Baelo Claudia (Cadis) ens ofereix una imatge completa de l’urbanisme d’una ciutat hispanoromana fabril i marítim comercial.
Ciutat romana de Baelo Claudia (Cadis)
Paratge: Ensenada de Bolonia. Municipi: Tarifa. Comarca: Campo de Gibraltar. Província: Cádiz. Com. Autònoma: Andalusia
Coordenades: 36°05′24″N 5°46′29″O. Altitud: nivell del mar
Web: museosdeandalucia
Bé d’Interès Cultural (BIC): Zona arqueològica
Visita: 2021
Índex
Ciutat romana de Baelo Claudia. Campo de Gibraltar. Cadis
Conjunts arqueològics com el de Baelo Claudia, que no van ser ocupats després del seu abandonament, són especialment interessants perquè permeten conèixer amb exactitud quina era la seva estructura urbana, sense que s’hagin superposat modificacions d’altres etapes històriques posteriors.
En el cas de Baelo Claudia, va ser abandonada en època tardorromana visigoda al segle VII, i no va tenir reocupació posterior significativa, cosa que ens permet endinsar-nos en l’urbanisme romà vitruvià de la ciutat romana.
En aquest Blog he tingut ocasió de mostrar alguns dels jaciments arqueològics amb aquesta característica de permanència estructural fins a l’actualitat com: Ullastret, Turó Rodó, Castell, Sant Sebastià, Cerro de la Cruz, Empúries, Segòbriga o Recòpolis.
Des de Conil Home Suit / Apartaments La Jábega Conil era una sortida molt interessant, quasi obligada.
Baelo Claudia i el seu territori
Baelo Claudia és un lloc arqueològic ubicat a la costa atlàntica de la Península, al municipi de Tarifa, a la província de Cadis. Va ser una ciutat romana que va subsistir entre els segles II aC. i VII d.C.
Ubicada a la cala de Bolonia i encarada a l’altra banda de l’Estret de Gibraltar amb què era la important ciutat de Tingis (l’actual Tànger). La cala quedava protegida al ponent pel Cap Camarinal ia llevant per Punta Paloma, formant un port natural que la va convertir en un important port comercial.
La ciutat es trobava en un entorn de sismicitat activa, de manera que va patir diversos terratrèmols dels quals dos –als anys 40 i 199 dC– van tenir efectes devastadors sobre Baelo.
Va formar part important del que el professor Miguel Taradell va qualificar com a “Cercle de l’Estret”, conjunt de ciutats que van formar un potent conjunt geopolític i comercial, en què va estar inserit Baelo Claudia.
Un altre factor important que explica la localització de Baelo Claudia era la presència de recursos naturals a la zona, com el peix (tonyina i producció de garum, un condiment elaborat a partir de la fermentació de la tonyina i sal, molt apreciat a l’antiga Roma) , el blat, l’oli d’oliva, el vi, i la disponibilitat de produir sal i la terrisseria a l’entorn per construir àmfores, els quals van permetre el desenvolupament d’una pròspera economia d’exportació.
Baelo Claudia era coneguda per produir un dels millors garums de l’Imperi Romà, i exportava aquest producte a diferents regions de l’Imperi, incloent Itàlia, Àfrica del Nord i la costa mediterrània d’Espanya.
Si relacionem la posició de Baelo Claudia al mapa de situació del principi del text, amb el conjunt de mapes que s’ofereixen al Post Estructures territorials a l’Espanya peninsular, podrem fer-nos una idea dels condicionants geogràfics i històrics més rellevants en què es trobava emmarcada la ciutat hispanoromana.
Una mica d'història
Al territori dels turdetans, entre els segles VI-III aC. poblat de colònies fenícies, els cartaginesos estableixen el seu domini, fins que al segle III aC. els romans conquisten la regió i assenten un port comercial a la costa, conegut com “Portus Gaditanus“.
Al segle II aC. sobre els anys 150-140 aC., en època romà-republicana, és quan es funda la ciutat de Baelo, que es creu que prové de la paraula fenícia “ba’al“, que significa “senyor” o “déu”, tenint en compte que durant molt de temps els romans conviuran amb pobladors fenicipúnics.
De la primera ciutat no en queden evidències superficials ja que, sobre d’ella, es va urbanitzar i va construir la ciutat vitruviana que ha arribat als nostres dies. Pels tasts arqueològics, es considera que el primer nucli podria haver ocupat la part ombrejada representada al plànol següent.
La ciutat comença a prosperar al segle I aC. gràcies al comerç de productes locals, especialment salaons i garum (principalment de tonyina), i es construeixen importants edificis públics com el teatre, el fòrum i el temple.
A finals del segle I aC, amb August, és quan es realitza la reorganització urbanística que dona a Baelo la forma d’una típica ciutat romana: recinte emmurallat, planta ortogonal, construcció del fòrum, el port i les termes. La ciutat té una població d’aproximadament 5.000 habitants.
Aquesta transformació important sembla estar relacionada amb un canvi d’estatus: la concessió del dret llatí que va convertir la ciutat en oppidum Latinum Baelo. El desenvolupament econòmic de la ciutat va propiciar, sens dubte, el canvi de la seva arquitectura.
Un primer terratrèmol censat a l’any 40 dC. va causar greus danys a la ciutat, incloent la destrucció d’alguns edificis i estructures públiques.
A la reconstrucció va ser essencial el paper de l’emperador Claudi, reconstruint-se el conjunt monumental complet que va modificar especialment l’estructura del Fòrum edificat anys abans sota August, així com un nou port i ordenant la construcció d’instal·lacions per a la producció i l’emmagatzematge de garum, que encara hauria impulsat més l’economia de la ciutat. Al mateix temps, li concedeix l’estatut de municipium romà. Aquest moment coincideix amb l’etapa de més esplendor urbà i econòmic.
Sembla que en agraïment a Baelo li van afegir el Claudia, nom amb què la coneixem actualment.
Aquesta reconstrucció de la segona meitat del segle I és la que és visible i que es visita actualment.
Un segon terratrèmol a l’any 260 va ser encara més devastador, i es creu que va causar la destrucció gairebé completa de la ciutat. Per exemple, destrueix la basílica, que es desploma sobre si mateixa. Serà en aquest període quan el teatre perd la funció.
El segle III marca l’inici dels efectes de les crisis econòmiques i la inseguretat marítima, i quan Baelo Claudia comença a declinar i disminueix la seva població.
Es manté certa activitat industrial, fins que al segle IV es reaprofita l’espai urbà, aixecant-se un poblat d’edificis humils que no tenien res a veure amb l’esplendor passat, i modificant majoritàriament l’antic traçat de la ciutat.
D’aquesta manera, les indústries de salaons van seguir funcionant i l’activitat de Baelo es va allargar fins passats uns tres-cents anys, quan va ser definitivament abandonada al segle VII, i va quedar coberta de camps i hortes amb el pas dels anys.
Sembla que, en època medieval, després de la reconquesta d’aquestes terres, Baelo Claudia va tenir una certa ocupació, així com també en època moderna, però van ser ocupacions molt puntuals que no van afectar significativament el jaciment.
Baelo Claudia és redescoberta arqueològicament a finals del segle XIX, i serà a parir de la dècada de 1920 que s’inicien campanyes de restauració i conservació de les restes arqueològiques, convertint-se en un dels jaciments hispanoromans més importants de la Península Ibèrica.
A la Guia oficial del complex arqueològic es reprodueix aquesta fotografia de principis del segle XX, d’abans d’iniciar-se les excavacions, on es veu l’estat previ del lloc.
Declarat Bé d’Interès Cultural (BIC), la Junta d’Andalusia el considera un Conjunt Arqueològic, figura de màxima categoria.
Per últim, una consideració de gran transcendència per a la pervivència del jaciment. En no ser aprofitada Baelo Claudia com a pedrera per construir altres ciutats o recintes, com sí que va succeir en altres llocs (p.e. a Segóbriga o Recópolis) s’ha pogut recuperar soterrats gran part de restes arqueològiques, per exemple, les columnes de la basílica.
Urbanisme
Ciutat amb un urbanisme que segueix els cànons clàssics dissenyats per Vitruvi. Baelo Claudia és una de les ciutats de la Hispània que conté la major part de tots els elements de l’urbanisme clàssic: traçat ortogonal, amb decumanus i cardus perpendiculars, formant insulas, que no són de dimensions regulars; fòrum; grans edificis públics; muralles; o sistemes d’aqüeductes i claveguerams.
En concret, la figura urbana de Baelo Claudia té una forma entre trapezi allargat i triangle isòsceles, adaptada a la topografia del terreny. La zona sud té forma de quadrat, trencat a l’extrem sud-oest per adaptar-se al curs de la riera de Las Villas, ocupant una plana de suau pendent, mentre que l’extensió cap al nord adopta la forma triangle rectangle amb la hipotenusa al costat de llevant adaptada a la carena a partir de la línia en què el terreny s’eleva més bruscament.
Quatre aqüeductes subministraven l’aigua a la ciutat.
El port estava situat fora de les muralles. No hi ha evidències físiques, d’una banda, perquè s’ha produït la modificació de la línia de costa i, de l’altra, per la suposició que les estructures portuàries eren de fusta i, com a material perenne, no s’han conservat.
A la cantonada sud-occidental, fora murs, i a l’altra banda del rierol Las Villas es va alçar el suburbium occidental. S’hi han trobat les denominades Termes Marítimes, del segle II.
També són importants les necròpolis, però no formen part del circuit de la visita.
Com a síntesi, el gran interès de Baelo Claudia és que permet visualitzar completament l’urbanisme clàssic del model de ciutat hispanoromana en la concepció vitruviana.
La maqueta que s’exposa al Museu com a recreació de Baelo Claudia ofereix una imatge del que va poder ser a la seva època d’esplendor.
La visita a Baelo Claudia
L’itinerari que se segueix a la visita ha estat dissenyat seguint un recorregut pel patró dels carrers romans.
El punt de recepció se situa al Museu, un edifici de nova planta, dissenyat per l’arquitecte Guillermo Vázquez Consuegra. Una arquitectura minimalista, de dues plantes, tota blanca, que no interfereix en l’estètica del jaciment. Es troba a uns 100 metres de la muralla de llevant, amb l’encert de seguir la línia del traçat del que anomenen decumano del teatre. Com veurem, un gran i magnífic finestral ofereix una perspectiva sobre el conjunt del jaciment.
Podeu començar amb una visita informativa sobre el jaciment al Museu, o deixar-la per al final. Al Post he optat per presentar el Museu al final.
Des del punt d’inici de recorregut (0), a tocar del Museu, ens ofereix una primera perspectiva del lateral de llevant, amb la muralla en primer terme.
Destaquem com al fons s’eleva la duna de Bolonia, declarada Monument Natural el 2001. És una duna formada pels vents dominants de llevant que arrosseguen la sorra de la platja de Bolonia turó amunt, formant una duna d’uns 30 metres d’alçada i més de 200 metres d’amplada.
Aqüeducte, Muralla oriental i Porta de Carteia
Del Museu (0), situat a menys de 100 metres de la part nord-oriental del Conjunt Arqueològic, surt el recorregut. Observeu com l’edifici de nova planta té l’encert d’haver estat dissenyat seguint la continuïtat del traçat del decumano del teatre.
Es passa pel costat de l’aqüeducte (1) per, tot seguit, recórrer la muralla de llevant per l’exterior fins a la porta de Carteia.
Com a referència, la línia groga reflecteix el decumanus màxim que arrenca en aquesta porta.
Aqüeducte de Punta Paloma
Per salvar el torrent de la Chorrera, l’aqüeducte de Punta Paloma (1) es recolza en arcuacions d’arcs de mig punt.
Muralla oriental
La major part de Baelo va estar protegida per una muralla (3, 24) el traçat de la qual continua sent perceptible en diversos punts. Les restes millor conservades arriben avui a altura entre dos i quatre metres.
El perímetre original devia mesurar uns 1.400 metres, amb 5 portes, unes 40 torres de vigilància, de les quals hi ha actualment 8 excavades.
Es tracta del que es considera una muralla de prestigi que es construeix en època d’August, ja que no havia de tenir caràcter defensiu sinó de representació, com mostren la seva fàbrica amb carreus encoixinats. Una part (24) va haver d’esfondrar-se amb els terratrèmols i es va reconstruir, però menys ostentosa d’opus incertum (de carreus irregulars).
En els darrers temps s’ha identificat una tercera porta principal al nord de la ciutat (Puerta de Asido), que comunica amb les poblacions del nord Lascuta (Mesa de Ortega, cerca de Alcalá de los Gazules) y Asido (Medina Sidonia).
El recorregut segueix per la part exterior de la muralla, des d’una porta (2), que es considera auxiliar, al final del decumanus del teatre, fins a la porta principal de Carteia.
L’alçada que queda dels murs és inferior als dos metres, però són perfectament visibles les bases de les tres torres que separa les dues portes.
Porta de Carteia i Decumanus maximus
Per la porta de Carteia (San Roque) (4) s’entrava al decumanus màxim (decumanus maximus) (5a, 5b), senyalitzat en groc.
És perfectament visible l’encoixinat dels carreus per donar prestigi a la construcció. Com és propi de l’arquitectura romana, havia de quedar tancada per un arc de mig punt.
El decumanus màxim té una longitud d’uns 275 metres. Conserva a la major part del seu recorregut el paviment original de summa crustae (paviment de grans lloses de pedra).
En arribar a la cantonada de la zona del fòrum una construcció (6), cal suposar que construïda posteriorment, s’endinsa a la calçada i interromp la continuïtat del carrer.
A l’habitació de la cantonada, l’excavació arqueològica ha fet aparèixer el canal d’una claveguera que la travessa en diagonal, procedent de la zona del fòrum.
En aquest punt el recinte arqueològic s’interromp, quedant a l’altra banda de la tanca el que seria la continuació de la muralla fins a la platja ocupada per instal·lacions d’oci privades.
També aquí hi ha una de les necròpolis, no visitable.
Com a conseqüència, el recorregut gira a l’esquerra en direcció a la zona portuària.
Zona portuària i factories de salaó
En aquesta zona es distingiran tres elements: una àrea residencial; les factories de salaó; i l’accés a la zona portuària exterior a la muralla.
Àrea residencial del port
El carrer pel qual s’entra se l’anomena actualment com a cardo de les Columnes. A l’extrem sud, al costat de la muralla de mar, hi havia a principis del segle II de la nostra era dues grans cases privades –domus– de similar qualitat i estructura interna: la casa del Rellotge de Sol (7) i la casa de l’Oest (8). Tenien superfícies semblants, uns 500 metres quadrats amb pis superior. S’organitzaven al voltant d’un pati, al voltant del qual hi havia habitacions amb parets estucades i decorades amb motius pintats de tipus vegetal i geomètric. La façana orientada al carrer principal presentava una galeria suportada per columnes que acollia botigues (tabernae).
Aquests habitatges van poder pertànyer als diferents comerciants o propietaris de la factoria de salaó.
El recorregut senyalitzat no permetia accedir-hi.
A la casa del costat est es va trobar un rellotge de sol, del qual una còpia s’exposa al Museu, per això el nom que se li ha donat.
Aquestes dues domus es troben inserides enmig de les factories de salaó.
Factories de salaó
Quan es va traçar la planificació urbana en època d’August, les cetàries (fàbriques de salaó) (9) es van situar a l’interior de la ciutat, com a factories urbanes protegides per les muralles.
Al plànol, en blau i marró les factories excavades; en vermell un comerç de peix.
Ja a finals del segle II aC, quan encara no havia acabat la conquesta romana de la Península, Baelo era un dels principals centres exportadors de salaó de Mediterrani, gràcies a la tècnica heretada de la presència púnica.
La pesca de la tonyina en almadrava i el seu posterior tractament de conservació a salaó va constituir una indústria florent a tota la costa gaditana i va ser causa fonamental per a la prosperitat de la ciutat de Baelo. Aquesta, activitat que té el seu origen en època fenícia i púnica, assolí un gran desenvolupament al món romà.
La importància de la producció i el comerç de salaó es constata en el fet que a tots els jaciments de l’imperi romans s’han trobat àmfores de salaó gaditans.
La ubicació geogràfica d’una factoria de salaó no era una cosa arbitrària, sinó que havia de respondre a una sèrie de circumstàncies per a l’elaboració adequada del producte que es compleixen puntualment a Baelo, és a dir: abundància de tonyina; proximitat d’aigua dolça, necessària per netejar el peix i preparar la salmorra; proximitat de salines, que és possible que fins a època d’Augusto Baelo s’usés les salines de la Badia de Cadis; proximitat de terrissaires, que procedien de Cadis, Algesires i la costa africana. Podeu imaginar fàcilment la gran quantitat d’àmfores necessàries mensualment per a l’exportació del peix i el garum.
Per la seva banda, els edificis destinats a factoria tenien dues àrees principals: una de preparació -neteja i trossejat del peix- i una altra de processat -piletes per a salaó-. Aquest conjunt industrial es va mantenir actiu des del segle II aC. fins probablement a principis del segle VII de la nostra era en època visigoda.
La pesca de la tonyina, de maig a setembre, es practicava mitjançant xarxes fixes similars a les actuals d’almadrava. L’activitat es feia com a explotació industrial requerint una mà d’obra abundant de caràcter temporer.
El garum era un condiment molt apreciat a l’antiga Roma, elaborat a partir de la fermentació de peix i sal. Baelo Claudia era coneguda per produir un dels millors garum de l’Imperi Romà.
Àrea portuària
En època romana Baelo era un lloc on es concentrava el comerç marítim. Va ser el port d’unió amb la veïna Tingis, l’actual Tànger, per la qual cosa la seva relació amb el nord d’Àfrica era contínua, essent un dels factors principals del desenvolupament urbà. Aquest sector del port (10) combina les activitats de tractament del peix, l’embarcament i el comerç.
La imatge següent representa una recreació d’aquesta part on es mostra una factoria a l’interior, la porta de la muralla, que encara està dempeus, i la zona portuària, amb els molls d’atracament que se suposa que havien de ser de fusta, material perdurable que no ha arribat fins als nostres dies.
Prosseguim el recorregut en direcció nord pel cardo del fòrum cap a aquesta zona.
Zona del Fòrum
Com se sap, el fòrum constitueix la zona central d’una ciutat romana. Forma una gran plaça, generalment rectangular porticada, on, al seu voltant s’aglutinen els edificis públics i religiosos més importants.
Les dues imatges següents mostren dues perspectives oposades de la zona del fòrum. La primera, des del sud, amb les columnes de la basílica a primer terme, i al fons a l’esquerra el teatre. La segona, des del teatre, amb la plaça a primer terme.
Plaça meridional
Es recupera el contacte amb el decumanus màxim des d’on caldrà pujar una escalinata de tres esglaons que ens situa a la plaça meridional del Fòrum (11).
Ambdós costats de la plaça estan ocupats per edificacions.
A ponent un edifici adossat a la basílica i orientat al decumanus pel qual s’hi accedia. De planta rectangular amb vestíbul amb dues escales que conduirien a un pis superior. Podria haver estat la seu d’alguna corporació o despatxos de l’administració comercial de la ciutat, encara que recentment s’ha interpretat també com la Cúria.
A la zona de llevant de la plaça hi ha una altra construcció amb tres habitacions, la central en forma d’absis, que possiblement estarien obertes a la plaça ja que el seu enllosat és el mateix.
Basílica
Tot el frontal d’aquesta plaça exterior està ocupat per la basílica (13), a la que s’accedeix des d’aquesta banda per un únic accés a la part central.
El lateral septentrional de la basílica ocupava tot el costat sud del Fòrum, amb el què es comunicava per tres portes. A la fotografia és visible la porta de la dreta.
Construïda al segle I dC, la basílica era la seu local de l’administració de justícia i un dels grans edificis públics de Baelo.
De planta rectangular, comptava amb un únic espai amb columnes que sostenien un segon pis amb una galeria oberta al pati central, on es desenvolupava l’activitat quotidiana de jutges i magistrats. Una estàtua colossal de l’emperador Trajà, disposada sobre un pedestal revestit de lloses de marbre, presidia la sala. La basílica va ser destruïda pel gran terratrèmol que va afectar la ciutat al començament del segle III dC.
L’estàtua original de Trajà es troba al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, i aquí se n’ha disposat una còpia.
Les columnes eren d’ordre dòric. S’observa que el material amb el que van ser construïdes era de gresos conxífers (roca ostionera) procedents de pedreres de l’entorn.
Plaça del Fòrum
El Fòrum (forum) (12) de Baelo, autèntic cor de la ciutat, datat al segle I dC, constava d’una gran plaça pavimentada de 37 x 30 metres, porticada als costats est i oest, al voltant de la qual situaven la majoria dels edificis de caràcter oficial: basílica, mercat i temples.
Com acabem de veure, al costat meridional s’alçava la basílica.
Al davant, al sector nord del Fòrum, una terrassa elevada sobre la plaça i utilitzada com a tribuna oratòria (rostra) (13). Darrere d’aquesta, hi havia una font monumental revestida de marbre. A banda i banda es localitzen les escalinates que donen accés a la plataforma dels Temples, i a continuació dos sacella (temples de reduïdes dimensions), dedicats probablement al culte imperial.
Al costat de ponent s’alçaven de nord a sud quatre edificacions.
Una sala de grans dimensions (15), al fons de la qual s’adverteixen restes d’un sòcol que podria servir de tribuna o pedestal (base d’una estàtua); que va poder ser un lloc utilitzat pels magistrats com a local complementari de la cúria, o la schola d’alguna associació de ciutadans.
La cúria (16), seu de reunió dels decurions.
Entre la schola i la cúria un carrer connectava la plaça del Fòrum amb el costat occidental de la ciutat. A l’esquerra el solar de la schola, i a la dreta el de la cúria.
El tabularium (arxiu municipal) (17), lloc destinat a guardar l’arxiu de la ciutat.
I la sala de votacions (18). Els ciutadans lliures de la ciutat formaven l’assemblea del poble (populus), que es reunia en comicis (comitia), elegia els magistrats i participava en algunes decisions. Com que els comicis se celebraven probablement al fòrum, no és estrany que s’habilités una sala per a les necessitats derivades d’aquestes assemblees.
El lateral de llevant del Fòrum en un primer moment va estar destinat a construccions de caràcter comercial o tabernae (19). Daten de l’època d’August i van estar en funcionament fins que es va construir el macellum o mercat.
Són sis habitacions de forma allargada i dimensions semblants, i ocupaven gairebé tot el pòrtic est. A través de les clavegueres que s’aprecien en algunes es pot interpretar que es dedicaven a la venda de carn o peix.
L’enllosat monumental de la plaça es correspon amb aquests moments.
La perspectiva de la plaça es tancava pel costat nord amb els tres temples dedicats a la triada capitalina. Com a espai de representació, dominaven la plaça des de la seva posició elevada, en haver-se construït al vessant de l’elevació que el terreny presenta des de la font.
Deixo la presentació d’aquesta zona per al final del recorregut, quan hi arribem des del teatre.
Decumanus maximus fins a la porta de Gades
Com ja s’ha indicat, el decumanus màxim (5b) conserva el seu enllosat original. L’ondulació del paviment es considera que reflecteix els terratrèmols que va patir la ciutat.
Ens dirigim cap a ponent fins a la porta de Gades partint des de la plaça meridional del Fòrum.
En aquest recorregut, només es troben restes arqueològiques al costat nord del decumanus. Cal tenir en compte que tota aquesta zona sud fins a la zona marítima va ser l’única que va ser ocupada als segles posteriors a l’abandó de la ciutat. Algunes d’aquestes construccions han perviscut fins a mitjans segle passat, com ha quedat reflectit a la fotografia històrica del principi d’aquest Post. Per tant, només es tenen referències arqueològiques del costat nord, el costat dret en el sentit en què ens desplaçarem.
Macellum (mercat) i cardo del Mercat
A la cantonada sud-oest de la gran illa del fòrum es va construir un macellum (mercat) (20). Un carrer de vianants entre la plaça meridional i el costat occidental de la basílica i el mercat donava accés als pòrtics del fòrum.
Es va construir a finals del segle I dC. per substituir les tabernae del fòrum. Era un edifici rectangular d’uns 30 x 23 metres. Allotjava catorze botigues, i estava envoltat, menys pel costat nord, per tres pòrtics de amplada diferent.
Vista des de la part posterior.
De la cantonada del mercat partia un primer carrer que se l’anomena actualment com a cardo del mercat. A la fotografia, a la dreta l’interior del mercat.
Va estar en ús poc més d’un segle. Primer van ser abandonades les botigues interiors després de l’esfondrament de les sostres a finals del segle II; després el pati i per últim les botigues de la façana, durant la segona meitat del segle III. Amb la part del darrere convertida en abocador, va romandre en ruïnes fins a mitjans segle IV. Sobre l’antic mercat es van aixecar dues cases.
Cardus del mercat, cardus de les botigues i cardus del teatre
Seguint el decumano màxim en direcció a ponent (5b) A partir del cardo del mercat parteixen dos carrers més en direcció al nord de la ciutat, on aquesta es va elevant cap a la muntanya.
En aquest tram es localitzaven cases (domus) i sobretot botigues (tabernae) amb galeries porxades (porticus). Aquestes tendes eren de petites dimensions i generalment constaven de dos pisos. A la planta inferior hi havia un taulell donant directament al pòrtic i una petita porta d’accés. La planta superior podia ser la zona d’emmagatzematge i fins i tot l’habitatge del comerciant.
El cardo de les botigues s’aprecia com una part poc excavada arqueològicament. La part final es correspon amb l’angle oriental del teatre.
El carrer següent es correspon amb el cardo del teatre, que es dirigeix a la part central de l’edifici del teatre. Se l’observa com un carrer important atesa la seva amplada.
Arribem a la porta de Gades (Cadis) (21), final de la trama urbana interior.
Presenta un aspecte idèntic a la base les torres que la porta oposada, la de Carteia. Correspon a la base de l’arcada d’entrada a través de la muralla.
Al recorregut pel decumano es poden observar diversos elements tallats en pedra.
Les restes d’un gran capitell.
També un labrum o pileta, d’unes termes del que se’n desconeix la ubicació.
Termes
Adossada al cardo del teatre es van construir unes termes (22).
Com és conegut, les termes complien una funció higiènica al món romà, però també eren un espai d’oci i d’esbarjo, de relació amb els altres ciutadans, on es dialogava, es feia gimnàstica i es prenien banys. Estaven formades pel tepidarium o sala tèbia, la cella soliaris, on prenien un bany calent; finalment, una sala temperada per fer ablucions i prendre un bany fred al frigidarium. També era usual que disposessin de la palaestra, un àmbit obert a l’aire lliure on practicar esport. La palestra podria haver estat situada a l’esplanada a ponent, des d’on s’observen actualment les termes.
A Baelo Claudia. aquestes termes es van construir sota el període d’Adrià, a la primera meitat del segle II dC. i es van abandonar al segle IV d.C. Posteriorment van arribar fins i tot a utilitzar-se com a zona d’enterrament.
Es desconeix si van ser banys privats o públics.
Sembla que hi va haver altres termes a la ciutat. Unes per sobre de la zona dels temples i altres a l’exterior, passat la riera de Las Villas, que passa per davant l’aquesta porta de Gades.
Al recorregut cap al teatre s’observa la disposició d’aquestes làpides que semblen procedir d’una necròpolis, però sobre les quals no es proporciona informació i la seva col·locació sembla arbitrària o estètica.
Teatre
Pujant pel cardo del teatre arribarem a la part central de l’edifici de l’escenari del teatre. El mur havia de ser de gran monumentalitat des d’aquesta perspectiva.
Ens haurem de conformar amb visualitzar-lo des de l’exterior, ja que no es permet l’accés al recinte.
La comparació de fotografies mostra l’estat abans i després de la recuperació arqueològica.
El teatre (23) és l´edifici més monumental de la ciutat. Es va ubicar dins del recinte urbà a la zona de més desnivell, de cara al mar, just a la línia entre la ciutat alta i la ciutat baixa. Apartat del centre monumental, prop de la muralla oest, integrant-se plenament al traçat ortogonal de la ciutat, ja que el seu eix de simetria correspon amb tota exactitud amb l’eix d’un cardo, i la façana discorre paral·lela al decumano.
Amb tota probabilitat es va buscar el lloc apropiat per aprofitar el pendent natural del terreny i inserir la graderia, pràctica habitual a l’arquitectura romana.
Es va construir entre els anys 60-70 dC., a finals de l’època de Neró o a principis de la de Vespasià. Va ser abandonat al segle III i després ocupat de nou per habitatges i per una necròpolis cristiana, des de mitjans del segle IV fins al VII.
De forma semicircular té un diàmetre d’uns 70 metres.
El mur exterior presenta nou entrades voltades que donen accés als diferents nivells de la graderia (cavea). El públic accedia a les diferents zones segons la condició social a través de portes o vomitòria.
L’orchestra era accessible des de les portes laterals. Estava limitada al sud per l’escenari, construcció rectangular que es recolzava a les parascaenia o vestíbuls laterals. El pulpitum separa l’orchestra de l’escenari i estava revestit de marbre i estucs pintats. El mur de l’escena, scaena, tenia cinc portes que facilitaven el moviment dels actors.
El teatre està condicionat actualment amb unes grades desmuntables que permeten poder fer espectacles.
Observant els detalls del conjunt podem veure imatges com ara el tallat de les peces de roca, o mostres del formigó romà.
Restes de la muralla de ponent
Al costat del teatre s’aprecien restes de la muralla de ponent (24), a la qual estava adossat.
Àrea dels temples
Desplaçant-nos cap a llevant pel decumano del teatre s’arriba a l’àrea dels temples que havíem indicat que se situava de manera elevada i dominant sobre la plaça del Fòrum.
Tot i que alguns investigadors plategen els seus dubtes, es considera que els tres temples que s’emplacen en aquest punt constitueixen una Tríade Capitolina a semblança de la de Roma, l’origen de la tríada de la qual es troba en el període etrusc.
A més, al costat de llevant, s’alçà posteriorment un temple dedicat a Isis.
Temples de Juno, Júpiter i Minerva
Els tres temples que s’alcen en aquesta esplanada, dominant la plaça del Fòrum, estan dedicats a Júpiter, Minerva i Juno. Constitueix el gran centre religiós de Baelo.
Des de l’esplanada del Fòrum s’enfilava per les dues escales al costat de la tribuna d’oradors fins a una nova esplanada rectangular de la qual partien les escalinates cap a cadascun dels tres temples.
Es tracta de tres edificis independents, de característiques semblants.
Cada temple disposava d’un potent basament o pòdium amb una escala frontal de dotze esglaons, sobre el qual se situava el pòrtic que precedia la cella, estada rectangular reservada a la divinitat. El pòrtic estava suportat per 6 columna i les celles amb 9 pilastres. Els capitells corintis decorats amb estuc.
Al centre, el temple de Júpiter (24), l’escalinata del qual es troba completament reconstruïda. Sembla que els historiadors encara no han sabut trobar l’explicació de perquè el temple de Júpiter, el més important, era una mica més estret que els altres dos laterals.
Les façanes es componien amb columnes d’ordre corinti i pilastres adossades als murs de la cella. Davant dels temples es localitzava un altar comú.
Fragments de les columnes del pòrtic.
La part posterior de terra fosca correspondria a la zona que ocupava la cella de Júpiter.
Els temples estaven separats entre si per estrets passatges.
Restes de l’àrea corresponent al temple de Minerva (25), a la dreta del de Júpiter.
El temple de Juno (26) estaria a l’esquerra.
El senyor absolut del temple era Júpiter Òptim Màxim, les deesses l’acompanyen com a meres hostes acollides a casa seva.
Tot i que hi ha indicis de construccions anteriors d’època d’August, els temples visibles avui a Baelo es poden datar cap a l’època de Neró (60-70 dC).
En aquesta àrea sagrada també es va donar culte de l’emperador. La imatge imperial va ocupar un lloc a la cella de Júpiter, just al costat del déu. Entre els anys 65 i 75 dC, es va aixecar al peu dels temples una galeria de retrats dels emperadors.
Temple d’Isis
A partir del segle I dC. a Roma s’introdueixen cultes d’origen oriental. Entre aquests destaca el d’Isis, amb cerimònies rituals reservades als fidels iniciats.
El temple d’Isis (27) es va localitzar al costat del Capitoli, a l’espai religiós preferent de Baelo. Consta de dos àmbits funcionals diferenciats, un de públic destinat al culte i un altre de privat d’ús domèstic.
El temple d’ Isis en primer terme.
En aquest punt finalitza el recorregut pel conjunt arqueològic de Baelo Claudia.
Si fem una última mirada de conjunt disposem ja de tots els elements per interpretar la ciutat i la seva inserció en un entorn natural on el mar era la seva raó de ser, com a proveïdor de recursos i com a enclavament per al transport marítim.
No oblidem que només fins a centúries recents, era molt més fàcil el transport marítim que pels camins i calçades. En el nostre cas, era molt més fàcil proveir-se i comercien amb Tingis (Tànger), a l’altra banda de l’Estret, que amb les localitats de l’interior del territori, cosa que explica, per exemple, que es fessin servir maons de Tingis per a la construcció.
M’agrada reflectir aquest fet dient que el mar ha estat “l’autopista de la història”.
Museu i Centre d'Interpretació de Baelo Claudia
He deixat per al final la presentació del Museu com a Seu Institucional del Conjunt Arqueològic de Baelo Claudia (0).
És un edifici de nova planta, obra de l’arquitecte Guillermo Vázquez Consuegra, inaugurat l’any 2007.
Edifici d´arquitectura minimalista de dues plantes, que combina les parets exteriors de pedra amb arrebossat blanc. També aprofita el pendent del terreny perquè per la cara nord només sobresurti una planta.
Una construcció que no interfereix en el paisatge, sinó que des del seu interior no fa res més que ressaltar-ho. Alhora, ja he assenyalat en un altre moment, que considero un encert fer coincidir la seva disposició amb les direccions de l’entramat urbà de la ciutat, tot i que se n’estigui allunyat.
El passadís final que condueix a la planta baixa constitueix un gran finestral-mirador sobre el conjunt arqueològic, amb el mar i la duna de Bolonia de fons.
Peces originals o reproduccions van il·lustrant la història i les característiques del jaciment.
Escultura femenina localitzada a la necròpolis al costat de la porta de Carteia.
Escultures de silens recolzats abraçant sengles odres. Còpia, originals al Museu de Cadis, de marbre, de finals de segle I dC, trobat a les fonts del pulpium del teatre.
Les àmfores eren essencials en el transport de salaó i garum.
Rellotge de sol. L’original al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. En marbre del segle I dC., trobat a la que s’ha denominat casa del Rellotge de Sol, a la zona portuària (7).
Escultura romana, còpia del Dorífor de Policlet. En marbre del segle II dC.
Per últim, unes sales per a exposicions temporals. Durant la nostra visita dedicada al “Garum”.
Fi de la visita
Des del punt de vista d’una visió total de la ciutat hispanoromana, és una llàstima que l’angle sud-est del recinte estigui ocupat per construccions privades posteriors.
Això ens impedeix apreciar en la seva magnitud veritable el volum del traçat urbà d’època augusta i del front portuari.
És molt probable que ja no hi hagi restes arqueològiques, arrasades per les construccions posteriors fins a les actuals, però amb una senyalització adequada, es disposaria de tot el front marítim de la ciutat, per constatar visualment la importància d’aquest port comercial i pesquer.
Tot i això, des de la meva profana perspectiva, he de destacar la perfecta planificació, senyalització i informació, de gran qualitat, al llarg del recorregut, que altres enclavaments arqueològics hauria de prendre nota.
De la mateixa manera, per mi, tant l’estructura arquitectònica com la disposició de l’edifici de recepció i museístic mereix un excel·lent, com he comentat al llarg del Post.
Bases d’informació
Webs
guia-arqueologica-de-andalucia
conservar-mantener-difundir Baelo Claudia
Webs academic
Ángel Muñoz Vicente y José Ángel Expósito Álvarez (2017). El Conjunto Arqueológico de Baelo Claudia y su museo monográfico . Breves notas historiográficas y de gestión
Lucía Marina Zamorano (2020). El Conjunto Arqueológico de Baelo Claudia: historia del monumento y análisis de su gestión (Trabajo Fin de Grado)
Alonso Villalobos, Carlos y García Vargas, Enrique Alberto (2003). Geopolítica imperial romana en el Estrecho de Gibraltar: el análisis geoarqueológico del puerto de “Baelo Claudia” y el emplazamiento de “Mellaria” (Tarifa, Cádiz)
Manuel Bendala Galán (2010). Baelo Claudia y su personalidad ciudadana y urbana Diálogo desde el estudio y la amistad
Francisco Javier Rojas Pichardo (2009). Bibliografía para el conocimiento de la ciudad hispanorromana Baelo Claudia
Baelo Claudia. Cuaderno del profesorado
Barrera Rodríguez, Manuel et. alt. (2013). Baelo Claudia, una reconstrucción virtual
Casa de Velazquez: Fondo documental Baelo Claudia
Vídeo
Casa de Velázquez. Documental BELO3D. Baelo Claudia, 100 años de excavaciones arqueológicas y estudios arquitectónicos
Videoconferència
Conferència¨: Professor Darío Bernal Casasola. Baelo Claudia