis inferior es troba porticat, obert amb tres arcs de mig punt. El pis noble està recorregut per un balcó que ocupa tota la façana.
En ell es reuneix la Junta General de Baztán, la institució d’origen medieval que governa tota la Vall.
A la cantonada de l’edifici es troba una pedra o botillo que s’utilitzava en el joc de “laxoa“, la modalitat de pilota basca més antiga.
Prenent el carrer de l’esquerra es troba la plaça de La Coral, a on descendeix una escalinata des de l’Ajuntament.
Al fons, al costat d’una portalada, el Lamiputzo (Manantial de Lamias), disseny i escultura de Xabier Santxotena (1992). En la mitologia basca la Lamia era un personatge meitat dona a la part superior i les extremitats inferiors d’animal (gallina, ànec o cabra, o un peix), segons la zona.
Traspassat l’arc (e) em trobo en el punt on el meandre del riu fa un gir de 90o i permet veure les cases i el seu reflex sobre la resclosa que formen les aigües de la presa de Txokoto.
Al tornar a la plaça de los Fueros es distingeix l’únic edifici d’arquitectura actual que he pogut apreciar en tot el recorregut. En ell se situa l’Oficina de Turisme.
Segons tinc entès, la Comissària de la Policia Foral es troba en un altre edifici també d’arquitectura actual.
A l’altre extrem de la plaça de los Fueros, sobre el carrer Santiago, s’alça el palau Paularena, com indica la inscripció superior.
Seguint per la dreta de l’edifici anterior, per la plaça Buru (f), accedeixo al lateral de l’Església de Santiago.
És una construcció dels anys 1916-1925, substituint a l’antiga església. L’exterior és de carreu vermellós. El seu estil sembla inconcret, seguint models d’arquitectura tradicional religiosa de la zona.
Dues torres quadrades bessones a la façana. Per l’interior discorre un processionari.
Enfront de la façana una zona enjardinada acull diverses escultures.
Santiagori otoitza (Oració a Sant Jaume) de Jorge Oteiza.
Abesti Topaketak (Trobades de Cançons), de Xabier Santxotena, 1986.
Aquí dono per finalitzat el meu recorregut per Elizondo per dirigir-me a Elbete, Arizkun i Amaiur/Maya, que serà el motiu de la segona part del ‘recorregut, en un nou Post.
Fi de la visita
El contrast, i l’excepcionalitat, de l’edifici d’arquitectura actual de l’Oficina de Turisme d’Elizondo, et fa adonar-te que tot el temps estàs submergit en una societat arquitectònica i urbanísticament arcaica, gairebé sense escletxes per a la modernitat.
Des del punt de vista del turista, aquesta homogeneïtat és perfecta perquè ens fa participar de l’ambient ancestral d’aquestes poblacions. Però, d’altra banda, és dificultós albirar les possibilitats d’evolució.
Malgrat que, amb matisos, gairebé es fa difícil diferenciar els edificis del segle XVII, dels dels segles XVIII, XIX i fins i tot del segle XX, si de cas aquests últims perquè perden qualitat constructiva o elaboració artesanal.
Entre l’arquitectura impersonal, banal i de baixa qualitat de la majoria de les edificacions de la segona meitat del segle XX i del XIX, i l’estatisme que es reflecteix aquí, hauria d’haver un punt intermedi d’evolució que assumís amb qualitat l’evolució del pas del temps.
Tot això són disquisicions que m’ha provocat la visita, sense que s’hagin d’interpretar com una crítica, sinó com una reflexió derivada del que he observat. No tenen cap intenció d’anàlisi antropològic, Déu em lliuri, sinó només d’expressar en veu alta idees que m’ha vingut a la ment d’una captació absolutament superficial de l’espai visitat.
M’agrada intentar imaginar-me com havien de ser les condicions de vida de les dones i homes, les nenes i nens, o la gent gran, en el seu context històric en què cada visita em submergeix.
La diferència en aquest cas és que es tracta de conjunts amb història, però que són absolutament vius en l’actualitat i no necessàriament decadents. No són, per tant, relíquies històriques, ni espais més o menys museïtzats, sinó àmbits de la vida quotidiana actual, amb el pes de la tradició a sobre.
Bases d’informació
Webs
Baztán
Arraioz
Irurita
Elizondo
Llibre PDF
Pello Iriarte Zelaieta. Baztán. Guía para conocer el paisaje cultural y el patrimonio etnográfico de Baztán
