La vila de Cuéllar (Segòvia) ofereix un ampli mostrari d’esglésies de l’estil romànic-mudèjar desenvolupat al regne castellanolleonès als segles XII-XIII.
Esglésies romànic-mudèjars de Cuéllar (Segòvia)
Comarca: Tierra de Pinares. Província: Segovia. Com. Autònoma: Castilla y León
Coordenades: Altitud: 857 msnm. Població: 8.530 habitants en la localitat (2023)
Web: turismodecuellar
Bé d’Interès Cultural (BIC): diverses esglésies
Visita: 2023
Índex
Esglésies romànic-mudèjars de Cuéllar (Segòvia)
Estem acostumats que, en general, els llibres i fulletons d’història de l’art ens presentin de manera general les edificacions d’estil romànic i gòtic com a obres de fàbrica de pedra distribuïdes per tota l’Europa catòlica de l’Edat Mitjana.
Però, en el cas de la Península Ibèrica, pel seu particular procés històric de pugna pel domini del territori entre musulmans i cristians, es va produir una variant en el tipus de fàbrica desenvolupada sobre la base del maó i el morter de calç com a materials principals. Tant en edificacions d’estil romànic com gòtic, arribant fins i tot el renaixement.
Aquesta variant constructiva a base de maó rep el nom de mudèjar.
L’origen historicosocial del mudèjar cal buscar-lo en l’avenç de la reconquesta lleonesa, castellana i aragonesa que va suposar la incorporació de territoris amb població musulmana que va romandre al lloc, i que va aportar el seu saber al camp de diverses arts en la construcció a temples cristians a partir del segle XII.
En essència, es tracta d’edificacions que segueixen el patró de l’arquitectura romànica o gòtica en les formes, volums i concepció, però utilitzant el maó en substitució de la pedra tallada, readaptant les formes a les possibilitats i limitacions que ofereix el maó en combinació amb el morter amb què es fixa i amb panells de maçoneria de calicant. Usualment, amb idèntic gruix del maó i de la estesa de morter que els uneix, oferint un característic aspecte visual colorista. Els maons tenen un gruix d’uns 4 centímetres.
En la substitució de la pedra pel maó podem apuntar com a mínim tres factors importants que l’expliquen. En primer lloc, el domini de la tècnica de construcció en maó que els musulmans que continuen vivint en territori cristià dominen com a art constructiu. Un segon aspecte estaria vinculat a la dificultat d’obtenir pedra de construcció als territoris dominats geològicament per l’argila. I, en tercer lloc, el menor cost i més rapidesa de construcció que s’aconsegueix davant de les construccions de pedra tallada.
Toledo, Lleó, Castella, Aragó i Andalusia van ser els principals focus del mudèjar en general, però el mudèjar romànic es concentra al regne castellanolleonès des de finals del segle XII i al llarg del XIII.
En resum, el més personal i excel·lent de l’arquitectura romànic-mudèjar són les decoracions que mostren els murs a base d’arcs de mig punt i requadres cecs, i de frisos de maons en cantonada i a sardinell construïts en maó vermell i morter blanc del mateix gruix. Model d’arquitectura que es concentra sobretot als absis, que els fan únics i inconfusibles.
En diversos Posts d’aquest Blog han anat apareixent obres mudèjars: Salamanca, Fuentes de Nava, claustre de San Juan de Duero, Torrijos, Maqueda, Villanueva de los Infantes, Almagro, Belmonte, Priego de Córdoba, Baeza, Úbeda, Sorbas, Vejer de la Frontera, Tarifa, i sobretot a la ciutat de Terol com a gòtic-mudèjar. Recordem que, per les seves característiques específiques, l’art mudèjar de les províncies de Terol i Saragossa està catalogat com a Patrimoni Mundial per la UNESCO, però dins l’estil gòtic-mudèjar.
El present Post el dedicaré al conjunt de les esglésies romànic-mossàrabs que es concentren a la vila de Cuéllar (Segòvia), totes construïdes als segles XII-XIV, en el moment en què s’havia consolidat el procés de repoblació cristiana de la Vall del Duero.
Una mica d'història
En un procés invers al que havia tingut lloc amb l’ocupació musulmana de la Península, on havien estat al territori molts dels pobladors hispà visigots mantenint les seves normes i creences constituint la població mossàrab, amb l’avenç cristià cap al sud als segles següents, serà part de la població islamitzada la que romandrà al lloc d’assentament amb les seves normes i religió. Seran els considerats mudèjars (més endavant anomenats moriscs).
Les tècniques i habilitats constructives que posseeix la població mudèjar seran aplicades a les construccions que es vagin aixecant als territoris de repoblació cristiana, especialment entre els segles XII al XVI.
Els estils, primer romànic, posteriorment gòtic, arribant fins i tot fins al renaixement, que s’aniran aixecant als territoris que passen a domini cristià, es veuran mediatitzats pel saber fer artístic i constructiu musulmà dels residents que es van mantenir a cada territori, de la síntesi del qual sorgirà l’estil mudèjar.
Les condicions inicials de la repoblació de Cuéllar, i la precarietat i alternança en el domini del territori a la pugna cristià musulmana observem, com ja vam veure al Post Castell i muralles de Cuéllar, que la fàbrica de les construccions serà “pobre”. Recordem que els murs de les tanques de la vila, i les mateixes muralles inicials del castell, es van construir en maçoneria. Caldrà esperar al segle XV, quan la vila passa a mans del senyoriu privat de Álvaro de Luna, que es comenci a millorar la qualitat constructiva i s’introdueixi el carreuat. Però per aquell moment ja havien estat construïdes les esglésies parroquials distribuïdes per la vila en fàbrica “pobre” amb maó mudèjar, això sí, seguint l’estil arquitectònic romànic.
Característiques generals en la construcció romànic-mudèjar
Com dic, l’estil romànic mudèjar es desenvolupa fonamentalment als regnes de Lleó i Castella des de finals del segle XII i al XIII. També es coneix com a romànic de maó.
Partint de les formes arquitectòniques del romànic internacional desenvolupat al llarg del Camí de Sant Jaume, els mestres d’obres musulmans les reinterpreten adaptant-les a les tècniques constructives de maó que ells dominaven en substitució de la pedra.
Es manté la planta de les esglésies romàniques, amb una nau o basilicals de tres naus. La coberta de les naus a dues aigües amb teula corbes sostingudes per una estructura de fusta.
La capçalera d’absis semicirculars a cada nau, encara que en forma poligonal per l’exterior, amb voltes de pedra de quart d’esfera, mentre que el presbiteri està cobert amb volta de canó. La forma poligonal exterior és perquè cada carrer vertical de les arcuacions és de forma plana, de manera que, en unir-les, formen un polígon.
En la construcció dels arcs, en ser els maons de cares paral·leles, serà l’argamassa la que adopti la forma de falca, complint, amb la seva forma lleugerament trapezoidal de farciment, la funció de distribució d’esforços per compressió de les dovelles.
Les portades mantenen la forma de doble esqueixada formada per arcs de mig punt. Per la seva banda, els murs exteriors poden ser de maó, però el més habitual és que siguin de calicant arrebossat, de vegades amb filades ornamentals de maó intermèdies
Els elements diferencials entre ús de pedra i de maó s’observen clarament en la decoració dels absis, formada per superposició de dues o més arcuacions cegues de maó d’arcs de mig punt o rectangulars. Sembla que una característica de Cuéllar és que en algunes de les esglésies l’últim nivell d’arcuacions serà en forma de rectangle. Només algunes presenten obertures d’il·luminació de tipus sagetera, obertes dins l’arc cec.
La decoració exterior estaria formada per falsos arrabàs i frisos de maons en cantonera i sardinell (disposats de cant verticalment).
A l’interior dels absis és menor la profusió d’arcuacions cegues i més gran l’ús dels murs arrebossats amb morter de calicant blanc.
Un altre fet diferencial és l’absència d’elements escultòrics, sigui de capitells o d’escultura monumental.
Per la seva banda, les torres són construccions quadrangulars adossades als murs del temple, amb aspecte de torres de guaita. El material predominant és la maçoneria i el carreu, amb els cantons reforçats per carreus de pedra o maó. Quan s’utilitza el maó es reservarà per als nivells superiors del campanar, per perfilar el va de les campanes o per reforçar els angles.
La visita a les esglésies romànic-mudèjars de Cuéllar
Trobem actualment a Cuéllar nou esglésies o restes d’església amb elements mudèjars. Una, l’església de San Martín, dins el primer recinte murat; quatre dins del segon recinte -San Esteban, Santiago, Santa Marina i San Miguel, i quatre extramurs -San Andrés, La Trinidad, El Salvador i Santa María de la Cuesta-.
Dedicaré una especial atenció a les esglésies romànic-mudèjars contingudes dins dels dos recintes murats de la vila.
Església de San Martín
Bé d’Interès Cultural (BIC)
Avancem que un problema per observar detingudament l’interior d’aquest temple són les condicions en què s’efectua la visita. L’interior s’anuncia com a Centre d’Interpretació de l’Art Mudèjar, que intenta mostrar mitjançant un espectacle audiovisual la simbologia de l’art més genuí de Cuéllar, i la visita és obligatòriament guiada. Al meu parer, el temps dedicat a l’audiovisual és excessiu i irrellevant pel seu contingut, mentre que el recorregut per les poques mostres d’art mudèjar seguint l’esforçada guia és insuficient com a centre d’interpretació i, només al final, s’encenen cinc minuts les llums del temple, fins aleshores en penombra, per poder-lo contemplar, temps totalment insuficient per poder apreciar una construcció d’arquitectura tan particular i poc usual. Només si has encertat a fer les fotografies oportunes podràs apreciar a casa els detalls, i intuir allò que no vas tenir ocasió d’observar.
L’església de San Martín és l’única església dins del primer recinte emmurallat, construïda al segle XII, anterior a l’any 1247, segons consta al primer document escrit que es conserva, i enclavada davant del castell al costat de llevant de la plaça del Palacio.
De les esglésies exclusivament romàniques de Cuéllar, n’és la més imponent, de planta basilical de tres naus. Un gran absis semicircular amb presbiteri a la capçalera de la nau central, i dues absidioles, també amb presbiteri, a les naus laterals, encara que el del costat de l’evangeli no és visible.
A cadascun dels costats laterals, una portada d’iguals característiques, i una porta secundària als peus.
La coberta a dues aigües amb teules corbes, encara que les dues cobertes de les naus laterals són a menor altura.
Recolzant-se als peus del temple al costat de l’epístola, s’alça una alta torre completament llisa, només amb dues petites obertures. Construïda de maçoneria amb els cantons reforçats per carreus. A l’estat actual, no sembla que servís de campanar, sinó de torre observació situada en un dels punts més elevats de tot el recinte de Cuéllar, amb una terrassa de tipus emmerletat.
La impressió que ofereix és molt més militar que no pas eclesial.
Els peus del temple, amb la disposició estranya de la torre, disposen d’una simple porta de doble arc i brancals de maó i una petita obertura d’il·luminació també de maó.
Tal com podem veure en algunes esglésies romàniques rurals del Pirineu (La Vall de Boí), aquest temple d’estil romànic rural presenta una forma estructural de “casa gran”, característica pròpia del romànic rural.
Les portades laterals són idèntiques a cada costat.
En el seu estat actual, els murs mostren un arrebossat que imita el carreu.
Les portades típicament mudèjars, construïdes totalment de maó, presenten un arrabà que sobresurt lleugerament del mur, que emmarca una arcada de doble esqueixada de cinc arquivoltes de mig punt. L’únic element diferencial, que aporta un detall estètic amb una mica de color, són els capitells geomètrics simples rectangulars amb un vèrtex tallat per un arc de conferència, de fang vermellós, que fa de cimaci o àbac.
Els brancals són igualment de maó.
Es pot observar com el gruix dels maons i de l’argamassa que els uneix és el mateix, cosa que atorga a aquest tipus d’arquitectura mudèjar una especial i particular personalitat estètica, ressaltant el contrast de color entre el vermell del maó i el blanc del morter de calç.
El més característic del romànic-gòtic mudèjar són els absis.
Els absis, semicirculars per dins, estan formats exteriorment per polígons. El central d’onze costats, inclosos els dos del presbiteri. Els laterals per quatre costats que s’encaixen a l’extrem del mur del temple.
Els tres absis es recolzen en una base de maçoneria.
En el cas de l’església de San Martín, estan compostos per tres nivells de doble arcuació cega que cobreixen tota la superfície d’absis i presbiteris.
Les dues arcuacions inferiors estan formades per la seqüència d’arcs de mig punt cecs de dimensions idèntiques. Només en cinc arcs del segon nivell, tres de l’absis central i un a cada absidiola, s’obren uns petits arcs de mig punt de maó d’espitllera que aporten una mica de llum a l’interior.
El que sembla característic del romànic-mudèjar de Cuéllar és que l’últim nivell d’arcuació tingui la forma rectangular.
Com a element decoratiu final, sota el ràfec, format per un fris de quatre línies de maons que avancen cap a l’exterior, es troben franges de frisos en cantonera (disposició obliqua amb visual en dent de serra) sobre frisos a sardinell.
L’interior de l’església de San Martín és el que millor reflecteix l’estructura romànica adaptada a una fàbrica mudèjar.
La planta basilical és de tres naus, més ampla i alta la central, i cinc cossos, més estret i de diferent característica arquitectònica el primer.
Les naus estan separades per arcs formers. Tant els dobles arcs com els pilars són de maó, sense cap capitell. Per sobre de cada arc una falsa finestra, també de doble arc de mig punt de maó, emmarcada en un arrabà també de maó. Els buits dels murs arrebossats en blanc.
L’arc triomfal està format per la combinació de quatre arcs de mig punt, igualment de maó, en aquest cas amb capitells geomètrics simples de fang vermellós idèntics als de la portada.
Entre el presbiteri i l’absis un altre arc de maó com a arc faixó.
L’absis és semicircular amb cúpula de quart d’esfera. L’única decoració són tres finestres de sagetera dins d’arcs de doble esqueixada de tres arquivoltes emmarcades en dos frisos correguts per tot l’absis, tot de maó. Els frisos juguen amb les disposicions en cantonada i sardinell com a l’exterior. La resta de mur arrebossat en blanc.
L’estructura actual del sostre de fusta a dues aigües, és del tipus de parell i artell amb tirants.
Ja he dit que les finestres superiors dels laterals no reben il·luminació de l’exterior. La il·luminació que s’observa a les fotografies és de llum elèctrica.
Les naus laterals, més estretes, estan encapçalades per absidioles.
El costat de l’epístola segueix el mateix disseny que l’absis central, amb una sola sagetera d’il·luminació.
L’absis i els dos primers trams de la nau de l’evangeli van ser reformats, incorporant-hi un altar i decoració de pintures i guixeries mudèjars.
Segons el plànol de la planta, l’altar actual es tancaria el primer tram, quedant darrere no visible l’absidiola romànica com una habitació, potser la sagristia.
Citem que a l’exterior del costat meridional s’ha excavat la zona arqueològica de la necròpolis medieval de San Martní. Són visibles un total de trenta-tres tombes antropomorfes i fragment d’una altra dotzena.
Església de San Esteban
Bé d’Interès Cultural (BIC)
L’església de San Esteban és una de les quatre esglésies de les quals es conserven vestigis dins del segon recinte murat de Cuéllar, en aquest cas completa.
També anterior a l’any 1247, segons el primer document escrit, se situa al costat de la porta de San Martín.
Al seu moment, va ser l’església més important de Cuéllar, sent el lloc de reunió del Concejo de la Villa durant l’Edat Mitjana.
De planta basilical, amb tres naus, molt estretes les dues laterals, de quatre o cinc trams, segons es compti.
A la capçalera, un gran absis amb presbiteri més ample que la nau central, semicircular per dins, i poligonal de dotze costats per l’exterior. Una única obertura de sagetera a la part central.
La fàbrica dels murs del temple i de la torre és de maçoneria, mentre que el maó s’aplica a l’absis, portada, i reforç cantoner i obertures de la torre, tant els oberts del campanar com els encegats inferiors.
La coberta, de teules corbes, a dues aigües.
Una única portada, al costat de l’epístola, de característiques idèntiques a la de l’església de San Martín, però amb només quatre arquivoltes, i una arrabà una mica sobresortit, tot de maó.
El que es considera més excel·lent d’aquest temple és l’exterior de la capçalera format per un presbiteri de dos trams d’arcuació, que continua en un absis una mica més estret poligonal de dotze costats.
Sobre un sòcol de maçoneria de calicant, s’eleven cinc nivells d’arcuacions.
La torre, que sorgeix de l’interior del primer tram del costat de l’evangeli, defineix una amplada més gran d’aquesta nau lateral.
A la torre, va existir tres nivells de obertures per sobre de la coberta, dels quals només està obert l’últim nivell de campanar.
A l’absis, els dos primers nivells d’arcuacions cegues de mig punt doblades de maó. Tal com es presenta actualment el farciment de l’arcuació del primer nivell està encintat i el superior arrebossat.
El tercer nivell està format per dobles requadres rectangulars verticals arrebossats a cada tram del polígon. El quart, de caràcter més decoratiu, els rectangles estan apaïsats amb farcit de quatre cantonades de maons.
Finalment, sobre un fris simple de tres filades de maó, una arcuació de requadres dobles rectangulars, un per tram, arrebossats. Per sobre un ràfec de maó i teula.
Per compensar la diferència d’alçades, als dos plànols del tram presbiteral s’ha prescindit del primer nivell d’arcuació rectangular.
A l’interior, els arcs formers de l’estructura basilical no mantenen cap simetria, de dimensions diferents tots ells.
Molt modificat al segle XVIII, amb voltes de guixeries i cor, les úniques traces de mudèjar es troben al primer arc former del costat de l’evangeli, i als enterraments dels laterals del presbiteri.
El retaule de l´altar major dedicat a Sant Esteva és d´estil neoclàssic amb elements rococó.
A banda i banda del presbiteri es localitzen dos sepulcres d’estil gòtic-mudèjar destinats a la família Hinestrosa.
Als peus la galeria elevada del cor sobre un arc carpanell.
Volta de canó rebaixada carpanell amb llunetes, encara que en aquest cas no aporten llum, i amb policromies.
Església de Santiago
Al costat de la porta del mateix nom s’alcen les restes de les ruïnes de l’església de Santiago. El que es conserva d’aquest temple és l’absis amb el presbiteri i l’arc former del costat de l’evangeli compost per un gran arc renaixentista, ja que devia ser un temple de tres naus, amb les dues laterals més estretes, com en altres temples de Cuéllar.
Com sempre, en aquestes esglésies romànic-mossàrabs, l’exterior de l’absis és poligonal, en aquest cas de nou costats, on cada costat conté tres nivells d’arcs de mig punt cecs de maó, sobre una base de maçoneria.
Els arcs dels dos nivells de base són idèntics, de doble arc, mentre que el superior més ample és d’un arc simple.
Per sobre, un ràfec de tres fileres de maó avançant sobre els murs i les teules corbes sobresortint per protegir de l’aigua de pluja.
L’arc central i els extrems del nivell intermedi presenten una obertura de sagetera a cadascun per a la il·luminació interior.
Al fons, als peus del temple, una torre que tenia la doble funció de campanar i de torre de guaita de la muralla a la porta de Santiago.
A la banda de l’evangeli es conserva un gran arc renaixentista amb algunes mostres pictòriques.
El més interessant és l’interior, on es conserven completament l’absis, l’arc del triomf i dos arcs torals al presbiteri, tots de maó. De triple arcada l’arc del triomf, i de doble arcada el toral i el de l’absis.
Un simple rectangle tallat per un arc circula en un dels extrems inferiors, idèntics al de les dues esglésies vistes anteriorment, serveix de capitell. A l’arc triomfal és de fang vermell a l’exterior i de pedra a l’interior. El ceràmic continua formant un fris que ressegueix tota la base de les cúpules presbiterals i absidal.
La decoració de l’absis, per sota del fris anterior, està formada per una doble arcuació cega d’idèntiques dimensions dels arcs, encara que amb una forma exterior diferent. Així, l’arcuació interior està emmarcada en una espècie d’arrabà rectangular, mentre que a la superior cada arc és doble.
Totes les parts sense maó estan arrebossades de blanc.
Església de Santa Marina
De l’església de Santa Marina només se’n conserva la torre, dins d’una propietat particular després de la desamortització.
És l’única torre completament mudèjar que queda a Cuéllar. Sembla que tenia un altre nivell superior on hi havia el campanar.
També les primeres notícies corresponen a l’any 1227.
Com totes les torres, la planta és quadrada, i els materials de maçoneria amb els reforços cantoner de maó.
Dels tres nivells de dobles obertures per banda que devia tenir, l’últim va ser desmuntat.
Totes les obertures són idèntiques, de grans arcs de mig punt amb doble filera de maó. Actualment tots estan encegats, tot i que es pot observar perfectament la forma dels arcs.
Església de San Miguel
La quarta església del segon recinte murat és l’església de San Miguel, patró de la ciutat.
Situada a la plaça Major, actualment és l’única església parroquial. Pel seu paper eclesial és la que ha patit més transformacions al llarg dels segles, especialment al segle XVIII.
La torre, situada a l’exterior de l’extrem de llevant del costat de l’evangeli, és de planta quadrada. De fàbrica de carreuat amb reforços cantoners de carreus.
Els dos trams superiors separats per un fris. Al primer una obertura ogival per cara, i al segon una obertura d’arc de mig punt que sembla recrescut per la base.
A la cara de ponent en una cantonada s’alça una mena d’espadanya amb una campana.
Per l’exterior l’única cosa visible del romànic-mudèjar de l’església de San Miguel són les restes dels arcs del primer atri.
Església de San Andrés
Bé d’Interès Cultural (BIC)
No vaig arribar a visitar l’església de San Andrés, tancada. Va ser una llàstima perquè és una de les més treballades amb elements mudèjars tant a l’exterior com a l’interior, com es pot apreciar a les fotografies fetes a distància.
Situada fora muralla, al raval del costat nord, també citada per primera vegada l’any 1247.
De planta basilical, amb tres naus i tres trams.
L’absis, les absidioles, d’estructura poligonal a l’exterior, i el presbiteri presenten arcuacions cegues d’arcs de mig punt de maó i els trams inferiors i rectangulars als dos superiors. Per compensar la alçada més baixa de les absidioles, el tercer tram d’arcuacions rectangulars és de menor alçada.
El que presenta més diferències són el mur lateral del costat de l’epístola i la façana dels peus (però no el costat de l’evangeli) en estar decorats també amb arcuacions cegues d’arcs de mig punt romànic-mudèjars. Molt allargades les del tram inferior, fins a assolir l’alçada de l’estructura de la portada, i més petites, en alçada i amplada, les de l’arcuació superior, on hi ha quatre obertures de tipus sagetera d’il·luminació. La decoració romànic-mudèjar
Un altre element diferencial es troba a la portada, que en aquest cas és de doble esqueixada, però de pedra, en l’estil del romànic de pedra.
La torre que acompanya l’església, situada per l’exterior dels peus al costat de l’evangeli, és també quadrada, però de fàbrica de carreu, amb els cantons de carreuat.
Dues obertures superposades per cada costat al tram superior, apuntada la inferior i de mig punt la superior.
Església de l'antic convent de La Trinidad
Als ravals de la zona sud hi ha tres esglésies romànic-mudèjars: la de l’antic convent de la Trinidad, la de El Salvador i la de Santa María de la Cuesta.
Del convent de la Trinitat, fundat el 1219 extramurs de Cuéllar, i desamortitzat com tots els convents, avui casa particular, només se’n conserva, molt deteriorada, part de l’exterior del costat de l’epístola de l’absis romànic-mudèjar.
Aquesta foto obtinguda de Street View ens mostra el seu estat i composició del que queda.
Sobre un sòcol de maçoneria, ara renovat, tres fileres d’arcuacions a l’absis i dues a la zona del presbiteri.
Les dues arcuacions inferiors de l’absis havien de ser idèntiques en altura, formades per dobles arcs de mig punt de maó. La superior, més curta, d’arc simple dins un requadre de rajola.
A la zona del presbiteri la mateixa altura que en absis es resol amb dues fileres de dos arcs dobles de mig punt igualment de maó.
Església de El Salvador
L’església de El Salvador també és citada el 1247.
L’exterior del temple presenta una curiosa estructura, amb quatre massissos arcbotants que es recolzen a terra i subjecten el mur de l’absis, i dos grans murs de reforç a la capçalera de la nau. La seva construcció es va fer al segle XVII quan, després d’incorporar una cúpula de pedra sobre l’absis i el presbiteri, es van produir problemes d’estabilitat, que es van compensar amb aquests contraforts.
Temple d´una nau amb absis poligonal per l´exterior. L’estructura de les arcuacions és similar a la de l’església de Santiago, de doble arc de mig punt les dues inferiors, i arc simple la superior.
La torre, de planta quadrada i fàbrica de maçoneria amb reforç cantoners de carreu de pedra, situada per l’exterior dels peus del temple.
A la part superior, entre dos frisos de pedra, dos parells de finestres superposada de carreuat i punta ogival, de menors dimensions les superiors. Mentre el darrer tram sembla afegit posteriorment, de carreu els amplis cantons, i una obertura de mig punt arrebossats.
Pel costat sud, on se situa la portada d’accés al temple mitjançant un pòrtic de carreuat amb notables modificacions.
Església de Santa María de la Cuesta
Bé d’Interès Cultural (BIC)
De l’església de Santa María de la Cuesta o de Nuestra Señora de la Cuesta, he de conformar-me amb la vista des de la muralla.
La primera cita històrica és del 1190.
D’aquesta església d’una planta i absis semicircular, en queden pocs vestigis romànic-mudèjars.
La torre és de planta quadrada i és adossada per l’exterior del cap de la nau pel costat de l’evangeli. Fàbrica de maçoneria amb reforços cantoners que combinen pedra i maó.
Els dos primers nivells amb obertures tenen un per cara d’arc de mig punt. El superior té una finestra bífora de maó, com la resta del mur, amb mainell de pedra.
Fi de la visita
De les dotze esglésies actuals de Cuéllar, completes o amb restes, set van ser construïdes a la mateixa època, al voltant del segle XII seguint el mateix estil romànic-mudèjar, per la qual cosa presenten una gran uniformitat arquitectònica. Això permet, al reduït espai d’una vila, disposar d’una important mostra d’aquest moment i d’estil arquitectònic que crec que és un gran desconegut a Espanya, fora de la zona del regne castellanolleonès.
Com s’ha assenyalat, el més personal i excel·lent de l’arquitectura romànic-mudèjar són les decoracions que mostren els murs a base d’arcs de mig punt i requadres cecs, i de frisos de maons en cantonada i de sardinell construïts en maó vermell i morter blanc. Model d’arquitectura que es concentra sobretot als absis, que els fan únics i inconfusibles.
Bases d’informació
Webs
turismodecuellar-el mudejar cuellarano
turismodecuellar-iglesias
wikipedia
aragonmudejar-cuellar
monumentalnet
arteguias
Webs academic
Torres Balbás, L. (1949). Arte almohade; Arte nazarí; Arte mudéjar
Santamaría López, Juan Manuel (1973). El «Románico de ladrillo» en la villa de Cuéllar
Romanicodigital. Cuéllar
Llibre
Garma Ramírez, David de la (2021). Arquitectura románica, Arteguías, pp. 375-389