El Castell de Peñafiel – Museu del Vi (Valladolid) es conserva en condicions immillorables des de l’Alta Edat Mitjana, ara reconvertit com a peça turística i museu d’una de les excel·lències del territori: el vi.
Castell de Peñafiel i Museu del Vi (Valladolid)
Municipi: Peñafiel. Comarca: Campo de Peñafiel. Província: Valladolid. Com. Autònoma: Castilla y León
Coordenades: 41°35′48″N 4°06′52″O. Altitud: 853 msnm. Població: 5.068 habitants en el municipi (2021)
Web: turismodepeñafiel
Bé d’Interès Cultural (BIC): Monument
Última visita: 2021
Índex
Castell de Peñafiel i Museu del Vi. Campo de Peñafiel. Valladolid
El castell de Peñafiel s’alça com una de les construccions militars més impressionants i imponents, i ben conservades, de tota la Península, al mig de la Meseta Nord, a la vall del Duero.
Per la seva posició, se l’observa dominant sobre tot l’entorn en qualsevol de les direccions en que ens hi apropem, des de quilòmetres de distància.
La seva planta de calcària blanca ressalta i resplendeix, sobretot sota els reflexos del Sol.
Si s’està fent turisme, la seva localització al costat del lloc de pas de l’autovia del Duero A-11, d’Aranda del Duero a Valladolid, així com la seva posició a la zona vinícola de la Ribera del Duero, fa gairebé imprescindible aturar-se i pujar a mirar les muralles del castell, ni que sigui per part exterior.
És la que m’ha succeït a mi, i per això les fotografies d’aquest Post corresponen a diverses visites entre el 2016 i el 2021. Això explica les diferències de les condicions climàtiques i de lluminositat que s’observarà entre elles.
El territori
Com es veu clarament al mapa de situació de l’inici de Post, Peñafiel es troba al bell mig de la Meseta Nord i de la vall del Duero. Si relacionem la posició amb el conjunt de mapes que s’ofereixen al Post Estructures territorials a l’Espanya peninsular, podrem fer-nos una idea dels condicionants geogràfics i històrics més rellevants en què es troba emmarcat.
El castell de Peñafiel domina les valls del Duratón i el rierol Botijas a la seva confluència amb el Duero. Situada la fortificació sobre un turó testimoni que s’enlaira 110 metres sobre el Duratón i visualment dominant sobre l’àmplia extensió de la Meseta, com observarem en el moment en què pugem a la torre de l’homenatge, van fer cobejable el domini d’aquest punt per musulmans i cristians durant els segles de disputa a la frontera del Duero.
La forma allargada del turó testimoni on s’assenta i la ubicació de la torre de l’homenatge li dóna una forma similar a un vaixell i el converteix en la icona de la regió gràcies també al seu bon estat de conservació que fa que també es conegui aquesta fortificació com Buque de Castilla.
Una mica d'història
El primer poblament del turó del que hi ha troballes arqueològiques es remunta a l’Edat del Bronze (1800-700 aC). També hi ha testimonis esporàdics d’ocupació a l’Edat del Ferro (des del 700 aC) per poblacions vaccees. Van haver de ser poblats petits atesa la limitació de la superfície del turó (200 per 30 metres).
Quan s’ha de situar realment l’origen de l’ocupació militar del turó que ha perdurat fins als nostres dies, és a l’Edat Mitjana, després de la conquesta musulmana de la Península, i especialment als segles IX i X quan la frontera se situa a la zona del riu Duero.
Amb l’avenç del regne de Lleó es produeix la fundació i repoblació de nuclis antics a la Vall del Duero, amb la primera repoblació de Peñafiel. L’existència d’un pont romà a Peñafiel fa pensar que s’utilitzés el turó com a lloc de guaita i defensa.
La primera notícia de l’existència d’un castell a Peñafiel és de l’any 943, durant el regnat de Lleó per Ramiro II, atribuint-se el seu senyoriu al comte Assur.
L’any 983 els musulmans recuperen Peñafiel per part d’Almansor, que el manté fins al 1013 quan és reconquerit pel comte castellà Sancho García, que mana aixecar una fortalesa.
Aquest moment es pot considerar el de la fundació de Peñafiel en ser-li atorgat un fur amb què es pretén repoblar la vila i la seva terra. Aquesta circumstància fa que la primera fortalesa pugui ser considerada com a castell de repoblació d’origen reial en una comunitat de reialenc. Aquesta condició es mantindrà fins a l’any 1282.
Durant aquest període, el 1112, el castell serà escenari dels conflictes entre Alfons I el Batallador i les tropes de la seva esposa Urraca I, i posteriorment pel seu sogre Alfonso VI.
L’any 1282, deixa de ser vila de reialenc quan el príncep Sancho (el que seria rei sota el nom de Sancho IV el Bravo) va atorgar la vila de Peñafiel a l’infant don Manuel de Castella (germà del rei Alfonso X) com a donació per el naixement de don Juan Manuel. En altres llocs es llegeix que la donació va ser per part del rei Alfons X.
Després de la mort de don Manuel un any més tard, hereta les seves possessions el seu fill l’infant don Juan Manuel.
Amb els anys, don Juan Manuel, acumula un gran senyoriu del qual forma part Peñafiel, que s’allarga fins al segle XV.
A partir de 1307, l’infant don Juan Manuel reconstrueix el castell i les muralles de la vila. Presumiblement, el castell de Peñafiel tindria una forma i una disposició molt semblant a l’actual.
Quan ja des de finals segle XIII la frontera s’ha consolidat en terres andaluses, les terres del Duero hauran perdut el caràcter defensiu davant dels musulmans, el paper dels castells passa a integrar-se a les intrigues entre la noblesa i d’aquesta amb la Corona. Continua sent necessari el seu paper militar, però, sobretot, tindran una funció de representació del poder a l’etapa feudal del Regne de Castella.
Després de la mort de don Juan Manuel el 1348, les seves possessions van passar a la seva filla Juana. En convertir-se Juana en reina consort, pel seu matrimoni amb Enrique II “el Fratricida o el de les mercedes”, la vila amb el castell s’incorpora a la corona després de la seva mort el 1381. En aquell moment, Peñafiel era una de les fortaleses més poderoses del regne.
El 1390 el rei Juan I, fill de Juana Manuel, concedeix al seu fill segon, Fernando, conegut més endavant com a Ferran d’Antequera i Ferran I d’Aragó, la vila i el castell de Peñafiel, que el 1406 procedeix a la seva restauració.
Després de la mort d’aquest darrer el 1416 l’hereta Joan d’Aragó, que s’alça contra Juan II de Castella, que pren la fortalesa i n’ordena l’enderrocament el 1444, sent executat pels veïns del poble.
El 21 de juliol de 1448, el príncep Enrique, futur rei Enrique IV, va concedir Peñafiel a Pedro Girón de Acuña Pacheco noble i mestre de l’Orde de Calatrava, amb la prohibició de reconstruir el castell. No obstant això, el 1456 s’aixeca aquesta prohibició i aquell mateix any comencen les obres del nou castell, rehabilitant-se la torre de l’homenatge on Pedro Girón col·loca els blasons de la família a les quatre cares de la torre.
La nova fortalesa és la que ha arribat fins als nostres dies. Forma part dels castells-palau senyorials que es van construir en aquest període (Castell d’Ampudia, Castell de Encinas de Esgueva, Castell de Guadamur, Castell de Belmonte, entre d’altres) i es pressuposa que fou obra de l’arquitecte Juan Guas.Els Reis Catòlics confirmaran la donació a Juan Téllez de Girón. Per la seva banda el rei Felipe II concedeix als Téllez-Girón el títol de Ducs d’Osuna, perllongant-se la possessió del castell fins al segle XIX.
Al llarg de l’Edat Moderna Peñafiel, allunyada de les grans rutes comercials, esdevé a poc a poc un senyoriu perifèric. En les visites a la vila, progressivament més rares, no s’allotgen al castell, sinó en un nou palau, modest en proporcions i materials, que es fan construir al cor de la població. El castell, progressivament abandonat, va començar la seva ruïna, patint un incendi el 1755.
Durant el segle XIX, el castell viurà diversos moments d’activitat militar.
Primer entre 1809 i 1812 com a guarnició de l’exèrcit francès durant la Guerra del Francès. A l’espoliació es van emportar totes les reixes, excepte una de la torre de l’homenatge que no van poder arrencar i és l’única que encara es conserva.
Després, durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840), la fortalesa va ser caserna d’una guarnició governamental amb la realització d’importants obres de reforç i noves fortificacions a les dependències, murs i accessos.
La fallida el 1884 del Ducat d’Osuna sembla que va deixar el castell sense propietaris oficials durant llargues dècades, produint-se l’espoliació de carreus pels veïns.
El 1917 és declarat Monument Nacional, i no serà fins als anys 1931-1934 que es produeixin les primeres intervencions de restauració del castell que es trobava en estat d’abandó absolut.
Durant la Guerra Civil va recuperar parcialment la seva funció militar, com a presó dels revoltats, com a bateries antiaèries italianes i com a lloc de radiocomunicacions i de control dels moviments aeris sobre l’exèrcit republicà per part dels alemanys.
El 1957 passa a titularitat de l’Ajuntament, que el cedeix temporalment a la Diputació de Valladolid, la qual instal·la el Museu Provincial del Vi inaugurat el 1999.
En aquest darrer període el castell s’ha rehabilitat i obert al públic, continuant-se actualment les obres de restauració del costat nord del recinte per adequar-les com a pati.
La visita al Castell de Peñafiel
Com ja he assenyalat, el castell que adequadament rehabilitat observarem a la visita correspon fonamentalment a la reconstrucció que va efectuar don Pedro Girón sota traces que podrien ser de Juan Guas.
De les primeres construccions dels segles X i XII, construïts per Sancho García i don Juan Manuel, només se’n conserva els baixos del mur exterior de la contramuralla, on se situa la porta d’entrada a la lliça (7) i al recinte fortificat.
El Castell de Peñafiel s’alça sobre un turó testimoni a 110 metres sobre el nivell del riu Duratón. El riu delimitava a l’oest la vora de la vila de Peñafiel, mentre que per l’est transcorre el rierol Botijas.
Ja des de la llunyania, el castell sobre el turó de la vall del Duero, és perfectament visible, cosa que significa que, des d’ell, i des de dalt de la torre de l’homenatge, es té un domini visual de gran abast.
El turó presenta una superfície plana i allargada d’una mica més de 200 metres de llargada per uns 35 màxim d’amplada, en una orientació nord-oest sud-est. Al perfil d’aquesta superfície es va adaptar la forma del castell, on l’edificació en planta ofereix una forma singular de navili, amb la punta de la “proa” orientada a nord-oest.
Tipologia del castell
En la seva tipologia, es tracta d’un castell amb tanca, situat en un lateral d’aquesta dalt d’un turó testimoni, en part roquer. A l’origen va ser un castell de repoblació, posteriorment, a l’etapa d’Almansor, de tipus de frontera militar, per retornar a la seva funció repobladora amb don Juan Manuel. Allunyada la frontera musulmana cap al sud, va passar a jugar un paper en les lluites interiors als regnes cristians. Al segle XV és reconstruït com a castell senyorial. A partir del segle XVI entra en decadència en allunyar-se els interessos de la noblesa cap a la capital del Regne.
La seva forma és d’adaptació al terreny, amb planta irregular allargada. Adossada al mur de ponent a la part central, una gran torre de l’homenatge divideix el recinte en dos.
Tota la muralla del castell, amb camí de ronda, està envoltada per una avantmuralla amb lliça. La fàbrica és de carreuat de pedra calcària de Campaspero, d’alta qualitat de llaurat. Presenta una única porta d’entrada (7) a la zona central de llevant, i una poterna (al vèrtex nord).
L’estil arquitectònic de la darrera reforma entroncaria amb el gòtic italianitzant a través de l’arquitecte Juan Guas. Uns l’adscriuen a l’escola castellana de castells, i altres a l’escola de Valladolid.
Com assenyala Lorenzo Villena (pp. 104-105) la major part dels elements afegits als castells senyorials seran purament decoratius, perseguint impressionar els estranys i assolir belles línies artístiques. Així els castells de la meitat del segle XV es caracteritzen per les altives i esveltes torres de l’homenatge, les guaites i les torretes, les cintes de matacans (moltes vegades falsos) i el cúmul d’elements decoratius que augmenten la imponent i majestuosa grandesa. No obstant això, algunes d’aquestes construccions senyorials com Coca, Guadamur, Peñafiel, València de Joan o Portillo són encara fortes fortaleses de guerra.
El seu estat actual és exteriorment íntegre, amb perfecta conservació de tots els murs i de la torre de l’homenatge. Les construccions interiors han desaparegut. A la banda sud el pati està ocupat per un edifici exempt modern dedicat a Museu del Vi. El costat nord està en procés de rehabilitació.
La presència del castell sobre el territori
Si alguna cosa caracteritza la majoria dels castells de frontera és la seva localització en punts elevats des dels quals controlar el territori circumdant, així com les vies de comunicació.
Aquesta presència visible a quilòmetres de distància es compleix sobradament a Peñafiel. L’erosió que el riu Duero i els seus afluents, en el nostre cas el riu Duratón i el rierol Botijas, van deixar un turó testimoni allargat sobresortint uns cent metres. Aquell era el lloc idoni perquè des dels primers moments de la nostra història es localitzés a la seva cúspide alguna forma de fortificació i nucli de vigilància.
Les fotografies següents ens mostren el castell al cap d’amunt del turó des de diferents angles, sempre dominant sobre el territori.
Perspectiva del castell des del costat est.
Entre les muralles del castell sobresurt imponent al centre la torre de l’homenatge (1).
La “proa” de l’extrem nord (5).
El costat de ponent imposant-se sobre el caseriu de Peñafiel vist des de la plaça del Coso. La torre de l’homenatge recolzant-se a la muralla.
La perspectiva des del sud ens mostra la “popa” del vaixell (4).
La contramuralla i la muralla: l'entrada i la lliça
El conjunt és un recinte format per muralla i torre de l’homenatge, tot envoltat d’una avantmuralla o contramuralla amb lliça (6). Dels extrems del recinte partia la tanca que envoltava tota la vila fins al límit del riu Duratón.
El recinte exterior té unes dimensions d’uns 210 metres per 35 a la part més ampla, mentre que l’edifici del castell pròpiament en sentit estricte és un recinte d’uns 200 per 28 metres
L’avantmuralla exterior és l’obra més antiga que es conserva, i sembla procedir del segle X d’època de la conquesta per Sancho García, reconstruïda a partir del 1307 per don Juan Manuel, quan es va fer càrrec de Peñafiel. Envolta tot el castell.
L’avantmuralla actual és de poca alçada i sense cap element constructiu defensiu, cosa que porta a la conclusió que havia de ser més alta per protegir els defensors i, probablement, amb merlets com a la muralla del castell.
Al centre del costat de llevant hi ha l’única porta d’entrada (7) que té el castell. Adopta una posició gairebé perpendicular al mur, de manera que havia de facilitar la seva defensa en cas d’entrada de l’enemic per ella.
Té forma d’arc de mig punt amb dovelles i tambors circulars defensius a cada costat. Les mènsules sobre la porta indiquen que a sobre se situava un matacà.
Els tambors podrien acabar de manera similar a les torretes emmerletades que s’observen al fons sobre la muralla. Això ens fa veure com més elevat hauria de ser l’avantmuralla.
L’avantmuralla deixa veure l’estructura de la muralla del castell. Formen llenços rectilinis amb escarpa i merlets, en els quals s’intercalen cubs semicirculars massissos també emmerletats. S’observen de dos tipus: uns més grans de diàmetre, amb matacans i troneres de pal (9), alternats amb altres de menor diàmetre sense matacà (10).
Les dues imatges següents corresponen a l’avantmur i la muralla del castell de la part sud pel costat de llevant.
Avançant una perspectiva des de la torre de l’homenatge es pot veure la forma constructiva d’ambdós tipus de cubs. Tots dos tipus són cubs massissos, excepte les torres dels extrems.
Als cubs grans (9) s’observa que es tracta d’un fals matacà, ja que no té obertura cap a la part baixa; la presència de troneres permetria allotjar armes de foc, cosa que no permeten els cubs petits (10).
L’extrem sud, la “popa del vaixell”, forma una estreta franja on s’insereix una gran torrassa central (4) i dues cantoneres del tipus petit.
A la “proa” a l’extrem nord (5), una petita porta difícil d’apreciar des de baix, fa la funció de poterna (8). Correspondria a la segona única sortida a l’exterior del castell, ara tapiada.
L'interior del castell
La segona formació de muralles que delimita el recinte interior de la fortalesa, està constituïda pels 28 cubs emmerletats de les dues dimensions diferents que hem observat amb anterioritat, i que s’intercalen equidistantment en el tancament prolongat, definint una successió de cortines també emmerletades i transitables a la seva cimera a través d’un camí de ronda.
Entrada al castell i a la torre de l´homenatge
Passada la porta d´entrada (7) i pujades les escales d´accés, una lliça d´uns 6 metres d´ample envolta tot el perímetre de la muralla interior. S’han de recórrer uns 25 metres en direcció nord fins a assolir la porta d’accés (11) a l’interior de la fortalesa. Una porta d’arc escarser amb dovelles, flanquejada amb dues torrasses de defensa i les mènsules d’un matacà sobre ella.
Si recorríem la lliça, més al nord, i passat el mur defensiu (12) de la torre de l’homenatge al costat de llevant, un portell (13) permetia accedir a l’interior del costat nord. Per la seva banda, al límit de la “proa”, des de la lliça s’obria una poterna (8), ara tapiada.
El recinte interior està dividit longitudinalment en tres parts. Al centre, adossat a la muralla de ponent, el recinte fortificat de la torre de l’homenatge (1), que delimita dos grans espais, un a cada costat. El costat sud (2), a què s’accedeix per la portada d’accés, donava pas a l’entrada a la fortificació de la torre de l’homenatge (14) i a un espai rectangular fins a l’extrem sud (2), que era el destinat a les cavallerisses i guarnicions.
Per la seva banda, el costat nord (3) forma un àmbit triangular més protegit. S’hi arriba a través del pati interior de la fortificació de la torre (15), envoltant-la exteriorment pel costat de llevant, fins a assolir l’espai triangular (3) on s’ubicaven els aljubs (17) i magatzems (16). Un portell (13) permetia accedir directament a aquesta zona des de la lliça.
La porta (14) per la qual s’entra a la zona sud queda tancada per un gruixut mur de carreuat amb una porta d’arc de mig punt amb dovelles i un fossat sec, que s’havia de passar a través d’un pont llevadís, per entrar al pati de la torre de l’homenatge (15).
S’aconseguia, així, que la torre de l’homenatge constituís un segon recinte fortificat independent dins l’altre. Només des d´aquest pati es podia accedir al camí de ronda per una escala de pedra i, des del camí de ronda a l´interior de la torre de l´homenatge.
La porta del pont llevadís també estava protegida per un matacà del qual, com a les dues portes anteriors, només queden les mènsules.
El fossat, també de carreuat, amb escarpa i contraescarpa.
Per darrere s’enlaira la torre de l’homenatge, amb l’única porta d’entrada pel segon nivell.
Costat sud – terrassa del Museu
La zona sud (2) que s’estén a l’esquerra de l’entrada al recinte, davant de la porta d’accés a la torre de l’homenatge, era la més accessible des de l’exterior i, per això, estava destinada a cavallerisses i guarnicions.
En aquesta part de la muralla se situen 14 tambors, 1 cub major a l’extrem, 4 cubs grans i 9 cubs petits, dos cantoners al costat sud.
D’aquesta banda sud no en queda cap edificació, només els murs interiors de la muralla, deixant un espai rectangular (2) lleugerament corbat d’uns 70 per 12 metres.
Amb la darrera reforma es va decidir destinar aquest gran espai rectangular a ubicar el Museu Provincial del Vi de Valladolid, inaugurat el 1999.
Es va deixar un vestíbul descobert (14) que fa les funcions de zona de recepció i d’inici dels recorreguts de la visita al castell i al museu.
L’edifici del museu del vi consisteix en un gran cub d’estructura exempta, que deixa visibles tots els murs interiors del castell, com veurem en visitar el museu. El sostre del museu és una gran terrassa transitable a l’alçada del camí de ronda.
Passat el pont del fossat, al pati s’enlaira una escala exterior de pedra, l’única que porta fins al camí de ronda, a la terrassa i l’entrada de la torre.
Passejar per la terrassa permet acostar-se a la part superior dels 11 cubs semicirculars de mida diferent, que reforçaven la muralla.
Crida l’atenció, i no soc el primer a observar-ho, la diferència de materials entre els carreus de pedra calcària i els de conglomerat.
El cub més gran d’aquest costat (4), igual que el del costat oposat (5), contenen un recinte interior amb una escotilla al terra de la terrassa i accés a un nivell inferior. Aquests recintes podien fer-se servir com a masmorres.
Troneres i espitlleres de la part superior dels cubs i torres.
Des d´aquí podem apreciar un dels elements significatius d´un castell de turó: el domini visual sobre l´entorn. La Meseta Nord es fa present sense cap tipus d’elevació que trenqui l’horitzontalitat de l’horitzó, i mai més bé aplicada la redundància.
La torre de l'homenatge
Seguint el camí de ronda ens dirigim a l’entrada a la torre de l’homenatge per l’únic accés que existia quan es va construir la fortalesa a través d’un portell a la planta intermèdia (18).
Assenyalem que als castells que es van construir a l’Edat Mitjana l’entrada a la torre de l’homenatge se situava estratègicament a un nivell superior, sense cap entrada arran de terra, usualment a través del camí de ronda. Va ser quan van perdre la funció militar que, per facilitar l’accés a la torre, es van obrir portes per la part inferior, com s’ha fet a Peñafiel. (Veure, per exemple, el castell de Peñarroya).
Tot i que la seva planta no respon a l’arquetip de l’Escola de Valladolid, la torre de l’homenatge que separa els dos patis, s’ajusta a aquest model.
De planta rectangular, 14 per 20 metres de base, 35 metres d’alçada i 3,5 metres de gruix,
L´interior està format per tres plantes; la interior i la superior amb voltes i la intermèdia amb sostre de fusta.
La planta inferior, o soterrani, amb volta de pedra, sense comunicació amb l’exterior, servia de magatzem.
La planta intermèdia, o principal, presenta el sostre de fusta, seria la sala de recepció.
La planta superior, amb sostre de volta de pedra que serveix de terrassa de la torre.
L’accés a les diferents plantes i a la terrassa es fa per una escala de cargol quadrada de pedra que s’enfila per l’interior d’un dels murs laterals de la torre.
Un element d’estratègia constructiva defensiva consistia que les torres de l’homenatge, com a últim reducte de resistència en cas d’assalt, no tenien cap entrada a nivell del terra, sinó que s’entrava per un nivell superior, sent el camí de ronda un lloc usual per situar l’única porta d’accés a la torre.
La torre es corona amb vuit garitons sobre lampetes als angles i centres de llenç de muralla, així com merlets i matacans.
El fet que a la segona i tercera plantes hi hagi grans finestrals amb bancs correguts a cada costat, tancats amb gruixudes reixes, demostra que aquestes plantes estaven pensades més aviat per ser ocupades pels senyors i no tant com a espais defensius. La primera planta no presenta obertures.
A la fotografia, la cara nord des del costat nord.
A la reconstrucció efectuada pels Girón, van incorporar el seu escut a cadascuna dels quatre murs de la torre. L’escut conté els lleons i castells del regne, més, a la part baixa, una representació esquemàtica dels parracs (girones, jirones) de tela que donen nom a l’estirp..
A la foto un dels escuts sota la lampeta d’un garitó típic de l’estil de construcció dels castell-palau del segle XV.
La porta d’entrada (18) a la torre de l’homenatge se situa a la segona planta des del camí de ronda. Protegida per una doble porta, al cub i al mur. Observeu la petita dimensió de la porta, per fer més fàcil la seva defensa.
De fet, la torre de l’homenatge està organitzada com una fortalesa exempta, ja que, com s’ha dit, la seva única entrada és aquesta estreta obertura a la segona planta o intermèdia.
El saló de la planta intermèdia té dos amplis finestrals amb bancs correguts de pedra, així com una llar.
Pujant per l’escala cap a la planta superior apareix una latrina.
Aquesta última planta té el terra de fusta i el sostre voltat que correspon a la terrassa de la torre. Acull la biblioteca i les oficines del Museu del Vi.
Banc corregut de pedra adossat a la paret del finestral.
Costat nord
Com és habitual, la pujada a la torre de l’homenatge en justifica la construcció des de la perspectiva de la funció d’observació estratègica del territori que l’envolta i de vigilància sobre el mateix castell.
En relació amb el castell podem veure amb claredat les estructures dels dos costats
Al costat nord (3), on hi havia els aljubs i els magatzems. Aquesta zona estava en procés de rehabilitació i s’està adequant com a pati.
Sobre el costat sud (2) s’observa clarament la construcció encaixada que acull el Museu del Vi.
El domini sobre l'entorn
Sobre l’horitzó, en un recorregut circular, la vall del Duero i la plana de la Meseta Nord.
Als seus peus el caseriu de Peñafiel, amb la franja de vegetació de ribera que assenyala el curs del riu Duratón, el qual havia estat el límit de la tanca medieval per ponent.
A l’esquerra, la plaça del Coso i, al centre al fons, el convent de San Pablo, construït sobre l’alcàsser d’Alfonso X.
Cap al nord destaca l’edifici del Bodegas Protos. El modern celler de l’any 2008, amb una superfície de 19.450 m2, és obra dels arquitectes Rogers Stirk Harbour + Partners i Alonso Balaguer i Arquitectes Associats.
Descendint, alguna sagetera i una finestra aporten il·luminació en el recorregut per l’escala, oferint alhora esplèndides imatges sobre l’entorn.
El que va ser el soterrani per a magatzem s’ha destinat a sala de tasts de vins, amb presència de tots els vins de la província de Valladolid.
Com he assenyalat, es va obrir un accés directe al pati del castell, cosa que facilita l’accessibilitat i l’ús d’aquesta sala, encara que trencar l’aspecte de fortalesa inexpugnable d’una torre de l’homenatge.
Com sabem, el sostre de la planta és una volta de pedra.
Aquí s’acaba el recorregut de la visita, obligatòriament guiada, pel castell històric. Ara podrem visitar el Museu Provincial del Vi.
Museu Provincial del Vi de Valladolid
La construcció museística és una edificació sobre una estructura exempta, que no modifica el mur interior de la fortalesa i permet observar-lo a tot el recorregut.
Com s’assenyala en una informació museística, el museu gairebé no toca els paraments de pedra, s’instal·la com una construcció exempta composta per pilars i bigues d’acer i forjats de fusta, materials que estableixen una clara diferenciació amb els murs que des del segle XV conformen el pati del castell. A més, la ubicació d’aquest Museu al pati no trenca la tipologia de pati obert, ja que des dels seus inicis aquest pati albergava pavellons per a soldats i cavallerisses.
El projecte museístic es presenta als dos nivells de l’edificació a través de vídeos, panells, un taulell d’aromes, mapes, recreacions… per poder viatjar a través de la història del vi, aprendre de la vinya, la criança i reserva, la mitologia, història, festes, arquitectura popular, denominacions d’origen, gastronomia…
Una maqueta del castell presideix la recepció.
Als murs es poden observar els metxinals que van haver de correspondre a suports de les construccions medievals de cavallerisses i allotjaments.
Estem davant de l’interior del mur sud, amb un accés al cub major d’aquest costat.
Una carpa, amb el nom “La Cúpula el alma del vino” està destinada a una projecció de tot el procés del vi. Per motius sanitaris estava clausurada.
Fi de la visita
Hem visitat un dels castells exteriorment més complets i més ben conservats d’Espanya.
Des de l’Alta Edat Mitjana, el castell de Peñafiel ha passat per totes les fases de readaptació als processos històrics que es van produir a la Península després de l’arribada musulmana: frontera, senyoriu, palau i, fins acabar, de moment, com a peça turística i museu d´una de les excel·lències del territori: el vi.
Passar pel seu costat exerceix un influx tan potent que és molt difícil resistir-se a pujar fins a les muralles i, encara que només sigui, admirar-lo des de l’exterior.
Bases d'informació
Webs
Webs academic
Asociación Histórico-Cultural Torre del Agua de Peñafiel (2017): Boletín informativo nº 11
José de Pazos y Vela-Hidalgo (1880): Peñafiel. Memoria histórica
Arturo Balado Pachón, Consuelo Escribano Velasco: Castillos de las Fronteras
Diputación de Valladolid: Guía de los Castillos en la provincia de Valladolid
Leonardo Villena: El Castillo Español
José Miguel Muñoz Jiménez: Castillos señoriales nobiliarios y episcopales en Castilla-La Mancha (siglos XIV y XV)
Fernando Cobos Guerra, Manuel Retuerce Velasco (2011): Metodología, valoración y criterios de intervención en la arquitectura fortificada de Castilla y León
